Julio Iglesias i el jutge Luís Carlos Presencia

Sembla que, per fi, el senyor "Hulio" Iglesias, serà cridat a declarar pel cas Ivex, ja que l'Audiència ha obligat a reobrir el cas arxivat pel jutge Presencia.

Recordem que el senyor cantant Iglesias va ser anomenat ambaixador valencià al món mundial pel seu íntim amic, l'aleshores Honorable Eduardo Zaplana, amb un contracte A diguem que proporcional a la seua fama, 2,3 milions €, i un altre contracte B (o almenys convenientment ocult) per 3,7 milions €

I és que la corruPpció al Ppaís Valencià ve de lluny, de molt lluny.

I cada cop guanyen més vots.

Sembla que ens hagen donat una gotà* col·lectiva, als valencians.

* Per aquells que no ho coneguen, una infusió de fulles de baladre que, diuen, algunes dones donaven als seus marits per embovar-los.

Se'n passen de bons. Serà per diners?

Ahir mateix em preguntava si no estaven rient-se de nosaltres. Avui, sense anar més lluny, m'arriba la confirmació.

La diputació de València, presidida pel senyor Rus, aquest prohom i alcalde de Xàtiva que s'ha gastat vuit mil eurets de l'ala en go-go girls o similar, mentre les muralles almohades del castell del seu poble amenacen ruïna severa, aquesta mateixa diputació, dic, es permet licitar concursos d'adquisició de material audiovisual a preus de fa dos o tres anys.

Vol dir que, seguint els costums ja establerts en aquest país, -serà per diners?- estan disposats a pagar quatre o cinc voltes més pels aparells electrònics que volen adquirir.

A més, per reblar el clau, aquests concursos estableixen una clàusula que fixa com a quota més baixa la d'un 75% del preu d'eixida, a fi d'evitar "ofertes temeràries".

Ara que, si a aquesta clàusula dissuasòria per aquells que estiguin disposats a oferir un preu "normal" li afegim la clàusula de que els aspirants a subministradors d'aquests aparells, han de ser "veterans", vull dir, que han de presentar 20 certificats de distints ajuntaments d'haver subministrat aparells d'aquestes característiques en els darrers tres anys, la mosca comença a pujar-nos al nas.

Quants subministradors d'aquests aparells podran complir aquesta condició de veterania? Els podrem comptar amb els dits d'una mà? O pitjor encara, com deia Perich, els podrem comptar amb els dits d'una orella?

Dieu-me malpensat però la única cosa que se m'ocorre és aquest refrany tan nostre:

No em fotràs tort, que t'hi veus

Spain's opposition, Not so popular

Un article interessant del britànic The Economist, i amb un doble sentit tan anglès...

Rita, Esperanza, José Mari i tuti quanti... redéu i quina tropa!

Terminator Rita continua amb les demolicions i aterraments. Cases i persones tots alhora, unes amb les excavadores, altres amb la policia. ArroPpada pels seus, salvant el Cabanyal contra els qui realment volem salvar-lo. Pobra ciutat i pobres ciutadans, pobre país i pobres paisans.

I allà a ponent, Nadiejda Esperanza (recordem Moustaki: "Nadiejda en rus, ça veut dir Espérance") ens ben il·lumina a nosaltres, pobres ignorants, explicant-nos que fou ella, ELLA, qui va destapar el cas Gürtel. No em ve de nou, recorde encara quan la consort marquesa ens va deixar bocabadats amb el descobriment de la gran pintora Sara Mago.

I José Mari, l'ex del mig bigoti i la mitja melena, se'ns ha desmelenat dient-li a Mariano, en públic, que el Pp de quan ell manava era incompatible amb la corrupció. I això proferit davant d'un dels salvats del cas Naseiro.

Per cert, parlant d'altres corruPpteles, ràpidament Jaume Matas ha aconseguit els tres milions de fiança que li demanava el jutge. Però els diners no han eixit de diversos bancs, com ens volien fer creure, no. Els diners han eixit només del Banc de València, propietat de Bancaja (no Bancaixa, aquesta marca la van vendre, segurament estorbava) on mana Olivas, molt amic de l'Edu ZaPplana i imposat en el càrrec pel molt honorable Ppaco Camps (altrament dit Ppaquita la CamPpestre). I això pocs dies després de la reunió que tingueren Matas i Zaplana.

