1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 17 de desembre de 2008

Memòria de repressions franquistes. Homenatge al senyor Lloret

Fa uns anys, allà pels primers setanta, quan jo encara em resistia, dolorosament, a abandonar unes creences religioses llargament mantingudes, vaig trobar, a l’única parròquia valentina (i una de les poquíssimes valencianes) que gosava, amb textos del pare Riutort i seguint les instruccions del concili Vaticà II, fer una missa dominical en el català que a València anomenem valencià, vaig trobar, dic, un estrambòtic grup de gent amb qui vaig fer una certa amistat.

Un dels components d’aquell grup era un tal senyor Lloret, català de Barcelona, i veí de Sueca. Aquesta és part de la història d’aquest personatge, tal com, entre uns i altres, em va ser contada.

L’aleshores jove Lloret, catòlic i nacionalista, es trobava estudiant a la Universitat de Barcelona quan esdevingué la guerra, de manera que havent fet milícies universitàries, va ser allistat i participà, poc o molt ho ignore, a la incivil guerra amb el grau d’alferes.

Quan el desastre acabà amb els desastrosos resultats que tots coneixem, els vencedors l’enviaren a un camp de concentració a Extremadura, on hi va passar uns quants anys de fam i polls i misèries no solamente físiques. D’aquella època ve la següent anècdota que un dia em contà en presència dels seus amics.

“Quan va arribar la primera Pasqua al camp, ens van comunicar pels altaveus que tot aquell que vulgués complir amb el precepte pascual, podia apuntar-se per confessar-se i combregar. Com que ja sabeu que jo era i sóc catòlic, així ho vaig fer.

- Ave María purísima.

- Sin pecado concebida, -respongué el capellà- ¿Cuánto tiempo hace, hijo mío, que no te confiesas y comulgas?

- Un año exacto –li vaig dir- ya que la pasada Pasqua me encontraba por casualidad de permiso en Barcelona, así que aproveché para cumplir con la iglesia.

- ¿Y dónde, hijo mío, si puede saberse?

- En la capilla privada que la embajada vasca mantenía abierta todavía.

- ¿En la embajada vasca? No sé si esa confesión y comunión tendrán validez...

Em vaig aixecar com un ressort.

- Mire padre, yo aquí he venido a confesarme, no a hablar de política –li vaig dir- Tengo muy claro que es usted un fascista y un indeseable, pero confiaba en que, al menos en el acto de la confesión, lo que interesaba eran mis pecados no mis ideas políticas, y mucho menos sus prejuicios contra sus compañeros de la iglesia vasca.

Vaig fer mitja volta i me’n vaig anar.

A l’endemà el mossèn em va cridar.

- Hijo mío, siento lo de ayer, ¿podríamos hablar?

- Si usted quiere oírme en confesión, de acuerdo. Confío en que, por bestia que sea, todavía respetará el secreto de confesión, pero hablar... rotundamente no. Usted y yo no tenemos absolutamente nada de lo que hablar. Ah, y no me llame usted hijo, no se lo permito. Hasta ahí podríamos llegar.

Aquell any, com ja us podeu suposar, no vaig poder complir amb el famós precepte de combregar almenys un cop l’any, per Pasqua Florida. Mai no me n’he penedit, però.”

Quan per fi l’amollaren no li fou possible retornar a Barcelona. Als anys de captiveri els feixistes al poder li havien afegit la pena d’exili. Desterrat de la seua terra, on anar? Ho tenia molt clar. En les seues pròpies paraules: “allà on parlessin com jo”

Així que, finalment, s’establí a Sueca on va conèixer la que, fins a la seua mort, havia estat la seua dona, i va trobar treball com a agent comercial d’una important firma química internacional de filatures i teixits, la Bayer, amb la que va protagonitzar una altra anècdota.

Però això serà una altra història.

4 comentaris:

XARBET ha dit...

No se com poden ser a la vegada fascista i cristià. Es evident que se pot ser fascista y capellà. Qui sen pot fiar de una església que recolza a Franco?

armando alonso ha dit...

¡Bravo por el Sr. Lloret!. Qué claras tenía sus convicciones.
En la etapa de la dictadura, tuve la suerte de conocer a unos cuantos curas que lo tenían tan claro como el Sr. Lloret, y la mayoría de ellos, acabaron dejándolo.
Un abrazo.

Anònim ha dit...

El meu pare que amb 18 anys va ingressar en un camp de concentració, després d'haver estat fet pressoner a la Batalla de l'Ebre (el camp era San Marcos, a León)em comptava que els capellans del camp feien crides perqué la gent anés a delatar sota secret de confessió tot el que sabés de los "rojos malos". El meu pare que tenia les idees molt clares i que mai va anar a confessar-se va ser testimoni de com algunes d'aquelles confessions, lluny de guardar cap secret, foren utilitzades com a prova suficient per condemnar a mort a més d'una persona.
No voler veure la perversitat de l'Església católica en la nostra guerra civil es no voler entendre la part potser més fonamental del franquisme i la seva crueltat. MODEST PANADES

Uru ha dit...

Hurra pel senyor Lloret!
i per tots aquells que no vàren permetre que una sotana venuda delatés als seus companys.
Quin fàstic tan gran! i tota aquesta colla de capellans malparits que han dormit tranquils tots aquests anys!
Em bull la sang
Tanta hipocresia i mala fe!
Grrrrrrrrr
Conec alguns que van penjar la sotana! i no m'extranya!

Molt bon relat Julio, real com la vida, quines ganes tinc ja del proper!!!!

Molts petons