1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 31 de desembre del 2011

Feliç Any Nou a tot-lo-món

Avui, darrer dia de l'any -un any que, diuen que Juan Roig, president de Mercadona, digué, serà encara millor que l'any que demà comença i mira que no és gens fàcil- ha eixit amb un sol esplèndid, i sembla que demà serà un magnífic dia de Cap d'Any

I, ara que ja ens han apujat els imposts que havien dit que mai no ens apujarien, ara que ja han començat a governar-nos, m'agradaria compartir amb vosaltres alguns dels meus desitjos de la mà d'algunes cançons de Jorge Drexler:

Contra el nacional-catolicisme que ha començat ja a envair-nos, contra les certeses ofegadores, contra les guerres no volgudes:



FRONTERA

Yo no sé de dónde soy,
mi casa está en la frontera (BIS)

Y las fronteras se mueven,
como las banderas. (BIS)

Mi patria es un rinconcito,
el canto de una cigarra. (BIS)

Los dos primeros acordes
que yo supe en la guitarra (BIS)

Soy hijo de un forastero
y de una estrella del alba,
y si hay amor, me dijeron,
y si hay amor, me dijeron,
toda distancia se salva.

No tengo muchas verdades,
prefiero no dar consejos. (BIS)

Cada cual por su camino,
igual va a aprender de viejo. (BIS)

Que el mundo está como está
por causa de las certezas (BIS)

La guerra y la vanidad
comen en la misma mesa (BIS)

Soy hijo de un desterrado
y de una flor de la tierra,
y de chico me enseñaron
las pocas cosas que sé
del amor y de la guerra.

Contra la xenofòbia, el racisme, la intolerància, el fanatisme religiós:



MILONGA DEL MORO JUDÍO

Por cada muro un lamento
en Jerusalén la dorada
y mil vidas malgastadas
por cada mandamiento.
Yo soy polvo de tu viento
y aunque sangro de tu herida,
y cada piedra querida
guarda mi amor más profundo,
no hay una piedra en el mundo
que valga lo que una vida.

estribillo:
Yo soy un moro judío
que vive con los cristianos,
no sé que Dios es el mío
ni cuales son mis hermanos.

No hay muerto que no me duela,
no hay un bando ganador,
no hay nada más que dolor
y otra vida que se vuela.
La guerra es muy mala escuela
no importa el disfraz que viste,
perdonen que no me aliste
bajo ninguna bandera,
vale más cualquier quimera
que un trozo de tela triste.

estribilllo…
Y a nadie le dí permiso
para matar en mi nombre,
un hombre no es más que un hombre
y si hay Dios, así lo quiso.
El mismo suelo que piso
seguirá, yo me habré ido;
rumbo también del olvido
no hay doctrina que no vaya,
y no hay pueblo que no se haya
creído el pueblo elegido.
estribillo...

Contra les falses necessitats consumistes propiciades pels que ens han estacat en aquest ruïnós pou de misèria, la senzilla naturalitat d'acceptar les coses tal com vénen.



GUITARRA Y VOS

¡Que viva la ciencia! ¡Que viva la poesía!
Qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre le lengua mía.
El agua está en el barro,
el barro en el ladrillo,
el ladrillo está en la pared
y en la pared tu fotografía.

Es cierto que no hay arte sin emoción,
y que no hay precisión sin artesanía,
como tampoco hay guitarra sin tecnología,
tecnología del nylon para las primas
tecnología del metal para el clavijero,
la prensa, la gubia y el barniz,
las herramientas del carpintero.

El cantautor y su computadora,
el pastor y su afeitadora,
el despertador que ya está anunciando la aurora.
Y en el telescopio, se demora la última estrella.

La máquina la hace el hombre,
y es lo que el hombre hace con ella.

El arado, la rueda, el molino, la mesa en que apoyo el vaso de vino.
Las curvas de la montaña rusa, la semicorchea y hasta la semifusa, el té.
Los ordenadores y los espejos,
tus lentes para ver de cerca y de lejos.
La cucha del perro, la mantequilla, la hierba, el mate y la bombilla.

Estás conmigo, estamos cantando a la sombra de nuestra parra,
una canción que dice que uno sólo conserva lo que no amarra.

Y sin tenerte, te tengo a vos
y tengo a mi guitarra.

Hay tantas cosas, yo solo preciso dos;
mi guitarra y vos.
Mi guitarra y vos. (bis)

Hay cines, hay trenes, hay cacerolas, hay fórmulas hasta para describir la espiral de una caracola.
Hay más.
Hay tráfico, créditos, cláusulas, salas VIP,
hay cápsulas hipnóticas y tomografías computarizadas, hay condiciones para la constitución de una sociedad limitada,
hay biberones, hay buses, hay tabúes, hay besos, hay hambre, hay sobrepeso.
Hay curas de sueño y tisanas, hay drogas de diseño,
y perros adictos a las drogas en las aduanas.

Hay manos capaces de fabricar herramientas con las que se hacen máquinas para hacer ordenadores que a su vez diseñan máquinas que hacen herramientas para que las usen las manos.

Hay escritas infinitas palabras:
zen, gol, bang, rap, dios, fin.

Hay tantas cosas, yo solo preciso dos;
mi guitarra y vos.
Mi guitarra y vos.

Perquè tot allò que fem no s'hi perd mai, només es transforma. Perquè acabem rebent allò que donem. Aquesta és la pura realitat.



TODO SE TRANSFORMA

Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

I, si al final les coses es torcen, sempre ens quedarà l'esperança en l'ajuda externa, tot i que interessada. Tal com deia l'Ovidi Montllor: "Home, si paguen millor..."



DE L'ESPAI NO TE'N REFIES MAI

Es pressuposa que un aparell
molt gran i estrany
s'acosta a la terra.
No sabem si en so de pau
o de guerra.
Es pressuposa que tan sols ve
a buscar mà d'obra.
MÀ D'OBRA!
I que és aquest el gran perill
que passem.
Es pressuposa que no trigarà
en arribar
ni molt ni gaire: Gens.
A hores d'ara ja deu ser prop.
Es presupossa que no es gent
com nosaltres.
No són humans. Són com màquines.
Estranyes màquines
que ho poden tot,
que ho xuclen tot,
que tot ho volen.
Es demana calma al poble.
No patiu! Es prendran mesures.
Calma! Tranquilitat!
El poble està calmat.
No s'ha posat nerviós.
I més d'un a pensat:
Home, si paguen millor...

En fi, BON ANY NOU PER A TOTHOM, i que sigui millor que aquest que avui s'acaba.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Crònica postelectoral d'una setmana.

Vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos. Rafael Sanchez Ferlosio.

Ara que ja ha passat una setmana del gloriós canvi polític originat el proppassat 20-N, quasi quasi un canvi de règim, podem començar a enumerar la llarga llista de beneficis que, immerescudament per a tants i tants penques, ha començat ja a endolcir-nos la vida, i això que encara falta un mes per a que comencin nominalment a governar, que manar, manar, ja fa anys i panys que manen.

Tot i que el sol continua eixint per llevant, podem constatar que no s'hi detura gens ni mica i, ràpidament, s'encamina cap al seu natural destí, el cristià occident.

Quant a la mar, ja ho sé que abans també semblava blava, però quina diferència de color de pocs dies ençà.

I el cel, què me'n dieu del cel? tan clar, tan nítid, que allunyades les boires anteriors, fins les muntanyes han tornat a veure's blaves.

I és que hem tornat al bon temps, al sol i a la calor. Si la cosa continua, podrem gaudir d'un estiu etern, com prometia aquell reich dels mil anys que més d'un enyora allà a la seu de Gènova.

Cert que ací a València les palmeres continuen caient, una a una, corcades pel morrut roig però ara que els blaus, amb experiència comprovada en l'auge i caiguda d'entitats financeres, han arribat a l'absolut poder, confiem que remetrà la plaga, ni que sigui només per l'absència d'organismes a eliminar, tal com ja ens ha passat amb les caixes.

I l'església, ara que ja no són perseguits, ni obligats a avortar, ni a divorciar-se, està començant de nou a ocupar el lloc que els pertany per designi diví. Ara ja tindrem qui ens ajudi a anar al cel ho vulguem o no, sense manies, tal com déu mana.

En fi, no cal allargar-se més.

Un altre dia parlarem de la borsa que ja no tornarà a estar mai més en mans dels especuladors, de la interminable crisi de la que ja hem eixit o n'estem a punt, o de l'atur que en pocs dies s'haurà acabat perquè tots serem joves emprenedors. Segur que els canvis són tan espectaculars com els suara mencionats.

No li donem més voltes. Segur que la continuació d'aquest immillorable inici ens oferirà, inexorablement, noves alegries sense fi.

I, de no ser així, ens queda recordar que en un màxim de quatre anys podrem tornar a votar.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Reflexions electorals amb un cert compromís inclòs

En aquest dia en què un tímid sol apunta malgrat els núvols, vespra d'unes eleccions que, previsiblement i desafortunada, ja tenen tot el peix pescat i venut a llotja, i a l'espera de, per primera vegada -a les anteriors eleccions hi vaig votar per correu- ser jo qui introduisca el meu vot a l'urna, escolte les veus de sirena d'en Rajoy i la seua colla:



I, clar, després d'haver-ho sentit, la meua resposta no pot ser una altra que



Per una altra banda, no em puc estar de sentir les adolorides veus de Rubalcaba i companya entonant el seu particular misereri mei, el seu angoixant Eli Eli Lama Sabachthani



I, ho reconec, m'entra la llàstima. Però, sentint-ho molt, jo, com la gallineta d'en Llach:



Perquè, al cap i a la fi, tinc un compromís. Un compromís amb la meua gent, amb el meu país, amb la meua terra. I, encara que no en som encara els suficients per capgirar la vergonyosa situació que patim, em queda l'esperança de que, a poc a poc, els meus paisans aniran obrint els ulls.



L'esperança de que, algun dia, podrem dir, després d'haver guanyat:


dissabte, 29 d’octubre del 2011

De Portugal, Catalunya i el segle d'or (?) espanyol

En pocs dies m'han arribat dues notícies que caldria considerar complementàries.

La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no.

La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas que dirien els clàssics), d'un dels pares de la actual constitució espanyola, don Gregorio Peces Barba, hispano-socialista de pro, on feia gala d'una pretesa ironia, explicant-nos que potser el Comte-Duc d'Olivares es va equivocar elegint Catalunya en comptes de Portugal per arrodonir l'imperi aquell on el sol no es ponia. Alternativa que, fent història ficció, segurament hagués convingut més a la grandesa d'Espanya.

