1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris històries de la mà esquerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris històries de la mà esquerra. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. D'uns vells papers de música (i II). Jesús Moncada

Segona part d'aquest relat, i última narració del llibre de Jesús Moncada, "Històries de la mà esquerra".

La alternativa, la bifurcació que troba l'oncle Ventura a l'eixida del bar, és fruit de que la mort ha arribat i l'espera, o és simplement deguda a que l'alcohol no li ha sentat gaire be?. Jo m'he quedat amb el dubte...

D'UNS VELLS PAPERS DE MÚSICA (i II)

L'oncle, enyorat, es mirava les mans: havien ja fugit les animetes i els llargs estius bonics. Les mans encara tendres agafaven el mànec de la pala, el carbó les ennegria i el sabó que la mare feia a casa coïa a la carn esgaiada. Dia a dia es van fer dures, amples. Sabien fer els cigarrets sense trencar el paper ni deixar caure el tabac, xocar una altra mà com cal, deixar el dissabte al vespre la cara neta amb la navalla d'afaitar del pare i donar un cop sec damunt les taules del cafè del Bartomeu, jugant a la manilla. Es posaven nervioses en estrènyer al ball la cintura d'una noia i també quan al llençol que servia de pantalla al petit cine del poble, unes dones misterioses amb els ulls molt pintats es desmaiaven d'amor als braços de Rodolfo Valentino. Totes eres mans amigues: de llaüter que remava, Ebre avall fins a mar, en els llaüts carregats de carbó; de miner, com les seves; de calafat, de pagès, de paleta; per damunt de totes, però, les mans de Manolet el pastisser, que, mentre el pa es coïa al forn, embolicat per l'olor del romaní, tocava el trombó de vares i llegia Bakunin, assegut damunt les saques de farina. L'oncle encara es veia les mans aplaudir, al cafè d'un Bartomeu trenta anys més jove, quan s'apagaven, entre crits, els llums i a l'escenari il·luminat eixia com un llamp Paca la Xina amb el pits quasi a l'aire i al cap un mocador de ratlles blaves; es posava a cantar, mentre un negre d'anunci de xocolata, amb barret de palla i elàstics florejats, tocava les maraques. Ara veia clar que Manolet era l'únic que s'adonava, enmig d'aquella gresca, que la cupletera era la darrera bocada d'un temps que fugia, i que faltava molt poc perquè s'apaguessin per sempre més les llums de les bambolines.


"On ets Paca? Ai, Paca, Paaaca...!”


-Cony de lloro ...


* * *


Tots els altres s'havien pres el cafè. Al taulell només quedava el seu, ja fred. L'oncle, però, no se n'adonava.

Els seus ulls tan sols veien unes mans de vint-i-dos anys: sense feina, enrabiades. Havien tancat les mines. Els llaüts ja no baixaven fins a mar; com negres peixos morts es podrien en el silenci del riu, o a la vora de l'aigua; el sol d'estiu, quasi blanc, els obria la fusta amb un xerric sinistre i els gatells els creixien entre les costelles. No se sentia el soroll dels aixols dels calafats, ni les veus dels patrons. El silenci es feia agut, insuportable als carrers abrasats pels quals només passava, de tant en tant, un gos sense collar de qui ningú no sabia el nom de l'amo. Fins que les mans van agafar el fusell, del qual encara recordaven el pes, la forma, el contacte fred de la boieta de la tanca. A la trinxera, les mans dels companys: bastes i fines, fermes i tremoloses, enyorades. Les de Dalmau Cap de Cistella sempre dins les butxaques de la granota de milicià, les de Manolet el pastisser escrivint a Bartomeu cartes per a Paca la Xina, que s'havia quedat sola, amb els ulls despintats pels plors dels adéus, al cafè sense gent, sense gresca, sense música, a una biga del qual s'havia ficat una teranyina. Es va veure les mans d'aquell dia d'infern al contraatac de Singra, va recordar la veu tranquil·la de Manolet entre els sorolls del combat: “Com va, Jordi?"

-Com va, Jordi?

L'oncle es va sobresaltar. Li havia semblat per un moment que encara eren allí, veure a la bocamànega de la camisa de Manolet el galó roig de comissari del batalló. Però no era així. El temps havia passat i ell havia sentit una veu que el cridava.

-Bé, Manolet, bé.

-Que no et prens el cafè? Ja deu ser fred...


* * *


No podia. Desesperat, va provar una altra vegada mentre mirava de reüll els amics que parlaven de dones.

-La vaig agafar... -gallejava Dalmau.

-Darrera la porta? -va sucar Atanasi:

-Com ho has endevinat?

-Perquè les agafes totes al mateix lloc des de fa cinquanta anys...

-Què vols dir?

-Que a França esmolen!

No entenia què passava. Serrant les dents va intentar de nou separar les mans per agafar la tassa del cafè de damunt el taulell. Un dolor insuportable, com el d'una cremada, li mossegà els canells i gairebé el va fer cridar. En aquell moment l'oncle es va veure la corda, la mateixa amb què l'havien lligat quan el van fer presoner. Ara, al cap de trenta anys, encara no l'havien deslligat. Va estirar amb ràbia, va petar la corda i el puny dret, amb l'impuls, va fer caure la tassa del cafè, que es va esbocinar contra les rajoles.

-No et preocupis, Jordi. Tal dia farà un any! -va dir algú.

Anys? Dies? Què volia dir tot allò? Aquella nit el temps ja no tenia sentit, com no en tenia el calendari esfullat del vell anís, tocant del qual xerrava el lloro. No hi havia distància ni separació entre les mans que acabaven de trencar la tassa i aquelles, consumides i febroses, que tornaven a tocar les coses estimades, el març de l'any quaranta, quan va eixir del camp de concentració. Quina alegria entremesclada de tristor i por, la d'aquells dits que tocaven de nou la porta de casa, la cara adolorida i ansiosa de la mare, la del pare envellit i seriós, la gaiata de l'avi, mort quan ell era lluny! I al cafè, el mateix on era avui, quina sensació estranya la de les mans dels amics. Unes, trencades, buides, sense nervi, vençudes; d'altres, en canvi, senceres i fortes... I les mans dels absents, invisibles, que venien de lluny -de les tombes de Terol, de Singra, de l'Alt Aragó com un alè, a tocar les d'ell... Allí hi havia Dalmau Cap de Cistella, Atanasi, Manolet el pastisser, que aleshores pastava pa negre i ja no tocava el trombó de vares perquè les rates famolenques del forn, quan ell no hi era, se li havien menjat els papers de música. El cafè estava trist, mort. Damunt del taulell, retallat contra un fons de prestatges buits i polsosos, xerrava un lloro verd que Bartomeu, quan va tornar de França, duia per a Paca la Xina. Però la cupletista no era al poble. Havia marxat com tothom el dia de l'evacuació i ningú no n'havia sabut res més. I el lloro la cridava, traduint amb veu de rom el plany del cafeter: “On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca...!”


* * *

-On ets, Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca... !


L'oncle hagué de fer un esforç per no saltar darrera el taulell i escanyar l'ocellot, parar per sempre més aquell crit sense esperança que li foradava el cervell. Però es va aturar. Va comprendre que, amb el lloro, mataria Bartomeu, dispersaria la pols d'aquells records que el feien viure.

-Que no hem de beure rom aquesta nit? -es va esbatullar Dalmau-. A veure quants som: dos, quatre, sis, a l'Atanasi no el compto perquè és un reaccionari..., nou. Total, tretze.

-Toca ferro!

-No t'esveris. Mon pare sempre deia que un home no s'ha d'espantar fins que no es veu el cap a quatre passes. Bartomeu: rom per a vint-i-quatre!

L'oncle Jordi ni va tocar el got. En anar a fer-ho li va arribar de nou la veu des de la plaça: “Jordi, Jordi...!» I el ressò dins el seu cap deia: “Vell, vell!” Vell?
Si era ahir que les mans enamorades descobrien el cos tot tremolós de Maria; ahir que acariciaven les trenes rosses de la petita Dora adornades amb llaçades blau cel. Va pensar, tanmateix, amb una esgarrifança, que ja feia molt de temps que la filla era una dona. Recordava el dia que Maria li ho havia dit -aquells dies la filla estava blanca, mirava avergonyida i per no res plorava-, recordava també la barreja d'orgull i de por que li va omplir el pit, i es va veure les mans, de sobte esporuguides, deixar, respectuoses, les trenes de la noia, no saber què fer i, a la fi, posar-se a jugar nerviosament amb la cadena del rellotge del pare, la qual ja feia catorze anys que li encreuava l'armilla.

Una angúnia molt forta va començar a oprimir-li la gola. L'oncle Jordi va sentir la necessitat d'aturar aquella veu, de tallar-la i tornar a ser ell; el que aquella tarda, assegut dalt del carro, somiava amb els amics i el rom, amb la tendra alegria de viure, un home amb esperança. Va comprendre, però, que no ho aconseguiria si es quedava allí dins, al vell cafè del passat, gemegant amb Bartomeu per la cupletista desapareguda que ja no cantaria mai més.

Havia d'eixir, pujar al carro que l'esperava fora i seguir endavant.


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar... “


Tots estaven borratxos. Tan sols el pastisser, que no bevia mai i semblava un sentinella a l'aguait, el va veure sortir.


* * *


El xerric de la porta del cafè en tancar-se darrera d'ell va ressonar com una llarga queixa per l'espessa nit dels porxos de la plaça. En eixir, l'oncle ja pressentia allò que li esperava, i quan el silenci de la plaça va donar-li la mesura de la seva solitud, es va sentir feble, desemparat, covard. Volia tornar al cafè. Tanmateix, una gran vergonya li ho va impedir.

Es va acostar al carro. Però, de sobte, en anar a pujar-hi, va veure com el vehicle es desdoblava, el mateix que en una visió estràbica, i davant seu va trobar dos carros. Eren exactament iguals -les mateixes rodes, el mateix color, el mateix cavall vell enganxat a les barres. L'angoixa va apoderar-se de l'home; sabia que per força havia de pujar en un dels dos, que no podia quedar-se allí, a la plaça, ni entrar un altre cop al cafè de Bartomeu. Endevinava que un dels carros el portaria a un poble de fums i boires, habitat per gent sense nom i sense ombra, on els rellotges no tenien manetes; l'altre el duria de nou a l'esperança, a la vida, a ell mateix. Però també sabia que era inútil intentar esbrinar en quin dels dos era la trampa. Per a aquella pregunta que el cremava, mai ningú no havia trobat resposta.


* * *


Al cafè, les veus ronques de rom s'anaven apagant; -només Cap de Cistella, que havia anat a caure darrera el taulell, als peus del pastisser, que meditava, va tenir força per arribar a la darrera estrofa:


“Ai, que llargs són els dies sense la meva nina!”


I el lloro, mentre a fora se sentia soroll de rodes de carro, va rematar amb el plany del recoble:


“on vas anar, Carolina?”


FI


* * * * * * * * * *


DE UNOS VIEJOS PAPELES DE MÚSICA (y II)

El tío, absorto en sus recuerdos, se miraba las manos: habían pasado ya las ánimas y los veranos deliciosos. Las manos todavía tiernas cogían el mango de la pala, el carbón las ponía negras y el jabón que madre hacía en casa escocía en la carne abierta. Día tras día se hicieron duras, anchas. Sabían liar los cigarrillos sin romper el papel ni dejar caer el tabaco, chocar otra mano como toca, dejar el sábado por la noche la cara limpia con la navaja de afeitar de padre y dar un golpe seco sobre las mesas del café de Bartomeu, jugando a la manilla. Se ponían nerviosas cuando estrechaban en el baile la cintura de una muchacha y también cuando en la sábana que servía de pantalla en el pequeño cine del pueblo, unas mujeres misteriosas con los ojos muy pintados se desmayaban de amor en los brazos de Rodolfo Valentino. Todas eran manos amigas, de lautero que remaba, Ebro abajo hasta el mar, en los laúdes cargados de carbón; de minero, como las suyas; de calafate, de payés, de albañil; por encima de todas, sin embargo, las manos de Manolet el pastelero, que, mientras el pan se cocía en el horno, envuelto por el olor de romero, tocaba el trombón de varas y leía a Bakunin, sentado sobre los sacos de harina. El tío todavía se veía las manos cómo aplaudían, en el café de un Bartomeu treinta años más joven, cuando se apagaban, entre gritos, las luces, y en el escenario iluminado salía como un relámpago Paca la Xina con los pechos casi al aire y un pañuelo de rallas azules en la cabeza, se ponía a cantar, mientras un negro de anuncio de chocolate, con sombrero de paja y tirantes floreados, tocaba las maracas. Ahora veía claro que Manolet era el único que se daba cuenta, en todo aquel jaleo, que la cupletera era la última boqueada de un tiempo que se escapaba, y que quedaba muy poco para que se apagaran para siempre ya las luces de las bambalinas.


