Referèndum a tota Espanya? Be happy don't worry

Referèndum a tota Espanya? Be happy don't worry

Un cop passades les eleccions del 25-N i la molt celebrada "derrota d'Artur Mas" si és que n'hem de fer cas de la major part dels media espanyols, arriba l'hora de començar a pensar en el referèndum llargament promés per les forces que, no badem amb històries per a no dormir, han aconseguit la majoria absoluta al Parlament.

Una cosa que els catalans no poden ni oblidar ni deixar de banda és la fèrria oposició del govern espanyol a que una consulta d'aquesta mena pugui ser realitzada, per tant, les alternatives del govern que hi hagi són clares:

1) Oblidar-se'n de totes les seves promeses i ajupir-se, pantalons descordats, cara a la Meca. Dubto molt que s'ho puguin permetre. Ni CiU ni ERC.

2) Tirar pel dret i muntar la consulta amb el nom que hom vulgui donar-li, sabent que hauran de patir tots els entrebancs imaginables i algun més, i que els resultats no només seran discutits des del punt de vista legal sinó, a més, des del punt de vista de control i transparència (cens no oficial, i altres galindaines que no collonades)

i 3) Aplicar les tècniques de les arts marcials basades en explotar la força del contrari i acceptar que el referèndum s'hi faci no només a Catalunya, sinó a tota la resta del territori actualment espanyol.

La meva modesta opinió és que aquesta tercera alternativa no és tan estrambòtica com d'antuvi pugui semblar.

Per què ho dic?

Primer: Un referèndum organitzat pel govern espanyol seria absolutament legal, tot i que el resultat estaria, sens cap mena de dubte, absolutament dat i beneït.

Segon: Que el resultat d'aquest hipotètic referèndum sigui sabut no implica que també ho sigui el resultat a Catalunya. Precisament és aquest el que ens interessa (a tots: catalans i no catalans) i no es podria amagar ni discutir en cap cas. És igual que legalment no doni dret a res, si el resultat fós abassegadorament partidari de la independència, el primer pas per a aconseguir-la ja estaria fet: la publicitat oficial i indiscutible a nivell europeu i mundial de la voluntat majoritària d'un poble respecte a la seva voluntat de constituir-se en estat.

Tercer: De retruc, als països catalans, també podriem saber com anem de proporcions entre maulets i botiflers, cosa que no ens vindria gens malament a tots aquells que continuem pensant en una futura federació de països catalans dins d'Europa.

Per tant algú hauria de posar-se ja a treballar sense descans per intentar convèncer el govern espanyol de la conveniència de que siguin ells es qui muntin un referèndum sobre aquest tema.

Segur que ho podríem aprofitar.

Jo també sóc ofensiu, amenaçador i obscè, senyor Facebook

Me n'assabento avui que el passat nou de novembre, Facebook tancà un grup d'unes setze mil persones anomenat "Els catalans no som espanyols!"

El motiu?

sembla que les denúncies d'altres dos grups -espanyols ells- anomenats l'un d'ells

"¿A que encuentro a 100.000 catalanes que opinan que Cataluña es España?" i que ja n'ha aconseguit 9.701

i l'altre

"Cataluña es España. Catalonia is Spain" que en té 18.321

La notificació als administradors del grup suprimit deia que incomplien les normes d'ús i que eren ofensius, amenaçadors i obscens.

Els administradors, del grup tancat, immediatament, el mateix dia 9, n'obriren un altre amb el mateix nom, al que lògicament, m'hi he apuntat només saber-ho.

En aquest moment, 16:40 del dissabte 14.11 en som ja (només cinc dies) 7.794

Fonamental: Que no ens facin callar.

Encara que siguem ofensius, amenaçadors i obscens, mai no ho serem tant com els censors, espietes i demés nostàlgics del feixisme.

Una visita a Gibraltar. Redéu, quin rebombori

L'amic Moratinos, actual ministre espanyol d'afers estrangers, ha passat un dia a La Roca, cosa que ha aixecat ampolles (alçat bambolles com diuen al meu poble) entre els no nacionalistes espanyols, sobretot, al menys els més cridaners, els pertanyents a una certa tendència política que solem identificar amb la dreta.

Quant als més proclius a disculpar el govern d'Espanya, com algunes televisions i mitjans informatius escrits, ens han bombardejat amb que és el primer ministre de la cosa que traspassat la reixa des de fa tres-cents anys. Normal. Abans no hi havia reixa, i no hi eren els anglesos.