No ho sé què hauran pensat els portuguesos als qui els hagi arribat la notícia, encara que m'ho puc imaginar sense gaire esforços.

Allò que no acabo de comprendre és la indignació mostrada per certs representants catalans, quan (in vino veritas, repeteixo) està ascendint-nos sense que ningú no li ho hagi demanat, de "província muelle" a nació frustrada, al comparar-nos amb els seus veïns de ponent.

I per acabar de reblar el clau, no només ens acusa de tenir poc sentit de l'humor, sinó que reconeix que la seua Espanya ha hagut de bombardejar repetides vegades Barcelona, encara que ara ja podem "solucionar-ho tot" sense necessitat de més bombes.

Perquè l'Espanya de don Gregorio, i la de tants i tants d'espanyols "no nacionalistes" no és només la "de pachanga y pandereta" que denostava don Antonio Machado, sinó també la que descriu Lluís Llach a la seua "Cançó sense nom": "la de les banderes, avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble."

Perquè l'Espanya de don Gregorio és la que s'hi posà, sense pensar-s'ho gens, al costat de Sèrbia en la seua guerra contra les nacions no sèrbies de la confederació iugoslava.

Aconsello llegir "El fracàs escolar de don Gregorio", un article molt aclaridor sobre la història a què es refereix l'ínclit pare de la (seva) pàtria, el mai no suficientment ponderat don Gregorio que ara sembla disposat a perdonar-nos, magnànimament, la vida.

dijous, 20 d’octubre del 2011

A propòsit del comunicat d'ETA

Aquesta vesprada, cap a les set, mentre passejava tranquil·lament amb el gos per la platja, m'ha cridat per telèfon la dona, per dir-me que ETA havia anunciat l'acabament definitiu de la violència.

Me n'he alegrat, com no fer-ho?, per aquest primer pas -fins ara només havia estat com en el ball de La Yenka: "izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, un dos tres- del que, sense dubtar-ho, serà un llarg camí fins a la definitiva dissolució d'aquesta organització que començà sent política i havia acabat com una colla de gàngsters.

Me n'he alegrat pels ciutadans del País Basc, pels familiars de les víctimes, pels familiars dels presos, pels simpatitzants, pels no simpatitzants, pels qui abandonaren el país i per aquells que hi restaren, amb por, amb odi, amb esperança, amb amor.

Me n'alegro per aquells que no s'ho acaben de creure, per aquells que sí que s'ho esperaven, pels qui no ho volien de cap manera.

I me n'alegro per ells, que ara ja no necessitaran matar.

Vull portar ací un article de Joan Francesc Mira, de fa molts, moltíssims anys, un article que he compartit més d'una vegada, i que, malgrat lectures precipitades, és un càlid homenatge a un poble en busca d'un lloc propi en el món.

Cansat de bascos

Cansat de bascos, en efecte. No dels bascos. Els bascos són una gent i un país que em resulten especialment atractius, si més no, o sobretot, perquè són un poble singular. Ja sé que tots els pobles són singulars, però ells ho són singularment, i no és redundància sinó intensitat especial. Són europeus occidentals, i no són "indoeuropeus": ni llatins, ni germànics, ni cèltics ni eslaus. Són una cosa única, allà al seu racó del Pirineu i l'Atlàntic, una gent que representa potser el més remot passat d'aquesta part d'Europa, en la llengua sobretot, però també en formes de fer paisatge, en formes de viure, de fer família, de fer vida social i de fer cultura. Només per això, que és moltíssim, ja caldria que mig Europa, no sols la part ibèrica d'Europa, tinguera un interès especial a assegurar la singularitat dels bascos. És a dir, no a insistir que són espanyols o francesos "com els altres", sinó a posar o permetre tots els mitjans per garantir la seua continuïtat precisament com a poble basc. És, i que em perdonen la impolítica comparança, com l'atenció particular que mereix una espècie natural, singular i valuosa, quan es troba en perill d'extinció: ens afecta a tots, tots ens hi juguem una part del nostre patrimoni en la terra. I no veig per què cal esforçar-se a salvar per tots els mitjans les àguiles o els óssos -com a óssos i àguiles, no com a simples membres de la zoologia general- i no els humans que representen formes de vida i de cultura tan especials i valuoses com una espècie animal. Com a mínim. I si per assegurar aquesta continuïtat ètnica, lingüística o històrica, cal alguna forma de sobirania política, no veig tampoc per què no l'han de tenir. Si la majoria la vol, és clar: la majoria dels ciutadans dels territoris implicats. Etcètera. I per aquest camí podria continuar afegint arguments a favor del nacionalisme basc. No necessàriament a favor del senyor Otegi.

I podria afegir també consideracions més personals i més civils, perquè aquell país, que no és el meu, el visite gairebé cada any. M'hi passe dies o setmanes, hi visc, hi parle amb la gent, pagesos de baserri, polítics o professors. M'alegra el cor el seu paisatge, la seua arquitectura, sentir els nens parlar basc, visitar museus, escoltar música, recórrer la costa i la muntanya. I amb tot això, i després de tot això, afirme que dels bascos no me'n cansaré mai, però que estic ben cansat de bascos. Cansat de veure i llegir i escoltar cada dia de cada mes de l'any la mateixa ració obligada de PNB, HH, HE, EA, UA i les seccions regionals del PP i PSOE d'allà, i els seus líders i caps, Arzallus, Ibarretxes, Otegis, Anasagastis, Redondos, Garaikoetxeas, Iturgaizs, i una llarga llista de noms més que permanentment desfilen per diaris i pantalles a dir la seua sobre ells mateixos i els seus problemes, els seus fets, idees, propòsits i despropòsits. Mentre, evidentment, ells, allà, els bascos, no coneixen ni un sol nom de polític del meu país, del País Valencià evidentment no, però tampoc de Catalunya si no és Pujol i Maragall, que ixen a la premsa de Madrid. La qüestió que em cansa, em cansa fins a l'avorriment, és que ells han de ser importants per a nosaltres, cada dia i en cada cosa que fan, i nosaltres no som importants per a ells (ni per a ningú, tot s'ha de dir: no posem bombes, no protestem, som espanyols de tropa, no existim).

I la pregunta és si les bombes d'allà, i les colles d'insensats selvàtics i urbans que cremen cotxes i botigues en la febra del dissabte a la nit, i les seues assemblees, i els seus polítics i temes i problemes i qüestions de cada dia, presents en la tele i en la premsa de cada dia, si tot això és important per a nosaltres en tant que són coses de bascos, i estimem tantíssim els bascos, o si són importants perquè són coses d'Espanya. Perquè si les coses dels bascos foren només dels bascos de l'altra banda de la frontera (coses de bascos francesos, no de bascos espanyols), és ben segur que ens afectarien ben poc. Certament, no les tindríem cada dia fent-nos companyia a l'hora de dinar, de sopar i de dormir, fins a la saturació. Vejam si, finalment, no resultarà que el que ens importa, o fan que ens importe, no són els bascos en tant que bascos (com no són els bretons, ni els gal·lesos, ni els corsos, ni els sicilians, ni els letons, ni els moldaus, ni els bielorussos, ni els hongaresos de Romania, ni el parell de dotzenes de pobles una mica conflictius o singulars d'Europa), sinó els bascos en tant que problema espanyol, és a dir problema "nostre" (nostre?) perquè és cosa de dins d'Espanya. I d'això, precisament d'això, també n'estic cansadíssim.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Octubre dolç

Aquest inici de tardor, aquest octubre dolç com canta Raimon ens ha deixat unes platges amb deu o dotze (mal comptats) amants incombustibles d'un sol que ja no escalfa prou per esmorteir el mestralet que bufa, uns altres tants banyistes, i els peripatètics passejants de sempre, amb gos o sense, que tornem a recuperar la platja.



Fa trenta tres anys, un deu d'octubre de 1978, amb un bon oratge similar, eixia per primer cop d'una Espanya que iniciava una incerta transició, i arribava a una França trasbalsada encara per la mort d'un mite francòfon, Jacques Brel de qui jo només coneixia una cançó, Ne me quittes pas



Fou un viatge de dues setmanes alliberador en tren i auto-stop, amb una càmera fotogràfica que em va donar el meu germà Bernat, una Praktika d'òptica alemanya Jensen realment excepcional, amb la que vaig fer possiblement la millor fotografia que mai no faré (un contrallum al jardí del palau dels papes, a Avinyó) i on vaig conèixer gent que, com m'ha passat sempre, m'agradaria tornar a veure perquè/però qualsevol persona/temps és absolutament irrepetible.

Però açò és una altra història, que algun dia intentaré recuperar.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Una falsificació històrica

En quin moment el Centenar de la Ploma va trair els seus orígens i esdevingué una colla de botiflers?

Avui, Nou d'Octubre, dia en què els valencians celebrem l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Balansiya, amb una processó cívica en que passegen allò que ara en diuen "La Reial Senyera" quan, si seguim a Pere Maria Orts a la seua "Història de la Senyera al País Valencià" no és més que la bandera del Centenar de la Ploma, cos creat el 1365 pel rei Pere el Cerimoniós, amb la funció de protegir la senyera reial, desapareguts el 1707 amb el decret de Nova Planta, i reapareguts més tard ja transformats en allò que ara són, uns... (preferesc no dir la meua opinió).

L'última que han fet aquests insignes personatges és "restaurar" una còpia que tenen a la Catedral de València, al Retaule de la capella del Centenar de la Ploma, de la part central de "La Batalla del Puig" de Marçal de Sax.

El Levante ho porta avui a primera pàgina



Comparem l'original i la restauració/falsificació:


Endevineu quina és la "restauració"?

Encara que no ho sembli, la de la dreta, més fosca, blava i sense barres. I és que tenen una barra...!

Per a més informació, veure les fitxes 119 i 120 del següent enllaç

Sort tenim que el quadre original es troba exposat al Victoria & Albert Museum de Londres, on ningun nacionalista espanyol podrà "restaurar-lo" per amagar, com solen fer la història que no els convé.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Inici de tardor a Cullera. Meduses.

Ara que les platges s'han buidat de la gernació de turistes que les omplia de gom a gom, puc deixar córrer el meu gos per l'arena.


Però, entre que la mar té una temperatura realment indecent, i que els homes ens estem carregant sense contemplacions l'enorme riquesa biològica que, no fa tants anys, encara tenia, tenim ara un nou visitant: les meduses.






