1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. El encuentro. Borges y Bioy Casares

Descanse avui de Jesús Moncada, temps tindrem a continuar amb els seus relats del Cafè de la Granota, i duc ací un petit conte xinès recopilat per la parella literària argentina formada per Jorge Luís Borges i Adolfo Bioy Casares, a la seua antologia "Cuentos breves y extraordinarios".


EL ENCUENTRO

Ch'ienniang era la hija del señor Chang Yi, funcionario de Hunan. Tenía un primo llamado Wang Chu, que era un joven inteligente y bien parecido. Se habían criado juntos, y como el señor Chang Yi quería mucho al joven, dijo que lo aceptaría como yerno. Ambos oyeron la promesa y como ella era hija única y siempre estaban juntos, el amor creció día a día. Ya no eran niños y llegaron a tener relaciones íntimas. Desgraciadamente, el padre era el único en no advertirlo. Un día un joven funcionario le pidió la mano de su hija. El padre, descuidando u olvidando su antigua promesa, consintió. Ch'ienniang, desgarrada por el amor y por la piedad filial, estuvo a punto de morir de pena, y el joven estaba tan despechado que resolvió irse del país para no ver a su novia casada con otro. Inventó un pretexto y comunicó a su tío que tenía que irse a la capital. Como el tío no logró disuadirlo, le dio dinero y regalos y le ofreció una fiesta de despedida. Wang Chu, desesperado, no cesó de cavilar durante la fiesta y se dijo que era mejor partir y no perseverar en un amor sin ninguna esperanza.

Wang Chu se embarcó una tarde y había navegado unas pocas millas cuando cayó la noche. Le dijo al marinero que amarrara la embarcación y que descansaran. No pudo conciliar el sueño y hacia la media noehe oyó pasos que se acercaban. Se incorporó y preguntó: "¿Quién anda a estas horas de la noche?" "Soy yo, soy Ch'ienniang", fue la respuesta. Sorprendido y feliz, la hizo entrar en la embarcación. Ella le dijo que había esperado ser su mujer, que su padre había sido injusto con él y que no podía resignarse a la separación. También había temido que W ang Chu, solitario y en tierras desconocidas, se viera arrastrado al suicidio. Por eso había desafiado la reprobación de la gente y la cólera de los padres y había venido para seguirlo adonde fuera. Ambos, muy dichosos, prosiguieron el viaje a Szechuen.

Pasaron cinco años de felicidad y ella le dio dos hijos. Pero no llegaron noticias de la familia y Ch'ienniang pensaba diariamente en su padre. Esta era la única nube en su felicidad. Ignoraba si sus padres vivían o no y una noche le confesó a Wang Chu su congoja; como era hija única se sentía culpable de una grave impiedad filial. -Tienes un buen corazón de hija y yo estoy contigo -respondió él-o Cinco años han pasado y ya no estarán enojados con nosotros. Volvamos a casa-o Ch'ienniang se regocijó y se aprestaron para regresar con los niños.

Cuando la embarcación llegó a la ciudad natal, Wang Chu le dijo a Ch'ienniang: -No sé en qué estado de ánimo encontraremos a tus padres. Déjame ir solo a averiguarlo-o Al avistar la casa, sintió que el corazón le latía. Wang Chu vio a su suegro, se arrodilló, hizo una reverencia y pidió perdón. Chang Yi lo miró asombrado y le dijo:

-¿De qué hablas? Hace cinco años que Ch'ienniang está en cama y sin conciencia. No se ha levantado una sola vez.

-No estoy mintiendo -dijo Wang Chu-. Está bien y nos espera a bordo.

Chang Yi no sabía qué pensar y mandó dos doncellas a ver a Ch'ienniang. A bordo la encontraron sentada, bien ataviada y contenta; hasta les mandó cariños a sus padres. Maravilladas, las doncellas volvieron y aumentó la perplejidad de Chang Yi.

Entre tanto, la enferma había oído las noticias y parecía ya libre de su mal y había luz en sus ojos. Se levantó de la cama y se vistió ante el espejo. Sonriendo y sin decir una palabra, se dirigió a la embarcación. La que estaba a bordo iba hacia la casa y se encontraron en la orilla. Se abrazaron y los dos cuerpos se confundieron y sólo quedó una Ch'ienniang, joven y bella como siempre. Sus padres se regocijaron, pero ordenaron a los sirvientes que guardaran silencio, para evitar comentarios.

Por más de cuarenta años, Wang Chu y Ch'ienniang vivieron juntos y felices.

(Cuento de la dinastía Tang, 618-906 a.C.)

dimecres, 23 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (i III) Jesús Moncada

Portem avui la tercera part i última del relat.

Malgrat tots els esforços de la guàrdia civil, malgrat totes les detencions, interrogatoris, pallisses, malgrat que un dels guàrdies civils es trobava per fi sobre una bona pista, el destí i una conspiració insospitada, impediran la captura de l'àrbitre pirata.

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (i III)

-Per fortuna, xiquet, la xamba no es va produir mai – m’aclarí el vell Cristòfol, després de donar una ullada tendra a la carcassa farcida de palla de la Salomé, recordant potser el temps que ensenyava a l’ocell consignes subversives -. Els guàrdies civils detingueren molt personal. Cada cop, però, una nova actuació de l’àrbitre pirata desmentia l’acusació contra l’engarjolat de torna, i un silenci espès, a prova de confidents, continuava envoltant la identitat del personatge. Si me’n vaig assabentar – i feia temps que hi cavil·lava sense treure’n l’entrellat – fou pel que ara t’explicaré. Una nit, mossèn Silvestre rebé a la rectoria un visitant, el qual confessà ser l’àrbitre misteriós, revelació que deixà el capellà estupefacte, sense sang a les butxaques. Després, l’home va buidar el pap: tenia problemes de consciència, l’angoixa se’l menjava viu; feia moltes nits que l’acaçava un somni esgarrifós, en el qual es veia a l’infern, condemnat a passar l’eternitat fent d’àrbitre dels partits de la Lliga de l’avern. Estava disposat a penedir-se de les barrabassades que havia fet al camp de futbol, impulsat per la seva passió per l’equip local, a complir qualsevol penitència, per dura que resultés, a canvi de recuperar la tranquil·litat d’ànim i esbandir aquell malson infernal que el perseguia. El rector, espantat davant la perspectiva de la renúncia, precisament quan només faltava un partit de Lliga per jugar, del qual depenia que anéssim al clot, o no, s’apressà a calmar el visitant. Per començar, el somni no era cap premonició sinó la conseqüència d’un sopar pesat; amb una dieta nocturna més lleugera quedaria resolt, segurament, el problema de la condemnació eterna i els dimonis s’esfumarien sense deixar ni rastre. D’altra banda, pel que feia al cas de consciència, qui gosaria afirmar que el do que se li havia concedit d’imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres no era un designi de la providència per evitar el descens de categoria de l’equip local? Perquè, s’havia aturat a considerar en profunditat les funestíssimes seqüeles d’aquella catàstrofe? Sí, tot i la distracció del futbol, tan sàviament fonamentada pel govern, la nostra era una vila de conspiradors, descreguts i revolucionaris, què passaria si l’equip anava al clot i la gent perdia interès per l’esport i es dedicava de ple a la política? No sentia ja el terrabastall sinistre de la revolta, no ensumava el socarrim de la vila, del país sencer cremant pels quatre costats? Les paraules del rector foren tan convincents i sentides – encara que, a mi, em digué que tot havia estat una comèdia i que ni tan sols m’havia citat entre els atiadors del foc – que el visitant eixí de la rectoria convençut que en les seves mans o, més ben dit, en la seva boca, residia el futur de la vila, del país i del món, i que aquell futur es decidia en el partit de futbol del proper diumenge. I aquí començà la meva intervenció.

“No es podia dir, ni de bon tros, que el rector i jo fóssim carn i ungla, xiquet. El cas era, però, que manta vegada, en sortir jo de ca la Marieta de donar-li memòries de la seva germana casada a Miravet, mossèn Silvestre hi entrava a donar-li’n d’una tia segona amistançada amb un apicultor a Xerta, i aquelles trobades al replà de l’escala, vulgues no vulgues, havien acabat per establir una certa confiança mútua, confiança que, afegida a la passió que compartíem pel futbol, el decidí a demanar-me ajut, l’endemà de la seva entrevista amb l’àrbitre pirata. Perquè l’home, a més de la por a l’infern, en tenia una altra, gens metafísica i molt més amoïnadora: la de ser enxampat. Sentia sovint, al clatell, el fibló d’una mirada i no li calia girar-se per endevinar qui l’observaba; sabia que trobaria els ulls malignes de la Broca, el qual havia flairat algun indici que el feia recelar i només esperava la confirmació de la sospita per agafar-lo. I el rector no volia tenir sobre la seva consciència aquell desastre ni renunciar a l’última actuació del que era la nostra darrera esperança.

“Si aquesta història l’haguessis pogut escriure aleshores, xiquet, hauria estat una bomba; avui, em temo que la cosa no paga el viatge perquè ni tan sols podràs fer justícia al pobre protagonista, que fa un parell de mesos que cria malves. Tothom va sucar-hi, en aquella salsa, i ara ningú no voldrà saber la veritat. ¿Acceptarà Joana Vinyes i, amb ella, els altres menjaciris de la dreta local, la realitat dels fets i renunciarà, en conseqüència, a la seva versió, segons la qual la xiulada era de procedència celestial i es tractava d’un miracle aconseguit amb intercessió de la patrona de la vila, estovada a força de novenaris intensius, cremacions massives de ciris, sense descomptar les al·lusions malèvoles al prestigi d’una santa que permetia que l’equip de la població baixés de categoria? ¿Com justificarà la Caterina, la bruixa del carrer del Castell, la factura que va cobrar del club pels encantaments a base de cor d’anguila, sang de toro i corda de penjat, amb els quals, segons ella, aconseguia els efectes acústics en els moments precisos? ¿Què dirà cadascun dels partis polítics que s’atribueix l’autoria de les xiulades sempre que es tracta d’arreplegar vots? ¿Quina serà la reacció de les forces de l’ordre en desvelar-se el secret? I, sobretot, ¿qui es creurà que jo, Cristòfol Vallcorna, em vaig conjuminar amb un capellà per a estabornir el guàrdia primer Epifanio la Broca – mentre aquest baixava a les foques una migdiada de diumenge, les escales de ca la Marieta Peris, a la qual havia anat a donar memòries d’un sagristà de Tortosa – a fi d’impedir-li acudir a l’últim partit de Lliga, i protegir així el nostre àrbitre pirata, el qual, per acabar-ho d’adobar, era el sergent comandant de post de la vila?

