1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de desembre del 2009

Quan veurem caure la dictadura a Iran? Una entrevista aclaridora

Com bona part dels qui m'han precedit, em considere afortunat d'haver viscut els temps que m'han tocat, els del naixement dels hippies, del maig del 68, de l'arribada a la lluna, de la caiguda del teló d'acer, de la condemna de Pinochet, de la fi de la dictadura a Espanya i tants i tants canvis no per esperats menys gratificants.

I ara, acabant l'any 2009 espere poder veure en pocs anys la caiguda del règim dels aiatol·làs i la independència d'alguns vells països de la vella Europa, com ara Escòcia, Flandes i Catalunya.

Estic convençut que la primera cosa que veurem de les adés indicades és el canvi de règim a Iran. I brindaré quan es produesca, com vaig brindar quan Pinochet fou atrapat a instàncies del jutge Garzón.

Avui he llegit a Le Monde una entrevista que em reafirma en la meua convicció. És aquesta:

ENTRETIEN

Abbas Milani est directeur des études iraniennes à l'Université de Stanford (Californie) et codirige un projet sur la démocratie iranienne à la Hoover Institution. Il a enseigné à l'université de Téhéran jusqu'en 1987. Pour Le Monde, il explique la vague de contestation qui a suivi en Iran l'élection, entachée de fraude selon l'opposition, du président Ahmadinejad en juin. Notamment la répression violente des manifestations du 27 décembre, en violation de la trêve religieuse chiite de l'Achoura, qui a fait au moins huit morts (dont le neveu du chef de file de l'opposition, Mir-Hossein Moussavi, tué par balles devant chez lui). A la violence de la police a répondu, pour la première fois, une radicalisation des manifestants.

Ce qui s'est passé pour l'Achoura est-il un tournant ?

C'est un tournant pour le régime, qui a dépassé toutes les limites dans l'usage de la brutalité. L'orchestration du meurtre du neveu de Mir-Hossein Moussavi est orwellienne. Ils accusent Moussavi d'être derrière cette opération, qui serait destinée à créer un martyr, mais ce mensonge montre à quel point ils sont désespérés.

Les violences des étudiants marquent aussi un tournant pour l'opposition, qui doit se reprendre. Elle n'a rien à gagner à utiliser la violence. Ce régime est bien plus brutal et bien mieux armé que ne pourra jamais l'être l'opposition. Les opposants qui sont passés à l'offensive contre les voyous du régime risquent d'ouvrir les vannes d'une violence bien plus dangereuse, qui n'aide pas la démocratie et sert le régime.

Quelqu'un contrôle l'opposition ?

Je ne crois pas. Jusqu'à maintenant, le mouvement a été amorphe, horizontal, c'est un réseau de groupes et personnes interconnectés mais sans hiérarchie. Cela a été la clé de sa survie. Ils sont parvenus à faire ce qu'ils voulaient. Ils ont montré que ce régime était brutal, n'écoutait pas le peuple, et utiliserait tous les mensonges pour rester au pouvoir. Ils ont convaincu l'Europe et les Etats-Unis. Mais cela ne va pas sortir l'Iran de l'impasse. Nous arrivons à un nouveau stade. L'opposition doit franchir le pas et offrir des revendications précises.

Que veut l'opposition ?

Le mouvement a commencé avec une demande simple : " Nous voulons que notre vote soit compté. " Si le guide suprême Khamenei avait autorisé une vraie enquête, et peut-être un nouveau vote, il aurait pu rester au pouvoir.

Mais les despotes sont souvent aveuglés par leur arrogance. Les jeunes sont désespérés. Ils n'ont pas besoin d'avoir de fortes convictions politiques pour être opposés à ce régime. Ils veulent simplement une vie normale du XXIe siècle, ils veulent pouvoir choisir les films qu'ils regardent, la musique qu'ils écoutent. Ils veulent sortir avec la femme ou l'homme de leur choix. Ils veulent un travail. Tout cela leur est interdit. La solution au problème iranien est simple : plus de démocratie. Ils n'ont pas à changer le nom du régime, ils peuvent changer des éléments de la Constitution. Avec chaque jour qui passe, chaque goutte de sang versé, chaque arrestation s'éloigne la possibilité d'un compromis.

Jusqu'où le régime ira-t-il ?

Il n'aura pas de limite dans la violence. La seule limite, inhérente à tout régime de ce type, est le moment où ceux qui doivent battre ou tuer les gens décident qu'ils ne veulent plus le faire. Je ne serais pas surpris qu'on en arrive à ce point.

Les ayatollahs ont été remarquablement silencieux. Le régime a demandé leur aide publiquement, de manière répétée, un seul d'entre eux les a soutenus. Tous les autres, une dizaine, n'ont pas dit un mot pour soutenir Khamenei, ni, à quelques exceptions, l'opposition. S'ils se prononcent contre la violence, Khamenei et ses alliés auront du mal à continuer sur cette voie.

Qui tient les rênes en Iran ?

Ce sont les commandants des Gardiens de la révolution et des miliciens bassidji qui mènent la danse aujourd'hui - Ahmadinjad n'est pas un acteur clé. Depuis l'élection présidentielle de juin, les gardiens ont réalisé qu'ils n'allaient pas s'en sortir sans utiliser la force. Depuis, le pays est dirigé par un triumvirat avec, au sommet, les Gardiens de la révolution, puis Khamenei et enfin Ahmadinejad.

Chaque jour, le pouvoir des Gardiens de la révolution augmente, car ce sont eux qui vont devoir contrôler les villes. C'est pour l'essentiel un régime policier et militaire. Il est clair qu'ils paniquent : la contre-manifestation de mercredi à Téhéran montre qu'ils ont peur de perdre leur base et veulent convaincre le peuple et le monde que le régime n'est pas isolé.

S'il y avait le moindre signe que les Gardiens de la révolution perdent le contrôle, je ne serais pas surpris de voir 5 millions de personnes à Téhéran. On risque de voir ce qu'on a vu dans beaucoup des pays du bloc de l'Est : dès que les gens pensent que la police secrète ne soutient plus le régime, tous ceux qui hésitaient, et avaient peur, vont dans la rue.

M. Khamenei est-il sur la touche ?

Il a totalement perdu le contrôle. Un exemple : il avait donné un ordre clair et public à Ahmadinejad de limoger le vice-président Mashai. Mais Mashai a aujourd'hui plus de pouvoir que quiconque dans le gouvernement. Cela prouve à quel point Khamenei est impuissant. Ces derniers jours, Khamenei a été complètement absent. Il n'a rien dit durant les manifestations de l'Achoura. A court terme, il a encore quelques cartes, du pouvoir, de l'argent. Mais je pense que depuis son discours validant l'élection, il a perdu sa légitimité. Cette forme de gouvernance, où il avait le dernier mot, ne peut pas survivre au XXIe siècle. C'est un concept médiéval.

Voit-on des dissensions parmi les Gardiens de la révolution ?

Trois ou quatre commandants ont publié des déclarations critiques. Mais ce qui est inquiétant pour le régime, c'est son degré de soutien parmi les miliciens bassidji. Des centaines de milliers d'entre eux ont rejoint cette milice pour bénéficier de privilèges. A quel stade vont-ils arrêter de soutenir le régime ?

Les services de renseignement jouent-ils un rôle important ?

Non seulement les Gardiens ont leur propre unité de renseignement, mais, depuis l'élection, ils ont purgé le ministère du renseignement. Ils ont renvoyé le ministre. On dit qu'ils ont renvoyé de nombreux cadres. Le ministère était devenu plus professionnel et n'accréditait pas la théorie selon laquelle les manifestations de l'opposition faisaient partie d'un complot concocté à l'Ouest. Alors Ahmadinejad, Khamenei et les Gardiens ont mis en place des hommes venant des Gardiens de la révolution, qui sont devenus un Etat dans l'Etat.

Et l'avenir ?

Si le régime faisait une concession majeure, il pourrait se sauver provisoirement. Mais ils prennent la température, pour voir s'ils peuvent arrêter M. Moussavi et Mehdi Karoubi - autre leader réformateur - . A moins d'une résistance domestique et internationale massive, ils vont essayer de résoudre ça par la force. Je pense qu'ils échoueront. Les gens ont goûté à leur propre pouvoir, ils commencent à ne plus avoir peur.