“On ets Paca? Ai, Paca, Paaaca...!”
(donde estás Paca?, Ay, Paca, Paaaca...!)


-Cojones con el loro...


* * *


Todo el mundo se había tomado ya el café. En la barra sólo quedaba el suyo, ya frío. Pero el tío ni se daba cuenta.

Sus ojos sólo veían unas manos de veintidós años: sin trabajo, enrabiadas. Habían cerrado las minas. Los laúdes ya no bajaban hasta el mar; como negros peces muertos se pudrían en el silencio del río, o a orillas del agua; el sol del verano, casi blanco, les abría la madera con chirrido siniestro y los piornos les crecían entre las costillas. El silencio se hacía agudo, insoportable en las calles abrasadas por las que únicamente pasaba, de cuando en cuando, un perro sin collar del que nadie conocía al dueño. Hasta que las manos cogieron el fusil, del que todavía recordaban el peso, la forma, el contacto fío del gatillo. En la trinchera, las manos de los camaradas: basta y finas, firmes y temblorosas, añoradas. Las de Dalmau Cap de Cistella siempre metidas en los bolsillos del mono de miliciano, las de Manolet el pastelero escribiéndole a Bartomeu cartas para Paca la Xina, que se había quedado sola, con los ojos, despintados por el llanto de las despedidas, en el café vacío de gente, sin juerga, sin música, en una de cuyas vigas se había hecho una telaraña. Se vió las manos de aquel día infernal en el contra ataque de Singra, recordó la voz tranquila de Manolet entre los estruendos del combate: “¿Cómo va, Jordi?”

-¿Cómo va, Jordi?

El tío se sobresaltó. Le había parecido por un momento que todavía estaban allí, ver en la bocamanga de Manolet el galón rojo de comisario del batallón. Pero no era así. El tiempo había pasado y él había escuchado una voz que lo llamaba.

-Bien, Manolet, bien.

-¿No te tomas el café? Ya estará frío...


* * *


No podía. Desesperado, probó otra vez mientras miraba de reojo a los amigos que hablaban de mujeres.

-La cogí... –galleaba Dalmau.

-¿Detrás de la puerta? –metió baza Atanasi.

-¿Cómo lo has adivinado?

-Porque todas las coges en el mismo sitio desde hace cincuenta años...

-¿Qué quieres decir?

-Que en Francia afilan!

No comprendía lo que pasaba. Apretando los dientes intentó nuevamente separar las manos para coger la taza de café de encima de la barra. Un dolor insoportable, como el de una quemadura, le mordió las muñecas y casi le hizo gritar. En aquel momento el tío se vio la cuerda, la misma con que lo habían atado cuando lo hicieron prisionero. Ahora, al cabo de treinta años, todavía no lo habían desatado. Estiró con rabia, la cuerda se rompió y el puño derecho, con el impulso, hizo caer la taza del café, que se rompió contra las baldosas.

-No te preocupes, Jordí. Dentro de doce meses un año –dijo alguien.

¿Años? ¿Días? ¿Qué quería decir todo esto? Aquella noche el tiempo ya no tenía sentido como no lo tenía el calendario deshojado del viejo anís, junto al que parloteaba el loro. No había distancia ni separación entre las manos que acababan de romper la taza y aquellas, consumidas y febrientas, que volvían a tocar las cosas amadas, el marzo del año cuarenta, cuando salió del campo de concentración. Qué alegría mezclada de tristeza y miedo, la de aquellos dedos que tocaban de nuevo a la puerta de casa, la cara doliente y ansiosa de madre, la de padre envejecido y serio, el bastón del abuelo, muerto mientras él estaba lejos. Y en el café, el mismo dónde hoy estaba, qué sensación extraña la de las manos de los amigos. Unas, rotas, vacías, sin nervio, vencidas; otras, en cambio, enteras y fuertes... Y las manos de los ausentes, invisibles, que llegaban de lejos –de las tumbas de Teruel, de Singra del Alto Aragón como un aliento, junto a las de él... Allí estaba Dalmau Cap de Cistella, Atanasi, Manolet el pastelero, que entonces pastaba pan negro y ya no tocaba el trombón de varas porque las ratas hambrientas del horno, cuando él no estaba, se le habían comido los pentagramas con la música. El café estaba triste, muerto. Sobre la barra, recortado contra un fondo de estanterías vacías y polvorientas, parloteaba un loro verde que Bartomeu, cuando volvió de Francia, traía para Paca la Xina. Pero la cupletista ya no estaba en el pueblo. Se había marchado como todo el mundo el día de la evacuación y nadie había sabido nada nunca más. Y el loro la llamaba, traduciendo con voz de ron el llanto del cafetero: “On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Pacaaa...!”


* * *

-On ets, Paca la Xina, Ai, Paca, Pacaaa...!
(¿Dónde estás, Paca la Xina, Ay, Paca, Pacaaa...!)


El tío tuvo que hacer un esfuerzo para no saltar detrás de la barra y estrangular al pajarraco, detener para siempre aquel grito sin esperanza que le agujereaba el cerebro. Pero se deturo. Comprendió que, con el loro, mataría a Bartomeu, disolvería el polvo de aquellos recuerdos que le permitían vivir.

-¿No toca beber ron esta noche? –alborotó Dalmau-. A ver cuantos somos: dos, cuatro, seis, al Atanasi no lo cuento porque es un reaccionario..., nueve. Total trece.

-Toca madera!

-No te espantes. Mi padre siempre decía que un hombre no debe nunca espantarse hasta que no se ve la cabeza a cuatro pasos. Bartomé: ron para veinticuatro!

El tío Jordi ni tocó el vaso. Al ir a hacerlo le llegó de nuevo la voz desde la plaza: “Jordi, Jordi...!” Y el eco dentro de su cabeza repetía: “Viejo, viejo!” ¿Viejo?

Si todavía era ayer cuando las manos enamoradas descubrían el cuerpo tembloroso de María; ayer cuando acariciaban las trenzas rubias de la pequeña Dora adornadas con lazos de azul celeste. Pensó, sin embargo, con un estremecimiento, que ya hacía mucho tiempo que su hija era una mujer. Recordaba el día que María se lo había dicho –aquellos días la hija estaba blanca, miraba avergonzada y por nada lloraba-, recordaba también la mezcla de orgullo y miedo que le llenó el pecho, y se vió las manos, de repente asustadas, dejar respetusoas, las trenzas de la niña, no saber qué hacer y, al final, ponerse a jugar nerviosamente con la cadena del reloj de su padre, cadena que ya hacía catorce años que le cruzaba el chaleco.

Una angustia muy fuerte empezó a oprimirle la garganta. El tío Jordi sintió la necesidad de detener aquella voz, de atajarla y volver a ser él mismo; el que aquella tarde, sentado sobre el carro, soñaba con los amigos y el ron, con la tierna alegría de vivir, un hombre con esperanza. Comprendió, sin embargo, que no lo conseguiría si se quedaba allí dentro, en el viejo café del pasado, gimiendo con Bartomeu por la cupletista desaparecida que ya no cantaría jamás.

Tenía que salir, subir al carro que lo esperaba afuera y seguir adelante.


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...”
(La bella Carolina me dejó por un marinero de mar...)


Todo el mundo estaba borracho. Sól él, el pastelero, que no bebía nunca y parecía un centinela siempre alerta, lo vió salir.


* * *


El chirrido de la puerta del café al cerrarse tras él resonó como una larga queja por la espesa noche de la plaza porticada. Al salir, el tío ya presentía lo que le esperaba, y cuando el silencio de la plaza le dió la medida de su soledad, se sintió débil, desamparado, cobarde. Quería regresar al café. Sin embargo una enorme vergüenza se lo impidió.

Se acercó al carro. Peró, de repente, al ir a subir, vió como el vehículo se desdoblaba, lo mismo que en una visión estràbica, y delante suyo encontró dos carros. Eran exactamente iguales –las mismas ruedas, el mismo color, el mismo caballo viejo enganchado a las barras. La angustia se apoderó del hombre; sabía que forzosamente había de subir en uno de los dos, que no podía quedarse allí, en la plaza, ni entrar de nuevo al café de Bartomeu. Adivinaba que uno de los dos carros lo transportaría a un pueblo de humo y nieb la, habitado por gente sin nombre y sin sombra, donde los relojes no tendría manecillas; el otro lo llevaría de nuevo a la esperanza, a la vida, a él mismo. Pero también sabía lo inútil que era tratar de averiguar en cual de ambos estaba la trampa. Para la pregunta que le quemaba, nunca nadie había encontrado respuesta.


* * *


En el café, las voces ronques de ron se iban apagando; -sólo a Cap de Cistella, que había ido a caer detrás del mostrador, a los pies del pastelero, que meditaba, le quedaron fuerzas para llegar a la última estrofa:

“Ai, que llargs són els dies sense la meva nina!”
(Ay, qué largos son los días sin mi pequeña!)


Y el loro, mientras a fuera se escuchaba el ruído de ruedas de carro, remató con la queja del estribillo:


“On vas anar, Carolina?”
(donde fuiste, Carolina?)


FIN

dimecres, 16 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. D'uns vells papers de música (I). Jesús Moncada

Li ha arribat l'hora al vell Ventura? Quan els records de joventut, a través d'una cançó, retornen com un exèrcit immisericorde disposat a prendre el castell de la memòria, quina sortida ens queda?

Aquest darrer conte del llibre "Històries de la mà esquerra", de Jesús Moncada, que avui publico en la seva primera part, si bé manté la ironia dels anteriors, sembla fosc, decadent, terminal.

D'UNS VELLS PAPERS DE MÚSICA (I)

L'oncle Jordi Ventura, miner de bona fusta, es reia de la bruixa encantadora, de les tisores obertes, de la sal escampada, del set de la baralla i de la cua del dimoni. Tanmateix, aquell capvespre, quan tornava cap al poble i ja es veia al cafè de Bartomeu amb els amics -Manolet el pastisser, Atanasi, Dalmau Cap de Cistella... - bevent el rom de la nit del dissabte i cantant, tots plegats, La bella Carolina, va sentir fred a l'esquena.

La primera vegada, la veu havia eixit de darrera el molí vell, per la vora de la bassa d'aigües quietes on suraven, immòbils, fulles podrides i sargantilles mortes. Era tendra, amb ressons de casa buida, i el cridava:

-Jordi, Jordi...!

L'oncle va aturar el carro i donà una ullada al seu voltant, però no va veure una ànima. Va escoltar un moment: res. Només de baix, de la vora del riu, pujava de tant en tant el raucar de les granotes. No s'hi va capficar; va donar a la mula un copet amb el ramal, i reprengué el camí.

Ja veia guaitar per damunt dels olivers les finestres del poble entre les llums vinoses del capvespre, quan va tornar la veu:

-Jordi, Jordi...!

Aquesta vegada l'oncle es va esverar una mica. La veu tenia alguna cosa familiar, el mateix que si l'hagués sentida en un temps molt llunyà. Va fer un esforç i just en el moment que la veu trobava un nom, un cos al món dels records, Jordi Ventura va tenir un calfred. Era la veu de l'oncle, de l'oncle Anselm, el que el portava a l'horta quan ell era petit i que havia mort feia més de quaranta anys.

Després de la de l'oncle va venir la veu de l'avi:

-Jordi, Jordi..!

En sentir-la es va haver d'agafar a la barra del carro per no caure davall les rodes; va tancar els ulls. Ja les veus se'n tornaven, cada vegada més febles, cap allà dalt, a les tombes familiars, on ja s'havien pansit, tocant dels vasos amb oli i xinxetes consumides, i de les pàl·lides fotografies, les flors del darrer Tots Sants.

A l'oncle va semblar-li que ja mai més no arribaria al poble. En aquelles quatre passes que faltaven, el cavall envelliria, s'aniria consumint -cada vegada més tibant la pell retallant-li les costelles, més insegur el pas, la boca més oberta- fins que cauria mort, ensenyant les dents grogues amb una ganyota amarga. I ell, Jordi, damunt del carro, clavat como un espantall, sense poder baixar ni cridar ni moure's, immòbil per sempre més, se sentiria créixer per les galtes xuclades llargues barbes de cendra; a poc a poc el vent li deixaria terra al damunt, i la terra aniria atapeint-se al solc de les arrugues de la pell, amagaria les velles espardenyes, es ficaria a la butxaca de la fosca camisa i encallaria, a la fi, la corda del rellotge. I un dia, al cap de molt temps, quan les pluges haurien podrit la fusta del carro i ell fos estirat a terra, el vent de la tardor li deixaria llavors de blat a l'orella.

El carro va aturar-se amb una queixa.

-Ara caurà la mula -es va dir Jordi-. Ja no hi ha res a fer...

