I ja en van 19 sentències. Quousque tandem, Font-de-Mora, abutere patientia nostra?

Dinou sentències ja, dènou com diem a València -per si algun blaver/botifler no ens entèn-, nineteen pel senyor Font de Mora (Blackberry Fountain) que després de defensar a capa i espasa l'educació per a la ciutadania en anglès, ara sembla que es decanta pel xinès mandarí, com a nova experiència educativa que arracone d'una punyetera vegada l'idioma del seu poble.

Tres sentències del TS, i setze del TSJ de València condemnant l'absència de raó, el nonsense de la conselleria d'educació valenciana en no admetre els llicenciats en filologia catalana a les convocatòries d'oposicions al País Valencià.

Com en els casos anteriors, supose que condemnaran el (des)govern valencià a pagar les costes del judici ocasionat pels seus recursos.

Però també com en els casos anteriors, els llicenciats que no han pogut accedir a un lloc de treball gràcies a la postura irregular i il·legal del senyor Font de Mora, continuaran a l'atur, o fora del treball que volien i al que tenien perfecte dret.

Em permetré utilitzar la famosa frase de Ciceró contra Catilina, amb una petita modificació: "Quousque tandem, Font de Mora, abutere patientia nostra?" Fins quan, Font de Mora, abusaràs de la nostra paciència?

Quants en cria la farina... i ella fina que fina

Sembla que, ara que el jutge Pedreira, del TSJM, ha decidit no només perllongar un mes més el secret del sumari del corretjós cas Gürtel, sinó acceptar la petició de la fiscalia d'investigar allò que el jutge de la Rúa, del TSJV, s'entestà en no investigar mai, sembla, dic, que als de València els hi han entrat les presses i demanen als de Madrid que els hi envien la documentació que prèviament havien rebutjat.

I sembla que el senyor Pedreira els ha dit que "verdes las han segado", cosa d'agrair, ja que a ú, que és mal pensat, li fa la impressió que, volen repetir la jugada que tan bé els havia eixit, i llevar-li la investigació sobre la trama a València, per, un cop al seu poder, tornar a tancar-la per improcedent.

D'altra banda, continuem sense notícies del TS, el qual sembla molt més interessat en processar el jutge Garzón pel seu interès en treure a la llum la localització dels morts, assassinats i segrestats de la guerra del 36-39 i la llarguíssima postguerra.

Ja sé que els polítics estan ben desacreditats, al menys tal com ens ho diuen les últimes enquestes publicades, però què me'n dieu dels jutges?

En fi, veurem algun dia la justícia sense bena, i amb l'espasa desembeinada?

A pesar del meu congènit optimisme, ho trobe ben difícil.

De vegades la sensatesa s'imposa. El Teatre Romà de Sagunt no serà enderrocat.

Aquesta vegada el Tribunal Suprem (TS) no s'ha encantat en decidir, i en només set mesos, ha sentenciat que els arguments adduïts pel Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) per evitar acomplir la seva (del TS) ordre anterior, sobre l'enderrocament de la intervenció rehabilitadora/reformadora/restauradora dels arquitectes Grassi i Portaceli, tenien, si més no, sentit.

Recordem el cas fent una mica d'història.

A Sagunt, a mitjan segle I de la nostra era, els romans hi construïren un gran, enorme teatre.

Amb el transcurs dels segles, la gent del poble, com ha passat a tantes parts, a poc a poc, anà enduent-se i utilitzant les pedres d'aquest teatre, cada cop més enrunat.

En un moment donat s'intentaren algunes restauracions, diem-ne romànticament hollywoodianes, d'aquelles que la gent espera, però que de rigor històric no en tenen ni un gra.

Estant el PSPV-PSOE al govern del País Valencià, s'autoritzà en 1991 una última intervenció, possiblement més rehabilitadora que restauradora, però, això sí, amb un rigor històric exquisit.

El Pp, en aquells moments a l'oposició, comandat per l'Edu Zaplana de trista memòria, feu bandera contra aquesta restauració i contra el socialistes, igual com s'oposava a mort a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, o a tantes altres accions mampreses pels socialistes, i interposà recurs contenciós administratiu contra la decisió presa per la Conselleria de Cultura.

I el TSJV li donà la raó, i ordenà la paralització de les obres. En defensa del TSJV (in sense que servesca de precedent) diré que, en aquell moment, les obres mampreses de reconstrucció no tenien cobertura legal.

