Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science
Jean-Baptiste Colbert quotation
L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris
Somebody quotation
El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX
Tot el dia d'ahir vaig estar rebent felicitacions i bons desitjos, cosa que alegra d'allò més a qualsevol.
Però la cosa començà a animar-se quan, passades les tres de la vesprada, arribaren de Madrid, el meu fill, la nora i el nét. Encara que estem en un contacte permanent, i rebent fotos del menut pràcticament a diari, en veure-me'l davant no m'acabava de creure com de gran s'havia fet en aquestes quatre setmanes.
I de simpàtic
Per acabar-ho d'adobar, serien les sis, ja solucionada l'apagada que ha tingut a fosques i paralitzada Califòrnia durant dotze o tretze hores, quan l'altre fill, la seua xicota i Joaquín, l'amic a la casa del qual s'estan, entraven en vídeo-conferència a través de Gmail, per felicitar-me els anys i saber de tots nosaltres.
I arribaren les nou i mitja de la nit.
Sabia que m'havien organitzat una festeta d'aniversari, catering de la neboda Rocio inclòs, i tenia clar que hi serien els meus cunyats i les seues filles, i netes, a banda de Tere i jo, Enric, Cárol i Pau.
Allò que no sabia quan hi vaig entrar al dúplex, és que també hi trobaria la meua germana Carme, Antonio i Silvia, dos bons amics del banc, tres parelles de la colla d'amics del poble i una altra parella d'amics d'Algemesí.
Puc assegurar que el temps passà volant, i ens hi vam fer amb quasi tot el vi, i n'hi havia a pler.
Bé, avui en faig seixanta, o siga que d'acord amb l'esperança de vida dels barons espanyols ja he fet possiblement tres quartes parts de la meua vida i, mirant-ho bé, no n'estic gens descontent: un treball amb el que he gaudit, no sempre, és cert, però sí la major part del temps, una dona que m'estima, dos fills que ja han començat a volar tot sols, les parelles dels quals són ja de la família, un nét, de no encara dos mesos, que és un sol i que avui tornaré a veure, uns quants amics al poble i a d'altres llocs escampats per la geografia...
La primera cosa que se m'havia passat pel cap era aquella cançó de la Trinca: "Ara que tinc vuitanta anys", però m'ha semblat una mica prematur posar-la.
La segona, aquella dels Beatles que es diu "Quan tingui seixanta quatre anys"
WHEN I'M SIXTY FOUR
When I get older losing my hair,
Many years from now,
Will you still be sending me a valentine
Birthday greetings bottle of wine?
If I'd been out till quarter to three
Would you lock the door,
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?
oo oo oo oo oo oo oo oooo
You'll be older too, (ah ah ah ah ah)
And if you say the word,
I could stay with you.
I could be handy mending a fuse
When your lights have gone.
You can knit a sweater by the fireside
Sunday mornings go for a ride.
Doing the garden, digging the weeds,
Who could ask for more?
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?
Every summer we can rent a cottage
In the Isle of Wight, if it's not too dearn
We shall scrimp and save
Grandchildren on your knee
Vera, Chuck, and Dave
Send me a postcard, drop me a line,
Stating point of view.
Indicate precisely what you mean to say
Yours sincerely, Wasting Away.
Give me your answer, fill in a form
Mine for evermore
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?
Ahir un grapat d'amics, alguns d'ells esperats, d'altres inesperats i sorgits de les bromes del temps, em van felicitar l'aniversari. I això, ho vulguis o no, t'alegra el dia. Com un regal.
Així que, avui, vull dedicar-los a tots aquesta cançó, l'estranya joguina.
Un vespre, quan jo era petit, ho recordo bé, el pare, en tornar del treball, em va dur un paquet molt gran. Corprès el vaig desembolicar. Amics, què deurà ser? Si els nusos feien el tossut, jo ho era molt més que ells.
Tornada: Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou! Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!