Quina tropa, quina quadrilla, que cantava Paolo Conte:

QUADRILLE

I. Personaggio

Changez les dames,
Changez les dammes,
Je vous en prie
Changez les dammes,
Changez les dammes,
Cest la folie
Changez les dammes,
Changez les dammes,
Changez, changez
Je veux ma femme,
Je veux ma femme,
Recuperer

Trés moutarde
Elle est comme ça
Goguenarde,
N'est ce pas... ?


Elle danse
Toutes le quadrilles
Za za za za za za za za za !


Elle aime danser
Elle aime changer
Elle aime flirter


Avec des types
Qui ont du charme
Mais pas d'metier


Changez les dammes,
Changez les dammes,
Changez, changez
Je veux ma femme,
Je veux ma femme,
Recuperer



II. Personaggio

Signore, vostra moglie, Signore, vostra moglie
è creola o mulatta o è bianca di culatta ?


I. Personaggio

Lei è nei miei pensieri, lei è nei miei misteri


II. Personaggio

Mi pare di capire che è dentro al pianoforte
Che suona bello forte in fondo a quel salone

I. Personaggio

La spendida canzone che sempre mi ha stregato


II. Personaggio

O è tutta l'aguardiente che avete tracannato


I. Personaggio

Elle est dans la beauté
De toutes ces campagnes


II. Personaggio

Elle est dans la finesse
D'une coupe de champagne


Tutti

Trés moutarde...

Tres milions de fiança pel Matas, l'ex ambaixador de València als EEUU

Tres milions d'eurets, cinc-cents milions de les antigues pessetones que el jutge ha imposat a l'ex-president Balear, ex-ambaixador del País (perdó, Comunidaz) Valencià (digne successor en el fantasiós càrrec del també digníssim ex-futbolista i cantant Julio Iglesias).

Casualment amic (molt amic, certament) de l'ex-Molt Honorable Edu Zaplana, aquell firaire venedor de burres que confessà -recordeu el cas Naseiro-Palop, també dit Manglano pel jutge que la cagà?- que estava en política "para forrarse"

Casualment membre del Pp, partit que, com tots sabem, és absolutament refractari a la corrupció, com clarament ho demostren el cas Gürtel, o l'anteriorment citat cas Naseiro, o el de les subvencions al lli, o els diversos casos que afecten el cacic castellonenc Fabra, o el cas de l'Ivex y Julio Iglesias amb pagaments de contractes milionaris B en paradisos fiscals, o el cas Canyellas, o...

I què me'n dieu dels negocis del senyor Alvarez Cascos i les seues successives parelles? o del senyor Aznar i les inversions en fallides medalles nord-americanes? o del gendre d'aquest, Agag, i les seues amistats perilloses?

Tres milions de fiança i una previsible presó.

I l'horrible sensació que encara no hi són tots, que no tots aniran a raure a la garjola on caldria que hi fossin pel bé de les butxaques dels soferts ciutadans.

Merda de país, de govern i d'oposició. Segur que ens els mereixem?

No digui més, senyà Rita, la culpa és nostra

Anit vaig sentir la senyora Rita Barberà, alcaldessa de València, soltant trons i llamps davant la pregunta d'un periodista sobre el Richi Costa.

Potser a causa de la birra i el gotet de vi que jo ja duia al cos (i és que amb l'edat la meva tolerància a l'alcohol va disminuint a la carrera) em vaig perdre una mica en els raonaments i brofegades proferides per la preguntada, però crec que no distorsionaré gaire el sentit del seu discurs si dic que demanava la dimissió d'un munt de gent (fiscals, ministres, vice-presidenta primera) i (ja ho podeu suposar: del rey abajo ninguno), Zapatero.

Com un qualsevol sant Pau, he caigut del cavall encegat pels llamps de l'interfecta. I he corregut a confessar el meu pecat de lesa democràcia.

Què més donarà que els seus amics hagin furtat a tort i a dret, que hagin acceptat regals d'uns mafiosos sense classe (els mafiosos només mostren classe a les pel·lícules), que s'hagin repartit suborns (cohecho en diuen en el llenguatge jurídic espanyol), tot això els ha d'ésser perdonat, si és que, abans, l'equivocació d'uns funcionaris en no seguir les indicacions escrites del jutge instructor Garzón, no ho invaliden (com ja ens va passar fa anys amb el cas Naseiro-Polop) tot.

Senyà Rita, deixis de cançons, al seu amic Camps li ha passat allò que encara que vostè no sàpiga valencià, segurament li haurà sentit dir a son pare que sí que el parlava: s'agafa abans a un mentider que a un coix.

