Matar un rossinyol

No sé per quina regla de tres em vingué al cap aquest títol de pel·lícula, mentre escoltava ahir, a les notícies d'alguna cadena de la tele, una història que m'ha deixat, com diuen els francesos, "le coeur gros".

Una parella que des que, fa anys i panys, es van casar, s'han passat la vida intentant tenir un fill. Fent mans i mànigues, fent la figuereta que diem al poble, per poder tenir un fill. Metges, sanadors, de la terra o estrangers, què més l'hi fa.

Per fi, amb quaranta molts anys ella, amb setanta i escaig ell, ho aconsegueixen.

I ara arriba un senyor jutge i els hi retira la pàtria potestat i la criatura, perquè sa senyoria considera que són ja massa vells per criar un nadó en condicions, que a l'al·lot o al·lota li espera un futur d'orfandat prematura o de llarga i aspra vida curant d'uns vells que millor farien morint-se.

M'agradaria furgar una mica en la notícia, saber-ne més. Conèixer qui ha estat el malànima que ha posat la denúncia, o si ha estat el ministeri fiscal qui l'ha interposada directament. Si el jutge que ha privat els pares del somni tan àrduament aconseguit en té o no de fills. Si honradament pensa que el futur d'aquest xiquet o xiqueta serà millor a un orfenat, o amb una família d'acollida o d'adopció, que amb els seus pares que tan llargament l'han desitjat i tan incansablement han lluitat per ell.

Açò ha passat a Itàlia, un país d'ací a la vora com qui diu, mediterrani, civilitzat.

I jo em sento trist, molt trist.

Et moi, j'ai le coeur gros.

Qui ens lliurarà dels piròmans?

Fa molt pocs dies comentava amb un amic l'escasa incidència, malgrat les abundants pluges d'aquests hivern i primavera, que havien tingut enguany els incendis forestals al país.

En mala hora ho vaig dir.

Alfafara, Ontinyent, Simat...

Ara diuen que han agafat un dels incendiaris, ex-brigadista forestal.

I penso que el fiscal hauria de poder acusar-los, els incendiaris, d'intent múltiple d'homicidi (tants habitants dels pobles afectats, tants intents) a veure si així se'ls queia el pèl d'una refotuda vegada.

I això com un pas previ a poder acusar-los de terrorisme.

Somiatruites que sóc...

El cas de l'esPpionatge a Madrid. Una curiosa sentència

Tinc absolutament clar que la justícia, per poder merèixer aquest nom, exigeix com a condició necessària, si bé no suficient, d'un conjunt estable de normes reglamentàries, d'unes regles formals de joc, que garantesquen sense cap mena de dubte, els drets de l'acusat, per fill-d'una-puta que aquest sigui.

Bé ho sé que aquest principi, complementat per allò tan sabut de l'"In dubio pro reo", de vegades ens sembla profundament injust, ja que aquestes garanties ben jugades per defensors oportunistes, poden deixar sense el merescut càstig persones que millor ens vindria a tots que acabessin a la trena.

He llegit avui la sentència per la qual l'acreditada (no presumpta encara que ho sembli) jutgessa Carmen Valcarce, titular del jutjat num 5 de Madrid, decideix l'arxiu de la denúncia presentada pel presumptament esPpiat senyor Cobo i he de confessar que hi han coses (raonaments jurídics en diu sa senyoria) que no m'encaixen.

Comença dient:

PRIMERO.- En la denuncia inicial que se presentó en este Juzgado, el Sr. Cobo Vega hacía referencia a unos seguimientos de los que era objeto por parte de miembros de la Consejería de Interior, que se recogían en informaciones del periódico "El País", periódico que tenía en su poder una serie de "partes" escritos a máquina, donde se hacía constar de forma bastante general los movimientos tantos del Sr. Cobo como del Sr. Prada; estos partes fueron remitidos a la Fiscalía, que abrió Diligencias de Investigación, sin que en esta investigación ni en la posterior instrucción se haya podido determinar el origen de los mismos, siendo su contenido poco concreto y su redacción poco profesional, teniendo en cuenta que se imputaba su elaboración a personas dedicadas a la seguridad.

Com tot el món sap, les persones dedicades a la seguretat, altrament dites "segurates", pertanyen a un dels grups més cultes de la humanitat, existint entre ells més d'un premi nobel de literatura. O al menys això sembla del comentari de la jutgessa, la qual tampoc, com anirem veient, no és un model de fluïdesa literària. Quant a l'origen dels documents, li recordaria a la senyora jutgessa que fa molts anys Pasteur va demostrar a bastament la impossibilitat de la generació espontània.

