El llogaret dels ateus. Un reportatge d'El Temps.

L'Imam

El poblet. Filadores de cotó.

Zumra Nuru. El fundador.


Una iniciativa molt interessant, aquesta comuna al bell mig d'Etiòpia, que, probablement, no sobreviurà a Zummra Nuru, el seu fundador. Un home, per cert, amb les idees molt clares "El món aniria millor si no hi hagués religions.

I tres principis clau: No religió, no alcohol, no desigualtat home-dona.

Atents al comentari de l'imam del poble veí: "Cal matar-los, però de moment ací, a Etiòpia no ens és possible, no tenim el poder.”

Mentrestant, un exemple a seguir

EL LLOGARET DELS ATEUS

La lluita de les religions és un dels conflictes més importants de la dècada. Al bell mig d’Àfrica, al poble etíop d’Awra Amba, hi regna la pau. Els cristians i els musulmans han abjurat la creença religiosa per a ser feliços junts; i funciona.

El pagès seu a terra amb una cervesa, fabricada en un barril vell i abocada en una llauna de tomaques abonyegada. Afirma que “al poble viuen com animals. No creuen en Jesús, ni tampoc en Al·là”.

És de matí, la persona de més edat de la tribu seu a casa, es posa curosament unes fulles de cat a la boca i després explica: “Nosaltres anatematitzem els habitants del poble; ens han furtat les nostres dones.”

L’imam, un home flac que des de fa dos anys és recitador i pastor d’ànimes, seu davant la seua mesquita i afirma que “cal matar-los, la gent del poble; Al·là ho aprovaria”, i els homes i joves que l’escolten assenteixen.

Tots tres homes viuen als voltants d’aquest poble anomenat Awra Amba, situat al nord-est d’Etiòpia, a deu hores amb cotxe d’Addis Abeba, la capital, al final d’una pista pedregosa. Hi ha gairebé vuitanta cabanes construïdes amb fang i cendres sobre el sòl àrid d’un altiplà, situat a quasi 2.000 metres sobre el nivell de la mar.

És una comunitat amb 430 homes, dones i nens. Últimament reben sovint visites, però no pas d’enemics, sinó d’amics que de vegades en converteixen en fans. Hi arriben sociòlegs, investigadors de la pobresa, voluntaris en països en via de desenvolupament, i també turistes normals i corrents, d’Amèrica, d’Europa, del Pròxim Orient i de l’Extrem Orient, i, naturalment, d’Àfrica.

Tots n’han sentit parlar, d’aquest poble, o n’han llegit alguna cosa a internet, en blogs idealistes, i senten curiositat, perquè és diferent de tot allò que hom s’imagina d’un poble africà. Ací ja no s’hi passa fam, ni tan sols durant els anys de males collites. Ja ningú no fa casar les xiquetes menudes; no s’hi beu alcohol. I tampoc no es creu en Jesús, ni en Al·là, ni en Brahma, Vixnu o Xiva. Hom treballa, conjuntament i amb beneficis comuns, 7 dies la setmana, 364 dies l’any; només fan festa l’11 de setembre, el dia de la festa de cap d’any etíop.

Sense creença, sense alcohol, sense repressió contra les dones. Això és una mescla assossegada per a un intent d’utopia. És com el protestantisme sense Déu o el comunisme sense vodka. Malgrat tot, ateus i socialistes s’hi arriben, i també feministes i defensors de la natura, i fins i tot els liberals hi poden trobar alguna cosa que els agrade, perquè el poble és independent de l’estat etíop. Només els fanàtics religiosos i els alcohòlics no s’hi deixen veure mai.

Un miracle africà. Gràcies a la seua productivitat, els habitants d’Awra Amba han aconseguit una prosperitat sorprenent. No solament hi ha prou menjar, sinó també prou roba i diners per a visites mèdiques i medicaments; els xiquets no treballen, sinó que van a escola; a la nit els carrers estan il·luminats; al cafè hi ha un televisor i el telèfon del poble. I tot ho han aconseguit sense donatius de l’estranger ni l’ajuda del govern.

És un miracle africà, i visitants d’arreu del món arriben a Awra Amba per a indagar aquest miracle.

Avui hi ha dos professors de Zuric. Aparquen els vehicles enmig del poble, on els espera Tinbualel Uibrie, de vint anys, casada, futura mare i guia turística del poble.

Saluda els hostes en anglès. Té experiència i sap què volen els visitants europeus, de manera que dedica els primers minuts de la visita a l’arquitectura del poble.

Tinbualel Uibrie els mostra la casa d’una família de quatre persones. Les parets s’han modelat amb fang, igual com els llits, l’armari, la taula, els seients i el forn, amb què es cuina i s’escalfa la casa. Tot és de fang, tot és ben natural. “I tot és de la regió”, assegura. Ambdós professors semblen impressionats.

Tinbualel Uibrie coneix la fascinació que senten molts visitants per aquesta classe de construcció, i també l’atén, però no la pot entendre. Ací s’estimen més les cases de pedra cremada, en què cal reparar les parets després de cada temporada de pluja.

Des de l’habitatge van a la residència de vells del poble, a la manufactura de teixits amb els telers i al molí de gra, passant per davant dels edificis nous de l’escola, en un extrem del poble, i, com que no són de fang, Tinbualel Uibrie no s’hi apropa més.

La visita s’acaba a la casa de reunió, on els convidats es poden inscriure en un llibre i fer preguntes mentre prenen una tassa de te calent i dolç. Generalment, les preguntes són: Per què ja no passeu fam? Com heu pogut vèncer la pobresa? Per què heu aconseguit allò que no tenen molts altres a Àfrica? Què marca la diferència?

La resposta de Tinbualel Uibrie és curta: “Zumra Nuru marca la diferència.”

El primer intent. Zumra Nuru és el creador d’Awra Amba. És un home de més de seixanta anys, que s’ha divorciat cinc vegades i que duu una gorra estranya de borra al cap perquè ningú en té cap d’igual.

Nuru és analfabet, agnòstic, a més d’un caparrut, que tant li fa si els altres consideren les seues idees absurdes o perilloses. “Que moltes persones consideren que una cosa siga correcta no vol dir que ho siga”, afirma Nuru.

