Roberto Celda. In memoriam.

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.

Raimon

Trenta-quatre anys, a frec dels trenta-cinc. Dues menudes de curta edat. Separat. Treballador a sou, com tants i tants, en precari, sota l'amenaça d'una imminent re-estructuració laboral que -potser sí, potser no- el deixés al carrer...

I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.

A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.

-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.

-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.

En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.

Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.

Molts anys i bons, Frederic-Xarbet

L'amic Frederic, el menorquí Xarbet, és quinto meu com diuen al meu poble, i tinc entès que, justament avui, fa anys, no diré quants per no resultar indiscret. Els mateixos, però, que faré jo al setembre.

I encara que reconec que no és pas la música la seua art preferida, em permetré deixar-li aquesta cançó del meu paisà Raimon, sobre un text d'un altre paisà de l'edat mitjana, Jaume Roig, extret de la seua novel·la "Espill o llibre de les dones".

I ho faré, malgrat tot, perquè conta una història que estic segur que no solament li agradarà, sinó que diria més encara, estic convençut que li hagués agradat escriure-la ell mateix.

Tranquil, Frederic, et pot servir de base i inspiració per alguna història de les teues. (Recorde ara sense anar més lluny la del club inspirada per un sopar japonès)

ESPILL

Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València a començament del segle XV. Se sap amb certesa que va morir un dissabte quart dia del mes d'abril, l'any mil quatre-cents setanta-vuit, en aquesta ciutat. Va estudiar "Medecina i Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi General i a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metges i Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella.

L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada:

Mestre Jaume Roig nació probablemente en Valencia a principios del siglo XV. Se sabe con certeza que murió un sábado cuarto día del mes de abril, el año mil cuatrocientos setenta y ocho, en esta ciudad. Estudió "Medicina y Artes" en la ciudad de Lleida en el Estudi General y en la Sorbona, París. Fue célebre como médico, examinador de médicos y Conseller de València. Y ha pasado a la Historia como autor de la novela que él tituló Espejo, escrita toda ella en verso.

El Espill (Espejo) es obra importante, de evidente misoginia, más citada que leída, con más de dieciséis mil versos de los que os diré noventa y siete. Los necesarios para contaros una historia terrible y espeluznante, de un restaurante de París donde servían carne humana, según el autor, bien cocinada.

Mes, aquell any,/un cas estrany
Pero aquel añó,/un caso extraño
en lo món nou,/jorn de Ninou
insólito,/en enero
s'hi esdevenc./Jo tinguí el reng
sucedió./Yo había sido el director
fiu convidar/tots, a sopar
e hice invitar/a todos, a cenar
e rigolatge,/los de paratge
y pasarlo bien,/a los del torneo
qui junt havíem,/allí teniem
que habíamos justado,/allí nos sirvieron
de tots potatges;/de carns salvatges;
toda clase de potajes;/de carne de caza;
volateria;/pastisseria
y de volatería;/pastelería
molt preciosa,/la pus famosa
muy buena,/la más famosa
de tot París./En un pastís,
de todo París./En un pastel,
capolat, trit,/d'hom cap de dit
cortado, triturado,/un trozo de dedo humano
hi fon trobat./Fon molt torbat
encontramos./Quedó muy sorprendido
qui el conegué;/reconegué
quien lo identificó;/rebuscó
que hi trobaria:/més, hi havia
por si encontraba algo más:/había
un cap d'orella./Carn de vedella
un trozo de oreja./Carne de ternera
créiem menjàssem/ans que hi trobàssem
creíamos comer/antes de encontrarnos
l'ungla i el dit/tros mig partit.
la uña y el dedo/medio partido en trozos.
Tots lo miram,/e arbitram
Todos lo miramos,/y decidimos
carn d'hom cert era./La pastissera,
que ciértamente era carne de hombre./La pastelera,
ab dos aidants/filles ja grans,
con dos ayudantes/hijas ya mayores,
era fornera/e tavernera;
era tahonera/y tabernera;
dels que hi venien/allí bevien,
de los que acudían/y allí bebían,
alguns mataven;/carn capolaven,
mataban a algunos;/tritruaban su carne,
feien pastells,/e, dels budells,
haciendo pasteles,/y, de las tripas,
feien salsisses/o llonganisses,
hacían salchichas/o longanizas,
del món pus fines./Mare i fadrines,
las más finas del mundo./La madre y las mozas,
quants ne tenien/tants ne venien,
tanto cuanto tenían/tanto vendían,
e no hi bastaven;/elles mataven
y no daban abasto; mataban
alguns vedells:/ab la carn d'ells
algunos terneros:/y con su carne
tot ho cobrien,/assaborien
lo recubrían todo,/le daban sabor
ab fines salses./Les dones falses,
con finas salsas./Las falsa mujeres,
en un clot tou,/fondo com pou,
en un agujero blando,/hondo como un pozo,
descarnats ossos,/cames e tossos,
descarnados huesos, piernas y cabezas,
allí els metien;/e ja l'omplien
allí enterraban;/y ya la llenaban
les fembres braves,/cruels e praves,
las bravas hembras,/crueles y depravadas,
infels, malvades,/e escelerades,
infieles, malvadas,/y extremedamente
abominables!/Cert, los diables,
abominables!/Cierto, los diablos,
com los mataven,/crec les aidaven
a matarlos,/creo que las ayudaban
e lo dimoni./Faç testimoni
y el demonio./Doy testimonio
que en mengí prou:/mai carn ni brou,
que comí suficiente:/nunca carne ni caldo,
perdius, gallines/ni francolines
perdices, gallinas/ni francolinas
de tal sabor,/tendror, dolçor,
de tal sabor, ternura, dulzor,
mai no sentí./Per lo matí,
jamás comí./A la mañana siguiente,
de totes tres/feren quarters;
a todas tres/descuartizaron;
e llur posada/fon derrocada,
y su posada/fue derrocada,
e l'aplanaren,/sal hi sembraren;
y la asolaron,/y sembraron sal en ella;
e tots los cossos/tallats a trossos,
y a todos los cuerpos/cortados a pedazos,
(cent n'hi comptaren)/i els soterraren
(cien contaron)/los enterarron
en lloc sagrat.
en lugar sagrado.

