Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science
Jean-Baptiste Colbert quotation
L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris
Somebody quotation
El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX
En aquest dia en què un tímid sol apunta malgrat els núvols, vespra d'unes eleccions que, previsiblement i desafortunada, ja tenen tot el peix pescat i venut a llotja, i a l'espera de, per primera vegada -a les anteriors eleccions hi vaig votar per correu- ser jo qui introduisca el meu vot a l'urna, escolte les veus de sirena d'en Rajoy i la seua colla:
I, clar, després d'haver-ho sentit, la meua resposta no pot ser una altra que
Per una altra banda, no em puc estar de sentir les adolorides veus de Rubalcaba i companya entonant el seu particular misereri mei, el seu angoixant Eli Eli Lama Sabachthani
I, ho reconec, m'entra la llàstima. Però, sentint-ho molt, jo, com la gallineta d'en Llach:
Perquè, al cap i a la fi, tinc un compromís. Un compromís amb la meua gent, amb el meu país, amb la meua terra. I, encara que no en som encara els suficients per capgirar la vergonyosa situació que patim, em queda l'esperança de que, a poc a poc, els meus paisans aniran obrint els ulls.
L'esperança de que, algun dia, podrem dir, després d'haver guanyat:
Josefina ens proposa aquesta setmana cançons relacionades amb els viatges. Tema agraït allà on n'hi hagin, ja que l'home és viatger per per necessitat, per plaer, per aventura, per naturalesa en una paraula.
Començaré, doncs, amb un tema de Mesclat, "Serà cúmbia o havanera?" que ens parla d'un emigrant a Amèrica i el seu curió conflicte un cop retornat al poble.
Serà cúmbia o havanera?
A Concentaina
canten i ballen
amb la dolçaina
i el tabalet (del tio Hipolitet).
I les xiques
ja casadores
diuen als nuvis
un poquet baixet (un poquet baixet).
El Tio Hipolitet va haver de marxar,
el va fer fora la fil•loxera,
no va ser capaç de vendre la dolçaina
abans de pujar al vapor
cap a les Amèriques.
I allà va estar voltant durant anys,
va partir el seu amor amb més
dubtes que enganys
entre una índia de prop de Medellín
i una mulata de Cuba i no sap ben bé quin
dels dos amors més intens era,
si és o serà cúmbia o havanera.
No es va fer ric com van fer d’altres,
però quan va tornar al poble
ho va fer amb la cançó
que a l’altre cap de mar havia après
a tocar amb la dolçaina.
I a Concentaina va parlar menys que els muts
dels seus vells records dels amors perduts,
però tocant les cançons mai tragué l’entrellat
de quina va estar més enamorat.
I aquesta pregunta el treia de polleguera
quina serà? Serà cúmbia o havanera?
Continuo amb un viatge molt més curt tant en distància com en temps, un viatge del poble a la ciutat amb tornada el mateix dia: "Genova per noi" de Paolo Conte
Genova per noi
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.
Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la
Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.
Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.
In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
deixo aquí la versió de Joan Isaac, absolutament respectuosa amb la lletra original
Gènova per a nosaltres
Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.
Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que tenemos todos cuando viajamos a Génova,
que incluso no estamos seguros
que en aquel lugar extraño y oscuro
no se nos coma nadie y ya no regresemos nunca.
I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no s'atura i no s'encalma mai.
Y a pesar de todo somos parientes de aquella gente,
de la que sabemos que, como nosotros, es un poco salvaje.
Pero qué miedo nos da aquel mar
que se mueve de noche enloquecido,
que no se para y no se calma nunca.
Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.
Génova para nosotros
(que vivimos al fondo en la campiña,
donde el sol es un tesoro escaso que vemos poco,
y el resto es lluvia que nos empapa),
Génova, como decía, es una idea como otra.
Ah... la, la, la, la, la.
Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.
Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova,
y cada vez que la olemos,
circunspectos nos movemos,
distraidos y errantes como vagabundos.
Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els llins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.
Macaia, mona de luz y de locura,
tinieblas, peces, gente africana, náuseas, fantasía...
y mientras, a la sombra de sus armarios
guardan la ropa con flores de lavanda,
déjanos que regresemos a las tempestdes.