I, clar, al capvespre, aquests incòmodes animalons que tant emprenyen els banyistes, van sent acumulats vora l'aigua a l'espera del tractor matinal que se'ls endurà quan vinga a netejar la platja.


Al pas que anem, si seguim saquejant la mar en la forma tan salvatge i bèstia que ho estem fent, no ens quedaran ja peixos ni tan sols anant-los a robar a unes altres mars. No sé on vaig llegir que els japonesos ja han començat a cuinar les meduses. Bon futur ens espera!

dilluns, 19 de setembre del 2011

Jo també conec un Conè. Homenatge al Llevant UD

De vegades -no tantes com caldria per a que aquest món fos una mica més habitable-, els déus s'apiaden dels mortals i castiguen les baladronades dels bocamolls. Baladronades o sarcasmes, tant se val, collonades diverses, al remat, prepotències vàries.

I és que ahir, el granoters del Llevant, un equipet d'ascensor que cada any lluiten esforçadament per una improbable permanència, o per un just ascens, li va fotre un un a zero al Madrid del post-galàctic Mourinho qui, un dia abans, havia intentat ridiculitzar les paraules d'en Guardiola.

Un un a zero aconseguit per un tal Koné que m'ha portat a la memòria l'origen del nom (malnom més bé) d'un altre Conè, aquest d'Albalat de la Ribera.

La història és aquesta: quan son pare anà a parlar amb el capellà -de llengua espanyola com tants, ací a la terra, des que D. Marcelino Olaechea decidí que la llengua vernacla que el concili Vaticà II recomanava com a llengua litúrgica, no era altra que la llengua de l'imperi- per batejar el fill, aquest li preguntà pel nom que volia donar-li al menut:

-Anrique, digué el pare.

-Hombre, será con E, -que li retruca el capellà.

-Que no, que no. Que vull que se diga Anrique com jo i com mon pare.

-Claro, Enrique con E, -insistí el capellà.

I per Conè el coneixen al poble i voltants.

Anrique Conè.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Matar un rossinyol

No sé per quina regla de tres em vingué al cap aquest títol de pel·lícula, mentre escoltava ahir, a les notícies d'alguna cadena de la tele, una història que m'ha deixat, com diuen els francesos, "le coeur gros".

Una parella que des que, fa anys i panys, es van casar, s'han passat la vida intentant tenir un fill. Fent mans i mànigues, fent la figuereta que diem al poble, per poder tenir un fill. Metges, sanadors, de la terra o estrangers, què més l'hi fa.

Per fi, amb quaranta molts anys ella, amb setanta i escaig ell, ho aconsegueixen.

I ara arriba un senyor jutge i els hi retira la pàtria potestat i la criatura, perquè sa senyoria considera que són ja massa vells per criar un nadó en condicions, que a l'al·lot o al·lota li espera un futur d'orfandat prematura o de llarga i aspra vida curant d'uns vells que millor farien morint-se.

M'agradaria furgar una mica en la notícia, saber-ne més. Conèixer qui ha estat el malànima que ha posat la denúncia, o si ha estat el ministeri fiscal qui l'ha interposada directament. Si el jutge que ha privat els pares del somni tan àrduament aconseguit en té o no de fills. Si honradament pensa que el futur d'aquest xiquet o xiqueta serà millor a un orfenat, o amb una família d'acollida o d'adopció, que amb els seus pares que tan llargament l'han desitjat i tan incansablement han lluitat per ell.

Açò ha passat a Itàlia, un país d'ací a la vora com qui diu, mediterrani, civilitzat.

I jo em sento trist, molt trist.

Et moi, j'ai le coeur gros.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Una visita d'arrapa i fuig

Visita de metge, o d'arrapa i fuig, com diuen al poble.

Divendres tarda arribaren i diumenge tarda se n'anaren.

Dos dies complets, doncs, però dissabte dematí, se n'anaren a esmorzar i s'endugueren el nano, i dissabte tarda se n'anaren de boda i s'endugueren el nano.

I diumenge dematí, vam ser nosaltres qui, per dissort, no hi poguérem ser.

Bé, si no passa res, dins de dues setmanes ens tornarem a veure, i, possiblement, tindrem un dia complet si res no s'espatlla.

Oi, Negre i Gos?


Oi, Pau?





dissabte, 10 de setembre del 2011

I a l'endemà de la festa, moltes gràcies a tots

Tot el dia d'ahir vaig estar rebent felicitacions i bons desitjos, cosa que alegra d'allò més a qualsevol.

Però la cosa començà a animar-se quan, passades les tres de la vesprada, arribaren de Madrid, el meu fill, la nora i el nét. Encara que estem en un contacte permanent, i rebent fotos del menut pràcticament a diari, en veure-me'l davant no m'acabava de creure com de gran s'havia fet en aquestes quatre setmanes.



I de simpàtic




Per acabar-ho d'adobar, serien les sis, ja solucionada l'apagada que ha tingut a fosques i paralitzada Califòrnia durant dotze o tretze hores, quan l'altre fill, la seua xicota i Joaquín, l'amic a la casa del qual s'estan, entraven en vídeo-conferència a través de Gmail, per felicitar-me els anys i saber de tots nosaltres.

I arribaren les nou i mitja de la nit.

Sabia que m'havien organitzat una festeta d'aniversari, catering de la neboda Rocio inclòs, i tenia clar que hi serien els meus cunyats i les seues filles, i netes, a banda de Tere i jo, Enric, Cárol i Pau.

Allò que no sabia quan hi vaig entrar al dúplex, és que també hi trobaria la meua germana Carme, Antonio i Silvia, dos bons amics del banc, tres parelles de la colla d'amics del poble i una altra parella d'amics d'Algemesí.

Puc assegurar que el temps passà volant, i ens hi vam fer amb quasi tot el vi, i n'hi havia a pler.

Gràcies a tots un dia complet.

divendres, 9 de setembre del 2011

Avui que en faig seixanta

Bé, avui en faig seixanta, o siga que d'acord amb l'esperança de vida dels barons espanyols ja he fet possiblement tres quartes parts de la meua vida i, mirant-ho bé, no n'estic gens descontent: un treball amb el que he gaudit, no sempre, és cert, però sí la major part del temps, una dona que m'estima, dos fills que ja han començat a volar tot sols, les parelles dels quals són ja de la família, un nét, de no encara dos mesos, que és un sol i que avui tornaré a veure, uns quants amics al poble i a d'altres llocs escampats per la geografia...

La primera cosa que se m'havia passat pel cap era aquella cançó de la Trinca: "Ara que tinc vuitanta anys", però m'ha semblat una mica prematur posar-la.

La segona, aquella dels Beatles que es diu "Quan tingui seixanta quatre anys"




WHEN I'M SIXTY FOUR

When I get older losing my hair,
Many years from now,
Will you still be sending me a valentine
Birthday greetings bottle of wine?

If I'd been out till quarter to three
Would you lock the door,
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

oo oo oo oo oo oo oo oooo
You'll be older too, (ah ah ah ah ah)
And if you say the word,
I could stay with you.

I could be handy mending a fuse
When your lights have gone.
You can knit a sweater by the fireside
Sunday mornings go for a ride.

Doing the garden, digging the weeds,
Who could ask for more?
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

Every summer we can rent a cottage
In the Isle of Wight, if it's not too dearn
We shall scrimp and save
Grandchildren on your knee
Vera, Chuck, and Dave

Send me a postcard, drop me a line,
Stating point of view.
Indicate precisely what you mean to say
Yours sincerely, Wasting Away.

Give me your answer, fill in a form
Mine for evermore
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

Whoo!

dijous, 8 de setembre del 2011

Quan la mar s'arrasa...

Quan ara a a l'estiu, ací a Cullera, s'entaula aquest ponentet prim i lleuger que no arriba ni a moure cap fulla, la mar es tranquil·litza fins a extrems que, gràficament, definim com a bassa d'oli, i ens envolta una calor sufocant, una xafogor asfixiant que no ens estalviarà cap ombra i que només ens deixarà dues opcions: o dins de l'aigua o dins de casa.

Ja ho diu el refrany: Quan la mar s'arrasa, entra-te'n dins de casa.

dijous, 1 de setembre del 2011

Sal i pebre. Una història anglesa

Heu vist mai Yellow Submarine?

Doncs no us hi cal pas buscar més: Pepper Land és Bournemouth.

Que com gose fer una afirmació tan rotunda? Perquè hi he viscut una llarga mesada, l'estiu del 80, mentre feia un curs d'anglès pagat per l'empresa, com ja vaig explicar en un post anterior d'aquest bloc.

Bournemouth, deliciosa ciutat del sud d'Anglaterra, residència de jubilats colonels vinguts de l'Índia, dignes representants d'un també jubilat imperi britànic, només a quatre passes de la famosa capital de la contracultura de finals dels seixanta, l'arxiconeguda Illa de Wight, la dels grans concerts de rock.

Bournemouth, on més d'un cop vaig assistir a l'impagable espectacle de veure com una colla de malcarats punkies plens de cadenes i imperdibles ajudaven a creuar el carrer alguna velleta, al més pur estil boy-scout.

Bournemouth, on vaig aprendre que un bon anglès, mentre espera l'autobús a la parada, fa sempre cua, i la respecta, encara que a la cua només hi sigui ell.

Però tornem-hi allà on ho vaig deixar a l'anterior article.

Schengen encara no havia estat signat. Més encara, faltaven uns pocs anys per a que Espanya s'incorporés a la CEE. I la llarga, interminable xerrada amb el duaner m'havia deixat exhaust. No tant, però, que no pogués agafar la maleta -com de lleugera que em semblava després de l'interrogatori sofert!- i eixir ràpidament al hall, cames ajudeu-me, i d'allí a l'exterior on esperaven els coaches que conduïen a les distintes poblacions des de l'aeroport.

Per cert, voldria fer constar que fou la primera vegada que hi vaig veure a les carreteres aquest gran invent encara no present llavors a Espanya: les rotondes. Unes rotondes grans i perfectament senyalitzades que em semblaren senzillament perfectes.

Dues hores de viatge, arribada a Bournemouth, presentació i inscripció al col·legi ACEG amb el qual havia contractat el curs i posterior sortida en taxi cap a la casa particular on m'hi havia d'hostatjar (esmorzar, sopar i dormir). Afortunadament la situació del col·legi era molt a prop de casa, ço que em permetria anar i tornar tranquil·lament a peu, diàriament, per una barriada verda, d'amples avingudes i casetes de planta baixa, pis i golfes, amb jardí davanter i un petit hortet a la part de darrere.