I aquí començà el ball de recursos instats pel Consell (mentre fou socialista, clar) i per l'Ajuntament de Sagunt.

Una volta arribats al poder els del Pp se n'oblidaren del tema. Ja els hi anava bé no fer enrenou amb un teatre que havia començat a donar-li rendiment turístic al poble de Sagunt.

Se n'oblidaren tots, però?

No.

L'advocat Juan Marco Molines, a qui Zaplana havia encarregat el cas, havia estat abandonat pel cartagener i, despitat, continuà la guerra judicial en solitari.

Fins que guanyà, i el gener del 2008 el TS sentencià i ordenà la demolició en un termini de divuit mesos, fins deixar el Teatre en la situació anterior.

I quan semblava ja tot dat i beneït, sense possibilitat de recurs, en maig del 2008, el Consell (aquesta vegada en mans Ppopulars) li demana al TSJV la "inexecució" de la sentència del TS. I el TSJV, en abril del 2009, va i ho concedeix.

Motiu?

Una al·legació molt simple i ben trobada.

Amb les lleis actuals, la intervenció de Grassi i Portacelli és absolutament legal. Per tant, immediatament executada la sentència de demolició, hom podria començar a reproduir-la exactament pedra per pedra, i ara seria legal. Feina del matalasser (fer i desfer) com diuen al meu poble. Aleshores, per què no ens estalviàvem feina i diners?

(D'açò se n'ha dit: "Impossibilitat legal d'execució de la demolició")

I ara, el TS, davant l'immediat recurs de l'incombustible senyor Marco Moliner, li ha donat la raó al TSJV.

Malgrat que, previssiblement, el senyor Marco Moliner recorrerà, sembla que aquesta volta ja no hi haurà marxa enrere, i que podrem seguir gaudint d'una rehabilitació/reforma/restauració exemplar segons les veus autoritzades de molts arquitectes europeus.

Que així siga, i nosaltres que ho veiem.

La notícia al Levante

La notícia a l'Avui

La notícia a El País

Algunes fotos de desembre 2008

TV3 i País Valencià. La censura continua

I els jutges continuen a poc a poc donant-li la raó al (mal)govern i corrupte que patim. Els jutges, (on han nascut? d'on són? quin idioma parlen?) continuen negant-nos als valencians que puguem veure tranquilament la televisió que s'emet només tres-cents quilòmetres amunt, dins d'una Europa que es proclama sense fronteres, i dins d'un estat que és el nostre (potser perquè no ens deixen anar-nos-en)

I els successius governs d'aquest estat (què més dóna PP o PSOE, tots han fet igual) fregant-se les mans, ben contents i cofois d'aquesta restricció de la llibertat de premsa.

I els partits tan defensors d'aquestes llibertats individuals, fregant-se les mans ja que no és aquesta llibertat la que ells volen defensar, sinó la exactament contrària, bé que ho demostren contínuament.

I els valencians que, com li passava a aquell personatge de Molière, i malgrat totes les sentències d'aquest TSJV, parlen en prossa (català) sense adonar-se'n continuaran votant per ampla majoria aquests gavinots que estan omplint-nos de merda i malgastant els nostres impostos. O bé aquests socialistes als quals els pesen unes sigles (PSPV) que voldrien abandonar i ho faran només puguin.

El que he dit manta vegada: si fóssim negres votaríem Ku Klux Klan

Tafurs del Mississippi, imants a la ruleta

Assos a la màniga, daus trucats, imants a la ruleta.

D'això ens parla aquest article d'Alfons Cervera, al Levante, referit al cas Gürtel.

I subscric completament la seva pregunta final:

"I el jutge? Ai, el jutge! Què fem amb el jutge, eh? Què en fem? Què?"

no sense recordar que, com hem vist a tantes pel·lícules, solien untar-los amb brea i emplomar-los.

No us sembla que estaria bé?