A mi, personalment, i per contrarestar una mica el "no nacionalisme espanyol" amb el meu declarat nacionalisme no espanyol, allò que em fot és que l'amic Moratinos no hagi anat a la Catalan Bay, La Caleta, i hagi dipositat un ram de flors commemorant el batalló de 350 patriotes catalans que hi desembarcaren en ajut dels anglesos intentant mantenir una base per recuperar la llibertat dels seus territoris caiguts en mans dels Borbons, quan a la guerra de Successió que realment semblava més una gerra de Secessió.



I a més, si l'amic Moratinos hi hagués anat a Perpinyà, caiguda en mans borbòniques uns cinquanta anys abans, junt amb tota una sèrie de comarques prou més importants que La Roca, cap d'aquests "no nacionalistes" que ara es trenquen les vestidures, i s'omplen el cap de cendra, hagués dit ni mu.

Per què?

Simplement perquè els llanitos parlen andalús a més d'anglès, mentre que els de la Catalunya Nord parlen català a més de francès?

Recordem la dita:

"O juguem tots, o estripem la baralla"

I siguem una mica sensats, encara que només sigui per variar. Després de tres-cents anys, els habitants de La Roca, tenen tot el dret del món a decidir sobre el seu futur i, per tant, a intervenir amb veu i vot a les necessàries converses entre el Regne Unit i Espanya.

Fundació Ramon Llull. Fent camí.

Llegesc avui a VilaWeb que la Fundació Ramon Llull (una iniciativa semblant en certa forma (això sí, en pobre) a l'estatal espanyola Instituto Cervantes) ha modificat els seus estatuts de forma que tots els territoris de parla catalana puguin quedar representats en ella.

Açò ha permés incorporar la Catalunya Nord a través del Consell General dels Pirineus, el municipi de l'Alguer a Sardenya, i el País Valencià a través de la Xarxa de ciutats valencianes (el govern del Pp a València continua sense voler o atrevir-se a incorporar-se)

DIVENDRES, 16/01/2009 - 06:00h

Els territoris de parla catalana, dins la Fundació Ramon Llull

Per primera vegada que tenen un organisme comú

A la Fundació Ramon Llull ja hi ha representació de tots els territoris de parla catalana. El vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ho considera un fet històric perquè, per primera volta, 'els territoris de parla catalana [de quatre estats] disposen d'un únic organisme comú per a la projecció exterior de la llengua catalana' (àudio). La reunió anual de la Fundació es va fer ahir a Andorra, que n'aixopluga la seu permanent.

Els reunits van aprovar la modificació dels estatuts, que ha permès la incorporació del Consell General dels Pirineus Orientals, de la municipalitat de l'Alguer i de la Xarxa de ciutats valencianes Ramon Llull, que engloba els ajuntaments de Sueca, Morella, Gandia i Vinaròs. Amb aquestes tres institucions, i les dels governs d'Andorra, de Catalunya i de les Illes Balears, ja són sis les que formen part de la Fundació.

De fet, el conseller de Presidència balear, Albert Moragues, va participar-hi com a membre de ple dret, atès que al desembre es va oficialitzar l'entrada de les Illes al consorci de l'Institut Ramon Llull. Ara, pel president de la Xarxa de ciutats valencianes, Joaquim Puig, la participació de la Xarxa serà transitòria, 'fins que la Generalitat Valenciana no es decideixi a entrar-hi', si bé es va declarar convençut que en un futur s'hi adheriria (àudio).

El president del Consell General dels Pirineus Orientals, Christian Bourquin, va manifestar que la participació en l'organisme permetria 'd'anar més lluny' en les accions en favor de la llengua catalana, que 'ha de ser una llengua de cada dia i de prestigi'.

El ministre de Cultura andorrà, Juli Minoves, va explicar que aviat funcionarien la web i el canal Llull Televisió, que emetrà reportatges culturals preparats per les televisions dels sis territoris (àudio).

Finalment, el tinent-batlle de l'Alguer, Nunzio Pais, es va declarar satisfet de la participació, oimés que no responia a cap color polític, sinó a 'l'amor a la llengua i a la cultura catalana'. De fet, tots els representants territorials van recalcar que la Fundació Ramon Llull era una institució 'apolítica', dedicada a la projecció internacional de la llengua catalana.

