De guardons i guardonats

En aquests temps on tots, o la gran majoria, busquem incansablement el nostre minut de reconeixement, el nostre moment de glòria, una notícia com la que acabo de llegir El historiador y estudioso de Xàbia Antoni Espinós renuncia al premio Nou d´Octubre a los valores cívicos em reconforta a l'hora que em sorprèn.

Desconec les raons que n'Antoni Espinós al·lega per renunciar a aquest reconeixement honorífic dels seus veïns, representats pel consistori d'aquest bonic poble valencià de la Marina Alta. Siguin les que siguin, haig de creure-les absolutament respectables. Tan respectables, si més no, com les dels seus veïns entestats en mantenir la seua decisió.

Decisió que no només honora l'homenatjat sinó que, de retruc, els honora a d'ells mateix i el poble que regeixen.

Confiem que tot acabi com toca, amb una forta abraçada i, si pot ser, un sopar de germanor.

Algemesí, una bona notícia

Per fi la nostra Generalitat valenciana ha tingut un detall: declarar Bé d'Interès Cultural les processons de la Mare de Déu de la Salut, els dies 7 i 8 de setembre, a Algemesí.

I encara que dubte molt que açò representi en cap cas un recolzament econòmic, ja ens va bé als valencians que, a poc a poc, les nostres músiques, els nostres balls, el nostre teatre, vagin adquirint oficialment la importància que sempre han tingut, malgrat el menyspreu dels castellanitzats botiflers que de fa segles ens governen.

Perquè València és molt més que la monumental Ciutat de les Arts i les Ciències, les falles, els tarongerars, els arrossars i les platges (també açò és València, és clar, però no tota)

València és també les danses guerreres de la Todolella, la pilota al carrer o als trinquets, els sexenis de Morella, la festa d'Elx, les bandes de música i els dolçainers, els moros i cristians, els correfocs i les cordades, la processó del Corpus, els miracles de sant Vicent, o les processons de la Mare de Déu de la Salut amb els seus balls i la seua Muixeranga.

Com deia, una bona notícia.

La humanitat transforma l'atzar natural en catàstrofe

Sóc assidu lector de la pàgina quatre "planète" de Le Monde digital.

Avui (edició del 28.08.10) duu una interessant entrevista amb Salvano Briceno, director d'Estratègia Internacional per a la reducció de catàstrofes, que copio a continuació.

I encara que Salvano pren com a base les actuals catàstrofes per inundació a Xina i Paquistan, jo no puc estar-me de pensar en els trenta tres miners xilens atrapats a la mina San José, a set-cents metres de profunditat.

Manca de seguretat al treball, o multituds desplaçades i allotjades en zones de risc són coses equivalents a dir que els rics són cada cop més rics, i els pobres cada cop més miserables.

I em ve a la memòria un article del País Setmanal. acabat de llegir, sobre Noruega i com els avanços en la igualtat de gèneres, en protecció de les dones, i en protecció de la infància, estan portant a una revifalla de la natalitat.

Clar que, a Noruega, hi ha democràcia real i la riquesa del petroli descobert ha repercutit en la població i no només en les insolidàries butxaques particulars dels partidaris de Milton Friedman.

Ho sent, aquesta xalocada i els seus trenta vuit graus està portant-me a un pessimisme gens habitual en mi. Què hi farem.

Aquí va l'article citat de Le Monde.

Villes et villages se vident dans la vallée de l'Indus. Des centaines de milliers de Pakistanais continuent de fuir les inondations qui ont déjà fait 1 500 morts depuis un mois. Au Pakistan comme en Russie, en Chine ou en Inde, les catastrophes naturelles ont rendu l'été meurtrier. Mais sont-elles si naturelles ?

Plus que le climat ou l'environnement, " c'est l'intervention de l'homme qui crée la catastrophe ", estime le Vénézuélien Salvano Briceno, qui dirige à Genève la Stratégie internationale de réduction des catastrophes des Nations unies.

Depuis dix ans, cette agence noue des partenariats avec l'ensemble des agences de l'ONU, la Banque mondiale et les organisations humanitaires, pour que les stratégies d'adaptation au changement climatique et de lutte contre la pauvreté intègrent la prévention des catastrophes. Avec des progrès très lents.



Quelle leçon tirez-vous de la situation au Pakistan ?

