La mare ha deixat ja de patir. La llarga i inclement malaltia ens ha ben repelat els germans que hem acabat obligats a vendre camps i casa i ara regirem calaixos i armaris, buidant-los de fotos i roba i papers. Amagats en un doble fons uns papers ben doblats. Indult del soldat J.N.F. a petició de la Confraria del Pas de.........., Sevilla. Fent ús del privilegi tradicional, i en premi a la poesia presentada lloant la Mare de Déu de........, avui Divendres Sant, declarem indultat el presidiari i demanem el seu alliberament.
Desgraciadament la poesia no hi és. Llàstima. Encara que, anys enrere, quan jo era jove, li haguera dit que no m’agradava gens, que l’estil de Campoamor, poeta tan admirat per ell, és una merda. I haguérem discutit com solíem. I s’haguera enfadat amb mi, el seu fill major i preferit. Ara, amb més anys dels que ell tenia quan morí, enyore les discusions que teníem. Hem estat sempre tan pareguts…
Desgraciadament la poesia no hi és. Llàstima. Encara que, anys enrere, quan jo era jove, li haguera dit que no m’agradava gens, que l’estil de Campoamor, poeta tan admirat per ell, és una merda. I haguérem discutit com solíem. I s’haguera enfadat amb mi, el seu fill major i preferit. Ara, amb més anys dels que ell tenia quan morí, enyore les discusions que teníem. Hem estat sempre tan pareguts…
*****
Finals d’estiu. Un jove soldat de 18 anys puja amb la seua columna cap a Terol. Soroll estrident de l’aviació feixista, de metralletes, ra-ta-ta-ta-ta. Cal amagar el cap, on siga. Quan ja han passat observa un company esforçant-se per treure el cap d’entre el pal de la llum i la paret, on qui sap com, l’havia entaforat.
Una columna torna, bruta, suada, esparracada. El miracle, la cosa més inesperada ocorre i dos germans es fonen en una llarga abraçada. Entre llàgrimes, el major: “no vages, Juliet, no vages. Allò és l’infern. No vages, Juliet”.
Li farà cas a Pepe. Sap llegir i escriure i li agrada. Sap de números: va aprofitar l’escola. Va aprofitar les ensenyances del mestre Ibanyes, aquell a qui Nel·lo havia aconsellat: “no els ensenye tant als xiquets, que sabran massa”. Li farà cas al germà Pepe. Demanarà un curs de caporal a Paterna. Li’l concediran i podrà deixar el fred i la por del front de l’Ebre. Però el curs es quedarà a mitges. La guerra s’acabarà abans. Fuig cap al poble. Al cap i a la fi és de família catòlica, pobra, però catòlica, beata inclús. Sap que no li negaran els avals necessaris.
Una columna torna, bruta, suada, esparracada. El miracle, la cosa més inesperada ocorre i dos germans es fonen en una llarga abraçada. Entre llàgrimes, el major: “no vages, Juliet, no vages. Allò és l’infern. No vages, Juliet”.
Li farà cas a Pepe. Sap llegir i escriure i li agrada. Sap de números: va aprofitar l’escola. Va aprofitar les ensenyances del mestre Ibanyes, aquell a qui Nel·lo havia aconsellat: “no els ensenye tant als xiquets, que sabran massa”. Li farà cas al germà Pepe. Demanarà un curs de caporal a Paterna. Li’l concediran i podrà deixar el fred i la por del front de l’Ebre. Però el curs es quedarà a mitges. La guerra s’acabarà abans. Fuig cap al poble. Al cap i a la fi és de família catòlica, pobra, però catòlica, beata inclús. Sap que no li negaran els avals necessaris.
