Reflexions electorals amb un cert compromís inclòs

En aquest dia en què un tímid sol apunta malgrat els núvols, vespra d'unes eleccions que, previsiblement i desafortunada, ja tenen tot el peix pescat i venut a llotja, i a l'espera de, per primera vegada -a les anteriors eleccions hi vaig votar per correu- ser jo qui introduisca el meu vot a l'urna, escolte les veus de sirena d'en Rajoy i la seua colla:



I, clar, després d'haver-ho sentit, la meua resposta no pot ser una altra que



Per una altra banda, no em puc estar de sentir les adolorides veus de Rubalcaba i companya entonant el seu particular misereri mei, el seu angoixant Eli Eli Lama Sabachthani



I, ho reconec, m'entra la llàstima. Però, sentint-ho molt, jo, com la gallineta d'en Llach:



Perquè, al cap i a la fi, tinc un compromís. Un compromís amb la meua gent, amb el meu país, amb la meua terra. I, encara que no en som encara els suficients per capgirar la vergonyosa situació que patim, em queda l'esperança de que, a poc a poc, els meus paisans aniran obrint els ulls.



L'esperança de que, algun dia, podrem dir, després d'haver guanyat:

Una falsificació històrica

En quin moment el Centenar de la Ploma va trair els seus orígens i esdevingué una colla de botiflers?

Avui, Nou d'Octubre, dia en què els valencians celebrem l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Balansiya, amb una processó cívica en que passegen allò que ara en diuen "La Reial Senyera" quan, si seguim a Pere Maria Orts a la seua "Història de la Senyera al País Valencià" no és més que la bandera del Centenar de la Ploma, cos creat el 1365 pel rei Pere el Cerimoniós, amb la funció de protegir la senyera reial, desapareguts el 1707 amb el decret de Nova Planta, i reapareguts més tard ja transformats en allò que ara són, uns... (preferesc no dir la meua opinió).

L'última que han fet aquests insignes personatges és "restaurar" una còpia que tenen a la Catedral de València, al Retaule de la capella del Centenar de la Ploma, de la part central de "La Batalla del Puig" de Marçal de Sax.

El Levante ho porta avui a primera pàgina



Comparem l'original i la restauració/falsificació:

Endevineu quina és la "restauració"?

Encara que no ho sembli, la de la dreta, més fosca, blava i sense barres. I és que tenen una barra...!

Per a més informació, veure les fitxes 119 i 120 del següent enllaç

Sort tenim que el quadre original es troba exposat al Victoria & Albert Museum de Londres, on ningun nacionalista espanyol podrà "restaurar-lo" per amagar, com solen fer la història que no els convé.

El senyor Camps es mira a l'espill anglès

Fa pocs dies l'eximi forense Font de Mora ens anunciava el projecte de fer desaparèixer les molt atonyinades línies de valencià, per una única línia d'ensenyança trilingüe: espanyol-valencià-anglès. (Per si algú em llegeix per primera vegada, faig constar que quan parle de valencià, no estic parlant més que del català que parlem a València.)

Ara el Molt Imputat don Fransisco Camps, es destapa amb un projecte de modificació de la llei electoral a la comunitat sense nom, en altres temps de més bonança anomenada País Valencià.

Aquesta modificació, pel que anuncia, consistiria en la creació de tants districtes com diputats hi hagin, de forma que, a cada districte, el diputat seria aquell que hi guanyés per majoria simple.

No sé si aquest sistema electoral tindria cabuda constitucional.

Allò que sé és que es tracta d'un sistema clarament afavoridor del bipartidisme i anorreador dels tercers partits que difícilment hi tenen cabuda.

I també sé que en la situació actual, podria donar com a resultat una càmera mono-color o quasi. Tot dependria de la distribució geopolítica dels districtes.

Tants anys demanant l'entrada de les comarques com a districtes i la supressió de les províncies, i ara, només de pensar-ho, tremolo.

POST SCRIPTUM

Acabo de llegir que l'Espe Aguirre, presidenta de Madrid, també proposa el mateix. O sigui que es tracta del PP en general, ja que tots sabem que Madrid, València i Galícia són els camps d'experimentació de la FAES.

I Rubalcaba i el tril·lero Trillo negociant la renovació del TC.

Que els déus ens agafin confessats.

De bilingüismes, diglòssies i falsos radicalismes

Anit mateix vaig tornar a comprovar com ho tenim de difícil (fotut? pelut?) en aquest meu país o innominada comunitat de discutits i discutibles símbols.