Recepció de TV3 a València. Una oferta d'ACPV

València, 18 de desembre del 2008

NOTA DE PREMSA

ACPV OFEREIX LA SEUA XARXA DE REPETIDORS COM A SOLUCIÓ A LES NECESSITATS TÈCNIQUES PER PODER VEURE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Les declaracions del ministre d’Indústria ahir mateix al Congrés espanyol deixen clar que el Govern espanyol no pensa cedir un nou multiplex a l’actual Govern valencià.

D’altra banda, la continuïtat de la recepció de TV3, Canal 33, 3/24 i el canal 300 es veu amenaçada al País Valencià per la voluntat de l’actual Govern valencià d’imposar la censura sobre aquesta recepció amb l’intent de tancament del conjunt de repetidors que la fan possible (recordem que fins ara el Govern valencià ha aconseguit tancar 3 repetidors –Carrasqueta, Llosa de Ranes i Alginet- i deixar sense aquesta recepció les comarques de l’Alacantí, la Costera i la Ribera Alta, i que si no n’ha tancat més ha estat gràcies a que 3 jutjats ens han donat la raó i ho han impedit de moment).

Davant d’aquesta situació de bloqueig, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) vol recordar que fa un any, quan es va produir el tancament del repetidor de la Carrasqueta, ja vam avisar que la via de l’acord amb el Govern valencià era una via morta, a causa de la nul·la voluntat d’aquest per arribar a cap acord. Un any després, els fets ens donen la raó: en tot aquest temps, no només no s’ha signat cap acord de reciprocitat, sinó que a més s’ha fet un pas endavant en el procés de tancament de la xarxa de TV3 al País Valencià.

En aquest mateix sentit, ACPV recorda que existeix una xarxa de repetidors que durant 25 anys han fet possible la recepció dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals al País Valencià, i que per tant el problema no és tècnic sinó polític. Com a primer pas per a la solució, només caldria retirar l’expedient administratiu i les multes contra ACPV per aquest motiu, i partir de la base tècnica que ja existeix.

Per tot això, ACPV insta al Govern valencià a deixar d’utilitzar el fals argument de les necessitats tècniques i de buscar imaginaris enemics exteriors –com habitualment fa en tants altres temes-, i assumir publicament els fets: que estem parlant d’un conflicte artificial creat per raons polítiques i que, per tant, per a solucionar-lo només necessita de bona voluntat política per part de qui l’ha creat, que és l’actual Govern valencià.

Més sobre el "Mori el Borbó" de Tardà. Aclariments i puntualitzacions

Ahir, vaig publicar un article d'en Vicent Partal a VilaWeb, titulat Borbons on, ho reconec, jo no feia menció explícita (un cop més) del meu rebuig absolut, incondicional i sense excepcions de cap tipus, a la pena de mort.

Malgrat tot, he rebut algun comentari de persones que considero amigues, dolguent-se de la meua actitud.

No conec en Tardà, així que, encara que supose que la desafortunada frase no volia dir allò que literalment deia, no posaré la mà al foc en defensa seua. Sembla que ha demanat disculpes. I jo tinc molt clar que hagués preferit un "Visca els Països Catalans lliures" a una frase que cita la mort, per molt simbòlica que aquesta vulga ser.

Quant a l'article d'en Partal només diré que, tot i que evidentment esquemàtic, reflecteix amb fidelitat les relacions de la dinastia dels borbons amb el meu dissortat país.

Relacions que ens porten greuges constants que ningú no sembla advertir.

Com que la colecció de poesia d'aquest periòdic autoanomenat global que rep el nom d'El País, "Poesia en llengua espanyola del segle XX", no tinga un apartat dedicat als poetes (també grans) en altres llengües de la península, oficialment i política, també espanyoles.

Molt extremista, em direu. Segurament. Perquè encara recorde que a les fires del llibre de Frankfurt o Guadalajara, on la literatura catalana va ser expressament invitada, tot déu considerava lògic considerar (i a Guadalajara així va ser) que també havia de tenir la consideració de literatura catalana aquella escrita en espanyol. Literatura que ja quedava perfectament representada a la secció general sense necessitat d'ocupar espais invitats, ja de per sí escasos.

O quan el País (ja veieu que malgrat tot és el meu diari de referència) va publicar una col·lecció de discs de Serrat i Sabina, on no hi figurava ni una miserable cançó de Serrat en català.

Sempre envejaré i admiraré Portugal, per haver tingut la sort i la força de mantenir-se independents, cosa que nosaltres no sabérem fer.

