1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'ull esquerre de tomàs d'atura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'ull esquerre de tomàs d'atura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 31 de desembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. L'ull esquerre de Tomàs d'atura (i V)

Avui, acabem el relat iniciat fa ja cinc setmanes amb un estremidor final. A mi, cada vegada que el torne a llegir, m'entren calfreds. A vosaltres no?


L'ULL ESQUERRE DE TOMÀS D'ATURA (i V)


Impacient, Tastaboires, va calar foc al munt d'escombraries. Els fums es desmaiaven per l'aire lluminós i esbargien les mosques apegaloses de l'estiu. Allí es cremava la vulgaritat quotidiana, i tanmateix entendridora, de la major part dels habitants del poble -la peladussa de patata que gairebé clarejava a força d'arranada, el paper vell, la llauna buida, la granera calba, el diari endarrerit ple de notícies mortes. Tastaboires, el mateix que cada dia, es va sentir un pèl trist.

-Algun dia, Adolorida -no sé quan-, potser això canviarà... Sento la pudor de mort i veig la trampa parada. Tanmateix, aquesta espurneta que porto dins, sempre encesa a desgrat d'aquesta tristor que em rosega l'ànima... No demanaria gaire. No sóc de la fusta amb què fan els sants, i em cou als ulls el fum de l'encenser. En tindria prou amb el pa, el vi i una cançó. Que no ho veus? Llavors el món serà bonic com una noia; Ladislau el calafat tindrà tot el temps que vulgui per fer el submarí de fusta que somia, el vell del Llarg es podrà fumar unes caliquenyes de quatre pams... Tanmateix, fins que això no arribi hem de fer la nostra feina.

I Tastaboires, seguit per la seva mula, se'n va anar cap als muntets d'escombraries que havia separat curosament en buidar dins del carro les galledes que les dones deixaven a les portes de les cases.

-Fixa-t'hi bé. Aquí hi ha la clau per endevinar les jugades de què parlava abans. A veure què trobem. Aquestes són les escombraries de la gent interessant. Mirarem primer les de ca Pons.

Tastaboires va remoure el muntet. Descolorida, bruta, una fotografia va eixir d'entre papers arrugats amb taques d'oli. L'escombriaire va fer una ganyota.

-Adolorida, et recordes d'aquell enterrament que vam veure divendres passat? Quantes corones, quanta tristor i quin plorar els del dol! Mira, aquesta de la fotografia és la morta. Ja llencen la seva imatge a les escombraries i ella encara està calenta... Més val no pensar-hi. A veure què hi ha al muntet del jutge. Malament... Veus aquestes ampolles d'injeccions? Al jutge, li torna a fer mal el fetge. Aquest matí, per qualsevol bestiesa, clavarà una bronca al Pere, l'agutzil. Pobre noi! Avui ens deixarem caure per l'ajuntament i ens l'emportarem a fer un cafè. Cal fer alguna cosa per a alegrar-li el dia... Mira, mira, li van bé les coses, al rondinaire de Belisari... Fixa't, quines peladusses de patata tan gruixudes...


* * *


Van ressonar les barrinades per les galeries. S'aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons. Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d'aquella fosca tràquea d'on semblava que t'arribés un baf de sang, gorgolls d'aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.

Migdia de dissabte. Allà dins es quedaven -arran del pa i del vi de la quinzena següent- la glapa que el dilluns havia d'enfonsar les costelles a Cosme Santapau, l'espurneta de pedra que tres setmanes després es clavaria a l'ull dret de Toni Sansa, les boires minerals de la silicosi, la humitat que acabaria de cruixir al vell Ventura.

-Alexandre!

La veu li va ressonar al ventre com un cop de fuet.

Fent com un que no se n'adonava, agafà el sac ple de carbó, se'l carregà d'un cop i va emprendre el camí del poble.

-Alexandre!

Gairebé va cridar quan l'altre, després d'una correguda, li va donar un copet al braç.

-On vas tan de pressa? T'he cridat dues vegades! Només em faltava aquesta correguda després d'haver treballat tota la nit i tot el matí sense parar. Treballar... ! Sempre el mateix. Un dia calaré foc a tot -i Tomàs d'Atura deixà anar un renec-. ¿Quina fumarrina és aquesta?

-Deu ser Tastaboires, que crema les escombraries.

-Quina pesta! Aquest ens vol ofegar. .. Em sembla que ens fa senya... Anem a veure què vol...

Van eixir del camí. L'escombriaire, assegut damunt del carro, se'ls mirava.

-Bon dia, Tastaboires. Què hi ha de nou?

-Això deu ser teu -va dir l'escombriaire obrint la mà.

-I ara! On l'has trobat?

-A les escombraries. La teva dona, sense adonar-se'n...

-Sense adonar-se'n?

