De festes, tradicions, innovacions i crisis. La difícil supervivència.

Feia temps que no anava per les festes del poble. Quan no per un motiu, per un altre, treball o compromisos, o vacances ben lluny, allò ben cert és que li havia perdut la pista.

Enguany entre la prejubilació i l'economia que ens duu de cap, he recuperat a mitges, només de nit, el costum de sopar amb els amics i xerrar fins a les tantes.

El meu poble, un xicotet poble de la Ribera del Xúquer, és o ha estat atípic durant molts anys. Les fogueres no eren a sant Josep sinó a Sant Antoni (17 de gener) i les festes eren pagades per cadascun dels agents convocants: la gent dels barris (tres, sempre tres, com a la novel·la d'Arthur C. Clarke "Cita amb Rama"), el sindicat (la desapareguda CNS) que pagava la dels sants de la Pedra, i l'Ajuntament (la casa de la vila) i el poble més o menys a escot que pagaven la festa major, el Cristo.

Això feia que en aquest poblet de menys de dos mil habitants, poguéssem fer cinc dies de festa a l'inici de l'agost, a saber:

Dia 2: La Mare de Déu dels Àngels. Barri dels Àngels
Dia 3: La Mare de Déu del Rosari. Barri del Rosari o de la Formiga
Dia 4: Sant Josep. Barri de Sant Josep
Dia 5: Els sants de la Pedra. Sant Abdó i Sant Senent, patrons dels llauradors.
Dia 6: El Crist de la Sang, que no és el patró del poble, però pel cas com si ho fos.

Dies abans del començament es feia una rua de gent disfressada i carrosses "La retreta" que, en un post anterior, he deixat retratada al meu bloc http://jpolinya.blogspot.com

I es crearen, a instàncies d'un metge fill del poble que vivia a Madrid, dames d'honor amb la seua reina, amb presentació o proclamació o com siga que es diga. També aquests últims anys he assistit a continuacions de les festes com la del dia 7: dia de la cassalla, o la del dia 8 dia de la tercera edat o dels iaios.

Les festes, modestes com era d'esperar, consistien diariament en: Una missa de matí, una cassalla o "ricardet" seguit de mascletà a migdia, una provessó a poqueta nit, sopar al carrer amb els amics, un espectacle o altre (ball, varietés, sarsuela, concert...) un castell de focs, i si quedaven diners una cordà amb coets borratxos.

El finançament es treia laboriosament a base de recollida setmanal de diners per part dels festers (del barri o del Cristo) casa per casa, rifes, loteries i altres invents similars.

Les altres festes del poble que recorde (fogueres de sant Antoni, fira de Sant Sebastià, patró del poble, fira de bestiar de sant Bernabeu) no costaven gaire diners.

Però fa uns pocs anys, els partidaris de que Polinyà no fos una excepció i tingués la seua falla (no tres, una per barri com tocava, sinó una) aconseguiren el seu propòsit. I el poble, amb aquesta falleta sense suc ni bruc, ha quedat ben escurat, i ja no té diners per a tot.

Enguany, sense anar més lluny, el barri de la Formiga no ha fet festa: cap colla de joves es va arriscar a ser festers del Rosari.

Per a l'any que ve, si ningú no s'anima fora de temps, no hi han festers dels Àngels.

Any n'hi ha hagut que no han eixit festers del Cristo, i l'Ajuntament ha fet el que bonament ha pogut, que ha estat ben poca cosa.

No voldria donar-li tota la culpa a aquesta única falla, sense cap tradició, que han decidit plantar, supose que per a que no se'ns culpe de poc valencians. Però molt em tem que les festes difícilment es podran recuperar.

Ja és mala sort, redéu. Però tot s'acaba.

L'Olleria. L'igualtat entre homes i dones avança

Encara que siga en festes. Encara que ens semble estrany i inusual. I, sobretot, encara que no s'alcance la igualtat completa. Algú podria dir-me per què collons no és admissible rei o, pels irreductiblement republicans, president en comptes de reina?)

NUEVE CHICOS DE L'OLLERIA PERTENECERAN A LA CORTE DE LA REINA DE FIESTAS

La innovadora propuesta sólo tiene el límite de que los jóvenes no pueden ser reina

Paco Cerdà, Xàtiva

Para los más críticos, las festeras de pueblo no son más que mujeres florero; un estereotipo sexista. Ahora, en l'Olleria, serán en todo caso mujeres florero acompañadas por hombres florero. El ayuntamiento ha decidido romper con la tradición de reservar sólo para las mujeres la corte de honor de las fiestas patronales. Por primera vez, en las próximas fiestas de agosto, esta comitiva va a abrirse a los varones. Una apuesta sui generis "por la igualdad" y una forma de compensar el descenso de vocaciones festeras han motivado el cambio, según indicaron ayer fuentes municipales.