Això sí, el meu crit, a diferència del de Tardà, hagués estat:

Visca la República Catalana! Visca els Països Catalans independents i lliures!

De València a Praga. Sobre la unitat de l'idioma (el meu, clar)

Llegit al Levante d'avui, 18 de Novembre.

De València a Praga

Sal·lus Herrero

Fa poc, una amiga txeca que estudià Erasmus a València, m´invità a Praga, on ella viu i treballa en recerca contra el càncer. Quan arribe a l´Estació Central em dóna la grata sorpresa que està estudiant valencià a les aules de la Universitat de Praga i m´invita a assistir al curs que es dóna al carrer Zeletni (Verd), a tocar de la plaça antiga famosa pel rellotge amb el símbol de la mort i els apòstols.

Al dia següent, vaig al curs de valencià. Hi assisteixen vora vuitanta alumnes amb dos torns de prop de dues hores a la setmana. El professor és de prop de Manacor. Les parets de l´aula estan decorades amb cartells de verdures (julivert, cabeça d´alls, alls tendres, nap, tomaca/tomata). Hi ha un altre pòster d´ACPV sobre les comarques valencianoparlants al món, un altre de fruites, peixos, flors, instruments orquestrals, etc. El mestre explica els possessius (meu, teu,...), fa servir els vincles i les relacions familiars; després introdueix els adjectius de qualitat, de quantitat, de proximitat, llunyania? De sobte apunta a la pissarra allò de «setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat», tradueix al txec tot o quasi tot el que diu en valencià,...

La classe és amena i divertida, sobretot quan fa un comentari sobre la brutalitat dels jutges que mengen fetge o que a l´àmbit lingüístic catalanoparlant hi ha una decantació pel matriarcat: les dones són, en realitat, les que tallen el bacallà o l´abaejo. Una classe de dues hores, que ha d´alternar el català i el txec, ha passat volant i això té molt de mèrit...

Feia molta joia veure la gent parlar en valencià amb accent txec. El professor Bauçà, quan cal, explica els diferents accents, varietats i denominacions: el català occidental i oriental, i especifica com es diu o s´escriu a València, a Barcelona i a Mallorca qualsevol mot.

Feia molt de goig veure tant de jovent aplicar-se amb interés i entusiasme per aprendre a Praga la nostra llengua, gratis, finançat pel Govern d´Andorra i comprovar com, des de la distància, els particularismes idiotes que pretenen negar la unitat i la interelació de la llengua catalana esdevenen absurdes i perniciosos.

He vist la casa natal de Frank Kafka, el Gymnasium on cursà el batxillerat, la seua tomba al cementeri jueu, la tomba de Tico de Brahe, il·lustre i generós astrònom que descobri la supernova, i fou col·lega de Jeroni Munyós, que estudià la supernova i publicà un llibre titulat «Libro del nuevo cometa» (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel; he entrat a bars on hi ha l´ambient dels llibres de Bohumil Hrabal, més conegut pels films «Trens rigorosament vigilats» o el de «Jo que vaig servir al rei d´Anglaterra». He assistit al debat sobre la culpabilitat o la inocència de Milan Kundera, acusat de delator comunista amb proves molt febles o falses al cap de seixanta anys d´un passat molt fosc i dificil d´esclarir de la infàmia. He pujat al castell i a la catedral, he passejat per la vora del riu i per la muntanyeta de Praga que es tenyeix amb una catifa de colors...

He aprés una mica de txec. No obstant, comprovar com la nostra llengua és més estimada a Praga que a molts llocs del nostre país m´ha omplit de goig (i d´una mica de tristesa). Perquè voldria que el jovent dels nostres pobles i, sobretot, de les nostres ciutats més grans, gaudiren del plaer d´aprendre el valencià per llegir, per escriure i per viure sense complexos d´inferioritat i autoodis estúpids.

Mentre al País Valencià els polítics i massa gent renega de la llengua històrica i pròpia del seu país, assenyalant les diferències malaltisses i les confrontacions amb Catalunya, un mallorquí a Praga ensenya valencià, mallorquí i català amb la riquesa de preservar la unitat, amb la saviesa de distingir les varietats, amb la intel·ligència d´ensamblar harmònicament unitat i diversitat que sintetitzen el rostre de la vida i de la supervivència.