-Què vols dir?

-Res, res. Jo ja m'ho sé. Bé, moltes gràcies.

I Tomàs d'Atura, després de donar-li una esbregada a la màniga, es posà l'ull de vidre a la conca buida.

-Bé, me'n vaig. Vull acabar aviat -va dir Tastaboires-. Que no et trobes bé, Alexandre? Et veig tot groc ...


* * *


El xerric de la porta del carrer va querar el silenci de la casa. Elvira s'esgarrifà, se li'n va anar la força de les cames.

-"L'ull? -li diré-. No sé... No l'he vist..."

Va sorollar la rajola del tercer graó. S'anaven endevinant les camallades. Les mans de la dona es van agafar nerviosament al cantó de la taula. L'home pujava lentament. Quart graó. Cinquè graó.

-El deus haver perdut a la mina... "No és veritat", em dirà...

Sisè graó.

-Se'm quedarà mirant: “Saps tan bé com jo que aquesta nit era damunt la calaixera...” Tanmateix no el trobarà, no ho sabrà mai...

Es va obrir a poc a poc la porta de la cuina...


FI DEL RELAT

* * * * * * * * * *

EL OJO IZQUIERDO DE TOMÀS D'ATURA (y V)


Impaciente, Tastaboires, caló fuego a la pila de basura. El humo menguaba por el aire luminoso y esparcía las pegajosas moscas del verano. Allí se quemaba la vulgaridad cuotidiana, y sin embargo enternecedoras, de la mayoría de los habitantes del pueblo –Las peladuras de pataga que casi clareaban de finas, el papel viejo, la lata vacía, la escoba calva, el periódico atrasado lleno de noticias muertas. Tastaboires, como cada día, se sintió un poco triste.

-Algún día, Adolorida –no sé cuándo-, quizá esto cambiará... Siento el olor de la muerte y veo la trampa preparada. Sin embargo, esta chispa que llevo dentro, siempre encendida a pesar de esta tristeza que me roe el alma... No pediría mucho. No soy de la madera con que esculpen a los santos, y me irrita los ojos el humo del incensario. Me bastaría con el pan, el vino y una canción. ¿No lo ves? Entonces el mundo será hermoso como una muchacha; Ladislau el calafate tendrá todo el tiempo que quiera para hacer el submarino de madera que sueña, el viejo del Llarg se podrá fumar unos caliqueños de cuatro palmos... Sin emb argo, hasta que esto llegue hemos de realizar nuestro trabajo.

Y Tastaboires, seguido por su mula, se encaminó hacia los montones de basura que había separado cuidadosamente al vaciar dentro del carro los cubos que las mujeres dejaban a la puerta de casa.

-Fíjate bien. Aquí está la llave para adivinar las jugadas de las que te hablaba antes. A ver qué encontramos. Estas son las basuras de la gente interesante. Miremos primero las de casa Pons.

Tastaboires removió el montón. Descolorida, sucia, una fotografía surgió de entre papeles arrugados manchados de aceite. El basurero hizo una mueca.

-Adolorida, ¿te acuerdas de aquel entierro que vimos el pasado viernes? ¡Cuántas coronas, cuánta pena y cuánto lloraban los del luto! Mira, ésta de la fotografía es la muerta. Ya echan su imagen a la basura y ella todavía está caliente... Más vale no pensar en ello. A ver qué hay en el montón del juez. Malo... ¿Ves estas ampollas de inyecciones? Al juez, le vuelve a doler el hígado. Hoy, por cualquier tontería, menuda bronca le meterá a Pere, el alguacil. ¡Pobre muchacho! Hoy nos acercaremos por el ayuntamiento y nos lo llevaremos a tomar un café. Hay que hacer algo para alegrarle el día... Mira, mira, le van bien las cosas, al quejica de Belisar... Fíjate, qué peladuras de patata tan gordas...


* * *


Retronaron los barrenos por las galerías. Se detuvo la purgadora. Escuchabas el rodar de las últimas vagonetas. Veías salir a los mineros con el cansancio en los huesos, cargados con picos y palas y carburos, de aquella oscura tràquea de donde parecía que te llegaba un vaho de sangre, chorros de aguas perdids y el gemido de la tierra lamiéndose las heridas.

Sábado mediodía. Allá dentro quedaban –pan y vino de la siguiente quincena- la veta que el lunes hundiría las costillas de Cosme Santapau, la esquirla de piedra que tres semanas más tarde se clavaría en el ojo derecho de Toni Sansa, las nieblas minerales de la silicosis, la humedad que acabaría de quebrantar al viejo Ventura.

-¡Alexandre!

La voz le resonó en el vientre como un latigazo.

Haciendo como quién no se enteraba, cogió el saco lleno de carbón, se lo cargó de un golpe y emprendió el camino del pueblo.