Propos recueillis par Philippe Bollopion (New York, correspondant)

© Le Monde

dissabte, 6 de juny del 2009

El Col·legi de metges de Madrid té tota la raó

Avui llegesc a El País que El Colegio de Médicos de Madrid pide que los facultativos extranjeros sepan español i sota el meu humil punt de vista té tota la raó.

I és que qualsevol persona amb dos dits de front admetrà que: "Es necesario crear un sistema para medir el nivel de conocimiento de español de los profesionales sanitarios extranjeros, ya que es básico en la relación médico-paciente la comunicación entre ambos" tal com sosté el vicepresident del Col·legi de Metges de Madrid, Miguel García Alarilla.

Clar que això mateix, tan assenyat, quan ho demanem els ciutadans que no hem tingut la "sort" del senyor Mayor Oreja, (D. Jaime), quinto meu, per cert, qui ho diria? de que el seu avi els prohibís parlar l'idioma propi a casa i fora casa, molta gent pensa que ho diem només per fotre, per amargar-los la vida a ells, els espanyols com cal.

I és que no hi ha res com ser ciutadà de segona per a tindre el dret de rebre totes les bufetades.

Per això demà no votaré a cap dels dos grans partits espanyols i em decantaré per una coalició que defensi els drets de les nacions no espanyoles.

dissabte, 19 de juliol del 2008

El TS arxiva una querella contra R. Zapatero.

Llegesc avui que el Tribunal Suprem arxiva una querella de Leonardo SanJuan, contra José Luís Rodríguez Zapatero, per haver aquest promès (i complit a posteriori) en plena campanya electoral, la "devolució" de 400 € a cada treballador, amb càrrec a l'IRPF retès durant l'any 2008.

La Vanguardia


El Economista

La Gaceta de los Negocios


No ho he sabut trobar en altres diaris.

La veritat és que m'agradaria saber el text de la demanda, així que, si algú que em llegeix, me'l pot fer arribar li ho agrairé.

Perquè aquesta "devolució" (insistesc amb les cometes) és equivalent a un préstec sense interessos, a tornar l'any que ve quan farem la declaració. O siga que, de donar, res de res, els 400 euros que no pagarem enguany ja ens tocarà pagar-los l'any que ve.

I és que el tio Pedro (Solbes), de bobo no en té un pèl.

Així que, com a molt, R. Zapatero ens va mentir, o no ens va dir tota la veritat.

Però això, a banda de pecat (venial of course), és delicte?

Sembla que el TS siga de l'opinió que no.

dijous, 17 de juliol del 2008

Sobre Joan Laporta. Una entrevista amb Borja de Riquer

Reconec que el futbol m'interessa molt poc, però l'animositat contínua contra Joan Laporta, si no alimentada, al menys corejada pels diaris espanyols, sempre m'ha semblat estranya, he cregut endevinar que amagava interessos espuris.

Avui he llegit una entrevista amb Borja de Riquer, catedràtic d'Història Contemporània a la UAB que m'ha aclarit alguna cosa.


"Hi ha qui no perdona a Laporta haver acabat amb els seus negocis"


Borja de Riquer (Barcelona, 1945) és membre del Consell Assessor de la Fundació Futbol Club Barcelona, un òrgan no vinculant que debat les iniciatives que impulsa aquesta entitat. Riquer, que és catedràtic d'Història Contemporània a la UAB, dóna el seu punt de vista sobre la moció de censura presentada contra el president del Barça, Joan Laporta.

-Creieu que hi havia motius suficients per a una moció de censura contra Joan La­porta?

-No, però evidentment ha estat un vot de càstig del qual cal analitzar les causes. Algunes són de forma, com alguns gestos, a vegades prepotents, que ha tingut el president i que no li han reportat bona imatge; però altres són de fons, com el fet que la Junta de Joan Laporta sigui diferent de les anteriors. Aquesta Junta es caracte­ritza per la seva joventut i indepen­dència respecte als grups de pres­sió econòmics, mediàtics i polítics. L'expresident Josep Lluís Núñez, per exemple, es cuidava prou bé de tenir representants a la Junta de tots els partits polítics, els diaris i els grups amb interessos econòmics. Una junta independent no ha estat benvista per tots els qui creuen que el Barça ha de comptar amb ells o, pitjor, que ells han de ser dins del Barça. L'actitud dels grups Prisa i Godó respecte a la Junta de Laporta no es pot entendre sense tenir en compte els interessos econòmics que aquests dos grups creuen tenir sobre el Barça.

-Hi ha gent que ha perdut diners per culpa d'aquesta Junta?

-Hi ha gent que tenia tractes de favor amb juntes anteriors que ha perdut diners; individus que han fet molt negoci amb el Barça, com a intermediaris, comissionistes i altres. Aquesta gent no perdona a Laporta haver acabat amb els seus negocis. Penso que la Junta ha estat excessi­vament prudent a l'hora d'amagar la molta porqueria que es va trobar dins del Barça ara fa cinc anys.

-Amb quina mena de coses es van trobar?

-Per exemple, contractes publicitaris mal negociats de la Junta anteri­or, com és el cas del que es va signar amb Nike quan Sandro Rossell n'era el delegat; un acord que va ser molt dolent per als interessos del Barça. si ho comparem amb els que aquesta empresa tenia amb equips anglesos.

-Creieu que el catalanisme de Laporta fa nosa a algú?

-Hi ha diversos corrents ideològics que no veuen amb gaire bons ulls la proposta catalanista de Laporta. Tot i que no s'atreveixen a dir-ho de forma explícita, han fet córrer que cal treure els nacionalistes del Barça. El fet que hi hagi un president que tingui sensi­bilitat i projecte de país, així com in­ternacional, com ho demostra l'acord amb Unicef, fa que certs sectors ho considerin perillós.

-En general, la premsa ha dit que la "massa social" del Barça s'ha pronunciat contra Laporta. Hi està d'acord, tenint en compte que en la moció de censura només va votar un 30 % del cens?

-Això de la massa social és un te­ma molt complex; és una massa molt emotiva, amb un sentiment que es mou a rampells, que passa fàcilment del seny a la rauxa. Ara bé, tot i que la votació no ha sigut majoritària, sí que ha sigut molt alta i no es pot minimitzar que una tercera part del cens ha censurat majoritàriament la directiva. No es pot interpretar què significa l'abstencionisme. Per tant, crec que els directius han de prendre resolucions respecte al que ha passat, des del president fins a la Junta.

-Què us sembla que Laporta ha­gi decidit no dimitir?

-La meva opinió és que el pre­sident està molt tocat i que hauria d'haver dimitit, i molt més davant de l'exigència de més de la meitat dels membres de la Junta. Penso que no és una bona solució remetre-ho tot a l'assemblea de compromissaris, que esdevindrà una reunió tensa i polè­mica si ha de decidir la continuïtat de Laporta.

-La culpa dels actuals mals del Barça és només del president?

-A nivell esportiu, la responsa­bilitat és del president i de la seva Junta, per no haver actuat amb més contundència en la darrera tempora­da, veient que es podia reproduir el fracàs de l'anterior. Evidentment, la responsabilitat també s'estén al se­cretari tècnic, a l'entrenador i al con­junt dels jugadors. L'actitud d'algun dels jugadors no ha sigut la més adequada. D'altra banda, penso que, a l'hora de fer balanç, certs mitjans no han valorat de forma justa el conjunt de la gestió a nivell esportiu, social i econòmic; és a dir, s'han centrat ex­clusivament en els resultats dels dos darrers anys.

-La gent ha oblidat molt de pres­sa que en tres anys es van guanyar dues lligues i una Champions?

-La Junta de Laporta és la que en un període de cinc anys ha aconseguit més èxits esportius de la història del Barça. Dues lligues i una Champions en cinc anys significaria que el Barça hauria de tenir deu Champions i qua­ranta lligues. A més, el club ha gua­nyat prestigi dins i fora de Catalunya i avui és un símbol que atrau gent d'ar­reu del món. La gestió econòmica ha sigut excel·lent, fins al punt que l'any que ve el Barça es podria convertir en el primer club del món pel que fa als recursos econòmics. Tot això partint d'una situació de pràcticament fallida econòmica. Això és inqüestionable i és un mèrit de Laporta i de la seva Junta. A més, per primer cop en molt temps, els barcelonistes ens hem sen­tit orgullosos de la Junta directiva del Barça.

-Els promotors de la moció de censura no ho veuen així. Qui són i què volen?