I continua:

SEGUNDO.- Interesados los posicionamientos de los teléfonos utilizados por los miembros, que como asesores forman parte de la Dirección de Seguridad de la Comunidad de Madrid, se produjeron coincidencias de lugar de determinados teléfonos de los Sres. Oreja Sánchez, Caro Vinagre y Coronado Martínez, con el contenido de los citados partes; sin embargo la generalidad de los contenidos de estos, unido a la no fiabilidad absoluta de los posicionamientos, sobre todo aquellos que se producen en el centro de la ciudad, hace difícil determinar con claridad suficiente la realidad de esos seguimientos.

O sigui que, malgrat les contínues negatives dels imputats, la posició dels mòbils indicava, pam amunt o avall, que aquells, els dies de marres, sempre es trobaven molt a prop dels acusadors, tant si aquests hi eren a Madrid, com si a la part forana. Però aquesta proximitat verificada, encara que negada pels imputats, (que recordem tenen el dret legal a mentir), no li sembla pas prou a la magistrada.

TERCERO.- Igualmente se debe hacer constar que en tres de los citados partes se han escrito a mano números de matrículas de vehículos, cuya autoría ha sido determinada por informe pericial caligráfico realizado por la policía científica, correspondiendo la misma al Sr. Pinto Serrano, autoría que ha sido negada por él aportando pericial caligráfica de parte que niega tal autoría. Ignorando el origen de los partes y el autor de su redacción, sólo se puede considerar que el Sr. Pinto escribió sobre el papel donde antes o después se redactaron, no habiéndose establecido una relación de trabajo diario, amistad o confianza, entre este imputado y el resto anteriormente reseñado.

Explicació de la falla: El senyor Pinto que diu que no ha escrit allò que ha escrit, segurament ho ha escrit, encara que potser abans o després que algú altre agafés aquests papers i escrivís a màquina una altra cosa. Les coses escrites a màquina i les escrites a mà, semblen casual i fortuïtament relacionades, cosa que no vol dir en cap cas que aquells que ho havien (o potser no) escrit fossin amics i residents, com passava en aquells concursos de la Tele.

CUARTO.- Todos los imputados han negado la realización de los citados seguimientos, así como el Director de Seguridad, Sr. Gamón Serrano, también imputado, ha negado haberlos ordenado.

Traducció: "Io non ero, e se n'ero, dormebo" que deia el mafiós. Per si algú no ho entén: jo no hi era, i si hi era, dormia.

QUINTO.- Sentado lo anterior es necesario hacer constar, que el hecho de seguir a una persona no constituye infracción penal alguna, salvo que la información obtenida por este medio se utilice con otros fines que en sí constituyan delito: coaccionar, chantajear, amenazar, secuestrar, etc...; sin que ninguno de los denunciantes haya manifestado nada al respecto, no teniendo constancia este instructor de que ni privada ni públicamente se haya utilizado información alguna respecto a los denunciantes, siendo por otro lado la información que consta en los partes de fácil obtención por otros medios, dada su condición de personajes públicos, quedando abierta la vía civil si consideran que su intimidad haya podido quedar dañada.

Personalment, m'esborrona llegir aquest cinquè paràgraf el qual, aparentment, justifica l'existència d'un estat policial. No oblidem que el denunciat no és cap jovencell enamoriscat perseguint el xicon o xicona objecte dels seus desitjos: els denunciats formen part de l'aparell de seguretat d'un govern autonòmic, que, segons sembla, ha estat dedicant-se amb els nostres doblers, a efectuar seguiment i vigilància de persones, sense cap motivació real basada en la sospita d'accions delictives per part dels vigilats. O acàs és que els senyors Cobo i/o Prada han estat en cap moment sospitosos de cometre o planificar algun delicte?

SEXTO.- Por lo tanto este procedimiento se abrió e instruyó por si los hechos fueran constitutivos de un delito de malversación de caudales públicos recogido en el artículo 433 del Código Penal que castiga a "La autoridad o funcionario público que destine a usos ajenos a la función pública los caudales o efectos puestos a su cargo por razón de sus funciones...", dada la condición de funcionario de los imputados y que los mismos tienen atribuídos teléfonos y vehículos para el ejercicio de sus funciones.
Sin embargo, de la instrucción practicada no se deduce la existencia del mencionado delito, y ello porque no existen indicios suficientes de que hayan usado dichos efectos a usos ajenos, en el presente caso para hacer seguimientos a terceras personas, pero aun en el caso de que se hubiera producido, dada la laxitud e inconcreción de las funciones que tienen encomendadas los imputados, sería imposible determinar la cuantía que se habría destinado indebidamente, lo que es determinante en relación con la aplicación del párrafo segundo del citado artículo 433 del Código Penal. Sin que se pueda considerar que el delito previsto en el citado artículo pueda aplicarse para aquellos supuestos en los que no se destinan de forma estricta a la función pública, bienes tales como teléfonos o vehículos, aplicándolo a cualquier desviación que el usuario hiciera de los mismos, siempre y cuando su destino principal y primordial fuera su destino público, y en presente caso no se ha acreditado que los imputados destinaran dichos bienes de forma principal a actividades ajenas a la función pública. Ni concurren indicios en ninguno de los imputados de ánimo de lucro, imprescindible en los tipos penales de malversación, contemplados en los artículos 432 y siguientes del Código Penal.