-¡Alexandre!

Casí gritó cuando el otro, tras una carrera, le dio un golpecito al brazo.

-¿Dónde vas tan rápido? ¡Te he llamado dos veces! Sólo me faltaba esta carrera después de haber trabajado toda la noche y toda la mañana sin parar. ¡Trabajar...! Siempre igual. Un día le prenderé fuego a todo –y Tomás d’Atura dejó ir un taco-. ¿Qué humareda es esta?

-Será Tastaboires que quema la basura.

-¡Qué peste! Este nos quiere ahogar... Me parece que nos hace señas... Vamos a ver qué quiere...

Abandonaron el camino. El basurero, sentado en el carro, los contemplaba.

-Buenos días, Tastaboires. ¿Qué te cuentas?

-Esto debe ser tuyo –dijo el basurero abriendo el puño.

-¡Y tanto! ¿Dónde lo has encontrado?

-En la basura. Tu mujer, sin darse cuenta...

-¿Sin darse cuenta?

-¿Qué quieres decir?

-Nada, nada. Yo ya me entiendo. Bueno, muchas gracias.

Y Tomàs d’Atura después de frotarlo contra su manga, se introdujo el ojo de vidrio en la cuenca vacía.

-Bueno, me marcho. Quiero acabar pronto –dijo Tastaboires-. ¿No te encuentras bien, Alexandre? Te veo muy pálido...


* * *


El chirrido de la puerta de la calle carcomió el silencio de la casa. Elvira se estremeció, se le marchó la fuerza de sus piernas.

-"¿El ojo? –le diré-. No sé... No lo he visto..."

Resonó la baldosa del tercer escalón. Se iban adivinando las zancadas. Las manos de la mujer se aferraron nerviosamente al canto de la mesa. El hombre subía lentamente. Cuarto escalón. Quinto escalón.

-Lo debes haber perdido en la mina... “No es verdad”, me dirá...

Sexto escalón.

-Se me quedará mirando: “Sabes tan bien como yo que esta noche estaba sobre la cajonera...” Pero no lo encontrará, no lo sabrá jamás...

Se abrió, lentamente, la puerta de la cocina...


FIN DEL RELATO

dimecres, 24 de desembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. L'ull esquerre de Tomàs d'Atura (IV)

Continua el relat introduïnt un nou personatge a la història, l'escombriaire del poble.


L'ULL ESQUERRE DE TOMÀS D'ATURA (IV)


Cristòfol de Tastaboires -escombriaire en bo, polit per vents i pluges i esmolades-, assegut a la barra del seu carro, atapeïa el tabac amb el dit gros dins de la cassoleta de la pipa. Va encendre i mentre fumava es mirà llargament el poble encara silenciós. Les foscors de la nit s'esbargien com fums per les negres teulades.

-Ara són dins de la capsa. M'escoltes, Adolorida?

La mula, enganxada al carro, endevinant que allò anava per ella, posà les orelles dretes. Era una bona veu, la de Cristòfol, plena de sorolls de riu, d'antigues sabes.

-Com les fitxes d'escacs abans de la partida i, així, a les fosques, no saps quines són les blanques ni quines són les negres. Tanmateix ja eixiran, ja eixiran -no els queda altre remei!- i podrem veure el joc.

-Bon dia, Tastaboires.

-Bon dia, Moisès! Aquest que ens ha saludat, Adolorida, és Moisès, el vigilant. Quin home més trempat! Se li veu que és d'esquerres! Segur que no m'has entès... Només et diré, però, que si jo no fos d'esquerres no em veuria d'escombriaire i tu no sé on pararies. No m'hauria fet falta una mula i no t'hauria comprat per ajudar-me quan aquell heretge d'amo que tenies -que no es mereixia una mula com tu- t'anava a vendre als gitanos. Ja veus que, de la política, ni les mules no se n'escapen... I ara tornem a la nostra. Mira, quan comenci el joc, nosaltres quiets i a mirar. El més segur és que l'alcalde farà de rei, el capellà de reina; de torre, la dona de l'alcalde. No, de torre no; millor de cavall, que diuen que, això del salt, ho fa d'allò més bé... I tots els altres -Belisari el pastisser, Antoniet el paleta, Ladislau el calafat...- faran de peons. Fixa-t'hi, ja han obert la capsa...

Una darrera l'altra, s'anaven obrint les portes; la nova llum entrava per les cases com una boirada groga. L'home, la dona que eixien encara eren carcasses atapeïdes de somnis a mig somiar, d'ombres verdoses, foscors humides, suors i arrels trencades, que miraven el dia amb estupor, i a molts se'ls endevinava el renec aturat al garganxó.