**********************************************************************

De València a Praga

Hace poco, una amiga checa que estudió Erasmus en València, me invitó a Praga, donde vive y trabaja en investigaciones contra el cáncer. Cuando llego a la Estación Central me proporciona la grata sorpresa de que está estudiando valenciano en las aulas de la Universidad de Praga y me invita a asistir al curso que se da en la calle Zeltni (verde), junto a la plaza antigua famosa por el reloj con el símbolo de la muerte y los apóstoles.

Al día siguiente, voy al curso de valenciano. Asisten cerca de ochenta alumnos en dos turnos de cerca de dos horas a la semana. El profesor es de cerca de Manacor. Las paredes del aula están decoradas con pósters de verduras (perejil, ajo, ajetes, nabo, tomate). Hay otro póster de ACPV sobre las comarcas valenciano parlantes en el mundo, otro de frutas, peces, flores instrumentos orquesales, etc. El maestro explica los posesivos (mío, tuyo...) usa los vínculos y las relaciones familiares; luego introduce los adjetivos de calidad, de cantidad, de proximidad, de lejanía. De repente apunta sobre la pizarra lo de "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat" (dieciséis jueces de un juzgado comen hígado de un ahorcado), traduce al checo todo o casi todo lo que dice en valenciano,...

La clase es amena y divertida, sobre todo cuando hace un comentario sobre la brutalidad de los jueces que comen hígado o sobre que al ámbito lingüístico catalanoparlante hay un cierto decantamiento por el matriarcado: las mujeres son, en realidad, las que cortan el bacalao o el abadejo. Una clase de dos horas, que ha de alternar el catalan y el checo, ha pasado volando y eso tiene mucho mérito...

Daba mucha alegría ver a la gente hablar en valenciano con acento checo. El profesor Bauçà, cuando toca, explica los diferentes acentos, variedades y denominaciones: el catalán occidental y el oriental, y especifica como se dice o se escribe en València, en Barcelona y en Mallorca cualquier palabra.

Daba mucha alegría ver tanta juventud aplicarse con interés y entusiasmo para aprender en Praga nuestra lengua, gratis, financiada por el Gobierno de Andorra y comprobar cómo, desde la distancia, los particularismos idiotas que pretenden negar la unidad y la interrelación de la lengua catalana se convierten en absurdos y perniciosos.

He visto la casa natal de Franz Kafka, el Gymnasium donde cursó el bachilleragto, su tumba en el cementerio judío, la tumba de Tyco Brahe, ilustre y generoso astrónomo que descubrió la supernova, y fue colega de Jeroni Munyós, que estudió la supernova y publicó un libro titulado "Libro del nuevo cometa" (1573) donde ataca abiertamente la creencia tradicional en la incorruptibilidad del cielo; he entrado en bares donde se palpa el ambiente de los libros de Bohumil Hrabal, más conocido por los films "Trenes rigurosamete vigilados" o el de "Yo que serí al rey de Inglaterra". He asistido al debate sobre la culpabilidad o inocencia de Milan Kundera, acusado de delator comunista con pruebas muy débiles o falsas al cabo de sesenta años de un pasado muy oscuro y dificil de salvar de la infamia. He subido al castillo y a la catedral, he paseado por la oridlla del río y por la montañita de Praga que se tiñe con una alfombra de flores...

He aprendido un poquitín de checo. No obstante, comprobar como nuestra lengua es más amada en Praga que en muchos lugares de nuestro país me llenado de gozo (y de un poco de tristeza). Porque querría que la juventud de nuestros pueblos, y sobre todo de nuestras ciudades más grandes, disfrutaran del placer de aprender el valenciano para leer, para escribir y para vivir sin complejos de inferioridad y autoodios estúpidos.

Mientras en el País Valencià los políticos y demasiada gente reniega de la lengua histórica y propia de su país, señalando las diferencias enfermizas y las confrontaciónes con Cataluña, un mallorquín en Praga enseña valenciano, mallorquín y catalán con la riqueza de preservar la unidad, con la sabiduría de distinguir las variedades, con la inteligencia de ensamblar armónicamente unidad y diversidad que sintetizan el rostro de la vida y de la supervivencia.

Premis octubre 2008

Amb permís de VilaWeb

DISSABTE, 25/10/2008 - 23:59h

Premis Octubre, 100% valencians

Una nova generació d'autors valencians comença a fer-se visible

Des de la primera edició dels Premis Octubre fa trenta-set anys no es donava el fet que tots els premiats fossin del País Valencià. Xavier Aliaga, guanyador de l'Andròmina de narrativa, en dóna una interpretació possible: 'L'èxit de Manuel Baixauli ha suposat un punt d'inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris i el fenomen Baixauli ha servit per tornar a obrir l'interès al Principiat pels autors valencians.'