Un imán en la ruleta Gürtel

Alfons Cervera

No va más. Es el lenguaje del juego de la ruleta en los casinos. Alrededor de la mesa se sientan los jugadores y los curiosos. Al menos es así como sale en las películas de gángsters. No va más, dice el crupier. La ruleta empieza a girar y la bola se detiene en una de las casillas. Unos ganan y otros pierden. Los que nunca pierden son los mafiosos. Esos se saben al dedillo el funcionamiento de la máquina. O están conchabados con los jefes del casino. El caso es que nunca pierden. Son los amos y no pueden perder. Por eso se ríen de los pardillos que se sientan con ellos a probar suerte. Como si la suerte existiera. Ellos saben que no existe. Porque la suerte caerá siempre en la casilla donde han puesto el imán sus compinches. Siempre pierden los de siempre. Quién lo va a saber mejor que ellos: llevan años ganando, haciendo que la bola se pare en la casilla justa, riéndose en la cara de los incautos a quienes nadie ha explicado nunca que la suerte no existe.

No va más. Los chanchullos del caso Gürtel ya no dan para más. Todos los días salen a la palestra los nombres de quienes han puesto el imán en la casilla ganadora. Todos los días salen a la palestra las abrumadoras cifras de la estafa. Todos los días salen a la palestra las risas de quienes con toda la desfachatez del mundo se burlan de los demás jugadores y sobre todo de los espectadores que contemplan cómo el crupier permite las trampas de sus amigos. El juego de la política valenciana se ha convertido en esa ruleta imantada por Camps y sus colegas. Sentado en su lugar de observación, el juez Juan Luis de la Rúa asiste sin que se le mueva una ceja al espectáculo. La bola se ha detenido en el lugar previamente convenido y él da por buena la jugada: incluso a lo mejor, cuando el casino cierre sus puertas, se irá a celebrar el éxito con los ganadores, como si fuera uno más de la pandilla. No sería la primera vez. Ese mismo juez ha asistido a más de una celebración con sus amigos del PP. No me lo invento yo, lo afirman las fotografías de los periódicos, las imágenes de la televisión, las palabras del propio presidente Camps cuando habla de que para definir su relación con el presidente del Tribunal Superior de Justicia valenciano habría que inventar una palabra nueva que fuera más allá de la amistad.

No va más, señoras y señores. El caso Gürtel ya no da más de sí. Lo único que falta es que la ruleta se pare donde se tenga que parar. Pero sin imanes tramposos, sin ayudas judiciales, sin que los presuntos responsables de los delitos que salen todos los días en la prensa se rían impunemente en nuestras narices y en las de una justicia que habría de ser honorable y no una porquería.

Sólo hay una solución digna a estas alturas de la partida: la dimisión de esos responsables. De todos los responsables -Camps el primero-, y no sólo de un cabeza de turco que esconda como un cordero degollado las cabezas de sus compinches. Hasta el PP saldría reforzado de esas dimisiones. Y la política recobraría una miaja, al menos una miaja, de una credibilidad ética que ahora mismo anda por los suelos. No va más. Es la hora de que el juego se cierre y a los tramposos les caiga encima el peso de la ley. Estaban seguros de que nunca se les iba a acabar el chollo. Por eso hacían y deshacían a su antojo. Por eso adjudicaban los buenos negocios públicos a sus empresas amigas.

Por eso -según las últimas noticias- esas empresas podrían haber desviado bastantes de sus dineros a financiar ilegalmente al PP, como una devolución de favores a la magnanimidad del gobierno de Francisco Camps. No va más. La ruleta Gürtel empieza a girar. ¿Se detendrá la bola en la casilla de siempre? ¿Seguirá puesto el imán del fraude en esa casilla? ¿Y el juez? ¡Ay el juez! ¿Qué hacemos con el juez, eh? ¿Qué hacemos? ¿Qué?

Acabarà el cas Gürtel sent el cas de la Rua? Temps al temps.

Sembla que el CGPJ, aquesta estranya cosa que mai no he tingut gens clar per a què serveix, ha emmudit sense remei.

Com, si no, s'explica que encara no hagin eixit a defendre el pobre jutge Juan Luís de la Rua, dels immisericordes atacs de la premsa?

Que era molt més que amic del molt honorable Camps? Que és pecat, ara, l'amistat?

Que no vol veure certs informes de la policia? No hem dit sempre que la Justícia és cega?

Què tindrà que veure que un altre amic, el bigotes, li hagi regalat al seu amic Camps quatre drapets de res?

Qué tindrà que veure que el govern del seu més que amic li hagi regalat (perdó, hagi signat) múltiples contractes a dit amb les empreses del mostatxos?

