1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el club de las canciones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el club de las canciones. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de novembre del 2010

El club de las canciones. Canciones que hacen reir

Avui ErProfe ens proposa cançons que facin riure, encara que les que aquí posaré tenen un cert component amarg, un marro, que les deixa només com a cançons que (em) fan somriure.

I és que la defensa que ens queda quan la fatalitat (o els polítics que són una mena de fatalitat d'allò més perillosa) ens colpeja, no és altra (o no en conec de millor) que riure'ns una mica de nosaltres mateixos, i esperar que l'oratge escampi.

Començaré amb una de Pi de la Serra, "La meva estrella", història d'una manifestació.



La meva estrella

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella...!,
potser del cop
que m'he donat aquest matí
per saber si estava somniant.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja...!
quizás del golpe
que me he dado esta mañana
para saber si estaba soñando.
No es posible lo que he visto.

He vist un jeep sense manies
tot cap per 'vall,
una sirena descobria
l'amagatall,
hi havia gent que s'ho mirava
opinant sobre el fet precís.
No és possible el que he vist.

He visto un jeep sin manías
cabeza abajo,
una sirena descubría
el escondrijo,
había gente que se lo miraba
opinando sobre el hecho preciso.
No es posible lo que he visto.

Un helicòpter descendia
ràpidament,
el número dotze corria
cap a la gent,
uns han saltat en el tramvia,
d'altres s'han ficat en un pis.
No és possible el que he vist.

Un helicóptero descendía
rápidamente,
el número doce corría
hacia la gente,
unos han saltado al tranvía,
otros se han metido en un piso.
No es posible lo que he visto.

Hi havia un vell que no podia
córrer com jo,
m'he aturat per ajudar-lo,
sóc massa bo,
resulta que el vell era jove,
resulta que m'ha dit: ja et tinc.
Eren dos quarts de cinc.

Había un viejo que no podía
correr como yo,
me he parado a ayudarlo
soy demasiado bueno,
resulta que el viejo era jóven,
resulta que me ha dicho: ya te tengo.
Eran las cuatro y media.

D'una estrebada més que forta
m'he deslliurat,
tinc una orella delicada
i allí ha picat,
de cop les cames m'han fet figa
tot s'ha tornat de color gris.
No és possible el que he vist.

De un estirón de lo más fuerte
me he librado,
tengo una oreja delicada
y allí ha golpeado,
de repente las piernas se me han doblado
todo se ha vuelto de color gris.
No es posible lo que he visto.

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella,
segur del cop
que m'ha donat aquest matí
la mmmmmmmmmmmm.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja,
seguro del golpe
que me ha dado esta mañana
la mmmmmmmmmmmmmmmmm.
No es posible lo que he visto.

I, una altra manifestació, aquesta cantada per Ovidi Montllor, "La fera ferotge"



LA FERA FEROTGE

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que una fera ferotge del parc s'escaparà,
es prega a les senyores compren força aliments
i no surten de casa fins que torne el bon temps.
Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrents
i se'n vaja a la platja, a la torre o als hotels.
L'alcalde s'encarrega fent us dels seus poders
de, a la fera ferotge, deixar-la sense dents.
El que això no acomplesca que no es queixe després
si per culpa la fera ell rep algun torment.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que una fiera feroz del parque se escapará,
se ruega a las señoras que compren muchos alimentos
y no salgan de casa hasta que regrese el buen tiempo.
Todo aquel que tenga coche que se escape corriendo
y se vaya a la playa, a la casita de campo o a un hotel.
El alcalde se encarga, haciendo uso de sus poderes,
de, a la fiera feroz, dejarla sin dientes.
Quien esto no haga que no se queje luego
si por culpa de la fiera recibe algún tormento.

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe ni un carret
em vaig trobar aquell dia la fera en el carrer;
tremolant i mig mort: ai déu, redéu, la fera!
i en veurem tan fotut em va dir molt planera:
xicot per què tremoles, jo no te menjaré.
I doncs per què t'escapes del lloc on tens marcat?
Vull parlar amb l'alcalde i dir-li que tinc fam
que la gàbia és petita, jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen la volen atacar
la fera es defensa no la deixen parlar
com són molts i ella és sola no pot i me l'estoven
i emprenyats per la faena a la gàbia me la tornen.

Yo que no tengo ni casa, ni coche ni un carrito
me encontré aquel día la fiera en la calle;
temblando y medio muerto: Ay dios, rediós, la fiera!
y al verme tan jodido me dijo muy llana;
muchacho por qué tiemblas, yo no te comeré.
Y entonces por qué te escapas del lugar que tienes marcado?
Quiero hablar con el alcalde y decirle que tengo hambre,
que la jaula es pequeña, yo necesito espacio.
Los guardias que la ven la quieren atacar
la fiera se defiende no la dejan hablar
como son muchos y ella está sola no puede y le dan una somanta
y enfadados por la faena a la jaula la devuelven.

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que la fera ferotge ja no ens traurà la son
i gràcies a la força no ha passat res de nou
tot és normal i maco i el poble resta en pau.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que la fiera feroz ya no nos quitará el sueño
y gracias a la fuerza no ha pasado nada nuevo
todo es normal y majo y el pueble ya está en paz.

I, ja per acabar, en aquests temps que l'uniformisme va prenent cos, que comença a semblar pecat discrepar, mantenir la teva pròpia veu, aquesta cançó d'Al Tall, " polifonies"



POLIFONIES (Vares cavalcades)

Al mes de desembre, com sempre,
s'ha posat nerviós el govern,
i els sotssecretaris, erectes,
s'han armat de llapis i paper.
I les secretàries, atentes,
han tancat les cames pel dret,
perquè sempre oloren les tempestes
quan la fúria brama pels departaments.
Han tret un decret a l'aire
que ningú l'entén ni de bon tros,
i és que han prohibit cantar polifonies
en qualsevol lloc i ocasió.
Qui ha dit eixa paraulota de polifonies
que ningú no entén ni de bon tros?
El govern que perd l'oremus
i s'ha posat massa nerviós.

En el mes de diciembre, como siempre
se ha puesto nervioso el gobierno
y los subsecretarios, erectos,
se han armado de lápiz y papel.
Y las secretarias, atentas,
han cerrado las piernas inmediatamente,
porque siempre se huelen las tempestades
cuando la furia brama por los departamentos.
Han sacado un decreto al aire
que nadie entiende ni de coña,
y es que han prohibido cantar polifonías
en cualquier lugar ni ocasión.
¿Quién ha dicho esa palabrota de polifonías
que nadie entiende ni de coña?
El gobierno que pierde el oremus
y se ha puesto demasiado nervioso.