Protagonista, una bona dona amb el seu net, un espavilat xinet d'ètnia no han, xerraire i actiu com ho solen ser aquests al·lotets.

El menut que entén i ja xampurreja tant el valencià com l'espanyol, en un moment donat amolla una frase en espanyol i la meva cunyada, que sap quin peu calça la iaia, li diu, innocent: - xe, això com és que em parles en castellà? si t'arriba a sentir ton pare...-

-És que el meu gendre es molt catalanista, - que diu la iaia fent cara de pocs amics.

-Dona, ja és bo que el xiquet parle els dos idiomes, - que li dic jo conciliador.

I, aleshores, la bona iaia, amollà la frase gloriosa: - Més m'haguera valgut que m'hagueren ensenyat més castellà i menos valencià -

I no me'n vaig poder estar de dir-li, mentre la dona m'estirava i em feia senyals perquè em callés - Entenc que et dolgues de no saber tant d'espanyol com voldries, però, per què doldre't de saber el valencià que saps, i que no t'ensenyaren a l'escola, sinó els teus pares?

-O siga que eres com el meu gendre, un catalanista radical també.

Ho vaig deixar estar.

Una vegada més havia pogut comprovar quina aigua porta la sèquia, que a València, quan algú t'acusa de catalanista, només està intentant amagar-se a ell mateix, el seu odi pel valencià.

I això, aquest auto-odi disfressat d'orgull valencianista, és realment complicat de solucionar.

Quina diferència amb aquella velleta gallega que em vaig trobar l'any 74 a la ria Pasaxes, la qual, davant les meues evidents dificultats per entendre-la, em va dir allò que més d'un cop he recordat: "Ti non comprendes. Si non comprendes, vaite a escola."

La plaça era una festa

Anit, costat per costat d'algun miler més de companys, dos furgones de policia nacional (d'Espanya) i una de municipal (policia) hi vaig ser a la plaça de la Mare de Déu de València, protestant per l'apagó (després de vint-i-sis anys de contínua persecució dels diferents governs tant de la Comunitat Sense Nom com dels d'Espanya) dels senyals d'unes televisions emeses tres-cents cinquanta quilometres més amunt.

Érem mil cinc-cents, com diu el País, o set mil, com diu VilaWeb? Ni ho sé ni m'importa.

M'importa la vergonya que sentíem de pertànyer a una "república bananera" el president de la qual, és de tot menys honorable, (i esperem que no tingui tant sort com l'anterior i aquest sí que acabi en presó) desemparats per una Europa que diu que això són "assumptes interns", sentint-nos minoria en el nostre propi país, i totalment desconeguts portes enfora.

Però, malgrat tot, un grup de dolçainers tocava (els cinc som, ramonet, les penes són, i -com no?- la moixeranga) corejats per tota la gent a la plaça, i acompanyats per un grup de percussió magnífic.

Ja ho sé que no aconseguirem res. Ja ho sé que quan aquesta persecució a la recepció d'un mitjà de comunicació passa a Venezuela està mal (oi senyor Savater i companyia?), molt mal, és un atemptat a la democràcia, i a les llibertats individuals, i a tota l'hòstia.

Però açò no passa a Venezuela. Açò passa a una Comunitat Sense Nom, (o amb el nom d'un punt cardinal que només indica que som a l'est del nostre oest; de ponent ni barca, ni vent, ni casament) que també voldrien sense idioma propi (o almenys que aquest idioma no fos el que és, el dels nostres veïns del nord) amb una societat meninfotista estructurada només per a les falles (copades, això sí, pel bunker barraqueta, gràcies al gran invent del franquisme de les "Juntes Centrals i Locals") que seguirà votant aquells que ens menyspreen i malversen els nostres diners.

Nou d'Octubre, sant Dionís

Nou d'Octubre, dia de sant Dionís, de la mocadorà, dels enamorats, del País Valencià.

País Valencià, pobre País Valencià (o Antic Regne o, qui ho diria, Comunitat).

Com dèiem als anys de la transició: País Valencià, serà o no serà.

Quo vadis pspv-PSOE?

Mai no he volgut pertànyer a cap partit, ni tan sols quan era jove i indocumentat, i a la Universitat hi havia quasi tants partits com assignatures.

