1977 Una missa d'acció de gràcies molt especial

Any i mig ja, que havia mort el dictador, i les lluites entre partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura, entre juntes i plataformes, no amainaven. Els feixistes de sempre, no havien deixat mai de campar per on volien, de considerar que això de la democràcia que demanàvem no era més que una broma pesada, el Cara al sol, el seu himne, i Tarancón al paredón, un dels seus crits de guerra.

Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.

El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.

I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.

Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.

Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.

Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.

- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.

- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta

- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.

- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”

Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.

- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”

Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.

Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.

La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:

- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!

Una forta riallada esclatà al carrer.

Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.

I que dure, Cristo, i que dure.

Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original

El Verro i el Pansot. Una anècdota. Dedicat a l'Escocès

El Verro i el Pansot. Una anécdota.

(Dedicat a l'escocès. T'ho devia)

La gent del meu poble sempre li hem tingut una certa tirada a Sueca.

Sueca, Al Soq, mercat per a tota la rodalia ja en temps del àrabs, i en l'actualitat cada divendres, amb l'única competència aproximada del mercat de Cullera o "dijous", conegut així entre els cullerots, pel seu dia de celebració.

Sueca, on les dones del meu poble baixaven a "comprar" i d'on venien els xiquets. Per a la humil gent del meu poble, París ens quedava una mica lluny.

Sueca, on mon pare, per Nadal, sempre hi trobava algun "Patge" dels Reis, que li adelantava els joguets, per mandra de passar-se per casa la nit del cinc de gener, ço que ens permetia (sense Papàs Noel foranis) gaudir dels regals, des del mateix dia de Nadal.

Ja ho sé la fama ancestral de capital dels homosexuals de la contornada, però també de la gent més bèstia. Maricons o fills de puta, així diuen, o deien, orgullosament, els propis suecans d'ells mateixos. I, si us plau, no confoneu mai fill de puta, amb fill d'una puta. Per a l'atenta oïda d'un suecà, la diferència és abismal.

Entre els nombrosos personatges que ha donat en tot moment la vila, avui voldria parlar-vos de dos d'ells, parella estrambòtica on n'hi haja, ben coneguts als meus temps de joventut, el segon dels quals ja tristament desaparegut: el Verro i el Pansot.

El Verro, amb paràlisi cerebral, o alguna cosa semblant. Per fer-vos-en una lleugera idea podeu imaginar un Stephen Hawkins, no exactament intel·ligent, però sí llest. Amb dicció arrastrada, intermitent i difícilment comprensible, caminar tremolós i bambolejant, sempre en un inverosímil equilibri, sempre a punt de caure, involuntàriament, no sigueu mal pensats, sobre la xicona de mamelles més grosses. Sempre tocant mareta.

El Pansot, víctima d'una polio infantil, amb una cama molt més curta que l'altra, i un sabatot ortopèdic dels de la primera postguerra, compensador de carències a base d'una extensió o andamiatge de ferro, de l'estil, si em permetíeu el símil, d'una torre petrolífera. Una mica boval, això sí, però sense gaire complexos.

Aquell dia de primavera, Verro i Pansot decidiren agafar les bicis i anar-se'n a Riola, poblet a poc menys d'un kilòmetre, banda enllà del Xúquer.

El pont, un pont estret, de ferro, hereu d'un antic pont de peatge segons em contava mon pare, continua donant servei al tràfic entre els dos pobles, per a vehicles no més grans que un turisme, i sempre amb l'indispensable ajuda d'un semàfor. A la sortida, ja terme de Riola, el camí fa revolt en angle recte cap a l'esquerra, sobre els camps de taronges, ben fondos, a nivell de riu.

El cas és que, Verro i Pansot, xino-xano, amb les evidents dificultats que podeu imaginar, arriben per fi al pont, i sense fer-li gens de cas al semàfor, decideixen creuar-lo sense descavalcar de les bicis. Ja a punt de sortir-ne, un cotxe entra al pont darrere d'ells, fent sonar la botzina.

L'ensurt dels nostres dos amics en sentir el clàxon, fa que, cosa no gens difícil d'altra banda, perdin l'escàs equilibri i caiguen rodolant, ells i les biciclets, marge avall, dins del tarongerar d'enfront.

S'atura ràpidament el del cotxe, s'asoma a l'hort, i contempla, espaordit, com pugen dos xicons, plens de fang fins al cap, un dels quals, havent perdut el sabatot, amb caminar absolutament desequilibrat, i l'altre reptant dificultosament tremolós, marge amunt, amb la carassa fent impossibles ganyotes imparables.

-Mare de Déu, xiquets, què vos he fet?, s'exclama el pobre conductor tot corrent a ajudar-los.

-No es preocupe vostè, -respon el Verro amb el seu arrastrat i poc comprensible accent, mentre dificultosament intenta posar-se dret- no passa res, és que l'amic i jo som malparits de naixement.

23 F. In memoriam

El 23 F jo em trobava treballant a Madrid, i vivint (dormint millor dit) al sud, exactament a Villaverde Bajo, junt amb el meu germà i la que actualment és la meua dona, que aquells dies era a València preparant el vestit de núvia, ja que pensàvem casar-nos (com així ho férem) a principis d'abril.