Xè, mireu-los, mireu-los,
xè que bèsties són (4 voltes)

Manolo canta per baix,
Enric farà la veu alta,
Vicent fa la veu d'enmig,
Jordi repica a la contra,
i Miquel fa tarambaines.
I això són polifonies
que el govern ha prohibit.

Manolo canta por bajo,
Enric hará la voz alta,
Vicent la voz de enmedio,
Jordi repica a la contra,
y Miguel hace gorgoritos.
Y eso son las polifonías
que el gobierno ha prohibido

El govern diu a estes hores
que hem de tindre ben clar tots
que no podem sonar bé
uns açò i altres allò
todos hem d'estar d'acuerdo
por el bien de la nación
ciutadans tots a una veu:
Visca la mare de déu.

El gobierno dice ahora
que hemos de tener muy claro todos
que no podemos sonar bien
unos esto y otros aquello
todos hemos de ir de acuerdo
por el bien de la nación
ciudadanos todos a una voz:
Viva la madre de diós.

Xé, mireu-los...

El govern d'Espanya, com sempre,
no pot controlar la població,
i s'han inventat pel recte
un altre decret que és molt millor:
ja estem convençuts, borregos,
que cantant a una sou molt bons
però no sabeu com fer-ho
i el govern ja té la solució:

El gobierno de España, como siempre,
no puede controlar la población,
y se han inventado de repente
otro decreto que es mucho mejor:
ya estamos convencidos, borregos,
que cantando a una sois muy buenos
pero no sabéis cómo hacerlo
y el gobierno ya tiene la solución:

només cantarà una persona
per a que sapiau com s'ha de fer
vostre president és el que entona
i tots els demés repetireu.
I per si de cas eixos bascos
o eixos catalans us enganyeu
vostre president vos il·lumina
tots en castella sonareu:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

sólo cantará una persona
para que sepáis cómo hay que hacerlo
vuestro presidente es el que entona
y todos los demás repetiréis.
Y si acaso esos vascos
o esos catalanes os equivocáis
vuestro presidente os ilumina
todos en castellano sonaréis:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

Visca la mare de déu.

Xè mireu-los...

divendres, 19 de novembre del 2010

El club de las canciones. La comida

Aquesta setmana Antton ens demana que parlem del menjar.

Com ja he deixat dit en un comentari a Cristina, aquesta setmana em trobo sec, sense inspiració.

Però he recordat Gioacchino Rossini, el compositor clàssic i cuiner afeccionat -sí, els canelons Rossini foren un seu invent segons diuen- i resseguint el fil he arribat a l'histriònic compositor i pianista vinarosenc Carles Santos, autor de múltiples espectacles i performances, entre els quals una òpera homenatge al gran Rossini, titulada "El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora" Aquí us deixo el clip promocional.



I he recordat també un disc de la Trinca, Mort de gana show, on una de les cançons era precisament aquesta rumbeta Mort de gana. Però no portaré l'original sinó la versió de Peret que sens dubte la millora.



MORT DE GANA

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.
Per passar la gana
tinc la solució:
Si al costat de casa
maten un capó,
els de casa meva
suquem pa amb l'olor.

I els dies de festa,
que menjem sardina,
jo que estic al tanto,
no llenço l'espina,
perquè la canalla
després s'hi pentina.

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Els budells em ronquen,
tinc el ventre buit,
i això significa
que no hi ha res cuit.
I per més desgràcia
a casa som vuit.

La dona no rutlla,
el treball l'espanta,
la sogra és ferotge,
té molta carpanta.
Vatua la sogra
i el Déu que l'aguanta !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Quatre fills que tinc,
són el meu calvari,
doncs s'acostumaven
a menjar a diari.
Per això els he tancat
en un seminari !

L'única que penca
és la meva filla,
al carrer les Tàpies
va fent calderilla,
ven capses de mistos,
capses de mistos i loteria !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana


Lletra i música: La Trinca

divendres, 5 de novembre del 2010

El club de las canciones. Anuncios

Avui, i no tinc cap excusa ja que he estat jo l'instigador, toquen anuncis.

El motiu primari, ho reconec, no ha estat altre que compartir amb vosaltres dues cançons d'un disc d'un grup valencià dels mítics anys de la transició, els Patxínguer-Z, o més ben dit, Lluís Miquel i 4Z, un grup que no només acompanyava a tot aquell que els ho demanava, sinó que també traieren algun que altre disc.

La primera, una de mobles: "Muebles Peris". La lletra no té desaprofitament, i a més d'una feminista li remourà les tripes, però temps era temps això no grinyolava.




I continuant amb un tema molt similar, del mateix grup, una de lleixiu: "Los Tres Ramos". No he retirat Don Pio radiant un partit de futbol, perquè crec que també us agradarà. Torne a comentar com abans, quina barra la de l'home, en comptes de dir-li a la dona: deixa que ja ho netejaré jo, li aconsella quin lleixiu ha de comprar. Si la Bibiana ho sentís...!




I, encara que espere que molta gent el posarà, no me'n puc estar d'afegir aquest vídeo:



Per acabar, promet que si ErProfe no posa Nocilla que merendilla de Siniestro Total, vindré jo i la posaré.

divendres, 29 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Prohibido

Aquesta setmana, el tema del club és "prohibit".

He portat una setmana una mica atrafegada, així que avui, dissabte ja, amb un retràs pel que demano disculpes, deixo la meva aportació.

Allò en què vaig pensar primer fou en la famosa frase "Tirez pas sur le pianiste", prohibició absolutament lògica en aquells saloons del salvatge oest. Però la pel·lícula de Truffat era precisament "Tirez sur le pianiste". O sigui que no em servia.

Per associació d'idees, vaig pensar en l'Elton John cantant "Don't shut the sheriff", però no, tampoc aquest cop l'encertava. La cançó era "I shot the sheriff" i, a més, no era d'ell, sinó de Bob Marley.

Per fi vaig recordar-ne una de Frank Zappa: "Don't eat the yellow snow". Prohibició, o assenyat consell? Vosaltres mateixos.