Quina importància poden tenir la rècula de factures falses, i el ball de diners entre aquestes empreses i certs pagaments mai no justificats de la Generalitat, i del partit que la domina?

I malgrat totes aquestes informacions (falses segur, tots sabem que la premsa és molt mentidera) que deixen fet un drap al jutge president del TSJV, el CGPV sense eixir al camp d'honor a defendre'l.

No, això no pot ésser de cap de les formes.

De genollons hauríem de demanar que el CGPJ intervingui i defensi la dignitat i honorabilitat de l'incorruptible jutge número 1 de la promoció del 69 (no és cap conya, ni insinuació sexual respecte al seu més que amic) per a que no li acabi passant com a Francisco Javier Gómez de Liaño, o com a Luís Pascual Estevill

Per cert, i el fiscal, on és?

¿Dónde están las cajas, matarile rile rile?

Avui el diari Levante ens porta una notícia no per esperada menys sorprenent.

Las cajas del caso Gürtel que el TSJ de Madrid remitió al de Valencia están en paradero desconocido

Ara resulta que les caixes amb documentació i proves sobre el cas Gürtel a València (contractes, factures, etc.) que el TSJM havia enviat al TSJV, no és que el jutge De la Rua molt més que amic per cert del Molt Honorable (quina conya!) Fransisco Camps les ignorés, per poder així arxivar la causa contra el seu amic (i per vergonya president nostre), no; és que... S'HAN PERDUT!

Com ho sentiu. Han desaparegut en el curt trajecte de 350 Km. entre la Capital del Reino i la Capital del Regne.

I, és clar, si no hi han proves no hi ha causa.

I he recordat la cançoneta: ¿Dónde están las llaves, matarile-rile-rile? En el fondo del mar, matarile-rile-ro.

I també he recordat quan un dia vaig presenciar com la mare d'un morós, davant d'un company meu d'auditoria i del director de la Sucursal, es va menjar el pagaré que provava el deute del seu fill.

I he lligat caps, i m'he explicat la raó del multitudinari sopar de l'altre dia a la plaça de bous de València.

No s'estarien empassant, entre tots els espavilats comensals, les proves avui perdudes?

Si donen pren, o fes-li cas als majors. A voltes amb el cas Gürtel

Llig avui al diari Levante Los cabecillas del caso Gürtel en Madrid podrán ser juzgados con Camps en Valencia que el jutge instructor Pedreira, del TSJM, ha decidit traslladar el tros de causa que afecta els presumptes pagadors dels cada cop menys presumptes regals rebuts pel Molt Honorable Camps i companyia, al TSJCV.

Aparentment una bona notícia llevat que el TSJCV, seguint la seua original teoria de "la monteria o pesquisa general" (jutge Montero Aroca dixit) decideixi arxivar la causa, i els presumptes donants quedin tan lliures d'ésser jutjats com els presuntes receptors de les donacions. Ni al TSJCM, ni al TSJCV, ni al TS.

I més quan el propi jutge Pedreira del TSJCM ens avisa que anirà cedint els papers tal com els vaja obrint, cosa que implica que el TSJCV haurà de decidir l'arxivament o no del seu tros de fragmentada causa en base a informacions no completes.

Per cert, sembla ser, segons conta el País que Fuentes del Tribunal Supremo señalan al respecto: "¿En qué cabeza cabe que en Valencia sea juzgado Camps por recibir regalos y no quien se los da, El Bigotes y compañía, si se trata de una misma acción punible?". Estas fuentes consideran una "barbaridad" que el caso Gürtel se haya troceado en tres partes. Declaració que, de ser certa, indica que la intel·ligència no seria patrimoni exclusiu dels qui no hem estudiat dret.

I m'ha vingut al cap la dita del meu poble a les partides de pilota, quan els espectadors creuen les seues apostes a favor de blaus o rojos: Si donen, pren

Doncs això

What, Who, Why. Si us plau, no acacem el missatger.

Sembla que per una part important de la població espanyola, tot el problema del cas Gürtel (successivament cas Garzón, Bermúdez, José Tomás, El País, Rubalcaba, etc...) siguin les filtracions periodístiques sobre un sumari que va incorporant noves dades i nous imputats.

Hem oblidat potser les clàssiques preguntes d'una qualsevol investigació?: What, Who, Why.

Què, Qui, Per què.

Si us plau, donya Rita, no comparem vestits, -o bolsos cars-, amb pots d'anxoves. És confondre gimnàsia amb magnèsia.