En veure´l jo vaig obrir els ulls, vaig quedar sorprès: tenia dos piuets vermells, talment dos barrufets. Primer vaig tocar el primer i l´altre després. Corria amunt i avall del pis. Jo me l´escoltava com... (a la tornada)
I gira-li que tomba-li, del dret i l´inrevés. Ara se´n va sota el sofà: el busco i ja no hi és. El pare, riu que riu que riu. Jo, vinga plorar, però el sol va tornar a brillar, quan vaig poder escoltar... (a la tornada)
Els anys, amics, passen volant, i cal sembrar a temps: ara jo sóc un home gran, tinc un petit hereu. Té una joguina que jo sé. N´està embadalit, perquè té dos piuets vermells, talment dos barrufets... (a la tornada)
Com cada any avui em toca passar el ritual de felicitacions i estirons d'orella que familiars i amics em propinaran.
I, encara que enguany no hagi estat un any especialment sortós, no em podria queixar, ni seria just que ho fes.
La maleïda crisi que mai no acaba ens ha obligat a tancar la botigueta i paralitzar l'empresa de nutrició esportiva que els meus fills tenien, i ara ens toca malvendre els productes que ens han quedat al magatzem. Però sembla que, a poc a poc, van eixint.
I se'ns ha obert l'oportunitat d'una col·laboració amb el consell superior d'esports en el muntatge de jornades de defensa de les dones, i potser un important hotel ens encomani la seua pàgina web.
No, no tot és dolent, ni tampoc bo. És la vida senzillament. Els fills que se't fan grans, i tu mateix, amb la dona, que vas, aneu, fent-vos grans.
Vora mar, tot escoltant la seua remor, de vegades suau, de vegades salvatge. Qui demanaria més.
Jo no.
EL DESESPERAT
Lletra i música: Ovidi Montllor versió canyera: Inadaptats
Un xic pobre sóc un xec mancaria solució de tot Un hom sense res un ham necessita abans que res més
Un muchacho pobre soy un cheque me faltaría solución de todo Alguien sin nada un anzuelo necesita antes que nada más.
Em manca un pis. No puc donar un pas. Tinc que moure un plet si vull menjar un plat.
Me falta un piso no puedo dar un paso tengo que poner un pleito si quiero comer un plato.
A la "tasca" un vas fa que em diguen: Ves! i si vull ser gras he de menjar gat.
En la tasca un vaso hace que me digan: vete! y si quiero engordar tengo que comer gato.
Per a mi és un goig menjar un poc de guix. Fins i tot un pet ja se'm torna mut.
Para mí es un gozo
comer un poco de yeso
hasta un pedo
se me vuelve mudo.
I em troben tan groc que em diuen el grec. Mon pare em diu foll en comptes de fill. I tinc tanta fam que em menjaré el fem
Y me ven tan amarillo que me llaman el greco. Mi padre me dice loco en vez de decirme hijo Y tengo tanta hambre que me comería el estiércol.
Tot aixó, jo crec, que ho apanya un crac! No m'espere més, agafe un trabuc i em foto a fer el ruc per allà on puc. Trec, trac, truc.
Todo esto, yo creo, lo arregla un crac! No me espero más cojo un trabuco y me pongo a hacer el burro por donde puedo. Trec trac truc...
Ahir, 17 d'agost, l'amiga Lola feia anys. Havia xatejat amb ella, pocs dies abans, després d'una llarga temporada sense saber-ne res d'ella. Sembla que s'ha enretirat una mica dels seus tan instructius i agradables posts, i que està dedicant-se a administrar una pàgina d'amants de la fotografia, "Moldeando la luz"
M'hagués agradat pujar aquest post a temps, però ahir vaig tenir un dia una mica complicat, i, sobretot, no havia passat a MP3 la cançó que li envio com a regal.
Es tracta d'un romanço de cec, que confio en que li agradarà.
A mi, personalment, em recorda Lorca, no em pregunteu per què.