Un altre paràgraf gloriós d'aquesta magistrada, l'estil literari de la qual ningú no podria confondre, desgraciadament, amb clàssics com ara Graham Greene. Com que no sóc advocat ni res que li sembli, -als meus temps d'universitat vaig estudiar Ciències Físiques- desconec si la explícita barbaritat manifestada en aquest setè paràgraf de que el malbaratament, (la malversación) només pugui estar relacionat amb l'ànim propi de lucre, és del Codi Penal o només de la jutgessa Valcarce, -em recorda una altra gloriosa sentència del jutge De la Rua, aquell que era més que amic d'un cert Ppresident d'una altra autonomia. I què dir de la impossibilitat de calcular-ne la quantia? Ja ho sé que els advocats i jutges són de lletres, amb tot el que això implica. Però supose que la brigada d'informació denunciada, "la gestapillo" de la que parlava, encertadament, el Sr. Cobo, tindria uns ingressos regulars (esperem que fossin regulars i no en negre) a partir dels quals fer una simple suma, o com a molt una senzilla regla de tres directa.

SÉPTIMA.- En consecuencia, considerando que la prueba propuesta por un lado sólo amplía el campo de investigación, intentando efectuar una causa general que afecta sin base a derechos fundamentales de numerosas personas, y por otro el resto de la propuesta no varía los fundamentos de esta resolución, este instructor considera que es de aplicación lo dispuesto en el artículo 641, 1 en relación con el artículo 799, 1 ambos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, acordando el sobreseimiento provisional de las presentes actuaciones y su posterior archivo.

Deixant a banda el canvi de gènere dels ordinals fins ara utilitzats, aquest darrer paràgraf pot ser traduït simplement, com: "ja n'estic fins el monyo d'aquesta història, així que me'n vaig a fer la migdiada, i compte que ningú em desperti".

En fi, com s'hi pot corroborar, una sentència exemplar. Tan exemplar que el Sr. Granados (el de la cara folrada de vaqueta) ja ha començat a exigir la dimissió del denunciant.

Cosas veredes, amigo Sancho.

Egunkaria. Absolts:Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi i Xabier Oleaga

Fa algún temps, molt poc, en aquestes mateixes pàgines, vaig parlar de l'injustificat tancament d'un mitjà de comunicació, l'Egunkaria, i dels excessius temps de reacció de la -diguem-ne només a fi d'entendre'ns- "justícia espanyola".

Com era d'esperar en bona lògica, els periodistes han eixit, tots ells sense excepció, absolts i ben absolts. Periodistes als quals el sistema judicial havia deixat sense poder exercir la seua llibertat d'expressió en aquest diari, des que, el febrer del 2003, un jutge -que, casualment, no era el "prevaricador" Baltasar Garzón, el qual havia rebutjat el cas per falta de proves, sinó el "fora de tota sospita" Juan del Olmo- l'havia tancat per (presumpta) concomitància amb l'ETA.

Set anys tancats són massa anys per un diari, o setmanari, o revista mensual (recordeu Triunfo, o Hermano Lobo, o diario Madrid). Clar que això no crec que importe massa als "demòcrates de tota la vida" que ens governen, hereus de les famílies triomfants i descendents dels sublevats contra la República espanyola.

No és la meua guerra. Cada cop ho tinc més clar que allò que passa en Espanya no és la meua guerra (o només ho és en tant que ocorre en un racó que geogràficament ens toca de ben a prop), però me n'alegre pels periodistes absolts, Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi i Xabier Oleaga, i per les persones de bé a qui un tribunal especial (abans li dèiem TOP, i ara AN) els havia furtat els seus drets.

Endavant, xicons, no esteu sols.

(I esperem no estar-ho nosaltres amb les nostres petites reivindicacions com, per exemple, poder veure la TV3 a València, o, en general, el mitjà de comunicació que ens rote pels collons.)

Garzón perplex i el paisanatge més perplex encara

Assistim aquests dies a les darreres escenes d'aquest Auto-da-Fe muntat per la nova (la de sempre que ha reviscolat) inquisició espanyola. (FE=Falange Española)

L'acusat i ben aviat màrtir (si els déus no ho solucionen amb una intervenció de les que acostumem a llegir a l'Ilíada i l'Odisea) jutge (per poc temps) Baltasar Garzón, diu sentir-se'n perplex.

