A propòsit de l'enterrament d'un amic

Ahir soterràrem el meu amic. Tot el poble s'hi va bolcar. L'església plena de gom a gom, els carrer a vessar de gent, l'acompanyament multitudinari fins el cementeri.

I crec que, tot i que no en sóc gens partidari d'aquests rituals, si ningú es mereixia aquest nombrós i multitudinari adéu, era, sens dubte, Paco.

A un pas de fer els seixanta, i a escassos dies del naixement del meu primer nét, pense com m'agradaria poder gaudir-ne d'ell uns quants anys més dels que el meu amic ho ha pogut fer amb les seues dues nétes.

I, quan m'arribe l'hora que a tots ens arriba, només demanaria que em siga curta per no patir ni fer patir, que aprofiten tot allò que puguen -si és que em queda res aprofitable encara- i que m'incineren i escampen les meues cendres sobre aquesta mar que, ara mateix, estic contemplant des de la terrassa de casa.

Paco Comes. In memoriam.

Un altre amic ha mort.

Un bon amic, un molt bon amic.

Als seus cinquanta nou anys acabats de fer, després de dos mesos d'hospital, després d'un any de malaltia, un bon amic, un bon home, ens ha deixat.

He compartit amb ell el gust per la conversa, l'afició pels bons vins, l'amor a la terra i a la llengua, la indignació pels lladres que ens governen, la passió per la música.

I ara ja no hi és.

Vull recordar-lo no com els seus últims dies a l'hospital, sinó amb aquestes dues fotos, la primera de fa un any, poc abans de festes del poble, amb la seua néta Laia:

La segona, ja malalt, de fa pocs mesos, dies abans de san Josep, assegut al solet, esperant que la paella estigués a punt.

Descansa en pau, Joan Francesc Comes Puig, Paco. Descansa en pau, amic.

Sempre et recordarem.