1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 19 de juny del 2009

Divendres cançó. Maitia nun zira. Ginesa Ortega. Lluís Llach

I avui, sesió doble:

Primer escoltarem el tall número 5 del primer CD d'aquest projecte: la versió d'aquesta trista cançó d'amor feta per Ginesa Ortega




I ara el tall número 2 del segon CD, amb la versió de Lluís Llach
.



I dos dibuixos més abans de la lletra





MAITIA NUN ZIRA

Maitia, nun zira?
Nik ez zaitut ikusten
ez berririk jakiten
nurat galdu zira?
Hala kanbiatu da
zure deseina?
Hitz eman zenereitan
ez behin, bai berritan
enia zinela!

Hala kanbiatu da…

Ohikua nauzu
ez nauzu kanbiatu
bihotzian beinin hartu
eta zu maitatu.
Aita jeloskor batek dizu kausatu.
Zure ikustetik
gehiago mintzatzetik
hark nizu pribatu.

Aita jeloskorra!
Zuk alaba igorri
arauz ene ihesi
komentu hartara.
Are eta ez ahal da sarturen serora!
Fede bedera dugu
Alkarri eman tugu
Gauza segurra da.

Zamariz iganik
jin zauzkit ikustera
ene konsolatzera
aitaren ixilik.
Hogoi eta laur urte baditut beterik.
Urte baten burian
nik ez duket ordian
Aitaren axolik.

Alaba diener
erranen dit orori:
"So'gidaziet eni
beha ene erraner.
Gaztetto direlarik, untsa diziplina!
Handitu direnian
berant date ordian
nik badakit untsa".

MAITIA NUN ZIRA

¿Dónde estás, amada mía? No te veo, ni tengo noticias tuyas,
¿dónde te has perdido? ¿Acaso ha cambiado tu designio?
Me dijiste, una y otra vez que eras mía.

Soy la de siempre, no he cambiado, mi corazón decidió amarte a ti.
Un padre celoso ha provocado esto.
Él me priva de verte y hablar contigo.

Padre celoso, mandas a tu hija, como si huyese de mí, a ese convento.
De todos modos no ingresará monja. Mantenemos nuestra palabra,
nos hemos prometido, es la pura verdad.

Ven a verme cabalgando en tu caballo, ven a consolarme,
a escondidas de mi padre. Tengo cumplidos veinticuatro años,
dentro de otro más, ya no tendré que preocuparme de mi padre.

A todas las hijas les digo: "fijaros en mí, haced lo que yo os digo.
Mientras son jóvenes, la disciplina es buena!
Cuando sean mayores, será tarde entonces; bien que lo sé".

MAITIA NUN ZIRA

On ets estimada meva? No et veig, ni tinc
notícies teves, on t'has perdut?
Potser ha canviat el teu designi? Em vas dir
una i altra vegada que eres meva.

Sóc la de sempre, no he canviat, el meu cor
va decidir estimar-te a tu. Un pare gelós ha
provocat això. Ell em priva de veure't i de
parlar amb tu.

Pare gelós, envies a ta filla, com si fugís de
mi, a aquest convent. De totes maneres no
ingressarà monja. Mantenim la nostra
paraula, ens hem promès, és la pura veritat.

Vine a veure'm cavalcant en el teu cavall,
vine a consolar-me, d'amagat de mon pare.
Tinc complerts vint-i-quatre anys, d'aquí a un
altre any, ja no hauré de preocupar-me de
mon pare.

A totes les filles els dic: "fixeu-vos en mi, feu
el que jo us dic. Mentre són joves, la
disciplina és bona! Quan siguin grans, serà
tard aleshores; bé prou que ho sé."

Crònica de Ramon Muntaner (CCLXXIX)

Conquistada, ordenada i pacificada l'illa (una forma de parlar com una altra, qui podrà mai pacificar Sardenya o Còrsega?), i fetes les paus amb Pisa, l'infant Alfons torna a la península on l'espera son pare Jaume II el Just.


CCLXXIX


Y cuando todo esto acabó, el señor infante, a consejo del juez de Arborea, dejó guarnecidos los lugares y las villas, y nombró procurador general al noble En Felip de Saluça, para que con el consejo del juez llevase sus asuntos. Y dejó capitán del castillo de Bonaire y de toda aquella región al noble En Berenguer Carròs, hijo del almirante; y capitán de Sàsser, En Sentmenat, y luego, en cada uno de los lugares a otros del mismo modo. Y dejó tesoreros de la isla al honrado En Pere de Llibià, caballero, y a N'Arnau de Caçà, ciudadano de Mallorca. Y cuando hubo ordenado y enderezado todas las tierras y lugares, tanto de la isla de Sardenya como de Còrsega, dejó al noble En Felip de Saluça al frente de trescientos hombres de a caballo, de nuestra gente, soldados, y mil de a pie, y todos quedaron a sueldo del señor rey.

