1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corregudes bous. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corregudes bous. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de març del 2011

Corrida. Un conte antitaurí de Roger Zelazny

Estic llegint aquests dies algunes novel·les i contes del gran escriptor americà de ciència ficció i fantasia, Roger Zelazny.

Voldria compartir amb vosaltres aquest petit conte publicat el 1968:


CORRIDA

Roger Zelazny

El despertà un lament ultrasònic. Era una cosa que li torturava els timpans però que estava més enllà del llindar audible.

Gatejà i es posà dret en la foscor.

Es colpejà diverses vegades contra les parets. S'adonà que li feien mal els braços, com si li n'haguessin clavat moltes agulles.

El brogit el destarotava.

Tenia que escapar! Havia d'eixir d'allí! Divisà una petita taca de llum a l'esquerra.

Es girà i corregué cap allà, i la taca augmentà de grandària fins convertir-se en un portal.

El travessà a la carrera, i s'aturà parpellejant enmig d'un resplendor que l'enlluernà. Estava nu, estava suant. La seva ment estava boirosa, repleta de somnis filagarsats.

Sentí una remor, com el d'una multitud, i parpellejà novament contra el resplendor.

Una figura fosca i dominant s'aixecava davant ell a la distància. Aclaparat per la fúria, corregué cap a ella, sense saber exactament per què.

Els seus peus nus trepitjaren l'arena ardent, però ignorà el dolor mentre atacava a la carrera.

Alguna part de la seva ment formulà la pregunta: “Per què?”, però la va ignorar.

Després s'aturà.

Hi havia una dona nua, dreta davant ell, fent-li senyals, invitant-lo, i sentí una sobtada onada de foc als engonals.

Es girà lleugerament a l'esquerra i s'encaminà cap a ella.

Ella s'allunyà dansant.

Ell augmentà la velocitat. Però quan ja era a punt d'abraçar-la, una onada de foc brotà al seu muscle dret i ella desaparegué.

S'hi mirà el muscle, del que sobreeixia una vara d'alumini, i la sang lliscava cap avall pel seu braç. La multitud rugia.

...I ella aparegué de nou.

La perseguí un cop més, i tornà a sentir la cremor d'un foc sobtat, aquest cop al muscle esquerre. Ella havia desaparegut de nou i ell estava dempeus, tremolós i suant, parpellejant contra el resplendor.

-És un truc – decidí –. No li facis el joc!

Ella aparegué de nou i ell restà completament immòbil, ignorant-la.

S'hi va veure assaltat per nous focs, però rebutjà moure's. Lluità per aclarir el cap.

La figura obscura aparegué un cop més, d'uns dos metres d'altura i posseïdora d'un parell de braços.

Subjectava alguna cosa en una de les seves mans. Si la llum no fos tan fotudament enlluernadora potser podria...

Però odiava aquella fosca figura, i carregà contra ella.

El dolor li castigà el costat.

Espera un moment! Espera un moment!

Una bogeria! Tot açò és una bogeria!, es digué a ell mateix, recordant la seva identitat. Açò és una plaça de toros i jo sóc un home, i aqueixa cosa obscura no ho és. Alguna cosa està equivocada.

Es deixà caure sobre mans i genolls, guanyant temps. Recollí un doble grapat de sorra mentre estava en aquesta posició.

Aleshores sentí agullonades elèctriques i doloroses. Les ignorà tant de temps com pogué, en acabant s'alçà dret.

La figura fosca agità alguna cosa cap a ell, i ell odià la cosa agitada.

Corregué cap allò i s'aturà al seu davant. Ara sabia que era un joc. Li deien Michael Cassidy. Era advocat. Nova York. De Johnson, Weems, Daugherty i Cassidy. Un home li havia demanat foc. A un cantó del carrer. A darrera hora de la nit. Ho recordava.

Llençà la sorra als ulls de la criatura.

Aquesta trontollà un moment i els seus braços s'aixecaren cap a allò que podia ser el seu rostre.

Carrisquejant les dents, arrancà la vara d'alumini del seu muscle i enfonsà la seva afuada punta en la zona del mig de la criatura.

