El Club de les cançons. Sense lletra. Una proposta insòlita de Gales

Possiblement exagero en qualificar d'insòlit la proposta musical de Gales per a aquesta setmana: la major part de la música clàssica, no sol utilitzar l'instrument de la veu humana, moltes vegades deficient -i si no que li ho pregunten a molts dels autoanomenats cantants actuals.

Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.

Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:



Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"



I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.

Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.

Algemesí, una bona notícia

Per fi la nostra Generalitat valenciana ha tingut un detall: declarar Bé d'Interès Cultural les processons de la Mare de Déu de la Salut, els dies 7 i 8 de setembre, a Algemesí.

I encara que dubte molt que açò representi en cap cas un recolzament econòmic, ja ens va bé als valencians que, a poc a poc, les nostres músiques, els nostres balls, el nostre teatre, vagin adquirint oficialment la importància que sempre han tingut, malgrat el menyspreu dels castellanitzats botiflers que de fa segles ens governen.

Perquè València és molt més que la monumental Ciutat de les Arts i les Ciències, les falles, els tarongerars, els arrossars i les platges (també açò és València, és clar, però no tota)

València és també les danses guerreres de la Todolella, la pilota al carrer o als trinquets, els sexenis de Morella, la festa d'Elx, les bandes de música i els dolçainers, els moros i cristians, els correfocs i les cordades, la processó del Corpus, els miracles de sant Vicent, o les processons de la Mare de Déu de la Salut amb els seus balls i la seua Muixeranga.

Com deia, una bona notícia.

Avui, 9 d'octubre, sant Dionís, o qui dia passa any empeny

Avui, Diada del País Valencià, dia dels enamorats - hem recuperat la "mocadorà" - assistirem al lluïment del senyor Camps (perdó, el Molt Honorable) no sabem si vestit amb drapets comprats o regalats, de la senyà Rita, amb el seu acostumat vestit roig, i d'un "bigotes" que continua en llibertat gràcies a la generositat d'un jutge molt més que amic dels seus amics.

El senyor Costa, ja recuperat de l'accident amb el seu Infinity, ens deleitarà amb la seva veu gangosa, sentirem el sarsueler himne de l'exposició, transformat per obra i gràcia de l'Abril Martorell i alguns altres en l'himno de la comunidad (no la d'Àlex de la Iglesia, l'altra), possiblement Rus soltarà alguna brofegada d'aquelles a què ens té acostumats, Ripoll i els saplanistes continuaran conspirant des del sur del país, i Fabra des del nord on la seua família regna de fa generacions, ens donarà lliçons de moral, que bé que les necessitem.

Al centre, l'incombustible senyor Blasco, l'ex maoïsta, ex-frap, ex-pspv, ex... continuarà, ell i la senyora Ciscar, buscant l'ombra del millor arbre.

I la bona gent valenciana i fallera, aquella que encara sap dir "xé, collons, au a fer-nos una cassalla", la que sap que l'única cosa realment important es ofrendar nuevas glorias a Ehpaña, Ehpaña, Ehpaña, soltarà alguna llagrimeta sense saber que estan fent-ho pel difunt Camps (que si no ho està ja, fa un pudor de mort irressistible)

Però que no es preocupen. Déu proveïrà, i els del carrer Gènova, allà a la capital (Madrit of course) ja ens sabran trobar algun altre a qui votar, algun altre més corrupte, més espanyol, més antivalencià encara.

I així s'acomplirà allò que tants diem: si els valencians fórem negres, votaríem Ku Klux Klan.

Jo, li regalaré una rosa a la meua dona. I, a l'any que ve, si puc, una altra.

Amic invisible. El meu regal a Snooper (Nire)

Entre tots aquells que em podien haver tocat al sorteig i festa organitzats per Nynaeve i Patita, he tingut la sort de trobar-me amb una persona, Snooper (abans Nire) amb qui tinc (o al menys així ho crec) certes afinitats. La més important de les quals, l'amor a la terra i la cultura que ens ha tocat respectivament en sort, cosa que ens ajuda a estimar la terra i cultura dels demés.

