Memòria de repressions franquistes. Homenatge al senyor Lloret

Fa uns anys, allà pels primers setanta, quan jo encara em resistia, dolorosament, a abandonar unes creences religioses llargament mantingudes, vaig trobar, a l’única parròquia valentina (i una de les poquíssimes valencianes) que gosava, amb textos del pare Riutort i seguint les instruccions del concili Vaticà II, fer una missa dominical en el català que a València anomenem valencià, vaig trobar, dic, un estrambòtic grup de gent amb qui vaig fer una certa amistat.

Un dels components d’aquell grup era un tal senyor Lloret, català de Barcelona, i veí de Sueca. Aquesta és part de la història d’aquest personatge, tal com, entre uns i altres, em va ser contada.

L’aleshores jove Lloret, catòlic i nacionalista, es trobava estudiant a la Universitat de Barcelona quan esdevingué la guerra, de manera que havent fet milícies universitàries, va ser allistat i participà, poc o molt ho ignore, a la incivil guerra amb el grau d’alferes.

Quan el desastre acabà amb els desastrosos resultats que tots coneixem, els vencedors l’enviaren a un camp de concentració a Extremadura, on hi va passar uns quants anys de fam i polls i misèries no solamente físiques. D’aquella època ve la següent anècdota que un dia em contà en presència dels seus amics.

“Quan va arribar la primera Pasqua al camp, ens van comunicar pels altaveus que tot aquell que vulgués complir amb el precepte pascual, podia apuntar-se per confessar-se i combregar. Com que ja sabeu que jo era i sóc catòlic, així ho vaig fer.

- Ave María purísima.

- Sin pecado concebida, -respongué el capellà- ¿Cuánto tiempo hace, hijo mío, que no te confiesas y comulgas?

- Un año exacto –li vaig dir- ya que la pasada Pasqua me encontraba por casualidad de permiso en Barcelona, así que aproveché para cumplir con la iglesia.

- ¿Y dónde, hijo mío, si puede saberse?

- En la capilla privada que la embajada vasca mantenía abierta todavía.

- ¿En la embajada vasca? No sé si esa confesión y comunión tendrán validez...

Em vaig aixecar com un ressort.

- Mire padre, yo aquí he venido a confesarme, no a hablar de política –li vaig dir- Tengo muy claro que es usted un fascista y un indeseable, pero confiaba en que, al menos en el acto de la confesión, lo que interesaba eran mis pecados no mis ideas políticas, y mucho menos sus prejuicios contra sus compañeros de la iglesia vasca.

Vaig fer mitja volta i me’n vaig anar.

A l’endemà el mossèn em va cridar.

- Hijo mío, siento lo de ayer, ¿podríamos hablar?

- Si usted quiere oírme en confesión, de acuerdo. Confío en que, por bestia que sea, todavía respetará el secreto de confesión, pero hablar... rotundamente no. Usted y yo no tenemos absolutamente nada de lo que hablar. Ah, y no me llame usted hijo, no se lo permito. Hasta ahí podríamos llegar.

Aquell any, com ja us podeu suposar, no vaig poder complir amb el famós precepte de combregar almenys un cop l’any, per Pasqua Florida. Mai no me n’he penedit, però.”

Quan per fi l’amollaren no li fou possible retornar a Barcelona. Als anys de captiveri els feixistes al poder li havien afegit la pena d’exili. Desterrat de la seua terra, on anar? Ho tenia molt clar. En les seues pròpies paraules: “allà on parlessin com jo”

Així que, finalment, s’establí a Sueca on va conèixer la que, fins a la seua mort, havia estat la seua dona, i va trobar treball com a agent comercial d’una important firma química internacional de filatures i teixits, la Bayer, amb la que va protagonitzar una altra anècdota.

Però això serà una altra història.