Es troba assegut darrere casa seua, al damunt d’un mur. És un home grassonet i corbat per l’edat. És de vesprada, el sol ha escalfat les pedres i Nuru en gaudeix; d’un temps ençà ja no pot caminar bé.

Quan era jove, explica, va caminar molt. Va viatjar durant cinc anys predicant per a trobar persones afins que pensaren que homes i dones haurien de viure junts amb els mateixos drets; que les religions, amb els ritus, els dogmes i tota l’arrogància, presenten un perill important i que seria millor d’afrontar les exigències de la vida en una comunitat gran, i no pas en una família menuda. Llavors es guanyava la vida fent de jornaler i servidor.

Va arribar a aquestes conclusions perquè ni els seus pares ni els vilatans no podien donar respostes plausibles a tres preguntes senzilles.

Per què hi ha d’haver el cristianisme i l’islamisme si els seguidors de totes dues religions creuen en el mateix Déu? Per què la dona s’ha de sotmetre a l’home, si se suposa que tots dos els va crear Déu? Per què no compartim allò que tenim amb les persones que no tenen tant com nosaltres, si, segons que sembla, tots som germans i germanes?

Els pares i els vilatans no podien oposar res al rigorisme moral d’un adolescent. Per això, al final, Nuru va deixar el poble com a autodesignat reformador, a fi de trobar persones que pensaren com ell.

Nuru va passar cinc anys fora, recorrent el món. Després va tornar, vençut, sense ni un sol seguidor. Els seus pares van pensar que ja s’hauria guarit, que finalment pensaria i actuaria com una persona normal.

Nuru els va alimentar aquesta esperança, perquè va pregar als seus pares que li buscaren una muller. En van trobar una, al seu poble; el matrimoni va durar un any. La primera esposa va deixar Nuru perquè el considerava boig. Havia regalat la major part de la primera collita als pobres.

La segona muller va arribar d’un altre poble i també el va deixar a causa de la seua caritat llibertina. Igual que la tercera dona, la quarta i la cinquena. Quan als voltants ja no hi van trobar més dones que s’interessaren per ell, Nuru va abandonar el poble i va intentar predicar de nou les seues idees. Aquesta vegada va vendre al públic una versió resumida de la seua visió del món. Va excloure’n, en un primer moment, l’abolició de la religió i la igualtat de les dones, i va fer publicitat de les economies comunes.

En un poble d’alevis, una branca liberal de l’islam, va trobar atenció, si més no, en una part dels habitants. Va abandonar el poble amb setanta homes i dones i va fundar Awra Amba l’any 1980, en un terreny de guaret, a la regió d’Amhara. Això ho explica el xeic Bedrin Seidi Hassan, l’alevi de més edat de la tribu de la regió. Es nota que encara li retreu la captació, sobretot de les dones.

Nuru arronsa les espatlles quan sent els retrets. “A la gent simplement li van agradar les meues idees.”

La fundació va anar seguida de temps difícils. Compartien principalment la fam, era difícil de conrear la terra, i els veïns eren hostils, no els agradaven els nous perquè eren diferents. Segons que deien, havien ocupat aquella terra il·legalment. Hi va haver accidents i els veïns llançaven pedres quan veien Nuru i algun dels seus seguidors.

Nuru no podia esperar ajuda de l’estat ni de la policia, sinó més aviat al contrari. Llavors dirigia el país una junta marxista, que no disposava de gaire temps per a projectes de societats rivals. Quan, a final dels anys 80, Nuru va sentir que el volien detenir per contrarevolucionari, va fugir. Sense ell, Awra Amba es va dissoldre ràpidament.

Veïns i nouvinguts. L’any 1991 es va acabar el règim comunista i, poc després, Nuru va retornar a Awra Amba i va començar la reconstrucció amb uns altres repatriats. De nou, els primers anys van ser plens de privacions, però aquesta vegada Awra Amba va progressar. El nou govern d’Addis Abeba no era hostil, sinó indiferent, i el conflictes més greus amb els veïns van disminuir després de parlar-hi personalment. Havien signat un armistici.

Avui, Awra Amba és un projecte emblemàtic del país, una atracció turística de la regió d’Amhara, juntament amb un monestir del segle XIV, un parell de fonts termals i el becplaner, un ocell que hi passa l’hivern.

Alguns visitants no demanen tan sols una visita guiada, sinó que esperen poder viure a Awra Amba. La majoria són d’unes altres regions d’Etiòpia, sovint dones, com Enat Ahemed. Es va casar amb un home que no coneixia i que li pegava. Va aguantar vuit anys amb ell; llavors va fugir i es va endur el fill.

Vivia al sud-est del país. El camí a Awra Amba va ser llarg. Ara seu davant d’una cabanya humil inclinada, que no té res a veure amb les cases de fang ecològicament correctes. Enat Ahemed es demana si va ser realment intel·ligent de venir a Awra Amba, perquè ara viu ací i ha de complir les normes, però no forma part del poble ni de la comunitat econòmica.

El seu nom i el del seu fill són en una llista d’espera. Tothom que és en aquesta llista vol algun dia arribar a ser un membre de ple dret d’Awra Amba. Fins que això no es decidesca, els nouvinguts han de mirar de guanyar-se la vida per a sobreviure.

Enat Ahemed es va guanyant les garrofes com pot, fent de cuinera per al professor del poble i amb feines de jornalera. Viu a Awra Amba des de fa dos anys i esperava que enguany l’admetrien a la comunitat.

Però no era l’única que esperava i que tenia esperances. Uns dels seus competidors per a una de les dues places adjudicades eren Sinedu Ibri, el propietari d’una botiga de queviures a la ciutat més propera, casat i amb quatre fills; i Deneke Ahemed, que, com ella, ha vingut a Awra Amba des del sud del país, però no són parentes. Deneke Ahemed té 45 anys, té la tensió extremadament alta i per això ja no pot treballar com cal. Tenia por de passar de pagès a captaire, i per això va eixir cap a Awra Amba, amb la dona i els fills.

Per a augmentar la productivitat del poble hauria estat pràctic d’admetre com a companya la mare en condicions de treballar, o l’amo de la botiga destre en els negocis. Amb tot, van elegir el malalt Deneke Ahemed, “justament perquè està malalt i necessitat”, explica Tinbualel Uibrie, la guia turística. La mare i l’amo del comerç són prou forts per a mantenir-se. Actualment Deneke Ahemed treballa com a ajudant a l’estable de les vaques. Abans de ser admès oficialment li van tornar a explicar les regles d’Awra Amba.