Don't eat the Yellow Snow

Dreamed I was an Eskimo
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)
Frozen wind began to blow
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)
And my momma cried:
Boo-a-hoo hoo-ooo
And my momma cried:
Nanook-a, no no (no no . . . )
Nanook-a, no no (no no . . . )
Don't be a naughty Eskimo-wo-oh
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)

WATCH OUT WHERE THE HUSKIES GO
AND DON'T YOU EAT THAT YELLOW SNOW
WATCH OUT WHERE THE HUSKIES GO
AND DON'T YOU EAT THAT YELLOW SNOW

Right about that time, people
A fur trapper, who was strictly from commercial
(Strictly commercial)
Had the unmitigated audacity to jump
up from behind my ig-a-loo
(Peek-a-boo -ooh -ooh oooh)
And he started in to whippin on my favorite baby seal
With a lead-filled snow shoe
That got me just about as evil as an eskimo boy can be
So I bent down and I reached down and I swooped down
And I gathered up a generous mitten full of the deadly
(Yellow Snow)
The deadly yellow snow, from right
there where the huskies go
Whereupon I proceeded to take that mitten full
of the deadly yellow snow crystals
and rub it all into his beady
little eyes
with a vigoruos circular motion
hitherto unknown to the people
of this area
But destined to take the place of the mudshark in your Mythology

Here it goes ... the circular motion
Rub it
And then, in a fit of anger, I pounced
And I pounced again
Great Googly Moogly
And he was very upset as you can understand
And rightly so because the deadly yellow snow crystals
had deprived him of his sight
And he stood up, and he looked around and he said:
Oh (oh oh oh) No - - I can't see ..
(echo)
He took a dog doo snow cone and
stuffed it in my right eye
He took a dog doo snow cone and
stuffed it in my other eye
And the husky wee-wee I mean the
doggy wee-wee has blinded me
And I can't see - temporarily


Però també he recordat altres prohibicions no per absurdes menys sagnants, com la que patíem a l'escola del poble (parlo dels anys cinquanta) quan ens castigaven si parlàvem (inclús al pati en hora de "recreo") el nostre idioma.

Com diu Raimon a la seua magnífica cançó "Al meu país, la pluja"

Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.


Allò que en aquells anys desconeixíem és que aquesta prohibició que ens afectava a catalans, gallecs i bascos, també la compartíem amb altres nacions sense estat de la contornada. Com podreu escoltar en aquesta cançó de Josiana "Es defendut parlar patoès" (està prohibit parlar "patois")




ES DEFENDUT PARLAR PATOÈS

Contra la paret de la classa
i a un imatge d'aucel
una carta de geografia
e un papel estampat


A la paret de la classe
hi ha una imatge d'ocell
un mapa
i un pòster

En la pared de la clase
hay la imagen de un pájaro
un mapa
y un póster

Es defendut parlar patoès...

Està prohibit parlar dialecte...

Está prohibido hablar dialecto...

Aquela mirondela lusish
coma lo solelh de la vergonha
davant la cara ninòia


Aquell cartell llueix
com el sol de la vergonya
davant la cara dels nens

Aquel cartel brilla
como el sol de la vergüenza
ante la cara de los niños.

Es defendut parlar patoès...

La lengua nòstra sonada patoès
como un riu que no pòt riulejar
gaudre fèr dins l'arma vièlha
ància de la libertat.


La nostra llengua anomenada patuès
com un riu que no pot córrer
torrent feréstec dins l'ànima vella
ànsia de la llibertat

Nuestra lengua llamada patués
como un río que no puede fluir
torrente salvaje en el alma antigua
ansia de la libertad.

Es defendut parlar patoès...

E lo mot desbumbrat,
mèstre de la vida
rebombish enmascat
com dins lo gorg un cascalh


I la paraula oblidada,
mestra de la vida
retrona embruixada
com un còdol dins un gorg

Y la palabra olvidada
maestra de la vida
resuena embrujada
como una roca en la poza.

Se cal parlar occitan
Nos cal parlar occitan.


Hi ha que parlar occità
Ens cal parlar occità.

Hay que hablar occitano
Tenemos que hablar occitano.

divendres, 15 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Pasión

Alejandra ens proposa per aquest divendres com a tema la Passió. I no resulta senzill per l'amplitud del terme. Ens apassionem per tantes i tantes coses. I malament rai aquell que sent aquesta passió alguna que altra vegada, perquè això ens diu que no és gaire viu.

Així que començaré amb una conegudíssima cançó d'en Raimon: DIGUEM NO. Una cançó que fou un himne de resistència contra la llarga nit feixista




DIGUEM NO

Raimon

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

(1963)






La samarreta

(Ovidi Montllor)

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.


I la passió pot venir també com a conseqüència d'una injustícia. Disculpareu que no aporti la lletra, però no l'he trobada a internet i em resulta molt complicat transcriure-la sencera. La història és una conversa entre uns joves, perquè una veïna seua, la Ramona, desnonada de sa casa per una immobiliària que ha enderrocat sa casa, ha mort al carrer. Acabaran incendiant la immobiliària. "U, contra u, i ara què tremoles tu"

1 vs 1 es diu la cançó del grup Answer, i supose que al Profe li agradarà.




I, com no, existeix la passió amorosa. Sobre una poesia del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ELS AMANTS, inclosa al seu "Llibre de Meravelles" aquest magnífic recitat a càrrec de Ovidi Montllor i, a la guitarra, Toti Soler.




Els amants

(Vicent Andrés Estellés - Popular valenciana)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

divendres, 8 d’octubre del 2010

El Club de las canciones. Eurovisión

Aquesta setmana Antton ens proposa com a tema l'inigualable concurs de cançó actual dit "Eurovision".

Reconec que ja no és el que era, quan les seues cançons (bones o dolentes) arribaven a la gent i eren escoltades als envelats, i tocades per totes les orquestines i bandes de pobles, poblets i altres menudalles.

No he tingut temps de prepara-me aquest tema, així que només deixaré dues cançons.

La primera, una cantada per Raimon i per Salomé que va guanyar (per votació popular) un festival que feien a Barcelona, i que es deia Festival de la Canción Mediterránea. El que aquesta cançó guanyadora allà pel 63 ho fos en català, va fer que a partir de l'any següent se substituís el vot popular pel vot d'un comité que no caigués en aquests excessos. Amb tots vostès SE'N VA ANAR




SE'N VA ANAR

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.

Se'n va anar,
va donar-me la mà,
que a un adéu
no li cal cap paraula.
Se'n va anar
i un mirar
m'ha quedat per recordar.

Digue'm, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue'm, si mai que un es perd
és que ha trobat l'alegria.

Se'n va anar,
va donar-me la mà.
Jo no sé
quina cosa em diria.
Se'n va anar
cel enllà
i mai més
no tornarà.

Lletra: Josep Maria Andreu
Música: Lleó Borrell


I, com no, aquest cop sí que Eurovisió la caçó que mai no va arribar a ser presentada, quan "El nano" Serrat, encara cantava preferentment en català. Amb tots vostès LA, LA, LA


divendres, 1 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Consumismo

Aquesta setmana, la de la setena vaga general d'aquesta democràcia posterior a la llarga excepció nazi-franquista, l'amic Erprofe ens proposa un tema ja plenament vigent, fa quaranta anys allà als 70, quan jo estudiava a la Universitat, i que, desgraciadament, no ha perdut un borrall de vigència (ben al contrari, crec que ha anat incrementant-se amb els anys) a hores d'ara.

