1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valència. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de juliol del 2009

Contaminació acústica?

Que València és una de les ciutats més horriblement sorolloses del mon és, pràcticament, un axioma (Proposició d'una veritat tan clara i evident que no necessita demostració).

Així que ens caldrà agrair-li a les nostres autoritats municipals valencianes la decisió presa de multar un(a) pobre violinista de carrer amb 700€ per tocar en públic el seu instrument sense permís.

Supose que ara continuaran sancionant les campanes de les parròquies, i els conductors de cotxes i motos, i els cotxes amb altaveus anunciant els bous, o els partits polítics, o la mare que els va parir.

Quina colla de desgraciats!

divendres, 29 de maig del 2009

2,18 € per 500 arroves de taronges. Deixeu-me que plore

També ho podria haver titulat Rèquiem per un llaurador valencià, però el gran novel·lista Ramon J. Sender ja en va utilitzar un de molt semblant l'any 60.

Podria també parlar sobre com aquestes situacions ens han portat a l'abandonament del camp i han afavorit aquesta catàstrofe a la que anomenem cultura de la rajola. Com aquests preus rebuts pel llaurador, l'han portat a vendre els camps a promotors de PAIs -programes d'actuació integral signifiquen les sigles- on els cultius han anat sent substituïts per camps de golf i xalets a vora mar que han ofegat els darrers anys la nostra costa.

Però només en venen unes immenses ganes de plorar per una horta perduda que fa segles que aguanta, que ha estat com un paradís disputat per tots -inverteix en terra, mai no baixa de valor, i sempre et pot donar a menjar- amb una aigua sempre escasa que va obligar a crear un tribunal mil·lenari (el Tribunal de les Aigües) ara proposat com a Patrimoni de la Humanitat.

Quina llàstima!

Però, us ho demane, per favor, llegiu la notícia, i a poca sensibilitat que tingueu, acabareu, com jo, amb els ulls humits.

dilluns, 9 de març del 2009

600 anys de l'Hospital d'innocents, folls i orats de València

El 24 de febrer de 1409, el pare Jofré va fer un sermó a la catedral de València, que hom considera l'origen de l'Hospital d'innocents, Folls i Orats a la ciutat, hospital considerat com el primer manicomi europeu.

Fins aquí, deixant a banda les dates, història coneguda per mi, i per gran part dels valencians justament orgullosos d'aquesta fita.

Allò que no és tan sabut és que la Marededéu dels Desemparats, patrona de la ciutat i del país, popularment coneguda com la "geperudeta", deu aquesta "malformació" a que era la Marededéu que acompanyava, gitada sobre el taüt, els interns d'aquest hospital quan morien.

I la cosa més ignorada però més important és la que acabe de llegir en aquest article que aquí deixe. L'hospital no va ser fundat i gestionat realment pel pare Jofré, sinó per la societat civil a través de deu persones honrades, deu comerciants del gremi de la seda, que van posar els diners necessaris (500 sous reals cadascú), i van constituir el patronat que el gestionaria.

Deu ciutadans de València i el primer psiquiàtric del món

Nuria Cadenas

El Temps 1289, 24.02.2009

La tradició ha fixat en un sermó del pare Jofré, el 24 de febrer del 1409, el naixement de l’Hospital d’Innocents, Folls i Orats de València. Aquesta setmana, per tant, es commemoren els 600 anys del que ha estat considerat el primer hospital psiquiàtric del món.

La tradición ha fijado en un sermón del padre Jofré, el 24 de febrero del 1409, el nacimiento del Hospital de Inocentes, Locos y Orates de València. Esta semana, por tanto, se conmemoran los 600 años del que ha sido considerado el primer hospital psiquiátrico del mundo.

"Al foll! Al foll!” Diuen que, amb aquest crit, un grup de galifardeus s’arengaven els uns als altres i s’esvalotaven i reien tot perseguint i maltractant un pobre home.

"¡Al loco! ¡Al loco!" Cuentan que, con este grito, un grupo de gamberros se arengaban unos a otros y alborotaban y se reían mientras perseguían y maltrataban a un pobre hombre.

Era el febrer del 1409 i es va escaure que per allà, camí de la catedral de València, hi va passar Joan Gilabert Jofré, mercedari. I que va protegir l’home orat; que el va dur a guarir-li les nafres; i que tot plegat el va impressionar tant que va convertir el succés en tema central del sermó que tenia encarregat per al diumenge de quaresma.

Era febrero del 1409 y ocurrió que por allí, camino de la catedral de València, pasó Joan Gilabert Jofré, mercedario. Y que protegió al hombre loco; que lo llevó a curarle las heridas; y que esto le impresionó tanto que convirtió el suceso en tema central del sermón que tenía encargado para el domingo de cuaresma.

El fet no hauria tingut més història si no fos que les paraules abrandades de l’orador van commoure els ciutadans, diuen. I ells van fundar el cèlebre hospital per a “Innocents, Folls e Orats”, ara fa 600 anys. És considerat el primer centre psiquiàtric del món.

El hecho no hubiera tenido más historia si no fuera porque las exaltadas palabras del orador conmovieron a los ciudadanos, cuentan. Y ellos fundaron el célebre hospital para "Inocentes, Locos y Orates", ahora hace 600 años. Es considerado el primer centro psiquiátrico del mundo.

Joan Gilabert Jofré, el pare Jofré, era famós per la vèrbola florida i convincent (com ho fou també un seu company de camins i prèdiques i futur sant, Vicent Ferrer). Havia nascut a València el 1350, havia estudiat a Lleida i havia ingressat a l’orde de la Mercè, al monestir del Puig, el 1370. I va fer carrera. Intercedia davant el rei (Joan I, el Caçador) si calia promoure la recuperació de captius (aquesta, de fet, era la raó de ser de l’orde mercedari, des que fou fundat, a Barcelona, el 1218: redimir els presoners cristians a mans dels musulmans). Era escollit comanador (superior) de l’orde a Perpinyà i a València. I la seva fama s’estenia tant que ha arribat fins avui (fet i fet, hom ja li retia culte abans que l’església encetés el procés de beatificació).

Joan Gilabert Jofré, el padre Jofré, era famoso por el verbo florido y convincente (como lo fue también un compañero suyo de caminos y sermones y futuro santo, Vicent Ferrer). Había nacido en Valencia el 1350, había estudiado en Lleida y había ingresado en la orden de la Merced, en el monasterio del Puig, el 1370. E hizo carrera. Intercedía ante el rey (Joan I, el Cazador) cuando se necesitaba promover la recuperación de cautivos (esta, de hecho, era la razón de ser de la orden mercedaria, desde que se fundó, en BArcelona, el 1218: redimir los prisioneros cristianos en manos de musulmanes). Fue elegido comendador (superior) de la orden en Perpinyà y en València. Y su fama que se extendía tanto que ha llegado hasta hoy (de hecho, ya se le rendía culto antes de que la iglesia iniciase su proceso de beatificación).

El 24 de febrer del 1409, Joan Gilabert Jofré pujava a l’altar i pronunciava el conegut sermó: que en aquella bella i pròspera València (som al segle d’or de l’urbs del Túria i àmplia àrea d’influència, no ho oblidem: a l’època del comerç de la seda, de l’esplendor ciutadana i del poc n’hi falta perquè arribin els versos d’Ausiàs Marc, l’estil d’Isabel de Villena, l’humanisme de Joan Lluís Vives i un prolífic etcètera de sapiències conjugades), “amb molta obra pia”, n’hi faltava encara una “que és de gran necessitat”: un hospital “o casa on los pobres innocents e furiosos” poguessin ser acollits; que la ciutat mantenia la vergonya de deixar-los passar fam i fred pels carrers, on precàriament vivien i morien als ulls de tothom i sota els cops, sovint, de “malvades persones”; i que els oients esbalaïts de l’arborat sermó no oblidessin que, així “anant per la ciutat”, també “los pobres furiosos fan dany” als altres.

El 24 de febrero de 1409, Joan Gilabert Jofré subía al altar y pronunciaba el conocido sermón: que en aquella bella y próspera València (estamos en el siglo de oro de la urbe del Turia y su amplia área de influencia, no lo olvidemos: en la época del comercio de la seda, del esplendor ciudadano y del poco tiempo que falta para que lleguen los versos de Ausiàs Marc, el estilo de Isabel de Villena, el humanismo de Joan Lluís Vives y un prolífico etcétera de sabidurías conjugadas), "con mucha obra pía", todavía faltaba una "que es de gran necesidad": un hospital "o casa donde los pobre inocentes y furiosos" pudiesen ser acogidos; que la ciudad mantenía la vergüenza de dejarles pasar hambre y frío por las calles, donde vivían precariamente y morían a los ojos de todo el mundo y bajo los golpes, a menudo, de "malvadas personas"; y que los oyentes asombrados por el florido sermón no olvidasen que, así, "yendo por la ciuad", también "los pobre furiosos causan daño" a los otros.

Sigui com vulgui, descrita i explicitada la conjuntura, i amb un auditori ja procliu, Joan Gilabert no es va estar d’afegir-hi la concretíssima solució: que “fos feta una habitació o hospital en què semblants folls e innocents estiguessen en tal manera que no anassen per la ciutat ni poguessen fer dany ni els en fos fet”.

Sea como sea, descrita y explicitada la coyuntura, y con un auditorio ya proclive, Joan Gilabert no se privó de añadir la concreta solución: que "se hiciera una habitación u hospital en que tales locos e inocentes estuvieran de tal modo que no anduviesen por la ciudad ni pudieran hacer daño ni recibirlo".