De sobte va sentir soroll de veus. Esverat, va obrir el ulls i es va trobar davant mateix del cafè de Bartomeu. A dins, els amics cantaven La bella Carolina.


* * *


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...!”


Ca Bartomeu. Entre taules velles i cadires coixes, la nit de dissabte feia olor de cafè, d'alcohol i fum de tabac negre. Es bevia, es cantava, es feia la manilla.

Tothom estava content. Només el lloro, un lloro escardalenc de ploma verda, amb ronca veu de borratxo, cridava amb desesperació tocant d'un calendari sense fulles, que anunciava un anís d'abans de la guerra: “Paca! On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca!” L'ocell sentia la tinya rosegar-li la ploma, deixar-li els canons pelats i veia la llarga paciència de les teranyines nuar les ampolles dels estants amb la bombeta groga, embolicar el mateix Bartomeu, aturat a un altre temps. Només el lloro s'adonava del silenciós escatar-se del guix de les parets, flairava el negre presagi d'enfonsament i runa que surava com una boira dins el vell cafè. El seu instint endevinava la biga que l'havia d'esclafar, la carta de la baralla que trobarien arrugada entre els dits del seu amo el dia que els traurien a tots dos de davall les runes d'aquell món de records. I per això cridava: “Ai, Paca, Paaaca...!” amb xerrics, escanyades i pífies de molinet de cafè, a l'antiga amant de l'amo, tot i sabent que no tornaria mai.


“Ai, que llargs,
ai, que llargs són els dies sense la meua nina!
On vas anar,
on vas anar,
Carolina?”


-Au, Atanasi, deixa-ho córrer, que aquest any ja n'hi ha prou de tronades!

-Calla, badoc!

A l'oncle Jordi, recolzat al taulell amb els amics, se'l menjava la tristesa. Feia un esforç, no obstant això, per no donar a entendre res. Parlava, fumava, procurava oblidar el que li havia passat i no ho aconseguia. Després d'allò del camí res no era com abans. Li semblava com si entre ell i les coses hagués caigut una malla, i que colors, veus, moviments quotidians, en passar-hi, hi deixessin enganxat el seu sentit i a ell només li arribaven colors freds, esmorteïts, veus buides i moviments d'espantalls articulats. Sentia la mateixa sensació de solitud que, de noi, experimentava la darrera nit de les festes majors, a la plaça buida, davall de les garlandes de paper que penjaven tristament, ja mig desfetes, quan veia els músics recollir els instruments i anar cap a unes altres festes que també s'acabarien davant d'uns altres ulls d'adolescent.

-Jordi -la veu de Joan, el paleta, li arribava de molt lluny i també buida-. Quantes dents li vas arrencar a l'agutzil la nit que us vau barallar?

-No ho sé.

-Quan agranava el cafè l'endemà al matí en vaig trobar quatre -va aclarir Bartomeu.

-I les que es va empassar, què? -burxava Joan.

-Si almenys va estar dos mesos menjant sopes escaldades!

Es va fer un silenci i l'oncle, esgarrifat, es va adonar que tothom continuava parlant. Movien les mans, els llavis. Eren en un món del qual ell ja no formava part. Dalmau Cap de Cistella va obrir la boca esdentegada, negra, en el que devia ser una riallada que Jordi no va sentir. Perquè el que ell va sentir era la veu, la veu d'abans que el cridava des de fora a través de la porta del cafè:

-Jordi, Jordiii...!

Agafat al taulell, es va estremir. En aquell moment va escoltar la riallada de Dalmau.

-Què voleu beure? -deia Manolet el pastisser-. Aprofiteu que us convido!

-Conyac!

-Rom!

-Un cigaló de lleixiu!

-Aquesta nit no estic per a trencaclosques. Així que tots cafè -va sentenciar Bartomeu, empipat perquè no li eixia el solitari.

-D'això, en diuen democràcia!

No podia ser que la veu el cridés. Encara no era un vell, tenia força, treballava. Allí estaven les seves mans que mai no havien parat. Les va aixecar com per mostrar-les a algú invisible i es va quedar esgarrifat. Quin joc sinistre era aquell? Qui li havia canviat les mans, grans i fortes, per aquelles d'infant? Passat el primer esverament es va adonar, però,que no li eren desconegudes, que reconeixia com a seves les sensacions dolcíssimes d'aquells dits, petits i tendres, que tot just començaven a conèixer les coses: la cadira, la taula, la clau del pany de cals pares, la palmatòria d'aram, el misteriós costurer que hi havia a la cuina, ple de fantàstics botons, de rodets de fil, de llargues agulles i estampes descolorides, de recordatoris; les ulleres de l'avi, aquell home alt i ferm que tenia una gaiata, un rellotge de plata i un gos que es deia Quinto. A través dels dits tornaven sense parar les coses entranyables: era fred el ferro de la pica amb què el pare arrencava el carbó a la mina, tendra i suau la cara de la mare i no s'havien de tocar els tions de la llar ni el ganivet perquè si no les animetes a la nit no deixaven xocolata davall del coixí.

La veu forta d'Atanasi va trencar l'encantament.

-Què hi has ficat dins el cafè, Bartomeu del dimoni?

-Sense veure-ho, ho endevino -cridà un altre-. Els mitjons del capellà!
'
-Al meu hi havia un pollastre amb ulleres!

-I al meu un sissenyor amb butxaques!

-Quina sort teniu, nois! A mi només m'ha tocat la canya de la doctrina!

-A veure si em fareu pujar el fum al nas i us engego tots a dida! Què hi teniu a dir del meu cafè?

...CONTINUARÀ


* * * * * * * * * *


DE UNOS VIEJOS PAPELES DE MÚSICA (I)

El tío Jordi Ventura, minero de raza, se reía de la bruja encantadora, de las tijeras abiertas, de la sal derramada, del siete de la baraja y del rabo del demonio. Sin embargo, aquel atardecer, cuando regresaba al pueblo y ya se imaginaba en el café de Bartomeu con los amigos –Manolet el pastelero, Atanasi, Dalmau Cap de Cistella... –bebiendo el ron de la noche del sábado y cantando, juntos, La bella Carolina, sintió un escalofrío.

La primera vez, la voz había salido de detrás del molino viejo, por la parte de la balsa de aguas quietas donde flotaban, inmóviles, hojas podridas y lagartijas muertas. Era tierna, con ecos de casa vacía, y lo llamaba:

-Jordi, Jordi...

El tío detuvo el carro y dió una ojeada a su alrededor, pero no vió ni una alma. Escuchó un momento, nada. Sólo de abajo, de la orilla del río, subía de cuando en cuando el croar de las ranas. No se preocupó; le dió un golpecito con el ramal a la mula y retomó el camino.

Ya veía aparecer por encima de los olivos las ventanas del pueblo entre las luces avinadas del atardecer, cuando volvió la voz:

-Jordi, Jordi...

Esta vez el tío se espantó un poco. La voz tenía algo familiar, como si la hubiera escuchado en un tiempo muy lejano. Hizo un esfuerzo y justo cuando encontraba un nombre para la voz, un cuerpo en el mundo de los recuerdos, Jordi Ventura tuvo el escalofrío. Era la voz de su tío, del tío Anselm, el que le llevaba al huerto cuando él era pequeño y que había muerto hacía más de cuarenta años.

Tras la voz del tío, llegó la del abuelo:

-Jordi, Jordi...

Al oirla se tuvo que asir a la barra del carro para no caer bajo las ruedas; cerró los ojos. Ya las voces se volvían cada vez más débiles hacía arriba, a las tumbas familiares, donde ya se habían mustiado, junto a los vasos con aceite y las chinchetas consumidas, y a las pálidas fotografías, las flores del último día de difuntos.

Al tío le pareció que ya no llegaría nunca al pueblo. En aquellos cuatro pasos que quedaban, el caballo envejecería, se iría consumiendo –cada vez más tirante la piel recortándole las costillas, más inseguro el paso, la boca más abierta- hasta que caería muerto, mostrando los dientes amarillos con una mueca amarga. Y él, Jordi, encima del carro, clavado como un espantapájaros, sin poder bajar ni gritar ni moverse, inmóvil ya para siempre, se notaría crecer por las mejillas enjutas largas y cenicientas barbas; poco a poco el viento lo iría cubriendo de tierra, y la tierra iría rellenando los surcos de las arrugas de la piel, taparía las viejas alpargatgas, se metería en el bolsillo de la oscura camisa y encallaría, finalmente, la cuerda del reloj. Y un día, al cabo de mucho tiempo, cuando las lluvias hubieran podrido la madera del carro y él estuviese estirado en el suelo, el viento del otoño le dejaría semillas de trigo en la oreja.

El carro se detuvo con una queja.

-Ahora caerá la mula –se dijo Jordi-. Ya no hay nada que hacer...

De repente escuchó ruído de voces. Espantado abrió los ojos y se encontró delante mismo del café de Bartomeu. Dentro, los amigos cantaban La bella Carolina.


* * *

“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...!”
(La bella Carolina me dejó por un marinero de mar...)


Casa Bartomeu. Entre mesas viejas y sillas cojas, la noche del sábado hacía olor a café, alcohol y humo de tabaco negro. Se bebía, se cantaba, se jugaba a la manilla. Todos estaban contentos. Sólo el loro, un loro flaco de pluma verde, con ronca voz de borracho, gritaba con desesperación junto a un calendario sin hojas, que anunciaba un anís de antes de la guerra: “Paca! On ets Paca la Xina? Ai Paca, Paaaca!” El pájaro notaba cómo la tiña le roía las plumas, le dejaba los cañones pelados y veía la lenta paciencia de las telarañas que unían las botellas de los estantes con la bombilla amarilla, envolver al mismo Bartomeu, detenido en otro tiempo. Sólo el loro se daba cuenta del silencioso desescamarse del yeso de las paredes, olía el negro presagio de hunidmiento y escombros que flotaba como una niebla dentro del viejo café. Su instinto adivinaba la viga que lo iba a aplastar, la carta de la baraja que encontrarían arrugada entre los dedos de su amo el día en que los sacarían a los dos de debajo de los escombros de aquel mundo de recuerdos. Y por eso gritaba: “Ai, Paca, Paaaca...!” con chirridos, ahogos y pifias de molinillo de café, a la antigua amante del dueño, teniendo claro que nunca regresaría.


“Ai, que llargs,
ai, que llargs són els dies sense la meua nina!
On vas anar,
On vas anar,
Carolina?”

(Ay, que largos,
ay, que largos son los días sin mi pequeña!
Dónde fuiste,
Dónde fuiste,
Carolina?)


-Vale, Atanasi, déjalo estar, que este año ya hemos tenido bastantes tormentas!

-Calla, imbécil!

Al tío Jordi, apoyado en la barra con los amigos, se lo recomía la tristeza. Se esforzaba, no obstante, para no darlo a entender. Hablaba, fumaba, procuraba olvidar lo que le había ocurrido y no lo conseguía. Después de lo del camino, nada era como antes. Le parecía como si entre él y las cosas hubiese caído una red, y que colores, voces, movimientos cotidianos, al pasar, dejasen enganchado allí su sentido y a él sólo le llegaran colores fríos, mortecinos, voces vacías y movimientos de espantapájaros articulados. Sentía la misma sensación de soledad que, cuando muchacho, experimentaba la última noche de las fiestas del pueblo, en la plaza vacía, bajo las guirnaldas de papel que colgaban tristemente, ya medio deshechas, cuando contemplaba cómo los músicos guardaban los instrumentos para ir a otras fiestas que también terminarían ante otros ojos adolescentes.

-Jordi –la voz de Joan, el albañil, le llegaba de muy lejos y también vacía-. ¿Cuantos dientes le rompiste al alguacil, la noche que os peleasteis?

-No lo sé.

-Cuando barría el café, a la mañana siguiente encontré cuatro –aclaró Bartomeu.

-¿Y las que se tragó, qué? –pinchaba Joan.

-Si almenos estuvo dos meses comiendo sopas escaldadas!

Se hizo un silencio y el tío, espantado, se dió cuenta de que todos seguían hablando. Movían las manos, los labios. Estaban en un mundo del que él ya no formaba parte. Dalmau Cap de Cistella abrió su desentada boca negra, en lo que debía ser una risotada que Jordí no oyó. Porque lo que escuchó era la voz, la voz de antes que lo llamaba desde afuera a través de la puerta del café:

-Jordi, Jordiiii...!

Asido a la barra, se estremeció. En aquel momento escuchó la risa de Dalmau.

-¿Qué queréis beber? –decía Manolet el pastelero-. Aprovechad que invito!

-Coñac.

-Ron.

-Un chupito de lejía.

-Esta noche no estoy para rompecabezas. Así que todos café –sentenció Bartomeu, molesto porque no le salía el solitario.

-A eso es a lo que llaman democracia.

