Parole, parole, parole...

Sis-cents cinquanta mil avals, sis-centes cinquanta mil signatures, demanant una llei que ens protegeixi contra les arbitrarietats del poder executiu, sis-centes cinquanta mil veus quan només, segons les seues lleis -que diuen que també són les nostres- em necessitàvem cinc-centes mil, i intenten barrar-nos el pas, tallar de rel inclús la discussió, amagar les seues vergonyes -i els nostres drets- sota la catifa.

Dieu-me malpensat si així ho voleu, però el motiu real no és pas econòmic, no. És el mateix motiu de que encara hi hagi un tros de via única entre Castelló i Tarragona, o de que el Corredor Mediterrani no hagi estat prioritari ni amb govern PP ni amb govern Psoe.

Carta de Presidència a la mesa del Parlament

Al amparo de lo establecido en el artículo 134.6 de la Constitución y conforme a lo dispuesto en el artículo 126.2 del Reglamento del Congreso de los Diputados, tengo el honor de trasladar el criterio del Gobierno respecto de la tramitación de la Proposición de Ley de Televisión sin Fronteras, (expediente número 120/000007), publicada en el Boletín Oficial de las Cortes Generales con fecha 8 de septiembre de 2010.

Mediante esta proposición de ley, se pretende que el Gobierno garantice la recepción de los canales digitales de radio y televisión de titularidad de una Comunidad Autónoma que emitan, total o mayoritariamente, en las lenguas incluidas en el ámbito de protección de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, en aquellas otras Comunidades Autónomas con las que comparta lengua utilizada en una forma idéntica o parecida, y en los territorios donde, según la iniciativa, tradicionalmente se hablan.

Según la proposición de ley las lenguas incluidas y, los ámbitos territoriales donde, total o parcialmente, habría que garantizar la recepción de los canales que emitan en dichas lenguas, serían:

a) La lengua catalana en Cataluña, Illes Balears, Comunidad Valenciana, Aragón y
Murcia.
b) La lengua euskera en el País Vasco y en la Comunidad Foral de Navarra.
c) La lengua gallega en Galicia, Castilla y León y el Principado de Asturias.
d) La lengua occitana en Arán.

Para ello, establece que el Gobierno asegurará, mediante la planificación oportuna, los múltiples de titularidad estatal que resulten necesarios, cuya gestión correspondería al Gobierno, suponiendo por tanto una ampliación de la red de radiodifusión de titularidad y gestión estatal, y sin alterar las competencias de gestión atribuidas a las CCAA sobre los múltiples digitales de cobertura territorial autonómica asignados a cada una de ellas.

Además, impone un plazo de tres meses para que el Plan Técnico Nacional de la Televisión Digital Terrestre incorpore los múltiples destinados a emitir los canales digitales de la televisión de titularidad autonómica en el ámbito geográfico de las demás CCAA con las que comparten lengua.

Por último, el texto dispone que el Gobierno promueva, en el marco de las instancias internacionales competentes en materia de telecomunicaciones, las medidas necesarias
para la radiodifusión de los canales digitales de la radio y la televisión de titularidad autonómica en los territorios no pertenecientes al Estado español que compartan lengua en una forma idéntica o parecida.

La emisión del servicio público de comunicación audiovisual por ondas hertzianas terrestres de una Comunidad o Ciudad Autónoma en otra limítrofe y con afinidades lingüísticas y culturales, ya está prevista en el artículo 40.3 de la Ley 7/2010, de 31 de marzo, General de la Comunicación Audiovisual, siempre que así lo acuerden mediante convenio, y exista reciprocidad.

Por otro lado, la regulación actual fija dos múltiples digitales de ámbito autonómico en cada Comunidad Autónoma, (y en el caso de Cataluña, de tres); lo que se considera que es capacidad suficiente para dar cabida a este tipo de acuerdos. En este sentido, ya existen acuerdos entre Comunidades Autónomas, como es el caso de Cataluña con Illes Balears, o con Aragón, y conversaciones entre las Comunidades del País Vasco y Navarra.