...FI

* * * * * * * * *

UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (y III)

-Por fortuna, chaval, la chamba no se produjo nunca – me aclaró el viejo Cristòfol, tras dar una tierna ojeada a la carcasa rellena de paja de la Salomé, recordando quizás los tiempos en que le enseñaba al pájaro consignas subversivas -. Los guardias civiles detuvieron a mucha gente. Pero cada vez, una nueva actuación del árbitro pirata desmentía la acusación contra el encerrado de turno, y un silencio espeso, a prueba de confidentes, continuaba rodeando la identidad del personaje. Si me enteré – y hacía tiempo que cavilaba sin sacar nada en claro – fue por lo que paso a explicarte. Una noche, mosén Silvestre recibió en la rectoría a un visitante, quien le confesó ser el árbitro misterioso, revelación que dejó estupefacto al capellán, sin sangre en los bolsillos. Aquel hombre se explayó: tenía problemas de conciencia, la angustia se lo comía vivo; hacía muchas noches que le asaltaba una pesadilla espantosa: se veía en el infierno, condenado a pasar la eternidad haciendo de árbitro de los partidos de la Liga del averno. Estaba dispuesto a arrepentirse de las barrabasadas que había hecho en el campo de fútbol, impulsado por su pasión por el equipo local, a cumplir cualquier penitencia, por dura que resultara, a cambio de recuperar la tranquilidad de ánimo y alejar aquella pesadilla infernal que lo perseguía. El rector, espantado ante la perspectiva de la renuncia, precisamente a falta de un partido de Liga por jugar, del que dependía que nos fuésemos a la porra, o no, se apresuró a calmar al visitante. Para empezar, el sueño no era ninguna premonición sino la consecuencia de una cena excesiva: con una dieta nocturna más ligera quedaría resuelto, seguramente, el problema de la condenación eterna y los demonios se esfumarían sin dejar ni rastro. Por otra parte, por lo que tocaba a sus problemas de conciencia, ¿quién se atrevería a afirmar que el don que se le había concedido de imitar a la perfección los pitidos de los árbitros no era un designio de la divina providencia para evitar el descenso de categoría del equipo local? Porque, ¿se había parado a considerar en profundidad las funestísimas secuelas de aquella catástrofe? Si, a pesar de la distracción del fútbol, tan sabiamente fomentada por el gobierno, el nuestro era un pueblo de conspiradores, descreídos y revolucionarios, ¿qué pasaría si el equipo iba a parar al hoyo y la gente perdía interés por el deporte y se dedicaba de lleno a la política? ¿No escuchaba ya el zafarrancho siniestro de la revolución, no olía la chamusquina del pueblo, del país entero ardiendo por los cuatro costados? Las palabras del rector fueron tan convincentes y sentidas – aunque a mí me confesó que todo había sido una comedia y que ni tan siquiera me había citado como uno de los incendiarios – que el visitante salió de la rectoría convencido de que en sus manos, o mejor dicho, en su boca, residía el futuro del pueblo, del país y del mundo entero, y que aquel futuro se decidía en el partido de fútbol del domingo siguiente. Y aquí comenzó mi intervención.

“No se podía decir, ni de lejos, que el capellán y yo fuéramos uña y carne, muchacho. Pero daba la coincidencia que, muchas veces, al salir yo de casa Marieta de darle los recados de su hermana casada en Miravet, mosén Silvestre entraba a darle los de una tía segunda amigada con un apicultor de Xerta, y aquellos encuentros en el rellano, quieras o no, habían acabado estableciendo una cierta complicidad, una confianza que, añadida a la pasión que compartíamos por el fútbol, le decidió a pedirme ayuda, la mañana siguiente a su entrevista con el árbitro pirata. Porque el hombre, además del miedo al infierno, tenía otro temor, nada metafísico y mucho más preocupante: la de ser atrapado. A menudo notaba, en el cogote, el aguijón de una mirada y no necesitaba volverse para adivinar quién lo observaba; sabía que encontraría los ojos malignos de la Broca, quien ya había olido algún indicio que lo hacía recelar y sólo esperaba la confirmación de sus sospechas para cogerlo. Y el rector no quería tener sobre su conciencia aquel desastre ni renunciar a la última actuación del que era nuestra última esperanza...

“Si esta historia la hubieras podido escribir entonces, muchacho, habría sido una bomba; hoy, me temo que la cosa no paga el viaje porque ni tan siquiera podrás hacer justicia al pobre protagonista, que hace un par de meses que está criando malvas. Todos se aprovecharon de aquella salsa, y ahora nadie querrá saber la verdad. ¿Aceptará Joana Vinyes y, con ella, el resto de beatonas de la derecha local, la realidad de los hechos y renunciará, por tanto, a su versión, según la cual las pitadas eran de procedencia celestial y se trataba de un milagro conseguido con intercesión de la patrona del pueblo, ablandada a copia de novenas intensivas, masivas cremaciones de cirios, sin olvidar las alusiones malévolas al prestigio de una santa que permitía que el equipo de la población bajara de categoría? ¿Cómo justificará la Caterina, la bruja de la calle del Castell, la factura que le cobró al club por los hechizos a base de corazón de anguila, sangre de toro y cuerda de ahorcado, con cuya ayuda, según ella, conseguía los efectos acústicos en los momentos exactos? ¿Qué dirán los partidos políticos que se atribuyen, cada uno, la autoría de los silbidos, cada vez que se trata de conseguir votos? ¿Cual sería la reacción de las fuerzas del orden al desvelarse el secreto? Y sobre todo ¿quién se creerá que yo, Cristòfol Vallcorna, me conjuré con un cura para dejar KO al guardia primero Epifanio la Broca –cuando éste bajaba a oscuras, un mediodía de domingo, las escaleras de casa Marieta Peris, a la que había ido a llevar un recado de un sacristán de Tortosa – con el fin de impedirle acudir al último partido de la Liga, y así proteger a nuestro árbitro pirata, el cual, para acabarlo de arreglar, no era otro que el sargento comandante del puesto del pueblo?

...FIN

dimecres, 16 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (II). Jesús Moncada

I continuem avui amb el relat iniciat la setmana passada. Avui Moncada ens desvetlla quin era l'important escàndol.

Però, aconseguirà la guàrdia civil descobrir el culpable del cas?

No resulta gens fàcil, molt més quan tanta gent sent admiració per aquest salvador, in extremis, de l'equip del poble.

I és que el futbol és tan important...!

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (II)

-Jo diria que l’han acollonit – es veu que es planyia l’Eusebi Rius a la tertúlia del calafat, el dissabte d’aquella setmana sinistra.

-No se’n cantarà més ni gall ni gallina – l’acomboiava Robert Noguera, peó del Cleopatra.

-Patirem – assegurà Joanot de Monegre amb el seu optimisme habitual.

-Doncs, jo dic que no! – discrepà el vell Antoniet, el calafat, mentre reparava el timó del Sant Mateu, que s’havia malmès en amallar-se el llaüt davant per davant d’Ascó.

-Vas errat!

-Què t’hi jugues?

-El que vulguis.

-Una ampolla de conyac?

-Com si vols una dotzena...

-Quina fanfàrria!

Les escenes d’aquest caire sovintejaren i, en arribar el diumenge, a l’hora de començar el partit de futbol, els afeccionats es trobaven dividits en dos grups, els esperançats i els deprimits, encara que aquests últims, si deixem de banda els masoquistes de mena, tenien la il·lusió secreta de perdre les apostes. Tanmateix, durant la primera part d ela competició, va semblar que els cafès, cremats, berenars, ressopons i alifares de les juguesques anirien a càrrec dels esperançats, ja que tot semblava donar la raó als escèptics. No fou fins començada la segona part que les coses es capgiraren. D’acord amb el testimoni més fiable – és a dir, el del vell Cristòfol-, l’esdeveniment es produí en esmunyir-se un dels extrems forasters entre els defenses locals, que estaven destarotadets; sense ningú per mortificar-lo, el galifardeu inicià una correguda que hauria acabat segurament en gol si en aquell moment no s’hagués sentit un xiulet que aturà en sec l’avançada. El jugador, furibund, s’acarà a l’arbitre, preguntant-li de mala manera quina havia estat la falta; el col·legiat respongué que ell no havia xiulat, i s’organitzà una sarataga a la qual el públic contribuïa, energumènic i vociferant:

-Faci’l penjar, senyor àrbitre!

-Acotoli’l!

-No es deixi acoquinar!

-Aquestes són tàctiques que podríem qualificar de dilatòries, parlant amb propietat – comentava Sebastià Soleres, un penques saberut i maquiavèl·lic, amb molta prosopopeia, a fi d’embolicar la troca -. Aquesta forasteralla incivilitzada ha parat el joc perquè es temien que els anàvem a infligir una contraofensiva letal.

-Parles com un ministre, Sebastià!

-Aleshores, fotuda!

En desfer-se l’embolic, després del sarau, el joc va continuar, però els nostres ja havien tancat files davant la porteria local i neutralitzaren l’amenaça, encara que amb penes i treballs. Tanmateix, els espectadors van sospirar alleugerits: l’àrbitre pirata, el desconegut capaç d’imitar el xiulet dels col·legiats amb una traça diabòlica, havia reaparegut sense deixar-se acovardir per les forces de l’ordre, que li seguien el rastre.

Les intervencions del misteriós personatge havien començat, miraculosament, feia un parell de mesos, en iniciar l’equip de la vila una davallada inexplicable, que l’havia fet retrocedir gairebé a la cua de la classificació, davallada que no havien pogut aturar ni afalacs, ni amenaces als jugadors, per no parlar dels exorcismes que mossèn Silvestre, el rector, un dels fanàtics incondicionals de l’equip, practicava d’amagatotis en el camp de futbol, la nit abans de cada partit i que havien resultat també un fracàs. Per això, aquelles actuacions de l’àrbitre pirata, rares però precises i eficaces a l’hora de desbaratar les jugades més perilloses dels contraris, foren molt agraïdes. Ara bé, aquesta gratitud no era compartida per tothom i la col·laboració misteriosa a la tasca arbitral provocà reaccions que els vilatans trobaren òbviament desmesurades. Quin sant s’havia penjat? Què volia dir aquella allau de denúncies dels equips visitants a la federació, aqull munt de cartes comminatòries del col·legi d’àrbitres i tantes amenaces de sancions? Al capdavall, per quatre xiulets de no-res... Potser en feien un gra massa, els de la capital! Només havia faltat el desplegament de la força pública, la qual, irritada per la resurrecció inesperada d’aquell personatge impertinent i agosarat, es disposà a enxampar-lo.

L’afer, tanmateix, no es presentava fàcil. Segons es desprenia del fet que les xiulades no eixien mai del mateix lloc – ara venien d’una banda del camp, ara de l’altra – el fals àrbitre era o volia fer-ho creure, de la mena d’espectadors que el senyor Honorat, l’apotecari, anomenava peripatètics, és a dir els qui seguien les incidències del joc tot passejant entorn del camp i només s’aturaven un moment a fi de guaitar les jugades crucials, per reemprendre de seguida el caminar calmós, si el cas no requeria la seva presència vociferant a la tanca una estona més llarga. Oposada a aquesta espècie nòmada, hi havia la sedentària: al cantó de ponent, els comunistes ocupaven sempre un tros d’espona que quedava de l’antic hort on havia estat construït el camp, encara que un grup de dissidents se n’anà més tard a la banda de llevant; els socialistes feien pinya davall un àlber a tocar dels vestidors, mentre a la seva dreta se situava la junta de la germandat de pagesos, separada dels republicans d’esquerra per una claveguera que passava per sota de les taquilles. Entre aquests grups i d’altres – com els vellets de la tertúlia del bar de Benjamí, els quals es duien les cadires del cafè, o la colla de l’estanquer, identificable per les fogueres que els seus components encenien els dies de fred a la vora de l’Ebre – es desplaçaven els peripatètics entre els quals hauria estat una xamba localitzar l’àrbitre pirata, malgrat el geni estratègic de don Hermógenes.

CONTINUARÀ...


* * * * * * * * * *


UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (II)

-Yo diría que lo han acojonado – se lamentaba el Eusebi Rius en la tertulia del calafate, el sábado de aquella semana siniestra.

-No se cantará más ni gallo ni gallina – lo acompañaba Robert Noguera, peón del Cleopatra.

-Sufriremos – aseguró Joanot de Monegre con su habitual optimismo.

-Pues yo digo que no! – discrepó el viejo Antoniet, el calafate, mientras reparaba el timón del Sant Mateu, que se había roto al embarrancar el láud frente a Ascó.

-Estás equivocado!

-¿Qué te juegas?

-Lo que quieras.

-Una botella de coñac?

-Como si quieres una docena...

-Qué fanfarria!

