Avui li comentava a un amic de comunitat, Enrique, que no és cap cosa estranya, el discrepar políticament i ideològica, i conservar i cuidar, tanmateix, una relació personal d'amistat, o si menys no, de coneixença.
I li parlava dels meus temps d'Universitat, a València, a principis dels 70.
Recorde una tarda, a una tasqueta al Cabanyal, prop ja de la Malvarrosa, quatre companys de curs i amics:
-un servidor, nacionalista, defensor a ultrança de l'idioma del meu país, capaç d'examinar-se oral de física per tal de no fer-ho en espanyol, i no afiliat a cap partit
-Quique, fill de falangistes destacats, amb el que bromejàvem de fundar el PTD (partido del tueste diario) amb un lema impactant: "Viva Cuenca libre y con salida al mar" i que una vegada m'havia arrastrat fora de les potes dels cavalls. Tampoc no afiliat a cap partit, però de tendència molt dretana.
-Angel, PC, marxista leninista, a qui un dia la Guàrdia Civil havia atret a la caserna del seu poble, amb l'esquer d'haver recuperat la seua vespino robada, i van aprofitar per fotre-li una roda d'hòsties i altres caramel·los, que el van deixar marcat i baldat per més d'una setmana. Quan va tornar a classe, ens va dir: ¡No vuelvo al cuartelillo, ni aunque me roben a mi padre!
-Manolo, PC, marxista leninista, i partidari de la revolución científico técnica, delegat de curs. Quan es va casar, fórem els companys qui pagàrem la petita festa de dues cerveses, i poc més.
Bé, després d'unes pràctiques de laboratori fallides, per defectes del material, anàrem a prendre uns vins peleons (cap de nosaltres tenia un puto duro), i acabàrem a la tasqueta que dic, menjant capellans (no penseu mal, són peixets assecats i salats, que es fan a les brasses) i beguent una frasca de vi.
Com que Manolo, no feia molt que havia sortit de la comisaria, perquè els grisos havien trobat a sa casa, la vietnamita que utilitzàvem a la cova de la Facultat, (té collons, l'habilitat de la policia, per trobar coses fora de lloc!), i per descarregar una mica la tensió, vaig demanar que m'expliquessin què collons era això de l'element subversiu amb què cada dos per tres ens castigaven pels mitjans de comunicació.
I Àngel, mirant una làmina de calendari que hi havia a la paret, molt de l'època, amb el bust nu d'una xicona molt jove i guapa, que sostenia un nadó hàbilment situat tapant-li les mamelles, va senyalar el xiquet, i molt seriosament va dir:
"Ese niño, nano, ese niño es el elemento subsersivo del cuadro".
I ho vaig comprendre, perfectament. No se m'ha tornat a oblidar.
Salut
I li parlava dels meus temps d'Universitat, a València, a principis dels 70.
Recorde una tarda, a una tasqueta al Cabanyal, prop ja de la Malvarrosa, quatre companys de curs i amics:
-un servidor, nacionalista, defensor a ultrança de l'idioma del meu país, capaç d'examinar-se oral de física per tal de no fer-ho en espanyol, i no afiliat a cap partit
-Quique, fill de falangistes destacats, amb el que bromejàvem de fundar el PTD (partido del tueste diario) amb un lema impactant: "Viva Cuenca libre y con salida al mar" i que una vegada m'havia arrastrat fora de les potes dels cavalls. Tampoc no afiliat a cap partit, però de tendència molt dretana.
-Angel, PC, marxista leninista, a qui un dia la Guàrdia Civil havia atret a la caserna del seu poble, amb l'esquer d'haver recuperat la seua vespino robada, i van aprofitar per fotre-li una roda d'hòsties i altres caramel·los, que el van deixar marcat i baldat per més d'una setmana. Quan va tornar a classe, ens va dir: ¡No vuelvo al cuartelillo, ni aunque me roben a mi padre!
-Manolo, PC, marxista leninista, i partidari de la revolución científico técnica, delegat de curs. Quan es va casar, fórem els companys qui pagàrem la petita festa de dues cerveses, i poc més.
Bé, després d'unes pràctiques de laboratori fallides, per defectes del material, anàrem a prendre uns vins peleons (cap de nosaltres tenia un puto duro), i acabàrem a la tasqueta que dic, menjant capellans (no penseu mal, són peixets assecats i salats, que es fan a les brasses) i beguent una frasca de vi.
Com que Manolo, no feia molt que havia sortit de la comisaria, perquè els grisos havien trobat a sa casa, la vietnamita que utilitzàvem a la cova de la Facultat, (té collons, l'habilitat de la policia, per trobar coses fora de lloc!), i per descarregar una mica la tensió, vaig demanar que m'expliquessin què collons era això de l'element subversiu amb què cada dos per tres ens castigaven pels mitjans de comunicació.
I Àngel, mirant una làmina de calendari que hi havia a la paret, molt de l'època, amb el bust nu d'una xicona molt jove i guapa, que sostenia un nadó hàbilment situat tapant-li les mamelles, va senyalar el xiquet, i molt seriosament va dir:
"Ese niño, nano, ese niño es el elemento subsersivo del cuadro".
I ho vaig comprendre, perfectament. No se m'ha tornat a oblidar.
Salut
