1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 9 de març de 2009

600 anys de l'Hospital d'innocents, folls i orats de València

El 24 de febrer de 1409, el pare Jofré va fer un sermó a la catedral de València, que hom considera l'origen de l'Hospital d'innocents, Folls i Orats a la ciutat, hospital considerat com el primer manicomi europeu.

Fins aquí, deixant a banda les dates, història coneguda per mi, i per gran part dels valencians justament orgullosos d'aquesta fita.

Allò que no és tan sabut és que la Marededéu dels Desemparats, patrona de la ciutat i del país, popularment coneguda com la "geperudeta", deu aquesta "malformació" a que era la Marededéu que acompanyava, gitada sobre el taüt, els interns d'aquest hospital quan morien.

I la cosa més ignorada però més important és la que acabe de llegir en aquest article que aquí deixe. L'hospital no va ser fundat i gestionat realment pel pare Jofré, sinó per la societat civil a través de deu persones honrades, deu comerciants del gremi de la seda, que van posar els diners necessaris (500 sous reals cadascú), i van constituir el patronat que el gestionaria.

Deu ciutadans de València i el primer psiquiàtric del món

Nuria Cadenas

El Temps 1289, 24.02.2009

La tradició ha fixat en un sermó del pare Jofré, el 24 de febrer del 1409, el naixement de l’Hospital d’Innocents, Folls i Orats de València. Aquesta setmana, per tant, es commemoren els 600 anys del que ha estat considerat el primer hospital psiquiàtric del món.

La tradición ha fijado en un sermón del padre Jofré, el 24 de febrero del 1409, el nacimiento del Hospital de Inocentes, Locos y Orates de València. Esta semana, por tanto, se conmemoran los 600 años del que ha sido considerado el primer hospital psiquiátrico del mundo.

"Al foll! Al foll!” Diuen que, amb aquest crit, un grup de galifardeus s’arengaven els uns als altres i s’esvalotaven i reien tot perseguint i maltractant un pobre home.

"¡Al loco! ¡Al loco!" Cuentan que, con este grito, un grupo de gamberros se arengaban unos a otros y alborotaban y se reían mientras perseguían y maltrataban a un pobre hombre.

Era el febrer del 1409 i es va escaure que per allà, camí de la catedral de València, hi va passar Joan Gilabert Jofré, mercedari. I que va protegir l’home orat; que el va dur a guarir-li les nafres; i que tot plegat el va impressionar tant que va convertir el succés en tema central del sermó que tenia encarregat per al diumenge de quaresma.

Era febrero del 1409 y ocurrió que por allí, camino de la catedral de València, pasó Joan Gilabert Jofré, mercedario. Y que protegió al hombre loco; que lo llevó a curarle las heridas; y que esto le impresionó tanto que convirtió el suceso en tema central del sermón que tenía encargado para el domingo de cuaresma.

El fet no hauria tingut més història si no fos que les paraules abrandades de l’orador van commoure els ciutadans, diuen. I ells van fundar el cèlebre hospital per a “Innocents, Folls e Orats”, ara fa 600 anys. És considerat el primer centre psiquiàtric del món.

El hecho no hubiera tenido más historia si no fuera porque las exaltadas palabras del orador conmovieron a los ciudadanos, cuentan. Y ellos fundaron el célebre hospital para "Inocentes, Locos y Orates", ahora hace 600 años. Es considerado el primer centro psiquiátrico del mundo.

Joan Gilabert Jofré, el pare Jofré, era famós per la vèrbola florida i convincent (com ho fou també un seu company de camins i prèdiques i futur sant, Vicent Ferrer). Havia nascut a València el 1350, havia estudiat a Lleida i havia ingressat a l’orde de la Mercè, al monestir del Puig, el 1370. I va fer carrera. Intercedia davant el rei (Joan I, el Caçador) si calia promoure la recuperació de captius (aquesta, de fet, era la raó de ser de l’orde mercedari, des que fou fundat, a Barcelona, el 1218: redimir els presoners cristians a mans dels musulmans). Era escollit comanador (superior) de l’orde a Perpinyà i a València. I la seva fama s’estenia tant que ha arribat fins avui (fet i fet, hom ja li retia culte abans que l’església encetés el procés de beatificació).