Tinguem ben present, don Fransisco, qui fa els regals, de quina butxaca surten els diners per pagar-los. Les persones jurídiques, que jo sàpiga, no estableixen lligams d'amistat. En tot cas, els propietaris.

I no ens oblidem, don Mariano, del Cui Prodest, a qui convé, a qui beneficia, si volem saber el per què, la causa explícita o implícita dels regals.

Que una major part dels contractes guanyats per l'entramat d'empreses que pagava els regals, regalets i regalassos, hagi estat adjudicat a dit fora de concurs, en base a fraccionar-los per a que no pugessin per damunt de la xifra legal, no pot ser fruit de la casualitat.

What, Who, Why

Quant al Where i al When és la part, tot i ser la base de la prova, menys important en aquest cas.

Sota, cavall i rei

Sembla que un cert grup d'empresaris, diem-li E(c), s'ha dedicat a cultivar les relacions amb una sèrie de destacades personalitats d'una certa família política, diem-li P(p) als quals ha fet en aquests últims anys una sèrie de regals visibles (festetes o festasses, vestits, etc).

Sembla també que el grup empresarial citat E(c) ha aconseguit aquests darrers anys una bona quantitat de contractes de la família receptora dels regals P(p). Més encara, sembla que l'activitat d'E(c) fora de l'àmbit P(p) sigui menyspreable (per escasa, clar, no sigueu malpensats). Aquests contractes sobrevinguts han originat diuen que desmesurats beneficis que els pobres empresaris d'E(c) han hagut de disimular (Hisenda és insaciable) evadint part d'ells (hom parla d'uns cinquanta milions) a diversos paradisos fiscals.

Sembla també, que tot el tema té l'origen en unes gravacions que una persona de la família P(p) entregà a la policia -que, recordem, no és tonta: veu una burilla i diu: "ací han fumat"- després d'haver-se convençut que el tràfec de regals-negocis no estava gaire clar, per dir-ho d'una forma suau.

Fins aquí tot bastant normal.

Però ara comença el ball de la justícia.

Com que certes persones d'entre les receptores dels regals són, com ja havíem dit, destacades personalitats, estan aforades, o dit en altre termes, no poden ser jutjades pel jutge natural com ens passa a la resta de mortals. El tema (problema com veurem) es que els aforaments són distints i diversos, i això implica que la cosa (la causa) jutjada quedi fragmentada en tres: Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Tribunal Superior de Justícia de València i Tribunal Suprem d'Espanya.

De manera que tenim una investigació unitària, que abarca unes relacions diguem-ne comercials (quid pro quo) trossejada per mor de la importància política de persones d'una de les dues parts (la part contractant de la primera part), però que en haver estat fragmentada, obligarà els nous instructors (com ja passa en el cas valencià) a fer cas omís (cui prodest) de la relació entre regals i contractes, i basar-se únicament en els regals rebuts.

La defensa del Presidente de la Generalitat dice que el juez no ha probado el cohecho, que el delito no es relevante y que no firma contratos

Per tant, quan el fiscal, o la acusació particular, facin preguntes (que les faràn, que ja les han fetes) sobre els contractes rebuts per la part contractant de la segon part, el jutge Flors, haurà de mossegar-se la llengua, i dir que la pregunta és improcedent, i que no s'està jutjant a E(c) sinó a P(p) (part contractant de la primera part)

I mentre, el responsable màxim de la família P(p) un registrador de la propietat fill, segons crec, de jutges, persona amb molta retranca, continuarà dient que confia en la justícia, i que no és per tant, i que ningú es mulla per tan poca cosa.

I tornarem a preguntar-nos CUI PRODEST, a qui aprofita. Pregunta improcedent per al jutjat de la cosa.

La probabilitat d'un nou cas Naseiro-Polop-Zaplana, s'incrementa.

I tots tan contents.

Q.E.D.

Camps i Font de Mora deixen curts al duo Sacapuntas

Recordeu aquell duo Sacapuntas, amb un dels components molt alt i prim, i l'altre baixet, que solien eixir vestits de torero, i que acabaven anant-se'n dient alguna cosa així com veintidóh, veintidóh, veintidóh?