Las escenas de este tipo menudearon y, al llegar el domingo, a la hora de empezar el partido de fútbol, los aficionados se encontraban dividios en dos grupos, los esperanzados y los deprimidos, aunque estos últimos, si quitamos a los masoquistas inveterados, conservaban la secreta ilusión de perder su apuesta. Sin embargo, durante la primera parte del partido, pareció que los cafés, carajillos, meriendas, cenas de madrugada y alifaras serían pagados por los esperanzados, ya que todo parecía dar la razón a los escépticos. No fue hasta iniciada ya la segunda parte que las cosas cambiaron. Según el testigo más fiable – es decir, el del viejo Cristòfol -, el acontecimiento se produjo al escaparse uno de los extremos forasteros entre los defensas locales que estaban desconcertados; sin nadie que lo parara, el tunante inició una carrera que habría acabado seguramente en gol si en aquel momento no se hubiera escuchado un silbato que paró en seco la jugada. El jugador, furibundo, se encaró con el árbitro, preguntándole de mala manera cual había sido la falta; el colegiado respondió que él no había pitado, y se organizó una zaragata a la que el público contribuía, energuménico y vociferante:

-Mándelo colgar, señor árbitro!

-Acogótelo!

-No se deje acoquinar!

-Estas son tácticas que podríamos calificar de dilatorias, hablando con propiedad –comentaba Sebastià Soleres, un piernas sabihondo y maquiavélico, con mucha prosopopeya, a fin de liarla todavía más -. Esta forasteralia incivilizada ha detenido el juego porque se olían que les íbamos a infligir una contraofensiva letal.

-Hablas como un ministro, Sebastià!

-Entonces, jodida la hemos!

Cuando se calmó el follón, después del sarao, el juego continuó, pero los nuestros ya habían cerrado filas delante de la portería local y neutralizaron la amenaza, aunque con penas y trabajos. No obstante los espectadores suspiraron aliviados: el árbitro pirata, el desconocido capaz de imitar el silbido de los colegiados con su arte diabólico, había reaparecido sin dejarse acobardar por las fuerzas del orden que le seguían el rastro.

Las intervenciones del misterioso personaje habían comenzado, milagrosamente, hacía un par de meses, al iniciar el equipo del pueblo una bajada inexplicable, que lo había hecho retroceder casi a la cola de la clasificación, descenso que no habían podido detener ni halagos ni amenazas a los jugadores, por no hablar de los exorcismos que mosén Silvestre, el capellán, uno de los fanáticos incondicionales del equipo, practicaba a escondidas en el campo de fútbol, la noche antes de cada partido y que habían resultado, también, un fracaso. Por eso, aquellas actuaciones del árbitro pirata, raras pero precisas y eficaces a la hora de desbaratar las jugadas más peligrosas de los contrarios, eran muy celebradas. Ahora bien, aquella gratitud no era compartida por todo el mundo y la misteriosa colaboración a la tarea arbitral provocó reacciones que los vecinos encontraron obviamente desmesuradas. ¿Qué santo se había colgado? ¿Qué quería decir aquel alud de denuncias de los equipos visitantes a la federación, aquella montaña de cartas conminatorias del colegio de árbitros y tantas amenazas de sanción? Al fin y al cabo, por cuatro pitaditas de nada... Estaban pasándose un rato los de la capital! Sólo faltaba el despliegue de la fuerza pública, la cual, irritada por la inesperada resurrección de aquel personaje impertinente y atrevido, se dispuso a atraparlo.

El asunto, sin embargo, no se presentaba fácil. Según se desprendía del hecho de que las pitadas no salieran nunca del mismo lugar – a veces venían de una parte del campo, otras de la contraria – el falso árbitro era, o quería que así se creyera – del tipo de espectadores que el señor Honorat, el boticario, llamaba peripatéticos, es decir lo que seguían las incidencias del juego mientras paseaban alrededor del campo y sólo se detenían un momento para observar las jugadas cruciales, para reemprender enseguida el caminar calmado, si el caso no requería su presencia vociferante desde la cerca un rato más largo. Opuesta a esta especia nómada, estaba la sedentaria: en la parte de poniente, los comunistas ocupaban siempre un trozo de orilla que quedaba del antiguo huerto donde se había construído el campo, aunque un grupo de disidentes se fue más tarde a la parte de levante; los socialistas se apiñaban bajo un álamo blanco junto a los vestidores, mientras que a su derecha se situaba la junta de la hermandad de payeses, separada de los republicanos de izquierda por un alcantarillado que pasaba por debajo de las taquillas. Entre estos grupos y otros – como los viejecitos de la tertulia del bar de Benjamí, que se traían las sillas del café, o el grupo del estanquero, identificable por las hogueras que sus integrantes encendían los días de frío a orillas del Ebro – se desplazaban los peripatéticos entre los que habría sido pura chamba localizar al árbitro pirata, a pesar del genio estratégico de don Hermógenes.

CONTINUARÁ...

dimecres, 2 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Els delfins. Jesús Moncada

Si, fa dues setmanes, contemplàvem com el Miquel Garrigues es mostrava orgullós del seu ofici de barquer, el protagonista del relat d'avui, no se'n mostra menys del seu estatus, difícilment aconseguit, de la seua dignitat-hobby-càrrec que tantes servituds li comporta, però també tantes honors. I es demana qui serà capaç de substituir-lo quan ell ja no hi siga. Entre tots els seus delfins, qui de tots serà digne d'accedir al seu tan indispensable i protocolari lloc?.

ELS DELFINS

Avui, he estat magnífic. Bé, el que es diu bé, ho estic sempre; de vegades, però, sense que en puguis esclarir la raó, tot s’encistella d’una manera especial i les coses ixen rodones. Avui, ha estat una d’aquestes ocasions: he lligat un condol aplomat, senyorívol, impecable. Totes, totes les mirades – especialmente de la banda de les dones – es clavaven en mi mentre avançava fins a les grades de l’altar major, al peu del qual hi havia el túmul voltat de canelobres, i girava, després, amb la meva elegància natural, cap a l’esquerra, a fi de dirigir-me als bancs davanters en els quals es trobaven els familiars del Constantí Cirera. M’hauria agradat veure’m per un forat mentre donava la mà als components del dol amb un gest d’aflicció profunda, però continguda – « us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment » ; en saludar, amb una capcinada sòbria i viril, el taüt amb les despulles mortals del Constantí; quan donava el condol a les dones sense atorrollar-me, d’una manera sentida encara que un pèl distant, a fi i efecte d’evitar interpretacions malicioses a càrrec de la xafarderia vilatana. Les dones són material delicat i trencadís, i cal parar-hi molt de compte. A més, tothom és sempre tan pendent de mi que qualsevol gest dubtós, qualsevol paraula més enllà d’una altra podrien provocar un desastre: quan la bola de la murmuración comença a rodar, malament rai; no saps mai què en resultarà. I, avui, encara havia de tenir més cura que els altres dies. Un diumenge, fa quaranta-cinc anys, la Carme, ara vídua del Constantí, va ballar amb mi tres vegades seguides; la vila té la memòria llarga i no volia que hi hagués de què parlar si em mostrava més afectuós del que pertocava. Això no obstant, suposo que tot déu s’haurà adonat, en reparar en el meu capteniment digne i sever, que d’aquella foguera no queda ni la cendra, almenys per la meva banda.

Si, avui he estat magnífic. Això significa que les facultats no em minven, fins i tot diria que se m’afinen; i em sento cofoi, per mi mateix i per la gent de la vila, la qual em va atorgar, sense manifestar-ho expressament, el privilegi de ser sempre el primer a passar a donar el condol als familiars dels finats en tots els enterraments; cada cop que hi penso me’n sento orgullós perquè, per descomptat, no resultà fàcil d’aconseguir-ho. Alguns, ja se sap, es van picar en veure’m la intenció, en adonar-se qu sempre procurava col·locar-me el primer de la fila; em criticaren a matar, fins i tot vaig perdre parròquia a la sastreria. Es pensaven que ho feia per gallejar, per pinxo, quan la veritat era que vaig assumir la tasca –perquè ho és, i feixuga- a fi de dignificar el moment, tan colpidor, dels adéus i atallar el desori que sempre s’hi produïa: tots volien passar a l’hora, a empentes i rodolons, a expressar el condol, igual que si es migressin per aviar el difunt al cementiri al més aviat possible. Em costà d’imposar-me, donar a entendre al personal amb el meu exemple que allò no es podia fer de qualsevol manera i que jo era persona imprescindible por a posar ordre en aquell batibull. Ho començaren a albirar el dia que el Ramon Granera, un pinxo de pa sucat amb oli entestat a fer-me la guitza, relliscà en voler passar-me al davant a les exèquies de Jordi Planes i va caure de nassos, als peus de l’escolanet que duia la creu. No ho comprengueren del tot, però, fins que unes poques setmanes després, el mateix Granera i dos més de la mateixa corda, entropessaren i anaren damunt el taüt de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan primmirada- després d’envestir de mala manera el pobre vidu, dos fills de la difunta i una nebodeta rossa que duia una corona de gladiols i lliris. A partir d’aleshores, malgrat els rumors que escamparen alguns, els de sempre, acusant-me d’haver parat la traveta als tres enzes, a fi que es fumessin la talecada i deixar-los en ridícul, tothom va acceptar-me sense discusió.

Ningú no podrà dir que no hagi fet honor a la confiança que se m’atorgà. Sempre he estat el mateix, he posat la mateixa cara amb la monarquia, la república y la dictadura. ¿Capellans? Capellans. ¿Banderes? Banderes. ¿Capellans un altre cop? Fot-li capellans. Jo he d’estar per sobre d’aquestes foteses, per a mi només hi ha vilatans que se’n van a l’altre barri, tant si els hi aviem amb llatins com amb músiques. Jo dono el mateix condol als qui diuen que facturen al cel que als que només es moren i prou i no passen del nínxol.

Tot això, explicat d’aquesta manera, sense donar-hi importància, sembla fàcil. La veritat és que sovint resulta ingrat, sobretot quan t’arriben a les orelles segons quins comentaris verinosos: que si en tal enterrament vaig dir més paraules de condol que en tal altre; que si tal dia no portava corbata i l’altre sí... Més d’una vegada he pensat deixar-ho córrer i anar als sepelis com un vilatà més, lliure d’aquesta responsabilitat tan carregosa. Sempre em dic, però, impulsat per la meva generositat: “Au, Miquel, no t’acoquinis. Treu la teva força, sacrifica’t una vegada més i vés-hi. Sense tu, allò serà una patolla.”

Ara bé – desenganyem-nos – aquesta sorprenent vigoria meva no durarà sempre; fins i tot a les persones com jo els arriba l’hora. I ¿què passarà, llavors? No és que faltin candidats per substituir-me, no; fa anys que sento al meu voltant la remor sorda de la lluita per la successió, el fer-se i desfer-se de les intrigues. Però sempre que hi penso, els dubtes se’m mengen de viu en viu: ¿n’hi ha algun entre els tres que ara s’esgatinyen, digne d’ocupar el meu quan jo el deixi vacant? Joan Campells, l’adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s’haurien d’ajupir. Joaquin Coloma, el ferrer, té presència –sense arribar, ni de bon tros, a la meva-, tanmateix resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era, de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m’agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en els altres. No ho sé, no ho sé... Sovint, em desperto a les nits, capficat per aquesta qüestió, i, quan la dona em pregunta què em passa, li dic que no-res, que no s’amoïni.No tinc cor per a explicar-li les meves cabòries, no vull aclaparar-la amb el pes d’un problema que fa trontollar fins i tot unes espatlles fortes com les meves. Amb un que pateixi n’hi ha ben bé prou.

