1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 25 de març del 2009

Dimecres, relats d'altri. Riada (i II) Jesús Moncada

Amb aquesta segona part acabe de pujar Riada, de Jesús Moncada, inclòs al seu recull de contes Històries de la mà esquerra.

Tornarem a sentir parlar de les aventures dels valents patrons de llaüt de Mequinensa.


RIADA (i II)


Quan Moles, Segarra i jo vam tornar amb el Crist, que pesava igual que una mala cosa, l'oncle Gòdia ja era al timó, i sobre el mur que vorejava l'Ebre s'amuntegava la gent. S'havia estès la veu que ens soltàvem i mig poble era allí per veure'ns marxar. Vam carregar la imatge i la vam deixar plana sobre el carbó. Em disposava a lligar-la amb un tros de saula, però el vell em va cridar.

-Què passa?

-Abans destapa-li el cap!

-La puta d'oros! -vaig remugar-. Què barrina, ara?

Emprenyat, vaig deslligar les cordes que cenyien el fardell, mentre el Moles, prop meu, renegava en veu baixa i deia que el vell s'havia tornat boig, que fer bestieses amb les coses de missa ens portaria la malastrugança. Vaig obrir l'embalum, i els ulls esbatanats del Sant Crist em van impressionar; semblaven vius, feia l'efecte que les ninetes s'anaven a moure d'un moment a l'altre, i la sang que li havien pintat al front i als polsos diries que regalimava realment de les ferides. Al Moles se li va esgarrifar la pell i es va quedar més blanc que la imatge.

-Ara, poseu-lo dret!

Entre tots tres el vam adreçar, al temps que la gent deixava anar una exclamació. Una gronxada del llaüt va estar a punt de fer-nos saltar a tots per la borda, però amb penes i treballs vam mantenir-nos drets. El cap del Crist eixia de l'embolcall igual que un aparegut; Moles el mirava amb terror i Segarra deixava anar mitja rialla. Ja en tenia un tip, d'aguantar la creu, quan el vell es va encarar amb el de dalt:

-Bé, noi –li va dir-. Ja veus de quina manera està la cosa! Malament rai! Però és ara quan es veu qui és un patró i qui un cagabandúrries que només sap navegar a la tertúlia del cafè! Cadascú farà el que voldrà, jo m'avio! Mai no he perdut cap càrrega, però com que no saps el que pot passar, he volgut que vegis el riu i que sàpigues el que et jugues si véns amb mi: si anem a fons, tu hi aniràs amb nosaltres. I malament t'ho veig per nedar amb aquesta jugada que t'han fet!

-Santeta beneita! -va cridar una dona.

-Ja el podeu baixar! Lligueu-lo, però no li tapeu el cap.

Un cop travada la imatge, vam posar els rems als escàlems. La gent s'havia quedat muda i els llaüters a la vora del riu movien el cap amb preocupació.

-Solteu! -va manar el vell.

Vam recollir amarres i jo em vaig encomanar a tots els meus morts. El llaüt va separar-se del moll mentre la gent agitava els braços entre crits de bona sort, i amb una estropada ens vam llançar enmig d'aquella fúria.

Redéu, quin viatge! El llaüt lliscava igual que un dimoni i el riu bramava! Vam saltar colls i pedrets que haurien esgarrifat un mort! Jo tenia els pèls de punta, però el vell més que vell servava impertorbable, subjectant l'arjau del timó entre les cames. A cada cop de rem, sentia darrera meu l'esbufegar de Segarra, que anava a la part de la sama, i la Baldada clavava potades sobre el carbó. Des del banc veia el cap del Crist amb la boca oberta per la qual semblava escapar-se-li la ranera de l'agonia. Els rems es doblegaven a punt d'estellar-se, les onades trencaven contra la borda. En arribar a un pedret prop de Faió, el vell es va posar tens. El corrent era fortíssim i ens portava directes al roquissar.

-Fora rem, Manel! -va cridar l'oncle-. Vosaltres dos foteu-li amb tota l'ànima!