Là-bas comme ailleurs, on ne tient pas compte des risques naturels, vus à tort comme inévitables. On a permis aux gens de s'installer sur les bords des fleuves, dans les plaines d'inondation. Des endroits où les risques étaient pourtant bien connus. C'est la principale cause de la catastrophe. Ce n'est pas l'aléa naturel qui tue les gens. Si la plupart des victimes sont mortes dans le nord, c'est parce que la guerre avait rendu la région vulnérable et fait de nombreux déplacés.



Pour vous, les catastrophes sont avant tout dues à des facteurs humains ?

L'aménagement du territoire et la politique de construction portent une responsabilité essentielle dans la fabrication des catastrophes. Elles ne sont pas naturelles. C'est l'action de l'homme qui transforme l'aléa naturel en désastre.

En Russie, la mauvaise gestion des forêts a été une des causes principales des incendies qui ont ravagé le pays. En Chine, la croissance urbaine incontrôlée et la déforestation favorisent les glissements de terrain. En Haïti, le 12 janvier, les habitants de Port-au-Prince ont été tués par leur pauvreté, pas par le tremblement de terre. Un mois plus tard, un séisme équivalent a frappé le Chili, avec infiniment moins de morts. La différence, c'est la misère, l'urbanisation des terrains à risque, l'absence de normes de construction. Chaque année, un même ouragan fait des ravages mortels à Haïti mais aucune victime à Cuba ou en République dominicaine.



Comment inverser la tendance ?

Il faut cesser de considérer la catastrophe comme un événement imparable, comprendre que ce sont les conditions du développement économique, social, urbain qui créent le risque ou le réduisent. Cela signifie, puisqu'on ne peut pas toujours éviter les aléas naturels, qu'il faut substituer une stratégie de réduction du risque, aujourd'hui largement inexistante, à la politique actuelle de gestion des catastrophes. Pour l'instant, on ne sait que répondre à la crise : c'est beaucoup plus simple. La réponse des secours chinois face aux glissements de terrain montre que la Chine est bien meilleure pour gérer les catastrophes que pour gérer les risques.

La croissance urbaine doit prendre davantage en compte le rôle des espaces naturels. Il faut renforcer les écosystèmes non seulement pour maintenir la biodiversité, mais aussi pour leur fonction de réduction des risques, qui n'est pas encore reconnue. Et si le développement des bidonvilles est encore inévitable dans bien des pays, les gouvernements peuvent guider les pauvres vers des zones moins exposées.



Nous sommes à mi-parcours de la décennie d'actions pour la prévention des catastrophes adoptée par les Nations unies à Hyogo, au Japon, en 2005. Y a-t-il eu des progrès concrets ?

Nous sommes à mi-chemin de la prise de conscience, mais au tout début de la mise en oeuvre. Certains pays, comme le Bangladesh, ont fait des choses incroyables pour diminuer la mortalité lors des cyclones. Des groupes de pays comme ceux de l'Association des nations de l'Asie du Sud-Est (Asean) se sont engagés à traduire le cadre d'action de Hyogo dans leur législation.

Du côté des grandes agences internationales et des bailleurs de fonds, la prise de conscience existe, mais ces acteurs ne voient pas facilement à long terme. Toute l'aide internationale est centrée sur le court terme. Or, l'éducation, les systèmes d'alerte, les règles de construction, cela se bâtit sur la longue durée.



La négociation sur le climat peut-elle changer la donne ?

Oui. La question de la réduction des risques de catastrophe a été incluse dans la négociation sur le climat en 2007, dans le plan d'action de Bali. C'est toujours une des bases de la négociation pour l'adaptation des pays pauvres au changement climatique.

Quand un accord international sera enfin trouvé, ce sera un grand pas en avant : le financement par les pays riches de ces stratégies d'adaptation va dégager des ressources importantes.

Et pour s'adapter au changement climatique, les pays vulnérables devront commencer par réduire les risques liés aux aléas naturels.

Propos recueillis par Grégoire Allix

© Le Monde

Raimon Panikkar, un home bo ha mort.

Ahir, a noranta-un anys, ha mort Raimon Panikkar, un molt heterodox capellà catòlic, filòsof, teòleg, incombustible defensor del diàleg entre religions, entre cultures, entre homes.

Fill d'hindú i de catòlica, català universal, ex-opus-dei, budista sense haver deixat mai de ser cristià, incòmode i prolífic, sempre dialogant, sempre obert, sempre humà.