Deu homes justos. El sermó del pare Jofré va fer forat, diuen. I va engegar el mecanisme cívic que, passats els mesos, va fer néixer el pioner Hospital d’Innocents, Folls i Orats.

Diez hombres justos. El sermón del padre Jofré caló, dicen. Y puso en marcha el mecanismo cívico que, pasados unos meses, hizo nacer el pionero Hospital de Inocentes, Locos y Orates.

Perquè, de fet, i malgrat que la tradició insisteixi tant a lligar el nom del mercedari amb el naixement de l’hospital, i que pràcticament el presenti com a fundador (o sense el “pràcticament”: en tot i per tot sembla que el sigui), no fou una obra de religiosos, sinó de laics.

Porque, de hecho, y a pesar de que la tradición insiste tant en atar el nombre del mercedario con el nacimiento del hospital, y que prácticamente lo presente como a su fundador (o sin el "prácticamente": de todas todas parece que lo sea), no fue obra de religiosos, sino de laicos.

I és que hi ha un altre nom clau en la fundació: Llorenç Salom. I deu més que el segueixen. El primer és el comerciant que trobà els deu “honrats homes” (sembla que, d’entrada, foren artesans i mercaders vinculats sobretot al poderós i dinàmic gremi de la seda) que formaren part de la junta de l’hospital, que hi feren les primeres aportacions econòmiques (500 sous reials cadascun) i que vetllaren perquè funcionés correctament: per estricte ordre alfabètic, Bernat Andreu, Joan Armenguer, Francesc Barceló, Pere de Bonia, Sanç Calvo, Jaume Domínguez, Ferran Garcia, Pere Pedrera, Pere Saplana i Esteve Valença.

Y es que hay otro nombre clave en la fundación: Llorenç Salom. Y diez más que lo siguen. El primero es el comerciante que encuentra los diez "hombres honrados" (parece que, de entrada, fueron artesanos y mercaderes vinculados sobre todo al poderoso y dinámico gremio de la seda) que formaron parte de la junta del hospital, quienes hicieron las primeras aportaciones económicas (500 sueldos reales cada uno) y quienes velaron para que funcionara correctamente: por estricto orden alfabético, Bernat Andreu, Joan Armenguer, Francesc Barceló, Pere de Bonia, Sanç Calvo, Jaume Domínguez, Ferran Garcia, Pere Pedrera, Pere Saplana y Esteve Valença.

El 15 de març del 1410, el rei Martí l’Humà va atorgar a la institució l’imprescindible privilegi fundacional en el qual, tal com recorda la medievalista Maria Josep Simbor (que ha estudiat el tractament historiogràfic donat a l’hospital dels folls valencià), es comencen a fixar “alguns dels supòsits principals en què es va fonamentar”.

El 15 de marzo del 1410, el rey Martí el Humano otorgó a la institución el imprescindible privilegio fundacional en el que, tal como recuerda la medievalista Maria Josep Simbor (quien ha estudiado el tratamiento historiográfico dado al hospital de locos valenciano), se empiezan a fijar "algunos de los supuestos principales en que se basó".

I aquests supòsits es basen, d’entrada, en “el caràcter clarament independent, burgès i laic” d’aquest hospital. I estipulen acte seguit la forma i la manera com s’han d’escollir els deu “honorables ciutadans” que en duran el pòndol. I com se substituiran en el càrrec en cas de mort d’un d’ells: per cooptació dels qui hi romanen i previ pagament, és clar, dels 500 sous de rigor (amb la qual cosa queda clar des de bon començament, recorda Simbor, “el sector social encarregat de dirigir i mantenir la institució”).

Y estos supuestos se basan, de entrada, en "el carácter claramente independiente, burgués y laico" de este hospital. Y estipulan acto seguido la forma y el modo en cómo se han de escoger los diez "honorables ciudadanos" que llevarán la carga de su administración. Y cómo se sustituirán en el cargo en caso de muerte de uno de ellos: por cooptación de los que quedan y previo pago, es claro, de los 500 sueldos de rigor (con lo que queda claro desde el principio, recuerda Simbor, "el sector social encargado de dirigir y mantener la institución").

És aquest hospital per a folls símbol, al capdavall, de l’auge i l’empenta d’una burgesia que finança edificis, ens llega versos i dirigeix amb naturalitat els afers de la ciutat. I de la pugna amb els altres poders establerts, també.

Es este hospital para locos símbolo, al final, del auge y el empuje de una burguesía que financia edificios, nos lega poemas y dirige con naturalidad los negocios de la ciudad. Y de la pugna con los otros poderes establecidos, también.

Perquè el privilegi del rei Martí deixava ben clar que nobles i gent d’església quedaven exclosos del regiment de l’hospital, que es restringia a “homes plans”: els artesans i mercaders que l’havien fet possible.

Porque el privilegio del rey Martí dejaba bien claro que nobles y gente de iglesia quedaban excluidos de la gestión del hospital, que se restringía a "hombres llanos": los artesanos y mercaderes que lo habían hecho posible.

No hi ha enlloc cap referència al reputat pare Jofré. I d’aquí ve que estudiosos com ara Maria Josep Simbor s’hagin preguntat pel “paper principal” que li atorguen llegenda i historiografia. I que hagin apuntat respostes, també: “Els primers treballs on pràcticament es fonamenten els autors posteriors són obra –no ho oblidem– de frares mercedaris”, com n’era el mateix Joan Gilabert Jofré. Simbor detecta, per tant, un probable interès de l’església a “demostrar” la seva “gran influència” en l’erecció d’aquest primer hospital psiquiàtric.

En ninguna parte hay referencia al reputado padre Jofré. Y de aquí viene que estudiosos como María Josep Simbor se hayan preguntado por el "papel principal" que le otorgan leyenda e historiografía. Y que hayan apuntado respuestas, también: "Los primeros trabajos donde prácticamente se basan los autores posteriores son obra -no lo olvidemos de frailes mercedarios", como lo era el propio Joan Gilabert Jofré. Simbor detecta, por tanto, un probable interés de la iglesia en "demostrar" su "gran influencia" en la erección de este primer hospital psiquiátrico.

La relació eclesiàstica, ben mirat, hi va arribar anys després, el 1414, amb la creació de la Lloable Confraria de la Verge Maria dels Innocents (la mateixa mare de Déu que emparava l’hospital i que anys a venir havia de convertir-se també en la dels Desemparats i que, més anys a venir encara, havia d’esdevenir, amb permís de sant Vicent màrtir, patrona de València). Val a dir que la tradició, com recorda Simbor, dóna a la confraria un tret de sortida amb aire conegut: un sermó (ara de mossèn Joan de Rodella, el 1413), Llorenç Salom que el sent i troba la manera de dur a terme la idea llançada des de la trona. Per tanta coincidència i per més interrogants que obre l’estudi, Maria Josep Simbor es demana si no és aquesta institució paral·lela un “intent de l’església d’entrar dins els assumptes” que fins aleshores “monopolitzava la junta de l’hospital, on ella estava vedada”. De fet, les relacions hospital-confraria són plenes de “friccions i problemes que molt sovint acaben amb plets legals”.

La relación eclesiástica, bien mirado, llegó años después, el 1414. con la creación de la Loable Cofradía de la Virgen María de los Inocentes (la misma virgen que amparaba el hospital y que años después se convertiría también en la de los Desamparados y que, años más tarde todavía, llegaría a ser, con permiso de San Vicente mártir, patrona de València). Hay que señalar que la tradición, como recuerda Simbor, da a la cofradía un disparo de salida con aire conocido: un sermón (esta vez de mosén Joan de Rodella, el 1413), Llorenç Salom lo escucha y encuentra la manera de llevar a término la idea lanzada desde el púlpito. Por tanta coincidencia y por más interrogantes que abra el estudio, Maria Josep Simbor se pregunta si no es esta institución paralela un "intento de la iglesia de entrar en los asuntos" que hasta entonces "monopolizaba la junta del hospital, donde ella se encontraba vetada". De hecho las relaciones hospital cofradía están llenas de "fricciones y problemas que muy a menudo acaban en pleitos legales".

Tractament. És clar, com ens recorda Francesc Asensi, metge i membre de la secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (autor, entre més, de l’estudi Lluís Alcanyís: poeta, metge, mestre i víctima), que, en parlar d’hospital al segle XV, no ens podem situar en paràmetres actuals: “Allò era sobretot un hospici: és a dir, un lloc on es donava sostre i aliment a qui no en tenia i, per raó del seu estat mental, estava marginat de la societat”. I és cert que ja se n’havien obert més, abans, d’establiments d’aquesta mena. Però també ho és que el de València va marcar la diferència: hi va incloure la mirada científica. D’aquí ve que sigui considerat pioner a tot el món.

Tratamiento. Está claro, como nos recuerda Francesc Asensi, médico y miembro de la sección de Ciencias Biológicas del Institut d'Estudis Catalans (autor, entre otros, del estudio sobre Lluís Alcanyís: poeta, médico, maestro y víctima), que, al hablar del hospital en el siglo XV, no nos debemos situar en parámetros actuales: "Lo que era sobre todo era un hospicio: es decir, un lugar donde se ofrecía techo y alimento a quien no tenía y, por razón de su estado mental, estaba marginado de la sociedad". Y es cierto que ya se habían abierto algunos, antes, de establecimientos de este tipo. Pero también lo es que el de València marcó la diferencia: incluyó la mirada científica. De aquí viene que se le considere pionero en todo el mundo.