Y hecho esto, se despidió del juez, y del noble En Felip de Saluça, y del noble En Berenguer Carròs y de los otros; y embarcó con madona la infanta, y con toda la hueste, y regresó con toda su flota a Catalunya, sano y alegre y con gran honor. Y tomó tierra en Barcelona donde encontró al señor rey, y a madona la reina, y al señor infante En Joan, arzobispo de Toledo, hermano suyo, y al señor infante En Pere, y al señor infante En Ramon Berenguer, y al señor infante En Felip, hijo del señor rey de Mallorca, y a todos los principales de Catalunya que se habían reunido para disponer qué ayuda enviarían al señor infante en Sardenya. Y cuando el señor infante y madona la infanta hubieron desembarcado, en la costa, acudió el señor rey, y todos los infantes y madona la reina, que los recibieron con mucho honor. ¿Qué os diré? Fue muy grande la fiesta, en Barcelona, y por toda Catalunya, y Aragón, y el reino de València, de Murcia, y en Mallorca, y en Rosselló, que todas las gentes festejaron la llegada del señor infante y de madona la infanta. Y allí el señor rey y el señor infante dieron muchos regalos y muchas gracias a todos los que habían ido con el señor infante, y todos regresaron alegres y satisfechos con sus amigos.

Vicenç Ferrer. Ha mort un home bo.

19.06.2009. Notícies de les 7:00 am a la SER. Ha mort Vicenç Ferrer. Òbric els ulls colpit per la notícia. Em pugen lentament les llàgrimes.

I per algun motiu em venen a la memòria les estrofes de Rainy day women:


Well, they'll stone ya when you're trying to be so good,
They'll stone ya just a-like they said they would.
They'll stone ya when you're tryin' to go home.
Then they'll stone ya when you're there all alone.
But I would not feel so all alone,
Everybody must get stoned.


Ha mort, després de tres mesos, al seu poble, Anantapur, envoltat de la seua gent, Anna i els seus innumerables fills, pels qui es va enfrontar amb les forces vives no només del país on havia decidit viure, sinó dels seus propis companys d'església, aquesta mateixa església els dirigents de la qual, avui i aquí ataquen els preservatius, o les lleis de reforma de l'avortament.

Ha mort un home que trobava més important la construcció d'un pou artesià que la d'una església, ni que fós una catedral.

Un home que va suportar presons, exilis i persecucions, sense mai afluixar, sense claudicar mai.

Gràcies, Vicenç, per haver estat un far, simplement per haver viscut.

Gràcies, i descansa en pau.


Per si algú vol passar per la seua pàgina i deixar un comentari

dijous, 18 de juny del 2009

Televisió sense fronteres? ¿Y ezo qué ê lo que ê?

Ja fa un grapat d'anys, en 1989, aquesta cosa que en diem Unió Europea, -recordeu que fa pocs dies hem fet votacions al parlament?- va establir una directiva sobre televisió, transposada a l'estat espanyol en 1994, que per a escarni dels europeïstes com jo mateix, algun bromista pocasolta va batejar com a Televisió Sense Fronteres.

Ironia o sarcasme? Bones intencions d'aquestes que diuen que empedren el camí de l'infern?

A València, sense anar més lluny, ens impedeixen veure la televisió feta en Catalunya, des de ja fa molts anys, i precinten els repetidors il·legals i alegals, i quan no poden, ofereixen les freqüències utilitzades a les noves televisions que van sorgint (consecutivament Canal 9, Cuatro, La Sexta) i penalitzen els propietaris dels repetidors amb multes inversemblants pels seus elevadíssims imports.

A Balears, fa pocs dies, ha deixat de rebre's la televisió feta en Catalunya.

Avui llegesc que el govern de Navarra, amenaça amb tancar els repetidors de la radio i televisió basca.

I jo, que amb els meus cinquanta molts anys, sóc ja gat vell, em pregunte per quins set sous ningú no posa problemes a la recepció a Madrid de la televisió manxega, o a Castella-La Manxa de la televisió madrilenya (parle només d'allò que conec per haver-hi viscut)

I em responc a mi mateix -qui pregunta ja respon, com diu el meu admirat Ramon Pelejero "Raimon"-, amb la hipòtesi més plausible: Madrid i Castella-La Manxa comparteixen un mateix idioma, L'IDIOMA, mentre que Catalunya i València i Balears, també.

Catalunya, Balears i València també comparteixen el mateix idioma. Com, d'altra banda, Euskadi i part de Nafarroa. Uns idiomes compartits que, desgraciadament i perillosament, no són L'IDIOMA. I aquí rau la seua enorme perillositat, el motiu pel qual cal establir fronteres impermeables, elevats murs d'aïllament.

Perquè les fronteres no deuen d'existir per a L'IDIOMA i això ho tenen molt clar tots els "españoles", i és admés inclús, pels espanyols "no españoles", -com jo mateix, sense anar-hi més lluny.

