Possiblement exagero en qualificar d'insòlit la proposta musical de Gales per a aquesta setmana: la major part de la música clàssica, no sol utilitzar l'instrument de la veu humana, moltes vegades deficient -i si no que li ho pregunten a molts dels autoanomenats cantants actuals.
Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.
Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:
Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"
I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.
Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.
Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.
Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:
Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"
I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.
Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.
