11 de març in memoriam

Aquell dia, com de costum, baixava cap a Madrid, mig endormiscat, a l'autobús 631. De sobte, una notícia a la ràdio ens desvetlla a tots: un atemptat a Atocha ha deixat una fotracada de morts i ferits. Atocha, Alcalá, les increïbles informacions se succeeixen sense aturador.

Primera pensada: "Ja han tornat a votar els fills-d'una-puta-d'Eta".

Donant de fa molts i molts anys, intente posar-me en contacte amb la Creu Roja. les línies estan col·lapsades.

Arribe a l'intercanviador, les cares llargues són legió, s'encomana la tristor.

Al metro, s'ha instal·lat el silenci, la gent escolta les ràdios, els ulls s'humitegen.

Arribat al treball, comentaris, silencis. Primers dubtes sobre l'autoria. Al cafè, tinc la gosadia de dir-li a un company, evidentment molt millor informat que no jo, que no era possible, que no era creïble que el govern no ens estigués dient la veritat, quan deia que havia estat Eta.

Contacte per fi amb Creu Roja, prenen nota i agraeixen. Si em necessiten ja em cridaran. Parle amb la dona. El meu fill Enric, voluntari de Creu Roja, ha estat cridat al Centre de Majadahonda, per ajudar en l'atenció telefònica.

Eta nega tindre res a veure. El govern continua insistint. Les notícies van emergint, a poc a poc. Aquella nit, el meu fill, esgotat, plorós, desfet, em contaria que ha escoltat una conversa de la policia la qual ja seguia la pista dels islamistes.

Entre a Internet. Le Monde, Il Corriere de la Sera, la pista islamista està consolidada. El govern ens continua mentint. L'endemà em disculparé amb el meu company. Me'n vaig a gitar-me. Demà serà un altre dia.

O no.

Hem inaugurat l'era de la mentida institucionalitzada.

Sis anys ja amb aquesta pudor a merda, amb aquesta divisió entre aquells que creuen als uns i aquells que creuen als altres, sense mai deturar-se a pensar per ells mateixos. Sis anys d'insults, i de menyspreus, i d'oblits, desqualificacions que acaben desqualificant els propis desqualificadors.

Víctimes, familiars, tots nosaltres. No ens ho mereixíem. No, no ens ho mereixem.

Al alba. Dedicada a Garzón i a tots nosaltres, amb permís de Luís Eduardo Aute

Escolte que el TS troba motius de prevaricació en Garzón per haver-se aquest últim atrevit a investigar els crims comesos en Espanya per l'assassí Franco i els seus sequaços.

"Presiento que tras la noche, vendrá la noche más larga"

Que no ens passe res amb aquesta gent que ens continua creient (i desitjant) imbècils.



Salut i força.

I sobretot memòria. Que no ens l'arrabassen.

BIC taronja, BIC cristall

Sembla que ara va de bo, que la ministressa Chacón, del ram de la guerra, ha decidit aplicar la llei i fer fora tots els records (més que records, malsons) que encara ens quedaven del dictador assassí de la veu aflautada.

Tots? Em tem que no tots.

A València algunes gallines en pedra i altres falòrnies esculpides als murs d'un edifici (aquest sí digne de ser conservat, no pas els afegitons) ocupat anys i panys pel govern militar,van ser declarades BIC (Bé d'Interès Cultural) cosa que impedeix la seua retirada i/o demolició.

Exactament igual que el barri Cabanyal-Canyamelar el qual, totalment a l'inrevés, sí que pot ser enderrocat sense manies. I, quan l'estat intervé per impedir aquest espoli, el Consell del País Valencià es reuneix i fabriquen un decret urgentíssim retirant-li la qualificació per poder així continuar usant la picola.

Encara recorde unes falles, a la plaça del País (ara dita de l'Ajuntament), com li tiràvem trons i petardos a l'estàtua eqüestre, sota el crit unànime de: "El burro i l'haca, fora de la plaça" Caldrà fer el mateix trenta anys més tard?

I és que hi ha BICS i bics.

Ja ho deia l'anunci:

Bic naranja escribe fino, Bic cristal escribe normal, Bic, Bic, Bic, Bic, Bic.

La justícia? Cega i a més sorda, tolida i amb un IQ alarmantment baix

La iconografia admesa i popular ens mostra la justícia com una dama d'ulls embenats, amb una espasa a un costat i a les mans una balança.

La justícia és cega diem, intentant mostrar i significar la seua pretesa imparcialitat, encara que sabem que no és exactament així. Encara que bé coneixem que la ideologia del jutge, les seues simpaties, sempre acabaran influint les seues sentències.

Aquest passat cap de setmana, el Jutjat d’Instrucció núm. 12 de València ha desestimat el recurs de reforma presentat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià i 18 familiars de represaliats, soterrats en les fosses comunes del Cementeri General de València

Una mala notícia per aquests familiars de represaliats que intentaven recuperar les restes dels seus parents.

I és que la justícia no només és cega, sinó sorda a la petició d'empara de les víctimes. I lenta, tan lenta que més que coixa sembla tolida.

Supose que els familiars de les víctimes, ajudats pel Fòrum per la Memòria, apel·laran, i apel·laran, fins que algun organisme superior, no contaminat per la ideologia, els hi doni la raó.

Tan fàcil que seria que l'estat es fes càrrec de la seua responsabilitat amb els ciutadans!

Memòria històrica. Conferències a Còrdova

Un amic ha tingut l'amabilitat de fer-me arribar aquesta invitació del Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de Còrdova.