Jo, què voleu que us diga?, no.

La meua desconfiança en la justícia (espanyola no és més que un adjectiu que no aporta gaire informació) ve de lluny. La maledicció gitana "tenga usted pleitos y los gane" sempre m'ha semblat desafortunadament real.

Així que jo no estic perplex. Sí indignat, sí amb un regust agre de democràcia (falsa) indigestada, sí amb aquest sentiment de déjà vue, de merda enganxada a la sabata, de malson, de temps que créiem feliçment acabats.

I que consti, que no li tinc gaire simpatia a l'amic Garzón.

Però l'amic Luciano Varela... I pensar que fou un dels fundadors de "Jueces para la Democracia"...!

Xocant, no?

Correa vs Garzón. Quin desori

L'altre dia, en aquest mateix bloc, parlava sobre que el senyor jutge Garzón (D. Baltasar) es mereixia probablement un Guiness World Record.

No ho sé, però em resulta difícil de creure que un jutge puga ser sotmés a tres processos simultanis per la instància superior (i suprema) del país on exerceix.

Avui, una altra notícia em corprén. El senyor Correa, digne representant (pressumpte, això sí, com el pernil portuguès) de la màfia indígena, actualment en presó per (pressuntament) subornar a tort i a dret tot aquell polític que el pugués afavorir, s'afegeix (s'hi persona) a la querella muntada contra el jutge estrella (i bastant estrellat per cert) per haver-se atrevit a espiar les converses, a la presó estant, amb els seus advocats.

Fins aquí tot avorridament normal: cadascú té dret a defensar-se (i a mentir, si ets l'acusat) tant com li convinga.

La cosa que no em sembla gens normal és que el tribunal accedesca a aquesta (pressumpta) animalada.

Tot fa pensar que estem assistint a una voladura controlada dels darrers vestigis de justícia en els alts tribunals d'aquesta cosa a la que diem Reino de Espanya.

I tot sembla que amb l'ànim de repetir amb aquest cas Gürtel, allò que ja veiérem passar amb el cas Nasseiro. Qui s'en recorda al dia d'avui del jutge Manglano i de com li van invalidar les proves evidents que havia anat acumulant?

Hi ha qui hi veu la mà de Trillo-Figueroa (el germà del que està a la presó, no sé si m'explique).

Pot ser.

L'Obra encara té molta força, malgrat que altres sectes destructives ja l'estiguen encalçant.

El cas Nasseiro - Manglano va conseguir que una certa gent que hauria d'haver acabat a presó, arribés inclús a ser anomenada "Molt Honorable".

Em tem que el cas Correa - Garzón tindrà el mateix final, aquest cop amb un "Molt Honorable" successor de l'anterior en ple exercici del poder.

Vull dir que més que per Garzón que, -ho reconec i no me n'amague- no m'ha caigut mai gaire simpàtic, em dol per tots nosaltres.

Aquest jutge tardarà uns quants anys en tornar a fer la mà

Efectivament, aquest jutge tardarà encara uns quants anys en tornar (si torna) a fer la mà amb les seues sentències estrambòtiques. El TS ha corregit el càstig suau que li havia imposat el CGPJ. Me n'alegre. I molt.

El Supremo aumenta de 2 a 10 años la inhabilitación del juez Calamita

Xe, que a gust, xe que a gust, xe que a gust

que cantaven Els Pavesos.

No hi pot fer res la llei? Per ventura no és un agravant la reincidència?

Una vegada més el (mal)govern que patim els valencians torna a deixar fora els professors titulats en filologia catalana, impedint-los així poder guanyar-se les garrofes, mentre el dèficit de professors capaços d'atendre les línies en valencià demanades per la ciutadania s'incrementa.

Fa sis mesos, escrivia en aquest espai un comentari en el mateix sentit, De sentències, reiterats incumpliments i cròniques deficiències, i avui llig a Levante-Emv la notícia novament repetida "Filologia Catalana se queda fuera de la bolsa de profesores"

I sort encara que el valencià és cooficial amb el castellà, que de no ser així, tornaríem als temps de la dictadura. Una anècdota purament personal, a mi, de menut, don Vicente el mestre, em castigà un dia per haver parlat en valencià al pati del recreo.

I torne a insistir, amb tantes sentències, vàries de les quals del TS, no es podria aplicar l'agreujant de reincidència, i fotre'ls una bona multa, a banda d'inhabilitar d'una puta vegada els infractors, per la seua reincidència contumaç?

Egunkaria, tancat des de fa quasi set anys

Euskaldunon Egunkaria, un diari escrit totalment en basc, va ésser tancat el 20 de Febrer de 2003, a instàncies de l'acusació popular de l'AVT i de l'associació Dignidad y Justicia.