FI

LOS DELFINES

Hoy, he estado magnífico. Bien, lo que se dice bien, lo estoy siempre; pero a veces, sin que puedas averiguar el motivo, todo encaja de una forma especial y las cosas salen redondas. Hoy, ha sido una de esas ocasiones: he representado un pésame aplomado, señorial, impecable. Todas, todas las miradas –especialmente las del lado de las mujeres, se clavaban en mí mientras avanzaba hacia las gradas del altar mayor, al pie del cual estaba el túmulo rodeado de candelabros, y giraba, después con mi elegancia natural, hacia la izquierda, a fin de dirigirme a los bancos delanteros en los que se encontraban los familiares del Constantí Cirera. Me hubiera gustado observarme por un cerrojo mientras daba la mano a los componentes del duelo con un gesto de aflicción profunda pero contenida – “le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento” -; al saludar, con una inclinación de cabeza sobria y viril, el ataud con los despojos mortales del Constantí; cuando daba el pésame a las mujeres sin aturrullarme, de una manera sentida aunque un poco distante, a fin y efecto de evitar interpretaciones maliciosas a cargo de la chafardería pueblerina. Las mujeres son material delicado y fràgil, y hay que prestar mucha atención. Además, está todo el mundo tan pendiente de mí que cualquier gesto dudoso, cualquier palabra más alta que otra podrían provocar un desastre: cuando la bola de la murmuración empieza a rodar, mal vamos; no sabes nunca qué saldrá de ahí. Y, hoy, todavía tenía que ir con más cuidado de lo habitual. Un domingo, hace cuarenta y cinco años, la Carme, ahora viuda del Constantí, bailó conmigo tres bailes consecutivos; el pueblo tiene larga la memoria y no querría que hubiese nada que decir si me mostraba más afectuoso de lo que tocaba. No obstante, supongo que todo cristo se habrá dado cuenta, al reparar en mi porte digno y severo, que de aquella hoguera ya no queda ni un rescoldo, al menos por mi parte.

Sí, hoy he estado magnífico. Eso significa que mis facultades no menguan, incluso diría que se afinan; y me siento orgulloso, por mi mismo y por mis paisanos del pueblo, que me otorgaron, sin manifestarlo expresamente, el privilegio de ser siempre el primero en pasar a dar el pésame a los familiares de los finados en todos los entierros; cada vez que pienso en ello, me siento orgulloso porque, por descontado, no me fue fácil conseguirlo. Algunos, ya se sabe, se picaron al verme la intención, al darse cuenta de que siempre intentaba colocarme el primero de la fila; me criticaron a matar, incluso perdí parroquia en la sastrería. Creían que lo hacía por presumir, por fátuo, cuando la verdad es que asumí la tarea –porque lo es, y bien pesada- con el fin de dignificar el momento, tan impresionante, de los adioses y atajar el follón que siempre se producía: todos querían pasar a un tiempo, a empujones y zancadillas, a expresar el pésame, igual que si se desviviesen por enviar al difunto al cementerio lo más rápido posible. Me costó imponerme, dar a entender al personal con mi ejemplo que aquello no se podía hacer de cualquier manera y que yo era la persona imprescindible para poner orden en aquel guirigay. Lo comenzaron a vislumbrar el día en que el Ramon Granera, un bribón de pan mojado en aceite emperrado en hacerme la cusqui, resbaló al intentar adelantarme en las exequias de Jordi Planes y cayó de narices, a los pies del monaguillo que llevaba la cruz. No lo entendieron del todo, sin embargo, hasta que, pocas semanas después, el mismo Granera y dos más de la misma cuerda, tropezaron y fueron a parar sobre el ataúd de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan mirada- no antes de haber embestido de mala manera contra el pobre viudo, dos hijos de la difunta y una sobrinita rubia que llevaba una corona de gladiolos y lirios. A partir de entonces, a pesar de los rumores que esparcieron algunos, los de siempre, acusándome de haber puesto la zancadilla a los tres idiotas, a fin de que se diesen la gran hostia y dejarlos así en ridículo, todo el mundo me aceptó sin discusión.

Nadie me podrá decir que no haya hecho honor a la confianza que se me otorgó. Siempre he sido el mismo, he puesto la misma cara con la monarquía, la república y la dictadura. ¿Curas? Curas. ¿Banderas? Banderas. ¿Curas de nuevo? Pues curas. Yo he de estar por encima de estas estupideces, para mí sólo hay personas del pueblo que se van al otro barrio, tanto si las acompañamos con latines como si lo hacemos con músicas. Doy idéntico pésame a los que dicen que los facturan al cielo, como a los que sólo se mueren y del nicho no pasan.

Todo esto, explicado así, de esta forma, sin darle importancia, parece fácil. La verdad es que a menudo resulta ingrato, sobre todo cunado te llega a los oídos según qué comentarios venenosos: que si en tal entierro dije más palabras de pésame que en tal otro; que si tal día no llevaba corbata y tal otro sí... Más de una vez he pensado en dejarlo correr y acudir a los sepelios como un ciudadano más, libre de esta responsabilidad tan cargante. Pero siempre acabo diciéndome, impulsado por mi generosidad: “Vale, Miquel, no te acoquines. Saca tu fuerza, sacrifícate una vez más y acude. Sin ti, aquello será un desastre.”

Ahora bien, -desengañémonos- este sorprendente vigor mío no durará siempre; incluso a las personas como yo les llega su hora. Y ¿qué pasará entonces? No es que falten candidatos para substituirme, no; hace años que siento a mi alrededor el sordo fragor de la lucha por la sucesión, el tejer y destejer de las intrigas. Pero cada vez que pienso en ello, las dudas se me comen vivo: ¿hay alguno de entre los tres que en estos momentos lo disputan, digno de ocupar mi lugar cuando yo lo deje vacante? Joan Campells, el droguero del carrer Major, es demasiado bajito, le falta corpulencia, los del duelo casi se tendrían que agachar. Joaquim Coloma, el herrero, tiene presencia –sin llegar ni de cerca a la mía- pero resulta rudo y algo estirado; su padre ya lo era, y, ya se sabe, hijo de gato, una hora al día caza ratones. Por lo que toca al Pere Cistella, el laútero, tiene algo que no me gusta: he observado que resulta más efusivo en los entierros de gente importante que en los otros. No sé, no sé... A menudo, me despierto de madrugada preocupado por esta cuestión, y, cuando la mujer me pregunta qué me pasa, le digo que nada, que no se preocupe, no quiero cargarla con el peso de un problema que hace vacilar unos hombros tan fuertes como los míos. Con uno que sufra ya hay bastante.

FIN

dimecres, 18 de novembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues. Jesús Moncada

Avui que tants EREs estem veient, que tanta gent queda a l'atur perquè han tancat allà on treballava, aquest nou relat de Jesús Moncada, inclòs com els anteriors al llibre "El Cafè de la Granota" ens aixecarà, potser, un trist somriure. I és que la innocència del Miquel Garrigues (dels Garrigues del Carrer Nou, no aneu a pensar), i les ganes de ser útil, no tenen preu.

Però també, aquest relat ens porta tot el lirisme, tota l'enyor d'un poble de ribera, de navegants, ofegat sota el pantà que a hores d'ara porta el seu nom, Mequinensa. Un poble fantasma, que l'autor ja ens va presentar a la seua primera (i grandíssima) novel·la: Camí de Sirga.

Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues

Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis que la gent d'aquest món -vull dir, entenem-nos, el del cantó dels vius- no tenim manera d'esbrinar el destí ni d'assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-li voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l'entrellat. Així que, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels barbers de la vila, xicot molt repolit i d'allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui el cas que, per desídia o galvana, se me’n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n'he vist madurar; encara no fa un any –a l'abril serà l'aniversari- en aquesta mateixa taula del cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s'havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l'únic. De casos semblants, li'n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta.

Abans de continuar, li he de dir que jo, senyora, sóc el Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer Nou. Faig l’aclariment perquè, a la vila, entre els del carrer Major, nosaltres i els de la plaça de la Carpa hi ha una tracalada de Garrigues, i, si no t'hi fixes bé, de caminet prens uns Garrigues pels altres. Perquè passa que els Garrigues del carrer Major tenen, el mateix que els Garrigues del carrer Nou, els ulls desparellats de color: un blau cel i l’altre més negre que l'estalzí; la diferència només rau que els Garrigues del carrer Major tenen negre l'esquerre i, nosaltres, el dret. Per això, la gent ens anomena als uns, els Garrigues del Dia i la Nit, i, als altres, els Garrigues de la Nit i el Dia. Quant als Garrigues de la plaça de la Carpa, si deixem de banda que tenen el pèl de panolla i neixen amb sis dits a cada peu -coses que també ens passen a tots el altres Garrigues-, no presenten res de particular pel que fa al color de les ninetes; si els anomenem les Cruïlles. és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l'altre a Tivenys.

Encara que el meu nom no li vingui ara mateix a l'esma, segur que em coneix de vista. Faci una mica de memòria: recorda la vegada que vostè -qui, sinó- va espantar la mula de l'oncle Sapera al pas de barca de la vila, i va fer que la bèstia clavés una guitza esgarrifosa a Tomàs de Veriu, una potada que li encertà el pols i l’engegà a l’altre barri sense un ai? ¿No va reparar aleshores en un aligot que servava l'arjau, i que, jugant-se la pell, es va llençar al coll de l'animal esparverat i el va dominar a fi d'impedir una desgràcia més sonada, ja que, amb l embarcació farcida de minaires, pagesos i cavalleries allò hauria pogut ser una malesa? Ja hi cau, oi? Doncs, bé, aquest baldragues amb un mocador nuat al cap i una pipa més negra que un tió a la boca, era un servidor.

Si tenim en compte com és d'espavilada vostè, senyora (només cal veure que no se li esmuny ni el més pintat, i no ho dic per ensabonar-la, que prou que es deu saber les seves gràcies) haurà pensat de seguideta que, si jo servava la barca, era el barquer. Si ha fet aquesta reflexió, ho ha encertat de mig a mig.

Des que el món és món -esdeveniment que, segons Gustau, el cafeter, que té ben apamada la cosa de l'antigor, tingué lloc molt abans de la guerra del francès-, el barquer de la vila ha estat un Garrigues del carrer Nou. Jo hi vaig conèixer el meu iaio i el pare; ells, com els altres de la família que no vaig aconseguir, foren bons barquers, preats per tots els vilatans, si deixem de banda els Garrigues del carrer Major i els de la plaça de la Carpa que, vagi a escatir per quins set sous, sempre ens fan la contra. Jo també vaig néixer traçut per a l'ofici, i vaig succeir el pare, quan vostè se l'endugué amb aquelles febres traïdores i estranyes que feren anar de bòlit el senyor metge més de tres setmanes.

Com m'hi xalava, senyora, fent de barquer! ¿Vostè sap què era passar la primera barcada, encara fosca nit, amb l'embarcació plena de minaires que duien els llums de carbur encesos? ¿No ha estat mai al mig de l'Ebre, a puntenta de dia, quan el sol comença a llepar-lo? ¿Va travessar alguna vegada el riu, a l'hivern, entre la boira esgaiada per les ales de les gavines, mentre jo feia sonar el cargol de mar, per avisar els patrons dels llaüts de carbó que paressin compte amb el pas de la barca? Valdrà més que ho deixi córrer...

La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa. Un dia, als del govern, se'ls ficà a la ceba bastir un pont a l'Ebre, en dret de la vila; de camí va arribar un munt de personal amb un fotimer de màquines i encetaren les obres. Vostè l'ha de recordar, aquell desori; allí, es va afanyar: ¿què en va fer, dels tres encofradors que estimbà d'una pilastra un dia de riada, i dels quals no tinguérem mai més cap notícia? ¿Com provocà l'explosió abans d'hora del cartutx de dinamita que va desfer un barrinaire?