A partir d’aquell moment, des de les vuit del matí fins a les cinc de la vesprada es dedicaria a la feina comuna. Durant el temps restant li deixen escollir si vol guanyar diners pel seu compte –per exemple, teixint teles. Si en un any, després de la reducció dels costos, el poble ha produït beneficis, els repartiran entre els membres adults de la comunitat. L’any passat es van repartir 150 euros per persona.

Ni alcohol ni oracions. No es toleren el consum d’alcohol ni els ritus religiosos a Awra Amba. No hi ha església al poble, ni mesquita, ni casaments, ni bateigs, ni diumenges, ni cap altra festivitat religiosa. Es permeten els soterraments, però són limitats a la presència de dos familiars propers. Soterren el cadàver sense cerimònia, en un camp, i no s’hi poden col·locar làpides ni creus.

Zumra Nuru ha promulgat totes les regles del poble. El reglament sobre religió i alcoholisme és molt important per a ell. Des de dalt del seu mur diu que amb una mirada a les notícies n’hi ha prou per a reconèixer que les religions han portat més desgràcies que no pas pau: a Egipte els musulmans han assassinat cristians coptes; a l’Iraq, els sunnites han assassinat xiïtes i a l’inrevés; a l’Índia, els hindús han atemptat contra la vida dels musulmans; al Pròxim Orient, els jueus i els palestins lluiten des de fa mig segle. “El món aniria millor si no hi hagués religions”, diu convençut Nuru.

Amb la mateixa decisió argumenta contra l’altre gran consolador de la humanitat: “L’alcohol fomenta la violència domèstica i la promiscuïtat, i influeix sobre la propagació de la SIDA.” Segons Nuru, tot això és inacceptable. Per tant, en la qüestió de l’alcohol hi ha aquesta regla: les dues primeres vegades es farà un advertiment; la tercera, el pecador haurà de deixar el poble. És una intromissió en la llibertat dels éssers humans. Tanmateix, el poble creix d’any en any, a poc a poc, però constantment. I com més creix el poble, més augmenta el nombre d’envejosos.

Aproximadament a dos quilòmetres de distància d’Awra Amba, en un carrer asfaltat, hi ha una plaça. Ací hi ha afiladors que ofereixen els seus serveis a cel obert, ferrers que atien el foc en clots menuts a terra i pagesos que venen tomaques i xili. Comercien amb cat i brossa, i també amb sacs arròs, sandàlies de plàstic i ampolles d’aigua usades.

La desconfiança. La plaça és envoltada d’unes tres dotzenes de paradetes de xapa i planxes de fusta. Davant la meitat de les parades hi ha un pal clavat a terra, amb un got de plàstic a l’extrem. Això vol dir que és un bar.

Els bars no tenen mobiliari. En alguns s’hi passegen gallines, la gent menja a terra i se serveix aiguardent de destil·lació pròpia, cervesa i te de fabricació casolana. El te fa gust de te, l’aiguardent d’aiguardent, i a la cervesa hi suren coses estranyes, cosa que es nota prou en el gust.

En un d’aquests bars, a terra, hi seu Alemu Yesmaw, amb una cervesa a davant, servida en una llauna de tomaques abonyegada. Yesmaw és pagès, cristià ortodox i client habitual. La seua germana ha llogat el bar. Els dos dies de mercat hi treballa, i la resta de la setmana fa de pagesa.

A Yesmaw i a la seua germana Awra Amba els sembla sospitós. Qui sap què hi fan els ateus, de nit, els uns amb els altres, diuen. Amb tot, no hi han estat mai.

Un parell de cabanes més enllà hi seuen uns musulmans bevent cervesa, dos dels quals també demanen aiguardent. Tampoc no han estat mai a Awra Amba, però estan segurs que no hi passa res de bo. Les dones fan feines d’homes i els homes, feines de dones. Al·là no ho vol, això. Tard o d’hora castigarà el poble.

L’imam Mohàmmed Mota es veu a ell mateix com una possible ferramenta que executarà el càstig. Es troba davant la mesquita, prop de Wereta, i abans de respondre a cap pregunta, en fa una: “Ets musulmà?”

“No, cristià”, és la resposta. Vacil·la un moment, però decideix de quedar-se per a parlar. Mota tampoc no hi ha estat mai, a Awra Amba, i no hi veu cap motiu per a anar-hi.

Hi viuen infidels, i, segons la seua opinió, l’Alcorà és clar quan parla de què se n’ha de fer, dels infidels: “Cal matar-los, però de moment ací, a Etiòpia no ens és possible, no tenim el poder.” Si un dia la situació canvia, es satisfarien els desigs d’Al·là, explica. Després desitja un bon dia, es llava els peus i les mans i desapareix dins la mesquita.

Si hom demana a Zumra Nuru com és la relació amb els seus veïns, en un primer moment guarda silenci. “Oh, bona”, afirma tot seguit.

És possible que la seua irritació, a l’hora de dir res més sobre el vincle amb els veïns, tinga relació amb una casa que s’ha construït fa poc en un puig proper. La casa és una construcció simple, amb quatre parets i una teulada. No té cap minaret, però és una mesquita. El divendres hi va molta gent, malgrat que l’ascensió és fatigosa i que al peu del puig ja hi ha una altra mesquita.

A Awra Amba tothom entén aquesta edificació nova com una intimidació. Des d’allà dalt el poble sembla molt menut i fràgil. Nuru diu que l’emprenya la construcció, però res més.
Llavors s’alça del mur; té una cita fora del poble. Un home se separa de l’ombra d’uns arbres. Acompanya Nuru tan prompte com ix del poble. És el seu guardaespatlles. Duu un fusell.

Uwe Buse

Traducció Blanca Juan

© El Temps. Num. 1395

Canviar d'escola, de país, de pares? o història d'un (probablement) futur talibà

Un mestre explica a escola la bondat dels vents secs i frescos de la serra veïna, per a la curació dels pernils.

Un dels alumnes, un entre cinquanta -cinquanta, he sentit bé la notícia?- es queixa i li demana que deixi de nomenar el pernil -excel·lent producte del porc, per cert- en la seva presència.

