Llegit avui a VilaWeb. Possiblement a algun lector primmirat li sembli un llenguatge una mica dur, però el tema s'ho mereix.
Deixo aquí l'article original i la meua traducció, per aquells que encara no s'atreveixin a llegir-lo en català.
dijous, 30 d'octubre de 2008
La culpa
Al final del túnel, avui, d'Espanya, només en resta una i continua essent negra. És la que crida desencaixada, ulls esbatanats, rostre violaci, la jugular a punt d'esclatar, cada vegada que les famílies de les víctimes del franquisme aconsegueixen de tirar endavant alguna iniciativa perquè es restableixi la veritat i la justícia. I la que calla i assenteix. En el fons d'aquest bram rabiós, hi perviu, crec, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. És l'inconscient col·lectiu, que voldria ser majoritari, fonamentat, per activa o per passiva, en allò que ells sempre han cregut un 'necessari' o 'inevitable' projecte genocida que cimentà la dictadura i, gràcies a la impunitat, també la transició i la democràcia.
Franco va esquivar el sentiment de culpa amb l'ajut de l'església catòlica, que va beneir els criminals, la seva consciència i la dels seus successors sota el pal·li de la 'Cruzada', fins avui. Déu estava i està amb ells. La democràcia, o el postfranquisme, van prendre el relleu esquivant la culpa amb l'artefacte de l'amnistia, la impunitat, i l'oblit. La llei de la memòria ho fa per la via de no anul·lar les sentències d'uns judicis que considera 'il·legítims', eximint, així, de responsabilitats els franquistes i l'estat hereu, l'actual. Aquesta llei, de fet, privatitza les responsabilitats de l'estat: és la víctima, o la seva descendència, la que ha de prendre la iniciativa per a ser reconeguda, o per a anul·lar la sentència, o per a demostrar on, per què, i sol·licitar diners per obrir una fossa comuna. L'estat, que fa trenta anys que es diu democràtic, no assumeix la seva responsabilitat. L'estat, que sobreviu a la dictadura sense ruptura, vol esquivar el sentiment de culpa i, de retruc, estalviar-se molts diners en indemnitzacions. És per això que, no havent trobat solucions polítiques ni en la llei de la memòria, la demanda de les víctimes ha passat a l'Audiència Nacional. No els restava cap més porta. I mentre el poder judicial discuteix la conveniència dels propòsits del jutge Garzón d'investigar els desapareguts, uns 130.000, la gossada borda histèrica, empesa per l'odi. Si es demostrés la falsedat de la seva veritat, haurien d'assumir la culpa, directa o indirecta, i això és inconcebible per les bones animetes judeocristianes.
Les hienes fins i tot amenacen de jutjar per fets de guerra les institucions i els partits actuals hereus dels republicans. Obliden, en un exercici pervers de manipulació històrica, que, en la guerra, en la postguerra i durant la dictadura, ja es va pagar prou amb sang, desapareguts, judicis il·legals, assassinats, repressió, inhabilitació professional, humiliació social, presó i exili. Als 130.000 desapareguts, cal sumar-hi, pel cap baix, segons dades del règim, que des de l'abril del 1939 al 30 de juny de 1944, van morir a les presons franquistes 192.684 persones, estadística parcial que no distingia entre els afusellats i les morts ocasionades per les condicions higièniques i sanitàries. I ens quedem al 44. Va ser una política d'extermini. Què més volen, ara? Afusellar el president Companys per segona vegada? Tal com van les coses, podrien cosir-lo a trets directament, i estalviar-se el consell de guerra, perquè la sentència no ha estat anul·lada. Encara. Són les hienes judeocristianes, i la seva culpa, la que no ens permet de posar punt final a aquesta dramàtica història d'una manera justa, laica i democràtica.
La solució és una i ben clara. L'estat ha d'assumir, ara i per sempre, la seva responsabilitat. Trenta anys de retard són prou. Només una solució política servirà per posar fi a allò que es reivindica i a allò que es manipula. Com? De primer, com va demanar el Consell d'Europa, cal instituir una comissió nacional d'investigació dels crims de la dictadura, igual que s'ha fet en uns altres països. Després, s'han de fer públics els resultats, aquí i davant els organismes internacionals. Tot seguit, l'estat ha d'establir el sistema d'obertura de totes les fosses, sense excepció, i els mecanismes d'enterrament i de compensació que calguin. En segon lloc, cal desenvolupar la llei de la memòria i completar-ne, a la pràctica, les mancances. Si els tribunals eren 'il·legítims', cal posar a punt un mecanisme d'anul·lació immediata i automàtica de totes les sentències, amb les indemnitzacions corresponents. És d'una lògica indiscutible. És la via democràtica definitiva. I punt! Si no, haurem de concloure que l'estat té por de les hienes, o que n'és la mare.