Amic invisible. El meu regal a Snooper (Nire)

Entre tots aquells que em podien haver tocat al sorteig i festa organitzats per Nynaeve i Patita, he tingut la sort de trobar-me amb una persona, Snooper (abans Nire) amb qui tinc (o al menys així ho crec) certes afinitats. La més important de les quals, l'amor a la terra i la cultura que ens ha tocat respectivament en sort, cosa que ens ajuda a estimar la terra i cultura dels demés.

Entre todos aquellos que me podían haber tocado en el sorteo organizado por Nyanaeve y Patita, he tenido la suerte de encontrarme con una persona con la que tengo (o al menos así lo creo) ciertas afinidades. La más importante entre las cuales, el amor a la tierra y a la cultura que nos ha tocado respectivamente en suerte, lo que nos ayuda a amar la tierra y la cultura de los demás.

Així que començaré amb un vídeo dels Tornejants d'Algemesí.

Así que empezaré con un vídeo de los Torneantes de Algemesí.

Ja ho sé que no és l'espatadantza ni l'aurresku, però el dia 8 de setembre, a Algemesí, és dansada, junt amb altres balls i muixerangues, a la processó en honor de la Mare de Déu de la Salut.

Muixerangues a la porta de l'església a través de les quals passarà la Mare de Déu

Muixerangues a la puerta de la iglesia a través de las que pasará la Virgen

Ya sé que no es la espatadantza ni el aurresku, pero el día 8 de septiembre, en Algemesí, es danzada, junto con otros bailes y muixerangues, en la procesión en honor de la Virgen de la Salud

I seguiré amb una cançó del meu paisà Raimon, sobre un poema de Salvador Espriu, una poesia d'amor a la terra, la del poeta, la del cantant, la de Snooper, la meua, la de tots.

Y seguiré con una canción de mi paisano Raimon, sobre un poema de Salvador Espriu, una poesía de amor a la tierra, la del poeta, la del cantante, la de Snooper, la mía, la de todos

HE MIRAT AQUESTA TERRA

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent ens parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

HE MIRADO ESTA TIERRA

Cuando la luz surgida del fondo del mar
por levante, justo empieza a temblar
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando por la montaña que cierra a poniente
el halcón se llevaba la claridad del cielo
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras jadea el aire enfermo de la noche
y oscuras bocas rozan los caminos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando la lluvia trae el olor a polvo
de las ásperas hojas de los lejanos sauzgatillos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando el viento nos habla en la soledad
de mis muertos felices de estar juntos para siempre
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras envejezco en el largo esfuerzo
de pasar el arado sobre los recuerdos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando el verano acuesta por el soñoliento
campo el ancho silencio extendido por los grillos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras entendían sabios dedos de ciego
como el invierno despoja el sueño de los sarmientos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando la desbocada fuerza de los caballos
del aguacero, de repente baja por las barrancadas
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

CONTRA LA PIRATERIA DELS 901 I 902

Un amic, i a més, bona persona m'ha passat una notícia d'allò més interessant.

La transcric

Noticias interesantes sobre los números 901 y los 902:

Con esta nota espero daros una buena noticia y, siguiendo unos pequeños pasos, os ahorrareis una 'pasta' en la factura telefónica. Os voy a comentar algo interesante sobre llamadas a teléfonos que empiezan por 901 y 902, que como sabréis, cada vez son más usuales y tu operador te factura aparte, aunque tengas contratada una tarifa plana para llamadas a FIJOS nacionales (compruébalo en tus facturas).

Cualquier entidad que haya contratado una línea 901 ó 902 ha tenido que abonarse
previamente a un número de teléfono normal, que habitualmente empieza por el código de la provincia, hasta completar 9 dígitos y al cual se vincula el servicio 901 ó 902.

Pues bien, tú puedes llamar al 901 xxxxxx ó 902 xxxxxx , que se te facturará aparte cada vez que llames, o bien marcas el teléfono vinculado, que te va a atender EXACTAMENTE igual que el otro, pero si tienes contratadas las llamadas locales, provinciales y nacionales gratis (tarifa plana), esta llamada NO se te facturará aparte.

LO HAS ENTENDIDO, ¿VERDAD?

Toma nota de esta dirección: www.nomasnumeros900.com. Una vez dentro, introduce el nro. 901 o 902 a buscar en la barra de búsqueda y pulsa BUSCAR. Te aparecerá en pantalla el número vinculado... ¡que es el que tienes que marcar!

Está más que probado, y funciona perfectamente.