Joan Gilabert Jofré, el padre Jofré, era famoso por el verbo florido y convincente (como lo fue también un compañero suyo de caminos y sermones y futuro santo, Vicent Ferrer). Había nacido en Valencia el 1350, había estudiado en Lleida y había ingresado en la orden de la Merced, en el monasterio del Puig, el 1370. E hizo carrera. Intercedía ante el rey (Joan I, el Cazador) cuando se necesitaba promover la recuperación de cautivos (esta, de hecho, era la razón de ser de la orden mercedaria, desde que se fundó, en BArcelona, el 1218: redimir los prisioneros cristianos en manos de musulmanes). Fue elegido comendador (superior) de la orden en Perpinyà y en València. Y su fama que se extendía tanto que ha llegado hasta hoy (de hecho, ya se le rendía culto antes de que la iglesia iniciase su proceso de beatificación).

El 24 de febrer del 1409, Joan Gilabert Jofré pujava a l’altar i pronunciava el conegut sermó: que en aquella bella i pròspera València (som al segle d’or de l’urbs del Túria i àmplia àrea d’influència, no ho oblidem: a l’època del comerç de la seda, de l’esplendor ciutadana i del poc n’hi falta perquè arribin els versos d’Ausiàs Marc, l’estil d’Isabel de Villena, l’humanisme de Joan Lluís Vives i un prolífic etcètera de sapiències conjugades), “amb molta obra pia”, n’hi faltava encara una “que és de gran necessitat”: un hospital “o casa on los pobres innocents e furiosos” poguessin ser acollits; que la ciutat mantenia la vergonya de deixar-los passar fam i fred pels carrers, on precàriament vivien i morien als ulls de tothom i sota els cops, sovint, de “malvades persones”; i que els oients esbalaïts de l’arborat sermó no oblidessin que, així “anant per la ciutat”, també “los pobres furiosos fan dany” als altres.

El 24 de febrero de 1409, Joan Gilabert Jofré subía al altar y pronunciaba el conocido sermón: que en aquella bella y próspera València (estamos en el siglo de oro de la urbe del Turia y su amplia área de influencia, no lo olvidemos: en la época del comercio de la seda, del esplendor ciudadano y del poco tiempo que falta para que lleguen los versos de Ausiàs Marc, el estilo de Isabel de Villena, el humanismo de Joan Lluís Vives y un prolífico etcétera de sabidurías conjugadas), "con mucha obra pía", todavía faltaba una "que es de gran necesidad": un hospital "o casa donde los pobre inocentes y furiosos" pudiesen ser acogidos; que la ciudad mantenía la vergüenza de dejarles pasar hambre y frío por las calles, donde vivían precariamente y morían a los ojos de todo el mundo y bajo los golpes, a menudo, de "malvadas personas"; y que los oyentes asombrados por el florido sermón no olvidasen que, así, "yendo por la ciuad", también "los pobre furiosos causan daño" a los otros.

Sigui com vulgui, descrita i explicitada la conjuntura, i amb un auditori ja procliu, Joan Gilabert no es va estar d’afegir-hi la concretíssima solució: que “fos feta una habitació o hospital en què semblants folls e innocents estiguessen en tal manera que no anassen per la ciutat ni poguessen fer dany ni els en fos fet”.

Sea como sea, descrita y explicitada la coyuntura, y con un auditorio ya proclive, Joan Gilabert no se privó de añadir la concreta solución: que "se hiciera una habitación u hospital en que tales locos e inocentes estuvieran de tal modo que no anduviesen por la ciudad ni pudieran hacer daño ni recibirlo".

Deu homes justos. El sermó del pare Jofré va fer forat, diuen. I va engegar el mecanisme cívic que, passats els mesos, va fer néixer el pioner Hospital d’Innocents, Folls i Orats.

Diez hombres justos. El sermón del padre Jofré caló, dicen. Y puso en marcha el mecanismo cívico que, pasados unos meses, hizo nacer el pionero Hospital de Inocentes, Locos y Orates.

Perquè, de fet, i malgrat que la tradició insisteixi tant a lligar el nom del mercedari amb el naixement de l’hospital, i que pràcticament el presenti com a fundador (o sense el “pràcticament”: en tot i per tot sembla que el sigui), no fou una obra de religiosos, sinó de laics.