-No sé qui hi ha darrere d'Oriol Giralt, però ha afavorit o almenys ha coincidit amb els interessos de diversos sectors. Els uns perquè tenen ambicions de poder dins del Barça i els interessa afeblir la Junta i el president, els altres perquè no els per­donen la revisió del passat que s'ha fet. El "nuñisme" ha estat present des del primer moment en les campanyes contra Laporta i ha volgut passar-li factura. Molts grups amb interessos econòmics veuen la Junta com uns nouvinguts i volen tornar a remenar les cireres. Això i el descontentament d'una part de la massa social pel fracàs esportiu dels dos últims anys han permès aixecar un estat d'opinió favorable al vot de censura.

-Voleu dir que els més de vint mil vots contra Laporta són el fruit d'una campanya d'assetjament dels mitjans de comunicació?

-La premsa ha estat una de les raons. Només cal seguir la informació donada per alguns diaris de Barcelona, els editorials, les entre­vistes, sobre aquest afer. En canvi, no hi ha hagut un veritable debat en els mitjans de comunicació; és a dir, un cara a cara entre els promotors de la moció i la Junta per explicar les raons i la transcendència d'aquesta mesura excepcional. Els promotors s'han negat a un debat obert i han fet el seu discurs sovint amb la com­plicitat d'una part del periodisme esportiu, clarament hostil a l'actual Junta directiva.

-Existeix una fractura irreconci­liable en el barcelonisme que pugui afectar l'aspecte esportiu des del primer partit de la propera tem­porada?

-No crec que hi hagi una fractura. Ara bé, hi ha un sector petit, però cridaner, que no perdonarà res a la Junta del Barça durant els propers dos anys. Des dels Boixos Nois, que han jugat molt fort la carta contra La­porta i han aplaudit el senyor Núñez, el seu gran protector, fins a altres que trauran mocadors i xiularan cada cop que el Barça no guanyi.

-L'enemistat entre Laporta i Rossell ha creat una "tercera via" que supera la dicotomia dels dar­rers anys entre "nuñistes" i "crui­fistes"?

-No sé exactament qui hi ha al darrere del senyor Rossell, però és perfectament possible que hi hagi un front contrari a l'actual directiva format per gent de procedència diver­sa. Sens dubte, el "nuñisme" donarà suport a Sandro Rossell.

-Què hauria de fer la directiva a partir d'ara, al vostre parer?

-La directiva no ha de perdre els nervis. Ha de donar prioritat a cons­truir un equip que sota el coman­dament de Josep Guardiola intenti aconseguir èxits esportius al més aviat possible. En aquesta situació, no es pot fallar la propera temporada. El Barça ha de guanyar alguna cosa i satisfer el soci més o menys empre­nyat. Cal també continuar en la línia de gestió econòmica i social que s'ha portat fins ara i, sobretot, evitar els incidents innecessaris pel que fa a les actituds personals.


Xevi Camprubí

El Temps 1257

Traduesc:

"Hay a quien no perdona a Laporta haber acabado con sus negocios"

Borja de Riquer (Barcelona, 1945) es miembro del Consejo Asesor de la Fundación Fútbol Club Barcelona, un órgano no vinculante que debate las iniciativas que impulsa esta entidad. Riquer, que es catedrático de Historia Contemporánea en la UAB, da su punto de vista sobre la moción de censura presentada contra el presidente del Barça, Joan Laporta.

¿-Creéis que había motivos suficientes para una moción de censura contra Joan Laporta?

-No, pero evidentemente ha sido un voto de castigo del cual hay que analizar las causas. Algunas son de forma, como algunos gestos, a veces prepotentes, que ha tenido el presidente y que no le han reportado buena imagen; pero otras son de fondo, como el hecho de que la Junta de Joan Laporta sea diferente de las anteriores. Esta Junta se caracteriza por su juventud e independencia con respecto a los grupos de presión económicos, mediáticos y políticos. El ex presidente Josep Lluís Núñez, por ejemplo, se cuidaba muy mucho de tener representantes en la Junta de todos los partidos políticos, los periódicos y los grupos con intereses económicos. Una junta independiente no ha sido bien vista por todos aquellos que creen que el Barça tiene que contar con ellos o, peor, que ellos tienen que estar dentro del Barça. La actitud de los grupos Prisa y Godó con respecto a la Junta de Laporta no se puede entender sin tener en cuenta los intereses económicos que estos dos grupos creen tener sobre el Barça.

-Hay gente que ha perdido dinero por culpa de esta Junta?

-Hay gente que tenía tratos de favor con juntas anteriores que ha perdido dinero; individuos que han hecho mucho negocio con el Barça, como intermediarios, comisionistas y otros. Esta gente no perdona a Laporta haber acabado con sus negocios. Pienso que la Junta ha sido excesivamente prudente a la hora de esconder la mucha porquería que se encontró dentro del Barça ahora hace cinco años.

-Con qué tipo de cosas se encontraron?

-, Por ejemplo contratos publicitarios mal negociados de la Junta anterior, como es el caso de lo que se firmó con Nike cuando Sandro Rossell era el delegado; un acuerdo que fue muy malo para los intereses del Barça. si lo comparamos con los que esta empresa tenía con equipos ingleses.

-Creéis que el catalanismo de Laporta molesta a alguien?

-Hay diversas corrientes ideológicas que no ven con muy buenos ojos la propuesta catalanista de Laporta. Aunque no se atreven a decirlo de forma explícita, han hecho correr que hay que sacar a los nacionalistas del Barça. El hecho de que haya un presidente que tenga sensibilidad y proyecto de país, así como internacional, como lo demuestra el acuerdo con Unicef, hace que ciertos sectores lo consideren peligroso.

-En general, la prensa ha dicho que la "masa social" del Barça se ha pronunciado contra Laporta. ¿Está de acuerdo, teniendo en cuenta que en la moción de censura sólo votó un 30% del censo?

-Eso de la masa social es un tema muy complejo; es una masa muy emotiva, con un sentimiento que se mueve a ramalazos, que pasa fácilmente del juicio al arrebato. Ahora bien, aunque la votación no ha sido mayoritaria, sí que ha sido muy alta y no se puede minimizar que una tercera parte del censo ha censurado mayoritariamente la directiva. No se puede interpretar qué significa el abstencionismo. Por lo tanto, creo que los directivos tienen que tomar resoluciones respecto a lo que ha pasado, desde el presidente hasta la Junta.

¿-Qué os parece que Laporta haya decidido no dimitir?

-Mi opinión es que el presidente está muy tocado y que tendría que haber dimitido, y mucho más ante la exigencia de más de la mitad de los miembros de la Junta. Pienso que no es una buena solución remitirlo todo a la asamblea de compromisarios, que será una reunión tensa y polémica si tiene que decidir la continuidad de Laporta.

-La culpa de los actuales males del Barça es sólo del presidente?

-A nivel deportivo, la responsabilidad es del presidente y de su Junta, por no haber actuado con más contundencia en la última temporada, viendo que se podía reproducir el fracaso de la anterior. Evidentemente, la responsabilidad también se extiende al secretario técnico, al entrenador y al conjunto de los jugadores. La actitud de alguno de los jugadores no ha sido la más adecuada. Por otra parte, pienso que, a la hora de hacer balance, ciertos medios no han valorado de forma justa el conjunto de la gestión a nivel deportivo, social y económico; es decir, se han centrado exclusivamente en los resultados de los dos últimos años.

-¿La gente ha olvidado muy pronto que en tres años se ganaron dos ligas y una Champions?

-La Junta de Laporta es la que en un periodo de cinco años ha conseguido más éxitos deportivos de la historia del Barça. Dos ligas y una Champions en cinco años significaría que el Barça tendría que tener diez Champions y cuarenta ligas. Además, el club ha ganado prestigio dentro de y fuera de Cataluña y hoy es un símbolo que atrae gente de todo el mundo. La gestión económica ha sido excelente, hasta el punto que el año que viene el Barça se podría convertir en el primer club del mundo con respecto a los recursos económicos. Todo eso partiendo de una situación de prácticamente quiebra económica. Eso es incuestionable y es un mérito de Laporta y de su Junta. Además, por primera vez en mucho tiempo, los barcelonistas nos hemos sentido orgullosos de la Junta Directiva del Barça.

-Los promotores de la moción de censura no lo ven así. ¿Quiénes son y qué quieren?