L'HEREU DE LA FORCA
EL HEREDERO DE LA HORCA
Als set anys filava el torn, als nou anys cardava llana, als dotze em posí a robar, cosa que la llei no mana.
A los siete años hilaba el torno, a los nueve años cardaba lana, a los doce me puse a robar, cosa que la ley no ordena.
Als catorze era un pillet, als quinze, a la vida mala, als divuit a confessâ amb frare que predicava.
A los catorce era un bribonzuelo, a los quince, a la mala vida, a los dieciocho a confesarme con un fraile predicador.
Al sê a mitja confessió la cosa no m'agradava; ja me'n 'xeco del confés, cap a casa me n'anava.
Cuando estaba a medio confesar la cosa no me gustaba; ya me levanto del confesionario, y hacia casa me marchaba.
En essent demà al matí a l'església me'n tornava, me'n vaig anâ església amunt, en un racó m'amagava, i veig sortir un capellà que la missa començava.
Al día siguiente por la mañana a la iglesia regresaba, me fui adentrando en la iglesia, en un rincón me escondía, y vi salir un cura que la misa iniciaba.
Al punt de consagrar l'hòstia ja li'n vento escopetada, la taula del sant altar tota ella de sang vessava, "Agafeu aquest traïdor, que l'església no li valga!"
Al ir a consagrar la hostia ya le meto escopetada, la mesa del santo altar toda de sangre rebosaba, "Coged a ese traidor, que la iglesia no le valga!"
No em valgui l'església, no, valga'm aquest reliquiari, valga'm la Mare de Déu, la del Roser i la del Carme! Mes d'això no m'he fiat, que em valguin les meves cames!
No me valga la iglesia, no, válgame este relicario, válgame la Virgen, la del Rosario y la del Carmen! Pero de eso no me he fiado, que me valgan mis piernas!
Vaig saltar una paret, baix n'hi havia un gros toll d'aigua; sota un rodet de molí, la vida me'n sóc salvada.
Salté una pared, abajo había un gran charco de agua, bajo una piedra de molino, la vida he salvado.
A les dotze de la nit ja trucava a ca la mare. -Mare meva, feu-me el llit, que no hi descansaré gaire.
A las doce de la noche ya llamaba a la puerta de mi madre. -Madre mía, hazme la cama, que no descansaré casi.
Així que m'hi sóc ficat ja me'n porten una carta, la carta era per a mi, el sobrescrit per la mare.
En cuanto me he acostado ya me traen una carta, la carta era para mí, lo que decía para mi madre.
Ja me la poso a llegir al davant de los meus pares, al estar-ne a mig llegir la mare ja sospirava.
Ya me pongo a leerla delante de mis padres, cuando estaba a medio leer mi madre ya suspiraba.
-Què és lo que has fet, fill meu, per què n'has dat mort a un frare?!, l'has mort davant de l'altar mentres l'hòstia consagrava.
-¿Qué es lo que has hecho, hijo mío, por qué has matado a un fraile?! lo has matado ante el altar mientras consagraba la hostia.
-Mare, no ho cregueu això que us porten molt enganyada, que me'n 'caben de fer hereu d'una casa de Cerdanya.
-Madre, no os lo creáis que os traen muy engañada, me acaban de hacer heredero de una casa en la Cerdaña.
Una casa als quatre vents, sense sostre ni teulada; de dies hi toca el sol i de nits hi cau rosada, vingui d'allí on vingui el vent sempre em tocarà la cara.
Una casa a los cuatro vientos, sin techo ni tejado; por el día le da el sol y por la noche el rocío, venga de donde venga el viento siempre me acariciará la cara.
Marta (Uru) fa anys avui. Fa molt temps que no en sé res d'ella, ni de la seua parella Setxu que tan amables foren en invitar-me a compartir un cap de setmana amb ells i amb els menorquins Frederic i Cristina.
Sé que la duia de cap la preparació d'una obra de teatre al poble on residia, i poca cosa més.
Molts anys i bons, Marta.
I, ja ho saps, quan vulgueu, aquí a Cullera teniu casa.