Descansi en pau.

Fire Paradox, un projecte interessant.

Llegit a Le Monde

Un programme européenn sur le "Paradoxe du feu"

Apprendre à vivre avec le feu : c'est l'objectif du projet européen " Fire Paradox ", lancé en 2006 par seize pays et dont les conclusions seront présentées à l'automne. Coordonné par l'équipe d'écologie des forêts méditerranéennes de l'Institut national de la recherche agronomique (Inra), ce programme vise à instaurer une meilleure gestion des territoires, ainsi que des méthodes plus efficaces de prévention et de lutte contre les incendies.

Il a aussi pour but d'utiliser le feu lui-même pour réguler sa progression. A côté des " feux tactiques ", ou contre-feux, opposant un front de flammes maîtrisé à la progression d'un incendie, le programme a permis d'expérimenter les " brûlages dirigés " dans plusieurs pays où ils n'avaient jamais été utilisés.

Les premiers résultats indiquent que cette technique, qui réduit les risques d'incendie, contribue aussi à limiter les émissions de CO2. Chaque année, plus de 50 000 feux détruisent en moyenne 500 000 hectares de forêts européennes.

Apprivoisé, le feu favorise la diversité des forêts

Aix-en-Provence (Bouches-du-Rhône) Envoyé spécial
Les brûlages dirigés, pratiqués dans plusieurs pays, renforcent la variété des espèces et évitent les sinistres majeurs

Difficile de faire l'apologie des feux de forêts, alors que près d'un million d'hectares de bois et de tourbières viennent de partir en fumée en Russie et que, chaque été, dans les pays méditerranéens, des centaines de milliers d'hectares sont ravagés par les flammes. Difficile vraiment, devant ce tableau de cendres et de désolations, de dépeindre un incendie avec les couleurs de la vie.

Et pourtant ! " Le feu est un danger pour l'homme, pas pour les milieux naturels, affirme Philip Roche, spécialiste des écosystèmes méditerranéens et des risques à l'Institut de recherche en sciences et technologies pour l'environnement (Cemagref). Loin de constituer une catastrophe écologique, il favorise au contraire la biodiversité. " Démonstration sur le terrain, près d'Aix-en-Provence (Bouches-du-Rhône), au pied de la montagne Sainte-Victoire si chère à Cézanne.

Première étape : la Gardiole, à l'est du bloc minéral figé sous un soleil implacable, où conduit une route sinueuse percée dans la rocaille. Le site n'a pas connu d'incendie depuis 1960, date des premiers registres exhaustifs. Le couvert forestier est abondant. Il est fait d'une étendue uniforme de chênes verts (au feuillage persistant) et de chênes blancs (à feuilles caduques). Mais, en sous-bois, la végétation est plutôt pauvre : quelques arbustes, genévriers ou filaires, des fougères, des euphorbes au suc laiteux...

Seconde halte : Saint-Antonin-sur-Bayon, de l'autre côté du massif calcaire, où avait couru, en août 1989, un gigantesque incendie attisé par un violent mistral, qui avait calciné 5 000 hectares. La végétation est ici disparate, mais aussi plus riche : denses peuplements de pins d'Alep parsemés de jeunes chênes verts et chênes kermès par endroits, cistes et genévriers ailleurs, thym, romarin et lavande plus loin, hélianthèmes et fumina ici et là...

Pour le chercheur, il n'y a pas photo : " Une zone qui n'a pas brûlé présente un couvert végétal beaucoup plus homogène qu'une zone perturbée par le feu. " Or, ajoute-t-il, " la biodiversité n'existe que dans l'hétérogénéité ".

Ce constat est étayé par une étude à grande échelle que mène un étudiant en thèse, Nicolas Faivre. Celui-ci a comparé 40 parcelles du sud-est de la France et 10 autres du sud-ouest australien. Certaines n'ont jamais été consumées au cours du demi-siècle écoulé, tandis que d'autres ont subi un ou plusieurs feux. L'objectif est de mettre en relation la diversité de ces feux (leur étendue, leur intensité, leur fréquence) avec celle des paysages.

Conclusion : " On trouve en moyenne entre 20 et 35 espèces végétales différentes dans une placette qui n'a pas brûlé, alors qu'on en dénombre 50 dans une placette où sont passés des incendies. " Plus encore que la variété des espèces, c'est celle des types biologiques, ou des formes de vie (plantes à bourgeons aériens ou proches du sol, herbacées, plantes à bulbe, à tubercule ou à rhizome, plantes annuelles...), que retiennent les écologues.