I jo diria que ve de lluny, de molt més lluny, i si no, escolteu aquesta cançó que Raimon va fer a partir d'un text de finals dels segle XIV (Llibre dels bons amonestaments (1398) del frare mallorquí Anselm Turmeda)




ELOGI DELS DINERS

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.


Com que es tracta d'un català bastant antic, amb certes paraules encara en occità, no me n'acabo de refiar del traductor, així que prefereixo incloure la traducció oficial que ve al llibre de Raimon. Nova integral ed. 2000.


ELOGIO DE LOS DINEROS

Dineros de torcido hacen verdad,
y de juez hacen abogado;
sabio hacen volverse al hombre orate,
si de ellos tiene.
Dineros hacen bien, dineros hacen mal,
dineros hacen al hombre infernal
y hácenlo santo celestial,
según los use.
Dineros hacen lides y rumores,
y vituperios y honores,
y hacen cantar a predicadores:
Beati quorum.
Dineros alegran a los niños
y hacen cantar a los curas
y a los frailes carmelitas
en las grandes fiestas.
Dineros, flacos vuelven gordos,
y tornan legítimos a los bastardos.
Si dices "toma" a hombres sordos,
enseguida se vuelven.
Dineros tornan a enfermos sanos;
moros, judíos y cristianos,
dejando a Dios y a todos los santos,
dineros adoran.
Dineros hacen hoy en el mundo el juego,
y hacen honor a mucho badulaque;
al que dice "no" hácenle decir "hoc".
¡Ved el milagro!
Dineros, pues, quieras juntar.
Si los puedes haber, no los dejes marchar;
si muchos tienes te podrás tornar
papa de Roma.

Nota: "hoc", en aquest moment "oc" significa "sí" en occità

Aproximadament dos-cents anys més tard, Quevedo escriu una cosa molt semblant: Poderoso caballero es don dinero, poema del qual, el també paisà meu, Paco Ibáñez, feu una esplèndida versió.




I és que l'home ha anat perdent posicions, ha anat cosificant-se, ha acabat sent cada cop més allò que té, allò que consumeix, allò que compra. L'home ja no és el centre de la llar, desplaçat per la televisió, per la nevera, per les medecines, per les etiquetes.

Això ja ho va veure clar Salvador Espriu, al seu poema "I beg your pardon" magníficament versionat per Raimon.




I BEG YOUR PARDON

Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics


Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.


I, ja per acabar, no puc deixar de posar en aquest quasi-monogràfic de Raimon, una cançó que va tenir molt d'èxit al seu temps, una irònica cançoneta titulada Societat de Consum:




SOCIETAT DE CONSUM

Societat de consum:
Tu compres un poquet,
jo compro un poquet,
aquell una miqueta de res.
D'això en diran després:

Societat de consum.
Tu treballes bastant,
jo treballo quant puc,
aquell treballa tot l'any,
i sempre es diu el mateix:

Societat de consum.
Tu viatges molt poc,
jo viatjo bastant,
aquell del poble no surt:
"Ha, ha, ha, ha!"

Societat de consum.
Les botigues ben plenes,
les butxaques ben buides,
les teues, les meues, les seues,
però és hora de saber qui és qui les te plenes.

Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.

divendres, 24 de setembre del 2010

El club de las canciones. Fracaso o Fracasos

Maffy ens proposa aquesta primera setmana de la tardor un tema realment autumnal: cançons relacionades amb el fracàs.

Començaré amb una cançoneta popular versionada pel Grup de Folk, on un jovencell ens conta el rebuig amorós que ha patit per part de la xicona que li agrada.




NA ROSETA D'OLIVELLA


N'és Olivella una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Quatre vegades la'n só demanada,
quatre vegades me'n só dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses.
Déu me'n conservi tan bona llavor.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me'n tenen lligat.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

I en arribar dalt del pla de Corbera
miro endarrere i em poso a plorar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig in en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig in en vinc per la vora, vora del riu.


Però hi han coses molt pitjors que una carabassa amorosa juvenil.

I si no, escolteu aquesta "història d'un amic" que ens conta Ovidi Montllor. Tanta gent ha tingut que abandonar el seus somnis i posar-se a treballar allà on bonament ha pogut...




HISTÒRIA D'UN AMIC


Sóc fresador
des dels tretze anys,
tinc condicions
però pocs guanys.
Tinc al treball
molt bons companys
que fan menys
pesada
la jornada.
Tinc una "núvia"
que molt m'estime,
i així acabe
del meu treball
(jornada llarga,
més de deu hores),
amb ella em trobe
fins a sopar.
Ella em descansa
del meu treball,
té una dolçor
que força em dóna.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar
a treballar.
Quan ve el diumenge
dormo fins tard,
(un dia que tinc
per descansar).
A mitja tarda
vaig per la "Novia",
i anem al cine,
que pague jo.
Després tots dos
donem un tomb,
i l'acompanye
a casa seva.
I en el portal
ens estimem
fins que la criden.
Després a casa,
a sopar un poc,
i si fan bon programa
a la tele,
faig un esforç
i em quede.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar,
a treballar.
D'aquí a poc temps
volem casar-nos,
i si pot ser
fer una llar.
Jo sóc feliç,
res no envege
més del que tinc.
Tan sols tinc por
d'estar malalt,
no pas pel mal,
sinó pel metge,
No saps, Ovidi
el meu patir.
Es que jo, saps,
jo he nascut...
jo he nascut
per a ser metge.


Clar que, fracàs per fracàs, l'últim, el definitiu, la mort. I sobretot quan aquesta mort acaba arribant de pròpia mà, quan aquesta mort és per suïcidi. Escolteu aquest homenatge que Raimon li dedica al poeta Vladimir Maiakovsky.




MORIR EN AQUESTA VIDA

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
I he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la.
Perquè t'he fet part de la meua vida
i crec els poemes que tu feies,
he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana.
Tu has escrit ja fa molts anys
jo et llegeix encara avui,
poeta Maiakovski.
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.


Programa tardoral, com deia, de cançons tristes com no podia ser d'altra manera. Esperem que en pròximes setmanes les cançons puguin ésser més animades.

divendres, 17 de setembre del 2010

El Club de les cançons. Sense lletra. Una proposta insòlita de Gales

Possiblement exagero en qualificar d'insòlit la proposta musical de Gales per a aquesta setmana: la major part de la música clàssica, no sol utilitzar l'instrument de la veu humana, moltes vegades deficient -i si no que li ho pregunten a molts dels autoanomenats cantants actuals.

Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.

Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:



Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"



I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.

Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.



divendres, 4 de juny del 2010

El club de las canciones. Dios

Aquesta setmana no tinc cap excusa, he estat jo qui ha proposat el tema: Déu.