Xavier Montanyà
xavier.montanya@partal.cat
La Culpa
Al final del túnel, hoy, de España sólo queda una y continúa siendo negra. Es la que grita desencajada, ojos desorbitados, rostro amoratado, la yugular a punto de estallar, cada vez que las familias de las víctimas del franquismo consiguen tirar adelante alguna iniciativa para que se restablezca la verdad y la justicia. Y la que calla y asiente., En el fondo de este rugido rabioso, pervive, creo, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. Es el inconsciente colectivo, que querría ser mayoritario, basado, por activa o por pasiva, en lo que ellos siempre han creído un “necesario” o “inevitable” proyecto genocida que cimentó la dictadura y, gracias a la impunidad, también la transición y la democracia.
Franco esquivó los sentimientos de culpa con la ayuda de la iglesia católica, que bendijo a los criminales, su conciencia y la de sus sucesores bajo el palio de la “Cruzada”, hasta hoy. Dios estaba y está con ellos. La democracia, o el postfranquismo, tomaron el relevo esquivando la culpa con el artificio de la amnistía, la impunidad y el olvido. La ley de la memoria lo hace a través de la vía de no anular las sentencias de unos juicios que considera “ilegítimos”, eximiendo así de responsabilidades a los franquistas y al estado heredero, el actual. Esta ley, de hecho, privatiza las responsabilidades del estado: es la víctima, o sus descendientes, los que han de tomar la iniciativa para ser reconocida, o para anular la sentencia, o para demostrar dónde y por qué (están sepultados), y solicitar dinero para abrir una fosa común. El estado, que hace treinta años que se llama democrático, no asume su responsabilidad. El estado, que sobrevive a la dictadura sin ruptura, quiere esquivar el sentimiento de culpa, y de rebote, ahorrarse mucho dinero en indemnizaciones. Es por lo que, no habiendo encontrado soluciones ni en la política, ni en la ley de la memoria, la demanda de las víctimas ha pasado a la Audiencia Nacional. No les quedaba ninguna otra puerta. Y mientras el poder judicial discute la conveniencia de investigar a los desaparecidos, unos 130.000, la jauría ladra histérica, empujada por el odio. Si se demostrara la falsedad de su verdad, tendrían que asumir la culpa, directa o indirecta, y eso resulta inconcebible para las buenas almas judeocristianas.
Las hienas incluso amenazan juzgar por hechos de guerra a las instituciones y los partidos actuales herederos de los republicanos. Olvidan, en un ejercicio perverso de manipulación histórica, que, en la guerra, en la posguerra y durante la dictadura, ya se pagó en exceso con sangre, desaparecidos, juicios ilegales, asesinatos, represión, inhabilitación profesional, humillación social, cárcel y exilio. A los 130.000 desaparecidos hay que sumarle, por lo bajo, según datos del régimen, que desde abril del 39 al 30 de junio del 44, murieron en las cárceles franquistas 192.684 personas, estadística parcial que no distinguía entre los fusilados y las muertes ocasionadas por las condiciones higiénicas y sanitarias. Y nos quedamos en el 44. Fue una política de exterminio. ¿Qué más quieren, ahora? ¿Fusilar al presidente Companys de nuevo? Tal como van las cosas, podrían acribillarlo a tiros directamente, y evitarse el consejo de guerra, porque la sentencia no ha sido anulada. Todavía. Son las hienas judeocristianas, y su culpa, las que no nos permiten poner punto final a esta dramática historia de una manera justa, laica y democrática.
La solución es una y muy clara. El estado ha de asumir, ahora y de una vez por todas, su responsabilidad. Treinta años de retraso son demasiados. Solo una solución política servirá para poner fin a lo que se reivindica y a lo que se manipula. ¿Cómo? En primer lugar, tal como pidió el Consejo de Europa, hay que instituir una comisión nacional de investigación de los crímenes de la dictadura, igual que se ha hecho en otros países. A continuación, se han de hacer públicos los resultados, aquí y ante los organismos internacionales. Acto seguido, el estado ha de establecer el sistema de apertura de todas las fosas, sin excepción, y el mecanismo de sepultura y compensación que sean precisos. En segundo lugar, hay que desarrollar la ley de la memoria y completar, en la práctica, sus carencias. Si los tribunales eran “ilegítimos”, hay que poner a punto un mecanismo de anulación inmediata y automática de todas las sentencias, con las indemnizaciones correspondientes. Es de una lógica indiscutible. Es la vía democrática definitiva. ¡Y punto! Si no, tendremos que concluir que el estado tiene miedo de las hienas, o que es su madre.