Tema: Triptico Invitación Jornadas El Exilio Republicano

El Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de
Andalucia les INVITA Y envia TRIPTICO INFORMATIVO sobre las Jornadas "El
Exilio Republicano:Andaluces en otras Fronteras"; Puede encontrar FICHA DE
INSCRIPCIÓN e información en la página web del Foro:

foro memoria histórica.

Teléfono de contacto jornadas: 647643259

Esperando su asistencia reciba un saludo

Angeles Durán
Secretaría Técnica Jornadas

--
Mª del Mar Téllez Guerrero
Presidenta
Foro Ciudadano para la Recuperación
de la Memoria Historica de Andalucia
Tlfno. 667 592 868

Ha mort Wila, cartellista de la República.

Un altre testimoni de la incivil guerra que ens abandona.

El valencià Vicente Vila Gimeno, Willa, cartellista de la república, ha mort a Madrid, als 101 anys.

Descanse en pau.

Memòries de la postguerra. El senyor Lloret i don Camulo

EL SENYOR LLORET I DON CAMULO

Ja fa algun temps vaig publicar un post parlant del senyor Lloret, universitari, catòlic i anarquista al 36, any en què ens va caure a sobre una guerra incivil que va assolar Espanya durant tres anys i un llarg repicó. En aquell post parlava de la seua estància a un camp de concentració i el posterior exili que el va portar a residir a València, on es va casar, i on el vaig conèixer.

Avui voldria portar-vos una altra anècdota, anys posterior, ocorreguda durant la celebració per part de l’empresa on treballava com a comercial, la Bayer, dels no-sé-quants-anys d’establiment a València, o potser a Espanya.

Continuaven els foscos temps de la inacabable postguerra, encara que, a través de múltiples esquerdes, ja començava a clarejar. Regnava aleshores a València, com a governador militar o civil, què més dóna, un tal don Camilo, batejat per la gent com a don Camulo, sembla que merescudament. No he aconseguit esbrinar mai, si aquest personatge tenia res a veure amb el famós don Camilo Alonso Vega, a qui també se li aplicava ben justificadament aquest malnom.

Durant el vi espanyol, crec que així s’anomenaven aquests saraus, hi hagué un moment que el moviment brownià deixà front a front don Camulo i el senyor Lloret, i algú de l’empresa, possiblement el cap de personal, amb la millor intenció del món, o no, qui ho sap!, els va presentar:

– El senyor Lloret, de Barcelona... – digué el representant de la Bayer, intentant segurament justificar un irreductible accent, mai no perdut ni amagat malgrat els anys passats a Sueca, accent del que puc donar fe que, als setanta, quan el vaig conèixer, encara conservava.

– Mucho gusto – digué don Camulo, afegint tot seguit la gracieta – De Barcelona? probablemente será usted catalanista.

I amb l’inconfundible accent que el caracteritzava, (imagineu el diàleg que segueix, recitat per l’Eugeni), el senyor Lloret respongué ràpid:

– Probable, no. Seguro.

– Hombre...

– Miri lo que li digo – continuà el senyor Lloret, – miri, a Barselona, a Catalunya, son catalanistas, los que lo disen, los que no lo disen, i los que niegan serlo.

– Ya... en el buen sentido de la palabra...

– En el bueno o en el malo, – el tornà a tallar l’amic Lloret – todo pamplinas. Lo importante es serlo.

I picà sola, féu mitja volta, i se n’anà, deixant don Camulo amb un pam de nas.

Clar que eren altres temps. Però per descomptat altres persones. Havien fet la guerra.

Memòria de repressions franquistes. Homenatge al senyor Lloret

Fa uns anys, allà pels primers setanta, quan jo encara em resistia, dolorosament, a abandonar unes creences religioses llargament mantingudes, vaig trobar, a l’única parròquia valentina (i una de les poquíssimes valencianes) que gosava, amb textos del pare Riutort i seguint les instruccions del concili Vaticà II, fer una missa dominical en el català que a València anomenem valencià, vaig trobar, dic, un estrambòtic grup de gent amb qui vaig fer una certa amistat.

Un dels components d’aquell grup era un tal senyor Lloret, català de Barcelona, i veí de Sueca. Aquesta és part de la història d’aquest personatge, tal com, entre uns i altres, em va ser contada.

L’aleshores jove Lloret, catòlic i nacionalista, es trobava estudiant a la Universitat de Barcelona quan esdevingué la guerra, de manera que havent fet milícies universitàries, va ser allistat i participà, poc o molt ho ignore, a la incivil guerra amb el grau d’alferes.

Quan el desastre acabà amb els desastrosos resultats que tots coneixem, els vencedors l’enviaren a un camp de concentració a Extremadura, on hi va passar uns quants anys de fam i polls i misèries no solamente físiques. D’aquella època ve la següent anècdota que un dia em contà en presència dels seus amics.

“Quan va arribar la primera Pasqua al camp, ens van comunicar pels altaveus que tot aquell que vulgués complir amb el precepte pascual, podia apuntar-se per confessar-se i combregar. Com que ja sabeu que jo era i sóc catòlic, així ho vaig fer.

- Ave María purísima.

- Sin pecado concebida, -respongué el capellà- ¿Cuánto tiempo hace, hijo mío, que no te confiesas y comulgas?

- Un año exacto –li vaig dir- ya que la pasada Pasqua me encontraba por casualidad de permiso en Barcelona, así que aproveché para cumplir con la iglesia.

- ¿Y dónde, hijo mío, si puede saberse?

- En la capilla privada que la embajada vasca mantenía abierta todavía.