L'expérience montre que les forêts possèdent d'étonnantes capacités à se régénérer naturellement après un incendie. Il existe même des végétaux qui profitent du feu pour se reproduire, comme le pin d'Alep, dont les cônes s'ouvrent sous l'effet de la chaleur, ou le ciste, dont la germination des graines est stimulée. Certains arbres recèlent aussi, dans leur écorce et dans leurs feuilles, des huiles qui favorisent leur combustion, au bénéfice des générations suivantes.

Plusieurs pays ont déjà mis la leçon en pratique. Dans l'ouest de l'Australie, le département de la conservation de l'environnement procède à des brûlages contrôlés systématiques, tous les trois à cinq ans, pour préserver la biodiversité des forêts, mais aussi pour réduire le volume de matière végétale combustible. Et, ainsi, prévenir des feux naturels qui, avec davantage de biomasse, pourraient être dévastateurs. Une technique héritée des Aborigènes qui, dans le passé, l'employaient pour dégager des espaces de pâturage ou attirer le gibier.

Les Etats-Unis, adeptes du let it burn (laisser brûler), dès lors que des vies humaines ne sont pas en danger, s'efforcent pour leur part de rétablir le régime historique des feux naturels.

Autre exemple, l'Afrique du Sud, qui, dans l'immense parc national Kruger, effectue des brûlages dirigés pour maintenir la diversité végétale et animale. En Scandinavie, les feux contrôlés sont même utilisés pour accroître la productivité forestière.

En France en revanche, les brûlages volontaires ne sont réalisés que sur quelques milliers d'hectares, à des fins de gestion de plantations. Comme dans l'ensemble de l'Europe, la densité de l'habitat, sur des territoires de petite taille, justifie le choix de combattre les feux dès leur départ.

Il est douteux que les modèles australien ou américain soient transposables aux forêts méditerranéennes. Sans se poser en pyromanes, les spécialistes des écosystèmes forestiers estiment toutefois que, " dans les secteurs qui s'y prêtent, le recours aux incendies contrôlés est une option à considérer sérieusement ".

Pour Philip Roche, " le feu est l'un des éléments qui ont modelé la mosaïque du paysage méditerranéen, avec ses garrigues et ses maquis caractéristiques. La question - elle est posée à la société - est de savoir si l'on veut conserver son intégrité, c'est-à-dire sa diversité. "

Tout est affaire de juste mesure. D'autres travaux ont montré que, si un incendie peut être bénéfique pour une forêt, la répétition de feux rapprochés la condamne à coup sûr. Il existe un effet de seuil : un massif forestier peut se remettre d'une succession de trois incendies en cinquante ans. Mais le quatrième est fatal.

Pierre Le Hir

© Le Monde

De totes formes, pel que sé, els països (EEUU, Austràlia) que utilitzen aquest sistema, tampoc no es lliuren dels grans incendis incontrolats i devastadors.

Són un Bé d'Interés Cultural els bous?

En aquesta societat de les presses on les notícies duren el que un caramel a l'eixida d'un col·legi, poc a poc van apagant-se els focs encesos per la recent modificació de la llei catalana de protecció dels animals que estableix la prohibició de corregudes de bous en tot el territori del Principat, a partir del primer de gener del 2012

I malgrat la calor que to ho pot, en llegint la premsa, assistim a un lent degoteig de notícies, ara que un alcalde ha decidit que enguany no hi hagin bous al carrer al poble, adés que un altre ha prohibit que els animals siguin rebuts a bastonades.

Avui llig una notícia d'EFE que ens parla d'una enquesta feta per Ecologistas en Acción on aquests asseguren que hi ha una caiguda del 45% en el nombre de "festes" amb el bou com a protagonista (malaventurat protagonisme pensaran els animalets, si es que pensen)

No, no crec que siguin els bous un

Bé (per a quí, aquest bé?)
d'Interés (menys d'un 10% d'espanyols realment interessats)
Cultural (pot ésser considerada Cultura la tortura?)

Clar que hi han opinions per a tot, però algunes opinions ben poc tenen d'humanes.