Trigaren quasi tres anys a enllestir les obrés. ¿Es pot imaginar el que vaig arribar a patir durant tot aquell temps, mentre veia, a quatre passes del pas de barca com pujava el pont -maleït sigui!- que havia d'acabar amb el. meu ofici? Si hagués estat un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa -que es perden pe figues, bocamolles i plorasses- hauria esvalotat per aquest mon i l’altre. Però, vaig callar. I tampoc no vaig tartir quan no em quedà altre déu que demanar feina de minaire, l'endemà de la inauguració del pont. Què n’havia de fer la gent, si jo tenia l'ànima amaradeta de melangia i no somiava altre que el meu ofici de barquer? Hi ha coses que es porten a la sang, un neix i mor amb elles. Què diria vostè -per posar una comparança- si s'acabés això de morir-nos i s'hagués de buscar una altra feina per a viure?

De vegades, a la mina, mentre carregàvem llaüts de carbó, el cervell se m'omplia de baruques; pensava que els ponts es corcaven i es desfeien. Aleshores, calia restablir els passos de barca i jo tornava al meu ofici. Allò tanmateix, eren quimeres d'enyorament, somnis de boira que s’esbargien quan el capatàs em fotia un mal crit, en veure’m embadalit amb la pala a les mans. Vaig engolir pols de carbó fins que em jubilaren; vint anys de mina que no em van esbandir la malenconia, més aviat me l’espesseïren.

I vet aquí que, ahir al vespre, la dona, que té una mica de dolor al genoll dret, m'envia a l'apotecaria a comprar una medecina. El senyor Honorat, l'apotecari, tan aviat com em guipa, em diu que em vol mostrar una cosa i saber-ne la meva opinió de barquer. Aleshores em fa entrar a la rebotiga, on hi ha el laboratori, ple de pots de vidre i aparells estranys, com un catau de bruixa: m'ensenya un quadre que havia acabat de pintar el dia abans. Jo ja sabia que el senyor Honorat és molt traçut amb, els pinzells: una vegada vaig veure un retrat que pintà del Teodor de Peris, un dels navegants més fins que s'han vist a l'Ebre, i em va semblar cosa de molt mèrit; el va treure pastat, fins i tot amb la mitja rialla que fa el Teodor, que pareix que se'n foti del mort i de qui el vetlla. Ara, ahir em vaig quedar bocabadat: al mig del quadre, havia pintat una barca igual que la meva, de dos llaüts, tan ben feta que semblava que la podies agafar. El senyor Honorat em preguntà si trobava que l’embarcació era com cal; li vaig dir que sí, que no li faltava ni un detall, però que no entenia què representaven totes aquelles figures d'hòmens i dones, nues de pèl a pèl, ni sabia qui era el vell de les barbes blanques que servava. Aleshores m'ho explicà i, mentre ho feia, em començà a agafar un neguit de no dir. No sé si l'home va ensumar les meves cabòries perquè va insistir molt que allò només era una història de la gent d'abans, que seguramentment es tractava d'una invenció sense cap ni peus, i que, de tota manera, no en fes cabal perquè més enllà de la descarnada -aquesta és vostè, senyora- tot és foscor i misteri.

Però jo, després de donar-hi voltes tota la nit, em pregunto: i si tot allò que m'explicà el senyor apotecari fos veritat? Si fos cert que les ànimes dels pobrets difunts, per arribar al lloc on viuen els morts, han de travessar un riu amplíssim, com ara tres vegades l'Ebre, per un pas de barca: ¿què perdries, Miquel, fent una carteta a la senyora Mort, que deu ser l'encarregada d'aquest assumpte, demanant-li plaça de barquer per quan t’arribi l'hora de tocar el dos d'aquesta vida?

Per aquesta raó, senyora, li faig aquestes ratlles, a fi que em tingui present quan arribi el cas. No és que jo vulgui prendre la plaça al senyor Caront, però el vaig veure tan cascadot i vell al quadre de l'apotecari, que em pareix que no li aniria malament que algú el rellevés del servei de tant en tant, encara que només fos els dies festius. Així, ell descansaria i jo podria recuperar a l'altre món l'ofici que vaig perdre en aquest. Només li demano, senyora, que em posi a prova; no quedarà decebuda.

Ara, ficaré la carta dins un sobre i deixaré dit a la família que, en arribar-me l'hora, me'l cusin amb quatre puntades a la solapa del vestit de casar, amb el que tinc manat que m'amortallin: així, vostè el guiparà del primer cop d'ull quan vingui a trobar-me, ocasió que malgrat tot, espero que trigui molts anys. I que consti senyora, que no ho dic per ofendre-la.

Seu,

Miquel Garrigues
(dels Garrigues del carrer Nou)


* * * * * * * * * *


Señora Muerte, carta de Miquel Garrigues

Señora Muerte, usted sabe mejor que el más espabilado de los sabios que la gente de este mundo, - quiero decir, entendámonos, el de la parte de los vivos – no tenemos forma de averiguar el destino ni de enterarnos con anticipación de la hora de nuestra muerte. Medita, cavila, dale todas las vueltas que quieras, terminas mareado y no acabas nunca de sacar nada en claro. Así que, preocupado por esta incertidumbre, dicto la presente a mi amigo Miquel Dalmau, La Clenxa, uno de los barberos del pueblo, mozo de lo más fino y entendido en cosas de letra, al contrario de lo que me pasa a mí, que siempre fui un desastre total para los estudios; la dicto hoy no sea que por desidia o pereza se me vaya todo a hacer puñetas y me quede de soldado raso. De más verdes he visto madurar; todavía no hace un año – al abril será el aniversario – en esta misma mesa del Café de la Granota donde nos encontramos ahora La Clenxa y yo, el tío Campells, un hombretón de hierro forjado que parecía que no se iba a morir jamás de los jamases, la cascó de repente mientras echaba una partidita a la botifarra. Y no crea que es el único. De casos parecidos le contaría a espuertas; se quedaría helada.

Antes de continuar, tengo que decirle que yo, señora, soy el Miquel Garrigues, de los Garrigues del carrer Nou. Hago esta aclaración porque, en el pueblo, entre los del carrer Major, nosotros y los de la plaça de la Carpa hay una barbaridad de Garrigues, y si no te fijas bien, fácilmente tomas a unos Garrigues por otros. Porque ocurre que los Garrigues del carrer Major, lo mismo que los del carrer Nou tienen los ojos desparejos de color: uno azul celeste y el otro más negro que el hollín; la diferencia sólo estriba en que los Garrigues del carrer Major tienen negro el izquierdo y nosotros el derecho. Por eso, la gente nos llama a unos, los Garrigues del Día y la Noche, y, a los otros, los Garrigues de la Noche y el Día. En cuanto a los Garrigues de la plaça de la Carpa, si dejamos a un lado que tienen el pelo de panocha y nacen con seis dedos en cada pie –cosas que también nos pasa a los otros Garrigues- no presentan nada de particular por lo que hace al color de sus pupilas; si los llamamos los Cruïlles es porque miran con un ojo a Xerta y con el otro a Tivenys.

Aunque mi nombre no le venga ahora mismo en mente, seguro que me conoce de vista. Haga un poco de memoria: ¿recuerda la vez que usted –¿quién si no?- espantó la mula del tío Sapera en el paso de barca del pueblo, e hizo que la bestia le diera una espantosa coz a Tomàs de Veriu, una patada que le acertó en las sienes y lo envió al otro barrio sin un ay? ¿No se fijó entonces en un aguilucho que sostenía la vara del timón y que, jugándose la piel, se lanzó al cuello del espantado animal y lo dominó a fin de impedir una desgracia más sonada, ya que, con la embarcación repleta de mineros, payeses y caballería, aquello hubiera podido ser una hecatombe? ¿Ya ha caído, no? Pues bien, aquel gandul con un pañuelo anudado a la cabeza y una pipa más negra que una brasa en la boca, era un servidor.

Si tenemos en cuenta lo espabilada que es usted, señora (sólo hay que ver que no se le escapa ni el más pintado, y no lo digo para adularla, que bastante debe conocer sus virtudes) habrá imaginado en seguida que, si yo sujetaba la barca, era el barquero. Si ha hecho esta reflexión, lo ha acertado de lleno.

Desde que el mundo es mundo –suceso que, según Gustau el cafetero, que tiene bien medida la cosa de la antigüedad, tuvo lugar mucho antes de la guerra del francés-, el barquero del pueblo ha sido un Garrigues del carrer Nou. Yo conocí a mi yayo y a mi padre; ellos, como el resto de la familia que no alcancé, fueron buenos barqueros, apreciados por todos los del pueblo, si dejamos a un lado a los Garrigues del carrer Major y a los de la plaça de la Carpa que, vaya usted a saber por qué puñetas, siempre nos hacen la contra. Yo también nací diestro para el oficio, y sucedí a padre, cuando usted se lo llevó con aquelles fiebres traicioneras y extrañas que hicieron andar de calle al señor médico más de tres semanas.

¡Cómo disfrutaba, señora, haciendo de barquero! ¿Usted sabe lo que era pasar la primera barca, todavía negra noche, con la embarcación llena de mineros que llevaban los faroles de carburo encendidos? ¿Ha estado alguna vez en mitad del Ebro, a primera hora del día, cuando el sol empieza a lamerlo? ¿Atravesó alguna vez el río, en invierno, entre la niebla desgarrada por las alas de las gaviotas, mientras yo hacía sonar la caracola, para avisar a los patrones de los laúdes de carbón, que estuviesen atentos con el paso de la barca? Mejor será que lo deje correr...

Pero la vida, señora, da más vueltas que un trompo. Un día, a los del gobierno se les metió en la mollera construir un puente sobre el Ebro, enfrente del pueblo; de camino llegó una barbaridad de gente con un montón de máquinas y empezaron las obras. Usted se debe acordar de aquel follón; allí se dió prisa: ¿qué hizo, de los tres encofradores que despeñó desde una pilastra un día de riada, y de los que no volvimos a tener ninguna noticia? ¿Cómo provocó la explosión antes de tiempo del cartucho de dinamita que destrozó a un barrenador?

Tardaron casi tres años en acabar las obras. ¿Se puede imaginar lo que llegué a sufrir durante todo aquel tiempo, mientras veía, a cuatro pasos del paso de barca como crecía el puente –maldito sea- que tenía que acabar con mi oficio? Si hubiera sido un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa –que se pierden por melones, boquirrotos y lloricas- habría alborotado por todo este mundo y aún el otro. Pero callé. Y tampoco tartamudeé cuando no me quedaron más cojones que pedir trabajo de minero, al día siguiente de la inauguración del puente. ¿Qué le importaba a la gente, que yo tuviera el alma empapada de melancolía y no soñara en otra cosa que en mi oficio de barquero? Hay cosas que se llevan en la sangre, uno nace y muere con ellas. ¿Qué diría usted –por poner un ejemplo- si se acabara lo de morirnos y se hubiera de buscar otro trabajo para vivir?

A veces, en la mina, mientras cargábamos laúdes de carbón, la cabeza se me llenaba de jilipolleces; imaginaba que los puentes se carcomían y se deshacían. Entonces, había que restablecer los pasos de barca y yo volvía a mi oficio. Pero aquello eran tonterías de añoranza, sueños de niebla que se deshacían cuando el capataz me daba un grito, al verme embobado con la pala en las manos. Engullí polvo de carbón hasta que me jubilaron; veinte años de mina que no me alejaron la melancolía, más bien me la espesaron.