Alguna cosa li tocà el tos, i hi hagué foscor i va restar immòbil molta estona.

Quan pogué moure's de nou veié la fosca figura i intenta aferrar-la.

Fallà, i sentí dolor a l'esquena, i humitat.

Quan, una altra vegada, s'hi posà dret, rugí:

-No pots fer-me açò! Sóc un home! No sóc un toro!

Se sentí una remor d'aplaudiments.

Corregué cap a la cosa obscura sis vegades, intentant agafar-la, aferrar-la, fer-li mal. Cada vegada fou ell qui se'n va fer de mal.

Finalment s'hi posà dret, panteixant i respirant pesadament, li feien mal els muscles i l'esquena, i la seva ment s'aclarí per un moment i va dir:

-Tu, ets Déu, oi? I aquesta és la forma en que Tu jugues...

La criatura no respongué, i ell arremeté.

S'aturà en sec, aleshores s'hi deixà caure sobre un genoll i es llançà contra les seves cames.

Sentí un terrible i ardent dolor al seu costat quan tombà a terra la figura obscura. La colpejà dues vegades amb els punys, llavors el dolor penetrà al seu pit i notà que tot el cos se li adormia.

-O ets tu? - preguntà amb llavis balbs -. No, tu no ets... On sóc?

L'últim record que tingué fou el d'alguna cosa que li tallava les orelles.

dijous, 23 de setembre del 2010

La covardia no és mai un bon negoci. Contra els correbous. També.

La decisió, democràtica per suposat, del parlament català, d'ahir (114 vots a favor, 14 en contra i 2 abstencions) a favor de continuar mantenint els correbous com a excepció (ara ja regulada i circumscrita a unes determinades poblacions) dins la llei de protecció d'animals, està com no podia ser d'altra forma, sent aprofitada una altra vegada per la caverna espanyolista per tornar a bombardejar-nos amb la falòrnia que prohibir les "corridas de toros" ha estat única i exclusivament per motius nacionalistes antiespanyols.

I és que amb aquesta baixada de pantalons dels polítics catalans, li han donat peu als pro-taurins per reclamar la tornada enrere de la llei respecte a les corregudes. I això, si que no.

Perquè és una veritable llàstima que, a diferència d'allò que havia passat amb la discussió sobre les corregudes de bous, no s'haja demanat l'opinió dels experts, per desmuntar d'una punyetera volta, els sofismes de que els pobres animals no pateixen i altres bestieses pròpies de la mala consciència i la més vulgar estupidesa.

Reconec que amb aquestes dues normatives estem millor que abans: un espectacle cruel i degradant prohibit, i l'altre, tan cruel i degradant com el primer, regulat i restringit.

Però no és prou, no n'hi ha prou. I haurem de seguir demanant la total prohibició. Ara ja no hi ha excusa que ho valgui.

dijous, 26 d’agost del 2010

Són un Bé d'Interés Cultural els bous?

En aquesta societat de les presses on les notícies duren el que un caramel a l'eixida d'un col·legi, poc a poc van apagant-se els focs encesos per la recent modificació de la llei catalana de protecció dels animals que estableix la prohibició de corregudes de bous en tot el territori del Principat, a partir del primer de gener del 2012

I malgrat la calor que to ho pot, en llegint la premsa, assistim a un lent degoteig de notícies, ara que un alcalde ha decidit que enguany no hi hagin bous al carrer al poble, adés que un altre ha prohibit que els animals siguin rebuts a bastonades.

Avui llig una notícia d'EFE que ens parla d'una enquesta feta per Ecologistas en Acción on aquests asseguren que hi ha una caiguda del 45% en el nombre de "festes" amb el bou com a protagonista (malaventurat protagonisme pensaran els animalets, si es que pensen)

No, no crec que siguin els bous un

Bé (per a quí, aquest bé?)
d'Interés (menys d'un 10% d'espanyols realment interessats)
Cultural (pot ésser considerada Cultura la tortura?)

Clar que hi han opinions per a tot, però algunes opinions ben poc tenen d'humanes.

dissabte, 31 de juliol del 2010

De bous, autonomies, llibertats i altres festes més o menys nacionals

Estic realment astorat del rebombori que s'ha organitzat a compte de la famosa prohibició de bous, decretada pel Parlament de Catalunya, al territori principatí.

