Més sobre el "Mori el Borbó" de Tardà. Aclariments i puntualitzacions

Ahir, vaig publicar un article d'en Vicent Partal a VilaWeb, titulat Borbons on, ho reconec, jo no feia menció explícita (un cop més) del meu rebuig absolut, incondicional i sense excepcions de cap tipus, a la pena de mort.

Malgrat tot, he rebut algun comentari de persones que considero amigues, dolguent-se de la meua actitud.

No conec en Tardà, així que, encara que supose que la desafortunada frase no volia dir allò que literalment deia, no posaré la mà al foc en defensa seua. Sembla que ha demanat disculpes. I jo tinc molt clar que hagués preferit un "Visca els Països Catalans lliures" a una frase que cita la mort, per molt simbòlica que aquesta vulga ser.

Quant a l'article d'en Partal només diré que, tot i que evidentment esquemàtic, reflecteix amb fidelitat les relacions de la dinastia dels borbons amb el meu dissortat país.

Relacions que ens porten greuges constants que ningú no sembla advertir.

Com que la colecció de poesia d'aquest periòdic autoanomenat global que rep el nom d'El País, "Poesia en llengua espanyola del segle XX", no tinga un apartat dedicat als poetes (també grans) en altres llengües de la península, oficialment i política, també espanyoles.

Molt extremista, em direu. Segurament. Perquè encara recorde que a les fires del llibre de Frankfurt o Guadalajara, on la literatura catalana va ser expressament invitada, tot déu considerava lògic considerar (i a Guadalajara així va ser) que també havia de tenir la consideració de literatura catalana aquella escrita en espanyol. Literatura que ja quedava perfectament representada a la secció general sense necessitat d'ocupar espais invitats, ja de per sí escasos.

O quan el País (ja veieu que malgrat tot és el meu diari de referència) va publicar una col·lecció de discs de Serrat i Sabina, on no hi figurava ni una miserable cançó de Serrat en català.

Sempre envejaré i admiraré Portugal, per haver tingut la sort i la força de mantenir-se independents, cosa que nosaltres no sabérem fer.

Això sí, el meu crit, a diferència del de Tardà, hagués estat:

Visca la República Catalana! Visca els Països Catalans independents i lliures!

Borbons. Un article de Vicent Partal, resum d'història dels darrers tres-cents anys

La frase del dirigent d'ERC, Joan Tardà, ha revolucionat els ànims de la dreta espanyola que intenta, com toca, aprofitar el malestar creat entre aquesta pseudo esquerra anomenada Psoe, per arrimar l'aigua al seu molí, i intentar desfer el govern tripartit a Catalunya.

Vicent Partal, a VilaWeb, ens recorda que la història està ahí, per qui vulga llegir-la, i ens en fa un petit resum, sobre qui ha estat qui, en aquesta dinastia borbònica, i tot allò que els hi hem d'agrair.

Podem ser una altra cosa, més que republicans?

Borbons

VilaWeb 09.12.08

Vicent Partal

Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i li volgué canviar el nom per San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat.

Al segon, volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang.

Del tercer en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat.

Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i que deixaren de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça.

Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en el seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó.

Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes.

Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II i la gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au.

I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa.

Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible fer-ho i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat.

Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, els que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

* * * * * * * * * *

BORBONES

VilaWeb 09.12.08

Vicent Partal

El primero de los borbones se llamó Felipe V. En mala hora nació aquel que quemó Xàtiva y le quiso cambiar el nombre por San Felipe, el ladrón salteador que nos robó las instituciones, la lengua y la libertad.

El segundo tenía que haberse llamado Luís I, pero se murió enseguida. Otra cosa no, al menos fue discreto. Pero, una vez muerto, volvió su padre, lleno de sangre.

El tercero, se llamó Fernando VI. Murió loco. Acabado.

El cuarto se llamó Carlos III. Exigió a los gitanos que dejaran de hablar romaní y que dejaran de vestir como solían. Expulsó a los jesuitas y les confiscó sus bienes. Todo un elemento.

El quinto también se llamaba Carlos, pero IV. El muy presumido invadió Francia con la pretensión de detener una revolución que había de cambiar el mundo para siempre y acabó teniendo que abdicar a favor de su hijo mientras las calles le abucheaban. Cobardes, los borbones cedieron el trono a Napoleón.

Luego llegó el sexto borbón, “el Deseado” le llamaban, fíjate. En respuesta a ese deseo suprimió la constitución y gobernó como un monarca absoluto. Disolvió todas las instituciones anteriores, menos una: la inquisición. En lo de reprimir pocas veces se han equivocado los borbones.

Continuemos con la lista. La borbón que hacía siete, se llamó Isabel II, y La Gloriosa la puso de patitas en la calle, cuando proclamó la república. Vale.

Y al borbón que hacía el número ocho, le llamaron Alfonso XII, un bastardo de la anterior. Los cubanos levantaron su estrellada y lo enviaron a tomar viento.

Luego llegó el borbón noveno, aquel Alfonso XIII que trajo la dictadura de Primo de Rivera y al que la república envió a la calle. Y tras él, llamado por el generalote Franco, vino el décimo. Se llama Juan Carlos I. Legitimó la dictadura hasta que resultó imposible hacerlo, y cuando llegó la democracia todavía jugó con otro golpe de estado.

Diez son, pues, los borbones que hemos tenido que soportar en trescientos años y, de ninguno de ellos, conservamos grata memoria. La libertad no ha sido nunca la divisa de la casa y ninguno de ellos ha respetado los derechos de nuestro pueblo, que el primero de ellos destruyó por la fuerza de las armas. Hay quien quiere esperar a ver si el undécimo es mejor, pero para mí que no lo sea. Con diez ya he tenido de sobra para entender qué quieren decir cuando gritan “Mori el Borbó”.