Quan hi vaig arribar eren les set passades i ja havia passat l'hora del dinner, del sopar. Però la mestressa de casa era una bona dona, una excel·lent persona, i en veure la meua cara de cansament i fam, s'oferí a fer-me uns ous fregits amb patates, cosa que li vaig agrair efusivament amb un preceptiu thank you very much.

Així que allí estava jo, a taula, davant d'un plat amb dos ous ferrats i un grapat de patates xips. Al costat del plat unes olieres, i dos atuells de porcellana, un per a la sal i l'altre per al pebre. Un d'ells amb diversos forats, l'altre només amb un.

Li pose sal a l'ou amb el saler de diversos forats. O això creia.

-Oh, my dear. This is pepper!- que diu espantada la bona dona.

-Oh, yes, -que li dic jo fent de la necessitat virtut-. Any problem, I like eggs this way. Thank you.

I és que, com tothom, sabia que els anglesos conduïen per l'esquerra, però ningú no m'havia preparat per al canvi de contingut de la sal i el pebre.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Un duaner amb ganes de broma (i profètic, tot hi ha que dir-ho)

El meu cap, Max E. K, jueu valencià originari d'un Hamburg que els nazis havien fet inhabitable per a la seua família, m'havia aconsellat un curs d'anglès a Bournemouth, Anglaterra, dins d'un programa de l'empresa anomenat Idiomes 2/3 1/2. Dit en pla: el Banc em pagava les dues terceres parts del cost del curs, a canvi de que jo, al meu torn, els hi donés la meitat del temps despès al curs en concepte de vacances fetes.

El tracte m'havia semblat no ja just, sinó esplèndid, i més quan, per acabar-ho d'adobar, havia aconseguit que el Departament que Max dirigia amb mà de ferro, em donés una beca equivalent al terç del curs no cobert per l'empresa. De manera que havia contractat el curs a l'ACEG, havia fet la maleta i de cap que hi falta gent, cap a la Gran Bretanya.

Així que, diumenge 6 de juliol de 1980, cap a migdia, l'avió aterra a Heathrow, i jo em disposo a recollir la maleta i passar la duana.

L'agent de la duana em diu alguna cosa que no acabo d'entendre. Li faig el “pardon?” que m'han insistit com a correcte a l'acadèmia Inlingua, en comptes de l'immediat “what?” que em delataria, pobre de mi, com allò que realment sóc, un de tants estrangers sense puta idea d'anglès.

El duaner continua xerrant. Intento obrir les orelles. Res, com si no me les hagués netejat de cera en milanta anys. A poc a poc, i gràcies a la bona voluntat de l'agent, li vaig entenent qualque cosa:

-Where are you from?

-From Spain, -que li dic.

-I que hi vens a fer aquí?, -li mig endevino al tercer o quart intent.

-To study a course of english, -que li responc en la meua mitja llengua.

I així una pregunta rere una altra i una altra, i jo, malgrat l'aire condicionat, suant com un porc, si és que els porcs suen.

Atrapat a la duana, l'interrogatori sembla no acabar-se mai. En pocs minuts ja estaré disposat a confessar l'assassinat d'en Kennedy, o inclús la mort al llit d'en Franco si molt convé.

El duaner somriu lleument i, al remat, tot segellant-me i tornant-me el passaport, em diu en un molt correcte spanish sota el que crec endevinar un mínim i irònic accent andalús:

-Y usted cree que con sólo un mes será capaz de aprender algo?

-Lo intentaré -que li dic, més roig que un titot, i ja també en espanyol- lo intentaré.

I bé que ho vaig intentar, ho juro, però les seves paraules, ho reconec ara, trenta-un anys després, certament, no eren pas cap pregunta, sinó una frase profètica, realment!

Certainly, his words were not really any question at all, but a prophetic sentence, actually!

dimecres, 24 d’agost del 2011

La metamorfosi

Prejubilat passege vora mar amb el gos.

Contemple la mar, la platja, el sol encara baix, la tènue boira que mig amaga les platges i edificis de Tavernes, Xeraco, Gandia...

Algun banyista matiner aprofita aquestes primeres hores de tranquil·litat, de mar en calma.

Pense que, per sort, el top-less s'ha acabat convertint en un costum generalitzat i amable que els ulls no poden estar-se d'agrair.

I em ve al cap aquella llunyana primavera del 74 quan, havent acabat un curs intensiu de dos mesos i mig a Corunya, un curs d'ensenyança programada que en dèiem aleshores, a diferència de la resta de companys que tornaren a treballar prop de casa, a mi em van enviar cap a Eivissa.

Si ningú, als vint-i-dos anys, ha estat mai innocent de tota innocència, aquell era jo: ex-seminarista, catòlic practicant, patològicament tímid, esclau de successius amors platònics els quals m'ajudaven a evitar el pecaminós i prohibit contacte físic, expert sublimador freudià de la líbido, verge ... Si ningú, repetesc, ha estat mai innocent de tota innocència, aquell era jo, una absoluta nul·litat, un perfecte model a no seguir.

Feia escassos dies des que havia arribat a l'illa un vint de març (després de dues nits en blanc a València, falles són falles) i no em ve ara al cap el motiu exacte (probablement alguna taca massa evident de cafè a la camisa); però allò que puc assegurar és que necessitava comprar-ne urgentment una nova per canviar-me-la, així que li vaig preguntar a un company on hi havia una botiga a prop, on poder assortir-me'n.

-Cap problema, -em digué-, sense pèrdua possible. El passeig n'està ple de boutiques. A qualsevol d'elles hi trobaràs tot allò que necessites.

De manera que isc de l'oficina, i, xino-xano, cap al passeig que m'encamine.

Entre a la primera que trobe, i em pose a mirar corbates, camises i caçadores, mentre espere que m'atenguen. Al meu costat, una al·loteta rossa i bonica com una marededéu, de la que immediatament el meu cor s'enamora, està emprovant-se, cara a l'espill, una brusa de fil.

De sobte veig que es lleva la peça de roba, per emprovar-se'n una altra que té al costat. Em quede bocabadat, corprès, embadalit, amb el cor a mil, la xicona, d'uns pits exactes, d'uns mugrons rosadament perfectes...no duu sostenidor!

Aquell dia, al passeig de la mar, sobre el port, a Sant Antoni de Portmany, Eivissa, un món envellit i caduc començava a caure. Ja no res podria continuar exactament igual. La metamorfosi havia començat per fi.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Home roig, gos pelut i pedra redona. In memoriam Enric Valor que avui faria cent anys




Avui, 22 d'agost del 2011, Enric Valor faria cent anys. El primer llibre que li vaig llegir fou "Millorem el llenguatge", un magnífic llibre ple d'orgull i sentit comú, on ens explicava que no parlem tan mal el català com ens voldrien fer creure, i que l'única cosa que ens calia era obrir els oïts a com parlaven els nostres majors.

Després vaig llegir, en un llibre de l'Editorial Gorg, el qual desgraciadament vaig deixar i, per tant, vaig perdre, les rondalles, de les quals, seguint la crida, en done a continuació un exemple.

I, ja per fi, vaig gaudir de la impressionant trilogia que, sota el títol de "Cicle de Cassana" tan bé retrata la societat rural muntanyenca de les seues terres.

Descansa en pau, Enric Valor, ja fora d'aquesta llarga postguerra, d'aquesta acarnissada lluita contra la supervivència del nostre idioma que, almenys per als valencians, encara dura.