Xavier Montanyà
Deixo aquí l'article original i la meua traducció, per aquells que encara no s'atreveixin a llegir-lo en català.
dijous, 30 d'octubre de 2008
La culpa
Al final del túnel, avui, d'Espanya, només en resta una i continua essent negra. És la que crida desencaixada, ulls esbatanats, rostre violaci, la jugular a punt d'esclatar, cada vegada que les famílies de les víctimes del franquisme aconsegueixen de tirar endavant alguna iniciativa perquè es restableixi la veritat i la justícia. I la que calla i assenteix. En el fons d'aquest bram rabiós, hi perviu, crec, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. És l'inconscient col·lectiu, que voldria ser majoritari, fonamentat, per activa o per passiva, en allò que ells sempre han cregut un 'necessari' o 'inevitable' projecte genocida que cimentà la dictadura i, gràcies a la impunitat, també la transició i la democràcia.
Franco va esquivar el sentiment de culpa amb l'ajut de l'església catòlica, que va beneir els criminals, la seva consciència i la dels seus successors sota el pal·li de la 'Cruzada', fins avui. Déu estava i està amb ells. La democràcia, o el postfranquisme, van prendre el relleu esquivant la culpa amb l'artefacte de l'amnistia, la impunitat, i l'oblit. La llei de la memòria ho fa per la via de no anul·lar les sentències d'uns judicis que considera 'il·legítims', eximint, així, de responsabilitats els franquistes i l'estat hereu, l'actual. Aquesta llei, de fet, privatitza les responsabilitats de l'estat: és la víctima, o la seva descendència, la que ha de prendre la iniciativa per a ser reconeguda, o per a anul·lar la sentència, o per a demostrar on, per què, i sol·licitar diners per obrir una fossa comuna. L'estat, que fa trenta anys que es diu democràtic, no assumeix la seva responsabilitat. L'estat, que sobreviu a la dictadura sense ruptura, vol esquivar el sentiment de culpa i, de retruc, estalviar-se molts diners en indemnitzacions. És per això que, no havent trobat solucions polítiques ni en la llei de la memòria, la demanda de les víctimes ha passat a l'Audiència Nacional. No els restava cap més porta. I mentre el poder judicial discuteix la conveniència dels propòsits del jutge Garzón d'investigar els desapareguts, uns 130.000, la gossada borda histèrica, empesa per l'odi. Si es demostrés la falsedat de la seva veritat, haurien d'assumir la culpa, directa o indirecta, i això és inconcebible per les bones animetes judeocristianes.
Les hienes fins i tot amenacen de jutjar per fets de guerra les institucions i els partits actuals hereus dels republicans. Obliden, en un exercici pervers de manipulació històrica, que, en la guerra, en la postguerra i durant la dictadura, ja es va pagar prou amb sang, desapareguts, judicis il·legals, assassinats, repressió, inhabilitació professional, humiliació social, presó i exili. Als 130.000 desapareguts, cal sumar-hi, pel cap baix, segons dades del règim, que des de l'abril del 1939 al 30 de juny de 1944, van morir a les presons franquistes 192.684 persones, estadística parcial que no distingia entre els afusellats i les morts ocasionades per les condicions higièniques i sanitàries. I ens quedem al 44. Va ser una política d'extermini. Què més volen, ara? Afusellar el president Companys per segona vegada? Tal com van les coses, podrien cosir-lo a trets directament, i estalviar-se el consell de guerra, perquè la sentència no ha estat anul·lada. Encara. Són les hienes judeocristianes, i la seva culpa, la que no ens permet de posar punt final a aquesta dramàtica història d'una manera justa, laica i democràtica.
La solució és una i ben clara. L'estat ha d'assumir, ara i per sempre, la seva responsabilitat. Trenta anys de retard són prou. Només una solució política servirà per posar fi a allò que es reivindica i a allò que es manipula. Com? De primer, com va demanar el Consell d'Europa, cal instituir una comissió nacional d'investigació dels crims de la dictadura, igual que s'ha fet en uns altres països. Després, s'han de fer públics els resultats, aquí i davant els organismes internacionals. Tot seguit, l'estat ha d'establir el sistema d'obertura de totes les fosses, sense excepció, i els mecanismes d'enterrament i de compensació que calguin. En segon lloc, cal desenvolupar la llei de la memòria i completar-ne, a la pràctica, les mancances. Si els tribunals eren 'il·legítims', cal posar a punt un mecanisme d'anul·lació immediata i automàtica de totes les sentències, amb les indemnitzacions corresponents. És d'una lògica indiscutible. És la via democràtica definitiva. I punt! Si no, haurem de concloure que l'estat té por de les hienes, o que n'és la mare.