I recorde també, a compte dels seus vuittons: Qui va amb un coix, a l'any, coix i mig.

I és que la saviesa popular és molt afinada als seus refranys.

Dedicat a Rajoy i a Cospedal. I vostè que ho escolta. Jaume Sisa.

Veig aquest migdia a la tele Rajoy y Cospedal parlar del sumari Gürtel no, com fins ara, com una invenció dels periodistes d'uns certs diaris i/o d'un jutge venut i prevaricador, sinó com una trama delictiva (potser) contra el PP que és el veritable perjudicat.

"Esto no es un 'Filesa' del PP; no son cargos del PP que hayan montado una organización para enriquecer al PP, sino que son personas privadas que han podido, o no, montar un entramado para aprovecharse del Partido Popular, después utilizado en contra del PP. La diferencia es sustancial". Declaracions de la inefable Dolores de Cospedal (Ay, Lola, Lolita, Lola)

Ah, com sempre, sentant càtedra, ens repeteixen que ha quedat absolutament demostrat que de finançament irregular res de res. Que santa Llúcia els hi conservi la vista, perquè allò que és la capacitat lectora i interpretativa la tenen ben fotuda, redéu.

També han dit que tots els imputats o han dimitit o els han expulsat, cosa que s'aproximaria bastant a la realitat, només si acceptéssim, és clar, que dos dels afectats aforats que continuen al seu lloc de treball, ja no ho estan d'imputats gràcies a un jutge bastant més que amic, i denunciat al seu torn per prevaricador.

I m'ha vingut a la memòria una cançó del cantautor transgalàctic i bastant surrealista Jaume Sisa (segons ell, Pau Riba només era galàctic) inclosa al seu disc Galeta Galàctica: I vostè que ho escolta.

Cançó que els hi dedico, a ells i a tots els seus incombustibles partidaris, especialment als meus compatriotes valencians que a bon segur sabran trobar si, com espero, és el final polític del Molt Honorable Fransisco Camps, algun altre personatge de més corrupte encara, a qui seguir votant.

Per cert he sentit un acudit fruit de la saviesa popular:

La gota freda es forma a la Costa, aRambla amb tot i inunda els Camps

I VOSTÈ QUE HO ESCOLTA

Jaume Sisa

si les fulles rellisquen quan el vent no es mou
si els paraigües serveixen nomes per collir flors
una nena negra no canta,una barca vola per l´aigua

i vostè que ho escolta no ho sent perque no vol

si dins d´una cistella hi ha un sol despullat
si l´hivern no te pressa per deixar-te marxar
ara un peix camina per terra, ara jo esdevinc una pedra

i vostè que ho escolta no ho sent perque no vol

Amb barret o sense no ho sent, té orelles de cotó
amb barret o sense no ho sent, té el nas cobert de pols

si la lluna s´encén i para de rodar
si les cases s´enfonsen com un núvol de maig
ara un rei fuig de la baralla, una bossa buida que parla

i vostè que ho escolta no ho sent perque no vol

si les bruixes tremolen quan plou i fa sol
si les olles s´esquerden al posar-les al foc
una porta es tanca tot sola i un fusell es torna una escombra
i vostè que ho escolta no ho sent perque no vol

Amb barret o sense no ho sent, té orelles de cotó
amb barret o sense no ho sent, té el nas cobert de pols


Y USTED QUE LO ESCUCHA

si las hojas resbalan cuando el viento no se mueve
si los paraguas sirven sólo para recoger flores
una niña negra no canta, una barca vuela por el agua

y usted que lo escucha no lo oye porque no quiere

si dentro de una canasta hay un sol desnudo
si el invierno no tiene prisa para dejarte ir
ahora un pez camina por tierra, ahora yo me convierto en una piedra

y usted que lo escucha no lo oye porque no quiere

Con o sin sombrero no lo oye, tiene orejas de algodón
con o sin sombrero no lo oye, tiene la nariz cubierta de polvo

si la luna se enciende y para de rodar
si las casas se hunden como una nube de mayo
ahora un rey huye de la baraja, una bolsa vacía que habla

y usted que lo escucha no lo oye porque no quiere

si las brujas tiemblan cuando llueve y hace sol
si las ollas se agrietan al ponerlas al fuego
una puerta se cierra toda sola y un fusil se convierte en una escoba

y usted que lo escucha no lo oye porque no quiere

Con o sin sombrero no lo oye, tiene orejas de algodón
con o sin sombrero no lo oye, tiene la nariz cubierta de polvo

Per fi l'Agag. Ja tardava

En tot aquest corretjós serial que va estenent-se com l'oli sobre el paper d'estrassa ens faltava un actor, un dels més destacats representants de l'arribisme sense escrúpols, el gendríssim casat amb la filla de l'insubstituïble, l'inefable, el genuí DoNothing and his wife the Bottle, el magnífic, l'únic, D. Alejandro Agag.