El mestre li fa veure que només està explicant una part del temari i li aconsella que, si no està d'acord, pot buscar algun altre col·legi on es trobin en condicions de fer-li cas, i s'hi canvïi, que ja fa tard.

O potser li ha dit (versió del xiquet als seus pares) que si tan mal s'hi troba, potser li vindria bé tornar al seu país. (Despropòsit no menor que l'anterior, per cert)

Els pares han denunciat el mestre, el jutge ha acceptat la denúncia, al poble s'ha muntat un bon sidral, i fins i tot, una associació moderada de gent de la religió que professa (o li fan professar al pobre al·lotet) s'ha fet creus (perdó, mitges llunes) de la denúncia, tot explicant que les seus lleis prohibeix consumir porc, però no pas sentir-ne parlar.

I jo em demano ingènuament amb quina merda d'etiquetes estem marcant els nostres fills indefensos (com marquem els jònecs i les vedelles a ferro roent) i amb quin dret ho fem, quan, en compte de donar-los valors humans de comportament, en compte d'ajudar-los a pensar, ens dediquem a inculcar-los normatives irracionals i nocives en nom d'unes ideologies igualment irracionals i nocives a les que anomenem religions. Amb quin dret, em pregunto, maltractem així els nostres fills, sense adonar-nos que estem afavorint (i en molts casos fabricant) futurs talibans, futurs terroristes?

Pobre xiquet, penós protagonista de la notícia.

Possiblement acabarà canviant de col·legi, quan potser li caldria canviar de pares.

I, de retruc, de déus.

No els deixaran. Quina llàstima!

Un capellà catòlic, un altre ortodox, un rabí, un imam i un lama a una banda, i deu ateus a l'altra.

Turquía junta en un realty a religiosos y ateos

Per què deu persones sensates en un realty? Despesa inútil que bé es podrien evitar.

Només una en caldria per explotar les contradiccions, per fer-los caure, a aquests representants oficials de l'infantilisme humà, en les més flagrants iracúndies.

Més encara, em temo que no se'n necessitaria cap a l'altra banda: ells solets ja s'ho farien per muntar l'espectacle, no apte per a menors, i convertir-lo a la primera de canvi, previsiblement, en una lliçó accelerada mescla de kick boxing, valetudo i baralla de mercat.

I la idea ha sorgit a Turquia!

Només per això ja tenen el meu vot per integrar-los a la Comunitat Europea.

Llàstima que no els deixaran!

Benet XVI i l'economia. O com pujar al carro i intentar treure'n profit

Ahir, papa Ratzinger, altrament dit Benet XVI, donava una lliçó d'economia als bisbes presents en l'apertura del XII sínode de Roma.

Aquesta és la notícia segons Il Corriere Della Sera.

«Costruisce sulla sabbia la casa della propria vita - ha osservato Benedetto XVI - chi costruisce solo sulle cose visibili e toccabili, come il successo, la carriera, i soldi». «Apparentemente - ha commentato - queste sono le vere realtà, ma questa realtà prima o poi passa: vediamo adesso nel crollo delle grandi banche, che scompaiono questi soldi, che non sono niente». «Di per sè - ha aggiunto - tutte queste cose che sembrano la vera realtà sono solo realtà di secondo ordine e chi costruisce su questo costruisce sulla sabbia». «Solo la parola di Dio è fondamento della realtà e cambia il nostro concetto di realismo: realista è chi riconosce la realtà nella parola di Dio».

Traducció aproximativa

"Edifica sobre la sorra la casa de la pròpia vida -ha observat Benet XVI- qui edifica només sobre coses visibles i tangibles, com l'èxit, la carrera, i els diners". "Aparentment -ha comentat- aquestes són les veritables realitats, però aquesta realitat, més tard o més prompte passa: Ho veiem a hores d'ara a l'esfonçament dels grans bancs, com desapareixen aquests diners, que no són res". "Per elles mateixes -ha afegit- totes aquestes coses que semblen la veritable realitat no són més que realitats de segon ordre i qui edifica sobre elles edifica sobre la sorra". "Només la paraula de Déu és el fonament de la realitat i canvia el nostre concepte de realisme: realista és qui reconeix la realitat en la paraula de Déu".

I ara, ja sabem què fer.

Els creients: agenollar-se i resar.

I els no creients?, i els ateus com, per exemple, jo mateix?

Recordar la frase cèlebre de fa no tants anys, i intentar aplicar-la si ens queden encara ocasions i forces:

"Folleu, xiquets, que el món s'acaba"

La meva concepció del món. Bertrand Russell (II)

Segona entrevista. Avui parlem de religió.

Compassiu, sí, però escèptic i amb una clara visió negativa sobre l'assumpte.

II - Religió

Woodrow Wyatt. – Heu tingut mai impulsos religiosos, Lord Russell?

Lord Russell. – Oh, sí. En l’època de la meva adolescència jo era profundament religiós. Res no m’interessava tant com la religió exceptuant, potser, les matemàtiques. I el meu interès per la religió em portà –i no crec que això passi gaire sovint- a analitzar si hi havia alguna raó per a creure el que aquella deia. Vaig començar la meva anàlisi amb les tres proposicions que, a la meva manera de veure, eren les més essencials: Déu, la immortalitat i el lliure albir, i les vaig examinar una per una, en ordre invers, és a dir, començant pel lliure albir i, gradualment, vaig arribar a la conclusió que no hi havia raó de creure en cap de les tres. Em creia que el resultat de la investigació havia de produir-me una certa desil·lusió però, per estrany que us sembli, no succeí res d’això.

W. – De quina manera arribàreu al convenciment que no hi havia raó de creure en cap d’aquestes tres coses?

R. – Quant al lliure albir, em sembla que l’argument no era vàlid, i no crec que continuï essent concloent, però em semblava que, puix que tots els moviments de la matèria són determinats per les lleis de la dinàmica, també els dels llavis d’un ésser humà en parlar s’havien de regir per aquestes lleis, de manera que el qui parlava no tenia control sobre el que estava a punt de dir. Estimo que no era un argument vàlid, però en aquella època em va convèncer. Respecte a la immortalitat, bé, em sembla que és ben clar que la relació entre el cos i l’esperit, sigui quina sigui, és molt més íntima que no se suposa comunament, i que no hi ha cap raó de pensar que l’esperit persisteixi quan el cervell es podreix. I, pel que fa referència a Déu... bé, hom ha exposat moltíssims arguments en favor de l’existència de Déu que jo considerava, i encara ho faig, nuls. I estic segur que ningú no hauria acceptat tals arguments si no necessitessin creure en les conclusions.