El meu regal, una interpretació d'aquell romanço tan comú a tots els Països Catalans que compartim, aquell que ací a València cantem:
A la voreta del mar hi ha una donzella que brodava un mocador de plata i seda
La interpretació és d'una cantant algueresa (d'Alguer, la petita Barcelona a Sardenya)
Anit celebràrem una petita festa arran dels primers vint-i-cinc anys del meu fill menut.
No sé encara com ho vam aconseguir, però quan va pujar a casa de sa tia -que també fa anys el mateix dia, això sí, uns quaranta més que ell- es va trobar amb una inesperada sorpresa. Hi eren, a banda dels que hi vivim a Cullera:
el seu germà i parella que havien vingut des de Madrid
la seua pròpia parella -que s'havia prèviament excusat de no venir, des de Madrid també, amb una falsa entrega final d'un treball a la Universitat on estudia
la meua germana que havia acudit des de València
uns amics que havien acudit des de Polinyà.
Parlant amb un amic de la meua quinta, em diu: "Vint-i-cinc anys ja, saps això què significa?"
"I tant que ho sé -li dic-, que a l'any que ve ja em fem seixanta"
i apurem la copa de vi, i ens en servim una altra.
Malgrat que de vegades m'ha dit que la música no és el seu fort, vull portar-li avui, una cançó que fou famosa als nostres disset-divuit anys, en una versió que no va ser gaire escoltada, però sota el meu punt de vista, molt millor. I que, a més, era l'original.
El grup, Almas Humildes, només va treure dos discs. Un trio que cantava en tres idiomes: espanyol, francès i anglès, l'ànima (humil, supose) del qual era un tal Antonio Resines, si no ho tinc mal entès, cosí del famós actor.
Esper que t'agradi, amic, malgrat l'evident mal estat del disc.
I per si de cas la cançó no t'omple, una recepta que vaig cuinar el passat diumenge, amb previsible èxit, ho jur.
ARRÒS AMB POLP
Arroz de Polvo
Ingredientes:
Para 4 pessoas
1,6 kg de polvo ; 2 dl de vinho tinto ; 150 grs de cebola ; 1,5 dl de azeite ; 2 dentes de alho ; 350 grs de tomates frescos ; 1 pimento verde ; 320 grs de arroz ; 1 ramo de salsa ; piripiri ; sal q.b.
Confecção:
Limpe o polvo das peles e lave bem. Depois de lavado, corte em pedaços pequenos.
Descasque a cebola e os dentes de alho e pique fino. Retire os pés os tomates e escalde estes em água a ferver. Depois tire-lhes a pele e as sementes. Corte-os em dados pequenos. limpe o pimento das sementes e corte, igualmente, em pedaços pequenos.
Leve um tacho ao lume com o azeite, os dentes de alho e a cebola. Deixe refogar.
Junte o pimento e em seguida os tomates. Adicione o polvo e deixe refogar por uns minutos.
Junte-lhe o vinho e um pouco de água. Deixe cozer. Tempere com sal e piripiri.
Quando o polvo estiver cozido, deite o arroz, devendo cozer mais 15 minutos.
Polvilhe com salsa picada.
Conselho: Este arroz, depois de pronto, deve ficar um pouco líquido (chamado arroz malandro). O polvo, após amanhado, deverá ser mortificado (batido) com uma colher de pau, para ficar mais macio e levar menos tempo a cozer.
Disset anys ja, com passa el temps, que l'Estellés, el nostre gran poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, ens va deixar.
Rellegesc un dels seus volums, Recomane tenebres, i elegesc un poema a l'atzar.