Avui, quasi set anys després, comença el judici sobre una denúncia de la qual tant la fiscalia com els advocats dels acusats, han demanat el lliure sobreseïment.

Aquesta postura de la fiscalia em fa sospitar que les proves contra els acusats són, per dir-ho d'una forma suau, molt febles. I mira que han tingut temps de recollir-ne. (Em venia al cap un altre verb, no exactament sinònim, però preferesc no escriure-ho, no fóra cas que...)

I si, com sembla previsible, acaben absolts els periodistes?

Recorde com es van carregar Triunfo, Gorg, Hermano Lobo, tots ells mitjans de comunicació perfectament democràtics, si bé incòmodes per al poder.

I és que un diari, una revista, no pot mai sobreviure a un tancament, sobretot si aquest s'allarga en el temps.

Bé, supose que els periodistes eixiran lliures i exculpats.

Però els lectors, qui absoldrà els lectors? qui els rescabalarà dels danys soferts?

De la inutilitat de les llengües minoritzades segons alguns jutges i altres imperialistes de semblant calanya

L'altre dia, un jutge d'Alcorcón es va permetre el luxe de denegar el trasllat d'unes xiquetes a Vigo, per defendre-les d'haver d'aprendre gallec, un idioma -segons ell- d'escassa utilitat pública.

Fa uns anys, una parella de l'Alcoià amb voluntat d'adoptar, es va veure privada del seu dret perquè la psicòloga del Consell desaconsellà la sol·licitada adopció, ja que la parella parlava normalment en el català de la terra, i a ella que, evidentment, no parlava altra cosa que espanyol, li semblava que aquest bilingüisme podria perjudicar el fill o filla per adoptar.

Ja sabeu, a França: "est defendu parler patois" i aquí, quantes vegades he sentit que em deien: "habla en cristiano".

La diferència és que França pràcticament ho ha aconseguit, i Espanya hi troba moltes dificultats, cosa de la que me n'alegre no sabeu com.

I més en aquests dies que la traducció automàtica avança a grans passes. Avui, sense anar més lluny, algú m'ha donat les gràcies en serbo-croat, per uns comentaris fets al meu bloc de llibres llegits.

I avui també, llig la notícia de que Andorra no descarta entrar a la Unió Europea. Mira que bé. El dia que aquest fet es produesca, l'entrada d'uns vuitanta mil habitants, dels quals uns cinquanta mil parlen català, farà que el català, aquesta llengua que només parlem uns nou milions d'habitants residents a quatre estats europeus, es convertesca de forma automàtica en idioma oficial de Europa. Mentrestant, difícil ho tenim.

I per acabar, recomane llegir el comentari que l'escriptor gallec, bon escriptor per cert, Manuel Rivas, ha escrit sobre la sentència del jutge d'Alcorcón.

l'article es titula: La lengua inútil. No us el perdeu.

TV3 i País Valencià. La censura continua

I els jutges continuen a poc a poc donant-li la raó al (mal)govern i corrupte que patim. Els jutges, (on han nascut? d'on són? quin idioma parlen?) continuen negant-nos als valencians que puguem veure tranquilament la televisió que s'emet només tres-cents quilòmetres amunt, dins d'una Europa que es proclama sense fronteres, i dins d'un estat que és el nostre (potser perquè no ens deixen anar-nos-en)

I els successius governs d'aquest estat (què més dóna PP o PSOE, tots han fet igual) fregant-se les mans, ben contents i cofois d'aquesta restricció de la llibertat de premsa.

I els partits tan defensors d'aquestes llibertats individuals, fregant-se les mans ja que no és aquesta llibertat la que ells volen defensar, sinó la exactament contrària, bé que ho demostren contínuament.

I els valencians que, com li passava a aquell personatge de Molière, i malgrat totes les sentències d'aquest TSJV, parlen en prossa (català) sense adonar-se'n continuaran votant per ampla majoria aquests gavinots que estan omplint-nos de merda i malgastant els nostres impostos. O bé aquests socialistes als quals els pesen unes sigles (PSPV) que voldrien abandonar i ho faran només puguin.

El que he dit manta vegada: si fóssim negres votaríem Ku Klux Klan

Kale Barraka. Pobrets els agressors. Els jutges no condemnen els agredits.

Fa pocs dies, el jutjat de primera instància num 4 de Móstoles, condemnava els components d'un grup d'ultradreta, a unes penes pràcticament simbòliques, equivalent més o menys a "gamberrisme". I l'amic Oscar es dolia amb més raó que un sant.