Ja ens tardava.

Però al remat, avui, amb aquesta primera entrega d'una tercera part del sumari Gürtel a Madrid, ha eixit a la llum. El quadre, encara no està complet, però ja comença a prendre forma, i colors.

La diversió, malgrat els obstacles que Trillo i comPPanya intentaren posar-li, està asegurada.

Acabarà el cas Gürtel sent el cas de la Rua? Temps al temps.

Sembla que el CGPJ, aquesta estranya cosa que mai no he tingut gens clar per a què serveix, ha emmudit sense remei.

Com, si no, s'explica que encara no hagin eixit a defendre el pobre jutge Juan Luís de la Rua, dels immisericordes atacs de la premsa?

Que era molt més que amic del molt honorable Camps? Que és pecat, ara, l'amistat?

Que no vol veure certs informes de la policia? No hem dit sempre que la Justícia és cega?

Què tindrà que veure que un altre amic, el bigotes, li hagi regalat al seu amic Camps quatre drapets de res?

Qué tindrà que veure que el govern del seu més que amic li hagi regalat (perdó, hagi signat) múltiples contractes a dit amb les empreses del mostatxos?

Quina importància poden tenir la rècula de factures falses, i el ball de diners entre aquestes empreses i certs pagaments mai no justificats de la Generalitat, i del partit que la domina?

I malgrat totes aquestes informacions (falses segur, tots sabem que la premsa és molt mentidera) que deixen fet un drap al jutge president del TSJV, el CGPV sense eixir al camp d'honor a defendre'l.

No, això no pot ésser de cap de les formes.

De genollons hauríem de demanar que el CGPJ intervingui i defensi la dignitat i honorabilitat de l'incorruptible jutge número 1 de la promoció del 69 (no és cap conya, ni insinuació sexual respecte al seu més que amic) per a que no li acabi passant com a Francisco Javier Gómez de Liaño, o com a Luís Pascual Estevill

Per cert, i el fiscal, on és?

Sota, cavall i rei

Sembla que un cert grup d'empresaris, diem-li E(c), s'ha dedicat a cultivar les relacions amb una sèrie de destacades personalitats d'una certa família política, diem-li P(p) als quals ha fet en aquests últims anys una sèrie de regals visibles (festetes o festasses, vestits, etc).

Sembla també que el grup empresarial citat E(c) ha aconseguit aquests darrers anys una bona quantitat de contractes de la família receptora dels regals P(p). Més encara, sembla que l'activitat d'E(c) fora de l'àmbit P(p) sigui menyspreable (per escasa, clar, no sigueu malpensats). Aquests contractes sobrevinguts han originat diuen que desmesurats beneficis que els pobres empresaris d'E(c) han hagut de disimular (Hisenda és insaciable) evadint part d'ells (hom parla d'uns cinquanta milions) a diversos paradisos fiscals.

Sembla també, que tot el tema té l'origen en unes gravacions que una persona de la família P(p) entregà a la policia -que, recordem, no és tonta: veu una burilla i diu: "ací han fumat"- després d'haver-se convençut que el tràfec de regals-negocis no estava gaire clar, per dir-ho d'una forma suau.

Fins aquí tot bastant normal.

Però ara comença el ball de la justícia.

Com que certes persones d'entre les receptores dels regals són, com ja havíem dit, destacades personalitats, estan aforades, o dit en altre termes, no poden ser jutjades pel jutge natural com ens passa a la resta de mortals. El tema (problema com veurem) es que els aforaments són distints i diversos, i això implica que la cosa (la causa) jutjada quedi fragmentada en tres: Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Tribunal Superior de Justícia de València i Tribunal Suprem d'Espanya.

De manera que tenim una investigació unitària, que abarca unes relacions diguem-ne comercials (quid pro quo) trossejada per mor de la importància política de persones d'una de les dues parts (la part contractant de la primera part), però que en haver estat fragmentada, obligarà els nous instructors (com ja passa en el cas valencià) a fer cas omís (cui prodest) de la relació entre regals i contractes, i basar-se únicament en els regals rebuts.