La proposición de ley, sin embargo, pretende que se amplíe la red de difusión de titularidad y gestión estatal para dar cobertura y garantizar estas emisiones, sin que las Comunidades Autónomas tengan que hacer uso de estas capacidades que ya están a su disposición.

Pues bien, dada la actual ocupación de la banda de frecuencias utilizada para la difusión terrestre, la medida propuesta requeriría la planificación de nuevos múltiples digitales en la banda que quede disponible después de la liberación del dividendo digital.

Esto implicaría, en primer lugar, eliminar en buena medida las ventajas que supone el destinar el dividendo digital para la provisión de servicios de comunicaciones electrónicas, en aquéllas Comunidades Autónomas en las que este espectro se emplee parcialmente para la difusión de nuevos canales de televisión. La no disponibilidad del dividendo digital para prestar servicios de comunicaciones electrónicas imposibilitaría el cumplimiento de los objetivos nacionales y de la Agenda Digital para Europa de despliegue de banda ancha en movilidad, y provocaría perjuicios económicos inmediatos derivados de la imposibilidad de utilizar el dividendo digital para prestar servicios de comunicaciones electrónicas, que se estiman entre 12.000 y 16.000 millones de euros (adaptación a España de previsiones de la Comisión Europea).

Adicionalmente, la iniciativa impone al Estado la financiación de los costes de los nuevos múltiples para las Comunidades Autónomas afectadas, al atribuirle su gestión, lo que supone un coste recurrente anual en el entorno de los 15 millones de euros.

Finalmente, ya se ha llevado a cabo la reserva del dividendo digital para otros servicios distintos del de la radiodifusión, y se están realizando las tareas de liberación de esta banda de frecuencias. La planificación de todos los múltiples digitales en la banda que queda disponible para la radiodifusión está siendo especialmente complicada, sobre todo en zonas donde es necesaria la coordinación internacional de frecuencias, como Cataluña y País Vasco (coordinación con Francia), Galicia (coordinación con Portugal) y Andalucía (coordinación con Portugal, Marruecos y Argelia).

En este sentido, habría que dedicar también una gran cantidad de recursos a intentar llevar a cabo un replanificación de todos los múltiples digitales actuales, con gran coste económico para la administración, los operadores e, incluso, para los usuarios, por los cambios de canales que se producirían.

A título ilustrativo se estima que las cantidades que el Gobierno va a tener que destinar para compensar los costes incurridos por operadores de televisión y usuarios como consecuencia del movimiento de canales para liberar el dividendo digital, estaría en torno a los 600 y 800 millones de euros. La introducción de un nuevo múltiple digital provocaría la necesidad de revisar toda la coordinación internacional, en parte ya realizada, y modificar los canales de los nuevos múltiples ya otorgados a los operadores, con los consiguientes costes adicionales.

Estos costes serían aún mayores con la previsión de la proposición de ley de adoptar las medidas necesarias para la radiodifusión de los canales digitales de la radio y la televisión de titularidad autonómica en los territorios no pertenecientes al Estado español que compartan lengua en una forma idéntica o parecida.

Por todo lo anterior, la aprobación de esta proposición de ley tendría como consecuencia un aumento de los créditos presupuestarios, por lo que el Gobierno no presta la conformidad para su tramitación en virtud de lo establecido en el artículo 134.6 de la Constitución.

Madrid, 14 de octubre de 2010

EL SECRETARIO DE ESTADO
José Luis de Francisco Herrero

Els espanyols no són valencians( o catalans) i dubte molt que demòcrates

El (des)Govern Valencià, ajudat pels successius Governs Espanyols, porta anys i panys intentant evitar que els valencianets de a peu puguem veure la TV3, i castigant la propietària dels repetidors establerts a tot el país, amb multes astronòmiques. Per aconseguir això han precintat repetidors amb permís judicial i sense, han donat a cada nova televisió que apareixia al mercat les freqüències utilitzades a València, han utilitzat interferències per emmascarar la senyal, i tot allò que han pogut.

