ÍTACA NO ÉS TAN LLUNY
Quan de menuts jugàvem, bé a lladres i serenos
bé a vaqueros i indis, usàvem les paraules
que escoltàvem al cine. Quan, més majors, ens feren
pujar a un escenari i recitar en públic,
ho férem en la llengua de la ràdio i la tele,
de l'escola i l'església. Anys més tard vam escriure
algun primer poema no en la llengua de casa
sinó en aquella apresa que Espanya ens imposava.
I, malgrat tot, encara honrem els nostres pares
i ens esforcem a escriure l'idioma que ens negaven
a l'església i l'escola, a la premsa i la ràdio.
I, malgrat tot, encara no ens hem deixat abatre
i hem esquivat sirenes i encegat Polifems.
Ítaca és més a prop pels néts del tio Canya.
jnp
18/08/2018