He complit amb el meu deure cívic deixant el meu vot a les urnes cada cop que he tingut ocasió, però mai no he votat, ho confesso, ni PSC-PSOE, ni PSPV-PSOE, ni PSOE a seques, perquè sempre he trobat d'altres partits més a l'esquerra, o més nacionalistes, que m'han semblat més coherents, més afins a les meues idees i els meus interessos, encara que el meu vot, més d'un cop, hagi quedat sense representació.

Dit això, l'altre dia, em vaig alegrar d'allò més quan l'Antoni Asunción, ex-president de la Diputació Provincial de València, ex-ministre dimissionari (només per aquesta dimissió ja em pareix una persona admirable en aquest regne d'Espanya on ningú no dimiteix) decidí presentar-se i forçar unes primàries en aquest petit país que sembla destinat a sofrir una eterna majoria del Pp, malgrat els múltiples lladronicis que, de nord a sud, recorren el territori.

En una veritable cursa contra-rellotge d'obstacles, l'amic Asunción havia aconseguit reunir tres-mil dos-cents i escaig d'avals, però sembla que no hi ha hagut prou: Més de dos-cents d'aquests avals han estat anul·lats, sembla que els uns per directament fraudulents (militants difunts, ex-militants), i els altres per anul·lables (recolzaven tant l'Alarte com l'Asunción). I aquestes anul·lacions impliquen que no ha arribat al mínim exigible com per forçar unes primàries.

I a mi tot aquest afer em fa pudor de podrit:

1. Els avals han estat oberts sense que els representants de l'Asunción hi fossin presents.
2. No veig l'Antoni Asunción falsificant signatures.
3. Com diu ell, que hi hagi una desena de despistats (hem de tindre en compte que al no haver-li deixat accès al cens d'afiliats ha hagut de fiar-se de qui el recolzava) entra dins del probable; que l'hagin estafat dues centenes llargues, és descabellat.

En fi, ells (el pspv-PSOE) s'ho perden.

I amb ells la resta dels valencians que demanem un canvi en el (des)govern que patim al país.

Jo, continuo declarant la meua intenció de votar Compromís, i de respectar, quatre llarguíssims anys més, que els botiflers continuen acaparant el govern d'aquest dissortat país sense nom.

Algemesí, una bona notícia

Per fi la nostra Generalitat valenciana ha tingut un detall: declarar Bé d'Interès Cultural les processons de la Mare de Déu de la Salut, els dies 7 i 8 de setembre, a Algemesí.

I encara que dubte molt que açò representi en cap cas un recolzament econòmic, ja ens va bé als valencians que, a poc a poc, les nostres músiques, els nostres balls, el nostre teatre, vagin adquirint oficialment la importància que sempre han tingut, malgrat el menyspreu dels castellanitzats botiflers que de fa segles ens governen.

Perquè València és molt més que la monumental Ciutat de les Arts i les Ciències, les falles, els tarongerars, els arrossars i les platges (també açò és València, és clar, però no tota)

València és també les danses guerreres de la Todolella, la pilota al carrer o als trinquets, els sexenis de Morella, la festa d'Elx, les bandes de música i els dolçainers, els moros i cristians, els correfocs i les cordades, la processó del Corpus, els miracles de sant Vicent, o les processons de la Mare de Déu de la Salut amb els seus balls i la seua Muixeranga.

Com deia, una bona notícia.

De més verdes en maduren, malgrat els corrons més majoritaris

Cinc mesos han passat des que les preguntes sobre contractes de diverses Conselleries amb empreses relacionades amb el cas Gürtel, que els diputats de Compromís havien fet, foren vetades per les Corts valencianes.

Aquestes són les conseqüències de la majoria absoluta que els valencians els hi venim regalant als imPpresentables del Pp.

Avui ens toca alegrarnos: el TC ha condemnat al Consell de la Generalitat de Baix a respondre per escrit a aquelles preguntes.

Cada vegada tinc més clar a qui votaré les properes eleccions.

Segur que l'error fou involuntari?

Llegesc avui una notícia a Levante on me n'assabente que el TS ha condemnat la Universitat d'Elx i el Govern de la Generalitat de Baix a indemnitzar una família per no haver detectat i comunicat que l'amniocentesi realitzada indicava que la futura criatura naixeria amb la Síndrome de Down.