A les mateixes constitucions signades pel rei Martí s’hi explicitava que, ultra l’atenció humana a folls i orats i innocents, l’hospital havia de fornir-los també assistència mèdica. Hi havia, per tant, més percepció de malalts que no pas d’endimoniats, com tradicionalment eren considerats –recorda Asensi. Més tractaments mèdics que no pas exorcismes. Més dignitat que no pas cadenes. Fins i tot s’hi van dur a terme allò que, amb totes les distàncies que calguin, hom podria anomenar teràpies ocupacionals, en fer treballar els homes a l’hort i les dones als telers. Els malalts considerats “curables” rebien atenció especial i podien acabar sortint de la institució. Els classificats com a “furiosos” hi quedaven tancats, però en un espai que cridava l’atenció dels coetanis per la pulcritud. Res de semblant al concepte actual d’hospital, és clar, però sí un àmbit més adequat del que l’època prodigava i on els acollits van rebre visita mèdica. I de metges de prestigi: Jaume Roig o Lluís Alcanyís, per exemple, dignes representants dels homes de ciència que també ho eren de lletra i viceversa, van visitar i tractar els folls i els orats i els innocents (o tot alhora) de l’hospital de València. A l’època en què l’urbs mirava el món de fit a fit. Abans de la Inquisició (que va fer cremar el mestre Alcanyís) i més desgràcies conegudes.

En las mismas constituciones firmadas por el rey Martí se explicitaba que, además de la atención humana a locos y orates e inocentes, el hospital había de suministrarles también asistencia médica. Había, por tanto, más percepción de enfermos que no endemoniados, como tradicionalmente eran considerados -recuerda Asensi. Más tratamientos médicos que no exorcismos. Más dignidad que cadenas. Incluso se llevaron a cabo lo que, con todas las distancias precisas, podríamos llamar terapias ocupacionales, haciendo trabajar a los hombres en el huerto y a las mujeres en los telares.Los enfermos considerados "curables" recibían atención especial y podían acabar saliendo de la institución. Los clasificados como "furiosos" quedab an encerrados, pero en un espacio que llamaba la atención de los coetáneos por su pulcritud. Nada parecido al concepto actual de hospital, claro, pero sí un espacio más adecuado de lo que la époco prodigaba, y donde los internos recibieron visita médica. Y de médicos de prestigio: Jaume Roig o Lluís Alcanyís, por ejemplo, dignos representantes de los hombres de ciencia que también lo eran de letra y viceversa, visitaron y trataron los locos y los orates y los inocentes (o todos a la vez) del hospital de València. En la época en que la ciudad miraba al mundo cara a cara. Antes de la Inquisición (que hizo quemar al maestro Alcanyís) y demás desgracias conocidas.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Crònica de Ramon Muntaner (CLV)

Festes de coronació a Saragossa. Un cop acabades, l'almirall Roger de Llòria, es dirigeix cap a València i envia a cridar el seu nebot Joan que ha tingut temps a divertir-se tot atacant Tunis i Alger.

Ja una altra vegada al front de la seua flota, salpa cap a Sicília, això sí, costejant pel nord d'Àfrica. I és que cal tenir els seus homes ben entrenats per tot allò que els espera.


CLV


Y de este modo En Joan de Lòria, con la armada, puso rumbo a Valencia, y el almirante fue por tierra a Saragossa, con gran caballería y con muchos marinos que le acompañaban; y el rey lo acogió con muy buen semblante, y le hizo gran honor, y se alegró mucho de todo lo que había realizado. Y el almirante hizo montar enseguida un tablado muy alto, puesto que él era, después del señor rey En Pere y del señor rey de Mallorca, el más diestro lanzador de tablado (703) de toda Espanya; y En Berenguer d'Entença, su cuñado, otro tanto. Que a ambos los he visto lanzar, aunque es verdad que, el señor rey En Pere y el señor rey de Mallorca, se llevaban la palma de todos cuantos he visto lanzar. Y siempre lanzaban cada uno de ellos tres estiletes (704) y una naranja (705); y el último estilete era tan grande como el asta de una azagaya (706); y siempre los dos primeros rebasaban con mucho el tablado, por alto que éste fuese, y él último se clavaba en el tablado. Y luego hizo y dispuso tabla redonda (707), mientras sus marineros se encargaban de construir dos leños armados, de los de fondo plano que navegan por el río; y celebraron una batalla de naranjas, para lo que habían hecho traer desde Valencia más de cincuenta cargas. Y tened por cierto que el almirante ennobleció aquella fiesta, como lo hacía con todo. ¿Qué os diré? Que la fiesta fue muy grande, y el señor rey N'Anfòs tomó la corona con gran alegría y satisfacción. Y duró la fiesta más de quince días, en los que, en Saragossa, nadie hizo más que cantar, y alegrarse, y celebrar juegos, y pasarlo bien.

Y cuando la fiesta terminó, el almirante se despidió del señor rey, y se acercó a Valencia, y fue pasando revista a sus castillos y villas y lugares, que los había en gran cantidad, y honrados y buenos. Y envió un leño armado a En Joan de Lòria con la orden de que regresase; y este leño armado lo alcanzó en Barbaría, donde había realizado una correría entre Tunis y Alger (708), y había hecho una masacre; y capturó más de trescientos prisioneros sarracenos, y mató, y destruyó lugares, y capturó leños y taridas de sarracenos. En cuanto recibió el mensaje de su tío el almirante, se puso en camino y a los pocos días se encontraba en Valencia; y cuando llegó a Valencia, el almirante lo acogió alegre y satisfecho, y le ordenó que hiciese preparar las galeras, ya que quería zarpar para Sicília; y tal como lo ordenó así se hizo. Y en cuanto el almirante hubo hecho todo lo que tenía que hacer en el reino de Valencia, embarcó con la gracia de Dios, y puso rumbo a Barbaría, para ir costeando y ganando todo el botín que pudiese de los sarracenos.

Ahora dejaré estar al almirante, que navega por la Barbaría, y volveré a hablar del señor rey de Aragón.


NOTAS


703. Lanzador de tablado. Caballero que en los torneos arrojaba lanzas a un tablado que se hacía a este fin.

704. Estilete. Puñal d hoja muy estrecha y aguda.

705. Según el R.A.E., se llamaba naranja a un tipo de bala de cañón del tamaño de esta fruta. Sin embargo, toda vez que todavía no se utilizaba la pólvora en la época de esta crónica, o bien se trata de algún tipo de arma arrojadiza, o realmente, dado que se trata de combates festivos, se trata realmente de una naranja.

706. Azagaya. Lanza o dardo pequeño arrojadizo.

707. Tabla redonda. Torneo mantenido por un caballero o caballeros dispuestos a aceptar el reto de quien se presente.

708. Argel. Capital de Argelia.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Crònica de Ramon Muntaner (XXXVI)

I després d'aquesta breu excursió al passat per tal d'explicar els origens de la guerra de Sicília que dins de pocs capítols ens contarà, Muntaner retorna deu anys avant, allà on ens havia deixat.

Recordem que Pere II, ja coronat, ha mostrat el seu poder en Tunísia, ha destituït un rei díscol i n'ha nomenat un altre amic que no remolonege i li pague a temps els impostos, i de tornada, ha piratejat la ciutat de Ceuta.

En aquest capítol, Muntaner, es permet aconsellar el rei (ja anirem veient quin dret l'assisteix, com a expert i com a proper a la casa real) sobre els quatre ports i drassanes que li convé mantenir.


XXXVI


El señor rey En Pere fue poniendo en orden sus reinos, y tuvo gran dicha de como el noble En Corral Llança había cumplido lo que le había ordenado; que había instalado rey en Tunis, tal como habéis escuchado. Y después puso en orden sus astilleros, tanto en Valencia, como en Tortosa y en Barcelona, para que las galeras estuvieran a cubierto; e hizo astilleros en todas las partes donde le parecía que debía tener galeras.

Y mucho me placería que el señor rey de Aragó meditara en lo que le diré; que cuatro astilleros dispusiese en sus costas, que fuesen astilleros conocidos; dos por buen orden y los otros por necesidad. Los dos necesarios uno es el de Barcelona y el otro el de Valencia, ya que son las dos ciudades en que hay mayor concentración de marinos, entre sus ciudades. Los otros dos, de buen orden, uno estaría en la ciudad de Tortosa, que es noble ciudad y buena y se encuentra en la frontera entre Catalunya y Aragón, y se podrían armar veinticinco galeras que, hasta que estuviesen fuera del río, nadie las notaría; y de forma semejante en Cullera, donde vendrían todos los del reino de Murcia, y de Aragón y de Castilla, y nadie se enteraría, y armadas y aparejadas podrían entrar en mar. Que, en verdad, no sé de príncipe o rey que tuviera tan bellas atarazanas ni tan secretas, como serían las de Tortosa y Cullera.

Por lo que, señor rey de Aragón, preguntad a vuestros marineros qué les parece lo que digo, que estoy seguro que los sinceros confesarán que digo la verdad. Como al astillero de Tortosa acudirán siempre de Catalunya y Aragón, y a las atarazanas de Cullera los del reino de Valencia y de Murcia y de las fronteras con Castilla. De modo que en cada uno de estos lugares, con cinco mil libras se haría un buen astillero. Y en cada una de estas atarazanas se podría tener veinticinco galeras y en Barcelona otras veinticinco: y en el astillero del mar de Valencia otras veinticinco, y así se podrían tener cien galeras aparejadas, cuando sea necesario, contra vuestros enemigos. Pero las veinticinco de Tortosa y las otras veinticinco de Cullera podéis armar, sin que los enemigos que tengáis sospechen nada hasta que se encuentren fuera de los ríos.