En Génova todos los días se parecen.
En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.
En una inmóvil tierra húmeda
donde la lluvia es una amiga,
los langostinos forman parte del sueño;
y el sol, un relámpago amarillo en el parabrisas.
Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…
Con aquel gesto un poco así,
con aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova...
I si ja hem parlat de la necessitat amb la primera cançó, o del plaer en la segona, parlarem ara de l'aventura amb aquesta cançó de Serrat "Juan y José"
Juan y José
Juan y José
sentados contra el muro del frontón
hacían planes mientras reponían fuerzas.
Dudaban
entre ir a la escuela o al río a pescar,
cuatro cangrejos para la merienda.
Nadie jamás
vio amigos más unidos que esos dos
que a un tiempo descubrieron
el fuego del licor, el brillo del dinero,
el automóvil, el cine y la mujer.
Tibio era el Sol,
ancha la mar
y el mundo aún
por estrenar.
A Juan y a José
se les acabó pronto la niñez
segada con la mies, pisada por los bueyes.
Y mientras José
tomaba los caminos de la mar
el otro le despidió desde el muelle.
Del que se fue
llegaron cartas con olor a ron
cargadas de promesas
que Juan leía mientras ponían la mesa
y releía sin prisa en el café.
Caña dulce,
mamey colorao,
verde la palma,
blanca la garza,
con un ojo abierto, en la charca,
vigila el caimán.
Cómo puedes conformarte, Juan
con un solo cielo si hay toda una América
del otro lado del mar.
José viajó
de las Antillas a la Cruz del Sur,
Huaquero en Fundación, buhonero en la Puna,
cafisho
en un quilombo flotante en el Paraná,
y con los años llegó a hacer fortuna.
Juan se quedó
trabajando la tierra y se casó
con su novia de siempre.
Después los años discurrieron mansamente...
Frío en invierno y en verano calor.
Tibio era el Sol
los días que
llegaban cartas
de José.
Juan y José
volvieron a encontrarse en el frontón
medio siglo después, y como si tal cosa
Juan preguntó:
"¿A cuál le vas... azul o colorao...?"
y respondió el indiano: "Al que vaya a esa moza...
Qué cosas, Juan,
tanto rodar y estamos otra vez
en donde lo dejamos..."
"Pero a ti, Pepe, que te quiten lo bailado...
Y gracias, Pepe, por llevarme a bailar."
Caña dulce,
mamey colorao.
Tú cabalgabas
y yo iba a la grupa
en las largas tardes junto a la estufa
del viejo café.
Con las alas de tus cartas, José,
atravesé todos los cielos de América
contigo,
¡Amigo!
Y no em puc estar de posar la cançó del gran viatge, aquell "Viatge a Itaca" que, sobre el magnífic poema de Kavafis, ens va donar Lluís Llach
Viatge a Itaca
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Viaje a Itaca
Cuando salgas para hacer el viaje hacia Itaca
has de rogar que sea largo el camino,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Has de rogar que sea largo el camino,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
que vayas a ciudades a aprender de los que saben.
Ten siempre en el corazón la idea de Itaca.
Has de llegar a ella, es tu destino
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años
que seas viejo cuando fondees en la isla
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino
sin esperar a que dé más riquezas
Itaca te ha dado el bello viaje
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Itaca
te haya engañado.
Sabio como muy bien te has hecho
sabrás lo que significan las Itacas.
II
Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.
Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.
Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas.
III
Buen viaje para los guerreros
que a su pueblo son fieles
favorezca el Dios de los vientos
el velamen de su barco
y a pesar de su viejo combate
tengan placer de los cuerpos más amantes.
Llenad redes de queridos luceros
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.
Buen viaje para los guerreros
si a su pueblo son fieles
y a pesar de su viejo combate
el amor llena su cuerpo generoso
encuentren los caminos de viejos anhelos
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.
Continuem amb els temes filosòfics, però aquesta setmana no em deixaré aclaparar, si toca parlar del silenci, ho farem sense contemplacions.
Comencem pel meu paisà Raimon. Els qui som de poble i hem viscut la postguerra entenem perfectament aquest silenci viscut, però no resignat i que a poc a poc vam anar trencant.