-No sé quién hay detrás de Oriol Giralt, pero ha favorecido o al menos ha coincidido con los intereses de diversos sectores. Los unos porque tienen ambiciones de poder dentro del Barça y les interesa debilitar la Junta y el presidente, los otros porque no les perdonan la revisión del pasado que se ha hecho. El "nuñismo" ha estado presente desde el primer momento en las campañas contra Laporta y ha querido pasarle factura. Muchos grupos con intereses económicos ven la Junta como unos recién llegados y quieren volver a tener la sartén por el mango. Eso y el descontento de una parte de la masa social por el fracaso deportivo de los dos últimos años han permitido crear un estado de opinión favorable al voto de censura.

-¿Queréis decir que los más de veinte mil votos contra Laporta son el fruto de una campaña de acoso de los medios de comunicación?

-La prensa ha sido una de las razones. Sólo hay que seguir la información dada por algunos periódicos de Barcelona, los editoriales, las entre¬vistas, sobre este asunto. En cambio, no ha habido un verdadero debate en los medios de comunicación; es decir, un cara a cara entre los promotores de la moción y la Junta para explicar las razones y la trascendencia de esta medida excepcional. Los promotores se han negado a un debate abierto y han hecho su discurso a menudo con la complicidad de una parte del periodismo deportivo, claramente hostil a la actual Junta Directiva.

-¿Existe una fractura irreconciliable en el barcelonismo que pueda afectar al aspecto deportivo desde el primer partido de la próxima temporada?

-No creo que haya una fractura. Ahora bien, hay un sector pequeño, pero chillón, que no perdonará nada a la Junta del Barça durante los próximos dos años. Desde los Boixos Nois, que han jugado muy fuerte la carta contra Laporta y han aplaudido al señor Núñez, su gran protector, hasta otros que sacarán pañuelos y silbarán cada vez que el Barça no gane.

-¿La enemistad entre Laporta i Rossell ha creado una "tercera vía" que supera la dicotomía de los últimos años entre "nuñistas" y "cruifistas"?

-No sé exactamente quién hay detrás del señor Rossell, pero es perfectamente posible que haya un frente contrario a la actual directiva formado por gente de procedencia diversa. Sin duda, el "nuñismo" dará apoyo a Sandro Rossell.

-¿Qué tendría que hacer la directiva a partir de ahora, en vuestro parecer?

-La directiva no tiene que perder los nervios. Tiene que dar prioridad a construir un equipo que bajo el mando de Josep Guardiola intente conseguir éxitos deportivos lo antes posible. En esta situación, no se puede fallar la próxima temporada. El Barça tiene que ganar alguna cosa y satisfacer al socio más o menos cabreado. Hace falta también continuar en la línea de gestión económica y social que se ha llevado hasta ahora y, sobre todo, evitar los incidentes innecesarios con respecto a las actitudes personales.

dimecres, 16 de juliol del 2008

El mapa!, el mapa! Un article de Vicent Partal

Bo, ha tardat anys però ja tenim fumata blanca, per fi s'han decidit a publicar les balances fiscals per autonomies.

Amb dos mètodes distints, -recordeu Leontieff, premi nobel d'economia: "Tota estadística és susceptible de ser torturada fins que confessi"- però amb els mateixos resultats, si fa no fa.

Bé, no exactament. En un dels dos sistemes, Madrid és la més solidària, mentre que en l'altre, no, passant al quart lloc.

I a quin resultat arribem?.

Al fa molt temps conegut, però difícilment reconegut: Si deixem fora l'illa formada per Navarra - País Basc, ambdues comunitats forals, i no li fem un cas excessiu a Madrid (que no hauria de ser una comunitat sinó un Districte Federal amb la seua excepcionalitat a tots els nivells) ens trobem amb uns territoris que formaven històricament part d'una entitat nacional (la corona d'Aragó) absorbida arran d'una guerra (la de successió, que bé es podria haver anomenat també de seccessió) amb unes servituds econòmiques assimilables a les d'una colònia respecte a la metròpoli.

I açò que dic no és una negació de la necessària i convenient solidaritat econòmica que els territoris més rics estan obligats moralment a mantenir envers els territoris més pobres.

No. Sóc absolutament partidari de la solidaritat. Però al menys ara els territoris catalanoparlants, (els paísos catalans, què punyetes) podrem oposar a la demagògia espanyolista les xifres contrastades.

Servirà de res? Ho dubte. Els mitjans més nacionalistes espanyols continuaran insistint en que som nosaltres els afavorits, continuaran mossegant com a gosos maleducats, la mà de qui els ajuda.

I passe a l'article d'en Partal.



La publicació de les balances fiscals dibuixa un mapa de l'estat ben significatiu i concret. Hi ha el País Basc i Navarra a banda, fora i tots dos junts, en el règim foral. Hi ha Madrid demostrant la seua inesgotable enginyeria financera fins aconseguir que un dels càlculs la faça aparèixer com la més solidària. En l'altre, però, no ho aconsegueix i queda justament per sota del bloc de les tres 'autonomies' que van del bracet, juntes i unides, com les més espoliades. Hi ha les Illes, Catalunya i el País Valencià. El mapa! El mapa! El mapa!!!

Ep! I hi ha els altres. Retirem Madrid, que tots sabem com va, i si en quedem fora nosaltres tres i els bascos, dos, ens podem preguntar: l'Espanya no plural què és en realitat? I ara ja ens ho podem preguntar amb les dades d'ells i tot, no oblidem aquest detall. Una resposta òbvia a la vista de les dades és que som al davant d'un conjunt de territoris fortament subsidiats, que reclamen dosis molt elevades de 'solidaritat' dels altres per a funcionar, dècades després de posar-se en marxa el sistema.

Hi ha qui creurà o voldrà creure que som davant d'una simple curiositat, d'una anècdota, d'una coincidència. Però és que tenim davant un tres de tres, les tres en línia, seguides, unides i sense cap fractura entre elles: les Illes, Catalunya i el País Valencià. La consistència i la unanimitat amb les quals es repeteix el mapa i les posicions, i l'ordre amb les Illes al capdavant! Com a mínim hauria de fer pensar, ens hauria de fer pensar a tots. Els matisos ja els discutirem un altre dia. Avui hi ha prou amb mirar el mapa per entendre millor de què va tot plegat.


Vicent Partal director@vilaweb.cat

I traduesc:

La publicación de las balances fiscales dibuja un mapa del estado muy significativo y concreto. Está el País Vasco y Navarra, a parte, fuera y los dos juntos, en su régimen foral. Está madrid demostrando su inagotable ingenieria financiera hasta conseguir que uno de los dos cálculos la haga aparecer como la más solidaria. En el otro, sin embargo no lo consigue, y queda por detrás del bloque de las tres 'autonomías' que van de la mano, juntas y unidas, como las más expoliadas. Les Illes, Catalunya y el País Valencià. ¡El mapa! ¡El mapa! ¡El mapa!!!!

Eh, y está el resto. Retiremos Madrid que todos sabemos cómo va, y si nos retiramos nosotros tres y los vascos, dos, nos hemos de preguntar: La España no plural, ¿qué es en realidad? Y ahora ya nos lo podemos preguntar con sus propios datos, no olvidemos este detalle. Una respuesta obvia a la vista de estos datos es que estamos frente a un conjunto de territorios fuertemente subsidiados, que reclaman dosis muy elevadas de 'solidaridad' de los otros para funcionar, décadas después de haberse puesto en marcha el sistema.

Hay quien creerá o querrá creer que estamos ante una simple curiosidad, ante una anécdota, una coincidencia. Pero es que delante tenemos un tres de tres, las tres en línea, seguidas, unidas, sin fractura entre ellas: Les Illes, Catalunya y el País Valencià. La consistencia y unanimidad con que se repite este mapa y sus posiciones, y el orden, con Les Illes al frente! Como mínimo tendría que hacer pensar, nos tendría que hacer reflexionar a todos. Los matices ya los discutiremos otro día. Hoy tenemos bastante con mirar el mapa para entender mejor de qué va todo esto.

dijous, 10 de juliol del 2008

Bravo per la fiscalia anticorrupció. Van canviant algunes coses?

Ahir a les notícies de la tele, i avui al diari, m'arriba la imputació als jutjats d'Illescas (Toledo) per part de la fiscalia anticorrupció, de l'ex alcalde de Seseña qui pertany o pertanyia al Psoe.

I el fiscal general de l'estat, nomenat per un govern del Psoe, no ha posat (que hom sàpiga) traves.