Por lo que, señor, haced lo que haría un buen administrador, que en vuestra tierra hay ricoshombre o caballeros que con poca riqueza hacen más que otros con mayor riqueza. Y esto, ¿por qué ocurre?, por el buen cuidado o por la buena administración que se hace. Por lo que, señor rey de Aragón, pensad en tener buen cuidado y buena administración; y así realizaréis cualquier asunto que os propongáis, siempre que tengáis a Dios y a su poder en vuestra memoria y después, cuando sea necesario, os ayudará a cumplir vuestra voluntad.

Las atarazanas de la ciudad de Barcelona y las de Valencia… si esto ponéis en orden, pensad que, con la ayuda de Dios, someteréis a cristianos y sarracenos que contra vuestra real señoría y la de los vuestros quieran rebelarse, y si lo hacen, enseguida los podréis castigar, que vuestro poder es mucho mayor del que las regiones del mundo creen; y lo pueden ver por las conquistas que el señor rey vuestro padre hizo sin ayuda de dineros ni de cruzada que la Iglesia nunca le dio. Que más de veinte mil misas se cantan hoy día, todos los días, en el territorio que el santo rey En Jacme conquistó sin ayuda ni cruzada que no consiguió de la Iglesia; que el reino de Mallorca, y el reino de Valencia y el reino de Murcia conquistó sin cruzada ni ayuda de la Iglesia. De lo que la Iglesia recibe hoy tanto, que gran cosa sería decirlo que de cinco otros reinos tuviera tantos diezmos y primicias como tiene de estos tres reinos. Por lo que la santa Iglesia de Roma y aquellos que la rigen debieran pensar en el acrecentamiento que han tenido por la casa de Aragó y que tuviesen conocimiento sus descendientes. Sin embargo me consuelo en esto: que aunque el santo padre ni los cardenales no quieran reconocerlo, el Rey de reyes, nuestro señor verdadero Dios, guarda memoria, que los ayuda en todas sus necesidades y les hace ir de bien en mejor, y lo hará si a Dios place, en adelante.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Crònica de Ramon Muntaner (X)

Conquistat i fundat el Regne de València, com s'ha vist al capítol anterior, no per això ha arribat la pau. Els musulmans s'aixequen en armes, ajudats pels regnes de Murcia i Granada.

El rei en Jaume envia el seu fill Pere a sufocar la rebel·lió.


X


Y estando en tal solaz y placer, los sarracenos del reino de Valencia que con él habían acordado treguas y paz, se levantaron al saber que el señor rey andaba lejos, y que antes de que pudiese regresar, podrían recuperar muchos castillos y lugares. Y así se confabularon entre ellos, con el consejo y ayuda del rey de Murcia y del rey de Granada, y se alzaron en armas en las fronteras contra los castillos que pudieron recuperar, de los cuales capturaron muchos antes que los cristianos se hubieran apercibido. Y corrieron toda la tierra, y cautivaron muchos cristianos, e hicieron mucho daño.

Y enseguida el procurador del reino y los ricoshombre y la ciudad y las villas y los lugares, enviaron sus mensajes al señor rey y le hicieron saber toda la verdad de los hechos, de lo que él se apenó mucho. Y enseguida dispuso que el señor infante En Pere (118), su hijo mayor, se preparase para acudir al reino de Valencia, y que se dotase de compañía de caballeros de Catalunya y de Aragón. Y le dio todo el poder en todas las cosas tal como si fuera él mismo.

Y el señor infante En Pere, como era de más alto coraje y mejor que nadie que hubiese nacido ni creo que nazca, con gran contento y alegría recibió dicho apoderamiento. Y se despidió del rey su padre, quien lo bendijo y lo persignó y le dio su bendición. Y enseguida se puso en camino hacia el reino de Valencia con ricoshombre, caballeros y peones de Catalunya y Aragón. Y cuando llegó a la ciudad de Valencia, dispuso a sus ricoshombre y caballeros ciudadanos, y almogávares (119) y peones de mesnada, y hombres de mar; y los situó allá donde vio que más falta hacían.

Y él se dirigió hacia Xàtiva, y así se encontró con los moros, que eran un gran número, en la canal de Alcoi, y los derrotó y los llevó a todos a muerte y confusión.

Y luego fue a otra parte e hizo otro tanto: de forma que cuando alguien creía que estaba en un lugar él ya se encontraba en otro, y allá donde no podía llegar a caballo, iba a pie con los almogávares. Y de este modo condujo tan bravamente la guerra, que los sarracenos no sabían qué hacer; que allá donde pensaban estar a salvo, allí mismo los capturaba y los mataba, y cautivaba a los que quería: de forma, que la muerte y el miedo se les metió en el corazón, de modo que no sabían a qué atenerse.

Y así decidieron refugiarse en un castillo fortificado que se encuentra a una legua de Xàtiva, que se llama Montesa (120), y desde aquel lugar castigar a toda la tierra. Y el señor infante tuvo noticia de su propósito por espías que tenía entre ellos, y dejó que se reunieran. Y una mañana, antes de que hubiese amanecido, se situó alrededor del castillo y de la muela con gran multitud de gentes de a pie, y envió por toda su tierra, a sus ricoshombre y caballeros, para que acudiesen, y tal como lo ordenó así se hizo. De modo que acudió la hueste de la ciudad de Valencia y de todas las villas del reino. Y asedió el lugar de Montesa, y lo tuvo de tal modo sitiado, y tan estrechamente, que consiguió que se rindieran.

Y una vez el lugar de Montesa se hubo rendido, todos los lugares que se habían alzado se rindieron: así que bien se puede decir que el señor infante En Pere conquistó por segunda vez parte del reino de Valencia. Así que todos los días llegaban nuevas al rey su padre, sobre las grandes hazañas, caballerías, almogaverías y ataques que el señor infante hacía contra los moros, de lo que él sentía gran gozo y placer.


NOTAS


118. Se trata del futuro Pere II de Catalunya, III de Aragón y I de Valencia. Hijo de Jaime I y de Violante de Hungría. También llamado Pere el Gran. (Pedro el Grande)

119. Cuerpo de mercenarios que en los reinos cristianos hispánicos, servía desde el siglo XIII para hacer incursiones en tierras musulmanas. En la corona catalano-aragonesa, los almogávares se mantenían alejados de los recintos urbanos. Es probable que procediesen de la serranía de Cuenca. Luchaban en cuerpos de infantería, bajo el mando de los adalils y los almogatens; ellos mismos se proveían de alimentos y de armas; en un zurrón llevaban pan para uno o dos días. Iban armados con cuchillo, lanza y dardos; vestían una camisa muy corta, polainas y abarcas de cuero.

120. Municipio de Valencia en la Costera. Su castillo fue el núcleo inicial de la orden militar de Montesa, creada en 1317 por Jaume II, como consecuencia de la supresión de la orden del Temple, ordenada por el concilio de Viena.

divendres, 19 de setembre del 2008

Crònica de Ramon Muntaner (IX)

I acabada la conquista de Mallorca, (han passat deu anys) com que la frontera sud de Catalunya estava resultant bastant inestable, Jaume I inicia la conquista de València.

Aquest capítol reconec que resulta àrid, ja que acaba sent un inventari dels pobles que va conquistant. Recordem que així eren les cròniques de l'època. Ja hi haurà temps d'entrar en la part més memorialística, on l'enumeració deixarà pas a la descripció.

Paciència


IX


Y cuando hubo hecho todo esto, se volvió a Catalunya y después a Aragón; y en cada una de estas provincias celebró cortes, donde dio a sus barones y a sus súbditos muchos ricos dones y franquicias y libertades, tal como había hecho en Mallorca.

Y no creáis que fuese holgando por la tierra, sino que inmediatamente se dirigió hacia Tortosa a la frontera, y empezó la guerra con el rey sarraceno de Valencia y con todos los otros sarracenos del mundo, tanto por mar como por tierra, y padeciendo lluvias, vientos, truenos, hambres, fríos, calores, iban conquistando villas, castillos, burgos y lugares en montañas y llanuras, arrebatándoselos a los sarracenos. Y duró tanto esta campaña, que desde que partió de Mallorca hasta que sitió la ciudad de Valencia y la tomó, transcurrieron diez años ni más ni menos.

Y luego que la ciudad de Valencia fuese tomada, que se tomó la víspera de Sant Miquel del año mil doscientos treinta y ocho, y fuese repoblada con sus propias gentes, fue conquistando y tomando todo lo que al reino pertenecía, yendo desde Valencia hacia el reino de Murcia. Así que él tomó Algecira (27) que es una de las más fuertes villas del mundo, y buena villa y honrada; y después tomó el castillo de Xàtiva (28) y la villa. El castillo de Xàtiva es el castillo más regio que nunca nadie tuviera, quiero decir nadie que no fuese rey; y la villa es buena y grande y de gran valor y fuerte y bien amurallada. Y después tomó el castillo de Cossentaina (29), y la villa de Alcoi (30), y Albaida (31), Penàguila (32) y muchos otros lugares que sería largo de escribir. Y del mismo modo pactó treguas con muchos barones sarracenos que había en el reino, de forma que pudiera repoblar los lugares que había tomado; y todos los que con él pactaron treguas le respondían con un tributo anual.