Però per als altres idiomes que no siguen L'IDIOMA, seria bo establir una frontera en cada poble petit. I, a les ciutats, una per barri.

A veure si així aconseguim fragmentar aquests putos dialectes i els fem desaparéixer d'una punyetera vegada.

O no?

Crònica de Ramon Muntaner (CCLXXVIII)

Juny de 1324. Per fi arriba la pau amb la República de Pisa. Cagliari quedarà en mans pisanes sota el vassallatge català.

Les draconianes condicions imposades, que ens recorden el bloqueig de Gibraltar en temps de Franco, faran que dos anys més tard, el 1326, els pisans abandonen deixant tot Sardenya i Còrsega en mans nominalment catalanes, encara que el domini real correspon a la judicatura d'Arborea.


CCLXXVIII


¿Qué os diré? Que se manejaron muchas cláusulas de paz, pero jamás el señor infante consintió paz entre ellos si antes no le rendían el castillo de Càller. Y al fin se pactó así la paz: que la república de Pisa mantuviese el castillo de Càller en nombre del señor rey de Aragó, y que la república de Pisa le prestase vasallaje, y que se lo hubiese de librar, inexcusablemente, en cuanto lo quisiese el señor rey de Aragó, o el señor infante o sus procuradores, y lo mismo a cualquiera que tras ellos viniera; y más todavía, que la república de Pisa renunciaba a cualquier derecho que tuviese sobre la isla de Sardenya ni en ningún lugar de la isla; de otra parte, que en el castillo de Càller no quedase término ninguno sino únicamente la parte de aquella huerta que a sus pies había, ya que la otra parte pertenecía al castillo de Bonaire; por otra parte, que en el castillo de Càller no se mercadease sino con Pisa; item más, que ningún leño osara atracar en el puerto si no era de Pisa; más todavía, que ningún sardo se atreviese a venir a vender ni a comprar nada, sino que los del castillo de Càller tuviesen que venir a comprar cualquier cosa al castillo de Bonaire; item más, que los pisanos deberían ayudar al señor rey de Aragón y a los suyos contra cualquiera que viniese a la isla de Sardenya a hacer pillaje; y el señor infante les prometió, que de la misma forma que el resto de mercaderes, podrían mercadear por toda la isla y por el resto de tierras del señor rey de Aragó, tal como otros extranjeros lo hacían, siempre que pagaran idénticos impuestos a los que los mercaderes catalanes pagaban en Pisa.

Y cuando todo esto se firmó y se juró por ambas partes, la señera del señor rey de Aragón, con cien caballeros del señor infante, penetró en el castillo de Càller y fue izada en la más alta torre del castillo de Càller. Y así fue proclamada la paz y firmada, y se abrieron las puertas de Càller, y pudo entrar todo el mundo; y los pisanos y los pollinos (1081) de Càller, podían hacer lo mismo en el campamento y en el castillo de Bonaire. Y cuando esto acabó, el señor infante envió al honrado En Boixadors a Pisa con los embajadores de Pisa, para que la república alabase y otorgase lo que se había firmado; y así lo alabó y lo otorgó la república.

Y cuando los de Còrsega (1082) supieron esto, los de Bonifaci (1083) y de otros lugares de Còrsega acudieron al señor infante y le rindieron homenaje. Y de este modo el señor infante fue señor de toda Sardenya y de toda Còrsega; y si bien lo miráis, mucho más honor consiguió él con que la república de Pisa fuese su terrateniente, y que los pisanos fuesen sus vasallos, que si hubiese tomado el castillo de Càller. Y por otra parte, el castillo de Bonaire fue repoblado de tal forma, que antes de que pasaran cinco meses, había sido amurallado y edificado, y repoblado exclusivamente de catalanes, más de seis mil hombres armados; por lo que de aquí en adelante el castillo de Bonaire podría someter perfectamente al castillo de Càller si los pisanos se quisieran rebelar.


NOTAS


1081. Pollinos: hijos de matrimonio entre sardos y pisanos

1082. Córcega.

1083. Bonifacio. Ciudad del sur de Córcega frente a Cerdeña

dimecres, 17 de juny del 2009

Dimecres, relat d'altri. La lluna, la pruna (I) Jesús Moncada

Fa uns anys vaig tenir la sort de passar quinze dies a la ria de Pontevedra, i entre d'altres excursions, hi vam visitar la Ribeira Sacra, magnífic paratge que aconselle sense restriccions. Una de les coses que ens van explicar és que hi havia una terrassa-mirador sobre l'imponent barranc que encaixona el Minho, la qual és anomenada Mirador das bagoas (llàgrimes) o de Madrid. Conten que d'aquesta zona, cada any, surten tots els esmoladors de ganivets que roden per la península. I que aquí venien a despedir-los, i a recordar-los, fins la tornada.

El protagonista d'aquest nou conte de Jesús Moncada, tret del recull "Històries de la mà esquerra" potser no ho siga, gallec, però ho mereix.