- ¿En la embajada vasca? No sé si esa confesión y comunión tendrán validez...

Em vaig aixecar com un ressort.

- Mire padre, yo aquí he venido a confesarme, no a hablar de política –li vaig dir- Tengo muy claro que es usted un fascista y un indeseable, pero confiaba en que, al menos en el acto de la confesión, lo que interesaba eran mis pecados no mis ideas políticas, y mucho menos sus prejuicios contra sus compañeros de la iglesia vasca.

Vaig fer mitja volta i me’n vaig anar.

A l’endemà el mossèn em va cridar.

- Hijo mío, siento lo de ayer, ¿podríamos hablar?

- Si usted quiere oírme en confesión, de acuerdo. Confío en que, por bestia que sea, todavía respetará el secreto de confesión, pero hablar... rotundamente no. Usted y yo no tenemos absolutamente nada de lo que hablar. Ah, y no me llame usted hijo, no se lo permito. Hasta ahí podríamos llegar.

Aquell any, com ja us podeu suposar, no vaig poder complir amb el famós precepte de combregar almenys un cop l’any, per Pasqua Florida. Mai no me n’he penedit, però.”

Quan per fi l’amollaren no li fou possible retornar a Barcelona. Als anys de captiveri els feixistes al poder li havien afegit la pena d’exili. Desterrat de la seua terra, on anar? Ho tenia molt clar. En les seues pròpies paraules: “allà on parlessin com jo”

Així que, finalment, s’establí a Sueca on va conèixer la que, fins a la seua mort, havia estat la seua dona, i va trobar treball com a agent comercial d’una important firma química internacional de filatures i teixits, la Bayer, amb la que va protagonitzar una altra anècdota.

Però això serà una altra història.

Garzón, la memòria històrica i les fosses comunes. Una jugada elegant?

Mentre dine, escolte les notícies: Garzón s'ha inhibit en la causa oberta per ell, sobre els crims del franquisme, i la conseqüent investigació i obertura de les fosses comunes on tants represaliats estan soterrats.

Reconec que estava intrigat sobre com acabaria aquest duel entre Garzón i els familiars dels respresaliats per una banda, i la dreta d'aquest esperpèntic país, amb el fiscal de l'Audiència Nacional al front.

Quan tot semblava augurar un escac i mat contra el jutge, o com a molt unes taules, l'afer dóna un gir de 180º, Garzón, diu que ell no era pas el rei a matar, sinó únicament la dama, s'autoimmola, i distribueix el joc entre un munt de jutjats que són els que hauran de continuar-lo. No sense abans haver declarat morts els capitostos de la sublevació i responsables de totes aquestes morts, i per tant, d'acord amb la llei, amb la responsabilitat extinta.

I ara, què farà l'Audiència? Què farà el senyor fiscal Zaragoza? No era pas aquesta, una de les coses que al·legaven contra la competència de Garzón? No deien que la competència es trobava en els jutjats locals? Doncs bé, ara què faran? desdir-se'n?

Sabem que açò complica les coses als familiars, però no les impedeix. I, atenent a la famosa independència dels jutges, a partir d'ara ens en trobarem de tots colors, els que tiraran avant sense contemplacions, els que es negaran, i els que dubtaran.

Però qualsevol exhumació serà un pas endavant, un pas que caldrà aprofitar per demanar-ne més, mostrar l'agravi comparatiu. Així fins que la catarsi s'haja produït per tot arreu, fins que no en quedi cap, fins que tornem a ser un país normal, no condicionat per unes decisions preses amb l'amenaça certa dels tancs dels sublevats.

Com diu el jutge Garzón, ara ja és imparable l'acció començada. Ara el joc està en marxa, i no podem deixar que el deture ningú.

Em trec el barret davant la jugada de Garzón. Una jugada elegant.

La culpa. Un article de Xavier Montanyà

Llegit avui a VilaWeb. Possiblement a algun lector primmirat li sembli un llenguatge una mica dur, però el tema s'ho mereix.

Deixo aquí l'article original i la meua traducció, per aquells que encara no s'atreveixin a llegir-lo en català.

dijous, 30 d'octubre de 2008

La culpa

Al final del túnel, avui, d'Espanya, només en resta una i continua essent negra. És la que crida desencaixada, ulls esbatanats, rostre violaci, la jugular a punt d'esclatar, cada vegada que les famílies de les víctimes del franquisme aconsegueixen de tirar endavant alguna iniciativa perquè es restableixi la veritat i la justícia. I la que calla i assenteix. En el fons d'aquest bram rabiós, hi perviu, crec, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. És l'inconscient col·lectiu, que voldria ser majoritari, fonamentat, per activa o per passiva, en allò que ells sempre han cregut un 'necessari' o 'inevitable' projecte genocida que cimentà la dictadura i, gràcies a la impunitat, també la transició i la democràcia.