-Mira-te'ls, Adolorida... Porten les butxaques plenes d'il·lusions cobertes de teranyines, d'esperances secretes, de records, de fe, de pols i de cendres. El fàstic, però, és el que més abunda. I la por. En aquesta hora el coix coixeja més, el guerxo encara no hi veu ni de l'ull bo. Veus aquell que surt ara del perxis pel cantó del cafè de Bartomeu? Mira-te'l bé; està esverat. Potser ha tingut un somni massa feliç i, ara, de matinada, es troba sense remei encarat de nou a les seves amargors. No ha sabut pair e! somni, i és que fins i tot per somiar se n'ha de saber. No cridarà, no; no farà res, pobre caloi! Ningú no li ha dit que sí, que hi ha alguna cosa a fer... Li ho haurem de dir tu i jo, Adolorida... Mira-te'l com se'n va, amb l'espinada partida, cap a la seva mort quotidiana ... Ara es preparen per al joc. Cadascú, a poc a poc, va reconstruint la carota habitual, però nosaltres endevinarem, com cada dia, el que s'hi amaga davall. A la feina!

Emblanquinaven e! cel de juliol amb una calç lluminosa. Els venedors, sorollosos, a l'ombra fresca dels perxis de la plaça, muntaven les parades.


* * *


Ja no hi era, i tanmateix a l'Elvira li semblava veure'l a cada moment. Surava en l'aire mort de les raconades fosques, la seguia pel silenci de la casa, la guaitava pel forat del fumeral, de l'interior de l'armari, pel trau de la camisa penjada a la cadira de la cuina, pels forrellats de les portes... Li sentia créixer arrels buscant afanyosament la conca buida de l'amo, el blanc camí del nervi palpitant, segat per la ferradura del Negre, per arribar-li al cervell i donar-li el verí que havia estat xuclant aquella nit damunt la calaixera.

-Ja no hi és, ja no hi és -es repetia. En travessar, però, el passadís a les fosques, se'l va trobar davant, lluent, esgarrifós, enganxat a la paret.

-Fora, fora -va cridar, trastocada.

No se n'anava, però. I creixia, creixia i el globus lluïa, blanc...

-T'esclafaré!

Les mans de la dona van aferrar una cadira.

En caure a terra, amb l'esfera feta miques, el rellotge de pèndol va tocar hores desconegudes, com d’un altre temps.

(Continuarà)


* * * * * * * * * *


EL OJO IZQUIERDO DE TOMÀS D'ATURA
 (IV)


Cristòfol de Tastaboires –basurero de los buenos, pulido por vientos y lluvias y ventiscas-, sentado en la barra de su carro, ataconaba el tabaco con el dedo gordo dentro de la cazoleta de la pipa. La encendió y mientras fumaba contempló el pueblo todavía silencioso. Las oscuridades nocturnas se disipaban como humo por los negros tejados.

-Ahora están dentro de la caja. Me escuchas, Adolorida?

La mula, enganchada al carro, adivinando que aquello iba por ella, enderezó las orejas. Era una hermosa voz, la de Cristòfol, llena de sonidos de río, de antiguas savias.

-Como las fichas del ajedrez antes de la partida y, así, a oscuras, no sabes cuáles son las blancas ni cuáles las negras. Sin embargo ya saldrán, ya saldrán –¡no les queda más remedio!- y podremos ver el juego.

-Buenos días, Tastaboires.

-Buenos días, Moisès. Este que nos ha saludado, Adolorida, es Moisès, el vigilante. ¡Qué tío más cojonudo! ¡Se le nota que es de izquierdas! Seguro que no me has entendido... Sólo te diré, sin embargo, que si yo no fuera de izquierdas no me vería de basurero y tú no sé dónde estarías. No hubiera necesitado una mula como tú y no te habría comprado a aquel hereje de amo que tenías –que no se merecía una mula como tú– y te iba a vender a los gitanos. Ya ves que, de la política, ni las mulas se escapan... Y ahora volvamos a lo nuestro. Mira, cuando empiece el juego, nosotros quietos y a mirar. Lo más seguro es que el alcalde hará de rey, el cura de reina; de torre la mujer del alcalde. No, de torre no; mejor de caballo, que dicen que, eso del salto, lo hace como nadie... Y todos los otros –Belisari el pastelero, Antoniet el albañil, Ladislau, el calafate...- harán de peones. Fíjate, ya han abierto la caja...

Una detrás de otra, se iban abriendo las puertas; la nueva luz entraba por las casas como una neblina amarilla. El hombre, la mujer que salían todavía eran carcasas atiborradas de sueños a medio soñar, de sombras verdosas, oscuridades húmedas, sudores y raices rotas, que miraban el día con estupor, y a muchos se les adivinaba la blasfemia atrancada en la garganta.