Porque, de hecho, y a pesar de que la tradición insiste tant en atar el nombre del mercedario con el nacimiento del hospital, y que prácticamente lo presente como a su fundador (o sin el "prácticamente": de todas todas parece que lo sea), no fue obra de religiosos, sino de laicos.

I és que hi ha un altre nom clau en la fundació: Llorenç Salom. I deu més que el segueixen. El primer és el comerciant que trobà els deu “honrats homes” (sembla que, d’entrada, foren artesans i mercaders vinculats sobretot al poderós i dinàmic gremi de la seda) que formaren part de la junta de l’hospital, que hi feren les primeres aportacions econòmiques (500 sous reials cadascun) i que vetllaren perquè funcionés correctament: per estricte ordre alfabètic, Bernat Andreu, Joan Armenguer, Francesc Barceló, Pere de Bonia, Sanç Calvo, Jaume Domínguez, Ferran Garcia, Pere Pedrera, Pere Saplana i Esteve Valença.

Y es que hay otro nombre clave en la fundación: Llorenç Salom. Y diez más que lo siguen. El primero es el comerciante que encuentra los diez "hombres honrados" (parece que, de entrada, fueron artesanos y mercaderes vinculados sobre todo al poderoso y dinámico gremio de la seda) que formaron parte de la junta del hospital, quienes hicieron las primeras aportaciones económicas (500 sueldos reales cada uno) y quienes velaron para que funcionara correctamente: por estricto orden alfabético, Bernat Andreu, Joan Armenguer, Francesc Barceló, Pere de Bonia, Sanç Calvo, Jaume Domínguez, Ferran Garcia, Pere Pedrera, Pere Saplana y Esteve Valença.

El 15 de març del 1410, el rei Martí l’Humà va atorgar a la institució l’imprescindible privilegi fundacional en el qual, tal com recorda la medievalista Maria Josep Simbor (que ha estudiat el tractament historiogràfic donat a l’hospital dels folls valencià), es comencen a fixar “alguns dels supòsits principals en què es va fonamentar”.

El 15 de marzo del 1410, el rey Martí el Humano otorgó a la institución el imprescindible privilegio fundacional en el que, tal como recuerda la medievalista Maria Josep Simbor (quien ha estudiado el tratamiento historiográfico dado al hospital de locos valenciano), se empiezan a fijar "algunos de los supuestos principales en que se basó".

I aquests supòsits es basen, d’entrada, en “el caràcter clarament independent, burgès i laic” d’aquest hospital. I estipulen acte seguit la forma i la manera com s’han d’escollir els deu “honorables ciutadans” que en duran el pòndol. I com se substituiran en el càrrec en cas de mort d’un d’ells: per cooptació dels qui hi romanen i previ pagament, és clar, dels 500 sous de rigor (amb la qual cosa queda clar des de bon començament, recorda Simbor, “el sector social encarregat de dirigir i mantenir la institució”).

Y estos supuestos se basan, de entrada, en "el carácter claramente independiente, burgués y laico" de este hospital. Y estipulan acto seguido la forma y el modo en cómo se han de escoger los diez "honorables ciudadanos" que llevarán la carga de su administración. Y cómo se sustituirán en el cargo en caso de muerte de uno de ellos: por cooptación de los que quedan y previo pago, es claro, de los 500 sueldos de rigor (con lo que queda claro desde el principio, recuerda Simbor, "el sector social encargado de dirigir y mantener la institución").

És aquest hospital per a folls símbol, al capdavall, de l’auge i l’empenta d’una burgesia que finança edificis, ens llega versos i dirigeix amb naturalitat els afers de la ciutat. I de la pugna amb els altres poders establerts, també.

Es este hospital para locos símbolo, al final, del auge y el empuje de una burguesía que financia edificios, nos lega poemas y dirige con naturalidad los negocios de la ciudad. Y de la pugna con los otros poderes establecidos, también.

Perquè el privilegi del rei Martí deixava ben clar que nobles i gent d’església quedaven exclosos del regiment de l’hospital, que es restringia a “homes plans”: els artesans i mercaders que l’havien fet possible.