M'he de morir en un calfred d'aquests i jo no em vull morir en un calfred. Colpejaran les dents contra les dents, i no hi haurà cap bri i serà una vida, la meua vida sola entre les dents impacients, magnífiques, terribles com si fossen gillettes de marbre, i jo no em vull morir en un calfred d'aquests i jo em vull confessar, vull tenir temps de confessar açò i allò i allò, i jo em vull confessar i rebre Déu, i fer, parlant amb Ell, el meu viatgge, i anar i anar i anar... I hem de morir. I tindrem a l'espatlla una paret tota blanca de calç, de molta calç, i encara hi haurà calç per a escampar-la per damunt nostres cossos quan caiguem, i ens tallaran d'un colp en el bescoll l'arrel del mal de cap, d'aquest terrible mal de cap que tenim i no se'n va i ens puja des d'aquí, des del bescoll, com una bala que no pot obrir-se pas i s'obstina, s'obstina debades foradant l'os com un billamarquí. I jo vull rebre Déu i crec en Déu, i es fa tard, i es fa tard, i cada dia resten menys dies per a dir que crec en Déu i dir a Déu i dir allò que dec dir, i no dir allò que no dec dir, i dec aprofitar els dies, car són tantes les coses que he de dir encara, encara, i resten tan pocs dies...!
25 anys de ser als quioscos setmanalment, una revista d'informació general, escrita en català, des de la ciutat de València, amb vocació d'arribar a tot l'àmbit lingüístic.
25 anys dels quals els darrers 14 ha estat mancada de cap ajut oficial, via subvencions o contractació d'anuncis oficials.
25 anys d'una revista que ha volgut, des del primer moment, prendre referència en el Time neoiorquí, i que ha combinat eficaçment la informació d'actualitat, amb els reportatges d'investigació i les columnes d'opinió.
25 anys d'una revista, un dels fundadors de la qual, l'escriptor i assagista Joan Fuster, va donar una pesseta, perquè: "total, pel que durarà..."
I tanmateix, cada setmana al quiosc, cada setmana (n'estic subscrit) rebuda per correu a casa. Sempre interessant, sempre certera.
L'amic Frederic, el menorquí Xarbet, és quinto meu com diuen al meu poble, i tinc entès que, justament avui, fa anys, no diré quants per no resultar indiscret. Els mateixos, però, que faré jo al setembre.
I encara que reconec que no és pas la música la seua art preferida, em permetré deixar-li aquesta cançó del meu paisà Raimon, sobre un text d'un altre paisà de l'edat mitjana, Jaume Roig, extret de la seua novel·la "Espill o llibre de les dones".
I ho faré, malgrat tot, perquè conta una història que estic segur que no solament li agradarà, sinó que diria més encara, estic convençut que li hagués agradat escriure-la ell mateix.
Tranquil, Frederic, et pot servir de base i inspiració per alguna història de les teues. (Recorde ara sense anar més lluny la del club inspirada per un sopar japonès)
ESPILL
Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València a començament del segle XV. Se sap amb certesa que va morir un dissabte quart dia del mes d'abril, l'any mil quatre-cents setanta-vuit, en aquesta ciutat. Va estudiar "Medecina i Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi General i a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metges i Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella.
L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada:
Mestre Jaume Roig nació probablemente en Valencia a principios del siglo XV. Se sabe con certeza que murió un sábado cuarto día del mes de abril, el año mil cuatrocientos setenta y ocho, en esta ciudad. Estudió "Medicina y Artes" en la ciudad de Lleida en el Estudi General y en la Sorbona, París. Fue célebre como médico, examinador de médicos y Conseller de València. Y ha pasado a la Historia como autor de la novela que él tituló Espejo, escrita toda ella en verso.
El Espill (Espejo) es obra importante, de evidente misoginia, más citada que leída, con más de dieciséis mil versos de los que os diré noventa y siete. Los necesarios para contaros una historia terrible y espeluznante, de un restaurante de París donde servían carne humana, según el autor, bien cocinada.