Franco va esquivar el sentiment de culpa amb l'ajut de l'església catòlica, que va beneir els criminals, la seva consciència i la dels seus successors sota el pal·li de la 'Cruzada', fins avui. Déu estava i està amb ells. La democràcia, o el postfranquisme, van prendre el relleu esquivant la culpa amb l'artefacte de l'amnistia, la impunitat, i l'oblit. La llei de la memòria ho fa per la via de no anul·lar les sentències d'uns judicis que considera 'il·legítims', eximint, així, de responsabilitats els franquistes i l'estat hereu, l'actual. Aquesta llei, de fet, privatitza les responsabilitats de l'estat: és la víctima, o la seva descendència, la que ha de prendre la iniciativa per a ser reconeguda, o per a anul·lar la sentència, o per a demostrar on, per què, i sol·licitar diners per obrir una fossa comuna. L'estat, que fa trenta anys que es diu democràtic, no assumeix la seva responsabilitat. L'estat, que sobreviu a la dictadura sense ruptura, vol esquivar el sentiment de culpa i, de retruc, estalviar-se molts diners en indemnitzacions. És per això que, no havent trobat solucions polítiques ni en la llei de la memòria, la demanda de les víctimes ha passat a l'Audiència Nacional. No els restava cap més porta. I mentre el poder judicial discuteix la conveniència dels propòsits del jutge Garzón d'investigar els desapareguts, uns 130.000, la gossada borda histèrica, empesa per l'odi. Si es demostrés la falsedat de la seva veritat, haurien d'assumir la culpa, directa o indirecta, i això és inconcebible per les bones animetes judeocristianes.

Les hienes fins i tot amenacen de jutjar per fets de guerra les institucions i els partits actuals hereus dels republicans. Obliden, en un exercici pervers de manipulació històrica, que, en la guerra, en la postguerra i durant la dictadura, ja es va pagar prou amb sang, desapareguts, judicis il·legals, assassinats, repressió, inhabilitació professional, humiliació social, presó i exili. Als 130.000 desapareguts, cal sumar-hi, pel cap baix, segons dades del règim, que des de l'abril del 1939 al 30 de juny de 1944, van morir a les presons franquistes 192.684 persones, estadística parcial que no distingia entre els afusellats i les morts ocasionades per les condicions higièniques i sanitàries. I ens quedem al 44. Va ser una política d'extermini. Què més volen, ara? Afusellar el president Companys per segona vegada? Tal com van les coses, podrien cosir-lo a trets directament, i estalviar-se el consell de guerra, perquè la sentència no ha estat anul·lada. Encara. Són les hienes judeocristianes, i la seva culpa, la que no ens permet de posar punt final a aquesta dramàtica història d'una manera justa, laica i democràtica.

La solució és una i ben clara. L'estat ha d'assumir, ara i per sempre, la seva responsabilitat. Trenta anys de retard són prou. Només una solució política servirà per posar fi a allò que es reivindica i a allò que es manipula. Com? De primer, com va demanar el Consell d'Europa, cal instituir una comissió nacional d'investigació dels crims de la dictadura, igual que s'ha fet en uns altres països. Després, s'han de fer públics els resultats, aquí i davant els organismes internacionals. Tot seguit, l'estat ha d'establir el sistema d'obertura de totes les fosses, sense excepció, i els mecanismes d'enterrament i de compensació que calguin. En segon lloc, cal desenvolupar la llei de la memòria i completar-ne, a la pràctica, les mancances. Si els tribunals eren 'il·legítims', cal posar a punt un mecanisme d'anul·lació immediata i automàtica de totes les sentències, amb les indemnitzacions corresponents. És d'una lògica indiscutible. És la via democràtica definitiva. I punt! Si no, haurem de concloure que l'estat té por de les hienes, o que n'és la mare.

Xavier Montanyà
xavier.montanya@partal.cat


La Culpa

Al final del túnel, hoy, de España sólo queda una y continúa siendo negra. Es la que grita desencajada, ojos desorbitados, rostro amoratado, la yugular a punto de estallar, cada vez que las familias de las víctimas del franquismo consiguen tirar adelante alguna iniciativa para que se restablezca la verdad y la justicia. Y la que calla y asiente., En el fondo de este rugido rabioso, pervive, creo, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. Es el inconsciente colectivo, que querría ser mayoritario, basado, por activa o por pasiva, en lo que ellos siempre han creído un “necesario” o “inevitable” proyecto genocida que cimentó la dictadura y, gracias a la impunidad, también la transición y la democracia.

Franco esquivó los sentimientos de culpa con la ayuda de la iglesia católica, que bendijo a los criminales, su conciencia y la de sus sucesores bajo el palio de la “Cruzada”, hasta hoy. Dios estaba y está con ellos. La democracia, o el postfranquismo, tomaron el relevo esquivando la culpa con el artificio de la amnistía, la impunidad y el olvido. La ley de la memoria lo hace a través de la vía de no anular las sentencias de unos juicios que considera “ilegítimos”, eximiendo así de responsabilidades a los franquistas y al estado heredero, el actual. Esta ley, de hecho, privatiza las responsabilidades del estado: es la víctima, o sus descendientes, los que han de tomar la iniciativa para ser reconocida, o para anular la sentencia, o para demostrar dónde y por qué (están sepultados), y solicitar dinero para abrir una fosa común. El estado, que hace treinta años que se llama democrático, no asume su responsabilidad. El estado, que sobrevive a la dictadura sin ruptura, quiere esquivar el sentimiento de culpa, y de rebote, ahorrarse mucho dinero en indemnizaciones. Es por lo que, no habiendo encontrado soluciones ni en la política, ni en la ley de la memoria, la demanda de las víctimas ha pasado a la Audiencia Nacional. No les quedaba ninguna otra puerta. Y mientras el poder judicial discute la conveniencia de investigar a los desaparecidos, unos 130.000, la jauría ladra histérica, empujada por el odio. Si se demostrara la falsedad de su verdad, tendrían que asumir la culpa, directa o indirecta, y eso resulta inconcebible para las buenas almas judeocristianas.

