1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris martí domínguez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris martí domínguez. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de febrer del 2011

Sense senyal, un article de Martí Domínguez

Sense senyal

Martí Domínguez

Faça el que faça Francisco Camps passarà a la història com el pitjor president de la Generalitat. També el poble valencià d’aquests anys serà recordat com el més patètic de la seua història més recent. És difícil recordar un moment més trist, més deplorable. Un poble que dóna suport obertament a la corrupció, a la incultura, a les males persones. També Rita Barberá serà recordada com una alcaldessa que va donar cobertura a aquest període tan sinistre de la nostra història, i que va ser còmplice d’una colla de pocavergonyes. Rita Barberá podria haver obligat Camps a dimitir i estalviar-nos així aquest espectacle que propaguem urbi et orbi, tan sols a l’altura del sainet de Berlusconi. Això l’hauria redimida una mica, i potser aquell amor que diu que sent per València s’hauria fet d’alguna manera explícit. Cap dels que manen vol aquesta terra? Comptat i debatut, no hi ha cap institució pública dependent del Govern valencià que no estiga en les mans més incompetents. La censura és present pertot arreu, de vegades amb conseqüències tan sinistres com al Muvim. Alhora, la Universitat de València ha de batallar amb un fum d’universitats privades, que pas a pas li furten estudiants i, sobretot, pressupost, amb la connivència del govern. El pas següent és ensorrar la universitat pública; d’això, no n’hi ha cap dubte. Reduir la llibertat de càtedra i el lliure pensament a un guió de Canal 9, una televisió amb una programació d’ultradreta que paguem tots els valencians. Què hem fet per a meréixer tanta estultícia? Com és possible caure tan baix? Sense cap oposició política solvent, sense cap bri d’il·lusió enlloc. El tancament de TV3 és un pas més en aquesta direcció de l’anorreament generalitzat. Ara les meues filles ja no poden veure els dibuixos animats dels Barrufets, ni del Xai Shaun, que els posava tots els matins al Super3 de TV3. Elles no entenen de política, tan sols s’han quedat, de sobte, sense senyal. Els vaig dir que no hi havia senyal i em preguntaren que què era això i els ho vaig intentar explicar. Però, ben mirat, tots els valencians (tots absolutament) estem així, a les fosques. Els uns perquè creuen que encara aquesta dreta corrupta és millor que les altres opcions; els altres perquè no confien gota que el senyor Alarte (que fins ara no ha demostrat massa aptituds polítiques) puga algun dia recollir més vots que Camps. Anem tots “sense senyal”, esmaperduts per complet. Què esperen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura a fer una declaració institucional de queixa? Si davant d’un atemptat contra la cultura i contra la llengua com el tancament de TV3 no baden boca, per a què els volem? Sens dubte, aquest poble valencià serà recordat com el més patètic de la història recent. Amb aquests governants i representants ningú no pot sentir-se orgullós de ser valencià. Realment, aquest “sense senyal” és un signe terrible del nostre temps.

El País. Quadern de València

divendres, 12 de febrer del 2010

De la importància de l'idioma matern

Ja sé que certs lliberals "anti-nacionalistes" -pense, sense voler ser exclusiu, en el filòsof Savater i els seus companys de UPyD- reneguen dels drets lingüístics de les societats i creuen (molts d'ells sincerament, cosa que no deixa d'ésser un pre-judici dels que diuen avorrir) i ens volen fer creure, que l'idioma és una elecció neutra de l'individu.

Però això no és totalment cert, encara que només siga perquè l'home és troba conformat per la societat on viu des del mateix moment en què inicia la seua vida. L'idioma ens proporciona bona part de la nostra visió del món, de la nostra gestalt i, si bé podem decidir com Blanco-White, Canetti o Nabokov canviar d'idioma en un moment de la nostra vida, sempre serà una decisió dura que ens hi durà conseqüències indefugibles. I, com podeu veure, he triat aposta tres exemples on el canvi ha estat totalment reeixit.

Avui he llegit un article de Martí Domínguez, que va més lluny. Sembla que ja en la nostra vida pre-natal som capaços d'escoltar la música de l'idioma, fonamentalment l'idioma matern, i això ens porta, des del mateix moment de nàixer, a plorar d'una certa forma, "en un cert idioma", el nostre, el matern.


Clam Culer

Martí Domínguez


Sembla com si la natura haguera prescrit a cada home, des del seu naixement, límits per a la virtut i per als vicis”, escriu La Rochefoucauld. I és ben cert: naixem amb unes aptituds –i amb uns vicis– programats. Som l’home preprogramat, que diria Eibl-Eibesfeldt. Ho pensava mentre llegia un estudi publicat recentment a la revista Current Biology, on es posa de manifest que els nadons adquireixen les bases d’allò que serà el seu primer idioma durant la vida fetal, molt abans de parlar. Ja des dels primers dies de la seua naixença, duen la empremta de la llengua materna. Com diu la investigadora principal d’aquest treball, Kathleen Wermke, de la Universitat de Würzburg, a Alemanya, “aquests resultats mostren que els humans nounats no sols són capaços de produir diversos crits melòdics, sinó que prefereixen produir aquells patrons melòdics que són típics del seu ambient i que han sentit durant la vida fetal, durant els darrers tres mesos de gestació”.

Per a testar aquesta hipòtesi, l’equip de Wermke va enregistrar i analitzar els clams de 60 nounats, 30 nascuts en famílies franceses i 30 nascuts en famílies alemanyes, quan tenien tan sols entre tres dies i cinc de vida. Les anàlisis varen revelar clares diferències en l’estructura melòdica dels plors, basats en la seua llengua materna. Els bebès francesos augmenten la intensitat dels plors progressivament. Al mateix temps, augmenten la freqüència: passen d’un to més greu a un de més agut fins a assolir el clímax al final de la ploralla. En canvi, els nadons alemanys comencen a plorar a tot volum i d’una manera aguda, i van reduint intensitat i baixant a una freqüència més greu. Segons Wermke, aquests perfils melòdics imiten la llengua francesa i l’alemanya, respectivament.

Així doncs: com ploraran els nens dels seguidors del Barça? Perquè, segons que assegura el diari ABC, des del gol d’Iniesta a la Champions, els estudiosos han observat un important augment de la natalitat (vegeu “El gol de Iniesta al Chelsea provoca un ‘babyboom’”, ABC, 29-1-10). Segons aquest diari, “la infermera supervisora de parts de la clínica Quiron de Barcelona explicà que generalment el centre atén entre nou i deu parts diaris. Això no obstant, els darrers quatre dies aquesta activitat va créixer fins a quinze diaris, cosa que dugué les infermeres de l’hospital a demanar-se quina lluna hi havia nou mesos enrere”. D’una altra banda, els sociòlegs consultats asseguren que els moments d’eufòria tenen un correlat reproductiu immediat. I podem imaginar cap eufòria més gran per a un culer que la classificació per a la Champions o el 2 a 6 del Barça al Santiago Bernabéu? D’aquesta manera, les sis copes del Barça han d’anar aparellades amb diversos pics reproductors, i tots han d’anar també d’alguna manera relacionats amb l’himne triomfal del Barça. Convindreu, doncs, que seria divertit de comprovar si un nadó seguidor del Barça plora entonant el “Tot el camp és un clam”. Ah, ja ho deia La Rochefoucauld, la natura ha preestablert límits per a cada home. Venim a aquest món amb les fílies (i les fòbies) a flor de pell. Com hi ha món, amics.

El Temps 1339