La defensa del Presidente de la Generalitat dice que el juez no ha probado el cohecho, que el delito no es relevante y que no firma contratos

Per tant, quan el fiscal, o la acusació particular, facin preguntes (que les faràn, que ja les han fetes) sobre els contractes rebuts per la part contractant de la segon part, el jutge Flors, haurà de mossegar-se la llengua, i dir que la pregunta és improcedent, i que no s'està jutjant a E(c) sinó a P(p) (part contractant de la primera part)

I mentre, el responsable màxim de la família P(p) un registrador de la propietat fill, segons crec, de jutges, persona amb molta retranca, continuarà dient que confia en la justícia, i que no és per tant, i que ningú es mulla per tan poca cosa.

I tornarem a preguntar-nos CUI PRODEST, a qui aprofita. Pregunta improcedent per al jutjat de la cosa.

La probabilitat d'un nou cas Naseiro-Polop-Zaplana, s'incrementa.

I tots tan contents.

Q.E.D.

Tercera fase: Negociació

Són prou conegudes les cinc fases de Kübler-Ross front a una situació estressant, les quals, normalment, hom aplica a la situació més estressant de totes: la mort.

1.- Negació
2.- Ira
3.- Negociació
4.- Depressió
5.- Acceptació

Aquestes fases que, quan les considerem en un sol individu, són successives encara que amb freqüents solapaments, en el cas d'aplicar-les a un grup social, només poden ser evaluades a partir d'aproximacions estadístiques.

Hem arribat ja, en el cas Gürtel-Camps, a la tercera fase, la de la negociació?

Tot sembla indicar-ho, quan comencen a prodigar-se declaracions de militants del Pp instant a revisions legislatives que minimitzin els perniciosos efectes de l'acceptació d'uns regals que no ho semblen regals, sino més aviat prebendes, o més encara, suborns.

Que aquesta tercera fase, representada aquests darrers dies per les declaracions de Rita Barberà i les anxoves, o Dolores de Cospedal i els límits penals de l'acceptació de regals, continúe coincidint amb apreciacions corresponents a la primera fase (com pot ningú imaginar que tot un molt honorable president pugui embrutar-se les mans pels quatre xavos d'unes miserables peces de roba? -Rajox dixit- o el famós i repetit "Yo me pago mis trajes" de l'imputat Camps) no és més que la confirmació de que no tot el pelotó marxa a la mateixa velocitat, i molt menys encara, en línia.

Quant a la segona fase, la ira, prou mostres n'hem tingut amb les actuacions de l'inefable senyor Trillo-Figueroa Martínez-Conde, o amb les múltiples declaracions dels propis imputats, l'honorable Camps, el "pijo" Costa i abundants companys de partit.

Ara, a esperar la depressió corresponent a la quarta fase que ja comença a ésser endevinada a través dels rictus finals dels seus amplis (i falsos) somriures cara a les càmeres de televisió (quan no pot defugir-ho, clar)

I el poble què?

Doncs com sempre: fotent-se'n de la música i de qui la balla

L'Honorable Sisco CamPps viatja a Madrid tants cops com li rota

Mon pare, innocent d'ell, de la vella escola, encara creia en els refranys antics, com que "la paraula és l'home", o que "abans s'agafa un mentider que un coix".

Supose que ara, si visqués, s'ho repensaria. Però no es faria un fart de riure, com jo, davant les declaracions de presidència.

Perquè el senyoret CamPps, àlias Ppaquita la CamPpestre, qui no pot amagar el seu gust per vestir bé i car, abona religiosament al comptat les seues adquisicions. Això sí, no en el moment de la compra, com solem fer la resta de mortals comuns, sinó quan li rota. I ho paga en efectiu, no amb diners de plàstic, o amb xecs de puny, o mitjantçant transferència, com solem fer la gent d'a peu. I, quan li convé, agafa el cotxet, o el cotxàs i, xino-xano, se'n va a los Madriles, a saldar el deute. Entre hores, faltaria pus, fora agenda. Total només n'hi han 350 km. tres horetes curtes.

I supose que se n'hi va tot sol, sense xofer, que no hi ha que malgastar els diners dels contribuents. I supose també que el combustible del cotxet o cotxàs, carregat en alguna gasolinera del camí, també l'haurà pagat en efectiu, i de la seua butxaca, clar, no el crec capaç, el Molt Honorable, de malgastar els nostres impostos en aquests afers particulars.