No podía ser que la voz lo llamara. Todavía no era viejo, tenía fuerza, trabajaba. Allí estaban sus manos que nunca habían parado. Las levantó como para mostrárselas a alguien invisible y se quedó horrorizado. ¿Qué siniestra broma era aquella? ¿Quién le había cambiado las manos, grandes y fuertes, por aquellas de niño? Pasado el primer susto, se dió cuenta de que no le era desconocidas, que reconocía como suyas las dulcísimas sensaciones de aquellos deditos, pequeños y tiernos, que entonces comenzaban a conocer las cosas: la silla, la mesa, la llave de la cerradura de casa sus padres, la palmatoria de latón, el misterioso costurero que había en la cocina, lleno de fantásticos botones, de rodetes de hilo, de largas agujas y estampas descoloridas, de recordatorios; las gafas del abuelo, aquel hombre alto y firme que tenía un bastón, un reloj de plata y un perro llamado Quinto. A través de los dedos regresaban sin parar las cosas entrañables: era frío el hierro del pico con que su padre arrancaba el carbón de la mina, tierna y suave la cara de su madre y no había que tocar las brasas de la chimenea ni el cuchillo porque si no las ánimas por la noche no le dejarían chocolate bajo la almohada.

La fuerte voz de Atanasi rompió el encanto.

-¿Qué has metido dentro del café, Bartomeu del demonio?

-Sin verlo lo adivino –gritó otro-. Los calcetines del cura.

-En el mío había un pollo con gafas.

-Y en el mío un siseñor con bolsillos.

-Qué suerte tenéis, cabrones! A mí sólo me ha tocado la caña de la doctrina!

-A ver si me calentáis la nariz y os envío a todos a tomar por culo! ¿Qué tenéis que decir de mi café?

...CONTINUARÁ

dimecres, 9 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. A l'Hèctor el que és de l'Hèctor. Jesús Moncada

L'Hèctor, el vell carter del poble, el carter de sempre, s'ha jubilat. I l'ajuntament de Cantalaigua, com a homenatge, el nomena Fill Predilecte.

Aquest és el discurs de l'alcalde.

I és que l'autor, Jesús Moncada, amb la seva desbordant ironia, sap reinterpretar els fets i mostrar-nos la realitat des de prismes inusuals. O no recordem acàs quan ens volien fer combregar amb rodes de molí, amb l'excusa que no estàvem preparats?

Encara recordo la frase que moltes persones benintencionades proferien a finals dels setanta: "No volíeu democràcia?"


A L'HÈCTOR EL QUE ÉS DE L'HÈCTOR

Veïns de Cantalaigua: diuen els hòmens aciençats, els savis, que no ens adonem del valor d'una cosa fins que no l'hem perduda i jo, alcalde d'aquesta vila, proclamo que tenen tota la raó. I si jo ho dic, podeu pujar-hi de peus; ja sabeu que sóc del morro fort i que no amollo un pam de sirga, encara que em pelin, si no veig les coses clares com la llum del dia.

Tots sabeu de què parlo, perquè tots sentim l'amargor d'aquesta veritat des que l'Hèctor Riols, el nostre vell carter, el més espavilat i traçut del país, va jubilarse, avui fa un parell de mesos. Tant de bo aquell dia funest, aquell dia fatal no hagués arribat mai! D'altre pa faríem torrades! Perquè, què ha esdevingut, d'aleshores ençà, el servei postal de la vila, abans modèlic i exemplar? Jo us ho diré sense embuts: una olla de cols. Sí, amics, una olla de cols, un desgavell!
Sovint, em pregunto què s'ha fet d'aquella confiança cega que tenies abans en el servei de correus, quan llençaves una carta a la bústia, dirigida -posem per cas a la senyora Matilde Prats i te'n podies anar a dormir com un beneit perquè sabies que l'esmentada senyora, encara que visqués a la Xina, la rebria. Ah, però aleshores el nostre carter es deia Hèctor Rials! En canvi, ara, llençar una carta i començar a patir és la mateixa cosa. “Què passarà? -et preguntes amb el cor angoixat-. Eixirà mai del poble? I si surt, on farà cap: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japó, a les Amèriques?” I no cal que us expliqui els embolics que hi ha amb les que ens arriben: el carnisser rep les factures del calafat; un cafeter es troba la casa plena de mostres de medecines; les revistes de dones despullades que encarrega el secretari del jutjat fan cap a la rectoria i, jo mateix, l'alcalde, vaig rebre la setmana passada, dintre un sobre oficial del govern civil, una carta que començava dient: “Enyoradíssima Delfina...”! Home, això no ho mana la llei de Déu!

I no és que jo vulgui ara espellotar de viu en viu el sapastre que ens han encolomat a la carteria, el qual, a sobre de safarós -perquè no em direu que no fa basca entrar en aquella oficina- ens ha sortit més enze que una sinada de baldufes. No! No vull fer mal a ningú. Prou desgràcia té, el pobre, de ser un tanoca. El que sí vull, però, és que quedi clar que l'homenatge que avui tributem a l'Hèctor, se l'ha guanyat a pols, dia rera dia, al llarg de quaranta anys de serveis postals impecables.

Ja sé que no faltarà qui pensi: “Però, és que l'Hèctor és un sant o què? A veure si ara l'haurem de posar a sobre d'una peanya!” Doncs, bé, aquests mortificadors, aquests burxetes -els mateixos que es passen la vida als cafès de la vila, criticant les coses que fa l'alcalde, en lloc de pencar- es poden confitar les murmuracions, perquè jo sóc el primer a reconèixer que l'Hèctor no és, ni ha estat mai, cap sant, no! Ha tingut, com a carter i com a persona, les seves rareses, però -posem-nos la mà al pit, veïns- qui no en té, de manietes? Ai, si jo parlés, si jo deixés anar la llengua potser més de quatre criticaires es voldrien fondre! Quantes coses, amics, sortirien a la llum que us esgarrifarien! Us quedaríeu de pedra picada. Tanmateix, deixem-ho córrer; siguem comprensius, indulgents amb les febleses humanes. Jo, com a alcalde, he de vetllar per tothom, igual que un pare vetlla pels seus fills, i tan veí de Cantalaigua és aquell a qui li agrada posar-se la roba interior de la seva dona i mirar-se a l'espill quan es pensa que no el veu ningú, com qui va, d'amagatons i a hores cautes, a escriure porcades contra l'alcadia a la porta de l'Ajuntament...

Em direu que l'Hèctor era geniüt, manaire, que de caminet s'enravenxinava i jo contestaré: us hauríeu estimat més un carter faldilletes, un beneit del cabàs? Ja sé que no repartia la correspondència els dies tretze; però, de què li hauria servit fer-ho si nosaltres no hauríem obert les cartes fins el catorze? És del domini públic que enviava anònims amenaçadors al rector que vam tenir fa dos anys i cartes d'amor d'allò més apassionades a la seva majordona; tanmateix, no siguem hipòcrites: qui no va somiar més d'una vegada aquell bé de Déu, aquella floreta ufanosa i grassona, aquella espurna que tallava l'alè? Expliqueu-me, si no, per què a tots els calaveres d'aquesta vila descreguda, on l'aigua beneita es torna rància a les piles de l'església i s'hi crien cullerots, els va agafar aquella febrada de misses, rosaris, processons i novenes, fins el punt que l'oncle Josep de Rius, als seus setanta-cinc anys i anarquista de tota la vida, va escriure al bisbe a veure si li donava plaça de capellà?

Ah, però, fem justícia! Si parlem dels defectes de l'Hèctor, enraonem també de les seves virtuts, les quals l'han fet mereixedor d'aquest homenatge. Per exemple: a quin poble de la ribera heu vist repartir mai el correu per ordre d'edat, tenint en compte el respecte degut a les persones grans? I a quin poble, no ja de la ribera sinó del país sencer, trobareu una bústia com la nostra, que deixa estupefactes els forasters que la veuen, i que ha donat més fama i prestigi a Cantalaigua que les victòries del nostre equip de futbol? Penseu, penseu... Tanmateix, si us voleu estalviar la feina, us ho diré jo: a no cap! Perquè la bústia amb dos forats -un de gran per a les cartes grans i un de petit per a les petites és una creació original i personalíssima de l'Hèctor!

I encara hi ha gent envejosa, roïna, que critica la celebració d'aquest homenatge i escampa per la vila que es tracta d'una alcaldada! Voleu saber què penso? Que no ens mereixíem un carter com ell!

Quanta raó tenia el savi que va dir que ningú no és profeta a la seva terra! El què haurien donat a Vallperdiu per tenir un funcionari tan eixerit! I això no m'ho invento jo, no... Us podria ensenyar una còpia de l'acta de l'últim ple d'aquell Ajuntament, en la qual els regidors fan constar la seva adhesió a aquest homenatge i es planyen, al mateix temps, de la falta que els fa un carter de la categoria de l'Hèctor. I no cal que ho diguin perquè es veu d'una hora lluny: a l'acta hi ha una faldada d'accents mal posats, de bes equivocades i de hacs espargides a la babalà que esgarrifa!

I és aquí on jo volia arribar; a la tasca que, encara més que la bústia de dos forats, fa mereixedor l'Hèctor del nostre agraïment. Perquè -digueu-me-, què s'hauria fet de la nostra ortografia, de la nostra sintaxi sense la seva vigilància que mai no defallia, sense el seu mestratge implacable? No vull ni persar-ho! Qui sap com escriuríem a hores d'ara! Potser, encara pitjor que els de Vallperdiu! Que fàcil és criticar! Però, quan va eixir del terme municipal una paraula, només una, amb la més mínima falta? Mai de la vida! ¿Qui no s'ha trobat un altre cop a casa la carta que havia llençat el dia abans a la bústia, amb les faltes d'ortografia i les frases incorrectes marcades amb llapis vermell, junt amb una nota severíssima de l'Hèctor, exigint-ne la repetició? ¿Qui no ha d'agrair a la seva escrupulositat gramatical un condol més sentit i sense castellanismes, una declaració d'amor més apassionada i convincent, un anònim més punxegut i sagnant, una ensarronada més subtil? Amb quins diners es pot pagar, això? Fins i tot ara que ja s'ha jubilat, vetlla per nosaltres, es preocupa de les nostres coses. Si l'haguéssiu vist anit a l'alcaldia, mentre em repassava aquest discurs, feina per la qual es va oferir espontàniament, perquè sap que jo sempre vaig de bòlit! Ja sé que no li farà gràcia que ho digui: és una persona tan modesta, malgrat el seu geni! Però, no m'ho puc callar. Quina paciència, quina meticulositat, amics, quin senderi! Ara canviava una frase, ara en refeia una altra; aquí esborrava un paràgraf sencer, més endavant, n'afegia un parell o tres de nous ... Quan me'l va llegir, un cop enllestit, em vaig quedar bocabadat, sorprès de mi mateix: m'havia sortit un discurs rodó! Fins i tot l'Hèctor i el seu fill, el Joan, el tinent d'alcalde, em van felicitar.

Aleshores, vaig adonar-me realment del que havien estat les nits del nostre vell carter durant anys i anys; vaig comprendre el mèrit de la seva tasca abnegada i silenciosa, que els mesquins de sempre atribueixen al gust per la xafarderia i a intencions encara més vergonyoses i tèrboles... Deixem-los dir! De gentussa dolentota, n'hi haurà sempre. Tanmateix, la corporació que tinc l'honor de presidir no escoltarà aquestes insinuacions malèvoles i rancunioses ni passarà per ingrata i ha decidit per unanimitat -amb l'abstenció del tinent d'alcalde, cosa que diu molt a favor d'ell- atorgar la medalla de fill predilecte de la vila a aquest carter exemplar i espill de funcionaris de correus que es diu Hèctor Rials!

FI

* * * * * * * * * *


A HÉCTOR LO QUE ES DE HÉCTOR

Vecinos de Cantalaigua: dicen los hombres prudentes, los sabios, que no nos damos cuenta del valor de una cosa hasta que la hemos perdido y yo, alcalde de esta villa, proclamo que tienen toda la razón. Y si yo lo digo, os lo podéis creer a pies juntillas; ya sabéis que soy inflexible y que no dejo ir ni un palmo de sirga, aunque me maten, si no veo las cosas claras como la luz del día.

Todos sabéis de qué hablo, porque todos notamos la amargura de esta verdad desde que Hèctor Riols, nuestro viejo cartero, el más espabilado y mañoso del país, se jubiló, hoy hará un par de meses. Cuanto mejor hubiera sido si aquel día funesto, aquel día fatal no hubiese llegado nunca. De otro pan haríamos tostadas. Porque, qué ha ocurrido, desde entonces, en el servicio postal del pueblo, antes modélico y ejemplar? Yo os lo diré sin ambages: una jaula de grillos. Sí amigos, una olla de coles, un desastre.