W. – No acabo d’entendre què voleu dir amb això que les lleis de la dinàmica us portaren a pensar que el lliure albir no existia.

R. – Bé, hauré d’explicar el que jo pensava quan era un adolescent. Jo creia llavors que, a causa de les lleis de la dinàmica, tots els moviments de la matèria, de la primitiva nebulosa endavant, eren ja determinats, i que això incloïa els moviments dels llavis de qualsevol persona que parlés. Estava segur que les lleis de la dinàmica havien determinat exactament, en el moment de la formació de la primitiva nebulosa, el que diria el senyor A cada vegada que obrís la boca per parlar. Per tant, el senyor A no tenia el mínim control sobre allò que diria.

W. – Creieu que Déu no existeix o, simplement, que la seva existència no ha estat provada?

R. – No, jo no crec que Déu no existeixi. Crec que la possibilitat de la Seva existència es troba al mateix nivell que la dels déus olímpics i els de la mitologia nòrdica. També poden haver existit els déus de l’Olimp i del Valhalla. No puc prova que no han existit , que no existeixen, però tampoc no crec que el Déu dels cristians tingui més versemblança de la que tenien ells. Crec que són una mera possibilitat.

W. – Enteneu que la religió exerceix un influx beneficiós o perjudicial?

R. – Considero que la major part dels seus efectes en el transcurs de la història, han estat perjudicials. La religió fou la causa que els sacerdots egipcis determinessin el calendari i establissin el cicle dels eclipsis amb tanta exactitud que fins i tot podien predir quan es produirien. Aquests són efectes de la religió que podem considerar beneficiosos, però crec que la major part dels resultats han estat dolents, i ho han estat perquè es considerava important que la gent cregués en alguna cosa, sobre la qual no existia evidència i això falsificava la manera de pensar d’aquesta gent, falsificava els sistemes educatius i originava, diria jo, una completa heretgia moral: és a dir, que es correcte creure en determinades coses i erroni creure en algunes altres, deixant a part el problema de saber si les coses considerades són veritables o falses. En general, considero que la religió ha fet molt de mal, principalment santificant el conservadorisme i l’adhesió als costums tradicionals, i encara més santificant la intolerància i l’odi. La quantitat d’intolerància que ha format part de la religió, especialment a Europa, és monstruosa.

W. – Voleu dir amb això que hi ha una mena de censura del pensament que impossibilita de pensar lliurement?

R. – Això mateix. Vull dir que si preneu pràcticament qualsevol col·legi del món –qualsevol col·legi per a nois i noies- trobareu que el ensenyen alguna mena de creença. Aquesta pren una forma determinada als països cristians, i una altra als països comunistes. Però en tots ells hom ensenya coses als escolars sense examinar imparcialment si hi ha cap evidència en suport de la doctrina que s’ensenya ni encoratjar els nens perquè tractin de descobrir el que hi pugui haver de bo a la banda oposada.

W. – Què és el que ha fet que l’home, a través del segles, necessités una religió?

R. – Principalment, la por. L’home se sent bastant impotent i hi ha tres coses que li fan por: una és el que la Natura li pot fer, puix que el podria ferir el llamp o engolir un terratrèmol; la segona, el que li podrien fer altres homes –com matar-lo en una guerra-, i la tercera, que té molt a veure amb la religió, és el que les seves pròpies passions violentes poden obligar-lo a fer i que sap que en un moment de calma lamentaria d’haver fet. Per aquesta raó la por és la companya inseparable de molta gent durant tota la seva vida, i la religió ajuda a disminuir l’ansietat que provoca aquesta por.

W. – Però això no és pas el que els fundadors de la religió han assenyalat sempre.

R. – No, però els fundadors de les religions –i dic religions, en plural- tenen molt poc a veure amb el que ensenyen els seus seguidors. Molt poc, aquesta és la veritat. Us posaré un exemple: He descobert que els militars creuen que la fe cristiana és molt important en la lluita contra les potències orientals, i que si hom no és cristià mancarà d’energia i s’ho tirarà a l’esquena. Ara bé, he llegit el Sermó de la Muntanya una i altra vegada sense poder-hi trobar cap referència que encoratgi la fabricació i l’ús de la bomba d’hidrogen. Ni una sola paraula.

W. – Sí, però, creieu que la religió resulta encara perjudicial avui dia? Vull dir que molt del que esteu criticant succeí fa molts anys. Què n’heu de dir dels temps actuals?

R. – Avui dia passa exactament el mateix. L’exemple que he posat de la bomba H, no és cap antigalla, encara que jo desitjaria el contrari i crec que, actualment, la religió –personificada en les Esglésies- reprimeix el pensament sincer en el principal i dóna importància a coses que, a dreta llei, no en tenen. El seu sentit dels valors sembla ésser completament erroni.

W. – Em podeu posar un exemple del que acabeu de dir?

R. – Certament. Quan l’Imperi Romà estava a punt de caure, als Pares de l’Església els preocupava molt poc la caiguda de l’Imperi que representava, en aquells moments, la civilització; el que els neguitejava era la possibilitat que les donzelles cristianes perdessin llur virginitat. Que les noies continuessin essent verges era allò que ells consideraven més important.

W. – I, què varen fer per tal d’aconseguir llur propòsit?

R. – Exhortar el poble, sense preocupar-se gens ni mica que les legions haguessin de defensar les fronteres ni de la inevitable reforma del sistema tributari. Creien que la virginitat era molt més important que tenir un imperi. Quelcom de semblant passa actualment, en uns moments en què la raça humana està declinant: teòlegs eminents han decidit que és molt més important d’impedir la inseminació artificial que la nova guerra mundial, d’una virulència que ens exterminaria tots. Això, a mi, em sembla que és demostrar una veritable manca dels sentit de les proporcions.

W. – Sí, però, ¿no esteu d’acord que les religions han fet, en diferents ocasions, molt de bé, expandint els beneficis d’un sistema educatiu allà on, potser, no disposaven de cap altre mitjà d’estendre l’ensenyança? A Birmània, per exemple, els monjos budistes han fet un treball excel·lent educant els pobres.