Jo vaig parar, mentre Moles i Segarra, a l'altra banda, s'esfetgegaven. Amb la maniobra, el llaüt va tallar d'esquitllèvit el corrent, a fi d'esquivar el pedret. L'aigua s'aixecava en galls en topar amb les roques. Érem ja molt a prop del roquissar que vaig sentir l'espetec. L'escàlem de Segarra s'havia fet ascles i el peó va anar d'esquena contra la coberta de la sama. En fallar el rem, la proa va enfilar bruscament el roquissar. Se'm va gelar la sang.

-Ens matarem! -va esclafir Moles.

Del maleït viatge en van fer moltes contalles per tota la ribera: que si el Sant Crist havia canviat de color, que si va desclavar una mà, que si els regalims de sang se li van allargar per les galtes... Històries que escampen pels cafès, tota la culpa de les quals la té el Moles, que es morirà embafadet de veritats perquè no conta més que mentides. Però, de tota manera, no m'hauria estranyat mica que al de la creu li hagués passat tot això que conten i molt més, perquè allò del pedret va ser terrible. Encara veig el vell Gòdia, mentre el Moles udolava que ens matàvem, donar un cop de timó cap a la dreta i repenjar-se sobre l'arjau amb mig cos fora la borda. Van cruixir totes les juntes del llaüt, però el vell, que encara no he pogut aclarir d'on va treure tanta força, va adreçar la nau i vam passar, el mateix que un llamp, a quatre dits del roquissar. Vam estar a punt d'esbocinar-nos. Per això dic que ben bé li hauria pogut canviar el color al Crist! Ara, que va ser ell, el Crist, qui va cridar “Timó a la dreta, Gòdia, que ens la fotem!”, mentida podrida! El vell Gòdia podia ser més tossut que una mula, però no calia que ningú li digués el que havia de fer, que de feines de riu en sabia més que Déu.


FI


RIADA (y II)


Cuando Moles, Segarra y yo volvimos con el Cristo, que pesaba más que un muerto, el tío Gòdia ya estaba al timón, y sobre el muro que bordeaba el Ebro se amontonaba la gente. Se había corrido la voz que soltábamos amarras y medio pueblo estaba allí para vernos salir. Cargamos la imagen y la dejamos plana sobre el carbón. Me disponía a atarla con un trozo de sirga, pero el viejo me llamó.

-¿Qué pasa?

-¡Antes destápale la cabeza!

-¡La puta de oros! – refunfuñé-. ¿Que se le habrá ocurrido ahora?

Irritado, desaté las cuerdas que ceñían el fardo, mientras Moles, a mi lado, renegaba en voz baja y decía que el viejo se había vuelto loco, que hacer tonterías con las cosas de misa nos traería la mala suerte. Abrí el bulto, y los ojos abiertos de par en par del Santo Cristo me impresionaron; parecían vivir, daba el efecto que las pupilas iban a moverse de un momento a otro, y la sangre que le habían pintado en la frente y en las sienes se diría que chorreaba realmente de las heridas. A Moles se le erizó la piel y se quedó más blanco que la imagen.

-¡Ahora, enderezadlo!

Entre los tres lo pusimos en pie, mientras la gente soltaba una exclamación. Un balanceo del laúd estuvo a punto de hacernos saltar a todos por la borda, pero, aunque con dificultad, conseguimos mantenernos en pie. La cabeza del Cristo salía de su envoltorio igual que un aparecido; Moles lo miraba con terror y Segarra dejaba ir una media carcajada. Ya estaba hasta el gorro de aguantar la cruz, cuando el viejo se encaró con el de arriba:

-Bueno, muchacho –le dijo-. Ya ves como está la cosa. Bien jodida. Pero es en estos momentos cuando se ve quién es un patrón y quién un cagamandurrias que sólo sabe navegar por la tertulia del café. ¡Cada cual hará lo que quiera, yo salgo! Nunca he perdido ninguna carga, pero como no sabes lo que puede pasar, he querido que veas el río y que sepas lo que te juegas si vienes conmigo: si nos vamos a pique, tu vendràs con nosotros. Y difícil lo veo para que nades con la putada que te han gastado.