JO VINC D'UN SILENCI
RAIMON
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenem classes subalternes, jo vinc d'un silenci antic i molt llarg.
Yo vengo de un silencio antiguo y muy prolongado, de gente que se va levantando desde el fondo de los siglos, de gente a la que llamamos clases subalternas, yo vengo de un silencio antiguo y muy prolongado.
Jo vinc de les places i dels carrers plens de xiquets que juguen i de vells que esperen, mentre homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp.
Yo vengo de las plazas y de las calles llenas de niños jugando y viejos esperando, mientras hombres y mujeres van trabajando en los pequeños talleres, en casa o en el campo.
Jo vinc d'un silenci que no és resignat, d'on comença l'horta i acaba el secà, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens per identitat!
Yo vengo de un silencio que no es resignado, de donde empieza la huerta y acaba el secano, de esfuerzo y de blasfemias porque tod va mal: quien pierde los orígenes pierde su identidad!
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l'anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.
Yo vengo de un silencio antiguo y muy prolongado, de gente sin místicos ni grandes capitanes, que viven y mueren en el anonimato, que en frases solemnes nunca han creido.
Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat.
Yo vengo de una lucha que es sorda y constante, yo vengo de un silencio que romperá la gente que quiere ser libre ahora y que ama la vida, que exige todo aquello que le han negado.
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignat, jo vinc d'un silenci que la gent romprà, jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.
Yo vengo de un silencio antiguo y muy prolongado, yo vengo de un silencio que no es resignado, yo vengo de un silencio que romperá la gente, yo vengo de una lucha que es sorda y constante.
I continuem amb Lluís Llach. Una nova generació. El desafiament. Si m'he de fer callar que sigui ara. Perquè ja no podreu callar-me molt més temps.
SILENCI
LLUÍS LLACH
Si m'heu de fer callar que sigui ara, ara que puc dir no, i res teniu per a comprar-me.
Si me tenéis que hacer callar que sea ahora ahora que puedo decir no, y no tenéis nada con qué comprarme.
Que no vull esperar. Que sigui ara! Ara que puc sentir el pes de tanta basarda.
Que no quiero esperar. Que sea ahora! Ahora que puedo sentir el peso de tanto pavor.
Que no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.
Que no me importa que me cerréis la boca, sois vosotros los que habéis hecho del silencio palabras.
Que no vull esperar que el temps rovelli l'arma, que no vull que la por tingui més temps per a guanyar-me.
Que no quiero esperar que el tiempo oxide el arma, que no quiero que el miedo tenga más tiempo para vencerme.
Si m'heu de fer callar que sigui ara, ara que tinc les mans per a canviar de guitarra.
Si me tenéis que hacer callar que sea ahora, ahora que todavía me quedan las manos para cambiar de guitarra.
Però el temps passa, i les noves generacions van adquirint la normalitat. Així que passem a Whisky'ns Cullons, o com acabaren dient-se Wiskyn's amb el seu Silenci. Ara ja només una cançó d'amor i odi a parts iguals.
SILENCI
WISKY'NS CULLONS
Sé que no tornaràs.. que he de viure sense tu.
Sé que no volverás... que tengo que vivir sin tí.
El camí del fracàs.. t'he buscat per mil racons, el temps al teu costat.., un regal que t'has endut, deixan-me plenes les mans de misèries i de pors, ets tan delicat.. que trenques just amb pronunciar el teu nom..
El camino del fracaso... te he buscado por mil rincones, el tiempo a tu lado... un regalo que te has llevado, dejándome llenas las manos de miserias y miedos, eras tan delicado... que te rompes sólo con pronunciar tu nombre...
Sense haver maltractat, t'em vas trencar, i dels teus bocins no hauré de fer valor. Encara no se com t'odio, tot i amb els anys sento guardat rencor però em miro i has tret de mi el pitjor.
Sin haberte maltratado te me rompiste y de tus trozos no podré sacar nada. Todavía no sé como te odio, a pesar de los años siento el rencor acumulado pero me miro y has sacado lo peor de mí.