Motiu? Sembla bastant clar que un dels motius principals és evitar que, malgrat totes les mentides que diuen i repeteixen, la gent se n'adoni que el català i el valencià no són més distints que el madrileny i el sevillà.

De manera que, aquells que s'omplen la boca de liberalisme i de llibertat d'expressió, prohibeixen que les persones d'una certa zona puguin veure la televisió dels seus veïns, que, a més, emet en el seu propi idioma.

Com que ja n'estàvem més que farts d'aquestes històries, vam recollir firmes per una ILP (iniciativa legislativa popular) I, com que se'n necessitaven 500.000 se'n van recollir més de 600.000 per si de cas.

I ara resulta que el Govern Espanyol, a través del seu Ministeri de Foment, impedeix l'entrada al Parlament d'aquesta iniciativa, segons ells per motius econòmics.

Vinga ja, això no s'ho creu ni el tato.

Esperem que rectifiquin i deixin que la ILP es pugui discutir al Congrés, o caldrà demandar-los per prevaricació davant dels tribunals europeus.

I acabat, per fi, el futbol, per què no parlem de bous?

En pocs dies o setmanes, el parlament català haurà de discutir i votar sobre la proposició de prohibir les corregudes de bous al territori de Catalunya.

Voldria restar-li importància al fet asimètric i el desavantatge que representa que uns partits deixen llibertat de vot als seus representants i d'altres no.

També, -sóc possibilista i pactista per naturalesa i vocació- al fet que només es parle de bous en plaça i no dels bous al carrer.

I sobretot confie en que s'impose la sensatesa i que una tortura de les tantes que ens agrada perpetrar (en aquest particular cas contra un animal que no ens ha fet cap mal) recule i desaparega del mapa, si no universal, sí almenys d'un petit racó de la Mediterrània.

Reproduiré ací un fragment del llibre "L'engany de la corrida" que he llegit a la revista El Temps, i que em sembla molt aclaridor. En ell Jordi Portabella i Jordi Galves conversen sobre el tema.

Segons el que em dius, és la corrida una activitat econòmicament deficitària?

T'ho dic jo i t'ho diu un informe dels Ganaderos de Lidia uNidos, el que podríem anomenar la patronal de la corrida, publicat l'any 2005 a la Revista del Instituto de Estudios Económicos amb el títol Economía de la ganadería de lida en España i que pots trobar fàcilment a internet. En aquest estudi es demostra que les explotacions de toros són econòmicament deficitàries. I que el preu del toro de lídia ha baixat. Tanmateix, les explotacions taurines no es redueixen sinó que augmenten. La política agrícola comuna de la Unió Europea va ser reformada el 2003 i es va introduir un pagament únic totalment desvinculat de la producció. És la cultura del pelotazo. Augmenten els beneficis d'una activitat deficitària perquè els ajuts de les institucions públiques ho permeten. [...]

De tota manera hi ha il·lustrats partidaris de la corrida, no? Estic pensant en Goya.