Continua Aliaga: 'Hi ha autors més enllà de Ferran Torrent, J. F. Mira i Isabel-Clara Simó. Hi ha una altra generació d'escriptors amb Francesc Bodí i d'altres que el lector català ha de descobrir. I els Octubre són els premis literaris valencians amb més difusió a Catalunya.' 

El periodista de Xàtiva Xavier Aliaga (encara que nascut a Madrid el 1970) ha obtingut el Premi Andròmina de narrativa amb una obra de títol provocador: 'Els neons de Sodoma'. Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) ha obtingut el Vicent Andrés Estellés de Poesia amb 'Peixos d’un mar sec'. El premi d'assaig Joan Fuster se l'ha endut el filòsof Antoni Defez (València, 1958) , professor de filosofia a la universitat de Girona amb el treball 'Realisme i nació: un assaig de filosofia impura'. El premi de teatre l'ha guanyat el cineasta Samuel Sebastián (València, 1976) amb 'Les habitacions tancades', que és la seva primera incursió com a dramaturg. I el premi de periodisme Ramon Barnils, que atorga el setmanari El Temps se l'ha endut el periodista Mario Reyes (Port de Sagunt, 1971) pel reportatge 'La València de Hitler'. 

Sàtira de la societat contemporània 

El periodista 'free lance' Xavier Aliaga havia guanyat l'any 2005 el Premi Vila Lloseta (Mallorca) amb 'Si no ho dic rebente (Moll), on feia una sàtira de la corrupció política i urbanística actual en un poble inventat del País Valencià. Ara, amb 'Els neons de Sodoma', l'autor torna a situar la història en el mateix poble imaginat però li dóna la volta, tot jugant amb elements més literaris, com les petites històries rurals al voltant de les dones, de les festes patronals... 'Se situa en l'època actual i hi continua havent crítica social però és més enganxada a la realitat. Al principi de l'obra jugo a parodiar les novel·les esotèriques per després mostrar més una realitat rural que al País Valencià es troba en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de la parròquia del poble. I tot plegat narrat amb una dosi forta d'humor negre, fent una sàtira mordaç.' 

Una proposta captivadora i innovadora, segons el jurat del premi de poesia, és el poemari que ha guanyat el Vicent Andrés Estellés, 'Peixos d'un mar sec' de Josep Lluís Roig. I el premi de periodisme Ramon Barnils, 'La València de Histller', de Mario Reyes. El reportatge analitza l’impacte que el nazisme va tenir a la ciutat. Es tracta d’un tema que gairebé no s’ha investigat i és fruit del treball de quatre anys i moltes hores d’hemeroteca. Reyes explica per exemple la presència de la Gestapo a València per la seva importància tàctica, sobretot del port, i com s’utilitzaven les partides de taronges per introduir explosius. 

El concepte de nació des d'una mirada filosòfica 

L'assaig que ha guanyat el Premi Joan Fuster proposa un tema molt estudiat i alhora difícil, el concepte de nació. L'autor, el doctor en filosofia i poeta Antoni Defez, el planteja des de la vessant filosòfica i el titula 'Realisme i nació: un assaig de filosofia impura'. Segons l'autor: 'Les nacions no són tigres, és a dir, no són classes naturals, sinó entitats intencionals. Una nació existeix si hi ha la suficient massa crítica de gent que se la creu. Si no, no existeix. No és com un tigre, que tant si te’l creus com si no, existeix.' Recupera, segons ell, la vella controvèrcia entre Prat de la Riba, essencialista, i Rovira i Virgili, que entenia que la nació existia en la mesura en què la gent volia. 

I sobre el premi de teatre, se l'ha endut un total desconegut en aquest camp, el cineasta Samuel Sebastián amb la seva òpera prima en aquesta disciplina. Es tracta d'un text dur i cru, 'Les habitacions tancades', que tracta sobre els abusos sexuals d'un pare cap a la seva filla. La història s'esdevé en temps real, una hora i mitja, i se situa just després d'un d'aquests abusos, abans de dinar, quan l'adolescent de catorze anys, comença a entendre l'atrocitat que li fa el seu pare. 'Ella no ha viscut res més per això li costa entendre el que passa', diu Sebastián. És una obra molt intensa i amb molta força dramàtica ha dit el jurat. 'Toco el tema des d'una cruesa total, sense cap element ornamental, perquè penso que com a creador m'haig de comprometre i denunciar abusos com aquests.' Samuel Sebastián prové d'una família d'immigrants castellano-parlants. Ell és el primer de la seva família que ha optat per la llengua catalana com a eina d'expressió i creació. Per això el premi l'omple d'orgull. 

