L'altre dia ja vaig pujar un conte d'Enric Ramiro, publicat com aquest, al Levante. Avui, no només pujaré aquest relat titulat "La sopa d'ànec" sinó que el traduiré per un estimat amic virtual, el professor emèrit José Carlos García Fajardo.
LA SOPA D'ÀNEC.
Un relat d'Enric Ramiro publicat al Levante-EMV del dissabte de glòria 23 d'Abril de 2011, dia de Sant Jordi.
Nasreddín és tot un personatge mític de la tradició popular sufí, una espècie d'antiheroi de l'Islam que visqué a la península d'Anatòlia (actual Turquia) durant l'Edat Mitjana. És molt famós per les seues històries en forma de faula on es barreja l'humor amb l'absurd i la quotidianitat. De fet, el mateix Jaume I, pocs anys abans de la seua mort a la Creu coberta d'Alzira, com no, va fer vindre Nasreddín per a conéixer-lo. El va instal·lar al costat de la Font de Sant Sofí al terme de Llaurí, d'aigües transparents, i ben a prop del Castell de Corbera. Com a benvinguda, li portà un parell d'ànecs de l'Albufera i estigueren sopant i xarrant fins ben entrada la nit Jaume I i Nasreddín.
Al cap d'uns dies, el capità del castell i la seua dona, anaren a veure Nasreddín i aquest els va convidar en agraïment al rei Jaume I que li havia regalat dos ànecs i quedaren tots molt contents. Una setmana després, trucaren a la porta de Nasreddín els fills i les nores del capità del castell. Nasreddín quedà un poc sorprés que vingueren amb tanta familiaritat, però com estava agraït al rei Jaume I i eren família del capità del castell, doncs s'esforçà per convidar-los a dinar eixa meravellosa sopa d'ànec. I tots quedaren molt contents.
Com si fora per ordre setmanal, s'aproparen a la casa els familiars dels fills i les nores del capità del castell. Nasreddín, ja començava a lamentar el fet d'haver conegut Jaume I. Però feu un exercici de contenció budista i amb perill de pujar-li la tensió arterial, els convidà a dinar i quedaren tots molt contents. Tanmateix, eixa cadència setmanal de visites i visites i visites a menjar gratuïtament, turmentava el mític personatge. I com era previsible, amb una matemàtia periodicitat es personaren en aquesta ocasió veïns i veïnes dels fills i nores del capità del castell.
Arribat a aquest punt, Nasreddín féu entrar tot el món i els instal·là al seu menjador. Al cap d'uns minuts, portà una enorme sopera plena únicament d'aigua bullint. Va servir a caramull el bol a tots els convidats. No passà molt de temps, quan un d'ells es va atrevir a manifestar la sorpresa general dient:
-Benvolgut i admirat Nasreddín, per Alà, pel Santíssim Crist i pel Crist de la Passió que mai hem vist una cosa semblant. Només ens has donat aigua bullint!
Aleshores, ell va respondre amb gran tranquil·litat i solemnitat:
-Benvolguts veïns i veïnes dels fills i de les nores del capità del castell de Corbera, açò no és aigua. És la sopa d'ànec, de la sopa d'ànec, de la sopa d'ànec, de la sopa d'ànec i etcètera d'aquells dos animals que em va regalar el rei Jaume I. I estic molt content i molt agraït.
De vegades un regal pot eixir ben car, molt per damunt del natural i just agraïment que cal manifestar. Tot depén de la sinceritat i voluntat amb què s'ha fet el detall, i de la seua recepció. També podem interpretr la història en que durant un moment existeix una veritat, la substanciosa sopa d'ànec, però són pocs els qui poden tastar-la en una primera edició original. La majoria rep una versió de la sopa d'ànec passada de persona en persona, de generació en generació, de mitjans de comunicació en mitjans de comunicació i no sap igual ni molt menys. Però, clar està, també depén molt del trellat i de la cultura i no tan sols de les carreres i titulacions que es tinguen.
