Ahir, vaig publicar un article d'en Vicent Partal a VilaWeb, titulat Borbons on, ho reconec, jo no feia menció explícita (un cop més) del meu rebuig absolut, incondicional i sense excepcions de cap tipus, a la pena de mort.
Malgrat tot, he rebut algun comentari de persones que considero amigues, dolguent-se de la meua actitud.
No conec en Tardà, així que, encara que supose que la desafortunada frase no volia dir allò que literalment deia, no posaré la mà al foc en defensa seua. Sembla que ha demanat disculpes. I jo tinc molt clar que hagués preferit un "Visca els Països Catalans lliures" a una frase que cita la mort, per molt simbòlica que aquesta vulga ser.
Quant a l'article d'en Partal només diré que, tot i que evidentment esquemàtic, reflecteix amb fidelitat les relacions de la dinastia dels borbons amb el meu dissortat país.
Relacions que ens porten greuges constants que ningú no sembla advertir.
Com que la colecció de poesia d'aquest periòdic autoanomenat global que rep el nom d'El País, "Poesia en llengua espanyola del segle XX", no tinga un apartat dedicat als poetes (també grans) en altres llengües de la península, oficialment i política, també espanyoles.
Molt extremista, em direu. Segurament. Perquè encara recorde que a les fires del llibre de Frankfurt o Guadalajara, on la literatura catalana va ser expressament invitada, tot déu considerava lògic considerar (i a Guadalajara així va ser) que també havia de tenir la consideració de literatura catalana aquella escrita en espanyol. Literatura que ja quedava perfectament representada a la secció general sense necessitat d'ocupar espais invitats, ja de per sí escasos.
O quan el País (ja veieu que malgrat tot és el meu diari de referència) va publicar una col·lecció de discs de Serrat i Sabina, on no hi figurava ni una miserable cançó de Serrat en català.
Sempre envejaré i admiraré Portugal, per haver tingut la sort i la força de mantenir-se independents, cosa que nosaltres no sabérem fer.
Això sí, el meu crit, a diferència del de Tardà, hagués estat:
Visca la República Catalana! Visca els Països Catalans independents i lliures!
Malgrat tot, he rebut algun comentari de persones que considero amigues, dolguent-se de la meua actitud.
No conec en Tardà, així que, encara que supose que la desafortunada frase no volia dir allò que literalment deia, no posaré la mà al foc en defensa seua. Sembla que ha demanat disculpes. I jo tinc molt clar que hagués preferit un "Visca els Països Catalans lliures" a una frase que cita la mort, per molt simbòlica que aquesta vulga ser.
Quant a l'article d'en Partal només diré que, tot i que evidentment esquemàtic, reflecteix amb fidelitat les relacions de la dinastia dels borbons amb el meu dissortat país.
Relacions que ens porten greuges constants que ningú no sembla advertir.
Com que la colecció de poesia d'aquest periòdic autoanomenat global que rep el nom d'El País, "Poesia en llengua espanyola del segle XX", no tinga un apartat dedicat als poetes (també grans) en altres llengües de la península, oficialment i política, també espanyoles.
Molt extremista, em direu. Segurament. Perquè encara recorde que a les fires del llibre de Frankfurt o Guadalajara, on la literatura catalana va ser expressament invitada, tot déu considerava lògic considerar (i a Guadalajara així va ser) que també havia de tenir la consideració de literatura catalana aquella escrita en espanyol. Literatura que ja quedava perfectament representada a la secció general sense necessitat d'ocupar espais invitats, ja de per sí escasos.
O quan el País (ja veieu que malgrat tot és el meu diari de referència) va publicar una col·lecció de discs de Serrat i Sabina, on no hi figurava ni una miserable cançó de Serrat en català.
Sempre envejaré i admiraré Portugal, per haver tingut la sort i la força de mantenir-se independents, cosa que nosaltres no sabérem fer.
Això sí, el meu crit, a diferència del de Tardà, hagués estat:
Visca la República Catalana! Visca els Països Catalans independents i lliures!