Ahí van los teléfonos de algunas entidades 'importantes':

ADSL TELEFÓNICA (902 357 000) 91 707 74 60
MERCADONA: (902.350.200) 963. 883328
EL CORTE INGLÉS: (901.122.122) 91..7243699
RENAULT: (902.350.200) 93.4883727
ING: (901.105.115) 91.6349222
LA CAIXA : (902.334.334) 93.4953998
UNICAJA: (902.246.246) 952.076263
BANCO SANTANDER: (902.242.424) 91.7098520
CAJA MADRID: (902.102.010) 91.3349300
LÍNEA DIRECTA (902.321.321) 91.8072000
MAPFRE: (902.136.524) 91.5816300
ZURICH: (902.330.533) 93.2671020
TELE 2: (902.998.877) 800.760770
MOTOROLA: (902.202.302) 91.4138993

(INSISTO: en color rojo, ¡NO LLAMAR!)

ESPERO QUE OS SEA ÚTIL. No seáis egoístas, reenviadlo. Lo que me dan, GRATIS, lo doy GRATIS, para que se beneficien todos.

NO a los números 901 y 902, que son un abuso descarado, sólo para sus intereses

No aturis aquesta dona

He rebut aquest missatge d'una bona amiga i pense que és important donar-li el màxim de publicitat:

IMPORTANTISIMO !
No pares a esta mujer





Esta mujer va a dar la vuelta al mundo alertando sobre el cáncer de ovarios.

Por favor, reenvíalo para que ella llegue a su destino, ella está dando la vuelta al mundo vía e-mail!!!


Pérdida u/o ganancia de peso inexplicable;
Pelvis o abdomen hinchados, entumecidos y/o con sensación de llenura, cansancio anormal, o cambios inexplicables de sus hábitos intestinales.
Si esos sintomas persisten por mas de dos semanas, pida a su médico una combinación de exámenes pélvico/rectal, de sangre CA-125 y ultrasonido transvaginal.
El examen de Papanicolau NO detecta cáncer de ovario.
Por favor, repase... es muy importante para todas nosotras.
Por favor, mantenga esta mujer andando

Reenvía este mail para que ella llegue a todos los lugares


SI ERES HOMBRE MÁNDASELO A TODOS, PUES CADA HOMBRE TIENE CONTACTOS QUE SON MUJERES. O TAL VEZ CONOCEN A ALGUIEN AQUEJADA DE ESTOS SÍNTOMAS.

De llibres, memes i altres collonades

L'amiga Uru m'ha volgut enganxar a una d'aquestes cadenes dites (no sé si adequadament) memes. Aquesta vegada parlant de llibres.

El cas és que el que es demana és parlar de deu llibres (és curiosa la fixació que tenim amb el sistema mètric decimal) que t'hagen agradat, i cinc que t'hagen desagradat. I fer seguir la pilota a sis persones més.

El significat de la parauleta meme vé a ser l'equivalent no físic del gen (gene en anglès), o siga, la unitat d'informació autoreplicativa que es capaç de sobreviure passant d'un element a un altre, i creant un corpus que es mantinga diguem que viu.

Dubte que aquest siga el cas, però, encara que no el passaré a ninguna altra persona, vull fer honor a la confiança que Uru ha depositat en mi.

Així que comence amb els llibres que més m'estime, i vull fer una aclaració, el títol correspon a l'idioma en què el vaig llegir per primera vegada (en el cas, bastant comú en que l'haja llegit més d'un cop)

El llibre de les terres verges. Rudyard Kipling. Me'l van regalar a dotze anys, com a premi del concurs de lectura i escriptura en català que feia Lo Rat Penat a València, quan encara ningú gosava negar la identitat entre català i valencià. Inclou el llibre de la Selva, i tota una sèrie de narracions, realment delicioses

El petit príncep. Saint Exupery. Aquest també va ser un regal-premi de Lo Rat Penat. L'he llegit també en francès, en espanyol i en anglès. Possiblement siga el llibre que més cops he llegit.

La interpretación de los sueños. Sigmund Freud. Aquest me'l va regalar un amic i company de preuniversitari en pagament d'unes classes particulars de matemàtiques, física i química, que li vaig donar l'estiu del 68. Jo pujava des del meu poble al seu en la meua mobilette.

El perro que ha visto a Dios. Dino Buzzati. Me'l vaig comprar a un quiosc a Granada quan baixava en tren a Almeria, el setembre del 68 pel meu primer treball com a educador a un col·legi menor. Llibre que he deixat i "perdut" vàries vegades. Ara el tinc dins d'una edició en català de 80 contes escollits.

Rayuela. Julio Cortázar. L'any 74 vaig entrar a treballar a un banc. M'enviaren a Galícia dos mesos per fer un curs pilot. És la primera novel·la llarga que vaig llegir. Abans havia llegit novel·les més o menys curtes com Crim i Càstig, 1984, Fahrenheit, etc. Em va descobrir Cortázar. Després vaig llegir Contrapunt de Huxley, una altra teoria de la novel·la igualment impressionant.

Dune. Frank Herbert. Una saga de ciència ficció, que encara no ha acabat, ja que està sent continuada pel seu fill. Realment els tres primers llibres són una meravella. Un món complet amb múltiples lectures, ecològiques, històriques, religioses. Malgrat que les continuacions no fan el pes, sóc incapaç de no llegir-les en quan són publicades.