Sembla que les coses, afortunadament, vagen canviant.

Sembla que els temps de Eligio Hernández (nomenat per un govern del Psoe) o de Jesús Cardenal (nomenat per un govern del Pp) vagen quedant en l'oblit de les pràctiques antidemocràtiques.

I és que, si volem que en aquesta península al sud-oest d'Europa, tan propera (i no només geogràficament) al Magrib, funcione la justícia, els fiscals hauran de fer la feina que constitucionalment tenen encomanada: la de defensar els ciutadans dels delictes que contra ells altres persones o institucions perpetren, i per a que això succeesca és indispensable que el fiscal general no siga una mera corretja transmisora i dominant en defensa del partit en el poder i els seus membres.

Dit això, em tem que tot acabarà en aquest ex-alcalde, i que difícilment alcançarà a d'altres amics del Pocero entre els que em permet citar, el senyor Bono i el senyor Zaplana.

Res no és perfecte.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Contramanifest que subscric. Un article de Martin Pacheco


"Manifest dels bisexuals", ¡uy, perdón!, de los bilingües. Nosotros los bilingües no entendemos la obsesión de los monolingües, ni su empeño reincidente en manifestar que nuestra bisexualidad, que puede ser vicio, no es otra cosa que vicio. A nosotros, los bilingües nos gustan tanto los chicos como las chicas y estamos hartos de que individuos con complejo lingüístico de Edipo, los menos, o de Electra, los dominantes, nos pregunten continuamente a quién queremos más, si a papá o a mamá. Nosotros los bilingües, ante el Manifiesto por una, grande y libre lengua común, nos sentimos perplejos: tan perplejos como Paqui Viciano cuando, contranatura, le montaron una huelga los constructores. Nosotros, los bilingües, entendemos que el manifiesto en defensa del castellano no responde a una picazón por el malestar en la cultura ni a una «inquietud estrictamente política», sino a una obsesión psicológica, como la de la anorexia inversa: estando el castellano lustroso y bien cebado, siguen viéndose en los huesos. Nosotros, los bilingües, aunque podríamos guardar silencio, creemos que tenemos la obligación de conocer las lenguas comunes y oficiales del país: las conocemos y las practicamos, incluso cuando alguien nos pide que le hablemos en cristiano, contraponemos nuestra buena y doble educación a su mala educación y le hablamos en cristiano. Nosotros, los bilingües, entendemos que el Manifiesto por una lengua común es de tontos: no se puede pedir lo que se tiene inexorablemente: una lengua común. Nosotros, los bilingües, entendemos que el manifiesto no se atiene al principio de verosimilitud, en cuanto relato de los hechos realmente existentes, y que, por tanto, su argumentación reposa en una falacia (falacia del hombre de paja: caricaturizar la opinión de un oponente de manera tal que resulte fácil refutarla). Nosotros, los bilingües, como Sanchos, asistimos estupefactos a esta incesantemente renovada lucha de los Quijotes contra los Gigantes. Nosotros, los bilingües somos una realidad y no tenemos otros problemas que los que generan los monolingües por mantener sus condiciones de dominio lingüístico. Nosotros, los bilingües, tenemos el derecho a ser educados en valenciano, a usar esa lengua común y oficial, a ser atendidos institucionalmente también en valenciano y a que nuestros representantes políticos sepan decir algo más que vixca la mare que mos ha parit. Nosotros, los bilingües, en una situación de atropello lingüístico, no permanecemos neutrales: defendemos la normalidad frente a la beligerancia, el sentido común frente a la razón única, las sendas compartidas frente a las trincheras. Seguiría.
Martín Pacheco.
Levante-emv
Sense comentaris.

Especuladores y especulados. Un article de J.J. Millás

Llegesc avui al Levante, un article del Millás, que m'arriba a l'ànima.

Atenció a l'ultima frase, tota una declaració de principis, o millor encara, un axioma (veritat evident que no necessita pas demostració):

"Quan algú, al seu costat, afirme que el preu de la gasolina és especulatiu, no ho dubte gens: o és un especulador, o és un ximple"

Especuladores y especulados

Dicen, como para consolarnos, que gran parte del precio del petróleo es especulativo. En otras palabras, que no se debe a causas reales, que un litro de gasolina, de no ser por los tiburones financieros, valdría mucho menos. Que no nos asustemos, en fin, no es para tanto. Se trata de una burbuja, de una pompa de jabón, de una ampolla que tarde o temprano reventará. Qué bien, qué gusto cargar el coche y pagar con el conocimiento de que, aunque te haya costado un ojo de la cara, te podría haber costado medio ojo si no hubiera gente enredando por las bolsas mundiales. Ahora que, bien visto, quizá en el fondo todo sea especulativo. El mercado tiende a la especulación como las plantas hacia la luz, en una suerte de movimiento reflejo que forma parte de su naturaleza. Quiere decirse que predicar que el precio del petróleo es especulativo resulta una tontería. También lo es el del pan y el del pescado y el de la fruta. Incluso el de los políticos corruptos. Probablemente se les podría comprar por la mitad de las cantidades a las que se venden.¿Acaso no era especulativo el precio de la vivienda? Sí. ¿Y qué? Ello no evitaba que tuviéramos que empeñarnos durante el resto de nuestra vida. Es cierto que ahora empieza a reventar la burbuja, pero no revienta en la cara de los que especulaban, sino en el rostro de los especulados. Los especulados están que se suben por las paredes con toda la razón. No tiene ninguna gracia que lo que compraste por cien valga ahora ochenta, y bajando. Lo mismo ocurrió con la llamada burbuja tecnológica. La gente que invirtió sus ahorros en acciones de ese tipo de empresas lo perdió todo de un día para otro. Y eso que se trataba de un sector de vanguardia. ¿Recuerdan el discurso de la época?En el altísimo grado de orgullo patriótico provocado por las hazañas de nuestra selección de fútbol, también hay seguramente un punto de inflación especulativa. Se especula con todo, en fin, para inflar su valor de manera artificial. Podemos observar el fenómeno desde el punto de vista del especulador o de la víctima. Cuando alguien, cerca de usted, afirme que el precio de la gasolina es especulativo, no lo dude: o es un especulador o un tonto.

dimarts, 1 de juliol del 2008

Perseguit? No fotes, home! Un article de Jesús Puig.

I com que jo encara no havia dit a ma casa, (sí a la casa dels amics comentant els seus posts), res sobre el famós MANIFIESTO dels intel·lectuals en favor del castellà o espanyol, vull portar aquí un article de Jesús Puig, llegit avui al Levante:

Perseguit? No fotes, home!

Han coincidido en el tiempo dos noticias contradictorias sobre la política lingüística del Consell. Una es la adhesión al manifiesto en favor del castellano. La otra es la imposición del inglés como lengua vehicular en la asignatura EpC. ¿Y digo yo, no es eso contradictorio, como soplar y sorber al mismo tiempo? Sabemos que los caminos de la política son inescrutables (como los de Dios, que nos pone tentaciones y después nos castiga por caer en ellas); pero practicar parecidas contradicciones tan sólo es posible cuando la política es una puesta en escena y el político un experimentado cómico de la legua.

La campaña contra la quimérica persecución del castellano es un obús en toda regla contra las otras lenguas del Estado. Camps, posicionándose a favor, demuestra estar en contra de que el valenciano recupere terreno. Porque, si el valenciano recupera terreno, quiere decir que normaliza su uso en las escuelas, en la justicia, en los servicios públicos, en los medios de comunicación, etc. ¿Y en todos estos ámbitos, a quien gana terreno? Al castellano, evidentemente. Y eso es lo que no quiere al presidente.

Si piensan que el juicio anterior es exagerado y que responde a inexplicables necesidades hiperbólicas, consulten la hemeroteca, y ya me dirán si suscribir el manifiesto en base al «bilingüismo integrador» no es una declaración solemne que, si no es mofa, al menos será befa. ¿Bilingüismo, dice? Los valencianohablantes somos los únicos bilingües, presidente. Ya me gustaría ser un país bilingüe; o, mejor todavía, multilingüe. ¿Bilingüismo, dice? Sí, pero para todos. Lo contrario es la actitud de los colonos: exigir que los valencianohablantess sepamos las dos lenguas para que los monolingües puedan vivir exclusivamente en castellano. El manifiesto no quiere extender el bilingüismo, sino preservar el monolingüismo y equiparar el castellano con la lengua propia sólo en los pocos ámbitos donde ésta todavía es la primera lengua. Vaya, que el lema del manifiesto exactamente podría ser: Monolingües todos, y bilingües los que ya lo son.