-Míratelos, Adolorida... Llevan los bolsillos llenos de ilusiones cubiertas de telarañas, de esperanzas secretas, de recuerdos, de fe, de polvo y de cenizas. Pero el asco es lo que más abunda. Y el miedo. En esta hora el cojo cojea más, el tuerto todavía no ve ni del ojo sano. ¿Ves aquel que sale ara del porche por la esquina del café de Bartomeu? Míralo bien; está espantado. Quizá ha tenido un sueño demasiado feliz y, ahora, de madrugada, se encuentra sin remedio encarado de nuevo a sus amarguras. No ha sabido digerir el sueño, y es que incluso para soñar se ha de saber. No gritará, no; no hará nada, ¡pobre muchacho! Nadie le ha explicado que sí, que hay cosas que se pueden hacer... Se lo tendremos que decir tú y yo, Adolorida... Míralo como se va, con el espinazo quebrado, hacia su muerte cotidiana... Ahora se preparan para el juego. Cada cual, poco a poco, va reconstruyendo su careta habitual, pero nosotros adivinaremos, como cada día, lo que se esconde debajo. ¡Al tajo!

Pintaban el cielo de julio con una cal luminosa. Los vendedores, ruidosos, a la sombra fresca de los pórticos de la plaza, montaban las paradas.


* * *


Ya no estaba allí, y sin embargo a Elvira le parecía verlo a cada instante. Flotaba en el aire muerto de los oscuros rincones, la seguía por el silencio de la casa, la espiaba por el agujero de la chimenea, desde el interior del armario, por el ojal de la camisa colgada en la silla de la cocina, por las cerraduras de las puertas... Notaba crecer sus raices buscando afanosamente la cuenca vacía del dueño, el blanco camino del nervio palpitante, segado por la herradura del Negre, para alcanzar el cerebro y entregarle el veneno que había estado acumulando aquella noche sobre la cajonera.

-Ya no está, ya no está –se repetía. Al atravesar, sin embargo, el pasillo a oscuras, se lo vio delante, reluciente, espeluznante, enganchado a la pared.

-Fuera, fuera –gritó trastocada.

Pero no se marchaba. Y crecía, crecía, y el globo relucía, blanco...

-¡Te aplastaré!

Las manos de la mujer agarraron una silla.

Al caer a tierra, con la esfera hecha pedazos, el reloj de péndulo tocó horas desconocidas, como de otro tiempo.

(continuará)

dimecres, 17 de desembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. L'ull esquerre de Tomàs d'Atura (III)

Continua la història una altra vegada en el present, amb un mínim flash back, continuació del capítol anterior.

L'ULL ESQUERRE DE TOMÀS D'ATURA (III)


En un carreró sense nom, el gos somnàmbul tornà a emprendre el nyagol, llarg.

-Tres cops a la porta... senyal de mort!

-No podia ser el Negre, és impossible.

-Tu mateix ho has dit...

-Estava nerviós. Devia ser algun bagatge que ha fugit de la quadra. Jo mateix vaig veure... Per què no para de nyagolar aquest gos maleït?

-Ens matarà, Alexandre...

-Prou! -l'home va saltar del llit. La frescor de les rajoles als peus nus li va asserenar el cap. Començà a vestir-se.

-I si era el Negre?...

-No hi pensis més, dona. On he deixat la petaca? No m'hi veig.

Elvira es va aixecar.

Tres cops a la porta... Nervis. Alexandre es va posar la camisa. Tanmateix el renill... La tarda de la mina va tornar-li al cervell i se li va fer un nus a la gola. No encertava els traus amb els botons.

El crit el va esverar.

-Què et passa? Vols despertar mig poble?

-La calaixera, Alexandre! La calaixera!

La dona se li agafà al coll. Va sentir-li el tremolar, la suor forta de la por.

-Qué dius?

-La calaixera!

L'home va allargar el braç, va tocar el marbre fred de damunt del moble, el gerro amb flors de paper que sorollaren lleument, el despertador parat i, a la fi, els seus dits van tossar amb una cosa ovalada. La va palpar. De sobte va comprendre i enretirà la mà amb repugnància. Damunt del marbre va quedar bambolejant l'ull de vidre de Tomàs d'Atura.

-Ens ha vist, ens ha vist -gemegava la dona.

-Qui?

-L'ull...

-Ets boja.

-Estem perduts, Alexandre!

-Ja n'hi ha prou, d'aquest color! Un ull de vidre no pot veure res. És com un ull mort. Ho entens?

-Aquest no és com els altres. Ho veu tot... -Mentre parlava, Elvira sentia al clatell el mirar fix d'aquell ull -més blau que el dret- que el seu home s'havia comprat després que el Negre li havia arrencat el bo d'una potada.

-Ens matarà, Alexandre. L'ha deixat aquí per vigilar-me i, quan torni de la mina, només en posar-se'l, veurà tot el que hem fet aquesta nit, perquè l'ull ho guarda a dintre. Està embruixat...

