Un país de manifestants. Vicent Partal

Dissabte passat, 29 de Novembre hi hagué una gran manifestació a València.

El motiu? tornar a dir-li al govern valencià de Frank Countries i Fountain of Blackberry que l'ensenyança de l'anglès és prioritària, però que no ha d'ésser usada com a forma d'impedir que els xiquets valencians puguen rebre l'Educació per a la Ciutadania en condicions adequades.

Llegesc avui a VilaWeb aquest article de Vicent Partal i recorde la cançó que Raimon va dedicar a Gregorio López Raimundo "T'he conegut sempre igual" on, a una de les seues estrofes, diu:

No m’ he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d’home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest és l'article, com tots els d'en Vicent, optimista. Com deien al meu poble, déu t'oja.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Un país de manifestants

Dissabte València va viure una manifestació molt impressionant. I no només perquè era la més multitudinària que es recorda des de l'època de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irac. Era impressionant sobretot perquè demostrava fins a quin punt una bona part de la societat valenciana està farta de la política del Partit Popular i també perquè era ben visible com escoles i instituts de barris, pobles i comarques n'eren l'eix de la demostració. Des de baix, pujant com una onada difícil d'aturar. No era una manifestació d'oposició sinó d'alternativa. I això ens ha de fer reflexionar.

Quan tanta gent és capaç d'eixir al carrer d'una forma tan organitzada i massiva sense que cap força política estiga al darrere això vol dir que alguna cosa està passant. No es fan manifestacions com aquesta, amb aquest volum i amb aquesta capacitat de construcció cada dia en cada ciutat. La de dissabte la podem comparar a les grans manifestacions sobiranistes dels darrers anys a Barcelona i a les manifestacions contra la guerra de l'Irac. Però a poques més. I això, tanta capacitat solidària, demostra que la societat valenciana, sota la capa del gel, viu canvis molt importants. De curta volada i de llarga volada.

En allò que és més immediat l'atzucat en el qual ha entrat de forma tan delirant el conseller Font de Mora insinua que les darreres victòries electorals del PP poden haver tingut un efecte narcòtic sobre aquest partit. Van tan segurs que ells manaran per sempre que no tenen fre ni prudència. I això els portarà, els ha portat ja, a cometre errors. Mentre caminava entre els manifestants pel carrer de la Pau un home em va dir que els grans canvis polítics sempre han començat amb mobilitzacions per l'escola i l'educació. No n'estic segur però seria possible. Dissabte veient passar pancarta rere pancarta gent amb nom de barri, d'institut, de poble, de ciutat, d'escola, de vila, es redibuixava una geografia valenciana ben allunyada de l'oficial però poderosa, molt poderosa. Aquella era una base real per al canvi, una base en la qual la cultura nacionalista era l'oli que ens relligava. No era una manifestació nacionalista però el nacionalisme era qui la protagonitzava i li donava el sentit darrer i això ho sabíem tots.

I ací hi ha una segona reflexió a fer, aquesta de llarga durara. Al País Valencià la governació ha estat un joc entre un PP inclassificable i un PSOE penós. Contra el que molts diuen, però, aventure un espai que s'obre al marge dels dos, especialment comptant amb la ruïna en que viu immers el socialisme. No parle d'un espai per a un partit concret o una coalició però parle d'un estat civil d'ànim, d'una cultura, d'un nou referent. Els nacionalistes, de totes les classes i idees, som molt més forts del que nosaltres mateixos ens arribem a creure i hem crescut molt les darreres dècades, també en edat, capacitat de convocatòria, respectabilitat i coneixement. I dissabte hi havia també, viu pels carrers de València amb una força inusitada, el sentiment que el valencianisme, el catalanisme, el nacionalisme no només no està amagat i refugiat en la derrota sinó que s'alça com a única barrera real i creïble a la barbàrie pepera. Escola a escola, institut a institut, barri a barri, poble a poble, comarca a comarca.

Això vol dir molt però pot quedar-se en no res també, de nou. Perquè sense política no hi ha país i de moment només som (pràcticament) un país de manifestants. Però faríem mal de no adonar-nos-en que en eixe riu de manifestants és on hi ha la base sobre la qual treballar i que aquesta vegada tenim més capacitat, més infraestructura, més xarxa, és coneixement i més experiència que mai no hem tingut.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

I alguns vídeos sobre la mani