Jesús Puig

diumenge, 29 de juny del 2008

València a banda. Com era d'esperar.

Divide et vinces. Divideix i venceràs.

València es torna a quedar fora d'un projecte europeu important.

Rectifique, València fa temps que va quedant-se fora de qualsevol projecte europeu important.

I només endevine un motiu. Hi ha qui pensa (la majoria d'espanyols y molts valencians) que València, el País Valencià, ha de fer camins no només allunyats, sinó contraposats als de Catalunya.

La constitució es va fer pensant en dues coses molt clares:

Primera: Hi havia que afavorir una possible i desitjada unió de Navarra i País Basc
Segona: Hi havia que impedir una possible i no desitjada unió de Catalunya, València i Balears.

Tots els moviments econòmics, polítics i lingüístics han anat sempre pel mateix camí.

La penúltima notícia, un manifest d'intel·lectuals en defensa de l'idioma espanyol que pot llegir-se fàcilment en clau d'atac a l'idioma català.

L'última notícia: València es queda fora de la primera xarxa ferroviària internacional de la Mediterrània.

Es veia venir. Ho hem dit moltes vegades, per activa i per passiva. La via d'alta velocitat més important econòmicament pels valencians, no era la de València Madrid, sinó la de València Barcelona.

Hem repetit moltes vegades que es necessitava una línia Gènova Almeria, però que si no era possible almenys, Gènova Alacant.

Hem insistit en què això no seria prou, si a més, no començaven les converses entre els principals ports València, Barcelona, Marsella i Gènova.

València a banda, València a part.
Abans mora que catalana.
Els catalans mos volen furtar la paella.
El valencià no és català.
València platja de Madrid.
Para ofrendar nuevas glorias a Espanya

Quin poema...!

Quina merda...!

dissabte, 28 de juny del 2008

Poner palabras a los silencios. Un article de Fernanda Romeu

Abans que tot, voldria expressar l'alegria que he sentit en haver retrobat, a través d'un article al Levante: "Poner palabras a los silencios", una antiga amiga a qui no veig des de principis dels anys vuitanta, Fernanda Romeu.

Fernanda Romeu, historiadora, animadora cultural, propietària d'una llibreria amb el nom d'Àmbito, amb qui, durant dos anys, un grupet de joves de la Casa de València, vam organitzar unes jornades culturals del País Valencià.

I sobretot m'ha alegrat trobar-la tan lúcida com sempre. Encara que el seu article semble, en primera lectura, un atac al Fòrum per la memòria històrica, realment ens cal interpretar-ho com un toc d'atenció. Com l'exigència que qualsevol historiador ha de tindre, i ha de demanar, per no acabar donant-li la raó als que estan esperant els nostres petits errors per aprofitar-los i desacreditar-nos.

Aquest és l'article:

En estos años en los que muchas de las certezas sobre las que se había edificado el mundo ideológico de la izquierda se han venido abajo; en los que la incertidumbre y la desorientación recorren buena parte de las filas de aquellas vanguardias que escribieron páginas heroicas; años también, en los que somos muchos y muchas quienes nos preguntamos si habiendo combatido la desmemoria, el olvido -armas privilegiadas de los poderosos-, no nos encontramos ante un fenómeno social, con un nuevo combatiente, surgido de cierta izquierda protagonista de una memoria histórica -que la merece- que en sus esfuerzos por denigrar el régimen franquista es capaz de manipular la verdad histórica, sin metodología, sin investigación, y lo que es peor, sin ningún componente científico.

Desde que el franquismo se convirtió en objeto de estudio para los investigadores, es obvio que su interés se ha plasmado en aportaciones importantes para el conocimiento del franquismo, en todas sus vertientes, destacando la magnifica aportación de Vicent Gabarda por lo que hace referencia al País Valenciano.

Lo anterior viene a cuento en lo que ha resultado ser una verdadera sorpresa al contemplar con no poca estupefacción por mi parte, la publicación del Forum per la Memoria del País Valencia -subvencionado generosamente por el Ministerio de la Presidencia- de una trabajo titulado El genocidì franquista a València. Les fosses silenciades del cementeri.

No puedo comprender que un simple listado se presente como un estudio definitivo, sin más, sobre todo cuando no existe ni una sola reflexión sobre el supuesto documento. Según el mencionado trabajo, más de 25.000 personas fueron eliminadas directamente por el franquismo en la capital valenciana durante los inmediatos años de la posguerra para acabar enterradas en las fosas comunes del cementerio de la localidad.

Lo único que ocurre es que las objeciones a lo apuntado en la enciclopedia sepultural son interminables. Por ejemplo, no hacer una distinción entre la represión pura y dura, desde las cárceles al pelotón de fusilamiento y todos aquellos que morían en las cárceles de hambre y de miseria y la población marginal en la que se cebaban las enfermedades y la carencia propia del sistema dictatorial.
Abro una página cualquiera, la 115. Allí encontramos a la supuesta víctima más anciana de la página: Nicolasa Martí Muñoz, de 101 años, que muere el 21 de marzo de 1944 procedente del Hospital Provincial y aparece como causa de la muerte «senectud». Y nos preguntamos si las ansias represivas del régimen aceleró el proceso de envejecimiento a esta mujer o bien la razón por la que se encuentra en la lista de víctimas es porque fue enterrada sin ataúd. Otro ejemplo, Luis Higuera Palomino, de 2 años de edad, fallecido por una peritonitis provocada por...?
Situaciones como las apuntadas resultan ser una inmensa mayoría y muy pocos nos podrían poner de manera diáfana sobre la pista de lo que entendemos como represión franquista, lo que nos empuja a realizarnos la pregunta de qué necesidad existe para desear multiplicar, por muy importante que sea, el verdadero alcance de la represión franquista, o bien si es necesario que ésta hubiese alcanzado cotas verdaderamente desorbitadas como si no tuviésemos bastante con la realidad. ¿No provocó la represión franquista una verdadera aniquilación del enemigo de clase como para necesitar que cuantas más víctimas, mejor?

Tal vez la obsesión que ha guiado al Forum a efectuar el despropósito que abordamos venga dado como contrapartida a otros excesos cometidos por la fracción reaccionaria y conservadora valenciana que, ni corta ni perezosa, no ha tenido complejos en aplaudir unas beatificaciones masivas de víctimas de la guerra civil.

Siempre he defendido que el proceso histórico requiere igualmente el paso por la conciencia y que el sentido de la memoria tiene que ver con un acercamiento a la dignidad, ya que el mundo fue pensado, luchado y vivido por muchos republicanos y que por ello fueron asesinados. Mantener esa firmeza de convicción, esa conciencia en un mundo como el que ahora vivimos, es lo que llamamos dignidad, y es lo que me ha motivado hacer esta breve reflexión -en el espacio disponible- para que no se extravíe la propia historia vivida en la guerra y en el franquismo.

Muchos de nosotros llevamos incorporadas experiencias familiares muy fuertes que sufrieron la represión, que nos pertenecen, pero que no podemos dejar de recordar como si formaran parte de lo más hondo de nuestra identidad. La verdad de la Historia es más fuerte que las mentiras de la razón y oportunismo político, y ahora es urgente que la conozcamos.

dijous, 26 de juny del 2008

Bermejo i la justícia. Un pas en la direcció correcta

Molt de temps porte insistint en què la situació de la justícia en Espanya no pot rebre cap més qualificatiu que el de demencial.

Confonent la gimnàsia amb la magnèsia, o com diuen en espanyol, el culo con las témporas hem creat un CGPJ (consell general del poder judicial) la composició del qual els ha abocat a ser un ens absolutament polititzat (lògic, tot és política) però (això és el més greu) incontrolat.

Ara sembla, segons informacions llegides a El País:
El Gobierno plantea endurecer el control parlamentario sobre el poder judicial

que s'hi podran establir sessions de control per part del parlament, representant com tot lo món sap dels ciutadans espanyols.

Bé, esperem que sigá així. Torne a repetir que la independència del poder judicial és independència individual de cada jutge a l'hora de dictaminar la seua sentència. I ningú no discuteix que la possibilitat d'apelació, o de revocació d'un jutge, no atempta en cap manera a la tan cacarejada independència. Senzillament és un control per evitar abusos.