És creïble açò? És versemblant?

Pels seus incondicionals, i n'hi han a manta en aquest meu país rebatejat en Comunitat, més que creïble, evident, més que versemblant, "palabrita del niño jesús".

Avui, El País, ens porta més "infàmies" sobre aquest assumpte: La policía encuentra en un yate nuevas pruebas sobre los regalos a Camps

Tot mentida, segur: Altea no es troba en el camí de Madrid, i la capital de les Espanyes no té mar.

Encara.

Cas Gürtel Madrid Vs. Cas Gürtel València

Avui llegesc dues notícies relacionades a El País i a Levante-emv, i m'emprenye una vegada més amb aquesta justícia que patim en aquest petit racó del món anomenat Espanya.

Comencem per la notícia de El País: Una ex directiva de Correa reitera el pago a cargos del Pp

La imputada senyora Felisa Isabel Jordán, administradora de diverses empreses del conglomerat muntat per Correa, sembla que ha reconegut haver fet pagaments a diversos imputats del Pp. Més encara, sembla que en les primeres declaracions al senyor jutge Baltasar Garzón, li indicava que es trobava en possessió d'alguna factura d'aquelles tan anomenadas de Milano, corresponents a la vestimenta del Molt Honorable senyor Francisco Camps.

Però aquí rau el problema, i continuem amb la notícia del Levante: El juez imputa a la administradora de Correa que implicó a Camps

La senyora Felisa potser que en algun moment li digués al senyor jutge Garzón alguna cosa sobre unes factures de trajos encarregats per i entregats al Molt Honorable senyor Francisco Camps, però com que aquest no està imputat en el cas que porta el senyor jutge Pedreira, aquest senyor jutge del TS de Madrid no li pot preguntar.

O siga que si la imputada a Madrid senyora Felisa no és imputada també en el TS de València, o no arriba a ser citada com a testimoni, tampoc el senyor jutge Flors li podrà preguntar res de res.

Per tant, només ens queda creuar els dits perquè algú hi veja la relació i demani la presència en el cas Gürtel de València de la mencionada senyora Felisa, tant dóna com a testimoni o com a imputada. En cas contrari, els que volem justícia, ja hem begut oli.

I el que continuarem bevent...

Trajes para todos. Un vídeo

M'ho ha enviat la meua cosina Rosa.

Molt currat

Amigüito del alma o l'idil·li entre Camps (Francisco) i Pérez (Álvaro)

L'estiu passat la meua germana m'explicava els persistents rumors sobre certes amistats masculines de l'Honorable President de la Generalitat de Baix, de nom Francisco Camps, altrament conegut en ambients "coneixedors" com a Ppaquita la CamPpestre.

Com que no tinc cap prevenció sobre aquests temes, i sempre he pensat que, com diuen al meu poble, dels pecats del piu nostre senyor se'n riu, no vaig fer gaire cas de la notícia.

Però ara arriben una sèrie de converses gravades, amb una sèrie d'expressions que em porten a pensar que

a) es trobava sota els efectes d'una lleugera intoxicació etílica (en pla, que anava una mica mamat)

b) que el coeficient mental d'ell i del grup d'amigatxos amb qui es relaciona no és excessivament elevat (més o menys a l'altura d'un xiquet de cinc o sis anys i que em disculpen, si poden, els xiquets, que no en tenen cap culpa)

c) que, efectivament, resideix de fa molts anys dins d'un armari que es resisteix a abandonar, d'aquí, potser, el seu aspecte malaltís i descolorit.

tres possibilitats que, evidentment, no s'exclouen entre sí, tot cal dir-ho.

Juanjo Millás, al Levante, escriu avui un article relacionat: Lecciones de sensibilidad que paga la pena de llegir.

I El Mundo, publica una enquesta en la que jo ha he votat.

Endevineu el sentit del meu vot?

Divide et vinces. Un recurrent costum de la justícia espanyola

En comentaris en blocs amics, i potser en aquest mateix bloc, no ho recorde, m'he queixat de que, allò que sembla unitari (el cas Correa, no el cas Garzon com alguns intencionadament ens volen fer creure) haja de quedar dividit en dos (o potser tres) casos: un a València, un a Madrid i (potser) un al Suprem.

No ho puc entendre.

Com no he entés mai que el cas Yakovlev-42, acabés quedant dividit en dos casos, el de la contractació i successives subcontractacions, i el de la falsedat en document públic, que és l'únic que s'està jutjant, ja que l'anterior va quedar desestimat.