Coneixent l'obsessió anti-avortament dels cagaciris que de fa un temps, massa, manen (ells en diuen governar) d'aquesta dissortada "Comunidat", i coneixent la història fundacional de la Universitat d'Elx que, com molta gent recordarà, es remunta a un lleig, protocol·làriament justificat, que l'excel·lentíssim rector de la Universitat d'Alacant li feu al Molt Honorable President Eduardo Zaplana i el rescalfó que aquest darrer individu agafà en trobar-se postergat del primer lloc d'honor, em fa témer que l'error o omissió no era sinó una forma d'evitar un possible avortament.

Ja al seu moment, el TSJCV, havia dictaminat contra la Generalitat de Baix, condemnant-la a indemnitzar els malinformats pares. Ara el TSE confirma la sentència amb un afegitó prou lògic: la UMH serà subsidiària en aquest pagament. O potser no foren ells qui cometeren l'equivocació?

Ens queda Caixa d'Ontinyent i RuralCaixa

Tant de temps intentant una fusió entre les dues grans caixes valencianes CAM i Bancaixa, -recorde els ja llunyans primers anys dels 80 amb un fallit i primerenc intent en base a adquirir un sistema informàtic comú- i ara, en pocs dies, la CAM -Alacant a part, és possiblement això?- se'ns en va d'excursió amb una caixa asturiana, i Bancaja-Bancaixa s'aixopluga sota el paraigua de Rato i la "seua" CajaMadrid.

Fusió freda per fusió freda -si tant ens volen convèncer que aquestes SIP no obliguen ningú realment- no la podrien haver fet entre elles?

Però no passa res. El Molt Honorable -quin sarcasme el títol aquest aplicat al Francisco Camps!- cada dia està més feliç. I el PSPV-PSOE d'Alarte, cada cop menys PV, gens O i totalment E? 'Nar-hi-'nant que deia la trinca.

Ens queda una caixeta, Caixa d'Ontinyent, i una rural Rural Caixa.

I ara, amb què o qui Oferirem Noves Glòries a Espanya?

Amb què o qui sostindrem aquella mística Terra Mítica i les successives i innumerables Ciutats de Qualsevol Cosa? -Algun avantatge havíem de tindre, no?

Complicat ens ho deixen, redéu.

Se'n passen de bons. Serà per diners?

Ahir mateix em preguntava si no estaven rient-se de nosaltres. Avui, sense anar més lluny, m'arriba la confirmació.

La diputació de València, presidida pel senyor Rus, aquest prohom i alcalde de Xàtiva que s'ha gastat vuit mil eurets de l'ala en go-go girls o similar, mentre les muralles almohades del castell del seu poble amenacen ruïna severa, aquesta mateixa diputació, dic, es permet licitar concursos d'adquisició de material audiovisual a preus de fa dos o tres anys.

Vol dir que, seguint els costums ja establerts en aquest país, -serà per diners?- estan disposats a pagar quatre o cinc voltes més pels aparells electrònics que volen adquirir.

A més, per reblar el clau, aquests concursos estableixen una clàusula que fixa com a quota més baixa la d'un 75% del preu d'eixida, a fi d'evitar "ofertes temeràries".

Ara que, si a aquesta clàusula dissuasòria per aquells que estiguin disposats a oferir un preu "normal" li afegim la clàusula de que els aspirants a subministradors d'aquests aparells, han de ser "veterans", vull dir, que han de presentar 20 certificats de distints ajuntaments d'haver subministrat aparells d'aquestes característiques en els darrers tres anys, la mosca comença a pujar-nos al nas.

Quants subministradors d'aquests aparells podran complir aquesta condició de veterania? Els podrem comptar amb els dits d'una mà? O pitjor encara, com deia Perich, els podrem comptar amb els dits d'una orella?

Dieu-me malpensat però la única cosa que se m'ocorre és aquest refrany tan nostre:

No em fotràs tort, que t'hi veus

Caldria processar el papa. Un article de Richard Dawkins

Un article: "The pope should stand trial" de Richard Dawkins, l'autor de "The God Delusion" trobat (i traduït) al sempre interessant bloc ateïsta "El Salón d'Holbach".

Sense comentaris, avui que, segons sembla, el Molt Honorable Francisco Camps (no és conya, només és el títol que, com a president d'aquesta comunitat -de veïns, d'Álvaro de la Iglesia?- li correspon) ens parlarà de quants duros ens va costar la visita del papa.

Societat Coral el Micalet. Un altre atemptat més. Fins a quan?

Una vegada més, la ultradreta valenciana, ha tornat a atemptar, com sempre, contra la cultura.

I, també com sempre, amb total i permanent impunitat.