N'estàs segur, que Goya és un partidari de la corrida? La cosa no és tan clara com semblava fins ara. Recentment s'ha descobert que la famosa col·lecció de dibuixos de toros, la Tauromàquia, estava, originàriament, destinada a il·lustrar els textos de l'oponent més clar a la festa, José Vargas Ponce, i que, després, per motius diversos, principalment econòmics, va ser aprofitada amb un sentit diferent. S'ha fet de Goya un aficionado quan no n'era. En tot cas hi ha una inscripció autògrafa de Goya en una de les planxes de la Tauromàquia que diu: "Bárbara diversión". És al British Museum. Pensem que aquesta sèrie de dibuixos és dins d'una sèrie més general dedicada a elements típicament espanyols: la presó de bojos, els actes de fe, les processons... I no hem d'oblidar que un dels episodis de la corrida representa un cavall esventrat. Goya es dedica a observar elements inquietants, la part desagradable del món que l'envolta, i és en aquest context que cal interpretar els dibuixos sobre els toros. No oblidem que també són obres comparables amb els Desastres de la guerra, amb els Caprichos, els Disparates, que no són sinó denúncies de la brutalitat que exerceixen els homes sobre els homes, sobre les dones, dels adults sobre els infants, sobre la superstició que corseca els crèduls, etc. L'exposició que es va fer al Museu del Prado l'any 20010 de la Tauromàquia dóna una nova interpretació al punt de vista de Goya sobre els toros, més enllà de la utilització posterior que s'ha fet de la seva obra, de les corrides anomenades goyescas, que no són sinó exaltació del típic i tòpic, del pintoresc i nostàlgic. No podem oblidar tampoc que Goya tenia a casa seva, a la famosa Quinta del Sordo, una pintura extraordinària, de la sèrie de pintures negres, el Gos semienfosat, que és una de les raríssimes mostres de pintura sobre animalística. És a dir, una de les rares mostres de pintura que s'interessa pel patiment dels animals, per la solitud, per la tristesa. Un precedent de l'art semiabstracte. [...]

Els braus no són, per tant, una espècie animal...

I ara! Això només és una ficció defensada per una petita part dels partidaris de les corrides i no pas per tots els aficionados. No. No és cap espècie, ni tan sols una subespècie pròpia; qualsevol naturalista, etòleg o zoòleg t'ho dirà. El brau, biològicament, és molt poc interessant perquè, racialment, és molt poc pur i pertany al mateix grup de classificació que la resta de toros, bous i vaques; res a veure, per tant, amb les autèntiques espècies de toros que hi ha al món, com ara el banteng indonesi (Bos Javanicus) o el iac tibetà (Bos Mutus). L'anomenat toro bravo procedeix del toro primitiu, avui desaparegut, l'anomenat uros, del qual procedeixen tots els altres. Però el toro espanyol no és necessàriament més agressiu que els altres. Els defensors de les corrides argumenten que només el toro espanyol és el que, genèticament, té ferocitat, l'únic que té unes característiques agressives que es volen explicar a partir del clima extrem de la Península, de la vegetació i dels aliments de la zona. Com si els altres toros d'Europa no visquessin en zones amb climatologia extrema com Escòcia, Còrsega o Hongria. És una explicació falsa, una idea que s'ha vist desmentida per la realitat. Fixa't en una cosa molt curiosa: aquesta suposada espècie animal, els toros braus, els toros agressius, només es fa a Espanya? Sí, només si és d'Espanya el toro pot ser brau. O si és d'algun lloc d'Amèrica Llatina que hagi estat colònia espanyola. Precisament d'algun lloc on hi hagi hagut presència espanyola. És una espècie de toro molt particular. No et sembla?

El toro no és agressiu, ni l'espanyol ni cap altre. El que sí que és cert és que el toro de les corrides és una barreja d'animals només seleccionats per la seva particular agressivitat, que són triats específicament pel seu comportament i no per un motiu genètic, pel seu genotip. Són excepcionals, són la raresa, no la norma. I només, subratllo, només quan es té una certa presumpció que el toro serà agressiu a la plaça, que el seu caràcter particular i indòmit és especialment feroç, aleshores, només aleshores, es tenen presents algunes característiques morfològiques, pel seu fenotip, però per raons estètiques i pràctiques,per donar més espectacle a la carnisseria del toreig. Com ara que no tingui el llom gaire alt -que sigui bajo de agujas com es diu en la terminologia que fan servir els aficionados-, que sigui descolgado -que vol dir que tingui el coll llarg-, etc. Però els toros de combat, els que s'anomenen toros de lidia, els que es troben a les places avui o els recollits en les enciclopèdies del toreig, són molt diversos. No hi ha cap zootipus comú, posem per cas, entre -i parlo només d'alguns animals famosos- Islero, el toro que va matar Manolete, de pèl de dos colors, o Topador, de pèl negre, protagonista de la feria de Sevilla de 1986; Perdigon, de pèl roig, i Ojo de Perdiz, torejat per l'Espartero el 1894, o els mítics Bravío o Jaquetón, sovint esmentats com a models emblemàtics del toro bravo