Las hienas incluso amenazan juzgar por hechos de guerra a las instituciones y los partidos actuales herederos de los republicanos. Olvidan, en un ejercicio perverso de manipulación histórica, que, en la guerra, en la posguerra y durante la dictadura, ya se pagó en exceso con sangre, desaparecidos, juicios ilegales, asesinatos, represión, inhabilitación profesional, humillación social, cárcel y exilio. A los 130.000 desaparecidos hay que sumarle, por lo bajo, según datos del régimen, que desde abril del 39 al 30 de junio del 44, murieron en las cárceles franquistas 192.684 personas, estadística parcial que no distinguía entre los fusilados y las muertes ocasionadas por las condiciones higiénicas y sanitarias. Y nos quedamos en el 44. Fue una política de exterminio. ¿Qué más quieren, ahora? ¿Fusilar al presidente Companys de nuevo? Tal como van las cosas, podrían acribillarlo a tiros directamente, y evitarse el consejo de guerra, porque la sentencia no ha sido anulada. Todavía. Son las hienas judeocristianas, y su culpa, las que no nos permiten poner punto final a esta dramática historia de una manera justa, laica y democrática.

La solución es una y muy clara. El estado ha de asumir, ahora y de una vez por todas, su responsabilidad. Treinta años de retraso son demasiados. Solo una solución política servirá para poner fin a lo que se reivindica y a lo que se manipula. ¿Cómo? En primer lugar, tal como pidió el Consejo de Europa, hay que instituir una comisión nacional de investigación de los crímenes de la dictadura, igual que se ha hecho en otros países. A continuación, se han de hacer públicos los resultados, aquí y ante los organismos internacionales. Acto seguido, el estado ha de establecer el sistema de apertura de todas las fosas, sin excepción, y el mecanismo de sepultura y compensación que sean precisos. En segundo lugar, hay que desarrollar la ley de la memoria y completar, en la práctica, sus carencias. Si los tribunales eran “ilegítimos”, hay que poner a punto un mecanismo de anulación inmediata y automática de todas las sentencias, con las indemnizaciones correspondientes. Es de una lógica indiscutible. Es la vía democrática definitiva. ¡Y punto! Si no, tendremos que concluir que el estado tiene miedo de las hienas, o que es su madre.

Xavier Montanyà

Va com va. Dedicat a tots aquells que ens volen impedir la memòria

Últimament, arran de la iniciativa de Garzón, els cadells, fills i néts, dels qui guanyaren la guerra incivil, dels qui ens feren patir una absurda i amarga i llarguíssima postguerra, no deixen d'explicar-nos que

1) els jutges, l'estat en summa, no deuen remoure aquests enterraments il·legals de persones il·legalment assassinades

2) cas de investigar, hi hauria que investigar-ho tot, en benefici d'una falsa simetria que els converteix, automàticament, (quina barra!), en centristes.

I no, no hi ha hagut mai cap simetria.

Hi ha hagut els vencedors, que ens apuntaven amb les pistoles quan a la transició. Els vencedors que ens deien, fins fa no res, "usted no sabe con quien está hablando", o "hable usted en cristiano". Els vencedors que ens negaven el passaport, que ens censuraven els llibres, que ens obligaven a anar a missa diumenges i festes de guardar.

I hi hagut els vençuts. Els que no teníem dret a res, només a obeir, només a dir "sí senyor, com vostè digui, senyor, no em fa mal el senyor, senyor"

Avui, vull deixar una altra cançó de l'Ovidi Montllor, dedicada a tots aquests oients de la COPE, a tots aquests que encara continuen enyorant el maleït general.

Per tots ells, perquè algun dia despertin, i perquè si no ho fan, se'n vagin a fer la mà, i ens deixen d'una vegada en pau.

VA COM VA

A tu t'emprenya molt que jo et tingui mania.

Va com va.

A mi m'emprenya molt que tu vagis fent cria.

Va com va.

A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit tu calla.

Va com va.

I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.

Va com va.

Va com va.

A tu t'han dibuixat, i jo trenque la ploma.

Va com va.

A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.

Va com va.

A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.

Va com va.

A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.

Va com va.

Va com va.

Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.

Va com va.

I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.

Va com va.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient

el va com va,

pensa que sols diré fins que més no podré:

Va com vull. Com volem.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient

el va com va,

pensa que sols diré fins que més no podré:

Va com vull. Com volem.

VA COMO VA

A tí te jode mucho que yo te tenga manía

va como va

a mí me jode mucho que tú vayas teniendo cachorros

va como va

A tí te han dicho precioso, a mí me han dicho calla

va como va

y yo no quiero callar mientras tú tengas el látigo

va como va

va como va

A tí te han dibujado y yo rompo el lápiz

va como va

A mí me han llenado de odio, a tí te han hecho de goma

va como va

A tí te han dado la herencia, a mí me han dado la vida

va como va

A mí me toca luchar, a tí tomar medidas

va como va

va como va

Si yo no tengo ni para mí, y a tí nada te basta

va como va

y eres tú quien recibes de mí, y yo de tí cobro un sueldo

va como va

Si yo ya me he cansado de ir diciendo

el va como va

piensa que sólo diré, hasta que no pueda más

va como quiero, como queremos (bis)

Zaragoza vs. Garzón. I si en comptes de legalismes parlàvem de justícia?

No sé com acabarà aquesta guerra oberta entre el fiscal en cap de l'Audiència Nacional i el senyor Garzón.

Imagine, però, que el fiscal haurà preparat millor (no és gens fàcil ser tan manifesser com desgraciadament ho és Garzón) les seues argumentacions contràries, i que la seua postura legalista acabarà triomfant.

Però, d'una forma o d'una altra, el procès real (no el judicial que pot ser aturat, i segurament ho serà) ja no podrà ser impedit.