Aquest cop contra la Societat Coral el Micalet. no fa molt contra diverses seus locals d'ACPV, o de casals Jaume I, o de seus del Bloc, o d'ERPV.

I sempre amb total impunitat.

Tots sabem qui són, llevat de les forces políciaques (locals, autonòmiques o nacionals d'Espanya, tant hi fa: completament cegues quan les víctimes són, segons diuen, els catalanistes).

Fa poc, el passat onze d'abril, feren disset anys de la mort de Guillem Agulló, un jove maulet assassinat per Pedro Cuevas, sinistre personatge que, ja en llibertat, pensa presentar-se a les eleccions municipals del seu poble.

I no us penseu que això és degut al signe Ppolític dels governants que ppatim des de fa tants anys.

Abans, quan els qui manaven (no parle de governar que és tota una altra cosa) eren els psocialistes, tampoc no feien gaires esforços (per no dir que els esforços contra els blavers eren nuls) en esclarir atemptats (inclús amb bombes), com el de 1981 contra Joan Fuster.

En fi, que tots sabem qui són, llevat de la policia.

Quina democràcia!

Quin País (el meu, el valencià, of course)

Fragments d'un any. Les fotos censurades

Això era i no era que la Unió de Periodistes Valencians havia muntat una exposició al Muvim (Museu valencià de la innovació i la modernitat) anomenada "Fragments d'un any" (Un consell per a forasters i indígenes despistats, el Muvim sol tenir molt bones exposicions).

L'exposició constava d'una bona col·lecció de fotos publicades en la premsa durant tot l'any passat.

Aquesta exposició, no obstant, serà més recordada per les fotos que el poder valencià, aquesta vegada representat pel president de la diputació de València, senyor Rus, s'ha dignat censurar.

Fotos censurades que, sense cap culpa per la seua part, es faran ben famoses:

Senyor, senyor, quina creu...!

I quina ingratitud...


d?aquesta no endevine el motiu de censura
Estarà recordant el ranxo de Bush?

Això són jaquetes ben cosides...

La parella feliç

La fiesta nacional ara ha estat declarada BIC a Madrid i a València

Millor quedat dins del cotxe, xiquet

i Garzón què hi feia escoltant-los?

Massa gent, millor ho amaguem.

BIC taronja, BIC cristall

Sembla que ara va de bo, que la ministressa Chacón, del ram de la guerra, ha decidit aplicar la llei i fer fora tots els records (més que records, malsons) que encara ens quedaven del dictador assassí de la veu aflautada.

Tots? Em tem que no tots.

A València algunes gallines en pedra i altres falòrnies esculpides als murs d'un edifici (aquest sí digne de ser conservat, no pas els afegitons) ocupat anys i panys pel govern militar,van ser declarades BIC (Bé d'Interès Cultural) cosa que impedeix la seua retirada i/o demolició.

Exactament igual que el barri Cabanyal-Canyamelar el qual, totalment a l'inrevés, sí que pot ser enderrocat sense manies. I, quan l'estat intervé per impedir aquest espoli, el Consell del País Valencià es reuneix i fabriquen un decret urgentíssim retirant-li la qualificació per poder així continuar usant la picola.

Encara recorde unes falles, a la plaça del País (ara dita de l'Ajuntament), com li tiràvem trons i petardos a l'estàtua eqüestre, sota el crit unànime de: "El burro i l'haca, fora de la plaça" Caldrà fer el mateix trenta anys més tard?

I és que hi ha BICS i bics.

Ja ho deia l'anunci:

Bic naranja escribe fino, Bic cristal escribe normal, Bic, Bic, Bic, Bic, Bic.

No hi pot fer res la llei? Per ventura no és un agravant la reincidència?

Una vegada més el (mal)govern que patim els valencians torna a deixar fora els professors titulats en filologia catalana, impedint-los així poder guanyar-se les garrofes, mentre el dèficit de professors capaços d'atendre les línies en valencià demanades per la ciutadania s'incrementa.

Fa sis mesos, escrivia en aquest espai un comentari en el mateix sentit, De sentències, reiterats incumpliments i cròniques deficiències, i avui llig a Levante-Emv la notícia novament repetida "Filologia Catalana se queda fuera de la bolsa de profesores"

I sort encara que el valencià és cooficial amb el castellà, que de no ser així, tornaríem als temps de la dictadura. Una anècdota purament personal, a mi, de menut, don Vicente el mestre, em castigà un dia per haver parlat en valencià al pati del recreo.