I què collons hi fa un ateu com jo proposant un tema tan abstracte i abstrús? Un ateu que declara que la simple idea filosòfica d'un déu, de qualsevol déu, és un evident i incommensurable perill per als humans de a peu?

Confessaré que la idea em vingué de Jorge Luís Borges, genial autor l'obra completa del qual estic llegint des de fa més d'un mes, i a la que hi he trobat aquest irònic argument ornitològic, complementari dels clàssics cinc de sant Tomàs d'Aquino amb que ens il·lustraven al batxillerat.


ARGUMENTUM ORNITHOLOGICUM


Cierro los ojos y veo una bandada de pájaros. La visión dura un segundo o acaso menos; no sé cuántos pájaros vi. ¿Era definido o indefinido su número? El problema involucra el de la existencia de Dios. Si Dios existe, el número es definido, porque Dios sabe cuántos pájaros vi. Si Dios no existe, el número es indefinido, porque nadie pudo llevar la cuenta. En tal caso, vi menos de diez pájaros (digamos) y más de uno, pero no vi nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres o dos pájaros. Vi un número entre diez y uno, que no es nueve, ocho, siete, seis, cinco, etcétera. Ese número entero es inconcebible; ergo, Dios existe.


Però anem a les cançons.

I començaré amb una de Francesc Pi de la Serra, "Gràcies, Déu meu" on assistim a la fatalista i cristiana resignació que sempre han intentat inculcar-nos:




Gràcies, Déu meu.

He hagut d'abandonar el prat,
la terra no donava res,
així conec la ciutat,
Gràcies, Déu meu.

He tenido que abandonar el prado,
la tierra no daba nada,
así conozco la ciudad,
Gracias, Dios mío.

Tenia feina fins ahir,
ara tindré temps i podré
per fi aprendre a llegir,
Gràcies, Déu meu.

Tenía trabajo hasta ayer,
ahora tendré tiempo y podré
por fin aprender a leer,
Gracias, Dios mío.

Tinc la dona a l'hospital,
sólament s'ha trencat el coll,
però s'hauria pogut fer més mal,
Gràcies, Déu meu.

Tengo la mujer en el hospital,
sólo se ha roto el cuello,
pero se habría podido hacer más daño,
Gracias, Dios mío.


Tampoc té feina i fa ganxet
m'està fent un jersei de llana
i l'any que ve no tindré fred.
Gràcies, Déu meu.

Tampoco tiene trabajo y hace ganchillo
me está haciendo un jersey de lana
y al año que viene no pasaré frío.
Gracias, Dios mío.


Tinc un fill que no té braços
però l'hi han posat dos de plàstic
diuen que són molt eficaços
Gràcies, Déu meu.

Tengo un hijo que no tiene brazos
pero le han puesto dos de plástico
dicen que son muy eficaces
Gracias, Dios mío.


M'han dit que a molts llocs hi ha guerra
i s'ho passen molt malament
tenim sort que aquí hi hagi pau
Gràcies, Déu meu.

Me han dicho que en muchos sitios hay guerra
y lo pasan muy mal
tenemos suerte que aquí haya paz
Gracias, Dios mío.


El món aniria molt millor
si tothom pensés com jo
sempre hi halgú que está pitjor
no tingueu tanta ambició
i sobretot no oblideu
el gràcies Déu meu.

El mundo ira mucho mejor
si todo el mundo pensara como yo
siempre hay alguien que está peor
no tengáis tanta ambición
y sobre todo no olvidéis
el gracias, Dios mío.


Clar que, també ens podem qüestionar el per què de les contínues desgràcies. Això és el que fa Georges Brassens a la seua cançó: "Dieu s'il existe, il exagère"




Dieu s'il existe

Au ciel de qui se moque-t-on ?
Était-ce utile qu'un orage
Vînt au pays de Jeanneton
Mettre à mal son beau pâturage ?
Pour ses brebis, pour ses moutons,
Plus une plante fourragère,
Rien d'épargné que le chardon !
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Era útil que una tronada
vingués al tros de na Joaneta
a fer malbé el seu pasturatge?
Per ses ovelles, pels seus anyells
cap planta de forratge,
res s'ha salvat més que el card!
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Era útil que una tormenta
acudiese al lugar de la Juanita
a estropear todo su pasto?
Para sus ovejas, para sus corderos
ni una planta de forraje,
no se han salvado más que los cardos!
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus, méchant, glouton,
Et pas pour un sou bucolique,
Vers le troupeau de Jeanneton,
Le loup sortant du bois rapplique.
Sans laisser même un rogaton,
Tout il croque, tout il digère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


I allà a sota, cruel, glotó,
i no per cap guany bucòlic,
cap al ramat de na Joaneta,
el llop que surt del bosc arriba.
Sense deixar ni un mal bocí,
tot ho mossega, tot ho paeix.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, cruel, glotón,
y no con intención bucólica
hacia el rebaño de la Juanita
el lobo de dentro del bosque surge.
Sin dejar ni un mal bocado,
todo lo muerde, todo lo digiere.
Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus le Corydon,
Le promis de la pastourelle,
Laquelle allait au grand pardon
Rêver d'amours intemporelles,
- Au ciel de qui se moque-t-on ? -
Suivit la cuisse plus légère
Et plus belle d'une goton.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

I allà baix, en Corindon,
el promès de la pastoreta,
la qual anava a romeria
a somiar amors intemporals,
-allà al cel qui se'n riu de nosaltres?-
segueix la cuixa més tibada
i més maca d'una buscona.
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, el Corindón,
el novio de la pastorcita,
que había ido de romería
soñando amores intemporales
allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Acaricia el muslo más ligero
y más agradable de una buscona.
Dios, si existe, exagera,
exagera.

Adieu les prairies, les moutons,
Et les beaux jours de la bergère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Ferait-on de folles enchères ?
Quand il grêle sur le persil,
C'est bête et méchant, je suggère
Qu'on en parle au prochain concile.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

Adéu els prats, els anyells,
i els bells jorns de la pastora.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Faria algú boges apostes
quan pedrega sobre el julivert?
És bèstia i és cruel. Jo sugeresc
que se'n parli al proper concili,
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Adiós los prados, los corderos,
y los días hermosos de la pastora.
Allá en el cielo quien de nosotros se ríe?
Qué loco apostaría sobre ello
cuando graniza sobre el perejil?
Es bestia y cruel. Sugiero
que en el próximo concilio se estudie.
Dios, si existe, exagera,
exagera.