Condenas de gamberrismo a 15 terroristas neonazis de Hammerskin

Avui me n'assebente que el Jutjat de primera instància i instrucció núm 3 de Gandia ha sobresegut (en idioma vulgar ha tancat i arxivat a la paperera, fent-li menys cas que a una merda - literalment s'ha assegut a sobre) la denúncia per agressió presentada per una edil pertanyent al Bloc, que durant un correllengua (festa de carrer en defensa del valencià) havia rebut una pedrada al cap d'un grup d'ultradreta blaver, la Coalició Valenciana, antic GAV) que intentava rebentar la festa.

La juez sobresee la agresión a una edil del Bloc en el Correllengua

Quan açò va passar, l'any passat, els ultradretans agressors pertanyents a un dels grups més actius del bunker barraketa i confesos partidaris no només de la Kale Barraka, sinó també de posar alguna que altra bomba en seus de partits denunciats per ells com a "catalanistes", sembla que la policia espanyola es trobava contemplant-ho tot plàcidament sense intervenir-hi, cosa que pel que es veu ha aprofitat la jutgessa per dir que si la policía no necessità intervindre, és que tampoc era tan greu la cosa.

Sentandreu, l'ex-falangista (segur que ex???) responsable d'aquesta pacífica formació que llença pedres contra famílies pacífiques que defenen la seua llengua, o posa bombes en seus locals de partits com ERCPV, diu que presentarà aquesta decisió de la jutgessa per demanar al Ministeri de l'Interior que els retirin la multa de 300€ per cap que els hi van posar.

Sort que no demanarà que tanquin a la presó l'edil ferida pels seus companys de gang, per haver destorbat, en tallar la trajectòria de la pedra amb el seu cap, la llibertat d'expressió dels seus pacífics correligionaris.

Ja podrien prendre nota les tres jutgesses del jutjtat de Móstoles.

I és que tenim uns jutges que són tan bones persones que no ens els mereixem.

La justícia? Cega i a més sorda, tolida i amb un IQ alarmantment baix

La iconografia admesa i popular ens mostra la justícia com una dama d'ulls embenats, amb una espasa a un costat i a les mans una balança.

La justícia és cega diem, intentant mostrar i significar la seua pretesa imparcialitat, encara que sabem que no és exactament així. Encara que bé coneixem que la ideologia del jutge, les seues simpaties, sempre acabaran influint les seues sentències.

Aquest passat cap de setmana, el Jutjat d’Instrucció núm. 12 de València ha desestimat el recurs de reforma presentat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià i 18 familiars de represaliats, soterrats en les fosses comunes del Cementeri General de València

Una mala notícia per aquests familiars de represaliats que intentaven recuperar les restes dels seus parents.

I és que la justícia no només és cega, sinó sorda a la petició d'empara de les víctimes. I lenta, tan lenta que més que coixa sembla tolida.

Supose que els familiars de les víctimes, ajudats pel Fòrum per la Memòria, apel·laran, i apel·laran, fins que algun organisme superior, no contaminat per la ideologia, els hi doni la raó.

Tan fàcil que seria que l'estat es fes càrrec de la seua responsabilitat amb els ciutadans!

MALEÏT SIGA.

Maleït siga, i que cap advocat espavil·lat, ni cap jutge benevolent, li puguen mai estalviar els anys de presó que legalment li pertoquen, que sempre seran menys dels que realment mereix.

I parle del fill d'una puta (amb la meua més sincera petició de disculpa a les putes que cap mal m'han fet, però és com ens expressem al poble) que alguns (entre ells els diaris) qualifiquen erròniament d'empresari, aquell que s'aprofita dels immigrats sense papers per tenir una mà d'obra barata, i així guanyar més diners encara.

Parle del fill d'una puta (més disculpes a sa mare que no sé si en té part de culpa o tot el mèrit és d'ell) que manté una fàbrica de pa sense les seguretats degudes.

Parle d'aquest malànima, d'aquest pocavergonya, d'aquest criminal, i del seu fill qui, acomplint ordres de son pare, traslladarà el ferit a l'hospital, abandonant-lo a dos-cents metres, no abans d'haver llençat als fems un braç que, amb els avanços actuals, podria haver estat reimplantat.

I parle de tots aquells veïns, amics, coneguts i passetjats (i possiblement correligionaris) que el defendran senzillament perquè ell és espanyol i la víctima bolivià.

notícia a El País

notícia a Levante-Emv

MALEÏTS SIGUEN TOTS

Però especialment ell, i el fill.

I només demane que cap jutge, ni advocat, ni sursum corda, els estalvie els anys que legalment els pertoquen.

Que sempre seran molt menys anys dels que realment mereixen.

El TS es desdiu, ara, en favor dels veïns. Cabanyal-Canyamelar. Arribarem a temps?

Un altre cas més de com la segmentació d'un únic cas en diversos sub-casos, pot dur a sentències contradictòries i perilloses.