I torne a insistir, amb tantes sentències, vàries de les quals del TS, no es podria aplicar l'agreujant de reincidència, i fotre'ls una bona multa, a banda d'inhabilitar d'una puta vegada els infractors, per la seua reincidència contumaç?

Bloc, Iniciativa i Verds. Gràcies. M'heu facilitat el vot.

Avui llig la notícia que el Bloc, Iniciativa pel País Valencià i els Verds han iniciat converses per presentar-se junts a les pròximes eleccions.

Fa uns mesos em vaig prometre votar la formació en la que Mònica Oltra milités, ja que havia presentat denúncia per prevaricació contra el, diguem-ne jutge, senyor De la Rúa.

I ara veig que estan intentant una coalició que els hi puga ajudar a aconseguir més vots, i per tant, una mica més de representació.

Esperem que la cosa no se'n vaja en orris, degut al personalisme y l'afició a les capelletes que tenim al país.

Sort

TV3 i País Valencià. La censura continua

I els jutges continuen a poc a poc donant-li la raó al (mal)govern i corrupte que patim. Els jutges, (on han nascut? d'on són? quin idioma parlen?) continuen negant-nos als valencians que puguem veure tranquilament la televisió que s'emet només tres-cents quilòmetres amunt, dins d'una Europa que es proclama sense fronteres, i dins d'un estat que és el nostre (potser perquè no ens deixen anar-nos-en)

I els successius governs d'aquest estat (què més dóna PP o PSOE, tots han fet igual) fregant-se les mans, ben contents i cofois d'aquesta restricció de la llibertat de premsa.

I els partits tan defensors d'aquestes llibertats individuals, fregant-se les mans ja que no és aquesta llibertat la que ells volen defensar, sinó la exactament contrària, bé que ho demostren contínuament.

I els valencians que, com li passava a aquell personatge de Molière, i malgrat totes les sentències d'aquest TSJV, parlen en prossa (català) sense adonar-se'n continuaran votant per ampla majoria aquests gavinots que estan omplint-nos de merda i malgastant els nostres impostos. O bé aquests socialistes als quals els pesen unes sigles (PSPV) que voldrien abandonar i ho faran només puguin.

El que he dit manta vegada: si fóssim negres votaríem Ku Klux Klan

Avui, 9 d'octubre, sant Dionís, o qui dia passa any empeny

Avui, Diada del País Valencià, dia dels enamorats - hem recuperat la "mocadorà" - assistirem al lluïment del senyor Camps (perdó, el Molt Honorable) no sabem si vestit amb drapets comprats o regalats, de la senyà Rita, amb el seu acostumat vestit roig, i d'un "bigotes" que continua en llibertat gràcies a la generositat d'un jutge molt més que amic dels seus amics.

El senyor Costa, ja recuperat de l'accident amb el seu Infinity, ens deleitarà amb la seva veu gangosa, sentirem el sarsueler himne de l'exposició, transformat per obra i gràcia de l'Abril Martorell i alguns altres en l'himno de la comunidad (no la d'Àlex de la Iglesia, l'altra), possiblement Rus soltarà alguna brofegada d'aquelles a què ens té acostumats, Ripoll i els saplanistes continuaran conspirant des del sur del país, i Fabra des del nord on la seua família regna de fa generacions, ens donarà lliçons de moral, que bé que les necessitem.

Al centre, l'incombustible senyor Blasco, l'ex maoïsta, ex-frap, ex-pspv, ex... continuarà, ell i la senyora Ciscar, buscant l'ombra del millor arbre.

I la bona gent valenciana i fallera, aquella que encara sap dir "xé, collons, au a fer-nos una cassalla", la que sap que l'única cosa realment important es ofrendar nuevas glorias a Ehpaña, Ehpaña, Ehpaña, soltarà alguna llagrimeta sense saber que estan fent-ho pel difunt Camps (que si no ho està ja, fa un pudor de mort irressistible)

Però que no es preocupen. Déu proveïrà, i els del carrer Gènova, allà a la capital (Madrit of course) ja ens sabran trobar algun altre a qui votar, algun altre més corrupte, més espanyol, més antivalencià encara.

I així s'acomplirà allò que tants diem: si els valencians fórem negres, votaríem Ku Klux Klan.

Jo, li regalaré una rosa a la meua dona. I, a l'any que ve, si puc, una altra.