I jo?, bé, si hagués de creure qualque cosa, parlaria d'allò més aproximat a les filosofies orientals tipus budisme, del panteisme en poques paraules. Com aquesta "Salve" d'un gran poeta i -diuen, a mi no m'agrada gaire- gran novel·lista, Miquel de Palol, versionada per Ramon Muntaner al seu disc "Cançó de carrer"




Salve

Per la glòria dels camins, clars de sol, entre oliveres,
per la blava salvatgia dels penyals vora del mar,
pel silenci dels afraus i el repòs de les cimeres,
pels vells temples que s'enrunen...
i els que a poc s'han redreçat...

Por la gloria de los caminos, claros de sol, entre olivos,
por el salvaje azul de los riscos a la orilla del mar,
por el silencio de los desfiladeros y el reposo de las cumbres,
por los viejos templos que caen a pedazos...
y por los que se han erigido recientemente...


Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabdellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!

Demasiada sangre hay en las venas, para brindarla al sol y al aire,
demasiada vida hay en la tierra por las viñas y los sembradíos,
que el latido de la melancolía y la plácida añoranza
no son para los pinos indómitos ni los vientos desencadenados!
Que los pinos quieren tierra libre y los vientos gritan: libertad!

I la raça de la terra, duu la terra dins de l'ànima,
els seus músculs són de roure,
els seus ulls són fets de mar,
té als sentits la pagania de l'aroma de les coses,
i en el front el crisma d'oli, i de vent i de combat...

Y la raza de la tierra, lleva la tierra dentro del alma,
sus músculos son de roble,
sus ojos hechos de mar,
tiene en los sentidos la paganía del aroma de las cosas,
y en su frente el crisma de aceite, y de viento y de combate...


Massa sang hi ha en les venes...

Demasiada sangre hay en las venas...

Quan tritllegin les campanes, per la Pasqua, en els cenobis,
i les viles s'endomassin al miracle ressorgent;
oh quin goig de viure en elles, tots ardits de glòria nova,
i collir sense recança, i sembrar sens recelar...

Cuando repiquen las campanas, por Pascua, en los cenobios,
y los pueblos se vistan de gala en el milagro que resurge;
oh qué gozo vivir entre ellas, intrépidos de gloria nueva,
y recoger sin temor, y sembrar sin recelo...

divendres, 28 de maig del 2010

El club de las canciones. De película

Quan he vist el tema proposat per Gales per aquesta setmana: "De pel·lícula" immediatament m'ha vingut a la memòria aquesta cançó de Paolo Conte, Sandwich man, a la qual, des que la conec, sempre he trobat reflectida una part important de les meues tímides i dubitatives adolescència i joventut.




Sandwich man. Paolo Conte

Se mi dici che tu mi ami non ci credo però,
è un peccato se non mi ami, questo almeno lo so
sandwich man, sandwich man
cartellone di cinema che passeggia per la città
sandwich man,
sono io, sono io caricato di immagini
che mi dan le vertigini, sono io
sento la mia vita che sta diventando un film
sì, ma l'ho già visto e non mi piace questo film...
c'era musica e pianto e lui diceva: "è colpa mia"
c'era sogno e possesso e lei diceva: "è colpa tua"
voglio gli indiani, non voglio l'amor!


Em dius que m'estimes, no m'ho crec, però,
llàstima si no m'estimes, açò si que ho sé
home anunci, home anunci,
cartell de cinema passejant per la ciutat
home anunci,
això sóc jo, carregat d'imatges
que em fan vertigen, sóc jo,
que sento la meua vida esdevenint un film
sí, però ja l'he vista i no m'agrada aquesta pel·lícula
hi havia música i plors i ell deia: "És culpa meua"
hi havia somni i possessió i ella deia: "És culpa teua"
vull una d'indis, no la vull d'amor.

Dices que me quieres, pero no me lo creo,
qué pena que no me ames, lo tengo muy claro
hombre anuncio, hombre sandwich
cartel de cine paseando por la ciudad
hombre anuncio,
eso soy yo, cargando imágenes
que me dan vértigo, soy yo,
sintiendo mi vida transformarse en una película
que ya he visto y no me gusta
Había música y llanto, y él decía "Es culpa mía"
había sueño y posesión y ella decía "Es culpa tuya"
prefiero una de indios, no quiero el amor...


Ha parlato lui prima e adesso lei parla per due
"io, non sono una cima"...forse sì, parole sue...
voglio gli indiani, non voglio l'amor!


Primer ha parlat ell, i en acabant ella ha parlat per dos
"jo, no sóc millor" Potser, les seues paraules...
Vull els indis, no vull l'amor!

Primero ha hablado él y luego ella por los dos
"yo, no soy mejor" Quizás sus palabras...
prefiero los indios, no quiero el amor!


"che peccato che non mi ami", che peccato però...
stanno lì mani nella mani senza dire di no...
parli tu, parlo io...trascinando per la città
le parole del cinema...parlo io...
parla tu, parla tu...tanto io mi nascondo qui
in un sandwich della reclame...parlo io...
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
sandwich man, sandwich man...
sandwich man...


"Quina llàstima que no m'estimis" quina llàstima, però...
ens agafem de les mans sense dir res...
parles tu, parle jo... passejant per la ciutat
paraules apreses al cinema... parle jo
parles tu, parles tu... mentre jo m'amague ací
rere un cartell de publicitat... parle jo...
la pregunta és al roig viu, i la resposta és freda
la pregunta és al roig viu, i la resposta és trista
home anunci, home anunci...
home sandwich...

"Qué pena que no me quieras" qué lástima...
con las manos enlazadas, sin decir nada...
hablas tú, hablo yo... paseando por la ciudad
palabras aprendidas en el cine... hablo yo
hablas tú, hablas tú... mientras yo me escondo aquí
tras un cartel de publicidad... hablo yo...
La pregunta está al rojo vivo, la respuesta es fría
la pregunta está al rojo vivo, la respuesta es azul
hombre anuncio, hombre anuncio,
hombre sandwich...



Però les cançons, no només poden portar sentiments. També, i aquest és el cas, ens poden portar històries. Històries resumides al límit, com un guió cinematogràfic. Històries tan reals que, si tanquem els ulls, ens permeten veure-les en blanc i negre, potser amb unes trèmules pinzellades de color. Com aquesta "Records d'un vençut" de Joan Isaac.




Records d'un vençut. Joan Isaac

Se'l pot trobar en un bar
abraçat a un "suau"
amb els ulls mig tancats
i la boca resseca,
o en un banc verd
d'algun parc retirat, passejant
algun nét del que està enamorat.

Se le puede encontrar en un bar
abrazado a un suave
con los ojos entrecerrados
y la boca reseca,
o en un banco verde
de algún parque retirado, paseando
algún nieto del que está enamorado.

Va néixer quan morí
el segle passat,
fill d'un petit comerciant;
anà a l'escola fins als catorze anys,
després el varen posar a treballar
fent d'aprenent o qui sap.