I sobretot que Bermejo continue treballant, ho necessitem, si volem sortir d'aquest marasme en què ens hi trobem estacats.

Salut i Justícia.

dimecres, 18 de juny del 2008

Contra la privatització de la Sanitat Pública. Campanya




contadores de visitas


He rebut avui de l'amiga Nekane, per correu, notícia de la campanya de recollida de signatures de la Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad Pública de Madrid

Sóc valencià, i he viscut durant molt temps (els meus fills encara hi viuen) a Madrid. Vull dir, per tant, que m'afecta personalment i per partida doble.

Jo ja he signat. Us demane que ho llegiu i signeu també. És important, molt més encara, és necessari.

CASMADRID. CONTRA LA PRIVATIZACION DE LA SANIDAD PÚBLICA

Gràcies

dimarts, 17 de juny del 2008

17 de Junh. Hèsta d'Aran. 17 de Juny. Festa d'Aran




contadores de visitas


Per casualitat me n'assabento que avui és la festa d'Aran. Un altre petit país als Pirineus que, per motius de treball, vaig haver de visitar sovint del 85 al 90. Recorde encara la magnífica olleta aranesa que servien al restaurant Eth Restilhé, a Garòs. L'aconselle.

La Vall d'Aran, encara que integrada des de fa moltíssim temps a Catalunya, ha sabut (i pogut) conservar la seua identitat i el seu idioma, front als francesos, front als catalans, i front als espanyols.

Resultat, la gent d'allí és acollidora, amable i multilingüe. És molt habitual que sàpiguen parlar no només l'aranès, sinó també el català, l'espanyol, el francès, i, com no? l'anglès.

Quan passes la frontera cap a França, l'empobriment resulta evident, francès i prou. L'aranès (o gascó) que no és més que una variant diferenciada de l'occità o llengua d'oc, a França té la consideració de patois (est défendue parler patois) només el parlen quatre arreplegats considerats extremistes.

Com a homenatge enllace amb una pàgina que duu el seu himne, Montanhes araneses

I postejo una poesia traduïda per mi al català i a l'espanyol per a que comproveu com arriben a semblar-se, si ens esforcem una mica, tots els idiomes romànics. Al cap i a la fi, no parlem més que llatí lleugerament modificat.

TOT QU’EI VUET...

Eisharc Loís Jaquet Solé

Un tu e un jo que pendent quauque temps siguec un nosati

TU

Tu ès era lum
Qu’espantórie es mies pòurs.
Tu ès aire...
Aire que refresque er esperit.
Tu ès era aigua
Que da vida as mies illusions.
Tu ès tèrra...
Tèrra dera mia pàtria.
Tu ès huec
Que i a laguens deth mèn còr.
Tu ès sau...
Sau dera mia vida.
Tu ès eth sucre
Que hè doça era mia existéncia.
Tu ès estèla...
Estèla que mèrque eth camin.
Tu ès era mia estèla limpaira
En mei dera escura net.

JO

Jo sò era incomprension
Que mauinterprète era tua figura.
Jo sò engüeg...
Engüeg qu’emmalautís eth tòn còr.
Jo sò eth dolor
Que me trauque er amna e la croishís.
Jo sò egoïsme...
Egoïsme que ditz jo e mèn.
Jo sò era desconfiança
Qu’a pòur deth deman.
Jo sò hantaume...
Hantaume que hug dera soletat.
Jo sò er esclau
Dera tua felicitat.
Jo sò gelós...
Gelós deth tòn amor.
Jo sò era tristesa
Que demore era tua guardada.

NOSATI

Nosati siguec era trendesa
Qu’aumplie eth mon.
Nosati siguec illusion...
Illusion dera mia vida.
Nosati siguec era innocéncia
Perduda entre huelhes de tardor.
Nosati siguec holia...
Holia per aimar, per parlar...
Nosati siguec era meu
Des tòns pòts enes mèns pòts.
Nosati siguec laboratòri...
Laboratòri de naues sensacions.
Nosati siguec eth queda-te
Mot que jamès dejà desbrembarè
Nosati siguec esperança...
Esperança amagada entre ombres
Nosati ei lèrmes...
Lèrmes deth darrèr arridolet deth nòste amor
.

TOT ALLÒ QUE VULL

Un tu i un jo que, en poc temps, sigui un nosaltres

TU

Tu ets la llum
que espantes les meues pors.
Tu ets aire...
Aire que refresca l’esperit.
tu ets l’aigua
que dóna vida a les meues il·lusions.
Tu ets terra...
terra de la meua pàtria.
Tu ets foc
que anida dins del meu cor.
Tu ets sal...
sal de la meva vida.
Tu ets el sucre
Que endolceix la meva existència.
Tu ets estrella...
estrella que marca el camí.
Tu ets la meua estrella polar
Enmig de la fosca nit.

JO

Jo sóc la incomprensió
Que malinterpreta la teua figura.
Jo sóc fàstic...
Fàstic que emmalalteix el teu cor.
Jo sóc el dolor
Que em forada l’ànima i la trenca.
Jo sóc egoisme...
Egoisme que diu jo sóc meu.
Jo sóc la desconfiança
que té por del demà.
Jo sóc fantasma...
fantasma que fuig de la solitud.
Jo sóc l’esclau
de la teua felicitat.
Jo sóc gelós...
Gelós del teu amor.
Jo sóc la tristesa
que espera la teua mirada

NOSALTRES

Nosaltres som la tendresa
que omple el món.
Nosaltres som il·lusió...
Il·lusió de la meua vida.
Nosaltres som la innocència
perduda entre fulles de tardor.
Nosaltres som la bogeria...
Bogeria per amar, per parlar...
Nosaltres som la mel
Dels teus llavis en els meus llavis.
Nosaltres som laboratori...
Laboratori de noves sensacions.
Nosaltres som el queda’t
Mot que mai oblidaré
Nosaltres som esperança...
Esperança amagada entre ombres
Nosaltres tenim llàgrimes...
Llàgrimes de la darrera trobada del nostre amor
.


TODO LO QUE QUIERO

Un tu i un yo que, en poco tiempo, será un nosotros.

TU

Tu eres la luz
que espantas mis miedos.
Tu eres aire...
Aire que refresca el espíritu.
tu eres el agua
que da vida a mis ilusiones.
Tu eres tierra...
tierra de mi patria.
Tu eres fuego
que anida en mi corazón.
Tu eres sal...
sal decmi vida.
Tu eres el azúcar
Que endulza mi existencia.
Tu eres estrella...
estrella que marca el camino.
Tu eres mi estrella polar
en mitad de la oscura noche.

YO

Yo soy la incomprensión
Que malinterpretatu figura.
Yo soy hastío...
Hastío que enferma tu corazón.
Yo soy el dolor
Que me agujerea el alma y la rompe.
Yo soy egoísmo...
Egoísmo que dice yo soy mío.
Yo soy la desconfianza
que tiene miedo del mañana.
Yo soy fantasma...
fantasma que huye de la soledad.
Yo soy el esclavo
de tu felicidad.
Yo estoy celoso...
celoso de tu amor.
Yo soy la tristeza
que espera tu mirada

NOSOTROS

Nosotros somos la ternura
que llena el mundo.
Nosotros somos ilusión...
Ilusión de mi vida.
Nosotros somos la inocencia
perdida entre hojas de otoño.
Nosotros somos la locura...
Locura para amar, para hablar...
Nosotros somos la miel
de tus labios en mis labios.
Nosotros somos laboratorio...
Laboratorio de nuevas sensaciones.
Nosotros somos el quédate
palabra que nunca olvidaré
Nosotros somos esperanza...
Esperanza escondida entre sombras
Nosotros tenemos lágrimas...
Lágrimas del último encuentro de nuestro amor
.

dilluns, 16 de juny del 2008

Lo que no olvidaremos. Un article de Juanjo Millás




contadores de visitas

Entre al Levante i em trobe un article de Millás arran de la vaga??? deixem-ho en disturbis, del transport de la setmana passada.