Doncs bé, el duo format pel molt honorable i imputat Camps, i el conseller d'educació Font de Mora, ja pot cantar vint-i-cinc, vint-i-cinc, vint-i-cinc

Perquè, segons la prensa, el consejero insumiso ja en són vint-i-cinc les sentències contràries a la seua obstinació en no acceptar que un llicenciat en filologia catalana té un títol oficial suficient (per no parlar de la formació acadèmica que aquest títol suposa) per presentar-se a les oposicions convocades a la Generalitat de Baix, on es demani el títol de filologia valenciana.

Amb l'agreujant que a les últimes sentències ja han estat condemnats al pagament de les costes.

Aquestes són les sentències per a públic escarni

- Nº 75/1997 del Constitucional. Falla contra la ultraderechista Alternativa Universitaria, a favor de los Estatutos de la Universitat de València. El valenciano y el catalán son la misma lengua.

- 330/ 2004 del Tribunal Superior. A favor del recurso de Acció Cultural del País Valencià sobre la exención de la prueba del valenciano en las oposiciones docentes.

- 393/2004 del TSJ. El STEPV gana el recurso en el mismo sentido de validar la Filología Catalana en las oposiciones.

- 518/2004, la 677/2004 y la 158/2005 del TSJ. En el mismo sentido y a favor del STEPV.

- 205/2005 del TSJ. A favor de los Estatutos de la Universitat Jaume I

- 539/2005 del TSJ. Del STEPV contra convocatoria oposiciones.

- 494/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universidad de Alicante.

- 789/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universitat de València.

- 1.527/2005 del TSJ. A favor de CCOO que pide convalidar títulos en las oposiciones docentes.

- Supremo, 15/03/2006. A favor de STEPV y ACPV que piden la homologación de títulos en Cataluña, Baleares y Valencia.

- 474/2006, la 1.079/2006, la 332/2007, la 382/2007, la 1.218/2007, la 1.233/2007 y la 558/2008 del TSJ. Contra diversas órdenes de oposiciones. - Supremo, 13/10/2008. A favor de la Universitat de València que había recurrido las oposiciones.

- Supremo, 29/2008. Contra las oposiciones de 2004. Y obliga a Educación a pagar las costas.

- Tribunal Superior, 22/06/2009. A favor de CC OO contra oposiciones. Tacha de "temeraria" la actitud de la consejería y acusa de "faltar reiteradamente" a las sentencias. Obliga a pagar costas.

- Supremo, junio 2009. En el mismo sentido, a favor del STEPV.

- Tribunal Superior, 737/2009. A favor Universidades de Valencia y Alicante. Reitera la "temeridad" de la Consejería de Educación y la condena a pagar costas.

I torne a comptar i recomptar i només me'n surten vint-i-quatre. Me'n falta una sentència. Per si de cas, i com a precaució, haurem de cantar:

Vint-i-quatre, vint-i-quatre, vint-i-quatre...

Que ja en són.

O no?

Cas Gürtel Madrid Vs. Cas Gürtel València

Avui llegesc dues notícies relacionades a El País i a Levante-emv, i m'emprenye una vegada més amb aquesta justícia que patim en aquest petit racó del món anomenat Espanya.

Comencem per la notícia de El País: Una ex directiva de Correa reitera el pago a cargos del Pp

La imputada senyora Felisa Isabel Jordán, administradora de diverses empreses del conglomerat muntat per Correa, sembla que ha reconegut haver fet pagaments a diversos imputats del Pp. Més encara, sembla que en les primeres declaracions al senyor jutge Baltasar Garzón, li indicava que es trobava en possessió d'alguna factura d'aquelles tan anomenadas de Milano, corresponents a la vestimenta del Molt Honorable senyor Francisco Camps.

Però aquí rau el problema, i continuem amb la notícia del Levante: El juez imputa a la administradora de Correa que implicó a Camps

La senyora Felisa potser que en algun moment li digués al senyor jutge Garzón alguna cosa sobre unes factures de trajos encarregats per i entregats al Molt Honorable senyor Francisco Camps, però com que aquest no està imputat en el cas que porta el senyor jutge Pedreira, aquest senyor jutge del TS de Madrid no li pot preguntar.

O siga que si la imputada a Madrid senyora Felisa no és imputada també en el TS de València, o no arriba a ser citada com a testimoni, tampoc el senyor jutge Flors li podrà preguntar res de res.