Camí de sirga. Jesús Moncada. Una novel·la que em va arribar per casualitat, d'un autor per mi absolutament desconegut, i que em va deixar bocabadat. Amb un protagonista principal, el poble de Mequinensa, ofegat sota un pantà, que no només va desfer el poble (encara que n'hagen fet un de nou, no és el poble de sempre) sinó la vida tradicional del poble, la mineria i la baixada pel riu Ebre del carbó en els llauts. Cada dos anys, poc més o menys l'autor treia un nou llibre, fins que un dia em vaig enterar que havia mort. Mai no li ho perdonaré.

Gràcies per la propina. Ferran Torrent. Ferran, de prop del meu poble, el tigre de Sedaví, com li agradava dir-se, de quan els seus intents, a la mili, de fer boxa, ha escrit una sèrie de novel·letes, sense gaire importància, encara que de bon llegir. Però un dia es va despenjar amb aquesta, contada en to falsament autobiogràfic, però que per mi és la seua obra principal.

Fills de la mitja nit. Salman Rushdie. La seua gran obra. Deixeu-vos estar de versicles satànics, o fúria. Fills de la mitja nit és una obra total, màgica, imprescindible, sobre la independència de l'India.

El que recorda el cos. Shauna Singh Baldwin. També sobre la independència de l'Índia, però vista des de l'òptica d'una dona sikh. Hem de recordar que els sikh van ser els grans perdedors a l'independència, quan ho havien estat tot, eren els reis (els raja). Pot una dona trencar els prejudicis, (els principals els propis) i passar a ser qui salve l'home i la família? Per mí un altre llibre imprescindible.

I dits aquests, voldria fer menció d'uns altres tan importants com aquests, com, per exemple:

Pedro Páramo y El llano en llamas, de Juan Rulfo

L'evolució de la física d'Albert Einstein i Leopold Infeld

Orígens d'Amin Maalouf, de qui també aconselle Lleó l'africà

El nom de la rosa d'Umberto Eco

Diccionario Jázaro (ejemplar masculino) de Milorad Pavic

i tants, i tants, i tants...

Llibres que no m'han agradat:

El jardí dels set crepuscles. Miquel de Palol. Amb una prosa absolutamen alambicada i increïble, és un dels llibres que més m'ha costat de llegir. Pretenciós i bufat, em fa la impressió que Miquel de Palol és una patum i res més. De totes formes, he llegit crítiques boníssimes tant en català com en espanyol. Així que no em fe gaire cas.

Caballo de Troya. J.J. Benítez. És un dels escasíssims llibres que confese no haver pogut acabar de llegir. El primer, clar. Ja no m'he atrevit mai amb els següents, i crec que ja en van vuit.

El pèndul de Foucault. Umberto Eco. Igual que El nom de la rosa em va semblar genial, vaig patir d'allò més per acabar de llegir aquest tractat d'alquímia que em semblava a Fulcanelli i les seues catedrals, o a Goethe i la seua nit de Walpurgis, però amb bastant menys gràcia.

Exhortació als cocodrils. António Lobo Antunes. L'altre gran novel·lista portugués, segons ell mateix, clar. Perpètuament envejós de Saramago, les seues experimentacions amb el llenguatge i les novel·les em deixen molt fred. Ha estat proposat també al premi Nobel, per tant, segurament sóc jo l'equivocat, o he llegit el llibre que no devia. (Però els seus articles a El País, també em semblaven avorrits i plens d'enveja)

La vida, manual d'us. Georges Perec. Si els capítols de Rayuela eren fotos que hom podia ordenar a voluntat, i per tant, obtenir diferents històries, els capítols d'aquest llibre són les peces d'un trencaclosques gegantí, que hom pot ordenar només d'una forma, però que, com en tot trencaclosques, si no hi veus prèviament el model, fins que no hi haja una suficient acumulació de peces muntades, hom no comença a entreveure la imatge (la història) que està contant-se. La vaig llegir sencera. Però quan vaig començar a saber de què anava, ja estava molt cansat, i no la vaig gaudir.

Dedicat a l'anònim d'IP 81.184.186.73

Dedicat a l'anònim d'IP 81.184.186.73

Escrito por: jpolinya el 31 Oct 2008 - URL Permanente

Per al coneixement general.

Ahir vaig rebre dos comentaris al meu post anterior que passe a reproduir junt amb les meues respostes. Ni sé de quí es tracta, ni m'importa. Però, contra el meu costum, faig públic que esborraré qualsevol nou comentari que em faci, encara que fos demanant públic perdó.

***
Sospechoso desde el principio dijo

Pues me parece muy bien eso de la amnistia, pero que tal si empiezas por realizar tu mismo esa petición borrando cierto post totalmente fuera de lugar... ya sabes al que me refiero, si hombre, ese lleno de bonitas palabras que no parecen salidas de ti. ¿Era manipulación? Seria muy inteligente de tu parte.

30.10.2008 20:37

***
jpolinya dijo

Possiblement si l'anònim d'IP 81.184.186.73 es dignés dir-me de quin post parla, podríem discutir-ho.

Llevat de casos molt excepcionals, no solc renegar ni dels amics, ni d'allò que dic, en tot cas, ho matise.

Salut

30.10.2008 20:42

***
Sospechoso desde el principio dijo

El anónimo, que desea serlo por decisión de que el serlo le da no la desvergüenza, ni el valor, ni otras cosas que se puedan añadir, y si por que cree que esta comunidad es un juego de despropósitos, lleno de poses, palabras vacías, redichos, y mucho salva patria, amen de aburrimiento, en realidad le da lo mismo tu posición, es ya suficiente con la contestación para que quede claro tu pensamiento. Sabes perfectamente a que post me estoy refiriendo. Tres idiomas utilizas para que quede claro tu defensa. Mira... recientemente en esta comunidad hubo un, digamos 'perdida de papeles', y no me estoy refiriendo ahora al anterior post, habeis estado defendiendo a una persona, muy peculiar el, que en mi blog me llamo fascista, ¿sabes el motivo? pues un poema visual "Como ultima palabra" en la que aparecía una pistola que disparaba esas palabras. Solo la ignorancia, y las poses de salva patrias llevan a estos derroteros.