Avui llegesc a VilaWeb, a Levante-Emv i a El País que el Tribunal Suprem d'Espanya ha reobert el cas del barri marítim de València Cabanyal-Canyamelar, amenaçat per la picola i les excavadores dels amics de l'alcaldessa de la ciutat Rita Barberà de qui, fa només sis dies, els veïns del barri es queixaven per les seues declaracions.

El barri, un antic poblet mariner, Poble Nou de la Mar, absorbit per València, i transformat en un barri residencial seguint la línia de la mar, interrompeix la prolongació d'una gran via radial (Blasco Ibañez) que acabaria partint-lo en dos.

Com que, degut a la seua arquitectura modernista i la seua conservació fins fa molt poc en magnífiques condicions, havia estat declarat bé d'interès públic i patrimoni cultural, els veïns, a travès d'una plataforma anomenada Salvem el Cabanyal interposaren un recurs contra el projecte de prolongació de Blasco Ibañez, per espoliació del patrimoni històric dels valencians. Aquest cas, va ser separat en dos: el d'espoliació i el d'urbanisme.

L'any passat el TS d'Espanya va dictaminar contra la sentència favorable als veïns del TSJ del País Valencià, contra la que havien apel·lat l'Ajuntament, la Generalitat i el Govern Espanyol (tots tres, casualment, al moment de l'apel·lació en mans Peperes). Ara, un any després, el mateix TS d'Espanya, falla a favor dels veïns en el cas d'espoliació, dient que "Donde dije digo, digo Diego" o alguna collonada similar, ja que al dictaminar la sentència anterior només parlava d'urbanisme, i desconeixia en aquell moment l'existència d'un altre cas per espoliació del patrimoni cultural.

I per justificar aquest canvi de posició, ens diu més o menys (i en interpretació molt lliure) que d'haver conegut aquest altre cas obert "otro gallo nos cantara", o alguna cosa similar.

En resum, em fa la impressió que la justícia espanyola, a poc que hi hagen uns advocats una mica espavilats i uns jutges políticament sensibles, acaba funcionant com les bombes de fragmentació.

I que, com enderrocar i destruir és sempre molt més fàcil que construir i respectar, en la majoria dels casos acabem víctimes del foc amic.

I si no, que li ho pregunten a l'amic Garzón.

Però no ens posem tristos. Pot ser encara hi som a temps d'aturar la barbàrie contra aquest barri patrimoni cultural dels valencians

De sentències, reiterats incumpliments i cròniques deficiències

Fa pocs dies llegia la notícia de que el conseller Font de Mora havia estat denunciat pel sindicat STE-PV i per AC (Acció Cultural) per la seua contumàcia en no acceptar la titulació en filologia catalana en les oposicions a professors.

I parle de contumàcia, perquè al moment de les denúncies hi havien quinze sentències favorables a la inclusió d'aquesta rama de la filologia en pla d'igualtat amb la de filologia valenciana, nom que rep la filologia catalana en terres valencianes per imposició del govern valencià contra l'opinió de la Universitat de València.

Les raons adduïdes pel friend & son of his mother Blackberry Fountain (excuseu-me de no traduir el seu nom a l'idioma mandarí, pel que sembla la seua nova dèria educativa) són que les quinze sentències afectaven totes elles, com si no?, a oposicions passades, i no a les futures. O siga, net i pla, que continuarà passant-se pel forro dels collons les quinze sentències.

Avui podem elevar aquestes sentències a setze, aquesta última afectant a les oposicions convocades el 2006, cosa que d'acord amb la teoria del conseller supose que no voldrà dir gran cosa, i que l'ínclit personatge i forense (no és broma) continuarà fent allò que li rote dels ous.

I clar, aquesta no contractació de gent qualificada, supose que no tindrà res a veure amb la crònica deficiència de línies educatives en valencià demandades pels pares valencians que volen que els seus fills siguen valenciano-parlants i que tot fa suposar que no tenen els mateixos drets (li ho preguntem a UPyD i els seus manifests? o al Pp?) que els pares castellano-parlants.

Clar que no, on va a parar. El liberalisme dels españoles no nacionalistas només funciona en un sentit: el favorable als seus inconfessats i inconfessables interessos.

D'això en Química li déiem òsmosi, i era una forma utilitzada per netejar un fluïd de les seues impureses.

No serà això el que pretenen? Netejar d'impureses catalanes (o gallegues, o basques) La Gran Nación Española?

Clar que, possiblement, l'únic que em passa és que sóc molt mal pensat.

Divide et vinces. Un recurrent costum de la justícia espanyola

En comentaris en blocs amics, i potser en aquest mateix bloc, no ho recorde, m'he queixat de que, allò que sembla unitari (el cas Correa, no el cas Garzon com alguns intencionadament ens volen fer creure) haja de quedar dividit en dos (o potser tres) casos: un a València, un a Madrid i (potser) un al Suprem.