Mes, aquell any,/un cas estrany Pero aquel añó,/un caso extraño en lo món nou,/jorn de Ninou insólito,/en enero s'hi esdevenc./Jo tinguí el reng sucedió./Yo había sido el director fiu convidar/tots, a sopar e hice invitar/a todos, a cenar e rigolatge,/los de paratge y pasarlo bien,/a los del torneo qui junt havíem,/allí teniem que habíamos justado,/allí nos sirvieron de tots potatges;/de carns salvatges; toda clase de potajes;/de carne de caza; volateria;/pastisseria y de volatería;/pastelería molt preciosa,/la pus famosa muy buena,/la más famosa de tot París./En un pastís, de todo París./En un pastel, capolat, trit,/d'hom cap de dit cortado, triturado,/un trozo de dedo humano hi fon trobat./Fon molt torbat encontramos./Quedó muy sorprendido qui el conegué;/reconegué quien lo identificó;/rebuscó que hi trobaria:/més, hi havia por si encontraba algo más:/había un cap d'orella./Carn de vedella un trozo de oreja./Carne de ternera créiem menjàssem/ans que hi trobàssem creíamos comer/antes de encontrarnos l'ungla i el dit/tros mig partit. la uña y el dedo/medio partido en trozos. Tots lo miram,/e arbitram Todos lo miramos,/y decidimos carn d'hom cert era./La pastissera, que ciértamente era carne de hombre./La pastelera, ab dos aidants/filles ja grans, con dos ayudantes/hijas ya mayores, era fornera/e tavernera; era tahonera/y tabernera; dels que hi venien/allí bevien, de los que acudían/y allí bebían, alguns mataven;/carn capolaven, mataban a algunos;/tritruaban su carne, feien pastells,/e, dels budells, haciendo pasteles,/y, de las tripas, feien salsisses/o llonganisses, hacían salchichas/o longanizas, del món pus fines./Mare i fadrines, las más finas del mundo./La madre y las mozas, quants ne tenien/tants ne venien, tanto cuanto tenían/tanto vendían, e no hi bastaven;/elles mataven y no daban abasto; mataban alguns vedells:/ab la carn d'ells algunos terneros:/y con su carne tot ho cobrien,/assaborien lo recubrían todo,/le daban sabor ab fines salses./Les dones falses, con finas salsas./Las falsa mujeres, en un clot tou,/fondo com pou, en un agujero blando,/hondo como un pozo, descarnats ossos,/cames e tossos, descarnados huesos, piernas y cabezas, allí els metien;/e ja l'omplien allí enterraban;/y ya la llenaban les fembres braves,/cruels e praves, las bravas hembras,/crueles y depravadas, infels, malvades,/e escelerades, infieles, malvadas,/y extremedamente abominables!/Cert, los diables, abominables!/Cierto, los diablos, com los mataven,/crec les aidaven a matarlos,/creo que las ayudaban e lo dimoni./Faç testimoni y el demonio./Doy testimonio que en mengí prou:/mai carn ni brou, que comí suficiente:/nunca carne ni caldo, perdius, gallines/ni francolines perdices, gallinas/ni francolinas de tal sabor,/tendror, dolçor, de tal sabor, ternura, dulzor, mai no sentí./Per lo matí, jamás comí./A la mañana siguiente, de totes tres/feren quarters; a todas tres/descuartizaron; e llur posada/fon derrocada, y su posada/fue derrocada, e l'aplanaren,/sal hi sembraren; y la asolaron,/y sembraron sal en ella; e tots los cossos/tallats a trossos, y a todos los cuerpos/cortados a pedazos, (cent n'hi comptaren)/i els soterraren (cien contaron)/los enterarron en lloc sagrat. en lugar sagrado.
A principis de la transició vaig passar uns anys treballant a Madrid.
Jo venia de passar quatre anys a Eivissa i puc assegurar que l'entrada en aquest món apressurat, de grans aglomeracions i de tràfic endimoniat, em va resultar un xoc del què vaig tardar en recuperar-me.
Un company del treball m'aconsellà passar-me per la casa regional de València, i així vaig conèixer un grup de gent amb qui ràpidament vaig congeniar, entre els quals la que en pocs anys acabaria sent la meua dona.