*****
He sol·licitat fer la Imec, el nom d’enguany per a les milícies universitàries. No voldria que la puta mili m’interrompera els estudis. Encara no acabe d’explicar-me com he pogut passar les proves físiques. El meu amic Quique, ni de conya. Quant a les proves psicodèliques..., bé, psicotècniques en diuen, amb nota, nano, amb nota. El senyor rector del poble, don José, m’ha fet el certificat de bona conducta, i he hagut de demanar els penals que no acaben d’arribar. El temps passa i no arriben. Em decidesc a parlar amb el comandant de la caserna de la guardia civil del poble. Ens coneixem. Pilar, la seua filla ix amb la nostra colla d’amics.
- Què li va passar a ton pare en Sevilla? Ho saps?
- No, ni idea. Mai no en parla.
Al remat acabarà signant-me ell els papers. Jugant-se-la per mi. Què collons havia passat amb mon pare a Sevilla?
- Què li va passar a ton pare en Sevilla? Ho saps?
- No, ni idea. Mai no en parla.
Al remat acabarà signant-me ell els papers. Jugant-se-la per mi. Què collons havia passat amb mon pare a Sevilla?
*****
Què collons li havia passat a mon pare en Sevilla? L’única aigua clara que en trac, de fa molts anys, el silenci.
Encara em ve a la memòria aquell Raymond Burr de la cadira de rodes, protagonitzant la mítica Ironside, i les reaccións desaforades de mon pare, ja malalt del cor, cada cop que parlava el fiscal, reaccions que ens obligaven a desviar l’atenció, o més inclús, a apagar la tele.
Vuit anys de mili a Sevilla: malgrat els avals, represaliat, roig. Una núvia andalusa ràpidament oblidada només tornar al poble. Algunes, no gaire, cert, anècdotes. Com quan la companyia veïna (represaliats també, rojos també) se n’anà, tota ella, a Rússia. -¡Quien no tenga cojones de venir a Rusia a combatir por la religión y contra el comunismo que dé un paso al frente!- Tots els pobres soldats agafaren el blau tren d’anada. Quants d’ells, represaliats, rojos, en tornaren?
Què et va passar, pare? Què li va passar al pare, mare ? Silenci.
Encara em ve a la memòria aquell Raymond Burr de la cadira de rodes, protagonitzant la mítica Ironside, i les reaccións desaforades de mon pare, ja malalt del cor, cada cop que parlava el fiscal, reaccions que ens obligaven a desviar l’atenció, o més inclús, a apagar la tele.
Vuit anys de mili a Sevilla: malgrat els avals, represaliat, roig. Una núvia andalusa ràpidament oblidada només tornar al poble. Algunes, no gaire, cert, anècdotes. Com quan la companyia veïna (represaliats també, rojos també) se n’anà, tota ella, a Rússia. -¡Quien no tenga cojones de venir a Rusia a combatir por la religión y contra el comunismo que dé un paso al frente!- Tots els pobres soldats agafaren el blau tren d’anada. Quants d’ells, represaliats, rojos, en tornaren?
Què et va passar, pare? Què li va passar al pare, mare ? Silenci.
*****
Fa uns mesos que ma mare és morta. La meua germana ha aconseguit acorralar sa tia, l’única germana de mon pare viva encara. Es resisteix, però en veure els papers acabarà cantant, bé sap que és l’última i que ja el temps se li acaba: mon pare, efectivament, estigué tancat, a principis dels quaranta, durant uns mesos, acusat falsament, cap de turc, d’un inconcebible estraperlo. Aquesta « taca » desconeguda, aquest secret reexidament amagat per la família, quasi m’hauria impedit, trenta anys més tard de l’afer, aconseguir uns penals familiars, necessaris per a les milícies universitàries.
I és que, a principis dels setenta, quan el cor de mon pare digué prou, quan jo intentava una mili més lleugera, encara no s’havia acabat la postguerra. Encara ens en quedaven uns quants anys més de puta postguerra. Uns quants anys més de puto Franco.
I és que, a principis dels setenta, quan el cor de mon pare digué prou, quan jo intentava una mili més lleugera, encara no s’havia acabat la postguerra. Encara ens en quedaven uns quants anys més de puta postguerra. Uns quants anys més de puto Franco.