HOME ROIG, GOS PELUT I PEDRA REDONA

Fa molts anys, vivia en un mas de la serra de Penàguila un llaurador que tenia tres fills com a tres piques. Grandot i arriscat n'era el primer, i així mateix el segon. El tercer era més menut, més prim i esllanguit, però també era sofert i resistent com a bon muntanyès. I els avantatjava tots pel seu enginy i tenacitat.
Així que van ser tots tres ben fadrins, son pare els cridà un dia i els digué:
-Fills meus, ja sou grans, i no és cosa d'estar-vos ací tota la vida sense córrer món...
-Molt bé, pare! -digueren a cor tots tres.
-Jo ja sé que tots teniu ganes de provar la sort prosseguí el pare-; però, per raó d'edat, li cal començar a Josep. Quan ell ens diga que ha fet fortuna o torne fracassat, eixirà el segon, i després el menut,
L'endemà de bon matí, quan el Josep ja es disposava a anar-se'n, son pare li va dir a l'acomiadar-lo:
-Fill, que no se t'oblide: "No et fies mai d'home roig, ni de gos pelut ni de pedra redona".
El Josep, que era molt bafaner i un poc destrellatat, així que va perdre de vista el mas ja s'estava burlant de l'advertència.
Quan ja es devia trobar molt lluny de casa, es va asseure al peu d'un ginebre corpulent i es posà a esmorzar. ¡Quin bell i grandiós paisatge es veia des d'allí...! Tant, que ell es deia encantat:
-Què bonic és el món! I veges mon pare, quina de pors! ¿Què m'ha de passar en aquesta terra tan bonica i tranquil·la?
En això s'estranyà de veure un colom blavenc que volava seguit d'un corb endolat. Més gran fou encara la seua admiració quan els va veure venir cap a on ell es trobava i que es paraven a les branques del ginebre mateix.
-No faces la contra en coses tan clares! -deia el corb amb la seua veuarra.
El Josep es meravellà encara més de sentir-los parlar.
-És que els pares -feia el colom amb veu de todó jove-, no poden tenir millor criteri que els fills, perquè ja són vells i caduquegen. El jove veu les coses més clares i sap ben bé el que s'ha de fer.
-Calla, calla, todó de poc trellat! -bonegà llavors el corb-. Els joves ... els joves! I l'experiència? On te la deixes, la mestra de la vida?
El Josep no pogué estar-se i exclamà:
-Veges quin altre impertinent, aquest corb! Sembla mon pare ...
Agafà un cantal i li tirà una cantalada .. Els grossos ocells alçaren el vol escarotats, i prompte es perderen en la glòria del matí. El Josep prosseguí el viatge en busca de fortuna.
Al final d'una llarga costera avall, va trobar el riu Frainos. Duia massa aigua per a poder-lo passar per dins del corrent, així que, el Josep, va anar buscant una altra manera de travessar-lo.
Seguint la vora, trobà la passera de pedres groses del mas de la Carrasca; s'adonà que les pedres eren grosses, redones i lluents, i somrigué despectiu:
Ara volguera jo que mon pare s'adonàs de com són de beneficioses les pedres redones ...
Dit açò, posà el peu fermament en la primera i avançà de l'una en l'altra tot fent tentines per damunt de la impetuosa torrentada. I allí fou la primera vegada que encertà son pare del Josep; perquè una codissa, la d'enmig, redona i ensabonada pels llimacs, al tenir un peu al damunt, redolà i s'esmunyí i allà tenim el Josep de cap dins el torrent en greu perill de morir negat.
-Socors, socors! -cridava el dissortat fadrí.
I així va anar riu avall més de cent braces fins que s'enganxà en un esbarzer. Quan va eixir i s'eixugà, encara va tenir ànim de reconèixer:
-Vinga! Aquesta volta sí que ha tingut una mica de raó el pesat de mon pare.
I continuà la seua marxa. Dinà al ras, enmig d'una motada de pins blancs. Havent dinat, féu la migdiada; s'alçà després, ensonyat, i caminà a través dels fèrtils plans de la Casa Blanca i pensà passar la nit en un mas que albirava allà lluny.
A l'arribar prop del mas, ja era foscantet, i, a la mitja llum que quedava en el cel, va veure venir cap a ell un petit animal. Era un gosset i, per les senyes, molt pelut. Però el va veure tan xicotet que es va riure una altra volta de les preocupacions de son pare, i li va engegar una cantalada . El gos pelut soltà uns lladrucs de mil dimonis i se li tirà de rondó a les cames, on féu presa ben aviat en els pantalons i també en la carn: com més intentava Josep defugir-lo, més l'escometia el gos pelut.
Als lladrucs, un home va eixir corrents del mas i cridà el gosset. Després, creient equivocadament que el Josep era un lladre, va acaçar-lo amb un garrot a la mà:
-Ah, lladre del dimoni! Volent furtar-me les pomes i, damunt, pegant al meu Lleonet.
El fadrí tenia bones cames i es va perdre ben prompte en la foscor d'un barranc. Fins allà prop de la mitjanit, féu camí serra amunt, serra avall, per sendes desconegudes, i en ser que es considerà prou lluny del mas aquell es recollí davall quatre pins que feien un bon recés. Allí sopà i allí s'adormí. L'endemà el va despertar la frescor de la matinada i s'esbalaí de veure que havia dormit ben prop d'un altre mas, gran i que devia ser ric pel nombre de dependències i corrals que el voltaven.
Ja no li quedava berena en la bossa; així, que decidí d'anar a conèixer aquella gent del mas i demanar-los faena. Es va acostar a la porta, li va lladrar un gos lligat i va eixir un home d'edat mitjana, alt i agradós
-Hola, què et porta per ací?
El Josep va veure de seguida que era home de cabell roig i ulls blaus, però malgrat això li va causar bona impressió, i li va contestar:
-Mire ... venia a demanar treball.
-Doncs sí que te'n done, perquè ahir mateix se me'n va anar el criat que tenia ... Però passa i esmorzaràs mentre que xarrem.
I el féu passar dins l'entrada del mas, on hi havia, en un racó, taula parada. El Josep n'estava encisat.
-No sé si et plauran les condicions -va dir llavors l'home roig ... - Escolta-les i veges què et semblen. Si et quedes a treballar ací, t'hauràs d'alçar cada dia quan cantarà el cuquello; després faràs completa la tasca que et manaré cada jornada. Si estàs content, cobraràs cinc duros al mes i, si no ho estàs, et pegaré una pallissa, t'arrancaré dues corretges de pell de l'esquena i te n'aniràs de ma casa sense cobrar ni un cèntim. En canvi si fas el que et mane i sóc jo el qui no està content, em pegaràs tu la pallissa, m'arrancaràs tu a mi les dues corretges de pell i podràs anar-te'n de ma casa lliurement, després de donar-te jo trenta duros justs.
-Estic conforme amb tot -va atorgar gojós el Josep sense dubtar-ho un moment.
El jove, de nit, anava pensant i repensant el tracte, i no li semblava malament. El cuquello, quan n'hi ha, sol cantar ja ben clar el dia; la faena no li feia temor i la soldada no era desencertada tampoc. Amb aquestes reflexions s'adormí plàcidament.
En això, devia ser cosa de la mitjanit, com entre somnis, va sentir: "Cut-cut!". ¡Era el senyal de llevar-se del llit! Va pegar un bot i es vestí en dos minuts; isqué a l'entrada i es sorprengué de veure que l'home roig ja hi era amb un mul enganxat al forcat.
-Vinga, vinga, que se t'està fent tard! -li digué amb posat sever-. I encara afegí:
-Mira, avui has de sembrar tot el blat que hi ha en aquesta taleca.
-Mire, senyor amo -observà astorat el jove-, que ací hi ha almenys quatre barcelles de blat. I un home tot sol...
-Si no estàs content ... -li tallà el dir el masover.
-És clar, és clar que estic content! -es va afanyar a respondre el Josep.
-Així, no en parlem més. Ves-te'n al bancal de la perera i ves-hi sembrant. En acabar el sac, te'n tornes a casa.
Eixiren fora del mas, i, a la llum de la celístia, li explicà el camí per a anar-hi.
Total, que Josep agafà berena per a un dia i se n'estigué tres al bancal que li assenyalà l'amo, perquè el blat aquell del dimoni no s'acabava mai. Quan va tornar, encara el bonegà l'home roig per haver tardat tant.
La segona nit passada al mas fou tan pèssima com la primera, puix, a males penes havia dormit tres hores, que ja va sentir el maleït cucut. ¡No devia ser ni la una! I havia d'alçar-se per força, encara que els ulls se li tancaven. Fora l'esperava ja l'home roig com la nit abans:
-Vinga, vinga Josep! Ja m'estic fartant que sigues tan pereós!
El Josep va acotar el cap i no va respondre, i l'home roig li ordenà:
-Avui llauraràs el bancal gran d'oliveres i t'hi enduràs el gos. Aquí a la berena tens pa i sardina i pa i cansalada. El pa i sardina te'ls menges tu, i el pa i cansalada els dones al gos; i mentre que ell no se'n tornarà cap a casa, tu no deixaràs la faena. Entesos?
-Sí -respongué de mal humor Josep.
-És que no estàs content? -va preguntar l'amo.
-Sí. sí; molt content! -s'apressà a dir el fadrí tot tremolant de cames.
Quan es féu migjorn, estava ja més que fart de llaurar en una terra grossa i dura. Va donar el pa i cansalada al gos, i ell es va menjar el pa i sardina. El gos, ben satisfet, es gità a l'ombra d'una olivera fins a les onze de la nit. De manera que el Josep va tornar a casa, darrere el gos, més mort que no viu.
Un dia, l'home roig el va enviar a Benillup a fer una comanda, i Josep s'hi va assabentar que en dos anys havia tingut onze criats diferents.
Per fi, es va haver de decidir, i un matí li digué:
-Senyor amo, no em mane ja res més, que no estic content.
-Ah, malfaener! Ara t'ho diré jo! -bramà l'home.
I Josep, davall del buc de l'escala, es va deixar pegar la pallissa convinguda i que li arrancàs una corretja de pell de cada costat de l'esquena. Se n'anà desfet a sa casa, sense diners, sense ànim de res, sense salut i més prim que un espinac.
Pel camí, vessava llàgrimes de penediment, tot repetint:
-Quanta raó que tenia mon pare! ¡Quanta raó que tenia mon pare!
El germà segon, el Jeroni, va dir que a Josep li havia passat tot allò perquè no s'hi veia un pallús en les coses de la vida i que a ell no li passaria mai res del que Josep els havia contat.
El pare va donar també bons consells a Jeroni, la seua bossa amb la berena i els seus diners per al camí. I el segon germà se n'anà per la mateixa senda per on se n'havia anat el primer.
I heus ací les coincidències: tot va succeir exactament igual que amb el germà gran i, al capdavall, hagué de tornar-se'n a casa amb l'esquena sense pell i la butxaca sense diners, i havent de confessar el seu fracàs a son pare i als germans, després de tantíssim com havia presumit.
El temps va esmunyir-se, i Tonet, el tercer, va complir els divuit anys. Un dia va proposar:
-Pare, jo voldria eixir, com els meus germans a buscar fortuna.
-I que me'n vingues també mig descostellat? -li contestà son pare de colp-. Deixeu-vos de córrer món, perquè els joves d'avui no teniu coneixement!
Però Tonet es va entossudir:
-Pare, a mi no em passarà res, perquè tindré ben presents els seus consells i advertències.
A la fi, va sortir del mas un dia, passat l'estiu, en alegre matinada.
Ja el sorprengué molt, mentre que estava esmorzant davall del ginebre, que no es paràs per allí prop cap corb ni cap todó.
-Home! -es va dir-, jo no tinc la sort dels meus germans de sentir parlar els todons i els corbs.
