1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bournemouth. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bournemouth. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 de setembre del 2011

Sal i pebre. Una història anglesa

Heu vist mai Yellow Submarine?

Doncs no us hi cal pas buscar més: Pepper Land és Bournemouth.

Que com gose fer una afirmació tan rotunda? Perquè hi he viscut una llarga mesada, l'estiu del 80, mentre feia un curs d'anglès pagat per l'empresa, com ja vaig explicar en un post anterior d'aquest bloc.

Bournemouth, deliciosa ciutat del sud d'Anglaterra, residència de jubilats colonels vinguts de l'Índia, dignes representants d'un també jubilat imperi britànic, només a quatre passes de la famosa capital de la contracultura de finals dels seixanta, l'arxiconeguda Illa de Wight, la dels grans concerts de rock.

Bournemouth, on més d'un cop vaig assistir a l'impagable espectacle de veure com una colla de malcarats punkies plens de cadenes i imperdibles ajudaven a creuar el carrer alguna velleta, al més pur estil boy-scout.

Bournemouth, on vaig aprendre que un bon anglès, mentre espera l'autobús a la parada, fa sempre cua, i la respecta, encara que a la cua només hi sigui ell.

Però tornem-hi allà on ho vaig deixar a l'anterior article.

Schengen encara no havia estat signat. Més encara, faltaven uns pocs anys per a que Espanya s'incorporés a la CEE. I la llarga, interminable xerrada amb el duaner m'havia deixat exhaust. No tant, però, que no pogués agafar la maleta -com de lleugera que em semblava després de l'interrogatori sofert!- i eixir ràpidament al hall, cames ajudeu-me, i d'allí a l'exterior on esperaven els coaches que conduïen a les distintes poblacions des de l'aeroport.

Per cert, voldria fer constar que fou la primera vegada que hi vaig veure a les carreteres aquest gran invent encara no present llavors a Espanya: les rotondes. Unes rotondes grans i perfectament senyalitzades que em semblaren senzillament perfectes.

Dues hores de viatge, arribada a Bournemouth, presentació i inscripció al col·legi ACEG amb el qual havia contractat el curs i posterior sortida en taxi cap a la casa particular on m'hi havia d'hostatjar (esmorzar, sopar i dormir). Afortunadament la situació del col·legi era molt a prop de casa, ço que em permetria anar i tornar tranquil·lament a peu, diàriament, per una barriada verda, d'amples avingudes i casetes de planta baixa, pis i golfes, amb jardí davanter i un petit hortet a la part de darrere.

Quan hi vaig arribar eren les set passades i ja havia passat l'hora del dinner, del sopar. Però la mestressa de casa era una bona dona, una excel·lent persona, i en veure la meua cara de cansament i fam, s'oferí a fer-me uns ous fregits amb patates, cosa que li vaig agrair efusivament amb un preceptiu thank you very much.

Així que allí estava jo, a taula, davant d'un plat amb dos ous ferrats i un grapat de patates xips. Al costat del plat unes olieres, i dos atuells de porcellana, un per a la sal i l'altre per al pebre. Un d'ells amb diversos forats, l'altre només amb un.

Li pose sal a l'ou amb el saler de diversos forats. O això creia.

-Oh, my dear. This is pepper!- que diu espantada la bona dona.

-Oh, yes, -que li dic jo fent de la necessitat virtut-. Any problem, I like eggs this way. Thank you.

I és que, com tothom, sabia que els anglesos conduïen per l'esquerra, però ningú no m'havia preparat per al canvi de contingut de la sal i el pebre.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Un duaner amb ganes de broma (i profètic, tot hi ha que dir-ho)

El meu cap, Max E. K, jueu valencià originari d'un Hamburg que els nazis havien fet inhabitable per a la seua família, m'havia aconsellat un curs d'anglès a Bournemouth, Anglaterra, dins d'un programa de l'empresa anomenat Idiomes 2/3 1/2. Dit en pla: el Banc em pagava les dues terceres parts del cost del curs, a canvi de que jo, al meu torn, els hi donés la meitat del temps despès al curs en concepte de vacances fetes.

El tracte m'havia semblat no ja just, sinó esplèndid, i més quan, per acabar-ho d'adobar, havia aconseguit que el Departament que Max dirigia amb mà de ferro, em donés una beca equivalent al terç del curs no cobert per l'empresa. De manera que havia contractat el curs a l'ACEG, havia fet la maleta i de cap que hi falta gent, cap a la Gran Bretanya.

Així que, diumenge 6 de juliol de 1980, cap a migdia, l'avió aterra a Heathrow, i jo em disposo a recollir la maleta i passar la duana.

L'agent de la duana em diu alguna cosa que no acabo d'entendre. Li faig el “pardon?” que m'han insistit com a correcte a l'acadèmia Inlingua, en comptes de l'immediat “what?” que em delataria, pobre de mi, com allò que realment sóc, un de tants estrangers sense puta idea d'anglès.

El duaner continua xerrant. Intento obrir les orelles. Res, com si no me les hagués netejat de cera en milanta anys. A poc a poc, i gràcies a la bona voluntat de l'agent, li vaig entenent qualque cosa:

-Where are you from?

-From Spain, -que li dic.

-I que hi vens a fer aquí?, -li mig endevino al tercer o quart intent.

-To study a course of english, -que li responc en la meua mitja llengua.

I així una pregunta rere una altra i una altra, i jo, malgrat l'aire condicionat, suant com un porc, si és que els porcs suen.

Atrapat a la duana, l'interrogatori sembla no acabar-se mai. En pocs minuts ja estaré disposat a confessar l'assassinat d'en Kennedy, o inclús la mort al llit d'en Franco si molt convé.

El duaner somriu lleument i, al remat, tot segellant-me i tornant-me el passaport, em diu en un molt correcte spanish sota el que crec endevinar un mínim i irònic accent andalús:

-Y usted cree que con sólo un mes será capaz de aprender algo?

-Lo intentaré -que li dic, més roig que un titot, i ja també en espanyol- lo intentaré.

I bé que ho vaig intentar, ho juro, però les seves paraules, ho reconec ara, trenta-un anys després, certament, no eren pas cap pregunta, sinó una frase profètica, realment!

Certainly, his words were not really any question at all, but a prophetic sentence, actually!