-Calla!

-El dia que el va comprar vaig trobar sal a l'escala.

-Sal a l'escala, dius?

Alexandre, amb les ungles clavades a la fusta del llit va sentir que es quedava sense sang mentre que, humida de salives fredes, li pujava pel clatell la llepada de la por.

-Era el Negre.


* * *


-Matxo malparit!

Tomàs va agafar el pic d'Alexandre; l'aixecà i el deixà caure com un llampec. El Negre es va plegar bruscament amb el ferro clavat al mig del front i espeternegava per terra, per la terra que el carbó cobreix amb una nit que mai no acaba d'anar-se'n.


(Continuarà)

* * * * * * * * * *

EL OJO IZQUIERDO DE TOMÀS D'ATURA (III)


En un callejón sin nombre, el perro sonámbulo reemprendió el aullido, largo.

-Tres golpes a la puerta... ¡señal de muerte!

-No podía ser el Negre, es imposible

-Tú mismo lo has dicho...

-Estaba nervioso. Debía ser algún burro de carga que se ha escapado de la cuadra. Yo mismo ví... ¿Por qué no para de ladrar ese maldito perro?

-Nos matará, Alexandre...

-¡Basta! –el hombre saltó de la cama. El frío de las baldosas en sus pies desnudos le serenó la cabeza. Comenzó a vestirse.

-¿Y si era el Negre?...

-No pienses más en ello, mujer. ¿Dónde he dejado la petaca? No veo nada.

Elvira se levantó.

Tres golpes en la puerta... Nervios. Alexandre se puso la camisa. Sin embargo el relincho... La tarde de la mina regresó a su mente y se le hizo un nudo en la garganta. No acertaba los ojales con los botones.

El grito le espantó.

-¿Qué te pasa? ¿Quieres despertar a medio pueblo?

-¡La cajonera, Alexandre! ¡La cajonera!

La mujer se le abrazó al cuello. La sintió temblar, el fuerte olor del miedo.

-¿Qué dices?

-¡La cajonera!

El hombre estiró el brazo, tocó el mármol frío de encima del mueble, el jarro con flores de papel que sonaron levemente, el despertador parado y, por fin, sus dedos tropezaron con una cosa ovalada. La palpó. De repente comprendió y retiró la mano con repugnancia. Sobre el mármol quedó bamboleándose el ojo de vidrio de Tomàs de Atura.

-Nos ha visto, nos ha visto –gemía la mujer.

-¿Quién?

-El ojo...

-Estás loca.

-¡Estamos perdidos, Alexandre!

-¡Ya basta de esta historia!. Un ojo de vidrio no puede ver nada. Es como un ojo muerto. ¿Lo entiendes?

-Este no es como los otros. Lo ve todo... –Mientras hablaba, Elvira notaba en la nuca la fija mirada de aquel ojo –más azul que el derecho- que su marido había comprado cuando el Negre le había arrancado el bueno de una coz.

-Nos matará, Alexandre. Lo ha dejado aquí para vigilarme y, en cuanto vuelva de la mina, sólo con ponérselo, verá todo lo que hemos hecho esta noche, porque el ojo lo guarda dentro. Está embrujado...

-¡Calla!

-El día que lo compró encontré sal en la escalera.

-¿Sal en la escalera, dices?

Alexandre, con las uñas clavadas en el barrote de la cama sintió que se quedaba sin sangre mientras que, húmeda de saliva fría, le subía por la nunca el lametón del miedo.

-Era el Negre.


* * *


-¡Mulo malparido!

Tomàs cogió el pico de Alexandre; lo levantó y lo dejó caer como un rayo. El Negre se encogió bruscamente con el hierro clavado en mitad de la testuz y pataleaba por tierra, por la tierra que el carbón cubre con una noche que nunca acaba de marcharse.


(Continuará)

dimecres, 10 de desembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. L'ull esquerre de Tomàs d'Atura (II)

Continua la història amb un flashback del que va succeir a la mina fa uns anys.

L'ULL ESQUERRE DE TOMÀS D'ATURA (II)


-Enrera, dic!

La veu de l'home anava forta de ràbia. Tanmateix el matxo no es movia. Amb les quatre potes ertes, clavades a la terra que el carbó endolava amb pellams de nit, cap alt, ulls esverats, no feia una passa en direcció als vagons aturats a la via que s'embotia dins de la mina.

-Tira enrera!

El miner es va ajocar -la suor espessa, que regalimava del pelatge de l'animal com la mel de la bresca, va mullar-li la galta-; agafà una pota del matxo i provà d'aixecar-la. El Negre es va tibar, l'home sentí l'esbategar violent del cor de la bèstia.

-Què hi ha, Tomàs?