Fotografia de Guillermo Lucas (d'esquerra a dreta): Xavier Aliaga, Mario Reyes, Antonio Defez, Samuel Sebastián i Josep Lluís Roig.

Francesc Romeu, una persona sensata.

O almenys això crec.

Francesc Romeu, candidat a la secretaria general del PSPV (partit socialista del país valencià), que escric de forma totalment conscient i intencionada en lletres minúscules, ha dit que no, que no li sembla bé la intenció de canviar aquestes sigles per les de PSCV (partit socialista de la comunitat valenciana) tal com, entre d'altres coses ben encertades, proposa la ponència del pròxim congrès de setembre.

Sempre m'he queixat de que s'haja institucionalitzat una patotxada com la propiciada per, crec recordar, Attard (al temps que aturava el rellotge), per desbloquejar la burrera de la dreta que intentava, basant-se en una qüestió de noms, impedir l'autonomia de València.

Perquè aquest és el nom i no cap altre: València. Encara que una divisió en províncies (pro-vintia, pels vençuts) ens dividís (divide et vince) finalment, en tres províncies (arribaren a ser-ne quatre), y deixés el territori central amb el nom del territori global.

Així que les opcions eren les següents:

Regne de València. Anacrònic, romàntic i inexacte. L'estat unitari va ser ràpidament implantat pels borbons amb els Decrets de Nova Planta.

València. Inacceptable per als pro-murcians del territori sud, que, com a molt, acceptarien una denominació que inclogués el territori sud en el nom Alicante-Alacant

Levante. Invent del segle passat i capçalera d'un diari, però que a molta gent ens recorda el Líban, aquest sí amb tot el dret, Levante del Mediterrani. Perquè, com en el cas de provintia, ens remet a la dependència, aquesta vegada geogràfica, d'un hipotètic (hipotètic, no, ben real) territori central dominant.

País Valencià. Invent modern, inacceptable per a la dreta, per les seues implicacions de nova constitució, de voluntarietat. A més de la seua possible relació amb un espai cultural que hem vingut a definir (cada vegada menys, també és cert) com a Països Catalans, i que alguns, molt pocs, pretenen espai també polític.

Així que amb data límit per presentar a Corts (les espanyoles, of course, de aquí les majúscules o capitals) no hi hagué més remei que deturar el rellotge a la mitja nit última, i seguir discutint, fins que ens vam quedar sense nom.

La comunitat autònoma valenciana, passarà dir-se, comunitat autònoma valenciana. Tota una troballa.

I ara, un partit d'esquerres, confluència d'uns quants partits socialistes de la transició, que va adoptar en la seua creació el nom de PSPV, renuncia a la seua història, i es conforma amb la kafkiana situació de acceptar com a senyes d'identitat del territori que diu representar, la falta de nom propiciada per la rebequeria de la dreta.

Propose que de no continuar amb el nom actual passin a denominar-se Partit Socialista de l'única comunitat autònoma espanyola sense nom (PSUCASN) quedaria fi

Que tinguis sort amb la teua postura, Paco. Ja hem renunciat a massa coses.

El mapa!, el mapa! Un article de Vicent Partal

Bo, ha tardat anys però ja tenim fumata blanca, per fi s'han decidit a publicar les balances fiscals per autonomies.

Amb dos mètodes distints, -recordeu Leontieff, premi nobel d'economia: "Tota estadística és susceptible de ser torturada fins que confessi"- però amb els mateixos resultats, si fa no fa.

Bé, no exactament. En un dels dos sistemes, Madrid és la més solidària, mentre que en l'altre, no, passant al quart lloc.

I a quin resultat arribem?.

Al fa molt temps conegut, però difícilment reconegut: Si deixem fora l'illa formada per Navarra - País Basc, ambdues comunitats forals, i no li fem un cas excessiu a Madrid (que no hauria de ser una comunitat sinó un Districte Federal amb la seua excepcionalitat a tots els nivells) ens trobem amb uns territoris que formaven històricament part d'una entitat nacional (la corona d'Aragó) absorbida arran d'una guerra (la de successió, que bé es podria haver anomenat també de seccessió) amb unes servituds econòmiques assimilables a les d'una colònia respecte a la metròpoli.