Porque el privilegio del rey Martí dejaba bien claro que nobles y gente de iglesia quedaban excluidos de la gestión del hospital, que se restringía a "hombres llanos": los artesanos y mercaderes que lo habían hecho posible.

No hi ha enlloc cap referència al reputat pare Jofré. I d’aquí ve que estudiosos com ara Maria Josep Simbor s’hagin preguntat pel “paper principal” que li atorguen llegenda i historiografia. I que hagin apuntat respostes, també: “Els primers treballs on pràcticament es fonamenten els autors posteriors són obra –no ho oblidem– de frares mercedaris”, com n’era el mateix Joan Gilabert Jofré. Simbor detecta, per tant, un probable interès de l’església a “demostrar” la seva “gran influència” en l’erecció d’aquest primer hospital psiquiàtric.

En ninguna parte hay referencia al reputado padre Jofré. Y de aquí viene que estudiosos como María Josep Simbor se hayan preguntado por el "papel principal" que le otorgan leyenda e historiografía. Y que hayan apuntado respuestas, también: "Los primeros trabajos donde prácticamente se basan los autores posteriores son obra -no lo olvidemos de frailes mercedarios", como lo era el propio Joan Gilabert Jofré. Simbor detecta, por tanto, un probable interés de la iglesia en "demostrar" su "gran influencia" en la erección de este primer hospital psiquiátrico.

La relació eclesiàstica, ben mirat, hi va arribar anys després, el 1414, amb la creació de la Lloable Confraria de la Verge Maria dels Innocents (la mateixa mare de Déu que emparava l’hospital i que anys a venir havia de convertir-se també en la dels Desemparats i que, més anys a venir encara, havia d’esdevenir, amb permís de sant Vicent màrtir, patrona de València). Val a dir que la tradició, com recorda Simbor, dóna a la confraria un tret de sortida amb aire conegut: un sermó (ara de mossèn Joan de Rodella, el 1413), Llorenç Salom que el sent i troba la manera de dur a terme la idea llançada des de la trona. Per tanta coincidència i per més interrogants que obre l’estudi, Maria Josep Simbor es demana si no és aquesta institució paral·lela un “intent de l’església d’entrar dins els assumptes” que fins aleshores “monopolitzava la junta de l’hospital, on ella estava vedada”. De fet, les relacions hospital-confraria són plenes de “friccions i problemes que molt sovint acaben amb plets legals”.

La relación eclesiástica, bien mirado, llegó años después, el 1414. con la creación de la Loable Cofradía de la Virgen María de los Inocentes (la misma virgen que amparaba el hospital y que años después se convertiría también en la de los Desamparados y que, años más tarde todavía, llegaría a ser, con permiso de San Vicente mártir, patrona de València). Hay que señalar que la tradición, como recuerda Simbor, da a la cofradía un disparo de salida con aire conocido: un sermón (esta vez de mosén Joan de Rodella, el 1413), Llorenç Salom lo escucha y encuentra la manera de llevar a término la idea lanzada desde el púlpito. Por tanta coincidencia y por más interrogantes que abra el estudio, Maria Josep Simbor se pregunta si no es esta institución paralela un "intento de la iglesia de entrar en los asuntos" que hasta entonces "monopolizaba la junta del hospital, donde ella se encontraba vetada". De hecho las relaciones hospital cofradía están llenas de "fricciones y problemas que muy a menudo acaban en pleitos legales".

Tractament. És clar, com ens recorda Francesc Asensi, metge i membre de la secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (autor, entre més, de l’estudi Lluís Alcanyís: poeta, metge, mestre i víctima), que, en parlar d’hospital al segle XV, no ens podem situar en paràmetres actuals: “Allò era sobretot un hospici: és a dir, un lloc on es donava sostre i aliment a qui no en tenia i, per raó del seu estat mental, estava marginat de la societat”. I és cert que ja se n’havien obert més, abans, d’establiments d’aquesta mena. Però també ho és que el de València va marcar la diferència: hi va incloure la mirada científica. D’aquí ve que sigui considerat pioner a tot el món.