Y todavía después tomó el castillo de Cullera (33), que está a la orilla del mar, y la villa y el castillo de Corbera (34), el valle de Alfàndec (35) con tres castillos que tenía. Y después tomó Bairén (36) que es un buen castillo fortificado; después Palma (37), Vilallonga (38), Rebollet (39), Gallinera (40) y el valle de la Guar (41), valle de Aixellò (42), valle de Xèbea (43), Alcalà (44), Segària (45), Dènia (46), Locaibe (47), Pop (48), Tàrbena (49), Garix (50), Bèrdia (51), Calp (52), Altea (53), Polop (54), Godalest (55), Confrides (56) y el castillo de Orxeta (57), Finestrat (58), Relleu (59) y muchos otros castillos y villas que en aquella parte se encuentran. Y todavía tomó Serra (60), Alocau (61), Torres Torres (62), Castellnou (63), Tibi (64), Ibi (65), Seixona (66) y otros muchos lugares que se encuentran por allí. Y tomó Quart (67), Manitzes (68), Paterna (69), Riba-roja (70), Vilamarxant (71), Xest (72), Benaguatzir (73), Llíria (74), Xiva (75), Bunyol (76), Macastre (77), Madrona (78), Xulell (79), Vall d’Aiora (80), donde hay siete castillos en un valle; y Navarrés (81) y Llombai (82), Énguena (83) y todas las Terres Albes (84), que son más de diez castillos; y muchos otros lugares de los que no quiero escribir porque como antes os he dicho, los encontraréis en el libro que se hizo sobre la conquista. Pero incluso antes que la ciudad de Valencia hubiese sido conquistada, ya había conquistado muchos excelentes lugares, villas y castillos, tal como antes os he relatado. Y os citaré muchos lugares que son plazas reales, que les correspondería ser ciudades. Primero conquistó, saliendo de Tortosa hacia la costa, Amposta, que en aquellos tiempos era plaza real, y el castillo de Ulldecona, Peníscola (85), Orpesa (86), Castelló (87) y Borriana (88), Almassora (89), Xilxes (90), Almenara (91), Vall de Segon (92), Murvedre (93) y el Puig (94). Y asimismo conquistó hacia el interior, Vall de Roures (95), Morella (96), Sent Mateu (97), Cervera (98), Valltraiguera (99), la Jana (100), la Salsadella (101), les Coves (102), Cabanes (103) y Bell-lloc (104), Vilafamés (105), y el castillo de Montornès (106), Borriol (107), Nules (108), y el castillo d’Uixò (109), y la Vall (110), Altura (111), y toda la ribera del río Millars (112), donde hay por lo menos treinta castillos, fortificados de maravilla; y el castillo y la villa de Onda (113), donde hay tantas torres como días hay en el año; y lo mismo ocurre en Dènia, de la que antes os he hablado; y muchos otros castillos que en el libro de la conquista encontraréis.

Y cuando hubo conquistado todo esto y lo hubo ordenado, quiso ir a visitar el reino de Aragón, y Catalunya y el condado de Rosselló (114) y de Cerdanya (115)y de Confleent (116), que su primo hermano, el conde En Nuno Sanç (117) le había retornado, el cual con él había pasado a Mallorca. Y asimismo fue a visitar Montpestller, de lo que tenía gran deseo. Y en todos los lugares a donde él llegaba había grandes procesiones, y alababan mucho a nuestro señor verdadero Dios, que los había salvado, y hacían bailes y juegos y entretenimientos de diversas clases, y todos se esforzaban en hacerle honor y placer. Y él, así mismo, a todos concedía tantos dones y gracias que todavía son felices los que estuvieron o permanecieron cerca de él.



NOTAS


27. Alzira. Conocida en español por Alcira. Municipio de Valencia en la Ribera Alta del Xúquer.

28. Conocida en español por Játiva. Municipio de Valencia en la Costera.

29. Cocentaina. Municipio de Alicante en el Comtat

30. Conocida en español por Alcoy. Municipio de Alicante en el Alcoià.

31. Municipio de Valencia en la Vall d'Albaida

32. Municipio de Alicante en el Alcoià

33. Municipio de Valencia en la Ribera Baja del Xúquer

34. Corbera de la Ribera o d'Alzira. Municipio de Valencia en la Ribera Baja del Xúquer

35. Actualmente Valldigna. Subcomarca de la Safor en Valencia
36. Actualmente Castell de Sant Joan en el término municipal de Gandía, municipio de Valencia, en la Safor.

37. Municipio de Valencia en la Safor.

38. Vilallonga de la Safor. Municipio de Valencia en la Safor.

39. Antiguo término municipal en la Safor que comprendía Oliva y las alquerías de la Font d'En Carròs, Potries, Rafelcofer, l'Alcudiola de Rafelcofer, Beniflà, Elca y l'Alqueria de la Comtessa.

40. Vall de Gallinera. Sierra, valle y municipio de Alicante en la Marina Alta.

41. Actualmente Vall de Laguar. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

42. Actualmente Xaló. Municipio de Alicante en la Marina Alta situado en el valle del mismo nombre.

43. Actualmente Xàbia. Jávea en español. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

44. Alcalà de la Jovada. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

45. Actualmente Benimeli. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

46. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

47. Ocaive. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

48. Castillo de Pop en el término municipal de Benigembla. Municipio de Alicante en la Marina Alta.

49. Tàrbena. Municipio de Alicante en la Marina Baixa.

50. No localizado, aunque debe corresponder a algún topónimo de la Marina Baixa.

51. Posiblemente Berdica. Caserío del municipio de Benissa en la Marina Baixa.

52. En español Calpe. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

53. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

54. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

55. Guadalest o el Castell de Guadalest. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

56. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

57. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

58. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.

59. Relleu de la Marina. Municipio de la Marina Baixa en Alicante.
60. Posiblemente se refiere a Serra de Portaceli Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

61. Debe ser Olocau de Carraixet. Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

62. Municipio de Valencia en el Camp de Morvedre.

63. Debe ser Castellnou de Sogorb, en español Castellnovo. Municipio de Castellón en el Alt Palancia.

64. Municipio de Alicante en el Alcoià.

65. Municipio de Alicante en el Alcoià.

66. Xixona, en castellano Jijona. Municipio de Alicante en el Alacantí.

67. Quart de Poblet. Municipio de Valencia en l'Horta.

68. Manises. Municipio de Valencia en l'Horta.

69. Municipio de Valencia en l'Horta.

70. Riba-roja de Turia, en castellano Ribarroja. Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

71. Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

72. En castellano Cheste. Municipio de Valencia en la Foia de Bunyol.

73. Benaguasir. Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

74. En castellano Liria. Municipio de Valencia en el Camp de Turia.

75. Xiva de Bunyol. En castellano Chiva. Municipio de Valencia en la Foia de Bunyol.

76. En Castellano Buñol. Municipio de Valencia en la Foia de Bunyol.

77. Municipio de Valencia en la Foia de Bunyol.

78. Antiguo castillo del municipio de Dosaigües en Valencia en la Foia de Bunyol.

79. Xulella o Xulilla. En castellano Chulilla. Municipio de Valencia en els Serrans.

80. En castellano Ayora. Municipio de Valencia en la Vall de Cofrents.

81. Municipio de Valencia en la Canal de Navarrés.

82. Municipio de Valencia en la Ribera Alta.

83. Énguera. Municipio de Valencia en la Canal de Navarrés.

84. Posiblemente la Masia de les Terres Blanques. En Castellón. Plana Alta

85. En castellano Peñíscola. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

86. En castellano Oropesa del mar. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

87. Castelló de la Plana. En castellano Castellón de la Plana.

88. En castellano Burriana. Municipio de Castellón en la Plana Baixa.

89. En castellano Almazora. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

90. En castellano Chilches. Municipio de Castellón en la Plana Baixa.

91. Municipio de Castellón en la Plana Baixa.

92. Vall de Segó o Valletes de Morvedre. Sector del Camp de Morvedre compuesto por los municipios de Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls y Quartell. Todos ellos municipios de Valencia en el Camp de Morvedre.

93. Sagunt. En castellano Sagunto. Municipio de Valencia en el Camp de Morvedre.

94. El Puig de Santa María. Municipio de Valencia en l'Horta.

95. En castellano Valderobres. Municipio de Teruel en el Matarranya, comarca aragonesa de habla catalana.

96. Municipio de Castellón en els Ports.

97. Sant Mateu del Maestrat. En castellano San Mateo. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

98. Cervera del Maestrat. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

99. Traiguera. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

100. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

101. La Salzedella. Municipio de Castellón en el Baix Maestrat.

102. Les Coves de Vinromà. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

103. Cabanes de l'Arc. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

104. Bell-lloc del Pla o de Benifaixons. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

105. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

106. Despoblado y antiguo castillo en el término municipal de Benicàssim. Castellón. Plana Alta.

107. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

108. Municipio de Castellón en la Plana Alta.

109. Castillo de la Vall d'Uixó. En el Municipio del mismo nombre. Castellón. Plana Baixa.

110. La Vall d'Uixó. Municipio en Castellón. Plana Baixa.

111. Municipio de Castellón en el Alt Palància.

112. En castellano río Mijares. Desemboca cerca de Almassora (Almazora)

113. Municipio de Castellón en la Plana Baixa.

114. Comarca de habla catalana actualmente en Francia, incluida en el departamento de Los Pirineos Orientales, junto con las comarcas de Vallespir, Conflent, y parte de la Cerdanya, a raíz del Tratado de los Pirineos. Su capital es Perpinyà. En francés Perpignan.