Nació cuando murió
el siglo pasado
hijo de un pequeño comerciante;
fue a la escuela hasta los catorce años,
luego lo pusieron a trabajar
de aprendiz o algo así.


Encara té a les mans
el perfum de París
d'una amant de vint anys
que l'oblit s'ha empassat
i un "canotier" palla beig
que lluïa als cafès
o als concerts del diumenge al Parc Güell.

Todavía le queda en las manos
el aroma parisino
de una amante de veinte años
que se tragó el olvido
y un “canotier” de paja beige
que lucía en los cafés
o en los conciertos dominicales en el Parc Güell.


I guarda al fons d'un calaix mig secret
algun "Diluvi" molt vell
on dormen mots
que el temps anà desfent.
Ai! si sabéssiu el bé que et van fer
pocs et dirien vençut.

Y guarda en el fondo de un cajón escondido
algún “Diluvi” muy viejo
donde dormitan palabras
que el tiempo fue deshaciendo.
Ay! si supiesen el bien que te hicieron
pocos te llamarían vencido.


Però aquell divuit de juliol
maleït cent mil cops
va robar-te el somrís
i un grapat de companys;
bombes, canons, sang i plor,
testimonis presents
del triomf que et va dur molt lluny d'aquí.

Pero aquel dieciocho de julio
maldito cien mil veces
te robó la sonrisa
y un puñado de camaradas;
bombas, cañones, sangre y llanto,
testigos presentes
del triunfo que lo llevó muy lejos de aquí.


Després l'exili, França, els Pirineus,
gent de costums diferents
i una cremor clavada en el teu pit
que encara espera que torni el teu temps:
tots lluitarem per aquest fi.

Luego el exilio, Francia, los Pirineos,
gente de costumbres distintas
y un ardor clavado en tu pecho
que todavía espera que retorne tu tiempo:
todos lucharemos para ello.

divendres, 21 de maig del 2010

El club de las canciones. Puro teatro

La primera cosa que he pensat amb el lema d'aquesta setmana, ha estat en les recents declaracions de Sergio Gamón però clar, no solament no són musicals, sinó que, a més, encara no ha "cantat". Però ja cantarà, i sinó, al temps.

La segona, i a risc de coincidir amb molts companys, ha estat la cançó de la cubana Lupe:


Puro teatro. La Lupe




He pensat després en com vaig gaudir amb aquells primers musicals de Dagoll Dagom, col·laboracions amb Jaume Sisa, que vaig tenir la sort de veure en format reduït, al teatre de la Societat Coral El Micalet, on tan bones estones vaig passar.


Macari. Nit de Sant Joan. Dagoll Dagom




Macari. Sisa

Les «titis» del poble m'esperen a mi.
Macari, Macari, em diuen així.
De nata i de crema, de sucre i de mel.
Macari, Macari, me les menjaré.
«Isetta», coqueta, sigues boniqueta, corre de presseta,
enfila la dreta, la carretera del nord.
Avui és «verbena» i vull anar d'estrena
amb una nena de foc.

Macari, sóc un xava fardon
Macari, sóc un triomfador.
El terror de la festa,
heroi de la vida moderna sense remissió.
De bracets de gitano i cotxes rodonets
m'imagino la meva il•lusió.

Si no m'espavilo, arribaré tard.
Macari, Macari, ens hem d'ajuntar.
Qui són tots aquests? Em recorden algú.
Macari, Macari, nosaltres som tu.
Jo sóc el Macari i no un perdulari tan estrafolari
com aquest bestiari. Aquest rosari de jos.
Això és un deliri o estic fent el «gili».
No hi ha qui lligui aquest món.

Macari, sóc un xava...

Aquesta «verbena» és molt especial.
Macari, Macari, això no és normal.
És cosa de bruixes, aquest embolic.
Macari, Macari, estem repetits.
Doncs mira quin plan, les hores tocant
i els Macaris van
copiant i copiant. Multiplicant els bessons.
I a veure què passa, perquè ara som massa,
i no hi ha places per a tots.

Macari, som uns xaves fardons.
Macari, som els triomfadors.
El terror...

Macari. Sisa

Las "titis" del pueblo me esperan a mí.
Macari, Macari, así me llaman.
De nata y crema, de azúcar y miel.
Macari, Macari, me las comeré.
"Isetta", coqueta, sé buenecita, corre aprisita,
enfila la derecha, la carretera del norte.
Hoy hay verbena y quiero ir de estrena
con una chavala de fuego.

Macari, soy un chava fardón
Macari, soy un triunfador.
El terror de la fiesta,
heroe de la vida moderna sin remisión.
De brazos de gitano y coches redondos
me imagino mi ilusión.

Si no espabilo, llegaré tarde.
Macari, Macari, tenemos que unirnos.
¿Quiénes son todos estos? me recuerdan a alguien.
Macari, Macari, nosotros somos tú.
Yo soy el Macari y no un perdulario tan estrafalario
como este ganado. Este rosario de yos.
Esto es un delirio o estoy haciendo el gili
No hay quien entienda este mundo.

Macari, soy un chava...

Esta verbena es muy especial.
Macari, Macari, esto no es normal.
Es cosa de brujas este follón.
Macari, Macari, estamos repetidos.
Pues mira qué plan, las horas pasando
y los Macarios replicándose y replicándose.
Multiplicando los gemelos.
Y a ver qué hacemos, porque ahora somos demasiados,
y no hay sitio para todos.

Macari, somos una chavas fardones.
Macari, somos unos triunfadores...


I aquest altre musical amb música de Guinovart que els hi vaig veure a Madrid, en una reposició en espanyol, fa pocs anys, encara que ja la coneixia d'haver-la vista a la TV3 quan encara no tenia cap aparell gravador


Mar i Cel. Dagoll Dagom




Himne dels Pirates

Xavier Bru de Sala - Dagoll Dagom

El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
sovint s'adorm entre les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà cap clemència,
perquè Al•là ens ha volgut triomfants.
però per a ells no hi haurà cap clemència,
perquè Al•là ens ha volgut triomfants.

Les veles s'inflaran
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d'Al•là;
i aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.
i aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s'inflaran
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

Himno de los Piratas

El mar es como un desierto de agua,
sin caminos ni señales;
el mar es un desierto de olas,
una lucha sorda y constante;
es el mar nuestra tierra firme
donde vivimos arraigados en el viento.

Las velas se hincharán,
el viento nos llevará
como un caballo desbocado por las olas.

El sol es el señor del día,
la luna es reina de la noche;
a menudo se adormece entre las velas
y por la mañana no puede esconderse;
entonces nos hace de bandera
y el sol quiere echarse atrás y huir.

Las velas se hincharán...