Un altre dels integrants del grup d'amics, grup que, per cert, va organitzar dues setmanes culturals del País Valencià a Madrid, fora de l'àmbit de la casa regional que ens ho va vetar, als locals de la llibreria Ambito, de Fernanda Romeu, historiadora, i component també del grup, un dels components del grup, com deia, era un jove musicòleg, Llorenç Barber, que havia publicat una tesi (o tesina, ara no recorde exactament) sobre el llenguatge de les campanes, i el refrany "Sentir campanes i no saber d'on".
Llorens Barber ens explicava que aquest refrany responia a les diferències de tocs entre un campanar i un altre, diferències locals, que feien que certs tocs puguessin ser malinterpretats, si no se sabia exactament quin campanar estava produïnt-los.
A poc a poc el grup va anar disgregant-se. La meua dona i jo tornàrem a València, d'on erem tots dos, i més tard a Lleida, i més tard a Madrid, i anàrem perdent contacte. No hi havia internet ni correus electrònics en aquella època.
Llorenç continuà amb la seua passió, les campanes i la música, i ha acabat muntant espectacles ciutadans amb concerts minimalistes de campanes de ciutats de tot el món. I quan no hi és en aquests muntatges internacionals, torna al seu poble Aielo de Malferit, on recupera forces i continua amb la seua animació cultural.
I avui, després de quasi trenta anys, tornem a coincidir en una ciutat, Saragossa, on aquesta nit, a les 21:30, donarà un concert de campanes i tambors, que la dona i jo escoltarem, tot recordant els vells temps, mentre celebrem el meu 57 aniversari.
I com que avui faig 57 anys, m'autodedique una cançó del meu estimat Ovidi Montllor, El desesperat, tercera de l'àlbum Un entre tants, la lletra de la qual és la que segueix (la cançó podeu escoltar-la punxant al vincle anterior)
EL DESESPERAT
Un xic pobre sóc.
Un xec mancaria,
solució de tot.
Un hom sense res
un ham necessita
abans que res més.
Em manca un pis.
No puc donar un pas.
Tinc que moure un plet
si vull menjar un plat.
A la "tasca" un vas
fa que em diguen: Ves!
i si vull ser gras
he de menjar gat.
Per a mi és un goig
menjar un poc de guix.
Fins i tot un pet
ja se'm torna mut.
I em troben tan groc
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
en comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.
Tot això, jo crec,
que ho apanya un crac!
No m'espere més,
agafe un trabuc
i em foto a fer el ruc
per allà on puc.
Trec, trac, truc
Traducció (com a simple curiositat, ja que és un continu joc de paraules):
EL DESESPERADO
Un chico pobre soy/un cheque faltaría/solución de todo./Un hombre sin nada/un anzuelo necesita/antes que nada más./Me falta un piso/no puedo dar un paso./Tengo que iniciar un pleito/si quiero comer un plato./En la tasca, un vaso/hace que me digan: ¡vete!/y si quiero estar gordo/tengo que comer gato./Para mí es un placer/comer un poco de yeso./Incluso un pedo/se me vuelve mudo/y me ven tan amarillo/que me llaman el greco./Mi padre me dice loco/en vez de hijo/y tengo tanta hambre/ que me comeré el estiércol./Todo esto yo creo/que lo arregla un crack/No me espero más/cojo un trabuco/y me lío a hacer el burro/por donde puedo/Trec, trac, truc.
Per cert, he trobat una poesia de Pere Quart, Tirallonga de monosíl·labs, clar orígen d'aquesta cançoneta.
Per casualitat i en un altre blog (el de la Patita) me n'assabent que Cris, la nostra amiga menorquina, celebra avui el seu cinquanté aniversari, així, amb traïció i sense avisar els amics de la comunitat.
De manera que m'autoinvit, i em prenc un gin Xoriguer amb tònica, i li regal dues fotos d'un gos que campava dalt del Teide, i una cançó de Franca Masu, (cantant catalana de l'Alguer, ciutat de l'illa de Sardenya)
