I el 20 de Novembre, eleccions generals

I ara què en faran el fatxes de la seua peregrinació anual a l'ossari major del regne?

Però deixem-nos de collonades i d'acudits dolents.

En aquest mateix moment estic escoltant, a la tele, el senyor Rodríguez Zapatero explicar les coses que el seu govern ha fet, tot intentant eixir de la crisi, i em faig creus de com són tots de bons quan ens expliquen tot allò que han fet i per què no n'han pogut fer res més.

Afavoreix aquest avançament Rubalcaba o ho fa, per contra, Rajoy?

No gosaria dir-ho.

Per una banda sembla que l'avançament li resta temps de recuperació a Rubalcaba, i per tant el perjudica.

Per una altra li evita haver de defendre's sense descans de les contradiccions insalvables entre el programa del candidat socialista i els fets d'un govern obligat a obeir les ordres d'una Europa que sembla no haver-ne aprés res d'aquesta crisi que ens han portat els neoconservadors talibans seguidors de Friedman y l'escola de Chicago. I açò, com negar-ho? l'afavoreix.

Bé, el pròxim dia 20 de Novembre, doncs, tornarem a votar, amb un resultat desgraciadament previsible de predomini d'una dreta que no mereix pas aquest nom, per la incivilitat i poca vergonya que demostra.

Preguem a tots els déus i dimonis, tant si existeixen com si no, que el PP no aconsegueixi una majoria absoluta que ens deixaria en la més trista desemparança.

De guanyar i perdre

...Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
i tractar per igual aqueixos dos farsants...

del poema IF de Rudyard Kipling (tret de la pàgina http://www.albaiges.com/poesia/poesiaestimulante)

Tots coneixem gent que no sap perdre. Jo mateix, sense anar més lluny, no jugo pràcticament a res, pel mal de cos que se'm queda cada volta que perdo, cosa que sol passar massa a sovint pel meu gust, si més no.

Possiblement per aquesta circumstància personal, tendeixo a disculpar les reaccions extemporànies que tant abunden entre els polítics després d'unes eleccions. Després de tot, a qualsevol elecció, hi ha un guanyador i un munt de perdedors que no ho solen reconèixer, perdedors que, inevitablement es presenten com a guanyadors.

Però aquestes passades eleccions tan aclaparadorament clares en favor del PP estan proporcionant-me més d'una sorpresa: Un PSOE immediatament reconeixedor que no només ha guanyat el PP sinó que ells han perdut sense cap excusa, i un PP que, podent mostrar-se magnànim i senyorial, intenta anorrear l'enemic sense adonar-se que, de seguir fent el que fa, acabarà sent la millor raó per a deixar de votar-los.

El comportament del PP de Castilla la Mancha, previsiblement guiats per la secretària general i futura presidenta de la comunitat, Dolores de Cospedal, és tan indigne com, per posar un exemple d'aquests dies, l'acusació, ja desmuntada, de que els cogombres espanyols tenien la culpa dels infectats per e.coli a Alemanya.

Clar que, la Cospedal ja ens té ben acostumats a aquestes acusacions no suficientment contrastades. Confio que algun dia, aquesta mala praxi els hi passi factura.

El Col·legi de metges de Madrid té tota la raó

Avui llegesc a El País que El Colegio de Médicos de Madrid pide que los facultativos extranjeros sepan español i sota el meu humil punt de vista té tota la raó.

I és que qualsevol persona amb dos dits de front admetrà que: "Es necesario crear un sistema para medir el nivel de conocimiento de español de los profesionales sanitarios extranjeros, ya que es básico en la relación médico-paciente la comunicación entre ambos" tal com sosté el vicepresident del Col·legi de Metges de Madrid, Miguel García Alarilla.

Clar que això mateix, tan assenyat, quan ho demanem els ciutadans que no hem tingut la "sort" del senyor Mayor Oreja, (D. Jaime), quinto meu, per cert, qui ho diria? de que el seu avi els prohibís parlar l'idioma propi a casa i fora casa, molta gent pensa que ho diem només per fotre, per amargar-los la vida a ells, els espanyols com cal.

I és que no hi ha res com ser ciutadà de segona per a tindre el dret de rebre totes les bufetades.

Per això demà no votaré a cap dels dos grans partits espanyols i em decantaré per una coalició que defensi els drets de les nacions no espanyoles.

1977 Una missa d'acció de gràcies molt especial

Any i mig ja, que havia mort el dictador, i les lluites entre partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura, entre juntes i plataformes, no amainaven. Els feixistes de sempre, no havien deixat mai de campar per on volien, de considerar que això de la democràcia que demanàvem no era més que una broma pesada, el Cara al sol, el seu himne, i Tarancón al paredón, un dels seus crits de guerra.

Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.

El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.

I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.

Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.

Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.

Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.

- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.

- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta

- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.

- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”

Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.

- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”

Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.

Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.

La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:

- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!

Una forta riallada esclatà al carrer.

Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.

I que dure, Cristo, i que dure.

Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original