Y hete aquí que, ayer por la tarde, la mujer, que tiene un poco de dolor en la rodilla derecha, me envía a la botica a comprar una medicina. El señor Honorat, el boticario, en cuanto me ve, me dice que me quiere enseñar una cosa y saber mi opinión de barquero. Entonces me hace entrar en la trastienda, donde tiene el laboratorio, lleno de botes de vidrio y aparatos extraños, como un antro de brujas: me enseña un cuadro que había terminado de pintar el día anterior. Yo ya sabía que el señor Honorat tiene mucha traza con los pinceles: una vez vi un retrato que pintó del Teodor de Peris, uno de los navegantes más finos que se han visto en el Ebro, y me pareció de mucho mérito, lo sacó clavado; incluso con esa media sonrisa que hace el Teodor que parece que se ría del muerto y de quien lo vela. Ahora que, ayer, me quedé con la boca abierta: en mitad del cuadro había pintada una barca igual que la mía, de dos laúdes, tan bien hecha que parecía que la podías coger. El señor Honorat me preguntó si pensaba que la embarcación era como tocaba; le dije que sí, que no le faltaba ningún detalle, pero que no comprendía qué representaban todas aquellas figuras de hombres y mujeres, totalmente desnudas, ni sabía quién era el viejo de las barbas blancas que la gobernaba. Entonces me lo explicó, y mientras lo hacía comencé a sentir un nerviosismo del copón. No sé si el hombre se olió mis cavilaciones porque insistió mucho en que aquello sólo eran historias de la gente de antes, que seguramente se trataba de un cuento sin pies ni cabeza, y que, de cualquier modo, no hiciera caso porque más allá de la descarnada –esta es usted, señora- todo es oscuridad y misterio.

Pero yo, después de darle vueltas toda la noche, me pregunto: y si todo lo que me explicó el señor boticario fuera verdad? Si fuera cierto que las almas de los pobrecitos difuntos, para poder llegar al lugar adonde viven los muertos, han de atravesar un río anchísimo, como, pongamos un caso, tres veces el Ebro, por un paso de barca: ¿qué perderías, Miquel, escribiéndole una cartita a la señora Muerte, que tiene que ser la encargada de este asunto, pidiéndole plaza de barquero para cuando te llegue la hora de abandonar esta vida?

Por este motivo, señora, le hago llegar estas líneas, a fin de que me tenga presente cuando llegue el caso. No es que yo quiera quitarle la plaza al señor Caront, pero lo ví tan cascado y viejo en el cuadro del boticario, que me parece que no le vendría mal que alguien lo relevara del servicio de tanto en cuanto, aunque sólo fuera los días festivos. Así descansaría y yo podría recuperar en el otro mundo el oficio que perdí en este. Sólo le pido, señora, que me ponga a prueba; no la decepcionaré.

Ahora, dejaré la carta en un sobre y le encargaré a la familia que, cuando me llegue la hora, me lo cosan con cuatro puntadas a la solapa del vestido de boda, con el que tengo ordenado que me amortajen: así, usted lo verá a la primera ojeada cuando venga a encontrarme, ocasión que, pese a todo, espere que tarde muchos años. Y que conste, señora, que no lo digo por ofenderla.

Suyo,

Miguel Garrigues

(de los Garrigues del carrer Nou)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Futbol de Ribera. Jesús Moncada

Recordeu els temps que el futbol era una de les poques vàlvules per on alleugerir la pressió de la dictadura?

Que entendridor ens resulta a hores d'ara aquest "Mori la repoblació forestal!" de l'Oliveri Castells!

Si, fa poc, Jesús Moncada ens havia explicat com un partit de futbol podia arribar a deixar en standby un enterrament, avui, la previsible victòria de l'equip foraster, ens portarà quasi quasi a una revolució.

Futbol de ribera

La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevinar l'esdeveniment excepcional que es produí no gaire estona després de l'instant en què Ladislau Saboga -bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics- va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l'anunci polsós d'un licor tropical, presentava la imatge clàssica d'un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.

-Tanmateix, aquest grup de matalots va ser el protagonista de la feta -m'enraonà el vell Cristòfol vint anys després de l'esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l'aturava distretament sobre una orella de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d'aquell equip de llaüters, calafats i minaires, reforçat amb un botiguer de comestibles i un paleta que aleshores defensava els colors de la vila-. Ara també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en el nostre camp de futbol.

I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l'Ebre i el Segre; aleshores, s'havia decidit emprar el fangar que n'havia quedat a fer-hi el camp d'esports. Fins llavors, els partits de futbol s'havien celebrat a l'era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l'afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l'hort del Ramon va ser rebuda amb brams d'entusiasme per l'assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l'únic inconvenient era l'espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l'Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d'evitar que la magra economia del club se n'anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d'agafar-les a força de rems: es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d'anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades alguna se n'anava riu avall; una d'elles va ser retornada per l'Ajuntament d'un poble de la ribera, l'any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l'encarregat del registre del correu d'aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.

La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apegalosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d'incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l'àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col•legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l'aigua i la cosa no passava d'un hàbil ardit de la guerra psicològica.

Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge del 1958.


* * * * * * * * * *


Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de final de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l'hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s'aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l'esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d'altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L'equip visitant, titular d'una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre baixava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.

A l'hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga prengués la fotografia que Pràxedes, el propietari del cafè de la Granota, havia d'emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l'àrbitre donà amb un xiulet l'ordre de començar el partit.

Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l'àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

-Et farem empassar el xiulet! -rugia la tripulació del llaüt Soledat en pes.

-Barrut!

-Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! -s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l'equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d'una derrota local que li va avançar el part una setmana.

-Brètol! Animal!

-Faldilletes!

-Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! -avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.

-El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal -comentava, sever i suficient, el secretari del jutjat al rector de la vila.

-De condemnació eterna, senyor secretari!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s'inquietaren: l'experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiments els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure's com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d'atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l'Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:

-Mori la repoblació forestal!

Mentre l'equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l'Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d'Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l'Oliveri considerava el seu crit d'allò més agosarat i subversiu, fins a l'extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Cas-tells! »

Subversiu o no, el crit de l'Oliveri s'havia convertit amb el temps -i per raons que tampoc no es van aclarir mai- en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l'aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’arbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:

-Mori el govern!

-Fora la dictadura!

-Visca Lenin!

-Feixistes al riu!

Res, però, no va evitar el desastre: l'àrbitre xiulà, el davanter centre -un bergant ros, malcarat i fatxenda- corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia -el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:

-Visca el catorze d'abril!


* * * * * * * * * *


-Vam guanyar, xiquet -em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia-. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també: allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavilar que el Segre s'inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d'aturar les aigües de l'Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l'Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, començà a inundar plàcidament el camp de futbol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d'aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que això passava, però mai no havia coincidit amb un partit.

Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d'aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d'ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l'àrbitre en la zona del camp on l'aigua, per causa d'un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿qui havia d'aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s'havia vist una cosa com aquella: els nostres lliscaven igual que carpes -fins i tot el botiguer-, agullonats pel públic que, amb aigua al turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d'escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien els pobrets, de no saber què era un riu.


* * * * * * * * * *


FUTBOL DE RIBERA

La verdad era que la fotografía no ofrecía ningún indicio, ningún aspecto peculiar que permitiera adivinar el acontecimiento excepcional que se produjo no mucho rato después del instante en que Ladislau Saboga –bodas y comuniones, retratos selectos, reportajes exóticos- accionó el disparador de su muy usada Leica aquella tarde de 1958 destinada a pasar a la historia deportiva del pueblo; la copia, un pelín amarillenta, que se conservaba en el Cafè de la Granota colgada entre el calendario de la temporada de la Liga y el anuncio polvoriento de un licor tropical, presentaba la clásica imagen de un equipo de fútbol posando para la posteridad antes de comenzar un partido de compromiso: once pillastres con un aire ligeramente vanidoso, envarado y soñador, una pelota tan inexpresiva como cualquier otra y un señor con una toalla al cuello. Una estampa más bien gris, aburrida, nada premonitoria.

-Sin embargo, este grupo de mozos fue el protagonista de la hazaña- me comentó el viejo Cristòfol veinte años después del suceso mientras paseaba un dedo por el cristal que protegía la fotografía y lo detenía distraídamente sobre una oreja de Justinià Costera, el tercero por la derecha, capitán de aquel equipo de laúteros, calafates y mineros, reforzado con un tendero de comestibles y un albañil que en aquellos tiempos defendía los colores del pueblo. – Claro que hay que aclarar que aquello no podía pasar en ninguna otro lugar que en nuestro campo de fútbol.

Y es que el campo de fútbol del pueblo era un caso singular, sin ninguna duda.

Unos años antes de la guerra civil, una riada del Segre había devastado el huerto de Ramon de Tamariu, situado en el extremo del pueblo donde confluyen el Ebro y el Segre; entonces se había decidido utilizar el lodazal que había quedado para construir el campo de deportes. Hasta aquel momento, los partidos de fútbol se habían celebrado en la era situada a la derecha del Ebro, frente al pueblo, cerca de la orilla donde los calafates, entre humos y olores de alquitrán, reparaban laúdes y pontones; pero la afición, una afición abnegada, leal y ruidosa, hacía tiempo que reclamaba un lugar más adecuado y, por tanto, la idea de construir el campo en el huerto del Ramon fue recibida con rugidos de entusiasmo por la asamblea de socios, apretujada en el bar Esport para votar la propuesta. Las obras fueron rápidas y el campo quedó precioso; el único inconveniente era el espacio, tan justo que el Segre casi lamía la portería de levante y una de las bandas quedava a tocar del Ebro, de modo que los balones que salían del terreno por aquellos lados iban a parar a uno de los dos ríos o a su confluencia. Con el fin de evitar que la magra economía del club se fuese río abajo en forma de pelotas perdidas, se nombró a un encargado de recuperarlas equipado con un salabre de mango muy largo y un bote. Los balones que caían cerca de la orilla, eran pescados con el salabre; los que iban a parar río adentro, sin embargo, había que atraparlos a fuerza de remos. Quedaba memoria de partidos empreñadores en que el pobre muchacho había acabado rendido de tanto ir y venir con la barca. A veces, a pesar de todas las precauciones adoptadas alguna pelota se iba río abajo; uno de los balones fue retornado por el ayuntamiento de un pueblo de la ribera el año 1960: la caja llevaba enganchada la nota de rigor en la que el encargado del registro del correo de aquella alcaldía certificaba que el paquete sólo contenía correspondencia oficial.

La insólita ubicación del campo dio lugar también a una leyenda tenaz, pegajosa y difundida, según la cual en el pueblo lanzábamos al río a los árbitros cuando su actuación no nos gustaba. El cronista no negará que quizá, en alguna ocasión, un incontrolado o grupo de incontrolados o, incluso el público en peso, amenazase al árbitro con un baño intempestivo; también puede conceder que, a veces, se hicieran, en presencia del colegiado, comentarios casuales sobre las dificultades que había para recuperar los cuerpos de los desafortunados que tenían la desgracia de caerse en la confluencia del Segre y el Ebro. La verdad, sin embargo, es que nunca jamás ningún árbitro había ido a parar al agua y la cosa no pasaba de un hábil ardid de la guerra psicológica.

Ahora bien, las características especiales del campo no quedaron nunca tan patentes como aquel domingo de 1958.


* * * * * * * * * *


Según el viejo Cristòfol, que guardaba memoria de todos los perros del pueblo, hacía un día cortante de finales de marzo; un cierzo de la hostia había limpiado el canal del río y, a las cuatro de la tarde, el cielo estaba raso y lucía un solecito tibio. Era la hora del partido. Los cafés del pueblo comenzaban a vaciarse y una multitud impaciente, encartonada por la ropa de domingo que nunca acababa de prestar, se dirigía al campo de fútbol y dejaba por las calles peste a tabaco y retazos de conversación. Incluso La Clenxa, el barbero, que no tenía la más mínima inclinación deportiva, a pesar de que sus parroquianos no hablaban prácticamente de nada más durante la semana, acudía para no quedarse solo como una lechuza en el Café de la Granota. El equipo visitante, titular de un pueblo de los Monegros, ya había llegado en un camión y todos los jugadores se encontraban en los vestidores, preparados para iniciar el partido. El Segre bajaba hinchado; el sordo rumor de las aguas turbias y fieras se mezclaba con los comentarios del público que entraba en el campo en ruidosas pandillas.