R. – És possible, sí. Els monjos benedictins feren quelcom de bo en aquest sentit, si bé després d’haver causat el mal. Feren molt de mal i després un xic de bé.

W. – Però, què succeiria amb la gent que està convençuda que ha de tenir fe en alguna creença de tipus religiós o, altrament, se sentirien incapaços d’enfrontar-se amb la vida? Què seria d’ells si no hi hagués al món cap religió?

R. – Diria que demostren una mena de covardia que en qualsevol altra esfera es consideraria digna de menyspreu, però que en relació amb l’esfera religiosa hom creu digna d’admiració. I jo no puc admirar la covardia, sigui quina sigui l’esfera on es produeixi.

W. – Què és el que titlleu de covardia?

R. – Això de dir que hom no pot enfrontar-se amb la vida sense això, allò, o el de més enllà. Tothom hauria de poder plantar cara a la vida amb les armes que aquesta li hagués donat. És un requisit que forma part de... del coratge.

W. – Voleu dir que és covardia en el sentit que traspassen a Déu, o a un sacerdot, diguem, en el cas d’una religió organitzada, llurs problemes, en lloc de tractar de resoldre’ls per ells mateixos?

R. – Exactament i, si no, examineu la qüestió de la perillosíssima situació en què es troba el món. Constantment m’arriben lletres de gent que no deixa d’assegurar-me “que Déu s’ocuparà de resoldre aquest problema”. Però, si no ho ha fet en èpoques passades, no entenc com poden creure que ho farà en l’avenir.

W. – Voleu dir que creieu que aquest és un sistema que equival a una conducta nècia i imprudent? Que hauria d’ésser més aviat ajuda pròpia i mai no hauríem d’esperar que un altre ens fes la feina?

R. – Rotundament, sí.

W. – Llavors, si la religió és perjudicial i, tot i així, l’home ha insistit sempre a tenir-ne una, quina és la resposta?

R. – Oh, l’home no ha pas fet el que dieu. Uns quants, sí, i aquests són els que hi estan acostumats. En alguns països, la gent camina amb l’ajuda de xanques i no li agrada haver-ne de prescindir. La religió és com un parell de xanques i la gent d’alguns països ha acabat acostumant-s’hi. He passat un any a Xina, durant el qual vaig descobrir que el xinès corrent no practica cap mena de religió i, tot i així, era tan feliç –i, com sigui que les condicions en què viuen són bastant dolentes, jo diria que més feliç i tot- com la majoria dels cristians.

W. – Amb tot, crec que qualsevol cristià ha d’estar convençut que, si hom els pogués convertir al cristianisme, els xinesos serien molt més feliços.

R. – No crec que hi hagi cap evidència que doni suport a aquesta pretensió.

W. – No és veritat que si l’home busca fora d’ell mateix alguna cosa en què pugui dipositar la seva fe, alguna cosa més gran que la seva persona, no és per covardia o en cerca de suport, sinó perquè desitja poder fer el que sigui en benefici seu?

R. – Hi ha moltes coses més grans que ell mateix. En primer lloc, la seva pròpia família; després la seva pàtria; i finalment, la humanitat. Totes tres són més grans que ell mateix i haurien de bastar per a omplir, per a donar un sentit i un propòsit als sentiments de l’home més benvolent del món.

W. – Creieu, vós, que la religió organitzada mantindrà sempre la presa que ha fet en la humanitat?

R. – Entenc que això depèn de si aquesta arriba o no a resoldre els seus problemes socials. Estic segur que si continuessin esclatant guerres importants, si hi hagués molta pobra gent vivint sota la fèrula d’un opressor, la religió continuaria seguint el curs que ha seguit fins ara, car he observat que la creença en la bondat de Déu és inversament proporcional a l’evidència. Quan no hi ha evidència de cap mena, el poble creu en Ell a ulls clucs, i quan les coses van bé i hom podria creure, el resultat és el contrari. Per això presumeixo que si la gent aconsegueix resoldre els seus problemes socials, les religions desapareixeran gradualment. Però, per altra banda, si no ho aconsegueixen, no crec que aquestes desapareguin. El que ha succeït en èpoques passades us en pot donar l’exemple. Al segle divuitè, quan tot estava tranquil, hi havia molta gent educada que eren lliurepensadors. Bé, després vingué la Revolució Francesa, i alguns aristòcrates anglesos van arribar a la conclusió que la llibertat de pensament era el camí que portava a la guillotina, i, automàticament, ho deixaren estar per tornar-se profundament religiosos, etapa de la història a la qual donem el nom de victorianisme o època victoriana. El mateix s’esdevingué quan esclatà la Revolució Russa. Aquesta terroritzà la gent i els feu pensar que si no creien en Déu tot el que posseïen els seria confiscat, de manera que cregueren en Ell. Crec que descobrireu que semblants cataclismes socials són excel·lents per a la religió.

W. – Suposeu que vós i jo quedarem totalment destruïts després de morir?

R. – No veig per què no. Sé que el cos es desintegra, i no hi ha cap raó de suposar que, desaparegut el cos, l’esperit hagi de continuar existint.

II - Religión

Woodrow Wyatt. - ¿Habéis tenido alguna vez impulsos religiosos, Lord Russell?

Lord Russell. - Oh, sí. En la época de mi adolescencia yo era profundamente religioso. Nada me interesaba tanto como la religión exceptuando, quizás, las matemáticas. Y mi interés por la religión me llevó -y no creo que eso pase muy a menudo- a analizar si existía alguna razón para creer lo que aquélla decía. Empecé mi análisis con las tres proposiciones que, a mi modo de ver, eran las más esenciales: Dios, la inmortalidad y el libre albedrío, y las examiné una por una, en orden inverso, es decir, empezando por el libre albedrío y, gradualmente, llegué a la conclusión que no había motivo para creer en ninguna de las tres. Creía que el resultado de la investigación me produciría una cierta desilusión, sin embargo, por extraño que os parezca, no sucedió nada de eso.