L'esforç iniciat per a què les famílies amb desapareguts assassinats i colgats a fosses comunes puguin recuperar, si ho desitgen, la notícia i els cossos dels seus familiars, no acabarà. Serà un degoteig, en comptes d'un torrent, però hem obert l'aixeta i hom ja no podrà tancar-la.

Per mi, l'error polític de Garzón ha estat el de voler establir un judici contra els assassins que ens van mantenir acollonits sota les seues botes, en un estat de por i tirania durant tant de temps, els fills dels quals, a hores d'ara, en nom d'una transició vigilada i amb un soroll de sabres i espases i pistoles ensordidor, voldrien que continuéssim a la ignorància.

No acabarà la transició, fins que les llistes dels represaliats i assassinats no siguen públiques. No acabarà la transició mentre alcaldes com la Rita Barberà continuï intentant tapar amb ciment les fosses comunes del cementiri de València. No acabarà la transició mentre quedin carrers i estàtues dedicats als rebels de la incivil guerra.

Guanyaran aquesta batalla, però saben que la guerra la tenen perduda.

I, per acabar, vull pujar un comentari del meu paisà Rafa Ventura, publicat al diari Levante-Emv:

DELITOS COMUNES

Rafael Ventura

Si fusilar sin juicio, ni abogados, y echar a una fosa es un delito común, que venga Dios y lo vea.

El fiscal del Reino, Javier Zaragoza, ha elegido muy mal la fundamentación o la justificación del recurso para parar a Garzón y, con ello, la posibilidad de investigar los delitos y hasta los crímenes cometidos durante la guerra y la posterior dictadura de Franco (el juez puso un límite de 1956).

Y si es lo mismo encerrar en una plaza de toros y acabar con todos, o matar a destajo población civil, o fusilar como en Málaga -ay, el célebre carnicerito de Málaga, Carlos Arias Navarro-, es que el fiscal utiliza unas leyes que ninguna democracia puede avalar y que no es ni mucho menos la que sustenta el Tribunal de La Haya.

Tampoco me parece a mí muy ajustado al caso el que la amnistía no puede aplicarse a delitos no denunciados -¿era posible hacerlo?-, no investigados y no sentenciados. Por lo tanto, no era de aplicación en ese caso (no hay amnistía a delitos ocultos nunca averiguados).

Si lo que quiere dar a entender es, como han dicho otros, que son crímenes conocidos, bueno sí, los historiadores han estudiado su materia, han investigado lo que han podido y desde que pudieron acceder a la documentación. Pero de visu no. Y por supuesto, que lo digan los libros de historia no quiere decir que esté juzgado ni sentenciado conforme a ley.

De ser como el fiscal pretende, Hitler sólo habría cometido delitos comunes, en Mathausen otro que tal, y Milosevich era un angelito -un robacoches, ¿no?-, y lo de Sbrenica, un empujón por un talud...

Me temo que lo que ocurre es que lo considera inoportuno, que tal vez hubo un pacto de olvido (¿de perdón?) y que teme que todo se revuelva. No creo que se pueda evitar el ansia del pueblo español de saber dónde, cuándo, cómo y quién.

Por eso, oigo una carcajada olímpica de los dioses.Y a la diosa Justicia, ciega, reír del chiste negro.

A Miquel Grau. In memoriam

Avui, aproximadament en aquestes hores del capvespre, fa 31 anys, el sis d'0ctubre de 1977, a la ciutat d'Alacant, Miquel Grau, un militant del MCPV (moviment comunista del país valencià), va morir mentre, junt amb altres dos companys enganxava cartells que convocaven a una manifestació en favor de l'estatut per al País Valencià. Un fatxa fill de puta, li havia llençat, des d'un balcó, una rajola que el va matar.

L'enterrament va ser multitudinari, amb prop de vint mil assistents. Tan multitudinari que va intervenir la policia (els grisos) que es van endur el taüt i dissolgueren la manifestació en què s'havia convertit el funeral.

El grup folk Al Tall li va fer una cançó que molt aviat es va convertir en un himne.



A Miquel Grau

Per cridar vull l'estatut
a Miquel assassinaren
Çò passà en Alacant
en Alacant el mataren
Per cridar vull l'estatut
a Miquel assassinaren

Ja el porten a soterrar
l'acompanya tot lo poble
No poguérem dir-li adéu
perquè el taüt ens furtaren
Ja el porten a soterrar
l'acompanya tot el poble.

Per guanyar la llibertat
quants germans tenen de caure?
Miquel Grau ja no està ací
quan avui tots l'esperàvem
Per guanyar la llibertat
quants germans tenen de caure?.

I per si algú té dificultats amb la lletra, aquesta és la traducció:

A Miquel Grau

Por gritar quiero el estatuto
a Miquel asesinaron
Esto ocurrió en Alicante
en Alicante lo mataron
Por gritar quiero el estatuto
a Miquel asesinaron.

Ya lo llevan a enterrar
lo acompaña todo el pueblo
No pudimos decirle adiós
porque el ataud nos robaron
Ya lo llevan a enterrar
lo acompaña todo el pueblo

Para ganar la libertad
¿cuántos hermanos tienen que caer?
Miquel Grau ya no está aquí
cuando todos lo esperábamos
Para ganar la libertad
¿cuántos hermanos tienen que caer?

1977 Una missa d'acció de gràcies molt especial

Any i mig ja, que havia mort el dictador, i les lluites entre partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura, entre juntes i plataformes, no amainaven. Els feixistes de sempre, no havien deixat mai de campar per on volien, de considerar que això de la democràcia que demanàvem no era més que una broma pesada, el Cara al sol, el seu himne, i Tarancón al paredón, un dels seus crits de guerra.

Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.

El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.

I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.

Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.

Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.

Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.

- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.

- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta

- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.

- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”

Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.

- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”

Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.

Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.

La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:

- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!

Una forta riallada esclatà al carrer.

Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.

I que dure, Cristo, i que dure.

Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original

Poner palabras a los silencios. Un article de Fernanda Romeu

Abans que tot, voldria expressar l'alegria que he sentit en haver retrobat, a través d'un article al Levante: "Poner palabras a los silencios", una antiga amiga a qui no veig des de principis dels anys vuitanta, Fernanda Romeu.

Fernanda Romeu, historiadora, animadora cultural, propietària d'una llibreria amb el nom d'Àmbito, amb qui, durant dos anys, un grupet de joves de la Casa de València, vam organitzar unes jornades culturals del País Valencià.

I sobretot m'ha alegrat trobar-la tan lúcida com sempre. Encara que el seu article semble, en primera lectura, un atac al Fòrum per la memòria històrica, realment ens cal interpretar-ho com un toc d'atenció. Com l'exigència que qualsevol historiador ha de tindre, i ha de demanar, per no acabar donant-li la raó als que estan esperant els nostres petits errors per aprofitar-los i desacreditar-nos.

Aquest és l'article:

En estos años en los que muchas de las certezas sobre las que se había edificado el mundo ideológico de la izquierda se han venido abajo; en los que la incertidumbre y la desorientación recorren buena parte de las filas de aquellas vanguardias que escribieron páginas heroicas; años también, en los que somos muchos y muchas quienes nos preguntamos si habiendo combatido la desmemoria, el olvido -armas privilegiadas de los poderosos-, no nos encontramos ante un fenómeno social, con un nuevo combatiente, surgido de cierta izquierda protagonista de una memoria histórica -que la merece- que en sus esfuerzos por denigrar el régimen franquista es capaz de manipular la verdad histórica, sin metodología, sin investigación, y lo que es peor, sin ningún componente científico.

Desde que el franquismo se convirtió en objeto de estudio para los investigadores, es obvio que su interés se ha plasmado en aportaciones importantes para el conocimiento del franquismo, en todas sus vertientes, destacando la magnifica aportación de Vicent Gabarda por lo que hace referencia al País Valenciano.

Lo anterior viene a cuento en lo que ha resultado ser una verdadera sorpresa al contemplar con no poca estupefacción por mi parte, la publicación del Forum per la Memoria del País Valencia -subvencionado generosamente por el Ministerio de la Presidencia- de una trabajo titulado El genocidì franquista a València. Les fosses silenciades del cementeri.

No puedo comprender que un simple listado se presente como un estudio definitivo, sin más, sobre todo cuando no existe ni una sola reflexión sobre el supuesto documento. Según el mencionado trabajo, más de 25.000 personas fueron eliminadas directamente por el franquismo en la capital valenciana durante los inmediatos años de la posguerra para acabar enterradas en las fosas comunes del cementerio de la localidad.

Lo único que ocurre es que las objeciones a lo apuntado en la enciclopedia sepultural son interminables. Por ejemplo, no hacer una distinción entre la represión pura y dura, desde las cárceles al pelotón de fusilamiento y todos aquellos que morían en las cárceles de hambre y de miseria y la población marginal en la que se cebaban las enfermedades y la carencia propia del sistema dictatorial.
Abro una página cualquiera, la 115. Allí encontramos a la supuesta víctima más anciana de la página: Nicolasa Martí Muñoz, de 101 años, que muere el 21 de marzo de 1944 procedente del Hospital Provincial y aparece como causa de la muerte «senectud». Y nos preguntamos si las ansias represivas del régimen aceleró el proceso de envejecimiento a esta mujer o bien la razón por la que se encuentra en la lista de víctimas es porque fue enterrada sin ataúd. Otro ejemplo, Luis Higuera Palomino, de 2 años de edad, fallecido por una peritonitis provocada por...?
Situaciones como las apuntadas resultan ser una inmensa mayoría y muy pocos nos podrían poner de manera diáfana sobre la pista de lo que entendemos como represión franquista, lo que nos empuja a realizarnos la pregunta de qué necesidad existe para desear multiplicar, por muy importante que sea, el verdadero alcance de la represión franquista, o bien si es necesario que ésta hubiese alcanzado cotas verdaderamente desorbitadas como si no tuviésemos bastante con la realidad. ¿No provocó la represión franquista una verdadera aniquilación del enemigo de clase como para necesitar que cuantas más víctimas, mejor?

Tal vez la obsesión que ha guiado al Forum a efectuar el despropósito que abordamos venga dado como contrapartida a otros excesos cometidos por la fracción reaccionaria y conservadora valenciana que, ni corta ni perezosa, no ha tenido complejos en aplaudir unas beatificaciones masivas de víctimas de la guerra civil.

Siempre he defendido que el proceso histórico requiere igualmente el paso por la conciencia y que el sentido de la memoria tiene que ver con un acercamiento a la dignidad, ya que el mundo fue pensado, luchado y vivido por muchos republicanos y que por ello fueron asesinados. Mantener esa firmeza de convicción, esa conciencia en un mundo como el que ahora vivimos, es lo que llamamos dignidad, y es lo que me ha motivado hacer esta breve reflexión -en el espacio disponible- para que no se extravíe la propia historia vivida en la guerra y en el franquismo.