LA LLUNA, LA PRUNA (I)

La lluna, la pruna,
vestida de dol;
sa mare li pega,
son pare no ho vol
.


Una nit de juliol, a mig camí de Vallperdiu a Llosa, l'esmolet Aristides va decidir cantar per veure si s'espolsava la malenconia. Desgraciadament, l'home tan sols sabia Per què no m'estimes, Marta?, un tango tristíssim que li havia ensenyat el sagristà de Cantalaigua, i el resultat de l'experiment va ser descoratjador. Amb penes i treballs, Aristides encara va enllestir les dues primeres estrofes; en encetar la tercera, però, la tristor de la cançó s'afegí a la del cantant i aquest va perdre el to amb una espifiada patètica.

-Aristides -es va dir l'esmolet, malmirrós-, això no pot anar ni amb rodes. Ja no saps ni cantar. Tan bé que t'eixia abans aquest tango! Si el brodaves! I ara, res de res. És clar que, abans, era una altra cosa: tenies feina. ¿Com vols cantar bé si fa mesos que no esmoles ni un mal punxó? Món de Déu! No pots estar mai tranquil. Sempre t'han d'empipar amb una cosa o altra. A veure: quina falta feien en aquest món els ganivets de fulla de serra? Cap, penso jo. I les màquines d'esmolar que fan anar amb l'electricitat? Ni una, ni mitja! O és que no hi era ja Aristides amb el seu carretó? Doncs, no senyor! Au, màquines i ganivets, dels que mai no s'escantellen, a munts! Guaita que té ronyons la càrrega del sucre! I Aristides que es pengi. Quin remei li queda? Ara mateix, dis-me, a què hi vas, a Llosa? Si no t'han de donar feina... El baster ja té la maleïda maquineta; el fuster, igual. I la gent que et portava estisores, ganivets i altres eines, ara les duen al taller que han ficat al poble. Només t'acudirà el vellet Gregori, perquè li esmolis la navalla, i encara li ho faràs de franc. Ets una bleda, Aristides! És clar que el pobre Gregori és un cas especial... A veure: què li has de cobrar? Les sis o set pessetes que li dóna el seu fill, de Pasqua a Sant Joan? I et traurà de penes, això? En canvi, al vellet el fumeries de mig a mig; amb aquests diners en té per comprar tabac i anar a fer un gotet de vi a la taverna -d'amagat de la nora, no cal dir-ho, perquè aquella bruixa el té espantat-. I, per quatre perrots, tindràs la barra de treure-li aquesta il·lusió? T'estàs tornant dolent, Aristides. Pobret Gregori... A més a més, potser serà la darrera vegada que el trobaràs viu. Si ja té un peu al fossar!

En aquestes, la roda del carretó ensopegà amb una pedra al mig del camí i va faltar un pèl perquè Aristides, desprevingut, no s'esclafés el nas contra les moles.

-La mar salada! Si em descuido... Ho veus? Déu t'ha castigat per les teves males entranyes. Ell està en tot, no se n'hi escapa una. És clar que també és veritat que, si és en totes, hauria pogut trobar-me feina -que bé deu saber que no en tinc, penso jo- i s'hauria estalviat ara haver de posar la pedra davant la roda. Ai, mare! Què dius, desgraciat? No en feu cas, Nostre Senyor. Com si no ho hagués dit. Ja sabeu que no sé de lletra i que sempre he estat un cap de soca. No us en recordeu de quan anava a la doctrina? No vaig passar del Pare Nostre. Quan arribava a allò que diu “dels nostres enemics...” m'amallava sempre. I mireu que mossèn Bartomeu m'ablaïa a cops de canya... Res. Res. És el que us deia abans: no tinc senderi, no se'm pot fer cas. Oi, que no? I per la feina, no us preocupeu. Ja m'espavilaré. No m'estranyaria gens que a l'estranger fessin falta esmolets. Es veu que allí són una mica endarrerits perquè, quan vénen aquí, guaiteu què compren: sellons, espardenyes i barrets de palla dels d'anar a segar. I no us dic res quan veuen una somera amb la sàrria o els argadells al llom. Es queden bocabadats. Mireu: el primer que faré, quan torni a passar per Cantalaigua, és preguntar-ho al sagristà. Ell sap llegir els diaris i deu estar al corrent d'això de l'estranger. El mateix me'n vaig a Roma! Renoi, Aristides! Roma. Com aquell qui no diu res. Ja et veig xano-xano, amb el carretó, per aquells carrers que no s'acaben mai. Fins i tot podràs anar a la torre Eiffel, a veure el Papa ... !

* * *


Devien ser les dues de la matinada quan l'esmolet va arribar a Llosa. Normalment, en aquelles hores, tot el poble era gitat i pels carrers no es veia una ànima. Per això, Aristides es va sorprendre de trobar obertes de bat a bat les portes del Cafè Central.