-Res, que aquest dimoni deu voler que m'enganxi jo als vagons.

I Tomàs d'Atura es va dreçar, tot clavant punyada al costellam del Negre.

-Està espantat. Deixa'l tranquil una estona i li passarà -digué Alexandre.

-Ha d'entrar ara, així li hagi d'arrencar la pell. De mi no se'n fot ningú, i menys un matxo.

Alexandre no va contestar; amb Tomàs no hi havia res a fer. Va deixar a terra el pic i el llum de carbur i es posà a fer el cigarret.

-Enrera!

En sentir la puntada de peu al ventre, el Negre, bruscament, ajocà el cap i disparà una potada. Amb un bram, Tomàs d'Atura va anar a caure contra els vagons buits.

-Tomàs! -va cridar Alexandre.

-Deixa'm; no em toquis...!

Premia les dents, Tomàs, i s'aixecava entre renecs.

La sang li sortia a galls de l'ull esquerre i s'ennegria -per la galta, el coll, la samarreta- de pols de carbó suat.

-Matxo malparit!

(continuarà)


* * * * * * * * * *

EL OJO IZQUIERDO DE TOMÀS D'ATURA (II)


-¡Atrás, digo!

La voz del hombre iba repleta de rabia. Sin embargo el mulo no se movía. Con las cuatro patas tiesas, clavadas a la tierra que el carbón enlutaba con pinceladas de noche, cabeza alta, ojos asustados, no daba ni un paso en dirección a los vagones parados en la vía que se adentraba en la mina.

-¡Tira para atrás!

El minero se puso en cuclillas –el sudor espeso, que chorreaba del pelaje del animal como la miel del panal, le empapó la mejilla-; cogió una pata del mulo e intentó levanarla. El Negre se estiró, el hombre oyó el latir violento del corazón de la bestia.

-¿Qué pasa, Tomàs?

-Nada, que este demonio debe querer que me enganche yo a los vagones.

Y Tomàs d’Atura se levantó, mientras clavaba un puñetazo en el costillar del Negre.

-Está espantado. Déjalo tranquilo un rato y se le pasará –dijo Alexandre.

-Ha de entrar ahora, aunque le tenga que arrancar la piel. De mí no se burla nadie, y menos un mulo.

Alexandre no contestó; con Tomàs no había nada que hacer. Dejó en tierra el pico y la lámpara de carburo y se puso a liarse un cigarrillo.

-¡Atrás!

Al sentir la patada en el vientre, el Negre, bruscamente, bajó la cabeza y disparó una coz. Con un bramido, Tomàs d’Atura fue a caer sobre los vagones vacíos.

-¡Tomàs! –gritó Alexandre.

-¡Déjame; no me toques...!

Apretaba los dientes, Tomàs, y se levantaba entre blasfemias.

La sangre le salía a borbotones del ojo izquierdo y se ennegrecía –por la mejilla, el cuello, la camiseta- de polvo de carbón sudado.

-¡Mula malparida!


(continuará)

dimecres, 3 de desembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. L'ull esquerre de Tomàs d'Atura (I)

Avui, continuant amb la sèrie de relats de Jesús Moncada, una història d'amor, i gelosies a l'ambient de les mines de carbó de Mequinensa.


L'ULL ESQUERRE DE TOMÀS D'ATURA (I)


-Aviat eixirà el sol. He d'anar a la feina.

Elvira va obrir els ulls quan va sentir la veu. El mateix que una ombra viva, l'home se n'hi anava dels pits que tremolaven, del ventre, de les cuixes, abandonant-li a la pell estremiments que es pansien i una olor de sabó fort.

-A la mina?

-És clar.

Pel balcó obert a la nit -esgarrapada pels grills i nyagolada de gossos- entrava al dormitori la llum, bruta i deixatada, del fanal del carreró i pinzellava de lluentors pàl·lides els llençols arrugats, la negra calaixera de noguer, les parets a la calç, el cos de l'home.

-Alexandre...

-Què vols?

-El veuràs?

-Segur.

-No deixis que et miri als ulls.

-No diguis rucades. Què vols? ¿Que ajoqui el cap o que em giri d'esquena quan el trobi? ¿ O és que porto escrit als ulls: “Tomàs, aquesta nit, mentre tu treballaves, he dormit amb la teva dona?”

-Ell ho endevina tot. Et mira, et mira... -va contestar la dona amb les paraules trencades per les arrels de l'angoixa que li assecaven la gola-. Et mira... És com si et clavés agulles i t'arribés als ossos...

-Au, no diguis més bogeries.

-I si algú t'ha vist quan entraves? Has mirat bé pel carrer?

-Qui vols que hi hagués en aquelles hores! Tothom era gitat.

-Potser un veí... La Carmeta, que es passa el temps guaitant pel finestró com una bruixa.