W. - ¿De qué modo llegasteis al convencimiento de que no había motivo para creer en ninguna de estas tres cosas?

R. - En cuanto al libre albedrío, me parece que el argumento no era válido, y continuo pensando que no es concluyente, pero me parecía que, ya que todos los movimientos de la materia vienen determinados por las leyes de la dinámica, también los de los labios de un ser humano al hablar se tenían que regir por estas leyes, de modo que el que hablaba no tendría control alguno sobre lo que estaba a punto de decir. Estimo que no era un argumento válido, pero en aquella época me convenció. Con respecto a la inmortalidad, bien, me parece que está muy claro que la relación entre el cuerpo y el espíritu, sea cuál sea, es mucho más íntima de lo que comúnmente suponemos, y no hay ningún motivo para creer que el espíritu persista cuando el cerebro se pudre. Y, con respecto a Dios... bien, se han expuesto muchísimos argumentos en favor de la existencia de Dios que yo creía, y sigo creyendo, nulos. Y estoy seguro de que nadie habría podido aceptar tales argumentos si no necesitaran creer en su conclusión.

W. - No acabo de entender qué queréis decir con eso que las leyes de la dinámica os llevaron a pensar que el libre albedrío no existía.

R. - Bien, tendré que explicar lo que pensaba en mi adolescencia. Yo creía entonces que, a causa de las leyes de la dinámica, todos los movimientos de la materia, desde la primitiva nebulosa en adelante, estaban ya predeterminados, y que eso incluía los movimientos de los labios de cualquier persona que hablara. Estaba seguro de que las leyes de la dinámica habían determinado exactamente, en el momento de la formación de la primitiva nebulosa, lo que diría el señor A cada vez que abriera la boca para hablar. Por lo tanto, el señor A no tendría el mínimo control sobre aquello que diría.

W. - ¿Creéis que Dios no existe o, simplemente, que su existencia no ha sido probada?

R. - No, yo no creo que Dios no exista. Creo que la posibilidad de su existencia se encuentra al mismo nivel que la de los dioses olímpicos y los de la mitología nórdica. También pueden haber existido los dioses del Olimpo y del Valhalla. No puedo probar que no hayan existido, que no existen, pero tampoco creo que el Dios de los cristianos tenga más verosimilitud de la que tenían ellos. Creo que son una mera posibilidad.

W. - ¿Entendéis que la religión ejerce un influjo beneficioso o perjudicial?

R. - Considero que la mayor parte de sus efectos en el transcurso de la historia, han sido perjudiciales. La religión fue la causa de que los sacerdotes egipcios determinaran el calendario y establecieran el ciclo de los eclipses con tanta exactitud que incluso podían predecir cuándo se producirían. Éstos son efectos de la religión que podemos considerar beneficiosos, pero creo que la mayor parte de los resultados han sido dañinos, y lo han sido porque se consideraba importante que la gente creyera en alguna cosa, sobre la que no existía ninguna evidencia y eso torcía la manera de pensar de esta gente, falsificaba los sistemas educativos y originaba, diría yo, una completa herejía moral: es decir, que es correcto creer en determinadas cosas y erróneo creer en algunas otras, quitando importancia al tema de saber si las cosas consideradas son verdaderas o falsas. En general, considero que la religión ha hecho mucho daño, principalmente santificando el conservadurismo y la adhesión a las costumbres tradicionales, y todavía más santificando la intolerancia y el odio. La cantidad de intolerancia que ha formado parte de la religión, especialmente en Europa, es monstruosa.

W. - ¿Queréis decir con eso que hay una especie de censura del pensamiento que imposibilita pensar libremente?

R. - Eso mismo. Quiero decir que si tomáis prácticamente cualquier colegio del mundo -cualquier colegio para chicos y chicas- encontraréis que enseñan algún tipo de creencia. Ésta toma una forma determinada en los países cristianos, y otra en los países comunistas. Pero en todos ellos se enseñan cosas a los escolares sin examinar imparcialmente si hay alguna evidencia en apoyo de la doctrina que se enseña ni animar a los niños para que traten de descubrir lo que pueda haber de bueno en el lado contrario.

W. - ¿Qué es lo que ha hecho que el hombre, a través de los siglos, necesitara una religión?

R. - Principalmente el miedo. El hombre se siente muy impotente y hay tres cosas que lo atemorizan: una es aquello que la Naturaleza le puede hacer, ya que lo podría herir el rayo o engullir un terremoto; la segunda, lo que le podrían hacer otros hombres –por ejemplo, matarlo en una guerra-, y la tercera, que tiene mucho que ver con la religión, es lo que sus propias pasiones violentas pueden obligarlo a realizar y que sabe que en un momento de reflexión lamentaría haber hecho. Por esta razón el miedo es el compañero inseparable de mucha gente durante toda su vida, y la religión ayuda a disminuir la ansiedad que provoca este miedo.

W. - Pero eso no es en absoluto lo que los fundadores de la religión han señalado siempre.

R. - No, pero los fundadores de las religiones -y digo religiones, en plural- tienen muy poco que ver con lo que enseñan sus seguidores. Muy poco, ésta es la verdad. Os pondré un ejemplo: He descubierto que los militares creen que la fe cristiana es muy importante en la lucha contra las potencias del este, y que si uno no es cristiano carecerá de energía y le dará lo mismo. Ahora bien, he leído el Sermón de la Montaña una y otra vez sin poder encontrar ninguna referencia que anime a la fabricación y el uso de la bomba de hidrógeno. Ni una sola palabra.

W. - Sí, sin embargo, ¿creéis que la religión resulta todavía perjudicial hoy en día? Quiero decir que mucho de lo que estáis criticando sucedió hace muchos años. ¿Qué tenéis que decir de los tiempos actuales?

R. – En la actualidad pasa exactamente lo mismo. El ejemplo que he puesto de la bomba H, no es ninguna antigualla, aunque yo desearía lo contrario y creo que, actualmente, la religión -personificada en las Iglesias- reprime el pensamiento sincero en lo principal y da importancia a cosas que, bien mirado, no la tienen. Su sentido de los valores parece ser completamente erróneo.

W. - ¿Me podéis poner un ejemplo de lo que acabáis de decir?

R. - Ciertamente. Cuando el Imperio Romano estaba a punto de derrumbarse, a los Padres de la Iglesia les preocupaba muy poco la caída del Imperio que representaba, en aquellos momentos, la civilización; lo que les inquietaba era la posibilidad de que las doncellas cristianas perdieran su virginidad. Que las chicas continuaran siendo vírgenes era lo que ellos consideraban más importante.