El mar lo será todo para nosotros,
ya somos señores y reyes del mar;
tods querrán huir de la luna
que flamea en nuestro estandarte;
pero no habrá clemencia para ellos,
porque Alá nos ha querido triunfantes.

Las velas se hincharán...

Y llegará el día de gloria,
cuando ya no queden cristianos,
en el que cantaremos la gran victoria
de los fieles valientes hijos de Alá;
y este amado mar será nuestro,
será el mar de los hermanos musulmanes.

Las velas se hincharán...


I ja, per acabar, aquesta cançó de l'Ovidi, inclosa al seu disc dedicat al seu poble, Alcoi.



Una nit a l'opera.

Lletra i Música: Ovidi Montllor

Aquesta nit hi ha Liceu.
De l'aristocràcia, palau.
Bell. Ferm. Gran. Senyor.

Prepara'm l'smoking, Romeu.
Vull el cotxe a punt a les deu.
Sabates. Colònia. El bany. Ràpid.

Núria, digue'm si en tens per molt.
Els nervis em tornaran foll.
Tres hores vestint-te. No puc més. No puc!

-Joan Anton, amor meu.
No tinguis pressa, com hi ha Déu!
Només penses amb el teu.

-Arribarem i entrarem sols.
I farem el paper dels nous.
Cols. Recols. Ostres noi.

-Val més arribar tard i bé,
Que no pas fer-hi el pagès.
Ets poc entès.

-Ja t'ho he dit, arribem tard.
Fins els mirons se n'han anat.
Carat. Caracus. Hem fracassat!

-Esperarem doncs l'ocasió,
per a lluir el ressopó.
Som fets per a l'admiració!

-Entra Nurieta al gran palau.
Som al bressol de nostra sang.
"Rango". Fortuna. Classe. Seny!

-Joan Anton, vés quina sort.
Encara hi han mirons de cor.
Fixa't quina colla ens mira.

(Colla.)

El vi i la mala veta,
Fa que ragi l'aixeta.
Mira la senyoreta,
que va ben vestideta.
I mira el senyoret,
que va ben vestidet.

I mireu com nosaltres,
que ens diuen els altres,
caurem en moltes faltes,
i pararem les galtes.
Mentre fem palauets
per aquests senyorets.

I ara mirem.
I ara aplaudim.
Que entren contents
mentre esperem
el nostre temps.

Una noche en la ópera

Esta noche hay Liceo,
de la aristocracia, palacio.
Bello. Firme. Grande. Señor.

Prepárame el esmoquin, Romeu.
Quiero el coche a punto a las diez.
Zapatos. Colonia. El baño. Rápido.

Nuria, dime si te queda mucho.
Los nervios me volverán loco.
Tres horas para vestirte. No puedo más. No puedo!

-Joan Anton, amor mío.
No tengas prisa, por Dios.
Sólo piensas en tí.

-Llegaremos y entraremos sólos.
Y haremos el papel de los nuevos ricos.
Coles. Recoles. Ostras tú.

-Más vale llegar tarde y bien,
que no hacer el payés.
No te enteras.

-Ya te lo dije, llegamos tarde.
Hasta los mirones se han largado.
Caray. Caratus. Hemos fracasado!

-Pues esperemos la ocasión,
nos luciremos en el entreacto.
Estamos hechos para la admiración!

-Entra Nurieta al gran palacio.
Estamos en la cuna de nuestra sangre.
Rango. Fortuna. Clase. Seny!

-Joan Anton, mira qué suerte.
Todavía hay un coro de mirones.
Fíjate aquel grupo como nos mira.

(grupo)

El vino y la mala leche,
hacen que el grifo rebose.
Mira la señorita,
que bien vestidita que va.
Y mira el señorito
como va bien vestidito.

Y mirad como nosotros,
a los que llaman los otros,
tendremos la culpa de todo,
y pondremos la otra mejilla.
Mientras hacemos palacietes
para estos señoritos.

Y ahora miremos.
Y ahora aplaudamos.
Que entren contentos
mientras esperamos
que llegue nuestra hora.

divendres, 14 de maig del 2010

El club de las canciones. Islas

Aquesta setmana Cristina ens proposa un tema, Illes, que em porta molts records. L'any 74, les circumstàncies de la vida, i un treball acabat d'aconseguir, m'hi dugueren a Eivissa on vaig viure quatre anys.

D'aquesta preciosa illa, la meua primera cançó: "En aquesta illa tan pobra"




En aquesta illa tan pobra

Popular

En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.


En esta isla tan pobre

En esta isla tan pobre,
los que la van gobernando
cortan por donde quieren
y se quedan la mejor parte;
y en Madrid hacen grandes fiestas
con lo que se va recaudando:
todo son coches y carrozas,
diputados y generales,
y el que nace pobre, que se muera
sin un día de descanso.


A Eivissa estant, i gràcies a un company de treball, vaig conèixer alguns dels grups de rock importants (jo era molt dels Beatles, soul, Bob Dylan i poca cosa més). Entre ells King Crimson, del que us oferesc aquesta Island-Prelude




I com oblidar aquell magnífic i malaurat cantaor, Camarón de la Isla. D'ell: "La isla de León"




Per últim, m'hagués agradat portar alguna cançó del bretó Alan Stivell però els meus discos són en un estat desafortunadament inaudible, així que acabaré amb una cançó també d'airs celtes: L'Île de Ré


divendres, 7 de maig del 2010

El club de las canciones. Si yo fuera niño

Difícil proposta la que ens fa aquesta setmana Celia. "Si jo fos un nen"

I dic difícil perquè jo, als meus prop de seixanta anys, encara continue considerant-me un al·lotet en molts aspectes de la meua vida.

No m'abellia, però, portar una de tantes cançons infantils que han format part del meu paisatge vital, com aquelles cançons de bressol:


"El meu xiquet és el amo
del corral i del carrer
de la figuera i la parra
i la flor del taronger
"


ni aquelles apreses a l'escola (en espanyol, of course) d'uns temps no tan llunyans encara (i si no, que li ho pregunten a un cert jutge de l'Audiència Nacional): Cara al sol con la camisa nueva, o Por dios, por la patria y el rey, o Montañas nevadas, o...)

De manera que la meua elecció començarà amb una cançó que sempre m'ha emocionat, des que la vaig sentir per primer cop a l'any 68



I he recordat aquells meravellosos dibuixos (quan encara la televisió no era un coto tancat de xafarderies verduleres sense trellat ni substància) Érase una vez que usaven com a tema un inesperat minuet de Beethoven, el "Septimino" música diguem-ne certament estranya a la força habitual del grandiós músic.




I no puc estar-me d'afegir un tercer fragment, que em porta a la meua infantesa, la simfonia de les joguines, de l'extraordinari Wolfgang Amadeus Mozart.