El Despotisme amable

Joan Francesc Mira

De tant en tant, la relectura —completa o fragmentària— d’algun paper clàssic em torna a convéncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix, a Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, tretes d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets nous sota els quals el despotisme pot mostrar-se al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable d’homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta dels conciutadans, els està a prop, però no els veu, els toca, però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaços d’associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aques ta raça d’homes, hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s’ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s’ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys? 

Publicat al Quadern de El País