A menudo, me pregunto qué ha sido de aquella confianza ciega que tenías antes en el servicio de correos, cuando dejabas una carta en el buzón, dirigida –pongamos por caso a la señora Matilde Prats y te podías ir a dormir como un bendito porque sabías que la citada señora, aunque viviese en China, la recibiría. Ah, pero entonces nuestro cartero era Hèctor Rials. En cambio ahora, echar una carta y empezar a sufrir es lo mismo. “¿Qué pasará? –te preguntas con la angustia en el corazón-. ¿Saldrá alguna vez del pueblo? Y si sale, ¿a dónde irá a parar: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japón, a las Américas?” Y no hablemos de los líos que hay con las que nos llegan: el carnicero recibe las facturas del calafate; un cafetero se encuentra con la casa llena de muestras de medicinas; las revistas de mujeres en cueros que encarga el secretario del juzgado llegan a la rectoría y, yo mismo sin ir más lejos, el alcalde, recibí la semana pasada, dentro de un sobre oficial del gobierno civil, una carta que empezaba diciendo: “Añoradísima Delfina...”! Hombre, esto no tiene perdón de Dios!

Y no es que yo quiera ahora despellejar en vivo al chapucero que nos han endosado en la cartería, quien, además de asqueroso –porque no me digáis que no da arcadas entrar en aquella oficina- nos ha salido más inútil que un saco de trompos. No! No quiero dañar a nadie. Bastante desgracia tiene, el pobre, de ser tonto. Lo que quiero, es que quede claro que el homenaje que hoy tributamos al Hèctor, se lo ha ganado a pulso, día tras día, a lo largo de cuarenta años de servicios postales impecables.

Ya sé que no faltará quien piense: “Pero ¿es que el Hèctor es un santo o qué? A ver si ahora lo tendremos que poner sobre un altar” Pues bien, estos mortificadores, estos que siempre andan pinchando –los mismos que se pasan la vida en los cafés del pueblo, criticando las cosas que hace el alcalde, en lugar de trabajar- se pueden confitar sus murmuraciones, porque yo soy el primero en reconocer que el Hèctor no es, ni ha sido nunca, ningún santo, no! Ha tenido, como cartero y como persona, sus rarezas, pero, pongámonos la mano en el pecho, vecinos -¿quién no tiene sus pequeñas manías? Ah, si yo hablara, si yo soltara la lengua quizá más de cuatro criticones se querrían fundir bajo las piedras. Cuántas cosas, amigos, saldrían a la luz, que os horrorizarían. Os quedaríais de piedra picada. Sin embargo, dejémoslo correr; seamos comprensivos, indulgentes con las debilidades humanas. Yo, como alcalde, he de velar por todos, igual que un padre vela por sus hijos, y tan vecino de Cantalaigua es aquell a quien le gusta ponerse la ropa interior de su mujer y contemplarse en el espejo cuando cree que nadie lo ve, como quien va, a escondidas, y a horas cautelosas, a escribir cerdadeas contra la alcaldía a la puerta el Ayuntamiento...

Me diréis que el Hèctor tenía un genio de mil demonios, que era un mandón, que enseguida se ofendía y yo os responderé: ¿habríais preferido un cartero poca cosa, un pobre hombre del montón? Ya sé que los días trece se negaba a repartir la correspondencia; pero ¿de qué le hubiera servido repartirla si nosotros no hubiéramos abierto las cartas hasta el catorce? Es del dominio público que enviaba anónimos amenazadores al rector que tuvimos hace dos años y cartas de amor de lo más apasionadas a su mayordoma; pero no seamos hipócritas: ¿quién no soñó más de una vez con aquel ángel de Dios, aquella flor ufana y gordita, aquella chispa que te cortaba el aliento? Explicadme, si no, por qué a todos los calaveras de esta villa descreída donde el agua bendita se vuelve rancia en las pilas de la iglesia y cría renacuajos, les dió aquella fiebre de misas, rosarios, procesiones y novenas, hasta el punto de que el tío Josep de Rius, a sus setenta y cinco años y anarquista de toda la vida, le escribió al obispo a ver si le daba plaza de cura?

Ah, pero hagamos justicia! Si hablamos de los defectos del Hèctor, mencionemos también sus virtudes, las que le han hecho merecedor de este homenaje. Por ejemplo: ¿en qué pueblo de la ribera habéis visto repartir nunca el correo por orden de edad, ateniendo al respeto debido a las personas mayores? ¿Y en qué pueblo, no ya de la ribera, sino de todo el país, encontraréis un buzón como el nuestro, que deja estupefctos a los forasteros que lo ven, y que ha dado más fama y prestigio a Cantalaigua que las victorias de nuestro equipo de fútbol? Pensad, pensad... Sin embargo, si queréis ahorraros este trabajo, yo os lo diré, a ninguno! Porque el buzón con dos agujeros –uno grande para las cartas grandes y otro pequeño para las pequeñas es una creación original y personalísima del Hèctor!

Y todavía hay gente envidiosa, ruín, que critica la celebración de este homenaje y extiende por el pueblo la queja de que se trata de una alcaldada! ¿Queréis saber lo que pienso? Que no nos merecíamos un cartero como él.

¡Cuánta razón tenía el sabio que dijo que nadie es profeta en su tierra! Lo que habrían dado en Vallperdiu para tener un funcionario tan vivo! Y esto no me lo estoy inventando, no... Os podría mostrar una copia del acta del último pleno de aquel Ayuntamiento, en la que los ediles hicieron constar su adhesión a este homenaje y se lamentan, al mismo tiempo, de la falta que les hace un cartero de la categoría del Hèctor. Y no necesitan decirlo porque se ve de una hora lejos: al acta hay un montón de acentos mal puestos, de bes equivocadas y de haches esparcidas al tuntún que horroriza!

Y aquí es donde yo quería llegar; al trabajo que, mucho más que el buzón de dos ranuras, hace merecedor al Hèctor de nuestro agradecimiento. Porque –decidme-, ¿qué se habría hecho de nuestra ortografía, de nuestra sintaxis sin su vigilancia que nunca desfallecía, sin su implacabilidad como maestro? No me atrevo ni a pensarlo. Quién sabe cómo escribiríamos en este momento! Quizá todavía peor que los de Vallperdiu. ¡Qué fácil es criticar! Pero, cuándo salió del término municipal una palabra, sólo una, con la más mínima falta? Nunca jamás! ¿Quién no se ha encontrado de nuevo en casa con la carta que había echado el día anterior al buzón, con las faltas de ortografía y las frases incorrectas marcadas con lápiz rojo, junto con una nota severísima del Hèctor, exigiendo su repetición? ¿Quién no tiene que agradecer a su escrupulosidad gramatical un pésame más sentido y sin castellanismos, una declaración de amor más apasionada y convincente, un anónimo más punzante y sangriento, un estafa más sutil? ¿Con qué dinero se podría pagar eso? Incluso ahora que ya está jubilado, vela por nosotros, se preocupa de nuestras cosas. Si lo hubiérais visto anoche en la alcaldía, mientras me repasaba este discurso, trabajo para el que se ofreció espontáneamente, porque sabe que siempre voy de cráneo! Ya sé que no le gustará que os lo diga: es una persona tan modesta, a pesar de su genio! Pero no, no me lo puedo callar. Qué paciencia, qué meticulosidad, amigos, qué discreción! Aquí cambiaba una frase, allá reescribía otra; aquí borraba un párrafo entero, más adelante añadía un par o tres nuevos... Cuando me lo leyó, una vez listo, me quedé boquiabierto, sorprendido de mí mismo: me había salido un discurso redondo! Incluso el Hèctor y su hijo, el Joan, teniente de alcalde, me felicitaron.

Fue entonces cuando me dí cuenta realmente de lo que habían sido las noches del viejo cartero durante años y años; comprendí el mérito de su tarea abnegada y silenciosa, que los mezquinos atribuyen injustamente al gusto por la chafardería o a intenciones más vergonzosas y turbias... Dejémolos hablar! Gentuza malvada siempre habrá. Sin embargo, la corporación que tengo el honor de presidir no escuchará estas insinuaciones malévolas y rencorosas ni quedará como una ingrata y ha decidido por unanimidad –con la abstención del teniente de alcalde, cosa que dice mucho en su favor- otorgar la medalla de hijo predilecto de la villa a este ejemplar cartero y espejo de funcionarios de correos que se llama Hèctor Rials!

FIN

dimecres, 2 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Aniversari. Jesús Moncada

Què hi pot passar quan una riuada sobtada coincideix amb un enterrament? I si, a més, el mort és un patró llaüter?

Una nova narració de Jesús Moncada, inclosa a "Històries de la mà esquerra" on observem la seva maestria en la transcripció dels diàlegs.


ANIVERSARI

-Avui fa un any i, tanmateix, diries que tot allò va passar ahir! -exclamà Josep Terrer, després d'empassar-se la primera glopada d'aquell suc de mig dol que servien al Cafè de la Granota, el qual havia resistit l'anàlisi dels paladars més exquisits de tres generacions de parroquians sense, però, lliurar el seu secret; uns sostenien que estava fet a base de pixats de bruixa, uns altres es decantaven per la infusió d'escarabitxes torrades, hi havia qui parlava de complicades barreges d'estalzí, brea i quitrà, i només en un punt tothom coincidia: a constatar l'absència absoluta de cafè en la composició del beuratge.

-Un any! Renoi, com passa el temps -reflexionà en veu alta Gustau, el cafeter.

-Vam tenir una abrilada galdosa! El déu que la va sacsar!

-D'abrils i de senyors, n'hi ha pocs que no siguin traïdors -digué el gran de ca Soler, que tenia la tarda tibada i sentenciosa.

-Una feta com aquella no l'havíem vista mai en aquest poble. Almenys nosaltres.

-Quina malesa!

-I encara gràcies que al personal no li va passar res.

-Fora d'allò de l'oncle Dalmau ...

-No m'hi facis pensar!

-Pobre home! -digué el cafeter en to compungit-. Qui ho havia de dir! Ho recordo com si fos ara: ell estava fent la partida de botifarra, acabava d'aplegar una bona basa amb la manilla de copes quan es va desplomar contra el tapet i bona nit i tapa't! Sense un ai! Igual que si l'haguessin fulminat. I això que jugava de parella amb el metge!

-Jo em vaig quedar esfereïdet -assegurà el Josep.

-Tu i tots! - replicà el cafeter-. Qui ho havia de pensar? Ho hauries dit, tu, que a l'oncle Dalmau l'acaçava la mort? Si tenia salut per donar i per vendre! Era més sec que un filaberquí, però ferreny.

-Material d'abans de la guerra!

-No durarem tant, nosaltres!

-Ni de bon tros!

-Pobre vell! Si no arriba a ser per la riada, que feia tres dies que impedia navegar, s'hauria mort al timó del seu llaüt.

-Era un bon patró.

-Dels millors.

-Per aquest Ebre, el coneixien fins i tot les anguiles.

-Sobretot les anguiles amb faldetes i cuixes ufanoses -aclarí Pauet Segarra, que havia navegat de peó amb el difunt.

-Sí, es veu que havia estat fi per a la cosa.

-Una fura!

-Sort que la seva dona s'ho prenia bé.

-La tenia embadalideta -assegurà Pauet-. Ara, cal dir-ho tot: ell no tornava mai de fer un viatge llarg sense una finesa per a la seva Carme; ara un mocador, ara un fermall... Sempre va viure molt regalada.

-Es veu que la pobra encara no s'ha refet del cop.

-Tu diràs!

-Una desgràcia així!

-És que el de menys va ser la mort.

-I tant!

-Diuen que si la culpa del que va passar va ser del cunyat -deixà anar el cafeter.

-Això no és veritat -s'indignà Pauet-. La gent xerra massa; es veu que sempre cal buscar un culpable. Què havia de fer el cunyat, un home de setanta anys, en aquelles circumstàncies? Si prou feina vam tenir els més joves per salvar la pell! El que no entenc és com no va haver-hi una mortalera!

-En això et dono la raó -va concedir Josep Terrer-. Jo hi era.

-Ja me la pots donar, ja! Tots sabem com és l'entrada de ca l'oncle Dalmau i podeu imaginar, els qui no hi éreu, com estava d'enfarfegada: gent asseguda, gent dreta, tres o quatre corones, la taula damunt la qual havien posat el taüt, encara destapat, amb l'oncle dintre, amb aquella mitja rialla que li havia quedat després del traspàs i que a mi em feia un no sé què a l'estómac. I és que pareix que una cosa no s'adiu amb l'altra, oi? Era, per explicar-ho d'alguna manera, com si l'oncle s'hagués pres la mort de conya o la mort s'hagués pres de conya l'oncle.

-Potser li va tocar una mort entremaliada -va insinuar Gustau, cautelosament-. Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit.

-Potser.

-No diria jo que no.

