Mentre dine, escolte les notícies: Garzón s'ha inhibit en la causa oberta per ell, sobre els crims del franquisme, i la conseqüent investigació i obertura de les fosses comunes on tants represaliats estan soterrats.
Reconec que estava intrigat sobre com acabaria aquest duel entre Garzón i els familiars dels respresaliats per una banda, i la dreta d'aquest esperpèntic país, amb el fiscal de l'Audiència Nacional al front.
Quan tot semblava augurar un escac i mat contra el jutge, o com a molt unes taules, l'afer dóna un gir de 180º, Garzón, diu que ell no era pas el rei a matar, sinó únicament la dama, s'autoimmola, i distribueix el joc entre un munt de jutjats que són els que hauran de continuar-lo. No sense abans haver declarat morts els capitostos de la sublevació i responsables de totes aquestes morts, i per tant, d'acord amb la llei, amb la responsabilitat extinta.
I ara, què farà l'Audiència? Què farà el senyor fiscal Zaragoza? No era pas aquesta, una de les coses que al·legaven contra la competència de Garzón? No deien que la competència es trobava en els jutjats locals? Doncs bé, ara què faran? desdir-se'n?
Sabem que açò complica les coses als familiars, però no les impedeix. I, atenent a la famosa independència dels jutges, a partir d'ara ens en trobarem de tots colors, els que tiraran avant sense contemplacions, els que es negaran, i els que dubtaran.
Però qualsevol exhumació serà un pas endavant, un pas que caldrà aprofitar per demanar-ne més, mostrar l'agravi comparatiu. Així fins que la catarsi s'haja produït per tot arreu, fins que no en quedi cap, fins que tornem a ser un país normal, no condicionat per unes decisions preses amb l'amenaça certa dels tancs dels sublevats.
Com diu el jutge Garzón, ara ja és imparable l'acció començada. Ara el joc està en marxa, i no podem deixar que el deture ningú.
Em trec el barret davant la jugada de Garzón. Una jugada elegant.
Reconec que estava intrigat sobre com acabaria aquest duel entre Garzón i els familiars dels respresaliats per una banda, i la dreta d'aquest esperpèntic país, amb el fiscal de l'Audiència Nacional al front.
Quan tot semblava augurar un escac i mat contra el jutge, o com a molt unes taules, l'afer dóna un gir de 180º, Garzón, diu que ell no era pas el rei a matar, sinó únicament la dama, s'autoimmola, i distribueix el joc entre un munt de jutjats que són els que hauran de continuar-lo. No sense abans haver declarat morts els capitostos de la sublevació i responsables de totes aquestes morts, i per tant, d'acord amb la llei, amb la responsabilitat extinta.
I ara, què farà l'Audiència? Què farà el senyor fiscal Zaragoza? No era pas aquesta, una de les coses que al·legaven contra la competència de Garzón? No deien que la competència es trobava en els jutjats locals? Doncs bé, ara què faran? desdir-se'n?
Sabem que açò complica les coses als familiars, però no les impedeix. I, atenent a la famosa independència dels jutges, a partir d'ara ens en trobarem de tots colors, els que tiraran avant sense contemplacions, els que es negaran, i els que dubtaran.
Però qualsevol exhumació serà un pas endavant, un pas que caldrà aprofitar per demanar-ne més, mostrar l'agravi comparatiu. Així fins que la catarsi s'haja produït per tot arreu, fins que no en quedi cap, fins que tornem a ser un país normal, no condicionat per unes decisions preses amb l'amenaça certa dels tancs dels sublevats.
Com diu el jutge Garzón, ara ja és imparable l'acció començada. Ara el joc està en marxa, i no podem deixar que el deture ningú.
Em trec el barret davant la jugada de Garzón. Una jugada elegant.