Tratamiento. Está claro, como nos recuerda Francesc Asensi, médico y miembro de la sección de Ciencias Biológicas del Institut d'Estudis Catalans (autor, entre otros, del estudio sobre Lluís Alcanyís: poeta, médico, maestro y víctima), que, al hablar del hospital en el siglo XV, no nos debemos situar en parámetros actuales: "Lo que era sobre todo era un hospicio: es decir, un lugar donde se ofrecía techo y alimento a quien no tenía y, por razón de su estado mental, estaba marginado de la sociedad". Y es cierto que ya se habían abierto algunos, antes, de establecimientos de este tipo. Pero también lo es que el de València marcó la diferencia: incluyó la mirada científica. De aquí viene que se le considere pionero en todo el mundo.

A les mateixes constitucions signades pel rei Martí s’hi explicitava que, ultra l’atenció humana a folls i orats i innocents, l’hospital havia de fornir-los també assistència mèdica. Hi havia, per tant, més percepció de malalts que no pas d’endimoniats, com tradicionalment eren considerats –recorda Asensi. Més tractaments mèdics que no pas exorcismes. Més dignitat que no pas cadenes. Fins i tot s’hi van dur a terme allò que, amb totes les distàncies que calguin, hom podria anomenar teràpies ocupacionals, en fer treballar els homes a l’hort i les dones als telers. Els malalts considerats “curables” rebien atenció especial i podien acabar sortint de la institució. Els classificats com a “furiosos” hi quedaven tancats, però en un espai que cridava l’atenció dels coetanis per la pulcritud. Res de semblant al concepte actual d’hospital, és clar, però sí un àmbit més adequat del que l’època prodigava i on els acollits van rebre visita mèdica. I de metges de prestigi: Jaume Roig o Lluís Alcanyís, per exemple, dignes representants dels homes de ciència que també ho eren de lletra i viceversa, van visitar i tractar els folls i els orats i els innocents (o tot alhora) de l’hospital de València. A l’època en què l’urbs mirava el món de fit a fit. Abans de la Inquisició (que va fer cremar el mestre Alcanyís) i més desgràcies conegudes.

En las mismas constituciones firmadas por el rey Martí se explicitaba que, además de la atención humana a locos y orates e inocentes, el hospital había de suministrarles también asistencia médica. Había, por tanto, más percepción de enfermos que no endemoniados, como tradicionalmente eran considerados -recuerda Asensi. Más tratamientos médicos que no exorcismos. Más dignidad que cadenas. Incluso se llevaron a cabo lo que, con todas las distancias precisas, podríamos llamar terapias ocupacionales, haciendo trabajar a los hombres en el huerto y a las mujeres en los telares.Los enfermos considerados "curables" recibían atención especial y podían acabar saliendo de la institución. Los clasificados como "furiosos" quedab an encerrados, pero en un espacio que llamaba la atención de los coetáneos por su pulcritud. Nada parecido al concepto actual de hospital, claro, pero sí un espacio más adecuado de lo que la époco prodigaba, y donde los internos recibieron visita médica. Y de médicos de prestigio: Jaume Roig o Lluís Alcanyís, por ejemplo, dignos representantes de los hombres de ciencia que también lo eran de letra y viceversa, visitaron y trataron los locos y los orates y los inocentes (o todos a la vez) del hospital de València. En la época en que la ciudad miraba al mundo cara a cara. Antes de la Inquisición (que hizo quemar al maestro Alcanyís) y demás desgracias conocidas.

1 comentari:

colombine ha dit...

Hola Julio , interasante historia sobre la tradición valenciana...que nunca había escuchado...El hospital es además un hecho sumamente interesante y digno de difusión...

es curioso pero de joven tenía amistad con una familia valenciana , que vivieron en Almería por razones de destino..ya que el padre de mi amiga era militar y estuvo destinado en Almería varios años...recuerdo de ver en su casa ...ahora en esta época muchas revistas y periódicos hablando de las fallas ...e incluso me parece estar viendo suplementos ....enormes donde estaban las fotos de todas las falleras y falleros...

Y me encantaba mirar los trajes y las ofrendas florales...

Pero nunca lei nada sobre la historia d elos patronos de Valencia...y ellos si que eran católicos practicantes...

Lo que has escrito me ha traido a la mente toda aquella historia...cuando se fueron de nuevo a Valencia,..fue cuando yo fui por primera vez a ver las Fallas...

un beso