115. Comarca de habla catalana incluida en el departamento de Los Pirineos Orientales. Francia.

116. Conflent. Comarca de habla catalana incluida en el departamento de Los Pirineos Orientales. Francia.

117. Nunó Sanç, hijo de Sancho I de Rosselló-Cerdanya, nieto de Ramon Berenguer IV de Barcelona y de Peronella de Aragón. De ahí el parentesco con Jaime I.



dijous, 18 de setembre del 2008

Un orangutà oblidat a València. Ningú no pot fer res per ell?

València, com qualsevol altra ciutat que vulgués fer-se valer, també va muntar, ja fa anys d'això, el seu zoològic.
Però València era aleshores una ciutat en contínua expansió contra l'horta que la rodejava i alimentava, amb uns reduïts espais verds interiors, entre els quals els magnífics jardins del real o Vivers al marge nord del riu, i una albereda amb quatre arbres, o unes grans vies arbrades a la marge sud d'un riu degradat i convertit en pudent abocador de clavegueres que els alcaldes de l'època intentaven convertir en ¡¡¡autopista!!! a més d'unes dunes boscades al Saler i a la Devesa que hom havia decidit eliminar per poder urbanitzar entre l'Albufera i la mar.
De manera que, provisionalment, hom va muntar unes quantes gàbies als Vivers, on encabir aquells pobres animalons que l'ajuntament havia decidit comprar. Allí, la gent que decidia comprar l'entrada, podia observar un ximpanzé que passava el seu temps masturbant-se, i que es venjava dels visitants, traient-se merda del cul i llençant-la contra ells. O un tigre, amb calbes a la magnífica pell, ja no tant magnífica, donant voltes i més voltes, sense parar, a l'estreta gàbia que l'empresonava. O la girafa que treia el cap en un intent inútil de menjar les fulles d'un arbre proper que, això sí, havíem protegit amb una xarxa de fil d'aram, per tal d'evitar-ho. Què s'havia cregut, la bandarra!
Els pobres animals, a poc a poc, anaren morint-se, o sent cedits a altres llocs, on m'agradaria pensar que han estat millor tractats. València, per fi, ha aconseguit, són uns altres temps, crear un espai ampli, el Biopark, on els animals, segons diuen, poden campar en unes condicions de semi-llibertat, i que ha estat dedicat només a fauna africana. Un dia hauré d'anar a veure'l.
I ara avui m'arriba la notícia que encara en queda un solitari animal, engabiat a l'antic zoo. Un trist animal que, com que no és africà, no té lloc al Biopark.
Un parent proper nostre, de la família, molt més humà que moltes persones que conec, un trist orangutà de Borneu, de 27 anys, engabiat, empresonat, en espera de que algun zoo se'n compadesca i se'l vulgui endur.
I jo em demane, no podríem fer res per ell?, no podríem engegar una campanya per què l'orang hutan, l'home de la selva, pugui passar els escasos anys que li queden amb les atencions que li devem, després de tants anys d'esclavitud immerescuda?
Eren altres temps, quan el van comprar, ja ho sé, però com n'arribem a ser de cruels, aquesta espècie autoqualificada d'homo sapiens sapiens!. Quina vergonya!

dilluns, 8 de setembre del 2008

8 de setembre in absentia. Homenatge a Algemesí

Avui, 8 de setembre, festa de la nativitat de la mare de déu, celebrada a gran part de la geografia espanyola, sota les més diverses advocacions, Algemesí celebra la festa de la seua patrona, la Mare de Déu de la Salut.

Per què aquest post? Per dos motius molt senzills i elementals:

Algemesí és molt a prop del meu poble
La Muixeranga és un ball i una música que molts valencians voldríem el nostre himne.

La processó, o com diem a La Ribera, la professó, és espectacular, ja que conserva una sèrie de trets típics, com les escenes bíbliques, els balls dels gremis, i sobretot la muixeranga. La Muixeranga és un ball que, a poc a poc, ha anat estenent-se a tot el territori valencià, i que ha estat l'origen dels castells i castellers a Catalunya. Segurament portats pels llauradors valencians que van anar al delta de l'Ebre el segle XIX a plantar arròs.

He trobat aquests tres vídeos, corresponents a un programa de televisió del 2005, sobre la processó, o millor dit, sobre les processons (una la vespra, i dos el dia de la festa) que són una mostra bastant completa del que pretenc dir.

Entre els balls atenció a l'últim, el dels tornejants, no us recorda en certa forma l'aurrescu?







dimecres, 27 d’agost del 2008

Francesc Romeu, una persona sensata.

O almenys això crec.

Francesc Romeu, candidat a la secretaria general del PSPV (partit socialista del país valencià), que escric de forma totalment conscient i intencionada en lletres minúscules, ha dit que no, que no li sembla bé la intenció de canviar aquestes sigles per les de PSCV (partit socialista de la comunitat valenciana) tal com, entre d'altres coses ben encertades, proposa la ponència del pròxim congrès de setembre.

Sempre m'he queixat de que s'haja institucionalitzat una patotxada com la propiciada per, crec recordar, Attard (al temps que aturava el rellotge), per desbloquejar la burrera de la dreta que intentava, basant-se en una qüestió de noms, impedir l'autonomia de València.

Perquè aquest és el nom i no cap altre: València. Encara que una divisió en províncies (pro-vintia, pels vençuts) ens dividís (divide et vince) finalment, en tres províncies (arribaren a ser-ne quatre), y deixés el territori central amb el nom del territori global.

Així que les opcions eren les següents:

Regne de València. Anacrònic, romàntic i inexacte. L'estat unitari va ser ràpidament implantat pels borbons amb els Decrets de Nova Planta.

València. Inacceptable per als pro-murcians del territori sud, que, com a molt, acceptarien una denominació que inclogués el territori sud en el nom Alicante-Alacant

Levante. Invent del segle passat i capçalera d'un diari, però que a molta gent ens recorda el Líban, aquest sí amb tot el dret, Levante del Mediterrani. Perquè, com en el cas de provintia, ens remet a la dependència, aquesta vegada geogràfica, d'un hipotètic (hipotètic, no, ben real) territori central dominant.

País Valencià. Invent modern, inacceptable per a la dreta, per les seues implicacions de nova constitució, de voluntarietat. A més de la seua possible relació amb un espai cultural que hem vingut a definir (cada vegada menys, també és cert) com a Països Catalans, i que alguns, molt pocs, pretenen espai també polític.

Així que amb data límit per presentar a Corts (les espanyoles, of course, de aquí les majúscules o capitals) no hi hagué més remei que deturar el rellotge a la mitja nit última, i seguir discutint, fins que ens vam quedar sense nom.

La comunitat autònoma valenciana, passarà dir-se, comunitat autònoma valenciana. Tota una troballa.

I ara, un partit d'esquerres, confluència d'uns quants partits socialistes de la transició, que va adoptar en la seua creació el nom de PSPV, renuncia a la seua història, i es conforma amb la kafkiana situació de acceptar com a senyes d'identitat del territori que diu representar, la falta de nom propiciada per la rebequeria de la dreta.

Propose que de no continuar amb el nom actual passin a denominar-se Partit Socialista de l'única comunitat autònoma espanyola sense nom (PSUCASN) quedaria fi

Que tinguis sort amb la teua postura, Paco. Ja hem renunciat a massa coses.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Totes i totes som Batiste Malonda

La meva germana em passa aquest manifest en suport del director del C.P. El Castell d'Almoines petit poble vora Gandia, així com un vídeo sobre el tema.



Pel que em sembla, i no crec equivocar-me, una cacicada més del senyor Font de Mora, l'ideòleg de les classes de EpC en anglès, i tres treballs trimestrals de lliure elecció per part de l'alumne (açò sembla que ja no podrà ser) substitutoris i vergonyants d'una objecció amagada afavorida per Ppaquita la CamPpestre i tota la colla de Ppersonatges que ens governen.

Deixe la transcripció del vídeo, i la traducció per qui l'interessi.

Salut

**********

L’escola pública de la localitat d’Almoines, a la comarca de la Safor, ha rebut nombrosos premis pel seu model educatiu, entre ells, el premi Baldiri Reixac o la creu de Sant Jordi 2005. Els alumnes de l’escola segueixen un model educatiu que es basa en assemblees i defuig els llibres de text. Els propis alumnes i professors treballen els apunts. El model educatiu es pot resumir en tres paraules:

Batiste Malonda (director).- "Democràtica, d’idea valenciana, i d’idea renovadora".

Jéssica Gregori (presidenta AMPA).- "Pues és més el formar-li el cap dels xiquets i no donar-li els coneixements i ja està. Es formen com a persones,són independents, són, es saben buscar la vida. Li donen si a cas els instruments a l’abast que li fan falta al xiquet per a buscar-se d’això, però són ells els qui s’ho treballen o veuen la necessitat d’aprendre açò o allò. No li ho donen escudellat".

Robert Llorca (ex alumne).- "Quasi (com) ho fan a la Universitat, no? A la Universitat hi han classes magistrals, però hi han classes que no són magistrals, que a tu et donen uns elements per poder navegar per internet i tu buscar eixa informació. Però això ja fa vint anys ja passava en Almoines, no hi havia internet però a tu et donaven el mitjans per trobar eixa informació".