No ho puc entendre.

Com no he entés mai que el cas Yakovlev-42, acabés quedant dividit en dos casos, el de la contractació i successives subcontractacions, i el de la falsedat en document públic, que és l'únic que s'està jutjant, ja que l'anterior va quedar desestimat.

Avui m'arriba una notícia al Levante que desconeixia: Hi han dos casos Fabra, portats per dos jutjats distints de Nul·les. I quan un dels dos jutjats, pretèn acumular amdós casos en un de sol, com sembla lògic, l'Audiència s'hi nega i ho impedeix.

Aquest és el titular: La Audiencia da la razón a Fabra y rechaza acumular sus causas

Llegiu, llegiu, que no té desperdici.

De cadàvers i presses i idiomes. Continuem sent els millors.

Per fi, i malgrat els repetits intents d'impedir una necessària investigació, estem assistint a la vista pels morts del Yak-42

Sembla que en aquesta vista, l'única cosa que hom jutjarà és la responsabilitat penal per haver assegurat per escrit en uns papers oficials que hom havia efectuat una identificació que realment no havia estat efectuada. Clar i ras, per haver mentit, sabent que mentien.

De manera que, gràcies a un jutge instructor que va separar la causa en dues, una d'elles ha quedat desestimada.

Justament la que haguera jutjat la responsabilitat penal per haver subcontractat i haver permès successives subcontractacions en el transport de les tropes espanyoles a l'estranger, i haver omitit el control sobre l'aparell final, i haver desoït, sembla, les queixes dels usuaris.

L'altra, la que hom està jutjant aquests dies, ens depara sorpreses.

Sorpreses, com que el general mèdic Vicente Navarro (no és família meua que jo sàpia i molt menys vulga) ens diga, tot cofoi, que va signar un document del que no entenia ni papa, perquè estava escrit en turc. Tan pobres estem que no som capaços de cercar bons traductors?

Sorpreses, com que els defensors d'aquests espavilats, ens diguen que tota la culpa és dels turcs, que han presentat les seues identificacions, totes encertades, per cert. Els turcs van encertar totes les identificacions, els espanyols cap ni una, ergo la culpa és tota dels turcs. Supose que deu ser un nou model de sil·logisme.

Ah, i si la culpa no la tenen tota els turcs, la tenen les presses. Les presses en fer un funeral amb uns cossos no identificats (però aquesta minúcia d'informació gens important sembla que es va perdre pel camí de Turquia a Madriz). Presses perquè calia acallar els familiars i impedir que seguiren demanant les responsabilitats pel lloguer indegut. Responsabilitats penals que gràcies al jutge instructor Grande-Marlaska, ja tampoc no es jutjaran.

I el senyor(?) Aznar donant lliçons del que vulguen, i cobrant-les, clar.

I el senyor(??) Trillo donant lliçons i demanant, sobretot demanant, explicacions a tort i a dret.

I els seus companys de partit (i badat afegeix la meua dona) aplaudint com ja van fer quan entràrem en guerra a l'Iraq.

I els seus votants tan contents de tenir una gent tan intel·ligent i honrada a qui poder votar quan toque.

Em sap greu pels familiars. Ells són els perdedors i saben bé que no trauran trellat per molts anys que passen.

La merda sempre sura.

De bancs, fiscals i jutges. Tercermundistes? Què va, som els millors.

El jutge Javier Gómez Bermúdez, la serietat del qual no m'ofereix cap dubte, diu (El País d'avui) davant dels vocals del CGPJ que hi han 50 casos de delinqüència econòmica a punt de prescriure.

I ho relacione amb la notícia llegida al Levante sobre el cas Fabra, i la paralització dels informes d'Hisenda causada pel retràs en la resposta dels bancs (tots?, alguns?) als seus requeriments d'informació.

I, si no em falla la memòria, als meus temps els requeriments d'un jutjat es responien, això sí, de la forma més estricta i exacta i menys general possible.

Em pregunte, per tant, si és que cap dels deu jutges que han passat pels jutjats de Nules ha sabut fer el requeriment correcte, o és culpa dels directors dels Bancs requerits que estan saltant-se a la torera, les ordres d'un jutjat.

Estarà inclòs aquest cas Fabra entre els cinquanta denunciats pel jutge Bermúdez?

Pot fer alguna cosa la fiscalia anticorrupció?

Per acabar un acudit trobat a Le Monde sobre la "racionalització salvatge" de les entitats financeres.

Impu(ti)nitat

Recordeu aquella periodista russa assassinada, fa dos anys i mig?

Doncs els seus presumptes assassins han sortit absolts. Algú ho dubtava?

Aquí la notícia publicada a El País.

I Plantu, a Le Monde, fa tota una editorial.