Publico l'article per qui vulga llegir-lo

LO QUE NO OLVIDAREMOS

Un ganadero decía en la radio que había tenido que tirar la leche de sus vacas por la alcantarilla debido a que los camiones de recogida no llegaron. Eran las ocho de la mañana y yo estaba desayunando. Afortunadamente, tomo té. Aun así, lo dejé y me fui a pasear. La imagen de la leche mezclada con las aguas fecales era demasiado fuerte para esas horas, para cualquier hora. Los humanos somos los únicos seres que continuamos tomando leche tras el destete, quizá como nostalgia de aquella época feliz. Exigimos, pues, que se la trate con el debido respeto, aunque sea de vaca. La de la leche en las alcantarillas es una de las imágenes que me quedará de esta huelga.
Pero hay más. La de ese hombre cuyo camión fue quemado (no sabemos si por un piquete de huelga o por un piquete a secas) con él dentro. Salió a duras penas de la litera donde pasaba la noche y fue auxiliado por la policía. Tiene quemaduras de segundo grado. No me pregunten ustedes qué rayos reivindicaban los camioneros porque no he logrado retenerlo frente a tanta barbarie. De modo que hay gente capaz de prender fuego a un camión en el que duerme un compañero. ¿Qué importan lo que pidieran frente al modo en que lo pedían? Estas personas vociferantes y agresivas se han cargado la imagen del camionero amable que telefonea a los programas de radio nocturnos para dar cuenta del estado de la carretera y de su alma. Durante los próximos cinco o diez años cada vez que veamos a un camionero cambiaremos de acera, o de carril. Ese 12 ó 15% de activistas ha acabado con el honor del 85% restante.
Y es que no hemos terminado. Los camioneros irresponsables convirtieron ciudades como Madrid o Barcelona en ratoneras. No era preciso ser claustrofóbico para abandonar el coche y salir corriendo. Yo vi llorar en la M-40 a una señora a la que habían llamado de la guardería porque su hijo estaba enfermo. La gente atrapada en el atasco te contaba situaciones desesperadas a las que los activistas eran totalmente insensibles. Pasarán los días y olvidaremos el porqué de esta huelga (cierre patronal, para llamar a las cosas por su nombre). Pero quedarán en nuestra memoria imágenes de situaciones que jamás debieron ocurrir.

Losantos, Federico. 36.000 € de l'ala




contadores de visitas


El tribunal ha fallat a favor de Gallardón i en contra del Fedeguico Losantos.

Ohé, ohé, ohé

No li'n queden més demandes i judicis pendents?

Encara que 36.000€ amb les creuetes que la gent els hi continuarà posant en la declaració, està pagat amb la punta de la gorra.

L'única cosa que deplore és que els diners vagen a parar a l'AVT en comptes d'anar-hi a l'associació de víctimes de l'11M que són qui realment ho mereixen i ho necessiten.

De totes formes i maneres,

ohé, ohé, ohé.

Salut i República

divendres, 13 de juny del 2008

Sin manos. Un article de Juanjo Millás




contadores de visitas


He comentat moltes vegades que sóc un apassionat lector de Juanjo Millás i que, sobretot, les meues preferències van més encaminades a les columnes que publica a distints periòdics que no a les seues novel·les.

Per què m'agrada tant?. De vegades he pensat que per la seua imaginació, altres per les seues metàfores, altres per les seues idees polítiques, altres...

Només després d'haver llegit fa uns mesos la seua última novel·la "El mundo" he arribat a una conclusió que em sembla encertada. M'arriba perquè, a través de formes variades, sempre parla del seu carrer, d'allò que succeeix al seu carrer. I he advertit que, casualment, el seu carrer també és el meu. I m'he convençut que el seu carrer és el de la majoria de tots nosaltres.

Avui a El País, publica la seua acostumada columna dels divendres a l'última pàgina:

SIN MANOS.


Una cosa es la crisis y otra la fricción con la atmósfera al entrar en la realidad. Los pisos no valían lo que costaban, el Euríbor era una trampa, el petróleo tenía los días contados, los créditos al consumo llevaban veneno dentro, el coche con tracción a las cuatro ruedas decepcionaba al quinto día, aunque había que seguir pagándolo seis años. Resulta que esto no era jauja. La entrada en la realidad puede ser brutal si carecemos de los revestimientos cerámicos adecuados. En mi colegio, el profesor de gimnasia hizo creer a un compañero gordo que podía trepar por una cuerda hasta el techo del gimnasio, donde había dibujado una luna. Se trataba de tocarla y volver. El chico, espoleado por las promesas falsas del profesor, llegó hasta la mitad y se dejó caer, frenando la caída con las manos. Llegó al suelo (a la realidad) sin manos.

En esas estamos, descendiendo por la cuerda después de haber estado a punto de tocar la luna. Algunos la tocaron, pero a qué precio. Lo malo es que al despertar del sueño, al entrar en la atmósfera, vamos a conocer la crisis de verdad. Acuda usted a Urgencias con las manos abrasadas por el descenso y le darán hora para dentro de veinte meses. Vaya usted al juzgado de guardia para denunciar la situación y su caso se verá dentro de quince o dieciséis años. Busque un buen colegio público donde enseñen a su hijo a distinguir entre el sueño y la realidad y le dirán que la enseñanza pública de calidad ha desaparecido. Mientras subíamos a la luna, las termitas horadaron lo público, lo desprestigiaron, lo vendieron, lo manipularon, se alimentaron de lo público, que era de todos. No va a ser fácil colocar la frontera entre lo que llamamos crisis y lo que son, simplemente, los efectos del regreso a la realidad, pero deberíamos intentarlo, para recuperar el juicio. Y los espacios públicos.


Es pot demanar una descripció més exacta del què estem vivint aquest dies?

dijous, 12 de juny del 2008

Contra la privatització de la sanitat pública




contadores de visitas


Llegit al blog de jordi grau "ara"

Espere que signeu. No sé si aconseguirem molt o poc, però crec que és important.

És molt important (això crec al menys) anar recuperant les iniciatives civils.

Gràcies

Ascó. Hi ha prou amb una multa, o caldria demanar conseqüències penals?




contadores de visitas


Compre el diari i em trobe amb el següent titular:

Ascó desactivó la alarma para fugas

En compareixença a porta tancada de la presidenta del Consell de Seguretat Nuclear, Martínez Ten, ens "tranquilitza" amb la bona notícia de que no hi ha hagut risc per a les persones. I ens anuncia que se li imposaran multes milionàries a Endesa, propietària de la central d'Ascó.

Només faltava.

Però jo em demane si açò no caldria considerar-ho com un greu atemptat contra la salut pública, i demanar també presó per als responsables d'aquesta desactivació.

I si, amb les lleis actuals, això no és possible, em pregunte què collons esperen el nostre govern, i els nostres polítics, per demanar la modificació d'aquestes lleis per adequar-les a la realitat.

Un nou Txernòbil?

Pensem-hi

dimecres, 11 de juny del 2008

Cansat i trist d'escoltar sempre la mateixa cançoneta




contadores de visitas


Ahir a la tarda, a través d'uns comentaris en un bloc dels que solc visitar a sovint, vaig arribar en un altre què, pel títol, parlava sobre un tema "Air Berlin" sobre el què jo havia fet els meus comentaris, al matí.

Al mencionat bloc, que per cert presentava a la part dreta un enllaç a UPyD, cosa que em sembla perfecta, mostrava la carta que alguns catalanoparlants havien enviat a Air Berlin protestant per l'editorial, la modificava d'una forma que supose que l'autor considerarà intel·ligent, la traduïa a l'alemany, i demanava que fos enviada per la major quantita de gent possible a Air Berlin, amb la confessada fi de contrarestar l'original.

No me'n vaig poder estar d'afegir un comentari deplorant que l'autor i molts dels que havien comentat al seu post, consideressin que la millor forma de defendre el castellà (o espanyol que és com ells li diuen) és atacar qualsevol utilització del català (o qualssevulla idioma dels què molts d'ells pensen dialectes)

Personalment sóc bilingüe, o al menys m'hi aproxime moltíssim. Admire el castellà (o espanyol, si voleu) i el practique sempre que puc. I si en algun lloc es troba amenaçat, (Puerto Rico, sud d'EEUU, Guinea, on siga) sempre tindran la meua signatura aquells que me la demanen. Però a Espanya, precissament a Espanya... dubte molt que estiga ni molt menys en perill d'extinció, ni amenaçat, ni tan sols una mica tocat, ni una mala micona.

Ho sent, no tornaré a visitar aquell bloc, ni per saber si han respectat el meu (respectuós, no ho dubteu) comentari, o l'han esborrat.

Però em deixen tan trist, tan desmoralitzat, aquestes actituds, per una altra banda tan usuals...