“És ben estrany -es va dir, aturat al mig de la plaça-. Què deu passar?”

Una mica esverat, s'acostà a la porta de l'establiment ¡ va guaitar dins. El Central estava atapeït de gent que parlava amb animació. El cafeter, atrafegat, anava i venia sense aturar-se entre les taules, amb una safata plena de tasses de cafè, granissats i ampolles de cervesa. Al fons, l'esmolet va descobrir el clatell roig i llustrós de mossèn Joan, el capellà del poble, arrenglerat amb el de l'alcalde i els d'altres capitostos, davant el televisor engegat.

“Si el capellà encara és viu, no és la revolució -va pensar, alleugerit, Aristides. Per un moment havia imaginat que la desacostumada gresca no fos el gran trasbals del qual sempre parlava el sagristà de Cantalaigua-. El sagristà sempre diu que, el dia que allò comenci, els ha de trinxar a tots, encara que després es quedi sense feina. Pel que es veu, però, ho hauran deixat per a més endavant. Hauria estat· galdós que en passés una de grossa, ara que estic a punt d'anar a Roma!”

Tanmateix, tot allò l'intrigava i decidí esbrinar-ho.

Arrambà el carretó a la paret, s'esbregà les mans a la granota i va entrar al cafè. Totes les taules eren ocupades. I l'esmolet, indecís, es va quedar xombat com una bitlla al mig de l'establiment. Va sentir que el cridaven:

-Aristides! Ei, Aristides!

L'esmolet va mirar cap al racó d'on havia eixit la veu i va veure Gòdia, el vigilant de Llosa, que li feia senya que hi anés.

-Quant temps sense veure-us el pèl! -va dir-li aquest-. Ja em pensava que éreu qui sap on! Au, seieu aquí amb nosaltres. Apa, nois, estrenyeu-vos, que Aristides és un amic.

La colla que ocupava el banc de fusta es plegà com un acordió cap a una punta i deixà lloc a la contrària per a Aristides.

-Tinc la fulla de la llança feta un fàstic. És tota rovellada. Li haureu de fer una passada amb la mola -li digué el vigilant-. Ja em direu quin respecte pot fer un vigilant amb la llança feta malbé... ! Fins i tot els gossos es riuen de mi. Bé, deixem això per a després. També heu vingut a veure l'espectacle?

-Que fan comèdies?

-No em direu que no ho sabeu?

-El què?

-Doncs esteu ben bé a tres quarts de quinze -cridà Sàssola, burleta, des de l'altre cantó del banc-. Si ho saben els gossos!

-Per això ho saps tu, enze -tallà Gòdia-. I a veure si parles amb més respecte als meus amics, si no et fotré un cop de llança a la closca que no te'l traurà ni el governador. Aristides: avui els americans han arribat a la lluna.

-A la lluna? -exclamà l'esmolet amb estupor.

-Sí, senyor. Han fet el viatge dins un coet. El portava un que li diuen Amstrong.

-Es diu Armstrong! -replicà altre cop Sàssola-. No en saps un borrall d'americà, tu!

-Sàssola, que te la guanyes! Bé, el que us deia. Ja són allí. Encara no han eixit del coet. Han dit que, quan ho facin, es veurà per la televisió, i aquí ens teniu a tots, esperant.

Feia una calor de Déu. Al Central, ple de fum, gairebé no es podia respirar. Blanques papallones nocturnes donaven voltes a l'entorn de les bombetes. Alguns parroquians s'havien adormit, amb el cap recolzat al marbre de les taules. Un gos xafarder havia ficat el cap entre els penjolls de la cortina de la porta i fitava amb malfiança el senyor que explicava alguna cosa sobre mòduls lunars, òrbites... a la pantalla del televisor. Mòduls lunars, òrbites, astronautes, Aristides no entenia res.

-Si tarden gaire, ja no ens caldrà gitar!

-També, quines hores d'anar a la lluna!

-Ganes d'empipar...

-Ho trobaran tot tancat!

-Guaita com badalla el secretari...

-Es veu que va curt de son.

-Li haurem de dir a la Flora que no sigui tan llaminera o ens deixarà sense funcionaris en quatre dies!

-Hi ha capellans, a la lluna?

-A cabassos.

-I a vós, què us passa que no dieu ni piu? -preguntà Ibars.

-A mi? -respongué Aristides-. Res, res. És que he d'anar de viatge i estava pensant el que me n'he d'endur.

-De viatge? -s'estranyà Gòdia-. I on aneu, si es pot saber?

-A Roma!

-A Roma? Què hi heu de fer allí?

-Doncs, esmolar! M'han dit que a l'estranger van escassos d'esmolets.

-No en volia sentir d'altra -rigué Sàssola-. Qui us ha enganyat?
-Esmolar a Roma!

-Aquesta sí que és bona!

-M'han dit que la notícia venia als diaris -va dir Aristides, angoixat, dirigint-se a Gòdia, que se'l mirava amb cara seriosa-. Que no és veritat?