W. - ¿Y qué hicieron con el fin de conseguir su propósito?

R. - Exhortar al pueblo, sin preocuparse ni pizca de que las legiones tenían que defender las fronteras, ni de la inevitable reforma del sistema tributario. Creían que la virginidad era mucho más importante que tener un imperio. Algo parecido pasa actualmente, en unos momentos en que la raza humana está declinando: teólogos eminentes han decidido que es mucho más importante impedir la inseminación artificial que la nueva guerra mundial, de una virulencia que nos exterminaría todos. Eso, a mí, me parece que es mostrar una verdadera falta del sentido de la proporción.

W. - Sí, sin embargo, ¿no estáis de acuerdo en que las religiones han hecho, en diferentes ocasiones, mucho bien, expandiendo los beneficios de un sistema educativo allí donde, quizás, no disponían de ningún otro medio de extender la enseñanza? En Birmania, por ejemplo, los monjes budistas han hecho un trabajo excelente educando a los pobres.

R. - Es posible, sí. Los monjes benedictinos hicieron algo bueno en este sentido, si bien tras previamente haber causado el daño. Hicieron mucho daño y luego un pequeño bien.

W. - Sin embargo, ¿qué sucedería con aquella gente que está convencida de que han de tener fe en alguna creencia de tipo religioso o, de lo contrario, se sentirán incapaces de enfrentarse con la vida? ¿Qué sería de ellos si no hubiera en el mundo ninguna religión?

R. - Diría que muestran una especie de cobardía que en cualquier otra esfera se consideraría digna de desprecio, pero que en relación con la esfera religiosa se cree digna de admiración. Y yo no puedo admirar la cobardía, sea cuál sea la esfera donde se produzca.

W. - ¿Qué es lo que tildáis de cobardía?

R. - Eso de decir que uno no puede enfrentarse con la vida sin eso, aquello, o lo de más allá. Todo el mundo tendría que poder plantar cara a la vida con las armas que ésta le hubiera dado. Es un requisito que forma parte de... del coraje.

W. - ¿Queréis decir que es cobardía en el sentido que le endosan a Dios, o a un sacerdote, digamos, en el caso de una religión organizada, sus problemas, en lugar de tratar resolverlos por ellos mismos?

R. - Exactamente y, si no, examinad la cuestión de la peligrosísima situación en que se encuentra el mundo. Constantemente me llegan cartas de gente que no deja de asegurarme "que Dios se ocupará de resolver este problema". Sin embargo, si no lo ha hecho en épocas pasadas, no comprendo cómo pueden creer que lo hará en el futuro.

W. - ¿Queréis decir que pensáis que éste es un sistema que equivale a una conducta necia e imprudente? ¿Que tendría que ser más bien autoayuda y que nunca deberíamos confiar en que otro nos hiciera el trabajo?

R. - Rotundamente, sí.

W. - Entonces, si la religión es perjudicial y, aun así, el hombre ha insistido siempre en tener una, ¿cuál es la respuesta?

R. - Oh, el hombre no ha hecho en absoluto lo que decís. Unos cuantos, sí, y éstos son los que están acostumbrados. En algunos países, la gente anda con la ayuda de zancos y no le gusta tener que prescindir de ellos. La religión es como un par de zancos y la gente de algunos países ha acabado acostumbrándose. He pasado un año en China, durante el cual descubrí que el chino corriente no practica ningún tipo de religión y, aun así, era tan feliz -y, como quiera que las condiciones en que viven son bastante malas, yo diría que más feliz incluso- que la mayoría de los cristianos.

W. - Con todo, creo que cualquier cristiano tiene que estar convencido que, si se les pudiera convertir al cristianismo, los chinos serían mucho más felices.

R. - No creo que exista ninguna evidencia que dé apoyo a esta pretensión.

W. - ¿No es verdad que si el hombre busca fuera de él mismo alguna cosa en que pueda depositar su fe, alguna cosa más grande que su persona, no es por cobardía o busca de ayuda, sino porque desea poder hacer lo que esté en beneficio suyo?

R. - Hay muchas cosas más grandes que él mismo. En primer lugar, su propia familia; después su patria; y finalmente, la humanidad. Las tres son más grandes que él mismo y tendrían que bastar para llenar, para dar un sentido y un propósito a los sentimientos del hombre más benevolente del mundo.

W. - ¿Cree, Usted, que la religión organizada mantendrá siempre la presa que ha hecho en la humanidad?

R. - Entiendo que eso depende de si ésta llega o no a resolver sus problemas sociales. Estoy seguro de que si continuaran estallando guerras importantes, si hubiera mucha gente pobre viviendo bajo la férula de un opresor, la religión continuaría siguiendo el curso que ha seguido hasta ahora, porque he observado que la creencia en la bondad de Dios es inversamente proporcional a su evidencia. Cuando no hay evidencia de ningún tipo, el pueblo cree en Él a pies juntillas, y cuando las cosas van bien y se podría creer, el resultado es el contrario. Por eso presumo de que si la gente consigue resolver sus problemas sociales, las religiones desaparecerán gradualmente. Pero, por otra parte, si no lo consiguen, no creo que éstas desaparezcan. Lo que ha sucedido en épocas pasadas os puede dar el ejemplo. En el siglo decimoctavo, cuando todo estaba tranquilo, había mucha gente educada que eran librepensadores. Bien, después vino la Revolución Francesa, y algunos aristócratas ingleses llegaron a la conclusión de que la libertad de pensamiento era el camino directo a la guillotina, y, automáticamente, lo dejaron estar por volverse profundamente religiosos, etapa de la historia a la cual damos el nombre de victorianismo o época victoriana. Lo mismo ocurrió cuando estalló la Revolución Rusa. Ésta aterrorizó a la gente y les hizo pensar que si no creían a Dios todo lo que poseían les sería confiscado, de modo que creyeron en Él. Creo que descubriréis que parecidos cataclismos sociales son excelentes para la religión.

W. - ¿Suponéis que Usted y yo quedaremos totalmente destruidos después de morir?

R. - No veo por qué no. Sé que el cuerpo se desintegra, y no hay ninguna razón para suponer que, desaparecido el cuerpo, el espíritu tenga que continuar existiendo.