-Aneu a saber! El cas és que em feia mal efecte. Ja tenia ganes que tanquessin la caixa, que vingués el capellà i enllestir com més aviat millor. A més, patia pels llaüts; la nit passada se m'havia escolat entre vetllar el difunt i baixar als molls amb altres llaüters, a vigilar que la riada no fes petar les amarres de les embarcacions i se les emportés riu avall. I l'Ebre s'inflava més i més; de ca l'oncle sentíem la remor de les aigües. A mig matí van començar a tocar les campanes, i jo, que havia eixit a seure al pedrís, vora la porta, estava més neguitós que mai. M'esgarrifa sentir el toc de difunts. Vaig encendre un cigarret i va ser aleshores quan vaig començar a sentir allò, ho recordo molt bé. A la primeria, el soroll semblava una tamborinada llunyana, però, en un tres i no res, es va tornar un bram ensordidor que em gelà la sang. Em vaig llançar cap a la porta i vaig cridar a la gent de dins, que ja anava esverada: "Tireu escales amunt! De pressa! Tireu escales amunt!” Quin desgavell, nois! De primer moment, tothom va aviar-se cap dalt, però algú, em sembla que va ser un xiquet, va caure al replà i l'escala es va embussar. Sort de l'oncle Quintana, que és un home de molta serenitat i va posar una mica d'ordre; si no, no sé què hauria passat. Al primer pis cridaven les dones. A vint passes de la porta, on jo esperava, esveradet a més no poder, que l'amuntegament de personal s'esbargís una mica per tirar escales amunt, la tapa de ferro d'una claveguera va començar a ballar com la cobertora d'un tupí que bull i va saltar al cap d'un instant, impulsada per un rebuf d'aire a pressió, al qual van seguir un broll negre i pestilent i una allau de rates fastigoses. En aquell precís moment, un doll d'aigua fangosa va remuntar el baixador del moll de la mina Soledat i es va encanonar pel carreró com una mala cosa. Ja no em donava temps de pujar les escales, encara plenes de gent, així que vaig creuar el carreró amb dues camallades i em vaig enfilar a la reixa d'una finestra de la casa del davant. La bursada de l'aigua m'agafà de ple i encara no m'explico d'on vaig treure la força per resistir-la, però, a la fi, amb penes i treballs, vaig poder grimpar més amunt i sortir del corrent. Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l'oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: "El iaio se'n va! El iaio se'n va! Adéu-siau!” Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n'anava. L'aigua, en regolfar a l'entrada, havia tret el taüt al carrer i se l'enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l'alcovat i començà a exclamar, desesperada: "On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te'n vagis! On estaràs millor que aquí?”


* * *


-Tot allò va ser de cosco! -digué, al cap d'una estona, el cafeter.

-I tant!

-A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

-I a Tortosa, al tardet.

-Diuen que allí va ser la rehòstia.

-Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d'allò més fina i el va esquivar.

-Vell dels collons! -exclamà Josep Terrer-. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça del navegar.

FI


* * * * * * * * * *


ANIVERSARIO

-Hoy hará un año y, sin embargo, dirías que todo pasó ayer! –dijo Josep Terrer, después de trasegar el primer trago de aquel líquido de medio luto que servían en el Cafè de la Granota, que había resistido los anàlisis de los paladares más exquisitos durante tres generaciones de parroquianos, sin, jamás, desvelar su secreto; unos sostenían que estaba hecho a base de meados de bruja, otros se inclinaban por la infusión de escarabajos asados, había quien hablaba de complicadas mezclas de hollín, brea y alquitrán, pero en un algo coincidían todos: en la absoluta ausencia de café en la composición del bebedizo.

-Un año, cojones, como pasa el tiempo! –reflexionó en alto Gustau, el cafetero.

-Bonito abril tuvimos! El Cristo que lo parió!

-De abriles y señores, pocos hay que no sean traídores –dijo el mayor de ca Soler, que tenía la tarde estirada y sentenciosa.

-Un caso como aquel no lo habíamos visto nunca en este pueblo. Al menos nosotros.

-Qué estropicio!

-Y todavía, gracias a que a la gente no le pasó nada.

-Salvo lo del tío Dalmau...

-No me lo recuerdes!

-Pobre hombre! –dijo el cafetero en tono compungido-. Quién lo iba a decir! Lo recuerdo como si lo tuviera delante: estaba jugando la partida de botifarra, acababa de ganar una buena mano con la manilla de copas cuando se desplomó contra el tapete y buenas noches y tápate! Sin un ay! Igual que si lo hubieran fulminado. Y eso que jugaba de pareja con el médico!

-Yo me quedé espantado –aseguró el Josep.

-Tú y todos! – replicó el cafetero-. ¿Quién se lo iba a imaginar? ¿Lo habrías dicho tú, que al tío Dalmau, lo perseguía la muerte? Si tenía salud para dar y vender! Estaba más flaco que un berbiquí, pero de hierro.

-Material de antes de la guerra!

-No duraremos tanto, nosotros!

-Ni de lejos!

-Pobre viejo! Si no llega a ser por la riada, que hacía tres días que impedía navegar, hubiera muerto al timón de su laúd.

-Era un buen patrono.

-De los mejores.

-Por este tramo del Ebro lo conocían hasta las anguilas.

-Sobre todo las anguilas con faldas y muslos pujantes –puntualizó Pauet Segarra que había navegado de peón con el difunto.

-Sí, parece que era fino para eso.

-Un hurón!

-Suerte que su esposa no se lo tomaba a mal.

-La tenía embobadita –aseguró Pauet-. Ahora, hay que decirlo todo: él no volvía nunca a casa de hacer un viaje largo sin un regalo para su Carme; un pañuelo, un broche... Siempre vivió muy regalada.

-Parece que la pobre todavía no se ha rehecho del golpe.

-Tú dirás!

-Una desgracia así!

-Es que lo de menos fue la muerte.

-Y tanto!

-Dicen que si la culpa de lo que le pasó fue del cuñado –dejó ir el cafetero.

-Eso no es verdad! –se indignó Pauet-. La gente larga demasiado; parece que siempre haya que buscar un culpable. ¿Qué tenía que hacer su cuñado, un hombre de setenta años, en aquellas circunstancias? Si bastante trabajo tuvimos los más jóvenes para salvar la piel! Lo que no comprendo es cómo no hubo una mortandad.

-En eso te doy toda la razón –concedió Josep Terrer-. Yo estaba allí.

-Ya me la puedes dar, ya! Todos sabemos como es la entrada de casa el tío Dalmau y podéis imaginar, los que no estabais, lo abarrotada que se encontraba: gente sentada, gente de pie, tres o cuatro coronas, la mesa sobre la que había puesto el ataud, todavía destapado, con el tío dentro, con aquella media sonrisa que le había quedado después de la muerte y que a mí me hacía un no sé qué en el estómago. Y es que parece que una cosa no pega con la otra, ¿no? Era, para explicarlo de algún modo, como si el tío se hubiese tomado la muerte de coña o la muerte se hubiese tomado de coña al tío.
-A lo mejor le tocó una muerte traviesa –insinuó Gustau cautelosamente-. Una muerte jovencita que todavía no tenía el entendimiento cumplido.

-Quizá.

-No diría yo que no.

-Vete a saber! El caso es que me daba mala espina. Ya tenía ganas de que cerrasen la caja, que viniera el cura y acabar cuanto antes mejor. Además temía por los laúdes; la noche anterior se me había pasado, enre velar al difunto y bajar a los muelles con otros lauteros, vigilar que la riada no rompiese las amarras de las embarcaciones y se las llevase río abajo. Y el Ebro se hinchaba más y más; desde casa del tío escuchábamos el rumor de las aguas. A media mañana empezaron a tocar las campanas, y yo, que había salido a sentarme en el muro, cerca de la puerta, estaba más nervioso que nunca. Me pone los pelos de punta oir el toque de difuntos. Encendí un cigarrillo y fue entonces cuando empecé a escuchar aquello, lo recuerdo muy bien. Al principio, el ruido parecía una tamborinada lejana, pero en un santiamén, se convirtió en un bramido ensordecedor que me heló la sangre. Me lancé hacia la puerta y grité a la gente de dentro, que ya iba asustada: “Echad escaleras arriba! Aprisa! Echad escaleras arriba!” Qué desbarajuste, tíos. Al principio, todos se apresuraron hacia arriba, pero alguno, creo que fue un niño, cayó al rellano y la escalera se atoró. Suerte del tío Quintana que es un hombre con mucha serenidad y puso un poco de orden; si no, no sé lo que habría pasado. En el primer piso gritaban las mujeres. A veinte pasos d ela puerte, donde yo esperaba, asustado a más no poder, que el amontonamiento del personal se disolviese un poco para poder echar escaleras arriba, la tapa de hierro de un alcantarillado empezó a bailar como la tapa de una olla que hierve y saltó, al instante, impulsada por rebufo de aire a presión, al que siguió un chorro negro y pestilente y un aluvión de asquerosas ratas. En aquel preciso momento, un chorro de agua fangosa remontó por la bajante del muelle de la mina Soledat y se encañonó por el callejón como una mala cosa. Ya no me daba tiempo de subir por las escaleras, todavía llenas de gente, así que crucé el callejón de dos zancadas y me encaramé a la reja de una ventana de la casa de enfrente. La sacudida del agua me cogió de lleno y todavía no me explico de dónde saqué fuerzas para resistirla, pero, por fin, a duras penas, pude trepar más arriba y escaparme de la corriente. Entonces oí los gritos de los nietos del tío Dalmau, que observaban la riada desde el balcón del segundo piso: “El yayo se va! El yayo se va! Adiós1” Me volví un poco y, efectivamente, el yayo se iba. El agua, al regolfar en la entrada, había sacado el ataud a la calle y se lo llevaga flotando, junto con las coronas, que seguían a la caja en aquella navegación mortuoria. La viuda, avisada por los gritos, sacó medio cuerpo por el ventanuco de la alcoba y comenzó a gritar, desesperada: “¿A dónde vas, Dalmau? Mira que te puedes lastimar! Vuelve! Dalmau, no te vayas!, ¿Dónde estarás mejor que aquí?”


* * *


-Aquello fue la hostia! –dijo al cabo de un rato, el cafetero.

-Y que lo digas!

-En Riba-roja, lo vieron pasar a mediodía.

-Y en Tortosa a la tarde.

-Dicen que allí fue la rehostia.

-Sí. Cuando todo el mundo pensaba que iba a estrellarse contra un pilar del puente, el ataud hizo una virada de lo más fina y consiguió esquivarlo.

-Viejo de los cojones!- exclamó Josep Terrer-. Se ve que ni la muerte le había podido arrebatar la traza de navegante.

FIN

dimecres, 26 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (i IV) Jesús Moncada

I acabem aquest conte escoltant la història del marquès contada per ell mateix.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (i IV)

Tot va començar quan la caiguda de l'Antic Règim a França. En aquell temps jo era aristòcrata, no pas per vocació, sinó per herència. Ja m'explicareu! El meu besavi, marquès; l'avi, marquès; el pare igual. Era inevitable; jo també vaig ser marquès. Tanmateix, deixant de banda el llinatge, el qual més aviat em feia nosa, res no permetia endevinar en mi un membre de les classes privilegiades. No m'atreien les caceres ni els balls a la cort ni les intrigues de Versalles. En canvi, potser com a conseqüència del meu natural malaltís o qui sap si per herència d'algun avantpassat donat a la necrofília, tenia una passió boja per les llengües mortes. El llatí, el sànscrit, el grec, feien les meves delícies. De tota manera, no podia dedicar tot el meu temps a l'estudi. M'empipaven amb tota mena de protocols, cerimònies, besamans... Tant és així que en començar la revolució me'n vaig alegrar. En bona lògica pensava que si guillotinaven la causa, és a dir, l'aristocràcia, desapareixeria l'efecte. S'acabarien els besamans, les intrigues, les caceres, i jo podria dedicar-me de ple a la meva vocació. Tanmateix, en el raonament m'havia passat per alt un detall que tenia la seva importància i era que, pel meu naixement, jo formava part de la causa guillotinable. Me'n vaig adonar, de la meva distracció, el dia que vaig veure les turbes revolucionàries a la porta del palau.

No vaig perdre el temps preguntant-los què volien i vaig fugir pel jardí. Disfressat de sans-culotte, vaig anar a amagar-me a un poblet que es deia Chalons-sur-Loire. Allò era pau! Tancat en una petita cambra, em passava les hores treballant. Res no em molestava. Només sentia de tant en tant l'esquella d'alguna vaca, però com que jo estava traduint les Bucòliques, de Virgili, aquell so més aviat em servia d'estímul. A Chalons-sur-Loire, la revolució ni es notava.