I açò que dic no és una negació de la necessària i convenient solidaritat econòmica que els territoris més rics estan obligats moralment a mantenir envers els territoris més pobres.

No. Sóc absolutament partidari de la solidaritat. Però al menys ara els territoris catalanoparlants, (els paísos catalans, què punyetes) podrem oposar a la demagògia espanyolista les xifres contrastades.

Servirà de res? Ho dubte. Els mitjans més nacionalistes espanyols continuaran insistint en que som nosaltres els afavorits, continuaran mossegant com a gosos maleducats, la mà de qui els ajuda.

I passe a l'article d'en Partal.

EL MAPA! EL MAPA!

La publicació de les balances fiscals dibuixa un mapa de l'estat ben significatiu i concret. Hi ha el País Basc i Navarra a banda, fora i tots dos junts, en el règim foral. Hi ha Madrid demostrant la seua inesgotable enginyeria financera fins aconseguir que un dels càlculs la faça aparèixer com la més solidària. En l'altre, però, no ho aconsegueix i queda justament per sota del bloc de les tres 'autonomies' que van del bracet, juntes i unides, com les més espoliades. Hi ha les Illes, Catalunya i el País Valencià. El mapa! El mapa! El mapa!!!

Ep! I hi ha els altres. Retirem Madrid, que tots sabem com va, i si en quedem fora nosaltres tres i els bascos, dos, ens podem preguntar: l'Espanya no plural què és en realitat? I ara ja ens ho podem preguntar amb les dades d'ells i tot, no oblidem aquest detall. Una resposta òbvia a la vista de les dades és que som al davant d'un conjunt de territoris fortament subsidiats, que reclamen dosis molt elevades de 'solidaritat' dels altres per a funcionar, dècades després de posar-se en marxa el sistema.

Hi ha qui creurà o voldrà creure que som davant d'una simple curiositat, d'una anècdota, d'una coincidència. Però és que tenim davant un tres de tres, les tres en línia, seguides, unides i sense cap fractura entre elles: les Illes, Catalunya i el País Valencià. La consistència i la unanimitat amb les quals es repeteix el mapa i les posicions, i l'ordre amb les Illes al capdavant! Com a mínim hauria de fer pensar, ens hauria de fer pensar a tots. Els matisos ja els discutirem un altre dia. Avui hi ha prou amb mirar el mapa per entendre millor de què va tot plegat.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

I traduesc:

La publicación de las balances fiscales dibuja un mapa del estado muy significativo y concreto. Está el País Vasco y Navarra, a parte, fuera y los dos juntos, en su régimen foral. Está madrid demostrando su inagotable ingenieria financiera hasta conseguir que uno de los dos cálculos la haga aparecer como la más solidaria. En el otro, sin embargo no lo consigue, y queda por detrás del bloque de las tres 'autonomías' que van de la mano, juntas y unidas, como las más expoliadas. Les Illes, Catalunya y el País Valencià. ¡El mapa! ¡El mapa! ¡El mapa!!!!

Eh, y está el resto. Retiremos Madrid que todos sabemos cómo va, y si nos retiramos nosotros tres y los vascos, dos, nos hemos de preguntar: La España no plural, ¿qué es en realidad? Y ahora ya nos lo podemos preguntar con sus propios datos, no olvidemos este detalle. Una respuesta obvia a la vista de estos datos es que estamos frente a un conjunto de territorios fuertemente subsidiados, que reclaman dosis muy elevadas de 'solidaridad' de los otros para funcionar, décadas después de haberse puesto en marcha el sistema.

Hay quien creerá o querrá creer que estamos ante una simple curiosidad, ante una anécdota, una coincidencia. Pero es que delante tenemos un tres de tres, las tres en línea, seguidas, unidas, sin fractura entre ellas: Les Illes, Catalunya y el País Valencià. La consistencia y unanimidad con que se repite este mapa y sus posiciones, y el orden, con Les Illes al frente! Como mínimo tendría que hacer pensar, nos tendría que hacer reflexionar a todos. Los matices ya los discutiremos otro día. Hoy tenemos bastante con mirar el mapa para entender mejor de qué va todo esto.