Saludos.

30.10.2008 21:18

***
jpolinya dijo

Última aportació a aquest inútil debat.

Dubte molt, infecte més que suspecte, anònim 81.184.186.73 que meresques el qualificatiu de feixista. Amb els teus dos comentaris no tinc prou per escatir-ho. Ni em ve de grat esbrinar-ho.
Sí, previsiblement, el de capdecony i torracollons.

Barreges la meua defensa d'una amiga mesquinament atacada per qui, segurament caldria que visités un psiquiatra, amb la meua oposició a la censura, sempre inútil, i els càstigs desproporcionats.

Que et bombin, nano (o nana, que tot podria ser)

No ets benvingut.

31.10.2008 08:34

Economia, confiança i solidaritat. Un article d'Alberto Moncada

Llegit avui al Levante, el puge com a públic recolzament a l'amic Àngel Guirao, i al seu "escorament" (ell ja m'entèn, i els seus amics)

ECONOMÍA, CONFIANZA Y SOLIDARIDAD

Alberto Moncada

Algunos economistas, sobre todo los monetaristas de la escuela de Milton Friedman, sostienen, aunque cada vez con menos éxito, que la economía es una ciencia dominada por principios objetivos, incluso matemáticos y que basta con seguirlos para que las cosas funcionen bien. Paralelamente, una cierta antropología ha diseñado el concepto de homo economicus, que refleja lo que en fondo somos todos, unos seres egoístas.

Pero la experiencia histórica prueba que las cosas no son siempre así, que nuestro comportamiento es flexible e influenciable, que somos egoístas si el mundo que nos rodea lo es y que gran parte de nuestros intercambios no son egoístas ni mucho menos monetarios. La economía, no podía ser de otra manera, no es matemáticas ni física, depende del comportamiento humano y de los conflictos de intereses humanos.

Durante muchos siglos, antes de que el hombre se asentara con la agricultura y también después, la sustancia de las relaciones humanas fue la cooperación, algo que sigue funcionando en extensos sectores de la vida como la amistad, el parentesco, etc. Con nuestros parientes, con nuestros amigos, tenemos relaciones no exactamente económicas o no medibles por el interés y menos por el dinero. «Las madres son gratuitas», decía un buen amigo, harto de que su mujer cuidara a sus hijos hasta bien grandes.

Grandes sectores de la economía se basan en la confianza, por ejemplo, respecto al Estado y cuando esa se pierde, sí que las cosas van mal.

Por ejemplo, desde 1972 en que Nixon desenchufó el dólar del oro, hay que fiarse del Estado que fabrica dinero de acuerdo a reglas que nosotros no conocemos bien pero que seguimos todos, en el bien entendido de que si no nos fiásemos del dinero fabricado por el Estado, si no aceptáramos que ese papel es valioso, se produciría un cataclismo.

Algo de eso pasa con los bancos de los que nos tenemos que fiar aunque sabemos que si la mitad de los depositantes de un banco acudiera a recuperar el dinero depositado, el banco quebraría. Los usos bancarios les autorizan a prestar tres veces más de lo que reciben. De modo que la economía es más ficción humana que otra cosa.

Sin confianza, sin solidaridad, no puede existir una convivencia que funcione y la pretendida solidez del mercado como solvente gestor de las crisis ya no se la creen ni los más porfiados neoliberales. En las presentes circunstancias, se nos ha animado incluso a ser solidarios de éstos, de quienes han creado, por su avaricia y su ignorancia, un estado de cosas financiero que está dañando a todos. Y los Estados, se supone que en nuestro nombre y con nuestro dinero, están acudiendo a rescatarlos.

Pues bien, a continuación se hace imprescindible una solidaridad con los perjudicados por el fracaso de la élite financiera, una solidaridad con las víctimas de su fracaso. La globalización nos está presentando una situación mundial en que la solidaridad es obligatoria. La desigualdad, la pobreza y el hambre están destruyendo a un tercio de la población mundial y si las cosas siguen así, la emigración desde los sures pobres se convertirá en una marea irrefrenable y se constituirá un terrorismo de la desesperación mucho más temible que el actual.

Pero las percepciones subjetivas aún son cortas. Tenemos ya datos fiables de que el calentamiento global, la sobreexplotación del planeta... nos van a poner a todos, o al menos a nuestros hijos y nietos, en situaciones calamitosas.

De ahí que la solidaridad con nuestros conciudadanos y con nuestros descendientes se esté convirtiendo en inevitable, en forzosa y no solamente en una suma de buenas intenciones de los bien pensantes.

No hay economía que pueda sobrevivir sin confianza y sin solidaridad. Esta crisis financiera es un aviso contundente.

*Sociólogos sin Fronteras

Res no és mesquí. Un regal per Manolo Salas

L'amic Manolo m'ha fet un regal preciós, la cançó Res no és mesquí, de Salvat Papasseit, en la versió de Joan Manuel Serrat, i cantada no sé exactament per quina xica.