-I tant! Va eixir el mateix dia que donaven la notícia que a mi m'havien fet rei del Marroc -esquelletjà Sàssola.

-Prou! -va dir Gòdia, donant un cop a les rajoles amb el mànec de la llança.

Tothom, a la taula, va callar en sec.

-Aristides, als diaris no ha sortit res del que vós dieu. O almenys nosaltres no ho sabem -continuà Gòdia-. Us dic la veritat. Ja sabeu que us aprecio i no us enganyaria per res del món.

La veu del vigilant, afectuosa, va tranquil·litzar una mica l'esmolet, que, avergonyit, havia ajupit el cap i no gosava aixecar-lo.

- No us van gaire bé les coses, oi? Apa, aixequeu el cap, home. Ja pensarem alguna cosa i tot s'arreglarà. El meu pare, que en glòria sigui, sempre deia que un home no s'ha d'acoquinar fins que no es vegi el cap a quatre passes. Així m'agrada. I ara, acabeu-vos el cafè, que fred no val res... I d'aquests babaus, no en feu cas. Avui estan sonsos.

Feia molta calor. Voltaven les papallones a l'entorn de les bombetes. El gos xafarder retirà el morro d'entre les cortines de la porta del Central, creuà lentament la plaça, i es féu ombra inquietant davall dels porxos, esperant que passessin els carnissers, amb els carros atapeïts d'ovelles, camí de l'escorxador.

continuarà...


LA LLUNA, LA PRUNA (I)

La luna, la ciruela,
vestida de luto;
Su madre le pega,
su padre no quiere
.


Una noche de julio, a medio camino de Vallperdiu a Llosa, el afilador Aristides decidió cantar para ver si expulsaba la melancolía. Desgraciadamente el hombre sólo sabía ¿Por qué no me amas, Marta?, un tango tristísimo que le había enseñado el sacristán de Cantalaigua, y el resultado del experimento fue descorazonador. Con penas y trabajos, Aristide todavía fue capaz de cantar las dos primeras estrofas; pero al iniciar la tercera, la tristeza de la canción se añadió a la del cantante y esté perdió el tono con un gallo patético.

-Aristides –se dijo el afilador, malhumorado-, esto no anda ni con ruedas. Ya no sabes ni cantar. Lo bien que te salía antes este tango! ¡Si lo bordabas! Y ahora, nada de nada. Está claro que, antes, era otra cosa: tenías trabajo. ¿Cómo quieres cantar bien si hace meses que no afilas ni un mal punzón? ¡Perro mundo! No puedes estar nunca tranquilo. Siempre te han de joder con una cosa u otra. A ver: ¿qué falta hacían en este mundo los cuchillos de diente de sierra? Ninguna, creo yo. ¿Y las máquinas de afilar eléctricas? ¡Ni una, ni media! ¿O es que no estaba ya Aristides con su carrito? ¡Pues no señor! ¡Hala, máquinas y cuchillos de los que nunca se mellan, a montones! ¡Mira que tiene cojones la carga del azucar! Y Aristides que se ahorque. ¿Qué remedio le queda? Ahora mismo, dime, ¿a qué vas, a Llosa? Si no te han de dar trabajo... El albardero ya tiene su maldita maquinita; el carpintero, también. Y la gente que te traía tijeras, cuchillos y otros útiles, ahora los llevan al taller que han puesto en el pueblo. Sólo acudirá el abuelo Gregori, para le afiles la navaja, y encima se lo harás gratis. ¡Eres un bobo, Aristides! Claro que, el pobre Gregori es un caso especial... A ver: ¿cuanto le puedes cobrar? ¿Las seis o siete pesetas que le da su hijo, de Pascua a San Joan? ¿Y te sacará de pobre, eso? En cambio, al abuelete lo joderías del todo; con este dinero tiene para comprar tabaco, e ir a hacer un vasito de vino a la taberna –a escondidas de la nuera, faltaría más, porque aquella bruja lo tiene acojonado-. Y por cuatro perrillas, ¿tendrás la barra de quitarle esta ilusión? Te estás volviendo malo, Aristides. Pobrecito Gregori... Además, quizá sea la última vez que lo veas vivo. ¡Si ya tiene un pie en la tumba!
En estas, la rueda del carrro tropezó con una piedra en mitad del camino y faltó un tris para que Aristides, desprevenido, no se rompiese la nariz contra las amoladoras.

