Any i mig ja, que havia mort el dictador, i les lluites entre partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura, entre juntes i plataformes, no amainaven. Els feixistes de sempre, no havien deixat mai de campar per on volien, de considerar que això de la democràcia que demanàvem no era més que una broma pesada, el Cara al sol, el seu himne, i Tarancón al paredón, un dels seus crits de guerra.
Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.
El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.
I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.
Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.
Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.
Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.
- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.
- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta
- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.
- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”
Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.
- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”
Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.
Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.
La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:
- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!
Una forta riallada esclatà al carrer.
Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.
I que dure, Cristo, i que dure.
Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original
Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.
El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.
I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.
Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.
Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.
Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.
- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.
- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta
- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.
- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”
Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.
- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”
Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.
Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.
La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:
- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!
Una forta riallada esclatà al carrer.
Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.
I que dure, Cristo, i que dure.
Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original