Tanmateix, un dia va arribar de París l'ordre d'escapçar els jacobins del poble. Ja vam ser-hi. A París miraven molt els detalls, perquè allí feien la revolució que després havia de sortir als llibres d'història. Tenien un carro per portar els condemnats al patíbul, una guillotina nova de trinca, un botxí que cobrava de l'Estat -com tots els del seu ofici-, dones que feien mitja durant les execucions, i tot anava d'allò més bé. En canvi, a Chalons-sur-Loire calia improvisar. La primera dificultat va consistir en el carro. L'Ajuntament no en tenia i es va haver d'emprar un de pagès. De la guillotina, més val que no en parlem. Semblava una màquina de trinxar i aquest efecte es feia més patent si teniu en compte que actuava de botxí el carnisser del poble.

A la fi, a empentes i rodolons, es van completar els preparatius. El dia assenyalat, tot Chalons-sur-Loire s'havia concentrat a la plaça per veure l'espectacle.

L'alcalde va fer un discurset en el qual acusava els jacobins condemnats -el pastisser i un paleta- de diverses coses no massa convincents. Després van fer pujar els reus al carro. La veritat, el carro no calia, perquè de l'Ajuntament al patíbul no hi havia ni trenta passes, però s'havia de fer com a la capital.

Entreixes va arribar un missatger a cavall. A París s'havia produït un cop d'Estat i manaven els jacobins. Ara, l'ordre era escapçar els girondins que havien governat fins aleshores.

Es va produir un petit aldarull. Total: es va fer baixar del carro els jacobins i aquests hi van fer pujar l'alcalde.

Ja tenim el pastisser fent d'orador i formulant contra l'alcalde les mateixes acusacions que aquest havia fet contra ells.

Arriba un altre correu. A París han tornat a imposar-se, els girondins i tornem a la situació primera. L'alcalde d'acusador i els jacobins de víctimes. Tercer correu. Tot a la inversa. Al migdia encara no s'havia aclarit res i la gent ja començava a tenir-ne el pap ple de veure pujar i baixar del carro l'alcalde i els jacobins.

-Un altre! -cridava el públic cada vegada que arribava un correu.

-Ja van dotze?

El propietari del carro el reclamava perquè havia d'anar a l'horta. La gent badallava. Dalt del patíbul, el carnisser feia el que podia per distreure els espectadors. Ara ajustava una peça de la guillotina, ara pujava la ganiveta, la deixava caure, l'esmolava. A la fi, l'home també es va avorrir i es posà a fer migdiada davall la plataforma de la màquina.

Jo, per no fer-me sospitós, assistia a l'espectacle. Cap a les tres de la tarda l'agutzil del poble vingué a dir-me que l'alcalde m'esperava. L'home era en una sala de l'Ajuntament amb els dos jacobins. Tots tres semblaven esfetgegats. Devia ser de tant pujar i baixar del carro.

-Ja veieu com estan les coses -va dir-me l'alcalde, preocupat-. Això no hi ha qui ho entengui i, si no ho aclarim aviat, es produirà una revolució. La gent és a les més altes. Ho hem pensat, i l'única sortida que se'ns acut és escapçar un neutral. Així, ningú no es podrà queixar. Ni els girondins ni els jacobins. Vós... -aquí l'home va dubtar una estona-, vós, pel que hem sabut, sou la persona que ens convé. Neutral, i foraster per arrodonir-ho. Ni jacobí, ni girondí, ni res ...

-Home! -em vaig picar-. Tant com res!

-Excuseu-me. Estic molt nerviós. Volia dir que sou l'escapçat ideal. I jo, en nom de Chalons-sur-Loire, us prego que us sacrifiqueu.

Vaig emocionar-me. Fer aquell sacrifici per un poble!

Era bonic. Però no us penseu que tot era altruisme en el meu pensament. Tenia a les meves mans la salvació de Chalons-sur-Loire, però també la possibilitat d'alliberar-me del meu cos. Un cop de ganiveta i llest. D'una banda, el cos amb les seves necessitats, els seus refredats, els seus dolors d'estómac. De l'altra, el cap, és a dir, jo, totalment lliure per a dedicar-se a la reflexió i a l'estudi de les llengües mortes.

-Acceptat! -vaig dir-. Només poso una condició.

-La que vulgueu -respongué l'alcalde a corre-cuita, potser tement que jo em fes enrera.

-No enterreu el meu cap.

-I què voleu que en fem, nosaltres?

-Fiqueu-lo dins d'una capsa, envieu-lo a París i que el deixin a qualsevol portal.

-Doneu-ho per fet. Gràcies en nom de Chalons-sur-Loire. Encara us he de demanar un altre favor, però...

-Quin?

-De què us puc acusar? No se m'acut res.

-Acuseu-me d'aristòcrata. En aquestes altures de la revolució potser està un xic demodé, però aquí, a províncies, encara farà el seu efecte.

Tot plegat va quedar una mica deslluït. Després de les paraules de l'alcalde em van fer pujar al carro. Vam donar tres voltes a la plaça per crear ambient, però no va haver-hi res a fer. La gent estava cansada i el que volien era anar-se'n cadascú a casa seva. De dalt del patíbul es veia tot Chalons. Un sol esmorteït daurava les bromes que pujaven del Loira. L'únic que recordo després d'això és un grupet de dones que feien mitja davant el cadafal i el so del tambor de l'agutzil. Que malament ho feia, el condemnat!


* * *

Quan el marquès va donar per acabada la seva història, a La Perla de Cuba es va fer un silenci que va tallar Desideri.

-I com heu arribat a Barcelona?

-Després de moltes aventures, que ara no fan al cas.

-Us heu trobat a vós mateix? -volgué saber Jim.

-Ja us ho diré un altre dia.

-Sou un tipus trempat -va dir Desideri al marquès quan ens n'anàvem a dormir-. L'únic que m'empipa és que no haguéssiu estat a la batalla de Sedan.

...FI


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (y IV)

Todo empezó cuando la caída del Antiguo Régimen en Francia. En aquellos días yo era aristócrata, no por vocación, sino por herencia. ¡Ya me explicaréis! Mi bisabuelo, marqués. MI abuelo, marqués, mi padre, lo mismo. Era inevitable; yo también fui marqués. Sin embargo, dejando a un lado el linaje, que más bien me molestaba, nada permitía adivinar en mí a un miembro de las clases privilegiadas. No me atraían las cacerías ni los bailes en la corte ni las intrigas de Versalles. En cambio, quizá como consecuencia de mi natural enfermizo o quién sabe si por herencia de algún antepasado aficionado a la necrofilia, tenía una pasión loca por las lenguas muertas. El latín, el sánscrito, el griego, hacían mis delicias. De todas formas no podía dedicar todo mi tiempo al estudio. Me molestaban con toda clase de protocolos, ceremonias, besamanos... Tanto es así que al empezar la revolución me alegré. En buena lógica pensaba que si guillotinaban la causa, es decir, la aristocracia, desaparecería el efecto. Se acabarían los besamanos, las intrigas, las cacerías, y yo podría dedicarme por entero a mi vocación. Sin embargo en mi razonamiento me había pasado por alto un detalle que tenía su importancia, y era que, por mi nacimiento, yo formaba parte de la causa guillotinable. Me dí cuenta de mi distracción, el día que vi las turbas revolucionarias a la puerta del palacio.

No perdí tiempo preguntando qué querían y me escapé por el jardín. Disfrazado de sans-culotte, me fui a esconder en un pueblecito que se llamaba Chalons-sur-Loire. ¡Aquello era paz! Encerrado en una pequeña habitación, me pasaba las horas trabajando. Nada me molestaba. Sólo oía de cuando en cuando la esquila de alguna vaca, pero como me encontraba traduciendo las Bucólicas, de Virgilio, aquel sonido más bien me servía de estímulo. En Chalons-sur-Loire, la revolución ni se notaba.

Pero un día llegó de París la orden de descabezar a los jacobinos del pueblo. Ya empezábamos. En París miraban mucho los detalles, porque allí hacían la revolución que luego tenía que salir en los libros de historia. Tenían un carro en el que llevaban a los condenados al patíbulo, una guillotina nueva de trinca, un verdugo que cobraba del Estado –como todos los de su oficio-, mujeres que hacían calceta durante las ejecuciones, y todo iba como una seda. En cambio, en Chalons-sur-Loire había que improvisar. La primera dificultad consistió en el carro. El Ayuntamiento no tenía y se tuvo que pedir prestado el de un payés. De la guillotina, mejor no hablemos. Parecía una máquina de trinchar y este efecto era todavía más patente si tenéis en cuenta que el que hacía de verdugo era precisamente el carnicero del pueblo.

Por fin, a trancas y barrancas, se ultimaron los preparativos. El día señalado, todo Chalons-sur-Loire se había concentrado en la plaza para contemplar el espectáculo.

El alcalde dijo unas palabras en las que acusaba a los jacobinos condenados –el pastelero y un albañil- de diversas cosas no demasiado convincentes. Luego hicieron subir a los reos al carro. La verdad que el carro maldita la falta que hacía, porque desde el Ayuntamiento al patíbulo no habían ni treinta pasos, pero había que hacerlo como en la capital.

En esas que llega un mensajero a caballo. En París se había producido un golpe de estado y gobernaban los jacobinos. Ahora, la orden era cortar la cabeza a los girondinos que habían gobernado hasta el momento.

Se produjo un pequeño alboroto. Total: hicieron bajar del carro a los jacobinos y estos hicieron subir al alcalde.

Ya tenemos al pastelero haciendo de orador y formulando contra el alcalde las mismas acusaciones que este había hecho contra ellos.

Llega otro correo. En París han vuelto a imponerse los girondinos, y volvemos a la situación inicial. El alcalde de acusador y los jacobinos de víctimas. Tercer correo, todo a la inversa. A mediodía todavía no se había podido aclarar nada y la gente ya empezaba a estar hasta el gorro de ver subir y bajar del carro al alcalde y a los jacobinos.

-¡Otro! –gritaba el público cada vez que llegaba un nuevo correo.

-¿Ya va la docena?

El propietario del carro lo reclamaba porque tenía que ir al huerto. La gente bostezaba. Sobre el patíbulo, el carnicero hacía lo que podía para distraer a los espectadores. Ora ajustaba una pieza de la guillotina, ora subía la cuchilla, la dejaba caer, la afilaba. Al final, el hombre también se aburrió y se puso a hacer la siesta bajo la plataforma de la máquina.

Yo, para no parecer sospechoso, asistía al espectáculo. Hacia las tres de la tarde, el alguacil del pueblo vino a decirme que el alcalde me esperaba. El hombre estaba en una sala del Ayuntamiento con los dos jacobinos. Los tres parecían agotados. Supongo que era de tanto subir y bajar del carro.

-Ya veis como andan las cosas –me dijo el alcalde, preocupado-. Esto no hay quien lo comprenda y, si no lo aclaramos pronto, se producirá una revolución. La gente está ya soliviantada. Lo hemos meditado, y la única salida que se nos ocurre es cortarle la cabeza a un neutral. Así, nadie podrá quejarse. Ni los girondinos, ni los jacobinos. Vós... –aquí el hombre dudó un buen rato-, vós, por lo que sabemos, sois la persona adecuada. Neutral, y además forastero. Ni jacobino, ni girondino, ni nada...

-Hombre! –me molesté-. ¡Tanto como nada!

-Excusadme. Estoy muy nervioso. Quería decir que erais el guillotinado ideal. Y yo, en nombre de Chalons-sur-Loire, os ruego que os sacrifiquéis.

Me emocioné. ¡Hacer aquel sacrificio por un pueblo!

Era bonito. Pero no creáis que todo era altruismo en mi pensamiento. Tenía en mis manos la salvación de Chalons-sur-Loire, pero también la posibilidad de librarme de mi cuerpo. Un golpe de cuchilla y listo. Por una parte, el cuerpo con sus necesidades, sus resfriados, sus dolores de estómago. Por la otra, la cabeza, es decir, yo, totalmente liberado para dedicarme a la reflexión y al estudio de las lenguas muertas.

-¡Aceptado! –dije. Sólo pongo una condición.

-Lo que queráis –respondió el alcalde sin pensarlo, quizá temiendo que me echase atrás.

-No enterréis mi cabeza.

-¿Y que vamos a hacer con ella, nosotros?

-Ponedla en una caja, enviadla a París y que la dejen en cualquier portal.

-Dadlo por hecho. Gracias en nombre de Chalons-sur-Loire. Todavía os tengo que pedir un último favor, pero...

-¿Cuál?

-¿De qué os puedo acusar? No se me ocurre nada.

-Acusadme de aristócrata. A estas alturas de la revolución está un poco demodé, pero aquí, en provincias, todavía causará efecto.