Vull tornar-li el regal, amb la versió d'Ovidi Montllor, qui, si com a cantant era bo, com a rapsoda era molt millor.

RES NO ÉS MESQUÍ

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda

ni és fosca l'aventura de la nit

i la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí

i tot ric com el vi i la galta colrada

i l'onada del mar sempre riu

Primavera d'hivern, primavera d'estiu

i tot és primavera:

i tota fulla verda, eternament.

Res no és mesquí 

perquè els dies no passen

i no arriba la mort, ni si l'heu demanada

i si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa

-Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

NADA ES MEZQUINO

Nada es mezquino

ni hora alguna es agreste

ni oscura es la ventura de la noche.

Y claro es el rocío

cuando amanece el sol y se aoja

y tiene deseos del baño:

que se deslumbra el lecho de toda cosa creada.

Nada es mezquino

y todo rico como el vino y la roja mejilla

Y la ola del mar siempre ríe

Primavera de invierno, primavera de estío

Y todo es primavera:

y las hojas eternamente verdes.

Nada es mezquino, 

pues no pasan los días

y no llega la muerte ni aunque la hayáis llamado

Y si la habéis llamado os disimula un hoyo

porque para renacer necesitáis morir.

Y nunca somos llanto, 

sino fina sonrisa

que se dispersa como gajos de naranja.

Nada es mezquino

pues canta la canción de cualquier cosa

-Hoy mañana y ayer

las rosas se deshojarán

y la virgen más joven, tendrá leche en los senos.

Per què no una amnistia mútua a la Comunidad del País?

Avui he rebut un correu de l'amic Xarbet-Frederic, denunciant que la seua parella Rauxa-Cristina, continua "castigada" a la Comunitat del País.

Ja només hi escric allí, quan el tema afecta no només a amics personals, com és el cas, sino que l'afer presenta característiques que el fan general.

Així que he pujat el bloc que transcric a continuació:

Per què no una amnistia mútua a la Comunitat

I vull que consti que no dic perdó, perquè no crec que els castigats, o al menys molts d'ells tinguessin cap motiu per ser-ho.

Dic mútua amnistia, oblit, per totes dues bandes.

Amb el compromís dels censors de no tornar a fer l'ase tal com han fet, esborrant blocs, i penalitzant indiscriminadament, confonent justos i pecadors, tot creient ser els amos quan no són més que els administradors d'un sistema.

Amb el compromís dels blocaires de no incórrer en desproporcionats atacs personals i personalitzats, respectant unes normes d'educació mínimes i un laisser faire, laisser passer que, de vegades, poques, és cert, trobe a faltar.

Des d'aquí demane que s'aixequi immediatament qualsevol càstig que encara resti per aixecar, i que, un cop fet això, els administradors se n'obliden de la seua tasca de censors, inútil sempre, i ens facin costat en les nostres peticions de millora de la plataforma. Que això sí que resulta important i just i necessari.

Salut

PS. TOT EL MEU RECOLZAMENT A RAUXA-CRISTINA



¿Por qué no una amnistía mutua en esta comunidad?

Y quiero que conste que no digo perdón, porque no creo que los castigados, o al menos muchos de ellos tuviesen ningún motivo para serlo.

Digo mutua amnistía, olvido, por ambas partes.

Con el compromiso de los censores de no volver a hacer el burro como han hecho, borrando blogs, y penalizando indiscriminadamente, confundiendo justos y pecadores, pensando ser los amos cuando no son más que los administradores de un sistema.

Con el compromiso de los blogueros de no incurrir en desproporcionados ataques personales y personalizados, respetando unas normas de educación mínimas y un laisser faire, laisser passer que, a veces, pocas, es cierto, echo en falta.

Desde aquí pido que se levante inmediatamente cualquier castigo que todavía quede por levantar, y que, una vez hecho ésto, los administradores se olviden de su labor de censores, inútil siempre, y nos apoyen en nuestras peticiones de mejora de la plataforma. Que eso sí que es importante y justo y necesario.

Salut

PS TODO MI APOYO A RAUXA-CRISTINA

Sobre la censura. Darrer capítol. (Per ara)

He rebut una nota de l'amic Xarbet, explicant per què ha decidit acatar les normes no publicades (però complementàries) de la comunitat i continuar amb els amics dins d'aquesta plataforma.

I penso que, mal que ens pesi, té raó, abandonant momentàniament la lluita. Potser s'hagi perdut una batalla, però és llarga la lluita, i la comunitat, després d'açò, no tornarà a ser la mateixa. 

I pare l'orella i escolto una remor de fons que em diu que, malgrat tot, qui acabarà perdent serà el censor, encara que no s'ho pensi.

De manera que acabaré els meus posts de solidaritat amb una darrera cançó, Aquesta remor que se sent, poema de Miquel Martí i Pol, versionat per Ramon Muntaner

AQUESTA REMOR QUE SE SENT

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot 
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules
Han prohibit les paraules perquè 
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar 
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I tanmateix, la remor persisteix.

ESTE RUMOR QUE SE OYE

Este rumor que se oye no es de lluvia.
Hace ya mucho tiempo que no llueve.
Se han secado las fuentes y el polvo se acumula
por las calles y las casas.
Este rumor que se oye no es de viento.
Han prohibido el viento para que no levante
el polvo que todo lo cubre
y el aire no resulte, dicen, irrespirable.
Este rumor que se oye no es de palabras.
Han prohibido las palabras para que
no pongan en peligro
la frágil inmovilidad del aire.
Este rumor que se oye no es de pensamientos.
Han sido prohibidos para que no engendren
la necesidad de hablar
y sobrevenga, inevitable, la catástrofe.