Podríem establir una petita classificació de les respostes més o menys desmesurades a aquesta llei.

1. No calia. Tal com anaven passant els anys, les corregudes de braus arreplegaven cada cop menys gent. Per tant, només era qüestió de temps, poc, que deixessin d'ésser rendibles. Ens podíem haver estalviat tota aquesta maror.

Cert, ho reconec. Quan jo era menut, farà uns cinquanta anys, encara recorde algunes festes del poble amb plaça de bous portàtil, i vaquetes. Ningú no ho enyora, que jo sàpiga. Però tornant al tema, i el valor educatiu del debat? Sense la llei ens l'haguéssim perdut.

2. És un atemptat contra la llibertat. Les lleis no han de basar-se en la moral, sinó en el consens. Qui no vulgui veure-ho que no hi vagi.

Admetent que es tracta d'una resposta aparentment raonable, caldria puntualitzar que la sensibilitat de la gent evoluciona amb el temps, i allò que era acceptable ahir, avui pot deixar de ser-ho. Vull dir que el consens evoluciona, i allà on encara no n'hi ha, les lleis han de basar-se en la majoria. No és descartable que una nova majoria pogués tornar a permetre les corregudes, encara que em sembla difícil.

3. És un atac a l'essència espanyola, fruit del desig dels nacionalistes (catalans) de diferenciar-se d'Espanya. La prova és que els correbous no han quedat prohibits.

Sembla que no hagi estat ben bé així, al menys en la majoria dels vots. Però encara que ho hagués estat, no crec que això invalidés la votació. Només indicaria un canvi de tendència al Parlament català. Quant als correbous, o com diem a València, bous al carrer, si no han estat prohibits també, només ha estat perquè els polítics sabien que la majoria, en aquest cas, era clarament favorable a la no prohibició. Tots sabem, partidaris i contraris, que un vot únic per a les dues festes, hagués estat contrari a la prohibició, així que, al final, s'optà pel mal menor, votar només allò que tenia possibilitat de ser aprovat.

4. Què collons s'hauran cregut aquesta colla de malparits separatistes? Ara plantejarem una llei al Parlament espanyol (que és l'únic que val) declarant la "Fiesta Nacional" com a Bé d'Interès Cultural, a tot el Territori Nacional (inclosa la puta regió), i s'ha acabat la festa.

Resultarà molt interessant veure si gosen fer-ho. Per llogar-hi cadires.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Una decisió sensata i humana, tot i que insuficient

Avui, a partir d'una iniciativa legislativa popular (ILP), el Parlament de la Generalitat de Dalt, per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, ha decidit que a partir de l'u de gener de 2012 (dins d'any i mig, poc més o menys) al territori format per les quatre províncies catalanes que un tal Javier de Burgos inventà allà pel 1833, o, (si el TC d'Espanya ho vol permetre: "Digui'm, senyor, com vostè mani, senyor, vosté és un senyor, quin senyor"), per les set vegueries proposades per l'actual Generalitat de Dalt, no s'hi perpetraran més corregudes de bous.

Una prova més que les autonomies (insuficients per uns, excessives per altres) alguna utilitat tenen.

Amb aquesta decisió acaben uns quants segles d'una tradició que ja anava agonitzant, també catalana, sens dubte, però que xocava ja de front amb la sensibilitat actual d'una part important de la ciutadania.

Hi ha qui pensa que, amb llei o sense, vista la minvant afluència de públic a aquests indignes espectacles de tortura, la famosa "fiesta nacional" tenia, té, els dies comptats.

Però no oblidem el valor exemplaritzant de la declaració, el valor didàctic de la polèmica.

I sobretot, no oblidem que els dos partits principals en número de vots i diputats, han donat llibertat de vot.

En fi, que ja era hora.

Ara a pels correbous de l'Ebre i de València.


BBC

Le Monde

Liberation

Der Spiegel

Die Welt

Corriere de la Sera

Los Angeles Times

The Associated Press