La decisión la ha adoptado el concejal de Fiestas, José Vidal (Gent de l'Olleria). "Desde hace algún tiempo -explica el primer edil- se venía comentando por qué los chicos no podían ser festeros. Y este año, las festeras lo solicitaron directamente y dijeron que había varios chicos interesados de su misma quinta [17 años]. Y decidimos que si ellas podían ser festeras, ellos también".

La convocatoria ha sido un éxito. Hasta el punto de que se han inscrito más chicos que chicas. Nueve a ocho, concretamente. La igualdad, no obstante, tiene un límite en la propuesta integradora de l'Olleria. La figura de la reina seguirá siendo femenina. Este año, el cargo lo ostentará Sonia Borràs. No cabe la posibilidad de que haya un rey. "No, eso no nos lo hemos planteado", asegura el concejal.

Adéu cordaes, adéu. Una directiva de la UE

Llegesc avui al Levante, una notícia que em deixa relativament trist. Una directiva de la UE prohibirà, en el termini de dos anys, aquells artificis de pirotècnia (coets borratxos o carretilles) que puguen moure's erràticament i imprevisiblement.

Bé. Algun dia havia d'arribar. Però sent de tot cor que una directiva així arribi abans que la necessària prohibició de matar uns magnífics animals, com són els toros, públicament en una plaça, sota l'empara d'una denominació com "Fiesta Nacional"

Que la cordà és una festa una mica salvatge i medieval i perillosa per als participants, no ho pose gens en dubte. Que per la seua naturalesa cal que siga sotmesa a estrictes controls, em sembla evident. Però, d'aquí a establir la seua prohibició...!

Per aquells que desconeixeu com podem, els valencians, ser d'animals, intentaré descriure-vos una cordà típica del meu poble, tal com la recorde de quan jo era un adolescent.

En festes del poble, (les fem a principis d'agost) i una vegada acabat el ball, o l'espectacle que l'haja substituït, es dona l'avís per l'inici de la cordà.

En un tros acotat de carrer (posem per cas, Carrer Sant Sebastià des del carrer de l'església fins el jardí) hi ha posada una corda (d'aquí el nom) en diagonal a una alçada d'aproximadament dos metres. Aquesta corda serveix de raïl o via per una plataforma (bou o carretilla) que sol portar mitja dotzena de coets "borratxos", connectats tots ells a una metxa i que incorpora un cordill per a què un dels festers l'arrastre de banda a banda del carrer.

Aquests coets tenen una particularitat, són de vàries eixides (com les fases dels coets espacials) i no tenen canya que els guie.

Comença l'espectacle. S'encén la metxa i una persona arrastra el bou. Els coets, s'encenen i cauen a terra, sortint disparats sense direcció certa. Quan acaba l'eixida (la fase), és el moment d'agafar-los de terra i jugar una mica amb ells tot deixant-los en la direcció que més ens convinga, normalment cap on es troba acumulada la gent que jugarà també a esquivar-los i tornar-nos-els. Cal comptar les eixides ja que a l'última de totes el coet explota (rebenta) i si el tenies a la mà, et podria causar greus ferides.

I així fins que s'acaben els bous que els festers han comprat per la cordà oficial.

En acabada aquesta, n'hi ha un periodo de treva, (mitja horeta) per a què la gent que no vol continuar, se'n puga anar sense perill cap a casa (qui no vulga pols que no vaja a l'era, sol dir el municipal) i aleshores començava la cordà no oficial, sense acotació de carrers.

Aquí els coets són (eren) els què cadascú havia comprat pel seu compte. L'àmbit, tot el poble, fins a la matinada.

Ja ho sé com sona de salvatge aquesta festa. Ja ho sé que fan bé en prohibir-la, tant per l'evident perill (sempre hi han accidents) com pel soroll que no deixava dormir en pau la gent. Però permeteu-me que la pèrdua d'aquesta festa em dolga, ni que siga una mica.

I continue i continuaré dient que, malgrat tot, és molt més civilitzada que els toros, però que mou molts menys interessos i diners. Aquesta és la seua culpa.

Adéu, cordaes, adéu.