Heu vist mai Yellow Submarine?
Doncs no us hi cal pas buscar més: Pepper Land és Bournemouth.
Que com gose fer una afirmació tan rotunda? Perquè hi he viscut una llarga mesada, l'estiu del 80, mentre feia un curs d'anglès pagat per l'empresa, com ja vaig explicar en un post anterior d'aquest bloc.
Bournemouth, deliciosa ciutat del sud d'Anglaterra, residència de jubilats colonels vinguts de l'Índia, dignes representants d'un també jubilat imperi britànic, només a quatre passes de la famosa capital de la contracultura de finals dels seixanta, l'arxiconeguda Illa de Wight, la dels grans concerts de rock.
Bournemouth, on més d'un cop vaig assistir a l'impagable espectacle de veure com una colla de malcarats punkies plens de cadenes i imperdibles ajudaven a creuar el carrer alguna velleta, al més pur estil boy-scout.
Bournemouth, on vaig aprendre que un bon anglès, mentre espera l'autobús a la parada, fa sempre cua, i la respecta, encara que a la cua només hi sigui ell.
Però tornem-hi allà on ho vaig deixar a l'anterior article.
Schengen encara no havia estat signat. Més encara, faltaven uns pocs anys per a que Espanya s'incorporés a la CEE. I la llarga, interminable xerrada amb el duaner m'havia deixat exhaust. No tant, però, que no pogués agafar la maleta -com de lleugera que em semblava després de l'interrogatori sofert!- i eixir ràpidament al hall, cames ajudeu-me, i d'allí a l'exterior on esperaven els coaches que conduïen a les distintes poblacions des de l'aeroport.
Per cert, voldria fer constar que fou la primera vegada que hi vaig veure a les carreteres aquest gran invent encara no present llavors a Espanya: les rotondes. Unes rotondes grans i perfectament senyalitzades que em semblaren senzillament perfectes.
Dues hores de viatge, arribada a Bournemouth, presentació i inscripció al col·legi ACEG amb el qual havia contractat el curs i posterior sortida en taxi cap a la casa particular on m'hi havia d'hostatjar (esmorzar, sopar i dormir). Afortunadament la situació del col·legi era molt a prop de casa, ço que em permetria anar i tornar tranquil·lament a peu, diàriament, per una barriada verda, d'amples avingudes i casetes de planta baixa, pis i golfes, amb jardí davanter i un petit hortet a la part de darrere.
Quan hi vaig arribar eren les set passades i ja havia passat l'hora del dinner, del sopar. Però la mestressa de casa era una bona dona, una excel·lent persona, i en veure la meua cara de cansament i fam, s'oferí a fer-me uns ous fregits amb patates, cosa que li vaig agrair efusivament amb un preceptiu thank you very much.
Així que allí estava jo, a taula, davant d'un plat amb dos ous ferrats i un grapat de patates xips. Al costat del plat unes olieres, i dos atuells de porcellana, un per a la sal i l'altre per al pebre. Un d'ells amb diversos forats, l'altre només amb un.
Li pose sal a l'ou amb el saler de diversos forats. O això creia.
-Oh, my dear. This is pepper!- que diu espantada la bona dona.
-Oh, yes, -que li dic jo fent de la necessitat virtut-. Any problem, I like eggs this way. Thank you.
I és que, com tothom, sabia que els anglesos conduïen per l'esquerra, però ningú no m'havia preparat per al canvi de contingut de la sal i el pebre.