Entre todos aquellos que me podían haber tocado en el sorteo organizado por Nyanaeve y Patita, he tenido la suerte de encontrarme con una persona con la que tengo (o al menos así lo creo) ciertas afinidades. La más importante entre las cuales, el amor a la tierra y a la cultura que nos ha tocado respectivamente en suerte, lo que nos ayuda a amar la tierra y la cultura de los demás.

Així que començaré amb un vídeo dels Tornejants d'Algemesí.

Así que empezaré con un vídeo de los Torneantes de Algemesí.

Ja ho sé que no és l'espatadantza ni l'aurresku, però el dia 8 de setembre, a Algemesí, és dansada, junt amb altres balls i muixerangues, a la processó en honor de la Mare de Déu de la Salut.

Muixerangues a la porta de l'església a través de les quals passarà la Mare de Déu

Muixerangues a la puerta de la iglesia a través de las que pasará la Virgen

Ya sé que no es la espatadantza ni el aurresku, pero el día 8 de septiembre, en Algemesí, es danzada, junto con otros bailes y muixerangues, en la procesión en honor de la Virgen de la Salud

I seguiré amb una cançó del meu paisà Raimon, sobre un poema de Salvador Espriu, una poesia d'amor a la terra, la del poeta, la del cantant, la de Snooper, la meua, la de tots.

Y seguiré con una canción de mi paisano Raimon, sobre un poema de Salvador Espriu, una poesía de amor a la tierra, la del poeta, la del cantante, la de Snooper, la mía, la de todos

HE MIRAT AQUESTA TERRA

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent ens parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

HE MIRADO ESTA TIERRA

Cuando la luz surgida del fondo del mar
por levante, justo empieza a temblar
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando por la montaña que cierra a poniente
el halcón se llevaba la claridad del cielo
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras jadea el aire enfermo de la noche
y oscuras bocas rozan los caminos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando la lluvia trae el olor a polvo
de las ásperas hojas de los lejanos sauzgatillos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando el viento nos habla en la soledad
de mis muertos felices de estar juntos para siempre
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras envejezco en el largo esfuerzo
de pasar el arado sobre los recuerdos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando el verano acuesta por el soñoliento
campo el ancho silencio extendido por los grillos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Mientras entendían sabios dedos de ciego
como el invierno despoja el sueño de los sarmientos
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

Cuando la desbocada fuerza de los caballos
del aguacero, de repente baja por las barrancadas
he mirado esta tierra
he mirado esta tierra

8 de setembre in absentia. Homenatge a Algemesí

Avui, 8 de setembre, festa de la nativitat de la mare de déu, celebrada a gran part de la geografia espanyola, sota les més diverses advocacions, Algemesí celebra la festa de la seua patrona, la Mare de Déu de la Salut.

Per què aquest post? Per dos motius molt senzills i elementals:

Algemesí és molt a prop del meu poble
La Muixeranga és un ball i una música que molts valencians voldríem el nostre himne.

La processó, o com diem a La Ribera, la professó, és espectacular, ja que conserva una sèrie de trets típics, com les escenes bíbliques, els balls dels gremis, i sobretot la muixeranga. La Muixeranga és un ball que, a poc a poc, ha anat estenent-se a tot el territori valencià, i que ha estat l'origen dels castells i castellers a Catalunya. Segurament portats pels llauradors valencians que van anar al delta de l'Ebre el segle XIX a plantar arròs.

He trobat aquests tres vídeos, corresponents a un programa de televisió del 2005, sobre la processó, o millor dit, sobre les processons (una la vespra, i dos el dia de la festa) que són una mostra bastant completa del que pretenc dir.

Entre els balls atenció a l'últim, el dels tornejants, no us recorda en certa forma l'aurrescu?