-¡La mar salada! Si me descuido... ¿Lo ves? Dios te ha castigado por tus malas entrañas. Él está en todo, no se le escapa ni una. Claro que también es cierto que, si está en todas, habría podido encontrarme trabajo –que bien debe saber que no tengo, creo yo- y se habría ahorrado ahora tener que poner la piedra delante de la rueda. ¡Ay madre! ¿Qué dices, desgraciado? No hagas caso, Dios. Como si no lo hubiera dicho. Ya sabes que no sé de letra y que siempre he sido muy burro. ¿No te acuerdas cuando iba a la doctrina? Nunca pasé del Padre Nuestro. Cuando llegaba a aquello que dice “de nuestros enemigos...” me equivocaba siempre. Y mira que mosén Bartomeu me baldaba a cañazos... Nada, nada. Es lo que decía antes: no tengo caletre, no se me puede hacer caso. ¿Verdad que no? Y por el trabajo no te preocupes. Ya me espabilaré. No me extrañaría nada que en el extranjero hicieran falta afiladores. Creo que allí están un poco atrasados porque, cuando vienen aquí, fíjate lo que compran: jamugas, alpargatas y sombreros de paja de los de ir a la siega. Y no te digo cuando ven una burra con el serón o las albardas. Se quedan boquiabiertos. Mira: lo primero que haré, cuando vuelva a pasar por Cantalaigua, es preguntar al sacristán. El sabe leer los periódicos y debe estar al corriente de lo del extranjero. Lo mismo me voy a Roma. ¡Toma ya, Aristides! Roma. Como quien no dice nada. Ya me veo xano-xano, con el carrito, por aquellas calles que no se acaban nunca. Hasta podràs ir a la torre Eiffel a ver al Papa...!


* * *


Debían ser las dos de la madrugada cuando el afilador llegó a Llosa. Normalmente a aquellas horas, todo el mundo estaba acostado y por las calles no se veía un alma. Por eso, Aristides se sorprendió de encontrar abiertas de par en par las puertas del Café Central.

“Qué raro –se dijo, parado en mitad de la plaza- ¿Qué ocurrirá?”

Algo intranquilo, se acercó a la puerta del bar y miró dentro. El Central estaba atiborrado de gente que hablaba animadamente. El camarero, atareado, iba y venía sin detenerse entre las mesas, con una bandeja llena de tazas de café, helados y botellas de cerveza. Al fondo, el afilador divisó la nuca roja y lustrosa de mosén Joan, el cura del pueblo, alineada con la del alcalde y otros mandamases, delante del televisor en marcha.

“Si el cura todavía está vivo, no es la revolución –pensó, aliviado, Aristides. Por un momento había imaginado que el desacostumbrado jaleo no fuera el gran follón del que siempre hablaba el sacristán de Cantalaigua-. El sacristán siempre dice que el día que aquello empiece, los ha de trinchar a todos, aunque después se quede sin trabajo. Por lo que parece, lo habrán dejado para más adelante. Habría sido la hostia que pasara una gorda ahora, justo cuando estoy a punto de ir a Roma”

De todas formas, todo aquello lo intrigaba, así que decidió enterarse.

Arrimó el carrito a la pared, se secó las manos en el mono y entró al café. Todas las mesas estaban ocupadas. Y el afilador, indeciso, se quedó clavado como un palo en mitad del establecimiento. Escuchó que lo llamaban:

-Aristides, eh, Aristides.

El afilador miró hacia el rincón de donde había salido la voz y vió a Gòdia, el sereno de Llosa que le hacía señas para que se acercase.

-¡Cuanto tiempo sin verte el pelo! –le dijo este-. ¡Ya creía que estabas Dios sabe dónde!. Anda, siéntante aquí con nosotros. Hala tíos, apretaos un poco, que Aristides es un amigo.

La gente que ocupaba el banco de madera se plegó como un acordeón hacia una punta, dejando sitio en la contraria para Aristides.

-Tengo el filo de la lanza hecho un asco. Está oxidada a tope. Le tendrías que dar una pasada con la muela –le dijo el vigilante-. ¡Ya me contarás qué respeto puede dar un sereno con la lanza estropeada...! Hasta los perros se ríen de mí. Bueno, dejémoslo para más tarde. ¿También has venido a ver el espectáculo?

-¿Que echan comedias?

-¡No me digas que no lo sabes!

-¿El qué?

-Pues si que estás tu al loro –gritó Sàssola, burlón, desde la otra punta del banco-. ¡Si lo saben hasta los perros!

-Por eso hasta tú lo sabes, estúpido –cortó Gòdia-. Y a ver si les hablas con más respeto a mis amigos, que si no te daré un lanzazo en la cocorota que no te lo quitará ni el gobernador. Aristides, hoy los americanos han llegado a la luna.

-¿A la luna? –comentó el afilador con estupor.

-Sí señor. Han hecho el viaje en un cohete. Lo llevaba uno que se llama Amstrong.

-Es Armstrons –replicó de nuevo Sàssola-. No tienes ni idea de americano, tú.

-Sàssola, que te la estás ganando. Bueno, lo que te decía. Ya están allí. Todavía no han salido del cohete. Han dicho que, cuando lo hagan se verá por la tele, y aquí nos tienes a todos, esperando.