Avui m'arriba una notícia al Levante que desconeixia: Hi han dos casos Fabra, portats per dos jutjats distints de Nul·les. I quan un dels dos jutjats, pretèn acumular amdós casos en un de sol, com sembla lògic, l'Audiència s'hi nega i ho impedeix.

Aquest és el titular: La Audiencia da la razón a Fabra y rechaza acumular sus causas

Llegiu, llegiu, que no té desperdici.

Tot esperant Godó. Perdó, el G-20

De le Monde, Edició digital del 01.04.2009

De totxos i màfies. La xuleria acaba pagant-se. I l'estupidesa.

Europa, l'eurocambra, demana la congelació de fons destinats a Espanya fins que no s'aclaresca i acabe la urbanització desmesurada i salvatge.

Açò conta El País.

I açò conta Levante-Emv

I açò, Vilaweb

I és que els recursos plantejats pels residents europeus a les comarques alta i baixa de la Marina, jubilats que aprofitant els preus encara baixos havien comprat la seua caseta i que més tard, quan la urbanització salvatge del litoral fou la norma eren expropiats en base a unes lleis que la Generalitat de baix havia aprovat en benefici dels amics constructors, no podien quedar sense resposta per part d'Europa.

Al menys dues vegades, el govern valencià ha fet cas omís (s'ha pasat pel forro dels collons com diem al poble) els dictamens que demanaven garanties pels propietaris afectats per pais, camps de golf i altres negocis.

I a la tercera sembla que pot anar la vençuda.

De vegades, me n'alegre de pertànyer a Europa. Bé, la major part de les vegades, malgrat l'existència dels germans Kaczynski, o del senyor Topolanek, o del cavaliere Berlusconi, o...

I acabe amb una portada de l'últim número d'El Temps, que em sembla molt significativa i apropiada

De bancs, fiscals i jutges. Tercermundistes? Què va, som els millors.

El jutge Javier Gómez Bermúdez, la serietat del qual no m'ofereix cap dubte, diu (El País d'avui) davant dels vocals del CGPJ que hi han 50 casos de delinqüència econòmica a punt de prescriure.

I ho relacione amb la notícia llegida al Levante sobre el cas Fabra, i la paralització dels informes d'Hisenda causada pel retràs en la resposta dels bancs (tots?, alguns?) als seus requeriments d'informació.

I, si no em falla la memòria, als meus temps els requeriments d'un jutjat es responien, això sí, de la forma més estricta i exacta i menys general possible.

Em pregunte, per tant, si és que cap dels deu jutges que han passat pels jutjats de Nules ha sabut fer el requeriment correcte, o és culpa dels directors dels Bancs requerits que estan saltant-se a la torera, les ordres d'un jutjat.

Estarà inclòs aquest cas Fabra entre els cinquanta denunciats pel jutge Bermúdez?

Pot fer alguna cosa la fiscalia anticorrupció?

Per acabar un acudit trobat a Le Monde sobre la "racionalització salvatge" de les entitats financeres.

Fernando de Rosa, vice-president del CGPJ. No em fotràs, tort, que t'hi veus

Un defecte que patim les persones diguem-ne lleugerament esquerranes, és l'acusat sentit de vergonya pròpia i aliena que manta vegada ens paralitza, per allò de no caure en estridències i demagògies que considerem impròpies de gent civilitzada.

Perquè, de no ser per aquest motiu, com explicar-nos el silenci sobre les reunions de tot un vice-president del CGPJ amb el senyor Camps, un possible imputat en un cas judicial?

I la premsa significa molt poc, sobretot si parlem de premsa local.

Jo no sé si el Molt Honorable President de la Generalitat de Baix, allò que s'han empescat a dir Comunitat Valenciana, per tal d'evitar el nom que en la transició ens donàrem a molta honra, País Valencià, és tan honorable com el seu càrrec exigeix. Però la cosa que em sembla molt evident és que el senyor de Rosa, ha comés una greu equivocació (si només ha estat això i no una grossa irregularitat) i que hauria de dimitir del seu càrrec, o ser cessat immediatament.

Però què hi farem! és de dretes, i aquests no dimiteixen mai, ni mai s'equivoquen, ni, mai reconeixen el més mínim error, la més insignificant irregularitat.

I si no, que li ho pregunten al senyor Fabra.

Un altre que tal.