I acabant l'esmorzarot, va, emprendre de bell nou el seu camí.
D'allí a una estona molt llarga, topà amb el riu, que duia forta riuada per haver descarregat una tempesta per l'Aitana el dia abans. Cercant i cercant per on travessar-lo, va veure la passera de pedres redones.
-No m'enganyaràs, pedra redona! -digué a mitja veu. I anà mitja hora avall fins que trobà un rústec pont de troncs que travessava el riu davant per davant d'un molí.
A l'arribar al peu de la serra de Gorga, li va eixir a l'encontre des de dins d'un mas, un gos pelut. Tonet tragué la fona que duia i li ficà un bon cantal. Llavors, cridà fortament al masover i li va dir:
-Faça retornar de seguida el gos, que no té res a fer ací, al camí reial. Del contrari, li amollaré una fonada i done'l per mort.
El masover s'humilià al veure la formalitat i l'enraonament del fadrí; cridà el gos i el lligà a la barraca. Tonet va continuar fent via serra amunt.
A mitjan vesprada, saltada la serra, era ja a les envistes d'un gran mas que corresponia a les descripcions que li feren els germans sobre aquella possessió on habitava l'home roig. Quan s'hi va acostar, ja el va veure plantat al davant de la porta fent-li senyes perquè s'hi apropàs. Tonet, ni dubtar-ho un moment, anà fins a ell, el saludà i se li oferí com a criat.
-Precisament avui n'estava buscant un.
-Quines condicions em posa? -preguntà Tonet amb decisió.
I l'home li féu les mateixes que als seus germans. El sagal li digué que hi estava conforme, i no en parlaren més. El masover li donà un bon berenar i un complit sopar, i el féu gitar-se a la cambreta.
Tonet, abans de gitar-se, pegà una volta per les habitacions, graners i cellers del mas, sense que l'home roig se n'adonàs, puix anava descalç i amb molt de compte; i, en una de les cambres de dormir, va veure les tres filles de l'home roig, que eren per cert tres precioses fadrines: una morena, una castanya i una altra de rossa.
Preguntant-los estava com es deien i elles responent-li molt contentes, perquè la fesomia simpàtica de Tonet queia en grat a tothom, quan s'adonà de tot l'home roig i entrà cridant:
-Alegria, Rosafina, Margaridoia!... ¡Ah, desvergonyit! ¿Què és això de descobrir-me les meues filles? Fora d'ací!
I l'amenaçà. Però Tonet, amb molta serenitat, li va eixir a l'encontre dient-li:
-Escolte, senyor amo, és que no està content? L'home roig sentí una esgarrifança a l'esquena, va acotar el cap i li digué:
-Sí, sí; és clar: content sí que estic! ...
l, renegant entre dents, se n'anà. El fadrí prengué comiat de les tres fadrines i se'n va anar a dormir.
Quan ja devia dur dues o tres hores de descans, va sentir: "Cut-cut, cut-cut, cut-cut".
-Redimoni! -maleí tot endormiscat-. ¡Açò és el cuquello! I no pot ser, però en fi! Alcem-nos avui a aquestes hores, que demà ja esbrinaré jo qui canta tan a deshora!
Es vestí i va eixir a l'entrada, on ja l'esperava l'home roig amb un animal enganxat al forcat.
-Hola, Tonet! ... Avui sembraràs aquesta taleca de blat al bancal de la carrasca ... és aquell que hi ha a mitja hora de camí, damunt la lloma. No tornes mentre que no hauràs acabat.
Xiulant desaparegué cap al tros de la carrasca per mig les ombres de la nit. I no féu més que arribar-hi, que va obrir un solc ample i fondo de punta a punta de la terra, cosa que li costà cap a deu minuts. De seguida, agafà el sac al coll, li deslligà un cogulló i, per allí, va anar abocant el blat a dolls dins el solc, de manera que escampà tot el blat en terra i encara li sobrà solc! Però sembrat; sembrat estava ... !
Després s'embolicà en una manta i dormí deu o dotze hores seguides davall la carrasca. Allà devers les onze del matí, ja fart de dormir, Tonet agafà l'animal i se n'anà cap a casa.
-Com és que tornes tan enjorn? -li preguntà l'home roig, que estava prenent el sol a la porta del mas.
-Perquè ja ho tinc tot sembrat.
-Això no pot ser!
-Vaja allà i ho veurà.
L'home roig s'alçà com una exhalació i anà a trencacoll al bancal de la carrasca. Va conèixer el solc reblit per Tonet, va escarbotar-lo i, quan hi trobà la sembradura, va caure redó en terra tot rabiós, perquè s'adonà que no podia dir res, puix que, veritablement, sembrat estava el blat.
-Què has fet? -li preguntà al tornar, fet un bou.
-Eh, no cride tant, que no estem sords el parà Tonet-. Que què he fet? Ja ho ha vist: sembrar el blat. Que no està content?
-És clar, és clar, content... sí que estic -respongué l'home tremolant.
L'endemà, devia ser cosa de la una de la nit, el cucut va cantar, però Tonet no era ja a la seua màrfega, sinó que s'havia amagat en el clot del pallús de l'era, i, al sentir-lo, guaità d'on eixia la veu i va veure, damunt la figuera, prop de la seua finestra, una cosa que es bellugava.
-Ah, redell! Açò quina trampa és?
Llavors Tonet, que tenia un braç de ferro, engegà una cantalada terrible contra l'arbre, i amb tant encert, que va venir a pegar a l'ombra misteriosa enmig enmig. Es sentí un gemec; després l'ombra va trontollar i pegà en terra. Tonet corregué a veure què era allò i l'home roig va eixir del mas al punt amb la llanterna, de manera que arribaren tots dos alhora a la vora de ... qui direu? De la mare de l'home roig, que jeia en terra feta un cabdell i amb el cap obert. Ella era, naturalment, qui cantava el cuquello tan de matí.
-Què has fet, desgraciat!, -escridassà forassenyat l'home roig-. Has ferit ma mare! ¡I no sé com no l'has morta de la cantalada!
-Però vostè està content? -preguntà Tonet amb veu ferma.
-No dic això, dimoni ... ! Content ... sí que estic!
-Aleshores no cal que en parlem més.
I Tonet se n'anà a dormir. L'home roig el va despertar al fer-se de dia. D'aquella hora en avant, ja no es van sentir més cuquellos per la vora de casa.
Així anaven les coses: Tonet fent-se gros i l'home roig menjant-se les mans a mossos pensant en el desenllaç que tindria el tracte fet amb l'esparpellat fadrí. Barrinant, barrinant, un matí li manà:
-Mira, xicot: te n'aniràs al peu de la serra a carregar llenya. Però fixa't bé: que totes les branques que em portes siguen lluentes i rectes com un fus.
-Està bé, senyor amo -assentí el sagal com si anàs a bodes i desconegués que les branques solen ser totes rasposes i tortes.
D'allí a una hora, l'home roig va tenir un sobresalt al sentir ja el sagal vora seu que li feia:
-Ja em té ací, senyor amo. Ara veurà quina llenyeta!... ¡No se'n queixarà: tot són tronquets fins i seguits! Com que són plançons de pomera!...
-Ah, bandit! El meu pomerar! M'has mort!
-Però és que no està content? -digué Tonet alçant un garrot.
-És clar, és clar! -s'afanyà a dir l'amo-: estic contentíssim.
L'home roig anava perdent forces i pes a cartes vistes. Només feia que pegar voltes a les desgràcies: ¡tot el blat colgat en un solc; sa mare mig morta: el pomerar aterrat! "I que pare aquí la cosa, es deia.
L'endemà encara es recordà del parany del gos:
-Mira, Tonet: endus-te avui el gos, i, quan ell se'n tornarà, te'n tornes tu darrere. Dóna-li a menjar pa i botifarra; però bona cosa, animalet!
-Bé, bé, senyor amo-. assentí el xicot amb el seu bon humor de sempre.
Tonet va treballar un parell d'hores, i, quan tingué ganes de dinar, tragué un bocí de pa i dues sardines i les donà al gos, que no pogué fer més que anar-se'n tot seguit al mas per beure, de la set que li donaren. Tonet li va pegar darrere, i a la una i mitja estava de retorn.
-¿Com és que tornes tan prompte, tu? -li digué l'home roig ple de ràbia.
-Ai, perquè el gos se n'ha tornat primer. Què, no està content?
-Sí, sí, fill meu; massa i tot! Però demà no vull que vages al bancal, perquè, si no, em deixaràs net.
-Vostè mane, que jo faré gustós allò que diga. L'endemà l'envià a pasturar un ramat de porcs. A mitjan matí, un home de tracte, d'aspecte cordial i espavilat, va passar per on tenia pasturant el ramat i preguntà al sagal:
-De qui són eixos porcs?
-Meus.
-Me'ls vens?
-Done'm cent duros, i fet. Però m'ha de deixar les orelles i les cues.
El foraster va passar pel capritxo, i entre els dos van tallar les orelles i les cues als pobres bacons.
Quan el tractant va desaparéixer amb els animals, Tonet se n'anà a un gran aiguamoll que hi havia no gaire lluny del mas, i hi va anar estacant les orelles i les cues de tal manera que semblava que els porcs estaven colgats dins del fang. Després s'en pujà a un alteró d'on es veia bé la casa i començà a cridar:
-Senyor amo! Senyor amoooo! Vinga, que se'ns ofeguen els porcs.
L'home roig que el sentí, hi va acudir corrents tement-se la seua ruïna. Tonet, al veure'l, li digué:
-Ai, senyor amo! ... que se m'han estacat els porcs en l'aiguamoll, i, cada volta que en vull traure un, se me n'arranquen les orelles i la cua! Vinga i ajude'm!
Conforme pogueren, es ficaren per les vores del fangar. L'home agafava una cua i Tonet les dues orelles corresponents.
-A la una, a les dues ... i a les tres!
Estiraven tots dos i pom! es quedaven amb les orelles i la cua a les mans.
-Corre corrents a casa i que et donen les tres pales les meues filles.
Tonet se'n va davallar corrent al mas i va tenir ganes de besar les fadrines, Alegria, Rosafina i Margaridoia. Així que va recórrer a un nou engany.
-M'ha manat el vostre pare que vos bese -els digué a la porta.
Les xiques s'avalotaren i es feren vermelles com a galtes de préssec.
Això no pot ser que ho haja dit el nostre pare. En tot cas ... haguera estat besar-ne una sola, però les tres ...
L'home roig, de dalt la lloma, vigilava la casa. Tonet que me'l veu, va i li pregunta, posant-se les mans com a botzina.
-Una sola o les tres, senyor amoooo?
-Les tres, i ben agarrades! Prompte! -li respongué ell pensant, és clar, en les pales.
Tonet va pegar una besada a la galta de cada fadrina i, a més, els espolsà una abraçada ben forta. Després agafà les pales i les va dur a l'aiguamoll. I, per dissimular mentre que palejaven, anava dient:
-Hem tardat massa! Els cossos s'han afonat!
-Xicot de la tavella! -respongué l'home roig forassenyat-. ves-te'n a l'infern! M'has deixat net, i si continues ací, acabaràs també amb la meua vida.
-Senyor amo, no està content? -féu Tonet tot sorneguer.
-No i mil voltes no! -bramà l'home roig ja disposat a tot.
I el jove agafà un verduc i li pegà tal batussa que, de poc, no li deixa sanes ni les dues corretges de pell de l'esquena que li arrencà per fi, que l'home roig jeia en terra sense poder moure's.
Després, l'home, tot coent i fet un sant Llàtzer, se n'anà a poc a poc fins al mas acompanyat del sagal i allà li donà els trenta duros de plata convinguts.
Les fadrines, pel badall d'una finestra, van veure com se n'anava Tonet, el seu fardell al coll, xiulant alegrement una tonada.
Ell, amb la doble càrrega de monedes, començà la pujada de la serra de Gorga per tornar-se'n a la seua terra, ric i satisfet del just càstig que havia donat a l'home roig per tal que se'n recordàs i no fes, mai més, mal a ningú.