De sentències i recursos. Té tota la raó señora Cava de Llano

Teniu tota la raó senyora Cava de Llano, i que la vostra patrona, Santa Llúcia, us conservi la vista.

El vostre recurs contra certs articles de la llei d'immigració de la Generalitat de Dalt, és perfectament coherent amb la sentència dictada pels components, caducats o no, del Tribunal Constitucional d'Espanya i no de Merimée.

Per cert, per què només uns pocs i escadussers articles?, per què no tot el text sencer?

Si dels dos idiomes parlats en una comunitat, un d'ells és obligatori conéixer-lo i l'altre no, quina necessitat n'hi ha d'aprendre el segon?

Només que, mirant-ho bé, la vostra constitució que, certament, m'obliga a comprendre el vostre idioma, no m'obliga en cap moment a parlar-lo, oi?

I què passaria si els qui comencem a estar-ne fins els collons de tanta prepotència, fem ús de la nostra "no obligació" i no en disparem una en juleio que deia en Barnils?

Això, si, senyora o senyoreta Xampany del Pla, nascuda, segons sembla, a Barcelona. Té vostè tota la raó.

No pateixi.

Però sobretot, no em defensi

Molts anys i bons Lola

Ahir, 17 d'agost, l'amiga Lola feia anys. Havia xatejat amb ella, pocs dies abans, després d'una llarga temporada sense saber-ne res d'ella. Sembla que s'ha enretirat una mica dels seus tan instructius i agradables posts, i que està dedicant-se a administrar una pàgina d'amants de la fotografia, "Moldeando la luz"

M'hagués agradat pujar aquest post a temps, però ahir vaig tenir un dia una mica complicat, i, sobretot, no havia passat a MP3 la cançó que li envio com a regal.

Es tracta d'un romanço de cec, que confio en que li agradarà.

A mi, personalment, em recorda Lorca, no em pregunteu per què.

L'HEREU DE LA FORCA

EL HEREDERO DE LA HORCA

Als set anys filava el torn,
als nou anys cardava llana,
als dotze em posí a robar,
cosa que la llei no mana.

A los siete años hilaba el torno,
a los nueve años cardaba lana,
a los doce me puse a robar,
cosa que la ley no ordena.

Als catorze era un pillet,
als quinze, a la vida mala,
als divuit a confessâ
amb frare que predicava.

A los catorce era un bribonzuelo,
a los quince, a la mala vida,
a los dieciocho a confesarme
con un fraile predicador.

Al sê a mitja confessió
la cosa no m'agradava;
ja me'n 'xeco del confés,
cap a casa me n'anava.

Cuando estaba a medio confesar
la cosa no me gustaba;
ya me levanto del confesionario,
y hacia casa me marchaba.

En essent demà al matí
a l'església me'n tornava,
me'n vaig anâ església amunt,
en un racó m'amagava,
i veig sortir un capellà
que la missa començava.

Al día siguiente por la mañana
a la iglesia regresaba,
me fui adentrando en la iglesia,
en un rincón me escondía,
y vi salir un cura
que la misa iniciaba.

Al punt de consagrar l'hòstia
ja li'n vento escopetada,
la taula del sant altar
tota ella de sang vessava,
"Agafeu aquest traïdor,
que l'església no li valga!"

Al ir a consagrar la hostia
ya le meto escopetada,
la mesa del santo altar
toda de sangre rebosaba,
"Coged a ese traidor,
que la iglesia no le valga!"

No em valgui l'església, no,
valga'm aquest reliquiari,
valga'm la Mare de Déu,
la del Roser i la del Carme!
Mes d'això no m'he fiat,
que em valguin les meves cames!

No me valga la iglesia, no,
válgame este relicario,
válgame la Virgen,
la del Rosario y la del Carmen!
Pero de eso no me he fiado,
que me valgan mis piernas!

Vaig saltar una paret,
baix n'hi havia un gros toll d'aigua;
sota un rodet de molí,
la vida me'n sóc salvada.

Salté una pared,
abajo había un gran charco de agua,
bajo una piedra de molino,
la vida he salvado.

A les dotze de la nit
ja trucava a ca la mare.
-Mare meva, feu-me el llit,
que no hi descansaré gaire.

A las doce de la noche
ya llamaba a la puerta de mi madre.
-Madre mía, hazme la cama,
que no descansaré casi.

Així que m'hi sóc ficat
ja me'n porten una carta,
la carta era per a mi,
el sobrescrit per la mare.