A la hora en punto, minutos después de que Ladislau Saboga tomase la fotografía que Práxedes, el propietario del café de la Granota, habría de enmarcar y colgar más adelante en su establecimiento como recuerdo de la hazaña, el árbitro dio con un silbido la orden de iniciar el partido.

Desde el primer momento quedó más claro que la luz del día, que los forasteros, férreos y de secano, tenían una idea muy particular del fútbol: parecía que los habían entrenado para hacer astillas de las piernas de los contrarios como pudieron comprobar enseguida nuestros jugadores, que salían cascados de cada encuentro. Además, el árbitro se puso desvergonzadamente de parte de los forasteros, y los ánimos de los espectadores se soliviantaron. Al cabo de media hora de guerra a muerte, nos marcaron un gol en un fuera de juego clarísimo y se armó un guirigay espantoso.

-Te vas a tragar el pito! –rugía la tripulación del laúd Soledat en peso.

-Cabrón!

-Que lo tiren al río, que lo cuelguen, que lo trinchen! – se desgañitaba la alborotadora de la Teresa Planes, seguidora apasionada del equipo, que la temporada siguiente habría de parir una criatura preciosa en los vestidores del campo, a resultas del disgusto de una derrota local que le avanzaría el parto una semana.

-Calzonazos!

-Sinvergüenza, más que sinvergüenza! Feo! –alborotaba con su voz aflautada Tomàs Valldabó, más conocido por Tomasa la Torera.

-Lo que hace este árbitro es de código penal –comentaba, severo y suficente, el secretario del juzgado al rector del pueblo.

-De condenación eterna, señor secretario!

Diez minutos más tarde, sin embargo, al ser castigado nuestro equipo con un penalty, evidentemente injusto, el estruendo llegó a un punto crítico para condensarse, de repente, en un silencio pesado y tenso que sólo rompía el rugido del Segre, cada vez más intenso. Los guardias civiles se inquietaron: la experiencia les había enseñado a oler en aquellos enmudecimientos los preludios de las tempestades, y los tricornios empezaron a moverse como pajarracos estrambóticos de charol negro entre las cabezas de la gente, intentando inútilmente atajar la tormenta que estalló inmediatamente después que el Oliveri Castells, aferrado con desesperación a la cerca del campo, rugiera con toda la potencia de su garganta:

-Muera la repoblación forestal!

Mientras el equipo forastero se prepara para lanzar el penalty, el cronista aprovechará el tiempo para aclarar que el Oliveri Castells no tenía ningún litigio pendiente con el ministerio de Agricultura y su noción de la repoblación forestal era más bien incierta y nebulosa. Ahora bien, por razones que no se pudieron averiguar nunca jamás en las tertulias deportivas locales, Oliveri consideraba su grito como lo más atrevido y subversivo, hasta el extremo que, a menudo, una vez calmada la sulfuración de los partidos, y sosegada la furia que lo sacaba de quicio, confesaba al viejo Cristòfol, en el café: “Ya sé que tendría que contenerme, muchacho, y no dejarme arrastrar por la ira, pero no puedo. Tengo este temperamento tan arrebatado, tan temerario! No me sé callar las verdades aunque me perjudiquen. Y no creas que no tengo claro que me la estoy jugando: cualquier día, vendrán a buscarme, me meterán en la trena y adiós, Oliveri Castells!”

Subversivo o no, el grito del Oliveri se había convertido con el tiempo –y por razones que tampoco se aclararon nunca- en la contraseña que precedía a la politización de los partidos cuando las cosas iban mal dadas; en cuanto el rechazo de la repoblación forestal saltaba al aire tenso del campo, el público pasaba de los insultos al árbitro y los jugadores a una revisión casi exhaustiva del Estado y sus instituciones. Y aquel día no fue una excepción: la furia estalló, estrellada en mil gritos que los guardias civiles trataban infructuosamente de localizar y aislar en medio del chaparrón:

-Muera el gobierno!

-Fuera la dictadura!

-Viva Lenin!

-Fachas al río!

Nada, sin embargo, evitó el desastre: el arbitró pitó, el delantero centro –un bribón rubio, malcarado y presumido- corrió, chutó y marcó, mientras de la parte de los vestidores salía el grito del masajista, republicano de toda la vida, camuflado entre los jugadores de reserva:

-Viva el catorce de Abril!


* * *


-Ganamos, chaval – me dijo el viejo Cristòfol, después de dar un sorbito de rom, sin dejar de contemplar la fotografía -. Ganamos por seis a dos cuando pensábamos que estábamos perdidos. Y es que, a menudo, las cosas de la vida van así, y las del fútbol también: Aquello que menos te imaginas lo cambia todo. Porque, ¿quién había de pensar que el Segre se hincharía en un instante, de la forma en que lo hizo tras el penalty, y que había de detener las aguas del Ebro con la fuerza de su corriente? Pues eso es lo que pasó, muchacho; y el Ebro, empantanado por el fortísimo empuje del Segre empezó a inundar plácidamente el campo de fútbol con latido seguido y calmado hasta que cubrió con medio palmo de agua la mayor parte del terreno de juego. No era la primera vez que eso pasaba, pero nunca había coincidido con un partido.

Los forasteros, gente de secano, seca y correosa, que no habían visto en toda su vida aquella abundancia de agua, se espantaron: ya se veían río abajo, arrastrados hasta el mar por aquella riadita de juguete. La mayor parte de ellos, con el ombligo arrugado, se amontonaron con el árbitro en la zona del campo donde el agua, debido a un desnivel del terreno, no llegaba. Y aquella fue la nuestra: ¿quíen había de detener a un equipo de gente de la ribera, que llevaba el río en la sangre y se encontraba en su elemento con el campo en aquellas condiciones? Nunca se había visto una cosa como aquella: los nuestros se deslizaban igual que carpas – incluso el tendero-, aguijoneados por el público que, con agua a los tobillos, se deshacía a gritos; cada ataque era, casi un gol seguro. Nos detuvimos en el sexto, chaval; no se trataba de escarnecerlos sino de ganarles. Bastante desgracia tenían los pobrecitos, de no saber lo que era un río.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Informe provisional sobre la correguda d'Elies. Jesús Moncada

Un altre irònic relat del Cafè de la Granota, on Jesús Moncada, per boca del cronista, intenta aclarir-nos i detallar-nos de la forma més exacta possible, no només la veloç correguda de l'Elies, sinó, i això és l'important, els motius d'aquest esforç sobrehumà.

Informe provisional sobre la correguda d'Elies

El cronista, habitualment meticulós i gairebé llepafils pel que fa als detalls dels esdeveniments que conta, lamenta haver de confessar que encara no ha pogut establir d'una manera irrebatible l'hora exacta del començament d'aquesta història; és a dir, en quin moment precís l'Elies Santapau va eixir d'escopetada de casa seva, al cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la correguda desenfrenada i memorable a través de la vila que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren. Tanmateix, què pot fer el narrador, a qui pot acudir si resulta que els testimonis de primera mà de la sortida no es posen d’acord sobre la qüestió?

En aquell moment crucial, Víctor Cardona, el ferrer, es trobava a la porta del seu taller ocupat a desclavar una ferradura malmesa a la Florida, la somera de Juliet de Peris, i assegura que eren tres quarts de nou del matí –“en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l'hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bestia, inquieta i repelosa de sentir-se l'estrebada de les tenalles a l'unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l'hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família -de poc compromís, d'altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap- que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou. Malgrat que les diferències no tenen massa importància, ja que la velocitat de l'Elies, fins i tot si donem per bona l'hora més conservadora, la del ferrer, resulta gairebé increïble, les discrepàncies citades van encendre polèmiques aspres i sagnants que encara continuen al bo i millor a les tertúlies de la vila.

Sortosament, altres aspectes de l'afer són més clars.

Podem dir bé que amb cautela i d'una manera provisional perquè el tema es va encetar la setmana passada a la tertúlia del baster i no sabem a quines conclusions s'arribarà, que era un vint-i-tres de juliol, dimarts, i feia una calor de torradora, tanta que fins i tot el pinxo de l'agutzil va pensar a descordar-se el coll de la camisa, un nuvolet de cotó, d'aquells que sempre queden d’allò mes decoratius al cel de les històries, surava sobre la vila; tanmateix, atès que els vellets del cafè de Silveri, últimament molt inquisitius, escèptics i rascanyosos, encara no s'han posat d'acord a l'hora d'escatir si aquell dia bufava el cerç o la garbinada, qüestió de primera categoria i amb influència evident sobre la velocitat del corredor, perquè, si es tractava del cerç, l'Elies tenia el vent a favor i, si no, li venia de cara, el cronista es guardarà com de caure al riu de moure el nuvolet en cap direcció; el deixarà immòbil damunt el campanar, al recte del penell, mentre no es prengui una decisió definitiva sobre l'assumpte.

Ara bé, es dóna com a segur que l'Elies, en sortir del camp visual dels primers testimonis, és a dir, en donar la volta pel cantó de la rectoria, a la part de baix de la costera del Forn, va atropellar el Jaume Vilanova, que aleshores acabava d'escombrar la vorera de la seva botiga -espardenyes, avarques, sabates de mudar- i es disposava a ruixar el carrer amb una regadora per atenuar l'ardorada de la terra. L'incident, a més de marcar una fita en la carrera, permet afirmar, en contra de certes insinuacions, per cert no massa inversemblants, que l’Elies anava calçat; un detall així hauria pogut escapar-se a qualsevol, però no pas al Jaume, que es passa la vida observant els peus de la gent a fi de controlar qui compra a la competència i calcular, amb una precisió que esgarrifa quin dia tal i tal altre dels seus clients acabaran de rompre el calcer que porten i aniran a comprar-n'hi un altre parell. A més, l'Elies sempre ha constituït un misteri obsessiu per al botiguer, que mai no ha aconseguit d'esbrinar com s'ho fa l'altre per gastar només un parell d'espardenyes mentre un vulgar mortal en malmet quatre, sobretot si tenim en compte que l'Elies no calça mai sabates, ni per la festa major, ja que és del domini públic que les que duia el dia del seu casori les havia emprat a un cosí germà del seu pare. Així, no és gens d’estrany que el Jaume, després de l'ensurt i un cop recuperats l'equilibri i la regadora, pensés, en veure córrer l’Elies sense parar esment del desgast irreparable del calcer, que passava alguna cosa greu.

El mateix pressentiment -segons les conclusions del debat que es va celebrar sobre aquest punt a la fusteria la setmana passada- va colpir la vella Antònia, que venia fruita i verdures a la cantonada de la plaça de l'Església amb el carrer Major. La pressa, el desfici de l'Elies, no podien significar un agreujament de la seva dona, la Joana, malalta des de feia gairebé un parell de mesos? El temor de la vella, expressat en veu alta i amanit amb gesticulacions de caire dramàtic, va provocar una allau de comentaris per part de les parroquianes que feien cua davant la parada. Al plany -«ai, senyor, ella si que és una màrtir»- de la fava de la Carme Noguera, van seguir unes consideracions poc afalagadores a propòsit de l'Elies, el qual, tot i tenir més diners que un ministre -«una calaixera plena de bitllets de mil» segons una precisió aportada per la Remei Ulldecona - racionava a la muller fins i tot l'aire que respirava. «Serà el més ric del cementiri», va concloure amb sarcasme la Rosa Arbiol sense treure l'ull, però, de les balances, mentre la vella li pesava uns tomàquets: era cosa sabuda que la venedora no hi guipava bé de prop i tenia més aviat tendència a quedar-se curta que a passar-se.