Ara aquesta escola s’ha quedat sense director. La raó és que la Generalitat Valenciana ha decidit no renovar el càrrec de director a aquest home, Batiste Malonda. Malonda ha rebut nombrosos actes de suport per part de professors, pares, mares i sindicats, que s’han mobilitzat per la seva continuïtat. El sindicats van fer una tancada a la Conselleria d’Educació i els pares i mares davant el passat congrés del Partit Popular. Per a ells ataca un model educatiu i un director que el defensa.

Robert Llorca.- "És una qüestió personal però jo crec que és una qüestió més de fons: una manera de carregar-se una escola valenciana, una escola de funcionament democràtic, on no s’ha callat res, on els alumnes ixen lliures, no?"

Jéssica Gregori.- "Una és per conforme treballem en esta escola, i perquè ell és lluitador, ell no es dóna per vençut perquè vol millorar l’educació pública i això molesta. Ells volen, des de Conselleria, trobe, volen dominar-ho tot".

Batiste Malonda.- "Jo pense que els tres, les tres característiques que he dit de l’escola, sembla que no, deu de ser que no agraden, no? a la Conselleria actual. No solament la valencianització, sinó també la part que he comentat de participació i democràcia, i la part d’una, de fer una actitud crítica de cara a allò que és el sistema educatiu, la renovació pedagògica..."

Liliana Carbó (Professora).- "És una persona molt valenta, i és una persona molt ambiciosa de cara als seus alumnes i de cara a la seua escola, i això de vegades... pues l’Administració fa determinades accions en les que pareix que no, que no té massa en compte el donar una escola realment de qualitat".

En el rerefons d’aquesta polèmica també es troba una vella reclamació de les escoles valencianes: recuperar l’autonomia dels centres educatius, que no sigui la Generalitat qui faci i desfaci sense respectar les opinions dels mestres, directors i associacions de mares i pares.

Batiste Malonda.- "El que desitgem, a banda de les qüestions personals que no són tan importants és que tornem a una legislació en què la democràcia es faça, es faça realitat mitjançant la voluntat dels Consells escolars de les AMPA i dels sindicats. I que siga altra vegada més oberta l’elecció o la pròrroga de la direcció".

Jéssica Gregori.- "Que ja està bé de les lleis autoritàries. Que volem democràcia a l’escola. Que no pintem fava, els pares ja no pintem res, amb estos dos decrets nous que ha tret, no se mos contempla per a res, i ... Que lleven eixa llei, era, volíem fer-nos notar".

Abans del quinze de juliol la Generalitat Valenciana ha de fer públic el nom del nou director de l’escola. Amb les lleis a la mà podria ser una persona que no formés part del claustre ni en compartís el model educatiu.

**********

El colegio público de la localidad de Almoines, en la comarca de la Safor, ha recibido numerosos premios por su modelo educativo, entre los cuales, el premio Baldiri Reixac o o la Creu de Sant Jordi 2005. Los alumnos de la escuela siguen un modelo educativo que se basa en asambleas y rehuye los libros de texto. Los propios alumnos y profesores trabajan los apuntes. El model educativo se puede resumir en tres palabras:

Batiste Malonda (Director).- “Democrática, de idea valenciana y de idea renovadora”

Jéssica Gregori (Presidenta del AMPA).- “Pues se trata más de formar la mente de los niños que no de darles los conocimientos y ya está. Se forman como personas, son independientes, son... se saben buscar la vida. Se les da, si acaso los instrumentos a su alcance que le hacen falta al niño para buscar eso, pero son ellos quienes lo trabajan o ven la necesidad de aprender esto o aquello. No se lo dan masticado”.

Robert Llorca (ex alumno).- “Casi (como) lo hacen en la Universidad, ¿no? En la Universidad hay clases magistrales, pero las hay que no son magistrales, donde te dan elementos para que puedas navegar por internet y buscar tú la información. Pero eso ya hace veinte años que pasaba en Almoines, no había internet pero te daban los medios para buscar esa información”.

Ahora este colegio se ha quedado sin director. El motivo es que la Generalitat Valenciana ha decidido no renovar en el cargo de director a este hombre, Batiste Malonda.l Malonda ha recibido numerosos actos de apoyo por parte de profesores, padres, madres y sindicatos que se han movilizado para su continuidad. Los sindicatos se encerraron en la Consellería d’Educació, y los padres y madres (se manifestaron) frente al pasado congreso del Partido Popular. Para ellos se trata de un ataque a un modelo educativo y a un director que lo defiende.

Robert Llorca.- “Es una cuestión personal, pero yo creo que es una cuestión más de fondo: una manera de cargarse una escuela valenciana, una escuela de funcionamiento democrático, donde no se ha callado nada, donde los alumnos salen libres, ¿no?”

Jéssica Gregori.- “Un (motivo) es por cómo trabajamos en este colegio, y porque él es luchador, él no se da por vencido porque quiere mejorar la educación pública y eso molesta. Ellos quieren, desde Consellería, creo, quieren dominarlo todo”.

Batiste Malonda.- “Yo creo que los tres, las tres características que he citado de la escuela, parece que no, debe ser que no gustan, ¿no? A la Conselleria actual. No solamente la valencianización, sino también la parte que he comentado de participación y democracia, y la parte de una... de tener una actitud crítica frente a lo que es el sistema educativo, la renovación pedagógica...”

Liliana Carbó (Profesora).- “Es una persona muy valiente, y una persona muy ambiciosa respecto a sus alumnos y a su colegio, y eso a veces... pues la Administración hace determinadas acciones en las que parece que no, que no tiene demasiado en cuenta el dar una escuela realmente de calidad”.

En el fondo de esta polémica también se encuentra una vieja reclamación de las escuelas valencianas: recuperar la autonomía de los centros educativos, que no sea la Generalitat quien haga y deshaga sin respetar las opiniones de los maestros, directores y asociaciones de padres y madres.

Batiste Malonda.- “Lo que deseamos, aparte de las cuestiones personales que no son tan importantes, es que volvamos a una legislación en que la democraciá se haga, se haga realidad a través de la voluntad de los consejos escolares, de las AMPA y de los sindicatos. Y que vuelva a ser otra vez más abierta la elección o la prórroga de la dirección.

Jéssica Gregori.- “Ya está bien de leyes autoritarias. Queremos democracia en la escuela. Que no pintamos nada, los padres ya no pintamos nada, con estos dos nuevos decretos que han sacado, no se nos contempla para nada, y... que quiten esa ley, queríamos hacernos notar”.

Antes del quince de julio, la Generalitat Valenciana ha de hacer público el nombre del nuevo director del Colegio. Con las leyes en la mano, podría ser una persona que no formara parte del claustro ni compartiese su modelo educativo.

dimecres, 30 de juliol del 2008

Educació (en anglès) per a la Ciutadania. Una sentència.

El Tribunal Superior de Justicia del País Valencià (o de la CV, no voldria ofendre ningú, i menys tractant-se de la justícia) ha decidit suspendre cautelarment, encara que només en forma parcial, l'ordre del govern valencià sobre la regulació de l'ensenyament de la EPC o Educació Per a la Ciutadania.

Resumint:

Queda suspesa l'opció B (substituir l'assistència per un treball trimestral en anglès sobre un tema a elecció del discent). El motiu sembla absolutament lògic: l'alumne no cursaria tot el temari de l'assignatura, sinó només una part, cosa que, en bona lògica, impediria que pogués ser aprovat en una evaluació externa, per manca evident dels coneixements obligatoris en una assignatura curricular.

Per una altra banda, suspèn un paràgraf on el Govern de la Generalitat de Baix condicionava l'aprovació de la assignatura als coneixements d'anglès, ja que això suposaria una doble evaluació.

Aquesta sentència, no parla sobre la competència del Govern valencià en decidir que l'assignatura siga impartida en anglès, ja que no hi ha cap llei que ho impedesca. El problema, en tot cas, vindria de la manca de suficient professorat capacitat per donar-la en anglès, però tot és qüestió de fer un curset de reciclatge per a professors d'anglès a l'atur.

Al meu parer, em fa la impressió que els examens, tant orals com escrits, no podran ser realitzats obligatòriament, tal com sembla que pretenien els nostres benvolguts governants, en anglès, ja que qualsevol alumne té el dret de demanar, per manca de coneixements suficients, fer-los en l'idioma oficial que millor li convinga (català o castellà)

Que hagen triat una assignatura nova, per incrementar el nivell d'anglès dels alumnes de les Pprovíncies oficialment anticatalanistes de l'antiga Corona d'Aragó, amb un idioma co-oficial que segons l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme oficial de la Generalitat de Baix, no gaire ben vist pels creadors) queda definit com:

"El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatut d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia." (esplendorosa definició per evitar dir-li pel seu nom: català)

no em sembla ni bé ni mal. Sempre he pensat que la forma de dependre qualsevol idioma és la immersió, i que algunes assignatures curriculars caldria impartir-les en l'idioma que es pretèn ensenyar.

Clar que, como que sóc molt mal pensat, crec que el motiu d'aquesta ordre no era precisament l'interès en què els alumnes acabaren el curs dominant l'anglès, sinó

1.-substituir l'objecció de consciència a una assignatura curricular (sempre problemàtica jurídicament) per uns treballs en anglès sobre qualsevol-cosa-ficció o temes similars.

2.-que aquells que, malgrat tot, decidiren assistir a classe, tingueren certes dificultats afegides en saber de què collons els estava parlant el profe.

I, com sempre, (no oblidem que no estem parlant d'ensenyança, ni de justícia, sinó de política), si analitzem les declaracions publicades, tots han guanyat.

Quins collons!

diumenge, 29 de juny del 2008

València a banda. Com era d'esperar.