-¡Santa bendita! –gritó una mujer.

-Ya lo podéis bajar. Atadlo, pero no le tapéis la cabeza.

Una vez trabada la imagen, pusimos los remos en los escálamos. La gente se había quedado muda y los lauteros a la orilla del río movían la cabeza preocupados.

Recogimos amarras y yo me encomendé a todos mis muertos. El laúd se separó del muelle mientras la gente agitaba sus brazos entre gritos de buena suerte, y de una estrepada nos lanzamos en medio de aquella furia.

¡La virgen, qué viaje! El laúd se deslizaba igual que un demonio y el río rugía. Saltamos rápidos y rompientes que habrían espantado a un muerto. Yo tenía los pelos de punta, pero el viejo de los cojones, se mantenía imperturbable, sujetando la caña del timón entre las piernas. A cada golpe de remo, escuchaba tras de mí resoplar el Segre, que teníamos a popa, y la Baldada coceaba sobre el carbón. Desde el banco contemplaba la cabeza del Cristo con la boca abierta por la que parecía escapársele la ronquera de la agonía. Los remos se doblaban a punto de astillarse, las olas rompían contra la borda. Al llegar a un rápido cerca de Faió, el viejo se puso tenso. La corriente era fortísima y nos llevaba directos a las rocas.

-¡Fuera remo, Manel! –me gritó el tío-. Vosotros dos, metedle toda el alma.

Yo paré, mientras Moles y Segarra, al otro lado, echaban el bofe. Con la maniobra, el laúd cortó de refilón la corriente, a fin de esquivar el rápido. El agua se levantaba como hirviendo al topar contra las rocas. Estábamos ya muy cerca del roquedal cuando escuché el estallido. El escálamo de Segarra se había hecho astillas y el peón fue a parar, de espalda, contra la cubierta de popa. Al fallar el remo, la proa enfiló bruscamente el roquedal. Se me heló la sangre.

-¡Nos mataremos! -Estalló Moles.

Del maldito viaje se han contado muchas cosas por toda la ribera: que si el Santo Cristo había cambiado de color, que si se desclavó una mano, que si los chorretones de sangre se le escurrieron por las mejillas... Historias que cuentan por los cafés, la mayor parte de culpa de las cuales la tiene Moles, que se morirá de un empacho de verdades porque no suelta más que mentiras. Pero, de todas formas, no me hubiera extrañado nada que al de la cruz le hubiese pasado todo lo que cuentan y mucho más, porque lo del rápido fue terrible. Todavía veo al viejo Gòdia, mientras Moles aullaba que nos matábamos, dar un golpe de timón hacia la derecha y lanzarse con todo el peso sobre la caña con medio cuerpo fuera borda. Crujieron todas las cuadernas del laúd, pero el viejo, de quien todavía no he podido averiguar de dónde sacó tanta fuerza, enderezó la nave y pasamos, como un relámpago, a cuatro dedos del roquedal. Estuvimos a punto de hacernos trizas. Por eso digo que bien le hubiera podido cambiar la color al Cristo. Pero, que fuera él, el Cristo, quien gritara “Timón a la derecha, Gòdia, que nos la pegamos!”, mentira podrida. El viejo Gòdia podía ser más tozudo que una mula, pero no necesitaba a nadie que le dijera lo que tenía que hacer, porque de trabajos de río, él sabía más que Dios.


FIN

1 comentari:

Abel Desestress ha dit...

Por la gentileza de su visita y expresar.
reciba mi agradecimiento y un fraternal abrazo.
Atte. Abel desestress
http://www.google.com.mx/search?sourceid=navclient&hl=es&ie=UTF-8&rlz=1T4GGIC_esMX281MX282&q=abel+desestress