Y sin embargo, el rumor persiste.

Sí senyor. Cançoneta dedicada als embogits censors de la Comunidad de El País

Com al meu poble la pluja, sembla que aquesta mala ratxa de censura i eliminació de posts i blocs inclús, que els meus amics allotjats a la plataforma de blocs de El País, dita "La Comunidad" pateixen, tampoc no vulgui escampar.

Així que avui els hi dedicaré aquesta cançó de l'Ovidi Montllor.

Per tots vostès, senyors amos, dels vostres més humils esclaus.

SI SENYOR

Sí senyor!
Que sí, senyor!
Sí senyor!
Té la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè, senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!

Mane’m, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
Senyor!
No es preocupe el senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!

Visca el senyor!
Vostè és l’amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Que sí, senyor!
Sí senyor!
Té la raó senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!

Vosté, senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane’m senyor!
Ja ho sap senyor!
A disposar, senyor!
Si senyor!
Si senyor!
Re-si senyor!
Recontra-si senyor!
Senyor!

No es preocupe el senyor!
Vostè es un senyor !
No em fa mal el senyor!
Endavant senyor!
Visca el senyor!
Vostè es l’amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Està content el senyor?
Puc marxar ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!

Una bona notícia. L'amic Deralte ha guanyat un premi de poesia

L'amic Deralte, que un bon dia, després d'unes absurdes disputes amb altres membres de la Comunitat del País, va decidir abandonar-nos, i deixar-nos orfes dels seus relats, de les seues notícies estrambòtiques i extraordinaries recollides en ignots papers de les Amèriques, de les seues poesies, de les cançons que estimava i ens permetia compartir, fa uns dies em va escriure un correu, comunicant-me que havia guanyat un premi literari: el Premio Internacional de Poesia de la Orden Literaria Francisco de Quevedo.



Enhorabona, i que continues recollint els premis que segurament mereixes.



A més, el mateix dia del correu, veig que ha tornat a penjar un nou post al bloc.

du bist nicht der Alte, du bist der Jugendliche

Meme de la felicitat

Amb poques hores de diferència rep de dues persones que m'estime una invitació a participar en un joc, o cadena, dita "meme de la felicitat".

Abans de res, first of all, que diuen els anglesos, haig de confessar que odie les cadenes, totes, inclús les virtuals.

Però, com desoir a Odisea o a Lola?

Així que començaré per transcriure les regles, tal com m'han arribat

1. Enllaçar la persona que ens invita
2. Enumerar sis coses, sense importància, que ens facen feliços
3. fer constar les regles
4. elegir sis persones que puguin continuar la cadena
5. avisar-les amb un comentari al seu bloc

Bé, com ja he dit abans, les dues persones que m'han fet seguir aquest joc, fa temps que les tinc enllaçades, i sé que elles a mi. Gràcies, de totes formes.

Les coses que m'hi fan feliç...

sopar i xerrar (sobretot xerrar) dissabte amb els amics del poble
passejar pel camp o la muntanya
descobrir i compartir noves lectures i llocs
acabar un treball a la meua satisfacció
prendre una copa de vi o cervesa amb els amics
escoltar música

I a qui triaré per continuar aquest joc?

Com diem al meu país, triar és trair. Així que començaré demanant perdó tant als elegits, com als que no figuraran en aquesta restringida llista de sis

Nekane. Pels seus tendres (i eròtics) relats a la seua humida habitació.
Bandama. Una persona que em recorda, per la seua calidesa, l'amic que ja no podré linkar, però que continua present a la meua vida, finger.
Enrique. Pels seus comentaris càustics, però sovint, tant encertats. I els seus consells sobre vins a tastar.
Frederic i Cristina. Els amics menorquins amb qui compartesc tantes afinitats que em sembla conèixer-los de sempre.
J.C. Garcia Fajardo. El professor que m'hagués agradat tenir, i mira que n'he tingut de bons professors!.
Mari, la fada de la comunitat. Des del meu profund escepticisme i ateisme, la meua admiració per la insubornable i ingènua tendresa que traspua i transmet. Si algun cop algú ha estat capaç d'oferir-nos serenitat, placidesa i good vibrations és ella, sense la més mínima discussió.

A propòsit de Mari la Fada. Sobre guerres a la Comunitat del País. Una proposta a RJ Cano

contadores de visitas

Vaig començar a escriure el meu bloc, ja fa més de deu mesos, com una forma de desar en un lloc neutre algunes coses i comentaris que em preocupaven, o que senzillament m'havien fet pensar.

I ho vaig fer en el meu idioma. I ho vaig fer sense tancar. A qui li podia importar?

Al poc temps, em vaig adonar que hi havia gent que em llegia, no només entre aquells que coneixien el meu idioma, sinó també, entre persones madrilenyes, andaluses, basques, canàries, que feien l'esforç d'intentar entendre les meues collonades.

També vaig trobar qui ho estava passant molt mal. Per penosos motius personals. I que havia decidit brindar-ho als desconeguts, negre sobre blanc, com un crit de socors en la nit. Vaig intentar donar una mà, una paraula d'ànim, un consell, un acudit, tot intentant minvar el seu dolor, mitigar-lo.