Hi ha toros negres, rojos, barrejats, blancs, grans, petits, amb el nas recte, cóncau, convex, amb les banyes assenyalant amunt, avall, cap enfora, cap endavant, etc. La casta de toros és un mite. De casta, en tenen, per exemple, les vaques lleteres Holstein o Jersey, que no fallen mai: donen molta llet, molta més que altres varietats de vaques. Si la casta fos una realitat objectiva, com és que els seguidors de les corrides diuen constantment que "hay menos toros que antes"? Com és que es queixen sistemàticament de la manca d'agressivitat de les bèsties? On és aquesta suposada raça agressiva i específica? Un pastor alemany es comporta com un pastor alemany i pot ser agressiu i és, a més a més, un carnívor. Un toro es comporta com un toro, un herbívor, un rumiant, amb una digestió complicada i lenta, que necessita molt de temps. No vol gairebé mai combatre. [...]

Es parla molt sovint de la vida regalada que fan els toros a les deveses, ben nodrits, ben cuidats, en contrast amb altres animals que es crien per a altres tipus d'explotacions.

És un altre tòpic, una altra falsedat. No se la pot qualificar d'una altra manera. Sempre es diu que els toros tenen una existència privilegiada en les ramaderies dedicades a la producció de toros de lidia. Els aficionados t'ho poden explicar millor que jo. Els toros que es presenten a les places avui no són aquells toros d'abans, quan l'estat espanyol era una societat essencialment agrària. Això ja no existeix, només hi ha el mite. Els toros avui no tenen la qualitat que tenien abans perquè viuen molt pitjor que abanas. En espais molt petits, dedicats essencialment a la productivitat, a la producció cada cop més intensiva de toros per satisfer tota mena de corrides d'arreu del món. Les àmplies pastures existeixen, sí,però la major part dels toros neixen estabulats, protegits del sol sota teulat, amb una vida sense excessiva mobilitat, nodrits amb farines, amb pinsos de qualitat dubtosa. A més a més, els toros són sovint maltractats per desvetllar una forta agressivitat. Per fer-los més agressius, se'ls sotmet també a l'abstinència sexual, que exaspera les rivalitats entre els mascles, i arriba fins i tot a provocar combats a mort entre uns animals fabricats per a la violència com a espectacle. Si se'n tingués tanta cura com es diu, els partidaris de la corrida no es queixarien tan unànimement de la baixa qualitat dels animals presentats a les places de toros. Una periodista francesa, partidària de les corrides, Françoise Bourdin, va fer un estudi l'any 1988 en què demostrava que de tots els toros de les 17 corrides de la plaça de toros de Nimes -entre el 24 de setembre de 1987 y el 18 de setembre de 1988-, només tres corrides (és a dir, 18 toros) van tenir toros completament sans. El percentatge que la periodista en dona és molt preocupant. Un 48% d'aquests toros estaven malalts, normalment amb problemes de fetge, de pulmons, de ronyons. Aquests se suposa que són els temibles animals als quals s'enfronten els valents toreros. Molt sovint són animals tocats de mort abans d'entrar a la plaça. I l'existència daurada prèvia a la corrida tendeix a desaparèixer cada cop més. La productivitat intensiva de toros els provoca nefritis agudes o quadres d'invalidesa, com la tuberculosi pulmonar o la pleuresia. La carn d'aquests animals malalts, sotmesos a l'estrés de la tortura, és avui, tot sovint, inaprofitable per al consum humà perquè no reuneix les condicions mínimes sanitàries. Hi ha sempre un perill enorme de contaminació de la carn per part del prió, un agent infecciós format principalment per proteïnes, que en les vaques es va expressar amb la malaltia anomenada de les vaques boges. [...]

