Quan jo era menut, encara la televisió no havia popularitzat les cavalcades, i els reis arribaven a cavall al poble.
O, al menys, això ens deien els majors i per això cantàvem:
"Senyor Rei jo estic ací,
done'm casques per a mi,
que jo li donaré herba i garrofes
per al seu rossí."
I preparàvem la cistelleta amb unes poques garrofes i una copeta de mistela que deixàvem a la finestra darrere de la reixa, esperant veure-la a l'endemà plena de casques, peladilles, monedes de xocolata, pastissets de moniato i altres llepolies.
Perquè els reis, per una cosa o altra, rares vegades els podíem veure.
Si de cas algun patge que el pare ens contava haver vist a Sueca i que, aprofitant l'ocasió, li havia avançat el regal -he dit bé, el regal: l'economia no donava per a més- la vespra de Nadal. Tampoc la televisió havia popularitzat aquest Père Noël de llargues barbes i voluminosa panxa que ara els hi fa la competència als nostres Reis de sempre.
No, al poble encara tardarien en arribar els Reis, però nosaltres no ho sabíem, i eixíem ben acomboiats les colles d'amiguets, a les carreteres, corrent amunt i avall, a esperar-los.
I a la carretera d'Albalat, junt a la creu, el carreter que tornava a casa que ens veia i ens deia:
- Què feu ací, xiquets?
- Esperant els Reis - que li dèiem.
- Acabe de veure-ls girar cap a la Muntanyeta i la Font.
I tots corrent cap a la carretera de la Muntanya. I al llavador, un llaurador que arribava en la seua bicicleta, carregat amb un feix de llenya:
- On aneu, xiquets?
- Cap a la Font, que ens han dit que per allí venen els Reis.
- Feu tard. Han girat per l'Alberell, supose que cap a Corbera. Segur que acabaran venint pel caminàs.
I pel camí l'Ermita, cap al caminàs que hi falta gent, on algun altre llaurador ens informava que els havia vist deixar Corbera cap a Fortaleny, cosa que li feia pensar que segurament vindrien per Riola.
I anava fent-se de nit, i havíem de tornar a casa, cansats d'anar corrent ací i allà, sense haver aconseguit trobar uns Reis que se'ns havien fet escàpols i que, al remat, resultava que ja havien enviat els seus patges a fer la seua feina de repartir els joguets a la xicalla, o potser encara no havien arribat, segons a quina casa, i caldria esperar a l'endemà de matí per saber què ens havien acabant portant.
I és que la televisió encara no havia arribat al poble, i els Reis arribaven amagats. No s'estilava encara imitar les cavalcades de les grans ciutats, tot i que, si parlem d'il·lusió, no teniem que envejar la que n'hi ha a hores d'ara.
O, al menys, això ens deien els majors i per això cantàvem:
"Senyor Rei jo estic ací,
done'm casques per a mi,
que jo li donaré herba i garrofes
per al seu rossí."
I preparàvem la cistelleta amb unes poques garrofes i una copeta de mistela que deixàvem a la finestra darrere de la reixa, esperant veure-la a l'endemà plena de casques, peladilles, monedes de xocolata, pastissets de moniato i altres llepolies.
Perquè els reis, per una cosa o altra, rares vegades els podíem veure.
Si de cas algun patge que el pare ens contava haver vist a Sueca i que, aprofitant l'ocasió, li havia avançat el regal -he dit bé, el regal: l'economia no donava per a més- la vespra de Nadal. Tampoc la televisió havia popularitzat aquest Père Noël de llargues barbes i voluminosa panxa que ara els hi fa la competència als nostres Reis de sempre.
No, al poble encara tardarien en arribar els Reis, però nosaltres no ho sabíem, i eixíem ben acomboiats les colles d'amiguets, a les carreteres, corrent amunt i avall, a esperar-los.
I a la carretera d'Albalat, junt a la creu, el carreter que tornava a casa que ens veia i ens deia:
- Què feu ací, xiquets?
- Esperant els Reis - que li dèiem.
- Acabe de veure-ls girar cap a la Muntanyeta i la Font.
I tots corrent cap a la carretera de la Muntanya. I al llavador, un llaurador que arribava en la seua bicicleta, carregat amb un feix de llenya:
- On aneu, xiquets?
- Cap a la Font, que ens han dit que per allí venen els Reis.
- Feu tard. Han girat per l'Alberell, supose que cap a Corbera. Segur que acabaran venint pel caminàs.
I pel camí l'Ermita, cap al caminàs que hi falta gent, on algun altre llaurador ens informava que els havia vist deixar Corbera cap a Fortaleny, cosa que li feia pensar que segurament vindrien per Riola.
I anava fent-se de nit, i havíem de tornar a casa, cansats d'anar corrent ací i allà, sense haver aconseguit trobar uns Reis que se'ns havien fet escàpols i que, al remat, resultava que ja havien enviat els seus patges a fer la seua feina de repartir els joguets a la xicalla, o potser encara no havien arribat, segons a quina casa, i caldria esperar a l'endemà de matí per saber què ens havien acabant portant.
I és que la televisió encara no havia arribat al poble, i els Reis arribaven amagats. No s'estilava encara imitar les cavalcades de les grans ciutats, tot i que, si parlem d'il·lusió, no teniem que envejar la que n'hi ha a hores d'ara.