Divide et vinces. Divideix i venceràs.

València es torna a quedar fora d'un projecte europeu important.

Rectifique, València fa temps que va quedant-se fora de qualsevol projecte europeu important.

I només endevine un motiu. Hi ha qui pensa (la majoria d'espanyols y molts valencians) que València, el País Valencià, ha de fer camins no només allunyats, sinó contraposats als de Catalunya.

La constitució es va fer pensant en dues coses molt clares:

Primera: Hi havia que afavorir una possible i desitjada unió de Navarra i País Basc
Segona: Hi havia que impedir una possible i no desitjada unió de Catalunya, València i Balears.

Tots els moviments econòmics, polítics i lingüístics han anat sempre pel mateix camí.

La penúltima notícia, un manifest d'intel·lectuals en defensa de l'idioma espanyol que pot llegir-se fàcilment en clau d'atac a l'idioma català.

L'última notícia: València es queda fora de la primera xarxa ferroviària internacional de la Mediterrània.

Es veia venir. Ho hem dit moltes vegades, per activa i per passiva. La via d'alta velocitat més important econòmicament pels valencians, no era la de València Madrid, sinó la de València Barcelona.

Hem repetit moltes vegades que es necessitava una línia Gènova Almeria, però que si no era possible almenys, Gènova Alacant.

Hem insistit en què això no seria prou, si a més, no començaven les converses entre els principals ports València, Barcelona, Marsella i Gènova.

València a banda, València a part.
Abans mora que catalana.
Els catalans mos volen furtar la paella.
El valencià no és català.
València platja de Madrid.
Para ofrendar nuevas glorias a Espanya

Quin poema...!

Quina merda...!

dissabte, 28 de juny del 2008

Poner palabras a los silencios. Un article de Fernanda Romeu

Abans que tot, voldria expressar l'alegria que he sentit en haver retrobat, a través d'un article al Levante: "Poner palabras a los silencios", una antiga amiga a qui no veig des de principis dels anys vuitanta, Fernanda Romeu.

Fernanda Romeu, historiadora, animadora cultural, propietària d'una llibreria amb el nom d'Àmbito, amb qui, durant dos anys, un grupet de joves de la Casa de València, vam organitzar unes jornades culturals del País Valencià.

I sobretot m'ha alegrat trobar-la tan lúcida com sempre. Encara que el seu article semble, en primera lectura, un atac al Fòrum per la memòria històrica, realment ens cal interpretar-ho com un toc d'atenció. Com l'exigència que qualsevol historiador ha de tindre, i ha de demanar, per no acabar donant-li la raó als que estan esperant els nostres petits errors per aprofitar-los i desacreditar-nos.

Aquest és l'article:

En estos años en los que muchas de las certezas sobre las que se había edificado el mundo ideológico de la izquierda se han venido abajo; en los que la incertidumbre y la desorientación recorren buena parte de las filas de aquellas vanguardias que escribieron páginas heroicas; años también, en los que somos muchos y muchas quienes nos preguntamos si habiendo combatido la desmemoria, el olvido -armas privilegiadas de los poderosos-, no nos encontramos ante un fenómeno social, con un nuevo combatiente, surgido de cierta izquierda protagonista de una memoria histórica -que la merece- que en sus esfuerzos por denigrar el régimen franquista es capaz de manipular la verdad histórica, sin metodología, sin investigación, y lo que es peor, sin ningún componente científico.

Desde que el franquismo se convirtió en objeto de estudio para los investigadores, es obvio que su interés se ha plasmado en aportaciones importantes para el conocimiento del franquismo, en todas sus vertientes, destacando la magnifica aportación de Vicent Gabarda por lo que hace referencia al País Valenciano.

Lo anterior viene a cuento en lo que ha resultado ser una verdadera sorpresa al contemplar con no poca estupefacción por mi parte, la publicación del Forum per la Memoria del País Valencia -subvencionado generosamente por el Ministerio de la Presidencia- de una trabajo titulado El genocidì franquista a València. Les fosses silenciades del cementeri.

No puedo comprender que un simple listado se presente como un estudio definitivo, sin más, sobre todo cuando no existe ni una sola reflexión sobre el supuesto documento. Según el mencionado trabajo, más de 25.000 personas fueron eliminadas directamente por el franquismo en la capital valenciana durante los inmediatos años de la posguerra para acabar enterradas en las fosas comunes del cementerio de la localidad.

Lo único que ocurre es que las objeciones a lo apuntado en la enciclopedia sepultural son interminables. Por ejemplo, no hacer una distinción entre la represión pura y dura, desde las cárceles al pelotón de fusilamiento y todos aquellos que morían en las cárceles de hambre y de miseria y la población marginal en la que se cebaban las enfermedades y la carencia propia del sistema dictatorial.
Abro una página cualquiera, la 115. Allí encontramos a la supuesta víctima más anciana de la página: Nicolasa Martí Muñoz, de 101 años, que muere el 21 de marzo de 1944 procedente del Hospital Provincial y aparece como causa de la muerte «senectud». Y nos preguntamos si las ansias represivas del régimen aceleró el proceso de envejecimiento a esta mujer o bien la razón por la que se encuentra en la lista de víctimas es porque fue enterrada sin ataúd. Otro ejemplo, Luis Higuera Palomino, de 2 años de edad, fallecido por una peritonitis provocada por...?
Situaciones como las apuntadas resultan ser una inmensa mayoría y muy pocos nos podrían poner de manera diáfana sobre la pista de lo que entendemos como represión franquista, lo que nos empuja a realizarnos la pregunta de qué necesidad existe para desear multiplicar, por muy importante que sea, el verdadero alcance de la represión franquista, o bien si es necesario que ésta hubiese alcanzado cotas verdaderamente desorbitadas como si no tuviésemos bastante con la realidad. ¿No provocó la represión franquista una verdadera aniquilación del enemigo de clase como para necesitar que cuantas más víctimas, mejor?

Tal vez la obsesión que ha guiado al Forum a efectuar el despropósito que abordamos venga dado como contrapartida a otros excesos cometidos por la fracción reaccionaria y conservadora valenciana que, ni corta ni perezosa, no ha tenido complejos en aplaudir unas beatificaciones masivas de víctimas de la guerra civil.

Siempre he defendido que el proceso histórico requiere igualmente el paso por la conciencia y que el sentido de la memoria tiene que ver con un acercamiento a la dignidad, ya que el mundo fue pensado, luchado y vivido por muchos republicanos y que por ello fueron asesinados. Mantener esa firmeza de convicción, esa conciencia en un mundo como el que ahora vivimos, es lo que llamamos dignidad, y es lo que me ha motivado hacer esta breve reflexión -en el espacio disponible- para que no se extravíe la propia historia vivida en la guerra y en el franquismo.

Muchos de nosotros llevamos incorporadas experiencias familiares muy fuertes que sufrieron la represión, que nos pertenecen, pero que no podemos dejar de recordar como si formaran parte de lo más hondo de nuestra identidad. La verdad de la Historia es más fuerte que las mentiras de la razón y oportunismo político, y ahora es urgente que la conozcamos.

dimecres, 18 de juny del 2008

Contra la privatització de la Sanitat Pública. Campanya




contadores de visitas


He rebut avui de l'amiga Nekane, per correu, notícia de la campanya de recollida de signatures de la Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad Pública de Madrid

Sóc valencià, i he viscut durant molt temps (els meus fills encara hi viuen) a Madrid. Vull dir, per tant, que m'afecta personalment i per partida doble.

Jo ja he signat. Us demane que ho llegiu i signeu també. És important, molt més encara, és necessari.

CASMADRID. CONTRA LA PRIVATIZACION DE LA SANIDAD PÚBLICA

Gràcies

dijous, 29 de maig del 2008

Qui mana, mana. O la morositat del govern del Ppaís Valencià




contadores de visitas


Llegia ahir a El País, que "La Universitat se resigna a aceptar la financiación"

En algun post anterior ja ho denunciat, com els peperos a qui els valencians els hem donat la majoria absoluta tracten els temes de la cultura, i la facilitat que tenen per estalviar diners dels ciutadans amb càrrec a les Universitats, o els llibreters, o els grans dependents, per després usar-los sense control, fent circuits de fòrmula, o celebrant america's cups, o regalant-li'ls als equips de futbol, o portant papes a fer turisme, o inventant ciutats (de la llum, de les llengües, de les punyetes...)

Bé, ja sabem la quantitat que el govern valencià li deu a les Universitats públiques (excepte a la VIU que ningú sap encara què collons és: Valencia International University, així en anglès, supose que la dedicaran a formar professors d'EPC)

Els hi deu...914 milions d'euros, una misèria, xè, una misèria, per a cacau i tramussos.

Així que ha agafat una pistola (o un trabuc dels moros i cristians d'Alcoi) s'ha assegut a negociar i els pagarà (si no continua incrementant el dèficit, cosa més bé inverosímil) durant els propers catorze anys, però com que ja està clar que hi hauran problemes de tresoreria fins el 2010, la broma (sense interessos que no crec que paguin) els sortirà a partir del 2011 per 76 milions anuals, més els que els hi corresponguin per pressupost. I jo, que m'ho crec. Ni un euro, xicons, ni un euro.

I mentrestant, que facin rifes i passin el platet.

Pobres valencians, estudiants o no. Però ens ho mereixem. Ja fa unes quantes eleccions que els hi regalem la majoria absoluta. Així que, bona nit cresol, que la llum s'apaga.

Salut i República.