De todas formas quedó un poco deslucido. Tras las palabras el alcalde me hicieron subir al carro. Dimos tres vueltas a la plaza para crear ambiente, pero ya no hubo nada que hacer. La gente estaba cansada y lo que querían era marcharse cada uno a su casa. Desde arriba del patíbulo se veía todo Chalons. Un sol mortecino doraba las brumas que subían del Loira. Lo único que recuerdo después de aquello es un grupito de mujeres que hacían calceta bajo el catafalco y el redoble del tambor del alguacil. ¡Qué rematadamente mal lo hacía el condenado!


* * *


Cuando el marqués dio por finalizada su historia, en la Perla de Cuba se hizo un silencio que interrumpió Desideri.

-¿Y cómo ha llegado hasta Barcelona?

-Tras muchas aventuras, que ahora no vienen al caso.

-¿Se ha encontrado a sí mismo? –quiso saber Jim

-Ya os lo explicaré otro día.

-Sois un valiente –Dijo Desideri al marques cuando nos íbamos a dormir-. Lo único que me molesta es que no hayáis estado en la batalla de Sedan.

...FIN

dimecres, 19 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (III) Jesús Moncada

Continua la història. El nostre amic pintor i el seu gat porten el cap del marquès a la Perla de Cuba, la taverna on havien quedat.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (III)

La Perla de Cuba era a la mateixa cantonada on Silvestre, el cec, assegut en una cadira d'estisora, cantava cada dia els iguals amb veu resignada.

Quatre taules velles, despintades, i set o vuit cadires eren tot el mobiliari del bar. De nit, La Perla de Cuba, transformada en dormitori, es poblava de somnis. Desideri, l'amo, dormia sempre damunt de dues taules juntes; el cec, dalt del taulell. Jim, l'enllustrador, no tenia lloc fix. Era un inquiet. El mateix es gitava davall les bótes del vi que sobre una fila de cadires i tenia uns malsons esgarrifosos on es veia de canonge amb panxa, cantant misses de rèquiem al cor d'una gran catedral llòbrega i deserta. Per la seva banda, Desideri somiava que dirigia càrregues de cavalleria de gran estil a la guerra franco-prussiana de 1870. Amb els seus crits d'atac espantava Rebeca, una gata romàntica que posava els ulls en blanc quan veia Caius. El cec sempre tenia un somni molt senzill: algú li mullava els ulls amb aigua fresca.

De fora ja vam sentir Desideri que contava allò del Rin.

-Va ser formidable! Al front del meu regiment d'hússars prussians, em vaig llançar a l'atac contra l'avantguarda francesa. Mal m'està el dir-ho però càrregues de cavalleria de tant d'estil com aquella es poden comptar amb els dits d'una mà... Pobres francesos! Els vaig deixar tan fotuts i em van fer tanta llàstima que, l'endemà, em vaig passar a la seva banda per ajudar-los contra els prussians.

-Quina generositat! -s'exclamà Jim.

-Què hi voleu fer -respongué Desideri-. Un és així...

-I no vau dir cap frase cèlebre? -esquelletjà Torrents, un dramaturg que de tant en tant es deixava caure per La Perla de Cuba-. En ocasions com aquestes sempre fan molt d'efecte.

-Ja ho crec que la vaig dir! O potser us penseu que bado, jo? El que passa és que als llibres no hi ve. Feia dos dies que jo m'havia passat a la banda dels francesos, els quals, no cal dir-ho, ja m'havien fet coronel d'un regiment de dragons. Esperàvem un atac dels prussians, i jo vaig tenir un mal pressentiment. Va ser llavors que vaig dir la frase al cuiner que, a hores lliures, feia de banderer del regiment.

-Al cuiner? -s'esbalaí el dramaturg.

-És clar que sí, home. A qui, si no? Sembla mentida que, a l'edat que teniu, encara no us hàgiu adonat de la importància que tenen els cuiners al llarg de la història. Darrera de cada esdeveniment històric, sobretot de les guerres, hi ha sempre un cuiner. És cosa sabuda.

-I què li vau dir?

-Home! Repetir una frase cèlebre no té gràcia. És el moment el que compta, la situació...

-Ja ens en fem càrrec, però de tota manera ens agradaria sentir-la.

-Doncs bé. Ja que insistiu... Em vaig acostar al cuiner i li vaig dir: “Monsieur Dupont, aquests prussians ens faran la punyeta.”

-Admirable!

-Quin laconisme!

-Profètica!

-No n'hi ha per a tant -va dir Desideri, modest.

En aquell moment vam entrar nosaltres. Silvestre, el cec, va aixecar el cap com preguntant qui era. Dalt del taulell, la gata Rebeca va adoptar un posat interessant per enredar Caius.

-Què porteu dins el cistell? -em preguntà Desideri.

Els vaig fer patir una estona. A la fi vaig destapar el cistell. El cap, tot somrient, es va mirar els meus amics, que l'observaven encuriosits.

-Què és? Què és? -preguntava Silvestre.

-Sembla un cap -va aclarir-li l'enllustrador.

Vaig fer les presentacions. Cada vegada el marquès s'excusava polidament:

-Dispensi si no li dono la mà. No és pas per orgull.

-Sense compliments -va dir Desideri-. Aquí, com a casa. Escolteu, per casualitat no hauríeu estat a la batalla de Sedan, vós? Em sembla que us tinc vist.

La resposta negativa del marquès va semblar que desil·lusionava una mica el cafeter. Tothom va seure. Teníem el marquès en un cantó de la taula, al costat de Silvestre. Com sempre, Desideri ens va fiar una ampolla de rom, i de camí es va lligar conversa.
El dramaturg va explicar que no li eixia el tercer acte de l'obra en la qual treballava.

-Feu-la només de dos -va suggerir el marquès-. Ningú no se n'adonarà. I si algú se n'adona, callarà per por de fer el ridícul.

El marquès havia caigut molt bé a La Perla de Cuba, i la conversa fluïa. A estones, quan es feia un silenci, es podia escoltar el plany de l'enllustrador.

-Qui sóc jo? Quin és el meu paper en aquest món?

-Vós i els vostres problemes! Si haguéssiu estat a Sedan...!

Jim era un home en crisi permanent, obsessionat per dubtes essencials. El seu problema bàsic era trobar-se a ell mateix i per això canviava molt sovint d'ofici. Havia estat clarinet en un conjunt de jazz a Nova Orleans, guerriller a Xile, pirotècnic a Hong-Kong i conductor de caravanes a l'Àsia Central. Ara era enllustrador, però tots ens temíem que no hi duraria gaire. Qualsevol dia es faria fum. Al cap d'un quant temps rebríem una de les seves formidables cartes anunciant que s'havia fet venedor de babutxes en algun basar d'Orient, pescador de bacallà als mars del Nord o bruixot en alguna tribu africana. Qualsevol cosa.

Va ser Silvestre qui va fer la pregunta que a tots ens cremava i que ningú no gosava formular.

-Escolteu -va dir al marquès-. Què n'heu fet, del vostre cos? Vaja, si es pot saber!

-És tota una història i em fa por avorrir-los.

-És d'acció? -va voler esbrinar Desideri.

-Una mica de cada cosa.

-Doncs, avant!

...continuarà...


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (III)

La Perla de Cuba estaba en la misma esquina donde Silvestre, el ciego, sentado en una silla de catre, cantaba cada día los iguales con voz resignada.

Cuatro mesas viejas, despintadas, y siete u ocho sillas eran todo el mobiliario del bar. De noche, La Perla de Cuba, transformada en dormitorio, se poblaba de sueños. Desideri, el dueño, dormía siempre sobre dos mesas juntas; el ciego, sobre el mostrador. Jim, el limpiabotas, no tenía sitio fijo. Era un inquieto. Lo mismo se acostaba bajo los toneles de vino que sobre una fila de sillas y tenía unas pesadillas espantosas donde se veía de canónigo barrigudo, cantando misas de requiem en el coro de una gran catedral lóbrega y desierta. Por su parte, Desideri, soñaba que dirigía cargas de caballería de gran estilo en la guerra franco-prusiana de 1870. Con sus gritos de ataque espantaba a Rebeca, una gata romàntica que ponía los ojos en blanco en cuanto veía a Caius. El ciego siempre tenía un sueño muy sencillo: alguien le mojaba los ojos con agua fresca.

Desde fuera ya escuchamos a Desiderio contando lo del Rin.

-¡Fue formidable! Al frente de mi regimiento de húsares prusianos, me lancé al ataque contra la vanguardia francesa. Mal me está el decirlo pero cargas de caballería de tanto estilo como la mía se pueden contar con los dedos de una mano... Pobres franceses! Los dejé tan jodidos y me dieron tanta lástima que, a la mañana siguiente, me pasé a su bando para ayudarlos contra los prusianos.

-¡Que generosidad! –Comentó Jim.

-¿Qué queréis? –respondió Desideri-. Uno es como es...

-¿Y no dijo ninguna frase célebre? Tartamudeó Torrents, un dramaturgo que, de cuando en cuando, se dejaba caer por La Perla de Cuba-. En ocasiones como esta siempre son de mucho efecto.

-¡Por supuesto que la dije! ¿O es que te crees que me chupo el dedo, yo? Lo que pasa es que no viene en los libros. Hacía solo dos días que me había pasado al lado francés, quienes me habían nombrado coronel de un regimiento de dragones. Esperábamos un ataque de los prusianos, y yo tuve un mal presentimiento. Fue entonces cuando dije la frase al cocinero que, en sus horas libres, hacía de abanderado del regimiento.

-¿Al cocinero? –se asombró el dramaturgo.

-Claro que sí, hombre. ¿A quién, si no? Parece mentira que, a la edad que tiene usted, todavía no se haya dado cuenta de la importancia que tienen los cocineros a lo largo de la historia. Detrás de cada acontecimiento histórico, sobre todo en las guerras, siempre hay un cocinero. Todo el mundo lo sabe.

-¿Y qué le dijo?

-¡Hombre! Repetir una frase célebre no tiene gracia. Es el momento lo que cuenta, la situación...

-Ya me hago cargo, pero de todas formas, me gustaría escucharla.

-Pues bien, ya que insiste... Me acerqué al cocinero y le dije: “Monsieur Dupont, estos prusianos nos harán la puñeta.”

-¡Admirable!

-¡Qué laconismo!

-¡Profética!

-No es para tanto –dijo Desideri, modesto.

En aquel momento entramos nosotros. Silvestre, el ciego, levantó la cabez como preguntando quién era. Sobre el mostrador, la gata Rebeca adoptó un aire lánguido para interesar a Caius.

-¿Qué traéis en la cesta? –preguntó Desideri.

Les hice sufrir un rato. Por fin destapé la cesta. La cabeza, sonriendo, contempló a mis amigos que la observaban curiosos.

-¿Qué es, qué es? –preguntaba Silvestre.

-Parece una cabeza –le aclaró el limpiabotas.

Hice las presentaciones. Cada vez el marqués se excusaba educadamente.

-Disculpe si no le doy la mano. No es por orgullo.

-Sin cumplidos –dijo Desideri-. Aquí está en su casa. Escuche, ¿por casualidad no habrá estado usted en la batalla de Sedan? Diría que lo tengo visto.

La respuesta negativa del marqués pareció desilusionar un poco al camarero. Todos se sentaron. Teníamos al marqués en una esquina de la mesa, al lado de Silvestre. Como siempre, Desideri nos fió una botella de ron, y de paso se inició la conversación.
El dramaturgo explicó que no le salía el tercer acto de la obra en la que estaba trabajando.

-Hacedla sólo de dos –sugirió el marqués-. Nadie se dará cuenta. Y si alguien lo nota, callará para no hacer el ridículo.

El marqués había caído muy bien en La Perla de Cuba, y la conversación fluía. A ratos, cuando se hacía el silencio, se podía escuchar el llanto del limpiabotas.

-¿Quién soy yo? ¿Cual es mi papel en este mundo?

-Usted y sus problemas. Si hubiera estado en Sedan...

Jim era un hombre en crisis permanente, obsesionado por dudas existenciales. Su problema básico era encontrarse a sí mismo y por eso cambiaba a menudo de oficio. Había sido clarinete en un conjunto de jazz en Nueva Orleans, guerrillero en Chile, pirotécnico en Hong-Kong y conductor de caravanas en el Asia Central. Ahora era limpiabotas, pero todos nos temíamos que no duraría mucho. Cualquier día desaparecería. Al cabo de un tiempo recibiríamos una de sus formidables cartas anunciando que se había convertido en un vendedor de babuchas en algún bazar de Oriente, pescador de bacalao en los mares del Norte o brujo de cualquier tribu africana. Cualquier cosa.

Fue Silvestre quien hizo la pregunta que a todos nos quemaba y que nadie osaba formular.

-Escuche, -le dijo al marqués-. ¿Que ha hecho de su cuerpo? ¡Vaya, si se puede saber!

-Es toda una historia, y temo aburrirles.

-¿Es de acción? –quiso averiguar Desideri.

-Un poco de todo.

-¡Pues, adelante!

...continuará...