D. Lorenzo Ferrer Figueras, record d'un bon mestre

Acabo de llegir al diari la mort, dissabte passat, del catedràtic Lorenzo Ferrer a qui vaig tindre com a professor de Física Teòrica  en segon de carrera a principis dels setanta.

Poques vegades he vist una persona tan ràpida i intuïtiva a l'hora de captar les implicacions d'una conferència i en traslladar immediatament el coneixement adquirit d'una forma senzilla i entenedora.

I és que, tal com se n'orgullia, havia estat un mestre de la Generalitat als anys de la república, posteriorment repressaliat pels franquistes amb l'impediment de poder exercir el seu ofici, cosa que l'havia impulsat a estudiar, treure dues carreres, la de Matemàtica i la de Física, i acabar sent catedràtic, i, quan jo el vaig conéixer, degà de la Facultat. Com deia: "No volien caldo, doncs dues tasses."

Amb ell vaig poder examinar-me en català, tant oral com per escrit.

Amb ell, impulsor de l'associació Galileo Galilei, obligàrem Banesto a rectificar l'agressió contra la nostra llengua perpetrada per un malparit que havia tornat un rebut de la GEC amb una nota al darrere dient "devolver a origen, no entendemos el indio"

Amb ell, poguérem veure, al paranimf de la facultat, pel·lícules mítiques com "El acorazado Potemkin", "Ivan el Terrible", "La conjura de los Boyardos" o "Alexander Nevsky" de Sergei Eisestein, o "El gran dictador" de Charles Chaplin, o "¿Dónde está el frente? de Jerry Lewis, totes elles absolutament prohibides a l'època.

Encara el recordo entrant a classe, entropessant amb la tarima, donant un botet a fi de recuperar l'equilibri i dient "Si no jugués cada dia al tennis..."

El recordo defensant el dret del nostre delegat de curs, un dirigent del PC que havia de treballar per poder pagar-se estudis i habitatge, a una beca de la facultat, malgrat que les notes no li alcançaven.

El recordo plantant-li cara al grisos en les seues periòdiques incursions a dins del claustre.

El recordo...

Descansa en pau, t'ho has ben merescut.

Qui mana, mana. O la morositat del govern del Ppaís Valencià

contadores de visitas


Llegia ahir a El País, que "La Universitat se resigna a aceptar la financiación"

En algun post anterior ja ho denunciat, com els peperos a qui els valencians els hem donat la majoria absoluta tracten els temes de la cultura, i la facilitat que tenen per estalviar diners dels ciutadans amb càrrec a les Universitats, o els llibreters, o els grans dependents, per després usar-los sense control, fent circuits de fòrmula, o celebrant america's cups, o regalant-li'ls als equips de futbol, o portant papes a fer turisme, o inventant ciutats (de la llum, de les llengües, de les punyetes...)

Bé, ja sabem la quantitat que el govern valencià li deu a les Universitats públiques (excepte a la VIU que ningú sap encara què collons és: Valencia International University, així en anglès, supose que la dedicaran a formar professors d'EPC)

Els hi deu...914 milions d'euros, una misèria, xè, una misèria, per a cacau i tramussos.

Així que ha agafat una pistola (o un trabuc dels moros i cristians d'Alcoi) s'ha assegut a negociar i els pagarà (si no continua incrementant el dèficit, cosa més bé inverosímil) durant els propers catorze anys, però com que ja està clar que hi hauran problemes de tresoreria fins el 2010, la broma (sense interessos que no crec que paguin) els sortirà a partir del 2011 per 76 milions anuals, més els que els hi corresponguin per pressupost. I jo, que m'ho crec. Ni un euro, xicons, ni un euro.

I mentrestant, que facin rifes i passin el platet.

Pobres valencians, estudiants o no. Però ens ho mereixem. Ja fa unes quantes eleccions que els hi regalem la majoria absoluta. Així que, bona nit cresol, que la llum s'apaga.

Salut i República.