En cuanto me he acostado
ya me traen una carta,
la carta era para mí,
lo que decía para mi madre.

Ja me la poso a llegir
al davant de los meus pares,
al estar-ne a mig llegir
la mare ja sospirava.

Ya me pongo a leerla
delante de mis padres,
cuando estaba a medio leer
mi madre ya suspiraba.

-Què és lo que has fet, fill meu,
per què n'has dat mort a un frare?!,
l'has mort davant de l'altar
mentres l'hòstia consagrava.

-¿Qué es lo que has hecho, hijo mío,
por qué has matado a un fraile?!
lo has matado ante el altar
mientras consagraba la hostia.

-Mare, no ho cregueu això
que us porten molt enganyada,
que me'n 'caben de fer hereu
d'una casa de Cerdanya.

-Madre, no os lo creáis
que os traen muy engañada,
me acaban de hacer heredero
de una casa en la Cerdaña.

Una casa als quatre vents,
sense sostre ni teulada;
de dies hi toca el sol
i de nits hi cau rosada,
vingui d'allí on vingui el vent
sempre em tocarà la cara.

Una casa a los cuatro vientos,
sin techo ni tejado;
por el día le da el sol
y por la noche el rocío,
venga de donde venga el viento
siempre me acariciará la cara.

Forasters arriben, amagueu la llengua. O els fruits d'una sentència.

Deixem-nos d'històries i falses esperances, la sentència del TC (espanyol, no n'hi ha d'altre) ho deixa ben clar: el català no pot ésser llengua preferent a Catalunya.

Per tant, els nouvinguts no podran ser acollits en la llengua de la terra, i qualsevol llei que digui aquesta bestiesa (d'altra banda tan coherentment lògica) molt probablement sigui inconstitucional.

Aquesta és una immediata conseqüència de la sentència que feu eixir al carrer (en contra i ben empipats) un grapat de milers de catalans, el passat deu de juliol.

La defensora del poble (espanyol) en funcions, així ho ha estimat i ràpidament s'ha posat mans a la feina, amb tot el dret (espanyol, quin altre si no?) al seu costat.

I en vindran d'altres conseqüències, sense cap dubte, pitjors encara.

Si no som una nació, si el nostre idioma cal que quedi per sempre subordinat a l'idioma de l'imperi (o de la metròpoli si volem ser més precisos en la qualificació de la potència colonitzadora) fins que desaparegui de mort natural, si el nostre finançament depèn de la bona voluntat dels colons, si aquells que arriben no tenen cap dret a saber on han vingut a parar, per decret dels amos i senyors de tots nosaltres, comença a ser hora de tancar la paradeta, deixar-nos de punyetes i mandangues, eixir de l'armari nacional i lingüístic, de la gàbia on ens han confinat, i dir que ja n'hi prou.

La bona voluntat dels amos no és més que una enganyifa, una maganya per adormir-nos mentre anem desapareixent.

Mentre ens van desapareixent.

I d'això, els valencians en sabem un tros, per a desgràcia nostra.

TOT EXPLOTA PEL CAP O PER LA POTA

Ja no ens alimenten molles.

ja volem el pa sencer.

vostra raó es va desfent.

la nostra és força creixent.

les molles volen al vent.



diuen: si no et donen, pren.

no és de lladres dir: amén.

quan la suor del que fem,

no l'eixuga el que rebem.

mullant d'or al qui ens la pren.



es qüestió de saber clar

fins quan hem de treballar.

pel sou que ens fan guanyar.

llavors ja podrem jutjar

el que vol dir explotar.



conscients de l'explotació,

no hi haurà més solució

que aprofitar l'ocasió.

i allò que es diu, amb passió.

fer valer nostra raó,

perquè...

ja no ens alimenten molles.

ja volem el pa sencer.

vostra raó es va desfent.

la nostra és força creixent.

les molles volen al vent.

A mi sí que em faria por que Europa esdevingués Eurabia

Acabo de llegir a l'últim número de la revista El Temps (num. 1365 de 10 d'agost) tot un seguit d'articles parlant sobre la difícil integració dels, cada cop més nombrosos, immigrats musulmans.

Tot aquell que em coneix sap que sóc un defensor a mort dels immigrats (em resistesc a dir-ne immigrants ja que la gran majoria acaben quedant-se en benefici, si més no, del fills que en el país destí han acabat naixent.