Xavier Montanyà
xavier.montanya@partal.cat
La Culpa
Al final del túnel, hoy, de España sólo queda una y continúa siendo negra. Es la que grita desencajada, ojos desorbitados, rostro amoratado, la yugular a punto de estallar, cada vez que las familias de las víctimas del franquismo consiguen tirar adelante alguna iniciativa para que se restablezca la verdad y la justicia. Y la que calla y asiente., En el fondo de este rugido rabioso, pervive, creo, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. Es el inconsciente colectivo, que querría ser mayoritario, basado, por activa o por pasiva, en lo que ellos siempre han creído un “necesario” o “inevitable” proyecto genocida que cimentó la dictadura y, gracias a la impunidad, también la transición y la democracia.
Franco esquivó los sentimientos de culpa con la ayuda de la iglesia católica, que bendijo a los criminales, su conciencia y la de sus sucesores bajo el palio de la “Cruzada”, hasta hoy. Dios estaba y está con ellos. La democracia, o el postfranquismo, tomaron el relevo esquivando la culpa con el artificio de la amnistía, la impunidad y el olvido. La ley de la memoria lo hace a través de la vía de no anular las sentencias de unos juicios que considera “ilegítimos”, eximiendo así de responsabilidades a los franquistas y al estado heredero, el actual. Esta ley, de hecho, privatiza las responsabilidades del estado: es la víctima, o sus descendientes, los que han de tomar la iniciativa para ser reconocida, o para anular la sentencia, o para demostrar dónde y por qué (están sepultados), y solicitar dinero para abrir una fosa común. El estado, que hace treinta años que se llama democrático, no asume su responsabilidad. El estado, que sobrevive a la dictadura sin ruptura, quiere esquivar el sentimiento de culpa, y de rebote, ahorrarse mucho dinero en indemnizaciones. Es por lo que, no habiendo encontrado soluciones ni en la política, ni en la ley de la memoria, la demanda de las víctimas ha pasado a la Audiencia Nacional. No les quedaba ninguna otra puerta. Y mientras el poder judicial discute la conveniencia de investigar a los desaparecidos, unos 130.000, la jauría ladra histérica, empujada por el odio. Si se demostrara la falsedad de su verdad, tendrían que asumir la culpa, directa o indirecta, y eso resulta inconcebible para las buenas almas judeocristianas.
Las hienas incluso amenazan juzgar por hechos de guerra a las instituciones y los partidos actuales herederos de los republicanos. Olvidan, en un ejercicio perverso de manipulación histórica, que, en la guerra, en la posguerra y durante la dictadura, ya se pagó en exceso con sangre, desaparecidos, juicios ilegales, asesinatos, represión, inhabilitación profesional, humillación social, cárcel y exilio. A los 130.000 desaparecidos hay que sumarle, por lo bajo, según datos del régimen, que desde abril del 39 al 30 de junio del 44, murieron en las cárceles franquistas 192.684 personas, estadística parcial que no distinguía entre los fusilados y las muertes ocasionadas por las condiciones higiénicas y sanitarias. Y nos quedamos en el 44. Fue una política de exterminio. ¿Qué más quieren, ahora? ¿Fusilar al presidente Companys de nuevo? Tal como van las cosas, podrían acribillarlo a tiros directamente, y evitarse el consejo de guerra, porque la sentencia no ha sido anulada. Todavía. Son las hienas judeocristianas, y su culpa, las que no nos permiten poner punto final a esta dramática historia de una manera justa, laica y democrática.
La solución es una y muy clara. El estado ha de asumir, ahora y de una vez por todas, su responsabilidad. Treinta años de retraso son demasiados. Solo una solución política servirá para poner fin a lo que se reivindica y a lo que se manipula. ¿Cómo? En primer lugar, tal como pidió el Consejo de Europa, hay que instituir una comisión nacional de investigación de los crímenes de la dictadura, igual que se ha hecho en otros países. A continuación, se han de hacer públicos los resultados, aquí y ante los organismos internacionales. Acto seguido, el estado ha de establecer el sistema de apertura de todas las fosas, sin excepción, y el mecanismo de sepultura y compensación que sean precisos. En segundo lugar, hay que desarrollar la ley de la memoria y completar, en la práctica, sus carencias. Si los tribunales eran “ilegítimos”, hay que poner a punto un mecanismo de anulación inmediata y automática de todas las sentencias, con las indemnizaciones correspondientes. Es de una lógica indiscutible. Es la vía democrática definitiva. ¡Y punto! Si no, tendremos que concluir que el estado tiene miedo de las hienas, o que es su madre.
Xavier Montanyà