Com que avui és, o m'ho sembla, un dia de festa per a la democràcia, vull portar ací un article del meu admirat Quico Mira, aparegut al número 1272 de El Temps. Aquesta nit, als Estats Units d'Amèrica del Nord, Hermes a tornat. O al menys ha assomat el nas.
HERMES I PROMETEU
La ciutat, o la comunitat, o la pólis com a espai de la ciutadania, com vostès voldran, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara. En algun moment, en un lloc del Mediterrani, un petit poble insignificant (què eren aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d'Egipte!) va decidir de dotar-se d'assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Cosa ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si no hi ha un sentiment de philia, d'amistat, un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que uns eren més iguals que uns altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l'assemblea, ni votaven, ni eren part de l'estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que comptava per damunt de tot: era el nostre futur. D'una altra banda, els europeus de la Il·lustració i de la Revolució Francesa tampoc no són exemplars en aquest camp: hi ha conquestes de la democràcia tan recents que hem oblidat que ho són. I sobretot hem oblidat que, per als grecs de la pólis, l'essencial de la vida d'un home -d'un ciutadà lliure, evidentment- no era el treball ni els diners, ni la borsa ni els bancs ni l'empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l'interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l'otium que el negotium. En qualsevol cas, els romans van fer molts més negocis que no els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que no atenesos, o almenys ho volem ser. Per al grec de la pólis lliure, el treball no era el fonament dels lligams socials, ni l'empresa ni la producció, i en això sí que tenien una idea ben diferent de la nostra. Un romà segurament hauria entès una mica tot això que ara tothom comenta i discuteix i que anomenem crisi econòmica. Un grec no hi hauria entès res.
Per als grecs, explicava Jean Pierre Vernant (un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX, mort aviat farà dos anys), el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d'una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d'unir els homes és el que mostra Protàgores, en el diàleg de Plató, quan explica què va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l'han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s'equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per a poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per a repartir. L'home quedà desemparat i, per tal d'evitar que l'espècie humana desapareguera a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L'home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionarà, perquè cadascú s'ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s'adona del desastre i, per posar remei a la catàstrofe, envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l'honor i de la justícia, i a partir d'això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea d'allò que és just i honorable. Però amb els pas dels segles, pareix que l'han perduda. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne.
Joan Francesc Mira
El Temps 1272
HERMES Y PROMETEO
La ciudad, o la comunidad, o la pólis como espacio de la ciudadanía, como ustedes deseen, fue un invento griego, quizás el mayor de todos, del que todavía vivimos. En algún momento, en un lugar del Mediterraneo, un pequeño pueblo insignificante (¡qué eran sinó aquellos marineros pobres, campesinos de secano, artesanos, frente a Babilonia, Persia o Egipto!) decidió dotarse de asambleas donde el debate sería abierto y libre, donde habría discursos y posiciones contrarias, y el voto que las resolvería. Cosa muy peligrosa, un principio destructivo, si no existe al tiempo la convicción de formar entre todos una comunidad, un cuerpo político, y si no hay un sentimiento de philia, de amistad, un principio tan clásico, tan helénico y tan olvidado. Cierto es que unos eran más iguales que otros, que las mujeres, los forasteros y los esclavos no podían hablar en la asamblea, ni votar, no formaban parte del estado. Pero la idea ya había sido inventada, funcionaba, y eso es lo que contaba por encima de todo: era nuestro futuro. Por otra parte los europeos de la Ilustración y de la Revolución Francesa tampoco son ejemplares en este campo: hay conquistas de la democracia tan recientes que hemos olvidado que lo son. Y sobretodo hemos olvidado que, para los griegos de la pólis, lo esencial de la vida de un hombre -de un ciudadano libre, evidentemente- no era el trabajo ni el dinero, ni la bolsa ni los bancos ni la empresa, sino la vida política: un hombre competía con los otros en la plaza, mediante los debates en las asambleas, mediante la conversación en los banquetes. Esto significa que todo el interés de la vida, lo que dignifica al ciudadano, es justamente aquello que no es utilitario. También para los romanos, al menos para los de los buenos tiempos republicanos, importaba más el otium que el negotium. En cualquier caso, los romanos hicieron muchos más negocios que los griegos: un rico en Roma era un rico de verdad, a menudo fastuosamente rico. Un rico en Atenas llevaba una vida modesta, en una casa pobremente decorada y casi sin muebles. Es una diferencia, y a menudo pienso que, en esto, somos más romanos que atenienses, o al menos lo intentamos. Para el griego de la pólis libre, el trabajo no era la base de los lazos sociales, ni la empresa, ni la producción, y en esto sí que tenían una idea bien distinta de la nuestra. Un romano probablemente hubiera entendido un poco de todo lo que ahora todo el mundo comenta y discute y que llamamos crisis económica. Un griego no hubiera entendido nada.
Para los griegos, explicaba Jean Pierre Vernant (uno de los tres o cuatro helenistas más inteligentes del siglo XX, muerto pronto hará dos años), el hecho de que cada artesano esté especializado, que uno haga zapatos, otros escudos y otro ánforas y jarras, demuestra precisamente que la división del trabajo no puede ser la base de una sociedad. Porque la base de una sociedad es lo que los hombres tienen de parecido, no la diferencia. Por tanto, lo que ha de unir a los hombres es lo que dice Protágoras, en el diálogo de Platón, cuando explica qué ocurrió en el momento de la creación de las especies. Prometeo, y su hermano Epimeteo, se encargaron de dar a cada especie animal la forma, las cualidades y la fuerza que las caracterizarían. Hay que procurar que estas cualidades se equilibren: si le daban a un animal fuerza y gran tamaño no le daban velocidad, si era más frágil también sería más veloz para poder escapar y subsistir. Al final crearon a los hombres y ya no les quedaban suficientes cualidades y fuerza para repartir. El hombre quedó desamparado y, para evitar que la especie humana desapareciera a causa de su fragilidad, era necesario darle a cada uno un saber técnico que compensara las deficiencias. El hombre es sensible al frío: hagamos hiladores y tejedores. Tiene los pies delicados: creemos zapateros. Sufre la intemperie: hagamos carpinteros y albañiles. Y así, intercambiando sus productos, formarán una sociedad. Pero no funcionará, porque cada uno se ocupará de sus asuntos, discutirán, se pelearán, irán a la ruína. Zeus se da cuenta del desastre y, para poner remedio a la catástrofe, envía a Hermes como remedio y salvación. Hermes aportará a los hombres el sentido del honor y de la justicia, y a partir de ello los hombres podrán constituir la ciudad: no porque posean la sabiduría técnica, sino porque coinciden en la idea de lo que es justo y honorable. Pero con el paso de los siglos, parece que la han perdido. Y así nos encontramos ahora mismo, esperando que Hermes regrese.
Joan Francesc Mira
El Temps 1272