divendres, 19 d’agost del 2011

Una mera qüestió de majúscules i minúscules

-Que quant val aquest poi?

El xicot que atén la finestreta de caixa contempla, astorat, el pagès que, a sa mà dreta, sosté un gruixut pollastre, ben plomat.

-Que quant val aquest poi? -insisteix el pagès, brandant la peça.

L'ajudant de caixa dubta. Com seguir la broma? Més encara, es tracta realment d'una broma?

Mira de reüll els companys, que semblen tan estranyats o més, inclús, que no ell.

-Com dieu? -pregunta.

-Que quant val aquest poi -repeteix el bon home. -Sa dona m'ha enviat a comprar-ne un ja fa estona, i està esperant-me a casa.

-Ja ho veig, i l'acabeu de comprar a ... -suggereix l'oficinista.

-On? On ha de ser? Aquí enfront mateix, a Sa Murada. Però quan li he demanat a sa carnissera, m'ha dit: “Això pagueu-ho a sa caixa”. “A Sa Caixa?” li he dit. “Sí, clar, a sa caixa”. De modo que he creuat es carrer i aquí em teniu. Que em podeu dir d'una vegada quant repunyetes val aquest poi, o no?

El narrador s'acaba la cervesa d'un glop.

-I com ha quedat per fi la cosa? -que li pregunto jo, rient-me, mentre em bec la meua.

-No ha estat gens fàcil de convèncer, t'ho jur. L'he hagut d'acompanyar en es supermercat, i explicar-li a sa caixera, que es pobre home no havia fet altra cosa que entendre en majúscules ses minúscules de la carnissera.

diumenge, 14 d’agost del 2011

No estava Negre per orgues, anit

Reconec que per un gos no resulta gens fàcil la vida en aquest país del sud que, si per alguna cosa, a banda de la merament política-geogràfica, mereix l'apel·latiu (que no el nom, per favor, no el nom) de Llevant, és per la massiva utilització de coets a tota mena de festes, festiues i festasses.

Abans no era tan complicat. Total, de coets només se'n tiraven a les festes grosses: "despertaes" de matí, "mascletaes" a migdia, "castells" a mitjanit, "cordaes" en acabar el ball i fins a la matinada.

I a les entrades de processó, i a les bodes, bateigs i comunions (encara no als funerals però tot arribarà, ja hem començat amb els aplaudiments...).

I quan el nostre equip marcava un gol, i quan el nostre equip guanyava... I quan aquell equip que no podem veure perquè és "l'arxienemic" encara que aquell dia no hi jugués contra el nostre, perdia...

Abans, com veieu, no era tan complicat.

Però ara, han aparegut a la venda, a preus raonablement barats, unes capses amb una bona quantitat de carcasses, veritables orgues de Stalin en petit, que han democratitzat, fins a extrems inimaginables fa pocs anys, la pirotècnia popular.


Anit mateixa, amb pocs minuts de diferència, dos castells il·luminaren el cel del Far de Cullera, probablement fins de festa de comiat de dues urbanitzacions els habitants de les quals, aquest cap de setmana retornaran a casa, un cop acabada la quinzena de vacances a la platja.

Com de costum, Negre, el meu gos, despertà acovardit i s'hi llançà bordant amb agressivitat cap al balcó.

El vaig aturar i l'abrací. El cor li anava a mil. El vaig anar calmant a poc a poc. Quan tot acabà, li vaig donar una barreta de premi.

No crec que arribi mai a ser un "faller", però espero aconseguir que no acabi morint d'un infart les pròximes falles.


dimarts, 9 d’agost del 2011

Silenci i buit

Càrol, Enric, Pau i Gos acaben d'anar-se'n cap a Madrid.

Han estat una setmana justa, una setmana en què hem pogut veure i sentir i tocar aquesta petita meravella de Pau que ens té l'ànima robada, aquest miracle que encara no arriba al mes i creix com les carabasseres, que somia com qui rebobina una cinta, i somriu, i fa carasses, i es sobresalta, i plora.

Ara ens queda el silenci i el buit i l'esperança de tornar a veure'l dins de poques setmanes, uns dies -sempre pocs, sempre escassos-, la primera quinzena de setembre.

A reveure, Pau. Ens has deixat casa buida.




dilluns, 8 d’agost del 2011

Vergonya, cavallers, vergonya

Uno de cada tres valencianos es partidario de abolir las autonomías o quitarles peso - Levante-EMV

Moltes vegades he estat temptat de definir el procés d'espanyolització de València amb una paraula: murcianització.

I parle de definicions, no de qualificacions morals, ni ètiques, ni estètiques.

Perquè no es tracta de la irlandització en la que pot caure Catalunya: minorització del seu idioma, però reforçament de la pertinència a un territori diferent i distint de la metròpoli.

Que un de cada tres valencians recolzin un estat unitari, i pensen que tenim "massa" autonomia, només m'hi duu a pensar que un de cada tres valencians són directament i exclusiva espanyols, més papistes que el papa, més espanyols que els madrilenys.

Diria més encara: més espanyols que els andalusos que, de alguna manera, son conscients de la seua especificitat. Molt més espanyols que els canaris, a un pas de considerar-se sud-americans.

Tenim remei?

No ho sé, i cada vegada em sembla més irrellevant la pregunta. Quan desaparegui el català de València, re-inventarem el panotxo.

Quant a mi, amant com sóc dels Pirineus, sempre em quedarà Andorra.

Llàstima no tindre ni un puto gallet.

diumenge, 31 de juliol del 2011

Saviesa infantil

Caçat al vol mentre torne de passejar el gos.

Una menuda, no arribaria segons crec ni als quatre anys, li diu als seus pares:

-Si no ho fas, se morirà la nina.

-De pena? -que li diu sa mare.

-No, de pena, no, de veritat.

I és que els temps de Werther, dels amants de Terol, de Romeo i Julieta, han passat i ja no tornaran.

Potser nosaltres no ho sabem encara, però aquesta generació que surt ara, ho tenen molt clar.

divendres, 29 de juliol del 2011

I el 20 de Novembre, eleccions generals

I ara què en faran el fatxes de la seua peregrinació anual a l'ossari major del regne?

Però deixem-nos de collonades i d'acudits dolents.

En aquest mateix moment estic escoltant, a la tele, el senyor Rodríguez Zapatero explicar les coses que el seu govern ha fet, tot intentant eixir de la crisi, i em faig creus de com són tots de bons quan ens expliquen tot allò que han fet i per què no n'han pogut fer res més.

Afavoreix aquest avançament Rubalcaba o ho fa, per contra, Rajoy?

No gosaria dir-ho.

Per una banda sembla que l'avançament li resta temps de recuperació a Rubalcaba, i per tant el perjudica.

Per una altra li evita haver de defendre's sense descans de les contradiccions insalvables entre el programa del candidat socialista i els fets d'un govern obligat a obeir les ordres d'una Europa que sembla no haver-ne aprés res d'aquesta crisi que ens han portat els neoconservadors talibans seguidors de Friedman y l'escola de Chicago. I açò, com negar-ho? l'afavoreix.

Bé, el pròxim dia 20 de Novembre, doncs, tornarem a votar, amb un resultat desgraciadament previsible de predomini d'una dreta que no mereix pas aquest nom, per la incivilitat i poca vergonya que demostra.

Preguem a tots els déus i dimonis, tant si existeixen com si no, que el PP no aconsegueixi una majoria absoluta que ens deixaria en la més trista desemparança.

dimecres, 27 de juliol del 2011

De gossos i collars. A propòsit del molt Honorable Alberto Fabra.

Com que, per naturalesa, sóc un optimista impenitent, he decidit confiar en algunes actituds recents del nou President de tots els valencians, com la de ser-hi a favor de la recepció de TV3 al País Valencià, o l'actitud més racional i "castellonenca" respecte al tema de la llengua.

Malgrat el seu discurs quasi exclusivament en espanyol, malgrat les seues alabances necessàriament desproporcionades -noblesse oblige, que diuen els francesos- al President dimissionari, he considerat just concedir-li els cent dies de gràcia que se solen atorgar als nous governs.

Amb totes les reserves, és clar. Amb tota la intranquil·litat que em dóna l'experiència dels Lerma, Zaplana, Olivas i Camps. (Albinyana i Monsonís, aquests sí, Molt Honorables, i no només pel títol inherent, no compten).

I amb totes les reserves per aquest domini abassegador del PP cada cop més a la ultradreta, cada cop més omnipresent i més votat.

I el PSPV desaparegut i no precisament en combat. Tan desapareguts que no s'han decidit ni a presentar-se com a candidats i explicar que les coses també es poden fer d'una altra manera.

Sóc tan pessimista quant al recanvis, tan negatiu, que permeteu-me que mostre una miqueta d'optimisme, més que siga mínim, si al Palau de la Generalitat arriba un valencià de les comarques castellonenques. Potser que, al remat, hi haja sort, i comencem una lenta eixida del pou negre de desficacis en que portem immersos des de fa tants anys.

dijous, 21 de juliol del 2011

Una setmana molt especial

El passat dia tretze, la dona i jo, eixírem cap a Madrid perquè ingressaven la nora ja passada de compte al seu embaràs.

Després d'una llarguíssima dilatació, a les dotze i mitja del migdia del dijous catorze, o sigui, fa una setmana exacta, Cárol donava a llum Pau, un preciós xiquet de 4,110 kg. i 53 cm. de llarg.

Segur que han passat moltes coses al món, inclús en aquest petit racó des d'on ara escric, on ahir vaig saber que el Molt Orinable Camps s'havia decidit (o l'havien decidit) a dimitir.

Però res més important, ni de lluny, que aquesta personeta nascuda 222 anys després de la Presa de la Bastilla, que ja apunta maneres, com fàcilment podreu comprovar.


dimarts, 12 de juliol del 2011

A propòsit de l'enterrament d'un amic

Ahir soterràrem el meu amic. Tot el poble s'hi va bolcar. L'església plena de gom a gom, els carrer a vessar de gent, l'acompanyament multitudinari fins el cementeri.

I crec que, tot i que no en sóc gens partidari d'aquests rituals, si ningú es mereixia aquest nombrós i multitudinari adéu, era, sens dubte, Paco.

A un pas de fer els seixanta, i a escassos dies del naixement del meu primer nét, pense com m'agradaria poder gaudir-ne d'ell uns quants anys més dels que el meu amic ho ha pogut fer amb les seues dues nétes.