Per tant, només ens queda creuar els dits perquè algú hi veja la relació i demani la presència en el cas Gürtel de València de la mencionada senyora Felisa, tant dóna com a testimoni o com a imputada. En cas contrari, els que volem justícia, ja hem begut oli.

I el que continuarem bevent...

El TS es desdiu, ara, en favor dels veïns. Cabanyal-Canyamelar. Arribarem a temps?

Un altre cas més de com la segmentació d'un únic cas en diversos sub-casos, pot dur a sentències contradictòries i perilloses.

Avui llegesc a VilaWeb, a Levante-Emv i a El País que el Tribunal Suprem d'Espanya ha reobert el cas del barri marítim de València Cabanyal-Canyamelar, amenaçat per la picola i les excavadores dels amics de l'alcaldessa de la ciutat Rita Barberà de qui, fa només sis dies, els veïns del barri es queixaven per les seues declaracions.

El barri, un antic poblet mariner, Poble Nou de la Mar, absorbit per València, i transformat en un barri residencial seguint la línia de la mar, interrompeix la prolongació d'una gran via radial (Blasco Ibañez) que acabaria partint-lo en dos.

Com que, degut a la seua arquitectura modernista i la seua conservació fins fa molt poc en magnífiques condicions, havia estat declarat bé d'interès públic i patrimoni cultural, els veïns, a travès d'una plataforma anomenada Salvem el Cabanyal interposaren un recurs contra el projecte de prolongació de Blasco Ibañez, per espoliació del patrimoni històric dels valencians. Aquest cas, va ser separat en dos: el d'espoliació i el d'urbanisme.

L'any passat el TS d'Espanya va dictaminar contra la sentència favorable als veïns del TSJ del País Valencià, contra la que havien apel·lat l'Ajuntament, la Generalitat i el Govern Espanyol (tots tres, casualment, al moment de l'apel·lació en mans Peperes). Ara, un any després, el mateix TS d'Espanya, falla a favor dels veïns en el cas d'espoliació, dient que "Donde dije digo, digo Diego" o alguna collonada similar, ja que al dictaminar la sentència anterior només parlava d'urbanisme, i desconeixia en aquell moment l'existència d'un altre cas per espoliació del patrimoni cultural.

I per justificar aquest canvi de posició, ens diu més o menys (i en interpretació molt lliure) que d'haver conegut aquest altre cas obert "otro gallo nos cantara", o alguna cosa similar.

En resum, em fa la impressió que la justícia espanyola, a poc que hi hagen uns advocats una mica espavilats i uns jutges políticament sensibles, acaba funcionant com les bombes de fragmentació.

I que, com enderrocar i destruir és sempre molt més fàcil que construir i respectar, en la majoria dels casos acabem víctimes del foc amic.

I si no, que li ho pregunten a l'amic Garzón.

Però no ens posem tristos. Pot ser encara hi som a temps d'aturar la barbàrie contra aquest barri patrimoni cultural dels valencians

Una bona notícia. Potser el teatre romà de Sagunt acabarà salvant-se

Periòdicament he anat fent dolguts comentaris sobre la sentència del Tribunal Suprem de Espanya que ordenava demolir la intervenció al teatre romà de Sagunt dels arquitectes Grassi i Portacelli.

Amb els meus nuls coneixements jurídics, em preguntava si no fóra possible un indult, o cosa semblant, ja que qualsevol sentència del TS és, per definició, inapel·lable.

Sembla, però, que el TSJ de València ha estat capaç de trobar l'equivalència a aquesta figura que maldestrament jo demanava i desitjava: la impossibilitat legal.

En poques paraules: com que les lleis actuals permeten la intervenció (la exemplar. segons totes les meues notícies, rehabilitació) que van fer els arquitectes Grassi i Portacelli, hom podria complir la sentència del TS, molt acuradament i, acte seguit, sense cap interrupció temporal, tornar a reconstruir, peça a peça, la situació actual.

I clar, com deien uns humoristes, ara no recorde quins: "Si no es por no ir..."

Ara que, sincerament, no acabe d'entendre això d'impossibilitat legal, jo, des del meu desconeixement dels termes jurídics ho anomenaria, més bé, inutilitat legal.

Però no vull fer cap drama per una simple qüestió de noms, sobretot quan ja han passat setze anys de la primera sentència.

Sincerament me n'alegre moltíssim, i al Marco Molines dels collons, que li donen per on més li agrade.