Muchos de nosotros llevamos incorporadas experiencias familiares muy fuertes que sufrieron la represión, que nos pertenecen, pero que no podemos dejar de recordar como si formaran parte de lo más hondo de nuestra identidad. La verdad de la Historia es más fuerte que las mentiras de la razón y oportunismo político, y ahora es urgente que la conozcamos.

23 F. In memoriam

El 23 F jo em trobava treballant a Madrid, i vivint (dormint millor dit) al sud, exactament a Villaverde Bajo, junt amb el meu germà i la que actualment és la meua dona, que aquells dies era a València preparant el vestit de núvia, ja que pensàvem casar-nos (com així ho férem) a principis d'abril.

Acabàvem d'adquirir un pis, al carrer Hernani, prop d'on jo treballava, i a la sortida del treball cap a les 7 de la tarda, em vaig passar per veure com anaven les reformes que estàvem fent-li abans d'instal·larnos.

Més tard vaig agafar l'autobús, i mentre llegia un llibre (ara no recorde quin tomo) de l'obra completa de Josep Pla editada per Destino, vaig poder observar que tota la gent estava pendent dels transistors.

Vaig pensar que a cas hi hauria partit de futbol, i no li vaig donar més importància.

Arribant a casa, sonava el telèfon. Era la meua dona, aterrada, contant-me esmaperduda que a València els tancs eren al carrer, que hi havia hagut un colp d'estat, i pregant-me que em quedés a casa, que no sortís sota cap concepte. Li vaig dir que sí, i vaig penjar.

No tenia televisió, me l'havien furtada poc abans de traslladar-me a Madrid, i la ràdio no em funcionava, se m'havia cremat feia poc amb una pujada de tensió, així que vaig posar Beethoven tot esperant el meu germà.

Quan per fi va arribar, ja en sabia alguna cosa, però poc, així que vam sortir al bar d'enfront, a menjar-nos un entrepà, veure l'ambient que es respirava (era una barriada obrera), i sentir la radio i la televisió, a veure què en deien.

La meua por era que tant ell com jo, havíem fet milícies universitàries (Imec es deia), i per tant corríem el perill de què ens cridessin a servir a la pàtria en qualsevol moment.

Jo anava pensant, que si les coses anaven mal dades, sempre podia intentar passar a Portugal per Badajoz, on havia viscut prop de dos anys i coneixia alguns contrabandistes de cafè.

Férem temps amb algunes cerveses, cafès, i algun conyac, fins que, a la matinada, va sortir el Rei dient que rebutjava el colp i que havia format govern amb els subsecretaris.

El meu germà i jo ens miràrem, somriguérem, i tornàrem a casa. Afortunadament tot s'havia acabat.

Aquella nit vaig començar a respectar a Joan Carles, i el què és més important, vaig dormir com un soc.

Malgrat tot el que acabe de contar, continue sent republicà.

El 9M tots a votar. Cada vot compta.

L'element subversiu. Una classe magistral

Avui li comentava a un amic de comunitat, Enrique, que no és cap cosa estranya, el discrepar políticament i ideològica, i conservar i cuidar, tanmateix, una relació personal d'amistat, o si menys no, de coneixença.

I li parlava dels meus temps d'Universitat, a València, a principis dels 70.
Recorde una tarda, a una tasqueta al Cabanyal, prop ja de la Malvarrosa, quatre companys de curs i amics:

-un servidor, nacionalista, defensor a ultrança de l'idioma del meu país, capaç d'examinar-se oral de física per tal de no fer-ho en espanyol, i no afiliat a cap partit

-Quique, fill de falangistes destacats, amb el que bromejàvem de fundar el PTD (partido del tueste diario) amb un lema impactant: "Viva Cuenca libre y con salida al mar" i que una vegada m'havia arrastrat fora de les potes dels cavalls. Tampoc no afiliat a cap partit, però de tendència molt dretana.

-Angel, PC, marxista leninista, a qui un dia la Guàrdia Civil havia atret a la caserna del seu poble, amb l'esquer d'haver recuperat la seua vespino robada, i van aprofitar per fotre-li una roda d'hòsties i altres caramel·los, que el van deixar marcat i baldat per més d'una setmana. Quan va tornar a classe, ens va dir: ¡No vuelvo al cuartelillo, ni aunque me roben a mi padre!

-Manolo, PC, marxista leninista, i partidari de la revolución científico técnica, delegat de curs. Quan es va casar, fórem els companys qui pagàrem la petita festa de dues cerveses, i poc més.

Bé, després d'unes pràctiques de laboratori fallides, per defectes del material, anàrem a prendre uns vins peleons (cap de nosaltres tenia un puto duro), i acabàrem a la tasqueta que dic, menjant capellans (no penseu mal, són peixets assecats i salats, que es fan a les brasses) i beguent una frasca de vi.

Com que Manolo, no feia molt que havia sortit de la comisaria, perquè els grisos havien trobat a sa casa, la vietnamita que utilitzàvem a la cova de la Facultat, (té collons, l'habilitat de la policia, per trobar coses fora de lloc!), i per descarregar una mica la tensió, vaig demanar que m'expliquessin què collons era això de l'element subversiu amb què cada dos per tres ens castigaven pels mitjans de comunicació.

I Àngel, mirant una làmina de calendari que hi havia a la paret, molt de l'època, amb el bust nu d'una xicona molt jove i guapa, que sostenia un nadó hàbilment situat tapant-li les mamelles, va senyalar el xiquet, i molt seriosament va dir:

"Ese niño, nano, ese niño es el elemento subsersivo del cuadro".

I ho vaig comprendre, perfectament. No se m'ha tornat a oblidar.

Salut