Inspirat en "La sopa de pato" a La sabiduría de los cuentos d'Alejandro Jodorwsky, Ediciones Obelisco, pp. 78-79
enricramiro@hotmail.com
LA SOPA DE PATO
Nasreddín es todo un personaje mítico de la tradición popular sufí, una especie de antihéroe del Islam que vivió en la península de Anatolia (actual Turquía) durante la Edad Media. Es muy famoso por sus historias en forma de fábula donde se mezclan el humor con el absurdo y lo cotidiano. De hecho, el propio Jaume I, poco antes de su muerte en la Cruz Cubierta de Alzira, cómo no, hizo venir a Nasreddín con ánimo de conocerlo. Lo instaló al lado de la Font de Sant Sofí, en el término de Llaurí, de aguas transparentes, y muy cerca del castillo de Corbera. Como bienvenida, le trajo un par de patos de la Albufera y estuvieron cenando y charlando hasta bien entrada la noche Jaume I y Nasreddín.
A los pocos días, el capitán del castillo y su esposa, fueron a ver a Nasreddín y este los invitó en agradecimiento al rey Jaume I que le había regalado dos patos y todos quedaron muy contentos. Una semana más tarde, llamaron a la puerta de Nasreddín los hijos y las nueras del capitán del castillo. Nasreddín se quedó algo sorprendido de que acudieran con tanta familiaridad, pero como se sentía agradecido al rey Jaume I y eran familia del capitán del castillo, se esforzó en invitarlos a comer de esa maravillosa sopa de pato. Y todos quedaron contentísimos.
Como siguiendo un orden semanal, se acercaron a la casa los familiares de los hijos y las nueras del capitán del castillo. Nasreddín, ya empezaba a lamentarse de haber conocido a Jaume I. Pero hizó un ejercicio de contenció budista y, en peligro de una subida de su tensión arterial, los invitó a comer y todos quedaron muy contentos. Sin embargo, esa cadencia semanal de visitas y visitas a comer gratis, atormentaba al mítico personaje. Y como era de prever, con una periodicidad matemática, en esta ocasión se personaron los vecinos y vecinas de los hijos y nueras del capitán del castillo.
Llegados a este punto, Nasreddín hizo entrar a todo el mundo y los instaló en el comedor. A los pocos minutos, hizó su entrada un sopera llena tan sólo de agua hirviendo. Sirvió hasta rebosar el bol de cada uno de los invitados. No pasó mucho tiempo, cuando uno de ellos se atrevió a manifestar la sorpresa general diciendo:
-Querido y admirado Nasreddín, ¡por Alá, por el Santísimo Cristo y por el Cristo de la Pasión, juro que nunca hemos visto nada parecido. Sólo nos has servido agua hirviendo!
Entonces, él respondió con gran tranquilidad y solemnidad:
-Queridos vecinos y vecinas de los hijos y las nueras del capitán del castillo de Corbera, esto no es agua. Es la sopa de pato, de la sopa de pato, de la sopa de pato, de la sopa de pato, etcétera de aquellos dos animales que me regaló el rey Jaume I. Y le estoy muy contento y agradecido.
A veces un regalo puede salir muy caro, muy por encima del natural y justo agradecimiento que hay que manifestar. Todo depende de la sinceridad y voluntad con que se haya hecho el detalle, y se haya recibido. También podemos interpretar la historia como que, durante un momento, existe una verdad: la sustanciosa sopa de pato, pero pocos son los que la pueden paladear en una primera edición original. La inmensa mayoría recibe una versión de la sopa de pato pasada de persona a persona, de generación en generación, de medios de comunicación a medios de comunicación y no tiene el mismo sabor, ni mucho menos. Pero, claro está, también depende mucho del sentido común y de la cultura que se tenga, que no debemos confundir con las carreras y titulaciones que se posean.
Inspirado en "La sopa de pato" en La Sabiduría de los cuentos, de Alejandro Jodorowsky, Ediciones Obelisco, pp. 78-79
enricramiro@hotmail.com
