Quan l'hora arribe

QUAN L'HORA ARRIBE

Voldria solament morir de vell,
anar-me'n sense pors, sense enrenous,
agafar el vell tren que m'acompanya
des de ja fa tant temps que ni ho recorde.

Sense enrenous ni pors, sense destorbs,
de vell. Només perquè ja ha arribat l'hora,
perquè ja he viscut prou, perquè he viscut.
Viscut. I ho dic sense orgull ni vergonya.

Voldria només Bach, només Beethoven,
o potser Stravinsky o potser Falla,
o l'Ovidi recitant un poema.

Voldria aquell vell tren que duu el meu nom,
i des de la finestra acomiadar-me'n.
Voldria, simplement, morir a casa.

JNP
20/08/2017