Nits vestides de blanc amb orquestra i sense sons Però tu em deixes penjat.. en mig del ball de bastons.. el meu cap no és capaç, no recorda ja el teu so.
Noches vestidas de blanco con orquesta y sin sonidos pero tu me dejas colgado... en mitad del baile de bastones... mi cabeza ya no es capaz no recuerda ya tu sonido.
Fa massa temps que vas marxar jo et porto clavat al cor. Qui sap si el meu cap ha fet dissabte per llevar el teu dol.. i al teu lloc hi ha posat sorolls, batecs, remors, xiulets que ell mateix s'ha inventat. Per no sentir-se.. tan sol.
Hace demasiado tiempo que te fuiste yo te llevo clavado en el corazón. Quén sabe si mi cabeza ha hecho limpieza para sobrellevar tu luto... y en tu lugar ha dispuesto ruidos, latidos, rumores, silbidos que ella misma ha inventado. Para no sentirse... tan sóla.
T'odio tot i amb els anys, sento guardar-te rencor, em miro i em veig com caic.. em miro i veig com caic...
Te odio a pesar de los años siento como conservo el rencor, me miro y me veo cayendo... me miro y me veo cayendo...
I ja per acabar, què em dieu d'aquests dos cantant junts? Pedro Guerra i Cesària Èvora. Un dels millors cantautors que mai hagen existit, i una de les veus més extraordinàries que mai no he sentit.
TIEMPO Y SILENCIO
PEDRO GUERRA Y CESÀRIA ÈVORA
Tiempo y silencio Una casa en el cielo Un jardín en el mar Una alodra en tu pecho Un volver a empezar
"Un deseo de estrellas Un latir de gorrión Una isla en tu cama Una puesta de sol"
Tiempo y silencio Gritos y cantos Cielos y besos Voz y quebranto
Nacer en tu risa Crecer en tu llanto Vivir en tu espalda Morir en tus brazos
Tiempo y silencio Gritos y cantos Cielos y besos Voz y quebranto
Una casa en el cielo Un jardín en el mar Una alodra en tu pecho Un volver a empezar
"Un deseo de estrellas Un latir de gorrión Una isla en tu cama Una puesta de sol"
Tiempo y silencio Gritos y cantos Cielos y besos Voz y quebranto
Avui Mariana ens proposa portar cançons amb records.
Records...
A la meva edat, la quantitat de cançons que no solament em recorden trossos de vida, sinó que elles mateixes parlen internament de records és ingent, inconmensurable.
Però bé hi ha que elegir, així que, coincidint amb la imputació al jutge Garzón, per haver volgut estar al nostre costat i ajudar-nos a evitar la desmemòria que tanta gent desitjaria, tot confonent amnistia amb amnèsia, porte aquest poema de Pere Quart (Joan Oliver) que ens parla del exili col·lectiu a través dels Pirineus fugint de les tropes de l'assassí Franco.
Corrandes de l'exili
CORRANDES DE L'EXILI
Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament sense dir re si la lluna feia el ple també el feu la nostra pena.
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida l'altra meitat vingué amb mi per no deixarme sens vida.
Avui en terres de França i demà més lluny potser no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès tres turons fan una serra quatre pins un bosc espès cinc quarters massa terra com el Vallès no hi ha res.
Una esperança desfeta una recança infinita i una pàtria tan petita que la somnio completa que la somnio completa.
COPLAS DEL EXILIO
Una noche de luna llena atravesamos la montaña lentamente sin decir nada si la luna estaba llena también lo estaba nuestra pena
A Catalunya dejé el día de mi partida media vida adormecida la otra mitad vino conmigo para no dejarme sin vida.
Hoy en tierras de Francia y mañana quizá más lejos no me moriré de añoranza más bien de añoranza viviré más bien de añoranza viviré.
En mi tierra del Vallés tres colinas hacen una sierra cuatro pinos un bosque espeso cinco cuartones demasiada tierra como el Vallés no hay nada.
Una esperanza deshecha una tristeza infinita y una patria tan pequeña que la sueño completa que la sueño completa.
I de Lluís Llach, aquest preciós homenatge a Laura Aymerich, la guitarrista que tant de temps l'ha acompanyat a dalt dels escenaris.