Acabàvem d'adquirir un pis, al carrer Hernani, prop d'on jo treballava, i a la sortida del treball cap a les 7 de la tarda, em vaig passar per veure com anaven les reformes que estàvem fent-li abans d'instal·larnos.

Més tard vaig agafar l'autobús, i mentre llegia un llibre (ara no recorde quin tomo) de l'obra completa de Josep Pla editada per Destino, vaig poder observar que tota la gent estava pendent dels transistors.

Vaig pensar que a cas hi hauria partit de futbol, i no li vaig donar més importància.

Arribant a casa, sonava el telèfon. Era la meua dona, aterrada, contant-me esmaperduda que a València els tancs eren al carrer, que hi havia hagut un colp d'estat, i pregant-me que em quedés a casa, que no sortís sota cap concepte. Li vaig dir que sí, i vaig penjar.

No tenia televisió, me l'havien furtada poc abans de traslladar-me a Madrid, i la ràdio no em funcionava, se m'havia cremat feia poc amb una pujada de tensió, així que vaig posar Beethoven tot esperant el meu germà.

Quan per fi va arribar, ja en sabia alguna cosa, però poc, així que vam sortir al bar d'enfront, a menjar-nos un entrepà, veure l'ambient que es respirava (era una barriada obrera), i sentir la radio i la televisió, a veure què en deien.

La meua por era que tant ell com jo, havíem fet milícies universitàries (Imec es deia), i per tant corríem el perill de què ens cridessin a servir a la pàtria en qualsevol moment.

Jo anava pensant, que si les coses anaven mal dades, sempre podia intentar passar a Portugal per Badajoz, on havia viscut prop de dos anys i coneixia alguns contrabandistes de cafè.

Férem temps amb algunes cerveses, cafès, i algun conyac, fins que, a la matinada, va sortir el Rei dient que rebutjava el colp i que havia format govern amb els subsecretaris.

El meu germà i jo ens miràrem, somriguérem, i tornàrem a casa. Afortunadament tot s'havia acabat.

Aquella nit vaig començar a respectar a Joan Carles, i el què és més important, vaig dormir com un soc.

Malgrat tot el que acabe de contar, continue sent republicà.

El 9M tots a votar. Cada vot compta.

L'element subversiu. Una classe magistral

Avui li comentava a un amic de comunitat, Enrique, que no és cap cosa estranya, el discrepar políticament i ideològica, i conservar i cuidar, tanmateix, una relació personal d'amistat, o si menys no, de coneixença.

I li parlava dels meus temps d'Universitat, a València, a principis dels 70.
Recorde una tarda, a una tasqueta al Cabanyal, prop ja de la Malvarrosa, quatre companys de curs i amics:

-un servidor, nacionalista, defensor a ultrança de l'idioma del meu país, capaç d'examinar-se oral de física per tal de no fer-ho en espanyol, i no afiliat a cap partit

-Quique, fill de falangistes destacats, amb el que bromejàvem de fundar el PTD (partido del tueste diario) amb un lema impactant: "Viva Cuenca libre y con salida al mar" i que una vegada m'havia arrastrat fora de les potes dels cavalls. Tampoc no afiliat a cap partit, però de tendència molt dretana.

-Angel, PC, marxista leninista, a qui un dia la Guàrdia Civil havia atret a la caserna del seu poble, amb l'esquer d'haver recuperat la seua vespino robada, i van aprofitar per fotre-li una roda d'hòsties i altres caramel·los, que el van deixar marcat i baldat per més d'una setmana. Quan va tornar a classe, ens va dir: ¡No vuelvo al cuartelillo, ni aunque me roben a mi padre!

-Manolo, PC, marxista leninista, i partidari de la revolución científico técnica, delegat de curs. Quan es va casar, fórem els companys qui pagàrem la petita festa de dues cerveses, i poc més.

Bé, després d'unes pràctiques de laboratori fallides, per defectes del material, anàrem a prendre uns vins peleons (cap de nosaltres tenia un puto duro), i acabàrem a la tasqueta que dic, menjant capellans (no penseu mal, són peixets assecats i salats, que es fan a les brasses) i beguent una frasca de vi.

Com que Manolo, no feia molt que havia sortit de la comisaria, perquè els grisos havien trobat a sa casa, la vietnamita que utilitzàvem a la cova de la Facultat, (té collons, l'habilitat de la policia, per trobar coses fora de lloc!), i per descarregar una mica la tensió, vaig demanar que m'expliquessin què collons era això de l'element subversiu amb què cada dos per tres ens castigaven pels mitjans de comunicació.

I Àngel, mirant una làmina de calendari que hi havia a la paret, molt de l'època, amb el bust nu d'una xicona molt jove i guapa, que sostenia un nadó hàbilment situat tapant-li les mamelles, va senyalar el xiquet, i molt seriosament va dir:

"Ese niño, nano, ese niño es el elemento subsersivo del cuadro".

I ho vaig comprendre, perfectament. No se m'ha tornat a oblidar.

Salut