De Rosa incumplió la ley si en sus reuniones con Camps lo asesoró sobre su implicación

El vicepresidente del gobierno de los jueces se vio al menos dos veces con el presidente. La Ley Orgánica del Poder Judicial prohíbe a los jueces aconsejar jurídicamente se cobre o no

Levante-EMV, Valencia

Ni cobrando, ni gratis. Ni en un despacho oficial ni en un domicilio particular, ni en el bar de la esquina. Los miembros del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), por ejemplo Fernando de Rosa, como árbitros que son tienen la obligación legal de desarrollar su actividad con dedicación exclusiva y les está tajantemente prohibido desempeñar cualquier otra tarea, pública o privada, "por cuenta propia o ajena, retribuida o no", además de la propia de su cargo.

Así de contundente es la Ley Orgánica del Poder Judicial, cuando, en el artículo 117, establece el régimen de incompatibilidades de los integrantes del órgano de gobierno de los jueces. Para que no quede ninguna duda de que el asesoramiento en materia legal está claramente incluido entre las tareas proscritas, el apartado segundo del artículo 389 de la citada ley, lo subraya: "el cargo de juez o magistrado [incluye a los miembros del CGPJ] es incompatible con todo tipo de asesoramiento jurídico, sea o no retribuido". Así pues, con la ley en la mano, el vicepresidente del CGPJ, Fernando de Rosa, tendría un serio problema jurídico, al margen del político, si se demostrara que en las reuniones que mantuvo con el presidente Francisco Camps y varios consellers y altos cargos asesoró sobre el escenario judicial que podría plantearse si el jefe del Consell es implicado en la trama.

Esas citas en casa propia o en territorio institucional tendría al menos tanto recorrido que la rocambolesca estanmpa del juez, el ministro de justicia y toda la cornamenta de los muflones y venados abatidos en la cacería de Jaén que acabó costándole el cargo al ministro Fernández Bermejo. Aquello fue un desliz político en toda regla. De hecho, allí se especuló con el motivo de las conversaciones si las hubo. En los al menos dos encuentros mantenidos por De Rosa con Camps no hay, ni por la agenda ni por el escenario, orden del día lúdico que explique el encuentro entre dos amigos y unos cuantos agregados.

El primero de ellos, del que informó este diario, se produjo el 13 de febrero en el domicilio del magistrado y ex conseller de Justicia, en la Avenido Barón de Cárcer. El segundo tuvo lugar una semana después en el Palau de la Generalitat. Preguntado por este diario sobre el contenido de la reunión en su casa, De Rosa se limitó a contestar: "No voy a contar lo que hago en mi vida privada", tras señalar que ni confirmaba ni desmentía la reunión. Fuentes oficiales de Presidencia se instalaron en la misma versión, aunque destacaron que entre Camps y su ex subordinado De Rosa hay "una relación personal, que es muy conocida". No obstante, a esa reunión acudieron al menos dos consellers y algún otro alto cargo. El encuentro se celebró el día que los periódicos publicaron el auto del juez Baltasar Garzón en el que se desenmarañaba el entramado de 23 empresas montado por Francisco Correa, Pablo Crespo Sabaris y Antoine Sánchez, entre otros, para, a través del presunto soborno a políticos y funcionarios, lograr contratos de la Administracion y desviar los fondos a paraísos fiscales.

Ese mismo día trascendió, además, que el magistrado apreciaba "serios indicios" de que aforados del PP podrían estar implicados. En ese contexto se habría convocado, según fuentes solventes, el improvisado gabinete de crisis para evaluar la situación jurídica y política en casa de Fernando de Rosa. En un edificio propiedad de la familia del ex conseller en el que hace años estaba la sede del PP valenciano, concretamente en la primera planta. El jueves 19 de febrero, de buena mañana, en la tertulia de Canal 9, De Rosa soltó la traca al afirmar que si Garzón no se inhibía en la causa a favor del Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) "podríamos estar pasando una línea roja muy importante, que es la prevaricación". "Puedo decir que si yo fuera juez y en un procedimiento hubiera la más mínima sospecha de que hubiera un aforado, la responsabilidad del juez es paralizar el procedimiento y remitirlo al órgano competente". "Al presidente de la Generalitat sólo lo puede investigar el TSJCV", concluyó.

Al cabo de unas horas, De Rosa visitó el Palau. El número dos del CGPJ aseguró a este diario que había ido a recoger teletipos. Salió así al paso de las informaciones sobre una reunión, a la que también habría asistido el ex ministro Michavila, de un minigabinete de crisis. El vicepresidente Rambla también participó en el encuentro.