A PATRICIA MINCHELLA
No puc parlar de mort, no ho vull.
Vull només recordar
aquells moments dominicals quan passejàvem
amunt i avall, avall i amunt, pels indrets del país,
per muntanyes i valls.
Perquè la mort no és res sinó una absència
que els records ompliran,
com quan parlaves dels néts; de Canadà o de Còrsega;
com quan em demanares els nòduls de kèfir.
No pots morir, Patrícia, mentre Jose et recorde,
mentre jo no t'oblide,
mentre els companys de colla
ens neguem a oblidar-te.
No vull parlar de mort, Patrícia, perquè la teua mort,
tan esperada d'un temps ençà i alhora tan sobtada,
no ens podrà mai aigualir els records
de tot el que hem viscut.
Que et siga lleu la terra.
jnp
29/06/2019