Tradicionalment, a Madrid, els dies de festa es torejaven 18 toros, 6 al matí i 12 a la tarda. ÉS un mecanisme de repetició que fa que la gent s'acostumi a la tortura de l'animal i no li acabi donant importància.

Així s'arriba a un espectacle que té una durada prou destacada i a la insensibilitat per part del públic.

És la famosa explicació de Josep Pla a Julio Camba per justificar que mai no anava a les corrides.

Sí. És en castellà i la tinc aquí: "Yo no voy a las corridas porque he comprobado que la primera vez aparté los ojos con asco cuando el picador le metió el hierro al toro en el espinazo. Después volví la cara cuando la sangre comenzó a correr en la suerte de banderillas, pero tímidamente me atreví a mirar de soslayo. Luego mi estómago no resistió las diez estocadas que tuvo que dar un matador miserable para tumbar al morlaco, aunque tampoco estaba dispuesto a perderme aquello, puesto que había pagado la entrada. Y tuve el valor para resistir incluso tres descabellos. Aplaudí al toro en el arrastre. Poco a poco fui mirando de frente aquella carnicería. En la cuarta corrida ya todo me parecía natural y en la quinta ya no me hubiera importado nada si en vez de un toro hubieran matado a mi primo."

De toros, bous i cabestres

Fracassarà la ILP plantejada a Catalunya? Potser semble optimista, però estic convençut que no.

Una altra cosa és que, possiblement, no alcance els objectius proposats de suprimir totalment les corregudes de bous (o corridas de toros com diuen més al nord), i més quan avui me n'assabente que el PSC ha suprimit el dret de llibertat de vot als seus diputats i els obligarà a votar a favor de la conservació d'aquest trist i denigrant espectacle - per bé que artístic en els seus codificats passes.

I segurament ni tan sols s'hi parlarà (o només de passada) de la resta de tortures que sota el nom de bous al carrer es perpetren a una gran part de València, i del sud de Catalunya.

I els defensors d'aquestes tradicions (també ho són de tradicionals en altres àmbits, o ho han estat l'ablació de clítoris, i l'uxoricidi per honor, i els castrati, i les lapidacions, i les baralles de galls o de gossos, i tantes i tantes barbaritats que ens inventem els homes per fer-nos mal els uns als altres, o als nostres veïns de planeta més o menys semblants, més o menys propers) han iniciat una contra-ofensiva bestial, explicant-nos coses tan pelegrines com que els animals no pateixen (mira que resultaria fàcil contradir-los escannejant el cervell dels pobres animals a la plaça) o que han pogut gaudir d'una vida en llibertat durant uns pocs anys a canvi d'uns escassos moments de patiment; llibertat que se'ls nega als seus companys no braus, o que aquesta prohibició afectaria també a les obres d'art de Picasso, Fortuny, Solana, Alberti, Lorca, Miguel Hernández i tutti quanti. Què tindrà que veure la gimnàstica amb la magnèsia, que dèiem a la meua joventut?.

I, per favor, que els defensors de "La Fiesta Nacional" (nacional d'Espanya, of course, oblidant la inveterada tradició mediterrània de culte al bou solar, les primeres representacions de la qual trobem a Creta) no desvien l'atenció inventant un enfrontament Catalunya - Espanya. Si aquest enfrontament existeix, és únicament entre un país que a poc a poc vol anar eixint de la barbàrie, i un altre que encara no ha sabut (o pogut) arribar en aquest llindar.

Sempre he pensat que l'abandonament d'aquesta salvatjada es produirà per inanició, per desinterès de la gent, per falta de rendibilitat de l'espectacle. Però és bo que, de quan en quan, els nostres representants s'hi vegen obligats i abocats a discutir-ho.

Recorde ara una quarteta popular llegida la novel·la de Joan Perucho, "Les històries naturals":

Van sortir sis toros

tots eren dolents

això fou la causa

de cremar els convents

Que conste que si jo fóra anglès hauria parlat de suprimir la cacera de raboses.