-No anomenis les bruixes! Això porta desgràcia. No saps que et poden fer un encantament? No els cal més que obrir el llibre, llegir les oracions, per fer venir el dimoni, i les carns se't comencen a consumir o se't mor el fill gran, et deixen roba a la porta... Diuen que, de vegades, et queda el ventre mort i no pots anar mai més amb una dona...

-I si li ho diuen?

-Se'n guardaran com de caure al riu. Li tenen tots massa por.

-No sé com, però ho sabrà. Ens matarà, Alexandre...!

Es va fer un gran silenci, tacat de nyagols llunyans.

Van passar els minuts, lents. El darrer gos va callar. Res no es movia. Va ser llavors quan Alexandre va sentir-lo per primera vegada.

-Escoltes...?

Ara va arribar més fort i féu vibrar l'espill de la calaixera. Alexandre es va quedar immòbil; una gelor de mort li cremava l'esquena. Hauria conegut aquell soroll entre mil i tanmateix no podia creure que fos veritat. El renill es va sentir per tercera vegada.

-Elvira...

-Què?

-És el Negre.

-Impossible...

Del carrer va pujar soroll d'unglots contra l'empedrat. La dona, tremolant, s'agafà al coll de l'home. Tres cops a la porta. Tot seguit un trotar cada vegada més fluix.

-Era l'ànima del Negre que ens ha vingut a avisar...

I la mina va tornar al cervell d'Alexandre, amb la llum d'aquella tarda de feia més de deu anys...


(continuarà)

* * * * * * * * * *


EL OJO IZQUIERDO DE TOMÀS D'ATURA (I)


-Está a punto de salir el sol. He de ir al trabajo.

Elvira abrió los ojos al oir la voz. Como si fuera una sombra viva, el hombre se alejaba de los pechos que temblaban, del vientre, de los muslos, abandonándole en la piel estremecimientos que se mustiaban y un olor fuerte de jabón.

-¿A la mina?

-Claro

Por el balcón abierto a la noche –arañada por los grillos y ladrada por los perros- entraba la luz al dormitorio, sucia y como dejada, de la farola del callejón y pintaba de pálidos brillos, la negra cajonera de nogal, las paredes blancas de cal, el cuerpo del hombre.

-Alexandre...

-¿Qué quieres?

-¿Lo verás?

-Seguro

-No dejes que te mire a los ojos.

-No digas tonterías. ¿Qué quieres? ¿Que agache la cabeza o que me vuelva de espaldas cuando lo encuentre? ¿O acaso llevo escrito en los ojos: “Tomás, esta noche, mientras tú trabajabas, me he acostado con tu mujer?”

-Él lo adivina todo. Te mira, te mira... –contestó la mujer con las palabras entrecortadas por las raices de la angustia que le secaban la garganta-. Te mira... Es como si te clavara agujas y te llegara a los huesos...

-Vamos, no digas más locuras.

-¿Y si alguien te ha visto cuando entrabas? ¿Has mirado bien en la calle?

-¡Quién quieres que hubiera a aquellas horas! Todo el mundo estaba en la cama.

-Quizá un vecino... La Carmeta, que se pasa el tiempo escudriñando por el ventanuco como una bruja.

-¡No mientes a las brujas! Que trae desgracia. ¿No sabes que pueden hacerte un encantamiento? No necesitan más que abrir el libro, leer las oraciones, para hacer venir al demonio, y la carne se te empieza a consumir, o se te muere el hijo mayor, te dejan ropa a la puerta... Dicen que, a veces, se te queda el vientre muerto y no puedes ya ir nunca más con una mujer...

-¿Y si se lo cuentan?

-Ya se guardarán como de caer al río. Le tienen demasiado miedo todos.

-No sé cómo, pero lo sabrá. ¡Nos matará, Alexandre...!

Se hizo un gran silencio, manchado de aullidos lejanos.

Pasaron, lentos, los minutos. El último perro calló. Nada se movía. Fue entonces cuando Alexandre lo escuchó por primera vez.

-¿Oyes?

Ahora llegó más fuerte e hizo vibrar el espejo de la cajonera. Alexandre se quedó inmóvil; una gelidez mortal le quemaba la espalda. Habría reconocido aquel ruido entre mil y sin embargo no podía creer que fuera real. El relincho se oyó por tercera vez.

-Elvira...

-¿Qué?

-Es el Negre.

-Imposible...

De la calle subió un ruido de pezuñas contra el adoquinado. La mujer, temblando se abrazó al cuello del hombre. Tres golpes a la puerta. Enseguida un trotar cada vez más débil.

-Era el alma del Negre que ha venido a avisarnos...

Y la mina regresó a la cabeza de Alexandre, con la luz de aquella tarde de hacía más de diez años...


(continuará)