I, quan m'arribe l'hora que a tots ens arriba, només demanaria que em siga curta per no patir ni fer patir, que aprofiten tot allò que puguen -si és que em queda res aprofitable encara- i que m'incineren i escampen les meues cendres sobre aquesta mar que, ara mateix, estic contemplant des de la terrassa de casa.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Paco Comes. In memoriam.

Un altre amic ha mort.

Un bon amic, un molt bon amic.

Als seus cinquanta nou anys acabats de fer, després de dos mesos d'hospital, després d'un any de malaltia, un bon amic, un bon home, ens ha deixat.

He compartit amb ell el gust per la conversa, l'afició pels bons vins, l'amor a la terra i a la llengua, la indignació pels lladres que ens governen, la passió per la música.

I ara ja no hi és.

Vull recordar-lo no com els seus últims dies a l'hospital, sinó amb aquestes dues fotos, la primera de fa un any, poc abans de festes del poble, amb la seua néta Laia:


La segona, ja malalt, de fa pocs mesos, dies abans de san Josep, assegut al solet, esperant que la paella estigués a punt.


Descansa en pau, Joan Francesc Comes Puig, Paco. Descansa en pau, amic.

Sempre et recordarem.

divendres, 8 de juliol del 2011

Al meu futur nét, Pau, que es resisteix a nàixer

AL MEU FUTUR NÉT, PAU, QUE ES RESISTEIX A NÀIXER


Segur que ets ben a gust en la penombra
d'aquest estany de l'úter que t'empara,
que t'acull i et defèn, que t'acomboia,
i sense cap recel bé t'alimenta.

Segur que ets ben a gust mentre busseges
cabriolejant estalvi i lliure,
obrint les mans i els ulls i les orelles
a la música interna que t'envolta.

Segur que ets ben a gust mentre acompasses
els batecs del teu cor als de la mare
que, tant de temps, a dintre seu et porta.

Segur que ets ben a gust en la penombra,
però ací fora en som molts plens de frissança.
Ja va sent hora, Pau, que vulguis nàixer.

dijous, 30 de juny del 2011

Qui ensenyarà els espanyols a perdre?

Hi ha una nominació que porta rodant des del 85 i que es la de la Capital Europea de la Cultura.

A Espanya, com que els espanyols són tan juleios ells, que deia el finat Ramon Barnils, no se'n presenta una única ciutat arropada per tota la resta, sinó totes aquelles que els hi rota pels collons, en franca competència entre elles. Cosa que ja està bé. Almenys així m'ho sembla a mi.

Allò que no entenc és que, un cop una d'elles ha guanyat la nominació de dins de cinc anys, totes les altres que s'hi presentaven amb ella, es llancen com a llops contra el jurat que així ho ha decidit.

O sí que ho entenc, perquè dóna la casualitat que la que ha guanyat, Donosti, acaba de canviar d'alcalde, i ara els seus representants -no ho oblidem pas, elegits legalment- són de Bildu, una formació clarament independentista i constitucionalment, per ara, apta per aquesta responsabilitat de govern.

No sé com acabarà aquesta farsa, espero que tot quedi com cal, amb un rebombori absurd sense cap més conseqüència que el ridícul que estan fent.

Allò que sí que puc assegurar és que els espanyols no saben perdre. I uns tafurs d'aquesta mena, quan més lluny els hi puguem mantenir, més tranquils estarem.

dimecres, 29 de juny del 2011

De quan sargiem els mitjons

Estic llegint "La cinquena dona", una altra novel·la del detectiu Kurt Wallander, extraordinari policia creat pel suec Henning Mankell i em trobo amb un paràgraf que no em puc estar de portar ací.

Com a petita introducció cal dir que el pare del detectiu fa pocs dies que és mort, mentre ell es troba immers en una cadena d'assassinats d'una crueltat inusitada. Kurt i la seva filla, Linda, units en el dol pel pare / avi a qui Lisa s'estimava molt, tenen una conversa. Transcric:

"Ella se serví te d'un termo i preguntà de sobte per què era tan difícil viure a Suècia.

-De vegades he pensat que és degut a que hem deixat de sargir els mitjons -digué Wallander.

Ella se'l mirà amb estranyesa.

-Ho dic de debó -continuà. Quan jo era menut, Suècia era un país on, encara, cadascú sargia els seus mitjons. A l'escola m'ensenyaren com es feia. De sobte, un dia, això s'acabà. Els mitjons foradats es tiraven. Ningú recosia els mitjons vells. Tota la societat canvià. Usar i tirar fou l'única regla que abastava realment a tot el món. De ben segur que n'hi havia qui s'entestava en apedaçar els seus mitjons. Però a aquests ningú no els veia, ni se sentien. Mentre aquest canvi es va limitar només als mitjons potser no n'era gaire important. Però es va anar estenent. Al remat es va convertir en una mena de moral, invisible, però sempre present. Crec que això canvià el nostre concepte del que era bo i el que era dolent, d'allò que es podia fer i allò que no es podia fer a les altres persones. Tot s'ha tornat molt més dur. Cada cop hi ha més persones, especialment joves com tu, que s'hi senten innecessàries i inclús indesitjades al seu propi país. I, com reaccionen? Doncs amb agressivitat i menyspreu. El més terrible de tot és que, a més, em fa la impressió que només hi som al principi d'alguna cosa que empitjorarà encara més. Està creixent una generació a hores d'ara, aquells que són més joves que tu, que reaccionaran amb més violència encara. I ells no tenen el menor record de que, en realitat, hi hagué un temps en què cadascú s'apedaçava els seus mitjons. Un temps en què no s'usaven i tiraven ni els mitjons ni les persones.
"

dissabte, 25 de juny del 2011

Com Xarbet, jo també he provat la pizza diavolo

La vall d'Aran és una illa. I ho dic des de la convicció que em dóna haver viscut quatre anys a Eivissa. La vall d'Aran és una illa rodejada, a la banda sud, per un dels trams més abruptes que presenten els Pirineus, salvables només, a l'est, per un llarg -i a l'hivern molts cops impracticable- port de la Bonaigua, i per un túnel a l'oest, estret i fosc i humit. A la banda nord, el mur, no menys abrupte, hi la frontera -no geogràfica, però- sinó política-administrativa que, no fa molts anys, condemnava els seus habitants, no francesos, a un estatus africà en base a la seua pertinença a Espanya. Els aranesos, no catalans, escassament espanyols, i molt més occitans que no els seus veïns i familiars del nord, han sabut conservar la seua llengua i cultura, l'estima per la seua terra, per les seues tradicions. I, sobretot, han sabut conservar l'hospitalitat amb aquells que hi recalen, tant si ho fan per uns dies, com si és per restar-hi sine die.

L'any 85, amb motiu del naixement del meu segon fill, Jordi, vaig decidir acceptar un lloc de treball a Lleida, que em permetés gaudir d'una residència menys itinerant que la que venia portant els darrers anys. Així i tot, com que Lleida no és pas menuda, m'hi vaig trobar amb 27 oficines les quals, les meues funcions de control, m'obligaven a visitar entre tres i quatre vegades l'any. Una d'aquestes oficines es trobava situada a Vielha. Com que no era cosa de pujar i baixar el mateix dia, cosa que la distància feia si no impossible, sí molt dificultós i pesat, m'hi quedava a dormir els tres o quatre dies que, com a mitja, solia durar la visita.

Un dia qualsevol, el director de l'Oficina, Franco de cognom, fill d'un miner asturià represaliat que havia estat condemnat pel general revoltat de mateix cognom, al batalló disciplinari que inicià la construcció del túnel de Vielha, i que, un cop lliure, havia decidit que el seu país era aquella petita vall pirenenca, on s'hi havia casat i havia tingut el seu fill i amic meu, nascut, segons ell a boca de túnel, em convidà a dinar a una pizzeria molt a prop del banc. Se'ns havia fet tard i no era cosa d'anar buscant on dinar.

La pizzeria, un local menut, amb sis o set taules, la portaven un periodista italià, esprimatxat, llarguerut i ossut, un d'aquells fills del 68 entre hippy i revolucionari, que mantenia intacta la seua frescor, il·lusió i rebel·lia juvenil -a diferència de bona part dels seus coetanis que han acabat sent uns fills de satanàs, expressió que preferesc a la de fill-de-puta, que involucra si més no, nominalment, unes mares que no en tenen pas la culpa de la deriva cap a l'extrem fatxerio dels seus fills- i la seua parella, una txeca a qui havia conegut en un dels seus molts viatges i a qui havia ajudat a deixar el seu país. Per consell del meu amic Franco, vaig demanar la pizza diavolo, una pizza de pasta gruixuda, de pa, a l'estil de Sicília per entendre'ns, la mateixa pasta amb què fem les coques a València, amb salami, mozzarella, pebrots rojos tallats a tires, ceba, i uns quants bitxos -vitets, com en diem a València- agradablement picant, sobretot per a aquells que ens agrada a mort el picant.

La sobretaula, amb un espresso deliciós, i una grappa d'antologia, fou llarga i profitosa. Amb les seves aventures i anècdotes s'hi ben podria omplir un llibre.

Recordo que, en un moment donat, em vaig decidir a demanar-li, assenyalant una foto emmarcada on se'l veia a ell, tot ufanós, donant-li la mà al rei Joan Carles:

-I tu, tan republicà que et mostres, què hi fas donant-li la mà al rei?

-Per què t'estranya? -em digué, mentre abocava més grappa i assenyalava una altra foto o se'l veia abraçant-se amb un vellet, en qui vaig reconèixer a l'ex-president italià Sandro Pertini. -Com pots veure, sóc amic de Sandro Pertini. Com el vostre rei, d'altra banda. I els amics dels meus amics, també ho són meus. Res a veure amb la política, com pots comprendre.

Pocs anys després, a principis dels noranta, a conseqüència d'una fusió de l'empresa on treballava amb una altra, la qual m'havia deixat fotut i arrimat a marge. com diem al poble, havia hagut de deixar Lleida i em trobava treballant a Madrid. Les primeres vacances tornàrem a Lleida que els meus fills, i jo, i la dona, enyoràvem.

Pujàrem, com no, a la vall d'Aran, i vaig voler dur-los a la pizzeria. El restaurant havia canviat de mans, i els amos se n'havien anat qui-sap-on. Així que vaig canviar de plans i, encara que era ple estiu, ens apropàrem a Garòs, al restaurant Eth Restilhè, un local muntat en un antic estable, on serveixen una olleta aranesa sense parangó, restaurant que hauria de ser com la Meca, un lloc d'obligada visita, al menys una vegada a la vida.

Però aquesta ja és una altra història.