No estava Negre per orgues, anit

Reconec que per un gos no resulta gens fàcil la vida en aquest país del sud que, si per alguna cosa, a banda de la merament política-geogràfica, mereix l'apel·latiu (que no el nom, per favor, no el nom) de Llevant, és per la massiva utilització de coets a tota mena de festes, festiues i festasses.

Abans no era tan complicat. Total, de coets només se'n tiraven a les festes grosses: "despertaes" de matí, "mascletaes" a migdia, "castells" a mitjanit, "cordaes" en acabar el ball i fins a la matinada.

I a les entrades de processó, i a les bodes, bateigs i comunions (encara no als funerals però tot arribarà, ja hem començat amb els aplaudiments...).

I quan el nostre equip marcava un gol, i quan el nostre equip guanyava... I quan aquell equip que no podem veure perquè és "l'arxienemic" encara que aquell dia no hi jugués contra el nostre, perdia...

Abans, com veieu, no era tan complicat.

Però ara, han aparegut a la venda, a preus raonablement barats, unes capses amb una bona quantitat de carcasses, veritables orgues de Stalin en petit, que han democratitzat, fins a extrems inimaginables fa pocs anys, la pirotècnia popular.

Anit mateixa, amb pocs minuts de diferència, dos castells il·luminaren el cel del Far de Cullera, probablement fins de festa de comiat de dues urbanitzacions els habitants de les quals, aquest cap de setmana retornaran a casa, un cop acabada la quinzena de vacances a la platja.

Com de costum, Negre, el meu gos, despertà acovardit i s'hi llançà bordant amb agressivitat cap al balcó.

El vaig aturar i l'abrací. El cor li anava a mil. El vaig anar calmant a poc a poc. Quan tot acabà, li vaig donar una barreta de premi.

No crec que arribi mai a ser un "faller", però espero aconseguir que no acabi morint d'un infart les pròximes falles.

Cristalls d'estruvita

Ahir de matí vaig observar que Negre, el meu gos, pixava una poca sang mesclada amb l'orina.

Veterinari, recollida d'orina -vaig malbaratar un potet comprat a la farmàcia intentant recollir-li-la, i al remat ens vam veure obligats a sondar-lo- i, aquest matí els resultats de l'anàlisi: ph 8, excessivament bàsic, i abundància de cristalls d'estruvita.

Radiografia per descartar un possible càlcul i règim: una dieta amb un pinso específic per fer-li baixar el ph, cosa que, previsiblement, al acidificar l'orina, li dissoldrà l'areneta.

La broma ha superat els cent vint-i-cinc euros, però no importa. Aquests menys de tres mesos amb aquest gos absurdament abandonat a la carretera ens ha retornat aquest amor incondicional que només els gossos saben donar.

Negre. Una història (desgraciadament) quotidiana amb final (aquest cop) feliç

El passat onze de març, divendres, el meu fill Jordi i Belén, la seva parella, anaven cap a Madrid i toparen, a l'altura del Perelló, amb un pobre cadell perdut/abandonat a la carretera.

Com que encara eren molt a prop de Cullera, ens cridaren a Tere i a mi, per contar-nos-ho, diguem que amb la secreta intenció de tornar i deixar-nos-el.

Però en dir-nos que era un cadell de Rottweiler, la dona, sense deixar-los acabar, digué que un gos tan perillós no entraria mai a casa, i menys quan estem esperant que ens regalin en pocs mesos un cadell de King Charles Spaniel, promès de fa temps, i molt menys encara quan, en pocs mesos també, Enric, l'altre fill, i Càrol, la seva parella, ens regalaran un net, el nostre primer net, Pau.

Així que continuaren viatge i, en arribar a Madrid, Gos, el gos d'Enric i Càrol, també gos abandonat al seu dia, se'l va afillar immediatament.

I dilluns 14, Jordi tornà cap a València - tenia un examen- i en tornar de la Universitat, passà per casa, i pujà amb el gos, a que el coneguérem.

I sí, definitivament era un mestís - un mil lletades -. I no, definitivament no era un Rottweiler; el veterinari de Madrid havia parlat d'una possible sang Teckel. El gos, ja començàvem a dir-li Negre, era simpàtic a més no poder, com ho solen ser aquests cadells abandonats, i estava tan ben educat, i era tan cregut...

Però la dona no donava el seu braç a tòrcer, així que Jordi se l'endugué a sa casa.

En els dies que seguiren, el duguérem al veterinari - no tenia xip - a la policia local de Cullera - no hi havia cap denúncia de pèrdua - i a la de Sueca - tampoc ningú havia denunciat la pèrdua - parlàrem amb l'associació protectora d'animals de Sueca, i Negre anava robant-nos el cor no a poc a poc, sinó a marxes forçades.

I, per fi, el dia 21, ens decidírem. Anàrem al veterinari, li posarem el xip, el vacunàrem, el desparasitàrem, i ens el quedàrem.

No sé si podrem evitar que ens regalin el King Charles Spaniel promès, però Negre, aquest (no Rottweiler, no Teckel) Gos Rater Valencià (mestís, clar, no guanyaria cap premi per culpa de les seves orelles no plantades) ja no eixirà de la nostra vida.

Bé, he dir que les passejades per la platja, ens ocupen les nostres bones hores, que m'han llevat temps per a la traducció que, a poc a poc, vaig fent, però res no és perfecte. I ací sol fer bon temps, cosa que, evidentment, ajuda i és de agrair.