No, no és una cançó d'amor a l'ús. Encara que haureu de coincidir amb mi, que molts cantants ho donarien tot per fer una cançó d'amor tan sincera i tendra com aquesta que no ho és.
LAURA
I avui que et puc fer una cançó recordo quan vas arribar amb el misteri dels senzills, els ulls inquiets, el cor altiu, i amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords amb cada nota del teu nom, Laura.
M'és tan difícil recordar quants escenaris han sentit la nostra angoixa per l'avui, la nostra joia pel demà... A casa enmig dels teus companys o al trist exili mar enllà mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l'atzar et porta lluny, que els déus et guardin el camí, que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels. I en un racó d'aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
LAURA
Y hoy que te puedo hacer una canción recuerdo cuando llegaste, con el misterio de los sencillos, los ojos inquietos, el corazón altivo, y con la risa de tus dedos llenaste mis acordes con cada nota de tu nombre, Laura.
Me resulta tan difícil recordar cuantos escenarios han sentido nuestra angustia por el hoy, nuestra gozo por el mañana... En casa, entre tus compañeros, o en el triste exilio, mar allá, nunca ha faltado tu aliento, Laura.
I si el azar te lleva lejos que los dioses te protejan el camino, que te acompañen las aves, que te acaricien las estrellas. Y en un rincón de esta voz, mientras la pueda hacer oír, estará escondido siempre tu sonido, Laura.
Lita ens proposa avui cançons amb el rerefons de la mentida. Així que espero poder sentir molts boleros aquesta setmana.
La meva elecció, doble com de costum, es decanta tanmateix per una mentida personal "A la taverna del Mar" i una altra col·lectiva "Quién te ha visto y quién te ve"
La primera, una sentida cançó de Lluís Llach versionant un magnífic poeta Konstantinos Kavafis que ens parla d'actituds que voldríem oblidades, de persones que han hagut d'amagar la seva opció sexual a fi d'evitar persecucions indignes de persones civilitzades.
A LA TAVERNA DEL MAR
C. Kavafis - Lluís Llach
A la taverna del Mar hi seu un vell amb el cap blanquinós, deixat anar; té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos, sap que el temps ha passat sense cap goig, que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota. és vell, prou que ho sent cada instant que plora. és vell, i té temps, massa temps per a veure-ho. Era, era quan era ahir encara.
I se'n recorda del seny, el mentider, com el seny li va fer aquest infern quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".
I fa memòria del plaer que es va negar, cada albada de goig que es va negar, cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...
A la taverna del Mar hi seu un vell que, de tant somniar, tant recordar s'ha quedat adormit damunt la taula.
EN LA TABERNA DEL MAR
En la taberna del mar se sienta un viejo con la cabeza blanquecina, despeinada, tiene el periódico delante porque nadie le hace compañía.
Conoce el desprecio que los ojos sienten por su cuerpo sabe que el tiempo ha pasado sin alegrías que ya no puede ofrecer la antigua frescura de aquella belleza que tenía.
Es viejo, bien lo sabe, es viejo, bien lo nota, es viejo, bien lo nota cada vez que llora, es viejo y tiene tiempo, demasiado tiempo para verlo era, era cuando era ayer todavía
Y se acuerda del sentido común, el muy mentiroso, como el sentido común le hizo este infierno cuando a cada deseo le decía, “mañana tendrás tiempo todavía”.
Y se acuerda del placer que frenó cada amanecer gozoso que se negó cada rato perdido que ahora le escarnece el cuerpo labrado por los años.
Es viejo, bien lo sabe, es viejo, bien lo nota...
En la taberna del Mar se sienta un viejo que de tanto recordar, de tanto soñar se ha quedado dormido sobre la mesa.
Quant a la segona, una cançó de La Bullonera, mític grup aragonés de la transició que ens informa que "ara quasi no ens menteixen, ara només ens enganyen" Desgraciadament, la cançó manté tota la seva vigència.
QUIEN TE HA VISTO Y QUIEN TE VE
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
Desde la fecha certera de aquel 20 de Noviembre la dictadura de siempre se fue poniendo muy fea, y aunque nadie lo notase fue a buscar un cirujano: un experto americano que la dejó sin bigote.
