A les notícies d'ahir vaig escoltar el cas.
Al Regne Unit, una xiqueta de tretze anys, Hanna Jones, ha rebutjat un transplantament de cor, i un jutje ha fallat al seu favor.
Intente esbrinar els motius pels que una nena de tretze anys, prefereix morir a casa, en comptes d'intentar mantenir-se amb vida, i m'esborrone.
Aquesta persona, des dels cinc anys pateix una estranya leucèmia, que ha obligat, per mantenir-la viva, a un agressiu i permanent tractament durante els últims vuit anys (quimio, radio) que li ha malmès (què collons, diguem-ho clar i ras) que li ha fotut el cor.
La solució? Un nou cor, amb una operació l'èxit de la qual, donada la seua debilitat, ningun metge pot garantir, i que la deixarà habilitada, en cas d'eixir viva, per a uns altres tants anys de tractaments permanents i agressius que acabaran fotent-li novament el cor, cosa que exigirà un nou transplantament... si és que durant aquest temps no li han fotut, a més, el fetge, els ronyons, la melsa, i tot allò que es puga fotre en el seu dèbil i castigat cos.
I si algú em diu que només té tretze anys, li diré que la meua memòria em porta flaixos de quan jo mateix tenia tretze anys i no em considerava pas un nin, sinó un home fet i cabal.
No sé si aquesta difícil decisió l'ha presa des d'un sentiment religiós que la consoli al pensar que hi ha una altra vida, o des de la pura raó de que la vida que li espera és només patiment i més patiment, i molt més patiment encara. En tot cas, ha pres una sensata decisió, la de morir a casa voltada de la família i els amics, tot demostrant una maduresa que tants i tants voldríem.
Una maduresa que ha aconseguit que els seus propis pares hagin acceptat la seua decisió i la recolzin, i que, fins i tot, un jutge hagi fallat al seu favor. Jo, com a pare, no sé si hagués estat capaç. M'agradaria pensar que sí, però, quina papereta!
Hanna Jones, I love you, t'estime.