Tanmateix, des de la meua òptica atea (encara que, innegablement i indefugible, d'origens cristians), preferiria que els governs europeus de qualsevol tipus (estatals, regionals, locals) ens estalviessin l'equivocació d'accedir a certes peticions forassenyades i extemporànies i, aprofitant l'ocasió -allò que diuen del Pisuerga i Valladolid-, ens fessin el gran favor d'eliminar alguns dels privilegis que encara manté l'església catòlica en aquest racó d'Europa on estic vivint.

Anoto algunes d'aquestes peticions:

1- Ensenyança de la religió a les escoles, amb contractació pública del professorat. Caldria dir no ben alt i clar i aprofitar per eliminar aquest mateix conveni amb els catòlics. La religió pertany a l'àmbit privat i no ha d'ésser convertida en matèria d'ensenyança pública.

2- Establiment d'espais d'oració específics a llocs de trànsit massiu com aeroports, o de permanència temporal obligada com presons i hospitals. I dic jo, per què específics? per què no un sol lloc on poder pregar, però també meditar o descansar en silenci? un únic lloc intercofessional?

3- Autorització per construir els seus llocs de culte, les seues mesquites. Em sembla molt bé. Però autorització no significa en cap cas subvenció. I, sobretot, preferiria que el muetzí no ens castigués periòdicament, cinc cops al dia, amb el seu Àdhan, ja sabeu: aquest crit que comença amb l'"Allahu Akbar". Caldria aprofitar també per a anar restringint els abusius tocs de campana de les innombrables esglésies cristianes de les nostres poblacions.

4- Cementiris musulmans. Ben cert que la gent té tot el dret a enterrar els seus morts d'acord amb les seues creences, d'acord. Només l'hi veig un problema, la insaciable necessitat d'espai que el seu mètode d'enterrament, sense taüt, amb un llençol, directament a la terra, i sense possibilitat de traslladar els ossos, representa. Desconec si un cementiri musulmà podria esdevenir (seria acceptable als seus costums) un parc en un futur. Si així fos, que ho dubto, coneixent els prejudicis i tabús que les religions (totes) assumeixen i la facilitat que els pobres mortals tenim per ofendre els seus incomprensibles déus, podríem estudiar-ho. En cas contrari, molt em temo que no hi ha cap solució, tampoc.

De més verdes en maduren, malgrat els corrons més majoritaris

Cinc mesos han passat des que les preguntes sobre contractes de diverses Conselleries amb empreses relacionades amb el cas Gürtel, que els diputats de Compromís havien fet, foren vetades per les Corts valencianes.

Aquestes són les conseqüències de la majoria absoluta que els valencians els hi venim regalant als imPpresentables del Pp.

Avui ens toca alegrarnos: el TC ha condemnat al Consell de la Generalitat de Baix a respondre per escrit a aquelles preguntes.

Cada vegada tinc més clar a qui votaré les properes eleccions.

Segur que l'error fou involuntari?

Llegesc avui una notícia a Levante on me n'assabente que el TS ha condemnat la Universitat d'Elx i el Govern de la Generalitat de Baix a indemnitzar una família per no haver detectat i comunicat que l'amniocentesi realitzada indicava que la futura criatura naixeria amb la Síndrome de Down.

Coneixent l'obsessió anti-avortament dels cagaciris que de fa un temps, massa, manen (ells en diuen governar) d'aquesta dissortada "Comunidat", i coneixent la història fundacional de la Universitat d'Elx que, com molta gent recordarà, es remunta a un lleig, protocol·làriament justificat, que l'excel·lentíssim rector de la Universitat d'Alacant li feu al Molt Honorable President Eduardo Zaplana i el rescalfó que aquest darrer individu agafà en trobar-se postergat del primer lloc d'honor, em fa témer que l'error o omissió no era sinó una forma d'evitar un possible avortament.

Ja al seu moment, el TSJCV, havia dictaminat contra la Generalitat de Baix, condemnant-la a indemnitzar els malinformats pares. Ara el TSE confirma la sentència amb un afegitó prou lògic: la UMH serà subsidiària en aquest pagament. O potser no foren ells qui cometeren l'equivocació?

De festes, tradicions, innovacions i crisis. La difícil supervivència.