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
A los caciques de siempre se les ve muy moderados: más les vale ir de costado que nadar contracorriente. Y antes de perderlo todo prefieren cambiar de prisa de bigote, de camisa, de partido y de retrato.
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
Como son tan obedientes con la ley del beneficio no pueden quitarse el vicio de empobrecer a la gente; y esto tiene pior apaño, porque no está el personal propenso para aguantar así otros 40 años.
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
Despachan la libertad con receta y gota a gota, no vayan a darnos toda y luego nos siente mal. Pueden incluso afirmar que ha muerto la dictadura; aquí nos queda la duda de haberla enterrado mal.
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
Un, dos, tres...
Ahora dicen que ya viene ahora casi es democracia ahora casi no nos mienten ahora sólo nos engañan.
Primer escoltarem el tall número 5 del primer CD d'aquest projecte: la versió d'aquesta trista cançó d'amor feta per Ginesa Ortega
I ara el tall número 2 del segon CD, amb la versió de Lluís Llach
.
I dos dibuixos més abans de la lletra
MAITIA NUN ZIRA
Maitia, nun zira? Nik ez zaitut ikusten ez berririk jakiten nurat galdu zira? Hala kanbiatu da zure deseina? Hitz eman zenereitan ez behin, bai berritan enia zinela!
Hala kanbiatu da…
Ohikua nauzu ez nauzu kanbiatu bihotzian beinin hartu eta zu maitatu. Aita jeloskor batek dizu kausatu. Zure ikustetik gehiago mintzatzetik hark nizu pribatu.
Aita jeloskorra! Zuk alaba igorri arauz ene ihesi komentu hartara. Are eta ez ahal da sarturen serora! Fede bedera dugu Alkarri eman tugu Gauza segurra da.
Zamariz iganik jin zauzkit ikustera ene konsolatzera aitaren ixilik. Hogoi eta laur urte baditut beterik. Urte baten burian nik ez duket ordian Aitaren axolik.
Alaba diener erranen dit orori: "So'gidaziet eni beha ene erraner. Gaztetto direlarik, untsa diziplina! Handitu direnian berant date ordian nik badakit untsa".
MAITIA NUN ZIRA
¿Dónde estás, amada mía? No te veo, ni tengo noticias tuyas, ¿dónde te has perdido? ¿Acaso ha cambiado tu designio? Me dijiste, una y otra vez que eras mía.
Soy la de siempre, no he cambiado, mi corazón decidió amarte a ti. Un padre celoso ha provocado esto. Él me priva de verte y hablar contigo.
Padre celoso, mandas a tu hija, como si huyese de mí, a ese convento. De todos modos no ingresará monja. Mantenemos nuestra palabra, nos hemos prometido, es la pura verdad.
Ven a verme cabalgando en tu caballo, ven a consolarme, a escondidas de mi padre. Tengo cumplidos veinticuatro años, dentro de otro más, ya no tendré que preocuparme de mi padre.
A todas las hijas les digo: "fijaros en mí, haced lo que yo os digo. Mientras son jóvenes, la disciplina es buena! Cuando sean mayores, será tarde entonces; bien que lo sé".
MAITIA NUN ZIRA
On ets estimada meva? No et veig, ni tinc notícies teves, on t'has perdut? Potser ha canviat el teu designi? Em vas dir una i altra vegada que eres meva.
Sóc la de sempre, no he canviat, el meu cor va decidir estimar-te a tu. Un pare gelós ha provocat això. Ell em priva de veure't i de parlar amb tu.
Pare gelós, envies a ta filla, com si fugís de mi, a aquest convent. De totes maneres no ingressarà monja. Mantenim la nostra paraula, ens hem promès, és la pura veritat.
Vine a veure'm cavalcant en el teu cavall, vine a consolar-me, d'amagat de mon pare. Tinc complerts vint-i-quatre anys, d'aquí a un altre any, ja no hauré de preocupar-me de mon pare.
A totes les filles els dic: "fixeu-vos en mi, feu el que jo us dic. Mentre són joves, la disciplina és bona! Quan siguin grans, serà tard aleshores; bé prou que ho sé."