I vaig trobar les guerres. Les famoses guerres de trolls. No li vaig donar importància, perquè al principi vaig pensar que només eren polítiques. I malgrat que les meues idees polítiques són bastant clares, mai no he militat en cap partit, i arribat el moment de les consignes, em fot de la música, de qui la toca, i, si cal, dels balladors.

Però he anat adonant-me que hi havia una altra casta de trolls. Aquells que intenten fer mal per fer mal. Aquells que aprofiten les febleses, les inseguretats dels blocaires, per escarbar en la ferida, per enfonsar-los en la depressió, per anorrear-los. He vist com atacaven persones que no ho mereixien pas, persones que m'estimava, i com, han anat abandonant la plataforma, la comunitat.

L'última gota vessada ha estat, per mi, els atacs a Mari, la fada de la Comunitat. Si hi havia una persona respectada, era ella. I ara ha decidit anar-se'n per mor d'uns atacs personals i ofensius rebuts al seu bloc, per part de persones que només poden ser qualificades d'indesitjables.

I aquí deixe la meua modesta proposició per a RJ Cano i la resta d'administradors i/o moderadors responsables de la Comunitat de Blocaires del País:

Seria possible implementar una facilitat, per a què, un blocaire qualsevol, pugués vetar l'entrada al seu bloc, de comentaris provinents d'una certa llista d'IPs, definida i actualitzada per ell mateix?

Açò no es podria considerar mai una censura, sempre reprovable, sinó simplement un "reservat el dret d'admissió"

Ho deixe per al seu estudi.

DESPRÉS D'ALGUNS COMENTARIS ME N'ADONO QUE POSSIBLEMENT NO M'HE EXPLICAT PROU BÉ.

ALLÒ QUE DEMANE ÉS QUE UN BLOCAIRE PUGUI LLISTAR UNA SÈRIE D'IPs QUE NO VOL QUE ENTRIN AL SEU (NOMÉS AL SEU) BLOC

Crec que seria convenient parlar-ne.

Als amics de la comunitat del País

contadores de visitas


Des d'anit he enviat diversos comentaris en diferents posts d'amics de la comunitat, entre ells Mano negra, Eurotopia, Manolosalas, Nekane i altres que ara me n'oblide.

No han sortit encara.

Espere que, com ha passat altres vegades, siga una disfunció temporal i apareguen de sobte tots d'una.

Si és així, n'apareixeran de duplicats, o inclús de proves per intentar esbrinar on podia estar l'error.

Aquest problema, que últimament va repetint-se massa sovint i no cap altre, és el que m'ha fet decidir a migrar de plataforma.

Continuaré llegint-vos, i espere que també ho feu vosaltres amb mi.

I quan els problemes tècnics acaben, molt possiblement tornaré. Però no encara.

Salut

Finger39. In memoriam

contadores de visitas


Transcric el missatge que el seu fill envia el 04.06 en el seu últim post.

Hola bloggers...os escribo unas berves palabaras, para comuncarvos que Finger 39 fallecio el pasado 2 de Junio...son duros momentos para mi famila y especialmente para mi (su hijo) al leer su blog...no sabia como dirigirvos a vosotros ya que no podia poner una entrada al blog. Muchas gracias por compartir esos momentos con mi padres, xk para él eran mucho, ya que la enfermedad no le dejaba hacer muchas cosas.

Gracias de todo corazon.

Joan Morral

Descansi en pau. Sento no haver-lo pogut conèixer personalment.

Veu acordada (Sol per a tu) Una cançó de Franca Masu dedicada a Cristina en el seu aniversari

contadores de visitas

Per casualitat i en un altre blog (el de la Patita) me n'assabent que Cris, la nostra amiga menorquina, celebra avui el seu cinquanté aniversari, així, amb traïció i sense avisar els amics de la comunitat.

De manera que m'autoinvit, i em prenc un gin Xoriguer amb tònica, i li regal dues fotos d'un gos que campava dalt del Teide, i una cançó de Franca Masu, (cantant catalana de l'Alguer, ciutat de l'illa de Sardenya)



Molts anys i bons, Cristina.

Josep Vicent Marqués. In memoriam. Descansa en pau

contadores de visitas


Avui, obric els diaris que solc llegir i en tots ells em colpeja, amarga, la notícia.

Josep Vicent Marqués muere a los 64 años

Josep Vicent Marqués, sociólogo

S'ha mort el sociòleg Josep Vicent Marqués

Ha mort Josep Vicent Marqués. Animador cultural, professor d'Universitat, intelectual, creador i abandonador de múltiples projectes polítics, nacionalista a la seua manera, lluitador contra el masclisme, ecologista, brillant articuliste...

El recorde bé dels meus temps universitaris, quan gran part de les imaginatives mogudes cíviques, campanyes contra el soroll, contra l'abusiu tràfic, en favor de l'us de la bicicleta... si no havien estat organitzades directament per ell, els organitzadors s'hi emparaven en el seu prestigi per dur-les endavant.

Iconoclasta irreductible, acabaven sempre expulsant-lo dels grups o partits que havia ajudat a fundar. I si no aconseguia que els seus companys l'expulsaren amb els seus estirabots o les seves surtides de to, se n'anava.

Sé que no tardaràs gens en transformar l'infern que et pertoca, i al que t'hi hauràs encaminat directament sense dubtar-ho, en un lloc habitable, i de poc anirà que no acabin també expulsant-te a un avorrit cel, que, si et deixessin, esdevindria igualment un divertit infern sense malícia.

Descansa en pau, amic. I espera'ns