Feia temps que no anava per les festes del poble. Quan no per un motiu, per un altre, treball o compromisos, o vacances ben lluny, allò ben cert és que li havia perdut la pista.

Enguany entre la prejubilació i l'economia que ens duu de cap, he recuperat a mitges, només de nit, el costum de sopar amb els amics i xerrar fins a les tantes.

El meu poble, un xicotet poble de la Ribera del Xúquer, és o ha estat atípic durant molts anys. Les fogueres no eren a sant Josep sinó a Sant Antoni (17 de gener) i les festes eren pagades per cadascun dels agents convocants: la gent dels barris (tres, sempre tres, com a la novel·la d'Arthur C. Clarke "Cita amb Rama"), el sindicat (la desapareguda CNS) que pagava la dels sants de la Pedra, i l'Ajuntament (la casa de la vila) i el poble més o menys a escot que pagaven la festa major, el Cristo.

Això feia que en aquest poblet de menys de dos mil habitants, poguéssem fer cinc dies de festa a l'inici de l'agost, a saber:

Dia 2: La Mare de Déu dels Àngels. Barri dels Àngels
Dia 3: La Mare de Déu del Rosari. Barri del Rosari o de la Formiga
Dia 4: Sant Josep. Barri de Sant Josep
Dia 5: Els sants de la Pedra. Sant Abdó i Sant Senent, patrons dels llauradors.
Dia 6: El Crist de la Sang, que no és el patró del poble, però pel cas com si ho fos.

Dies abans del començament es feia una rua de gent disfressada i carrosses "La retreta" que, en un post anterior, he deixat retratada al meu bloc http://jpolinya.blogspot.com

I es crearen, a instàncies d'un metge fill del poble que vivia a Madrid, dames d'honor amb la seua reina, amb presentació o proclamació o com siga que es diga. També aquests últims anys he assistit a continuacions de les festes com la del dia 7: dia de la cassalla, o la del dia 8 dia de la tercera edat o dels iaios.

Les festes, modestes com era d'esperar, consistien diariament en: Una missa de matí, una cassalla o "ricardet" seguit de mascletà a migdia, una provessó a poqueta nit, sopar al carrer amb els amics, un espectacle o altre (ball, varietés, sarsuela, concert...) un castell de focs, i si quedaven diners una cordà amb coets borratxos.

El finançament es treia laboriosament a base de recollida setmanal de diners per part dels festers (del barri o del Cristo) casa per casa, rifes, loteries i altres invents similars.

Les altres festes del poble que recorde (fogueres de sant Antoni, fira de Sant Sebastià, patró del poble, fira de bestiar de sant Bernabeu) no costaven gaire diners.

Però fa uns pocs anys, els partidaris de que Polinyà no fos una excepció i tingués la seua falla (no tres, una per barri com tocava, sinó una) aconseguiren el seu propòsit. I el poble, amb aquesta falleta sense suc ni bruc, ha quedat ben escurat, i ja no té diners per a tot.

Enguany, sense anar més lluny, el barri de la Formiga no ha fet festa: cap colla de joves es va arriscar a ser festers del Rosari.

Per a l'any que ve, si ningú no s'anima fora de temps, no hi han festers dels Àngels.

Any n'hi ha hagut que no han eixit festers del Cristo, i l'Ajuntament ha fet el que bonament ha pogut, que ha estat ben poca cosa.

No voldria donar-li tota la culpa a aquesta única falla, sense cap tradició, que han decidit plantar, supose que per a que no se'ns culpe de poc valencians. Però molt em tem que les festes difícilment es podran recuperar.

Ja és mala sort, redéu. Però tot s'acaba.

Uru fa anys avui.

Marta (Uru) fa anys avui. Fa molt temps que no en sé res d'ella, ni de la seua parella Setxu que tan amables foren en invitar-me a compartir un cap de setmana amb ells i amb els menorquins Frederic i Cristina.

Sé que la duia de cap la preparació d'una obra de teatre al poble on residia, i poca cosa més.

Molts anys i bons, Marta.

I, ja ho saps, quan vulgueu, aquí a Cullera teniu casa.

El meu regal, una interpretació d'aquell romanço tan comú a tots els Països Catalans que compartim, aquell que ací a València cantem:

A la voreta del mar
hi ha una donzella
que brodava un mocador
de plata i seda

La interpretació és d'una cantant algueresa (d'Alguer, la petita Barcelona a Sardenya)