És comprensible que una persona que no fuma compti amb poques simpaties entre els estanquers i que, en conseqüència, el pas de l'Elies, que aleshores ja esbufegava de mala manera sense afluixar, però, la marxa, no desvetllés massa la curiositat del vell Ramon, que només va dedicar-li un cop d'ull ensopit entre els núvols blavencs del seu primer cigar del dia, des de la porta de l'estanc. En canvi, el gos del baster, un cadell enjogassat i tafaner, va trobar el corredor d'allò més interessant; el va acaçar lladrucant de cap a cap de la plaça, on el dia de mercat acoloria els porxos amb parades de roba, peix i aviram, fins que, avorrit, abandonà la persecució, es dedicà a tafanejar les gàbies i va engegar el cloqueig poca-solta de les gallines, mentre l'Elies es perdia pel carreró de les Ànimes.

La trajectòria de l'Elies no pot ser més clara. Si unim amb una ratlla els punts que ocupaven els diversos testimonis que hem citat fins ara, veurem que el corredor va seguir el camí més curt possible de casa seva al cafè de Silveri, d'on surten els autocars de línia que fan cap a Lleida. Tanmateix, encara hi ha qui sosté, en contra del parer general, que l'Elies no va travessar el carrer Major sinó que va pujar pel de les Pedres i va anar a fer la volta per la placeta de Santa Àgata. A propòsit d'això, d'aquesta bajanada sense solta ni volta cal citar un intent de reconstrucció de la correguda de l'Elies per aquest últim trajecte, a càrrec de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre d'ofici els dies feiners, i contrabaix, els diumenges i festius, de l'orquestra de la vila, la Melodia Club, el qual no va demostrar res; a mig camí, el sastre es va trepijar els cordons de les sabates i va anar de cap contra una font pública amb conseqüències molt lamentables per al seu nas i per a la sonoritat de la Melodia Club, la qual va ressentir-se, dos diumenges i una festa entre setmana, de l'absència de la verra.

Quant al motiu que va impulsar l'Elies a córrer d'una manera tan extraordinària, clourem aquest informe provisional amb el testimoni de l'ordinari de Lleida, a qui l’Elies sufocat i exhaust, va explicar, a la porta del cafè de Silveri, tocant l'autocar de línia engegat i a punt d’arrencar: "Noi, gràcies a Déu que et trobo; em semblava que no hi seria a temps. He hagut de córrer com un boig. Si el metge hagués acudit quan hem anat a avisar-lo, en el moment que la Joana ha empijorat, jo m’hauria estalviat la correguda, hauria vingut xano-xano, sense pressa; però, el tipus s'ha presentat encara no fa ni mitja hora i només per dir-nos que no hi ha res a fer, que la pobreta no passarà d'aquest migdia. Aleshores, enmig de la pena que et pots imaginar, m'han vingut al pensament les medecines que et vaig dir anit que em portessis avui de Lleida perquè l'apotecari del poble no les tenia, i m'he dit: Elies, si t'afanyes, encara li podràs dir a l'ordinari que no les porti; que això, ara, ja és tot dat i beneït."

FI


* * * * * * * * * *


INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CARRERA DE ELIES

El cronista, habitualmente meticuloso, casi quisquilloso en lo que atañe a los sucesos que narra, lamenta tener que confesar que todavía no ha podido establecer de forma irrebatible la hora exacta del inicio de esta historia; es decir, en qué preciso momento Elies Santapau salió escopeteado de su casa, en la parte de arriba de la costera del Forn, e inició su desenfrenada y memorable carrera a través del pueblo que dejó asombrados a los vecinos que la presenciaron. Sin embargo, ¿qué puede hacer el narrador, a quién puede acudir si resulta que los testigos de primera mano de la salida no se ponen de acuerdo sobre esta cuestión?

En aquel momento crucial, Víctor Cardona, el herrero, se encontraba a la puerta de su taller ocupado en desclavar una herradura estropeada a la Florida, la burra de Juliet de Peris, y asegura que eran las nueve menos cuarto de la mañana –“en punto, muchacho, en aquel momento acababa de ver la hora en el reloj del campanario”. Juliet, que sostenía la pata de la bestia, inquieta y recelosa al notar los tirones de las tenazas en la pezuña, afirma que eran las nueve menos diez, basándose también en el reloj de la torre. Ahora bien, el panadero, atareado en aquel momento en descargar una carretada de sacos de harina a las puertas de la tahona, enfrente mismo de la herrería, y que de igual forma había visto la hora en el campanario, jura por la salud de varios miembros de su familia –de poco compromiso, por otra parte, como la suegra y un par de cuñados, porque nunca se sabe- que como mucho faltaban doce minutos para las nueve. A pesar de que las diferencias no tienen demasiada importancia, ya que la velocidad del Elías, dando por buena la hora más conservadora, la del herrero, resulta prácticamente increíble, las citadas discrepancias levantaron ásperas y sangrantes polémicas que todavía continúan entre la flor y nata de las tertulias del pueblo.

Afortunadamente, otros aspectos del asunto están más claros.

Podemos asegurar, aunque con cautela y de forma provisional, ya que el tema se inició la semana pasada en la tertulia del albardero y no sabemos todavía a qué conclusiones llegarán, que era un veintitrés de julio, martes, y hacía un calor abrasador, tanto que incluso el presumido del alguacil pensó en desabotonarse el cuello de la camisa; una nubecilla de algodón, de aquellas que suelen quedar siempre de lo más decorativas en el cielo de las historias, flotaba sobre el pueblo; sin embargo, dado que los abueletes del café de Silveri, últimamente muy inquisitivos, escépticos y amantes de llevar la contraria, todavía no se han puesto de acuerdo a la hora de averiguar si aquel día soplaba el cierzo o la garbinada, cuestión de primera categoría y con evidente influencia sobre la velocidad del corredor, ya que, si se trataba del cierzo, el Elías tenía el viento a favor y, si no, le venía de cara, el cronista se guardará como de caerse al río, de desplazar la nubecilla en ninguna dirección; la dejará inmóvil sobre el campanario, en la vertical de la veleta, mientras no se tome una decisión definitiva sobre el asunto.

Ahora bien, se da como seguro que Elías, al salir del campo visual de los primeros testigos, es decir, al dar la vuelta por la esquina de la rectoría, a la parte de debajo de la costera del Forn, atropelló al Jaume Vilanova, que en aquel momento acababa de barrer la frontera de su tienda – alpargatas, abarcas, zapatos de vestir- y se disponía a rociar la calle con la regadera para atenuar la calina de la tierra. El incidente, además de establecer un hito en la carrera, permite afirmar, en contra de ciertas insinuaciones por cierto no demasiado verosímiles, que el Elías iba calzado; un tal detalle se le hubiera podido escapar a cualquiera pero nunca al Jaume, que se pasa la vida observando los pies de la gente a fin de controlar quién compra en la competencia y calcular con increible precisión qué día tal y tal otro de sus clientes acabarán de romper el calzado que llevan y vendrán a comprar otro par. Además, el Elías siempre ha constituido un misterio obsesivo para el comerciante, que nunca ha conseguido averiguar cómo se lo monta para gastar sólo un par de alpargatas en el tiempo en que un vulgar mortal destroza cuatro, sobre todo teniendo en cuenta que el Elías no calza nunca zapatos, ni por la fiesta mayor, ya que es del dominio público que las que llevaba el día de su boda se las había pedido prestadas a un primo hermano de su padre. De modo que no es nada extraño que el Jaume, después de la sorpresa y una vez recuperados el equilibrio y la regadera, pensara, al ver correr al Elías, sin atender al irremediable desgaste del calzado, que alguna cosa grave sucedía.

El mismo presentimiento –según las conclusiones del debate que se celebró sobre este punto en la carpintería la semana pasada- invadió a la vieja Antonia, que vendía fruta y verduras en la esquina de la plaça de l'Església con el carrer Major. La prisa, el desasosiego del Elías, ¿no podían significar un empeoramiento de su mujer, la Joana, enferma desde hacía casi un par de meses? El temor de la vieja, expresado en alta voz y apoyado con gesticulaciones de signo dramático, provocó un alud de comentarios por parte de las parroquianas que hacía cola ante la parada. Al lamento –“ay, señor, ella sí que es una mártir”- de la bobalicona de la Carme Noguera, siguieron unas consideraciones poco halagüeñas a propósito del Elías, quien, a pesar de que tenía más dinero que un ministro. “una cajonera llena de billetes de mil” según una precisión aportada por la Remei Ulldecona - racionaba a su mujer hasta el aire que respiraba. “Será el más rico del cementerio”, concluyó con sarcasmo la Rosa Arbiol sin apartar la vista, sin embargo, de las balanzas, mientras la vieja le pesaba unos tomates: todo el mundo sabía que la vendedora no veía bien de cerca y tenía más bien tendencia a quedarse corta que a pasarse.

Es comprensible que una persona que no fume cuente con pocas simpatías entre los estanqueros y que, en consecuencia, el paso del Elías, que para entonces ya jadeaba de mala manera aunque eso sí, sin aflojar la marcha, no despertase demasiada curiosidad en el viejo Ramón, que sólo le dedicó una mirada aburrida entre las nubes azulencas de su primer cigarro del día, desde la puerta del estanco. En cambio, el perro del albardero, un cachorro juguetón y curioso, encontró al corredor de lo más interesante; lo persiguió ladrando de parte a parte de la plaza, donde el día de mercado coloreaba los pórticos con paradas de ropa, pescado y volatería, hasta que, aburrido, abandonó la persecución, se dedicó a curiosear las jaulas y a levantar un atolondrado cloqueo de las gallinas, mientras el Elías se perdía por el carreró de les Ànimes.

La trayectoria del Elías no puede ser más clara. Si unimos con una línea los puntos que ocupaban los diversos testigos que hemos citado hasta el momento, veremos que el corredor siguió el camino más corto posible desde su casa hasta el café de Silveri, de donde parten los autocares de línea que van a Lleida. Sin embargo, todavía hay quien sostiene, en contra de la creencia general, que el Elías no atravesó el carrer Major sino que subió por el de les Pedres, y fue a dar la vuelta por la placeta de Santa Ágata. A propósito de esto, de esta tontería sin ton ni son, habría que mencionar un intento de reconstrucción de la carrera del Elías por este último trayecto, a cargo de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre de oficio los días laborables, y contrabajo, los domingos y festivos, de la orquesta del pueblo, la Melodia Club, que no demostró nada; a medio camino, el sastre se pisó los cordones de los zapatos y fue a parar contra una fuente pública con consecuencias muy lamentables para su nariz y para la sonoridad de la Melodia Club, que se resintió, dos domingos y una fiesta de entre semana, de la ausencia del contrabajo.

En cuanto al motivo que impulsó al Elías a correr de un modo tan extraordinario, cerraremos este informe provisional con el testimonio del ordinario de Lleida, a quien el Elías, sofocado y exhausto, explicó, a la puerta del café de Silveri, junto al autocar de línea en marcha y ya a punto de arrancar: “Muchacho, gracias a Dios que te encuentro; me parecía que no iba a llegar a tiempo. He tenido que correr como un loco. Si el médico hubiera acudido cuando hemos ido a avisarlo, en cuanto la Joana ha empeorado, me habría ahorrado la carrera, habría venido chino-chano, sin prisas; pero el tipo se ha presentado no hace ni media hora y sólo para decirnos que no hay nada que hacer, que la pobrecita no pasará de hoy a mediodía. Entonces, en medio de la pena que te puedes imaginar, me ha venido a la memoria las medicinas que anoche te pedí que me trajeras hoy de Lleida porque el farmacéutico del pueblo no las tenía, y me he dicho: Elías, si te apresuras, todavía podrás decirle al ordinario que no las traiga; que esto, ahora, ya no tiene remedio.”

FIN