Hacía una recalor de Dios. En el Central, lleno de humo, casi no se podía ni respirar. Blancas mariposas nocturnas daban vueltas alrededor de las bombillas. Algunos parroquianos se habían adormecido, con la cabeza apoyada en el mármol de las mesas. Un perro curioso había sacado la cabeza entre los faldones de la cortina de la puerta y observaba con desconfianza al señor que explicaba algo sobre módulos lunares, órbitas... en la pantalla de la tele. Módulos lunares, órbitas, astronautas. Aristides no entendía nada.

-Si tardan mucho, ya no valdrá la pena ni acostarse.

-Hay que ver, qué horas de ir a la luna.

-Ganas de molestar...

-Se lo encontrarán todo cerrado.

-Fíjate como bosteza el secretario...

-Parece que vaya corto de sueño.

-Le tendremos que decir a Flora que no sea tan golosa o nos dejará sin funcionarios en cuatro días. ¿Hay curas en la luna?

-A montones.

-¿Y a usted, qué le pasa que no dice ni mu? –Preguntó Ibars.

-¿A mí? –respondió Aristides-. Nada, nada. Es que tengo que salir de viaje y estaba pensando en lo que me tengo que llevar.

-¿De viaje? –se sorprendió Gòdia-. ¿Y dónde vas, si se puede saber?

-¡A Roma!

-¿A Roma? ¿Qué se te ha perdido allí?

-Pues, a afilar! Me han dicho que en el extranjero andan escasos de afiladores.

-Lo que me faltaba por oír –rió Sàssola-. ¿Quién te ha engañado?

-¡Afilar en Roma!

-¡Esta sí que es buena!-

-Me han dicho que la noticia viene en los diarios –dijo Aristides, angustiado, dirigiéndose a Gòdia que lo contemplaba con cara seria-. ¿Que no es verdad?

-¡Y tanto! Salió el mismo día que daban la noticia de que a mí me habían hecho rey de Marruecos –se carcajeó Sàssola.

-¡Ya basta! –dijo Gòdia, dando un golpe en las baldosas, con el asta de la lanza.
Todo el mundo, en la mesa, calló en seco.

-Aristides, en los diarios no ha salido nada de lo que dices. O al menos nosotros no lo hemos leído –continuó Gòdia-. Te digo la verdad. Ya sabes que te aprecio y no te engañaría por nada del mundo.

La voz del vigilante, afectuosa, tranquilizó un poco al afilador, que, avergonzado, había bajado la cabeza y no se atrevía a levantarla.

-¿No te van bien las cosas, eh? Vamos, levanta la cabeza, tío. Ya pensaremos alguna cosa y todo se arreglará. Mi padre, que en gloria esté, siempre decía que un hombre no debe nunca acoquinarse hasta que se vea los pies estirados. Así me gusta. Y ahora, acábate el café, que si esta frío es un asco... Y de estos gilipollas ni caso. Hoy están tontos.

Hacía mucho calor. Giraban las mariposas alrededor de las bombillas. El perro chafardero retiró el morro de entre las cortinas de la puerta del Central, cruzó lentamente la plaza, y se convirtió en una sombra inquietante bajo los pórticos, a la espera de que pasaran los carniceros, con los carros atiborrados de ovejas camino del matadero.

continuarà...

Crònica de Ramon Muntaner (CCLXXVII)

Hom prepara un nou estol de vint galeres lleugeres que s'incorporaran en quant estiguen a punt a la guerra en Sardenya contra Pisa.

Arribada d'ambaixada pisana a Sardenya per tractar la pau.


CCLXXVII


Ahora dejaré de hablar de ellos, y hablaré del señor rey de Aragó, que tan pronto como recibió las noticias que el señor infante le había enviado sobre la batalla que había ganado, ordenó inmediatamente construir veinte galeras ligeras entre Barcelona y València.

Y construidas las veinte galeras, las hizo calafatear enseguida, y puso mesa de contratación en Barcelona para ocho de las galeras, y en Tarragona para dos, y en Tortosa para otras dos, y en València para ocho. De cuyas ocho galeras de València fuimos encargados el honrado En Jacme Escrivà, y yo mismo, para que las armásemos; y así se cumplió, que en pocos días las ocho galeras de València estuvieron armadas, y acudieron a Barcelona. Y cuando llegaron a Barcelona, se prepararon todas las otras, y el señor rey dispuso que fuese capitán de las mismas el honrado En Pere de Bell-lloc, un muy buen y experto caballero que reside en Vallès. Y las veinte galeras partieron de Barcelona, y en pocos días llegaron a Càller; y cuando el señor infante las divisó, sintió gran alegría y gozo, y los de Càller se tuvieron por derrotados, que bien veían que de aquí en adelante no les cabía tener esperanza de ayuda de las galeras de Pisa y de Gènova, ya que estas las echarían a pique.

Y en esto llegó embajador de Pisa, que trató con misser Bernobó Dòria para alcanzar la paz entre el señor infante y la república de Pisa.